Biss! Benvinguts a Babilònia, on la cultura és la protagonista. Un espai de crítica cultural que cada dijous de 9 a 10 del vespre comentarà als millors llibres les exposicions més interessants, els concerts més emocionants, les pel·lícules i obres de teatre més destacades de la cartallera sense deixar de banda el debat de la més rabiosa actualitat. Ja us sabeu a Babilònis, no us ho perdeu, dijous de 9 a 10 del vespre a Babilònia. Des del cap de Sant Jus posem a la teva disposició la meva salut. La meva salut és un espai de consulta personal i intransferible on pots disposar de la teva informació de salut i fer tràmits electrònics de forma segura i confidencial. Tens 18 anys i una adreça de correu electrònic acostat al nostre cap i porta la teva tarjeta sanitària i el DNI, i t'informarem sobre com hi pots accedir. Fem salut per tu. Cap Sant Jus ha vingut a l'Indústria sense nomen. La ràdio de Sant Jus t'ho haurà endevit un tuit. Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'associació de Mestres Roses Sensat, i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. La ràdio de Sant Jus t'ho haurà endevit un tuit. Vet aquí, que en un racó de món on tenien els tothom, va passar el que us vaig explicar i va succeir el que ara us vaig dir. El Conill és una rondalla d'en Josep Carné que la va escriure el 1904, i parlava d'animalons al voltant de Jesús Infán. Resulta que, una vegada, hi havia un Conill que era molt petitet i molt dolçet. Era blanc, com la neu, era suau, com la sede, tenia uns ulls espavilats i xerits. Era molt alegre, unes orelles dretes i vigilants. El home que treballava es deia Josep, treballava a la terra, i la seva dona plantava orengues, sejolida, romaní, farigola, el nen, l'infant, i jugava amb el conillet blanc. El conillet blanc es creia ser el més poderós del bosc. Estaven mig a aquells estigis, fleirosis, i vivia satisfet, sense cap més problema que els refilar-se els bigotes més bofons i més xerits. A vegades l'home, que es deia Josep, anava a l'hortet i anava a treballar. A vegades la dona, que es deia Maria, es tenia la roba divulgada, neta com una patina, però el conillet no tenia por. Elles quedaven estona, allà amb un raconet, amb un romaní, i sempre estava ple de papallones, i els guaitava amb els ulls espavilats, i imòbil amb els orelles dretes, i el bigote ben rigit. Quan l'home, Josep, la dona, Maria, i el noi, l'infant, Jesús, es van preparar per tornar a Egipte, que havien marxat. Tornàvem d'Egipte cap al seu poble, perquè havien tingut de marxar, perquè un rei dolent el volia matar. Quan ja podien tornar, van agafar. I van marxar cap al poble, cap al seu país. L'infant, el que va fer, agafar amb una sena lleta, i va posar el conillet amb un tou d'herbe sequetes, i el conillet estava satisfet, amb un sonriure, perquè no em deixen a Egipte si m'emporten cap al seu país. I estava tot amagat a la sena lleta. I de quan en quan, tenia el caparró, pegava una ullada, i tornava a ficar-se dint. També es deixava veure la punteta de les orelles. I així, tot el viatge. Però un dia havien de treveçar un llarg sorral. I a la nit, es posen, amb aquest sorral, tenien fred, no hi havia cap àbre, ni lloc per posar-se a la nit. Però van començar a sentir un soroll. I era tota una comitiva que campava al mig del llarg sorral. I ells hi van atançar, aquesta comitiva tenien fent un foc, van acceptar que es posessin a llimvells, però estan-se allà, se sentia uns ou d'arulls, uns udols, uns clamors confusos, i és que, amb unes gàbies, hi havia totes fèries. Aquelles fèries les portaven a Rome, perquè el César li agrave molt veure baralles d'animals. I estreien així, aquests emperadors, serien estreien amb les baralles de fèries. Mentre estaven així, l'home i Josep, la dona Maria i el noi Jesús, sense llet, estava allà, sense tenir cap por, parlant amb els caçadors i els esclaus que conduïen aquelles gàbies de fèries. Segur que va fer allí, va anar el foc i t'escaufant-se, perquè el conillet va sortir, se'n va anar, i vinga, mira'n, va començar a estirar-se els bigotis, t'haurien les orelletes, i quan va veure que ningú el vigilava, se'n va anar a veure que eren aquelles gàbies d'aquelles fèries, i posant-se a dins de les barretes, va entrar a dins de les gàbies, i va, mira, i no se'ls havia vist mai, veuen allò, tot pelut, amb unes dents, i allò, què deia, un conill, i tots els altres animals van començar a dir un conill, un conill, un conill, i ell va xicar la poteta per saludar-los, però ells van dir l'han de matar, s'ha de matar, i ell diu, senyors, però què és això de matar? Però si jo sóc passi i fet, i ara reflexionen què és això de matar? I ell ho diu, calleu, tots, i mig filòsof va dir, a veure, per què ho dius, això? I ara, jo mai he sentit això de què s'ha de matar, matar. O posi tots els altres amb demorir, ara anem a Roma, i allà hi morirem, tots els animals ens maten els nostres amos, i a teus, quan matarà, diu, què diueu, els meus amos, matar. Però si són pacífics i són tan mansos, i llavors diuen, però què són els claus, els teus amos? D'un o, són fills de reis i a l'infància de reis. I així tindràs molts soldats, clar, no, no, no. Escolta, el nao i sempre li sento dir que està enamorat dels mansos i dels pacífics, i jo, com que sóc un manset i pacífic, m'estime molt. Allò es va quedar i tot se'n va quedar. No van entendre rei, i van dir-ho bé, es van quedar pensant, i llavors tots li van donar la poteta al conill, el conill es va saludar, i ell va marxar, i es va tornar a posar dins una senalla, i llavors l'infàn, va tornar a cap al seu país. I el conti ja s'ha acabat. Ai, Apopeia, das bist eine Not, wer schenkt wie eine Dreier zum Zucker vom Brot, verkauf' ich mein Bettlein und leh' mich aufs Stroh, steh' ich mich keine Feder und beist mich der Hungerflor. El cassador de llibres, conte popular català. Una vegada hi havia un cassador, que un dia de bon matí es va allabar. Va agafar l'escopeta i trico, trico cap al bosc. Camina, que caminaràs, darrere unes mates veu una llibre, apunta, dispara i pum, la mata. Tan grossa era que va pensar que ja n'havia prou per aquell dia. Se la carrega l'esquena i, si no xano, se'n torna cap al poble. Camina, camina, i plaç, estop amb el senyor Rector, que era en Pepet, quina llibre tan grossa que portes, li va dir el senyor Rector. Que me la vendries, demà ha de venir el Rector de Vallfogona i en feríem un bon dinar. Prou, prou, que us la vendré, va dir el Pepet. Doneu-me tres passetes i no en parlem més. Molt bé, Pepet, t'endono quatre i me la portes a casa. Quedem en tesos, oi? Tractes fet, senyor Rector, estigui bonet. Camina, i camina, i camina, amb Pepet, es troba amb el senyor Alcalde i plaç. Caram, Pepet, quina llibre tan grossa que portes, li va dir l'Alcalde, que me la vendries, demà venen els sobres i faríem un bon dinar. Prou, prou, que us la vendré, va contestar-li, aquell grandíssim murri de Pepet. Doneu-me tres passetes i no en parlem més. D'acord, Pepet, t'endono quatre i me la portes a casa. Estem d'acord, oi? Tractes fet, senyor Alcalde. No paciència. I camina, i camina, i camina, i plaç, amb Pepet, es troba amb el caporal de la caserna. Oi! Mmm, Pepet, i quina llibre tan grossa que portes. Li va dir el caporal, que me la vendries, demà hi havia el capità i el quartel faríem festa de la bona amb una llibre així. Prou, prou, que us la vendré, va dir en Pepet. Doneu-me tres passetes i no en parlem més. Ui, tres passetes, què et penses que som rics nosaltres? Però vaja, té, t'endono quatre. I tu me la portes al quartel, oi? Estàs d'acord? Doncs d'acord. No pateixis, que així ho faré. Apa, passiu bé. I ve't aquí, com que aquell trapilla va vendre tres vegades el mateix llibre i em va cobrar 12 passetes. Camina, camina, i camina, i es fica dins l'hostal. Crida l'hostalera i li dona la llibre perquè la cogui amb cebes i patates. L'hostalera així ho va fer. I amb Pepet, que s'ador, la va trobar tan bona que se l'havia menjat tota, amb bossos i tot. I en acabar, se'n va tornar a casa seva i no va pensar més amb aquell dia. Estava ja tan ple que no va pensar res més. Però tenc demà, tant el rector, com a casa del bany, com a la caserra, tothom estava de mal humor, perquè era l'hora de dinar i la llibre no arribava. Ai, el senyor rector es va calmar quan va poder a la seva major d'home i el seu hosta. I se'n va anar a reclamar la llibre al Pepet. I al mig de la plaça, plaça, estopa amb el senyor Calda, amb el caporal, que estaven també amb els mateixos engunies. I que sí patatim, que sí patatam. Havia de veure que en Pepet se'ls havia ben rifat. I com que no estaven gens disposats, a que els hi prenguessin el pèl, van decidir que farien jutjar el Pepet per estafador, per fals, per haver fet molt fadells. A totes les institucions del poble. Pobre Pepet, quan se'n va a assabentar, les cames li tremolaven. I el cab li donava voltes, perquè ella es veia venir que aquella no se'n sortiria, pas així com així. I va pensar que potser un amic seu, que era advocat, el treuria d'aquell mal pas. Que per això estudiaven els advocats, per defensar amb búlix. L'advocat li va dir que ell ho veia molt negre tot allò, però que tant per tant li donaria un consell, que potser li aniria bé. Li va dir, preguntessin el que preguntessin, diguin el que diguin, tu només has de respondre, t'hi teniu, t'hi teniu, ho has entès? T'hi teniu, va dir en Pepet. I se'n va anar a esperar a veure el que passaria. L'endemà el jutge el va fer compareixer a judici. I el senyor Rector li va preguntar, tu ets en Pepet, fill de tal i de tal, i vius al carrer tal, número tal, t'hi teniu, t'hi teniu. I jo, ahir, no et vaig comprar una llibre molt grossa, i te'n vaig pagar quatre passetes, perquè me la portessin a casa, t'hi teniu. I me li vas dur, t'hi teniu. Com s'entén, t'hi teniu, t'hi teniu, això és una mentida, t'hi teniu. Ai, reina Maria Santíssima! Ai, senyor, no, ja veus que ets un mentider, un mentider que aniràs a l'infern, t'hi teniu. I vols anar a tu a l'infern, t'hi teniu. Senyor jutge, aquest home és boig, ja jutjarà la justícia eterna, que per el que fa la justícia dels homes no podem fer dir res, és un mentider. I el senyor rector se'n va anar, i en el seu cas el va donar per perdut. Va venir, llavors, el senyor el calde i li va dir amb paper, tu ets fill de tal i de tal, i vius al carrer tal, no moro tal, t'hi teniu. I jo, ahir, no et vaig comprar una llibre molt grossa, i no te'n vaig donar quatre passetes, perquè me la portessis a casa, t'hi teniu. Que hem pres per ximple, t'hi teniu. El ximple deu ser tu, paper, t'hi teniu. Ai, i tant, que s'ha tornat boig, aquest home, senyor jutge. Ja el pot absorbre, que els ximples i els bojos van més que vagin al menicomi, i jo me'n vaig quedar bojos que em fan molta por. Vet aquí, com amb paper, va quedar amb sort del segon cas, aleshores va venir el capolalt i li va preguntar, tu ets amb paper, fill de tal i de tal, i vius al carrer tal, no moro tal, t'hi teniu. I tu, ahir, no em vas vendre una llibre molt grossa, i no te'n vaig pagar quatre passetes, perquè me la portessis a la caserna, t'hi teniu. I què li vas dur al quartel i li vas dur el quartel, tu, t'hi teniu. Ja sap on és el quartel, t'hi teniu, però segur que li vas dur, t'hi teniu. Ai, ai, ai, de segur que la duries, donar el soldat que estava a la porta, oi, t'hi teniu. Un que porta i gotis, oi, t'hi teniu. Ai, ai, ai, quin disgust, quina enradiada. Vols veure com que aquell bretol, cap de trons, no celebrar crospida ell i els altres de la seva patoleia? Ai, ai, ai, me'n vaig corrent, senyor jutge, a ficar aquells pallussos al quartadillo. Aquest home deu ser inocent. I se'n va anar a cuitar corrents que les cames li tocaven al cul, a veure si encara podia replagar alguna cosa. I veig aquí que en Pepet es va desliurar les culpes que li feien. Va sortir del jutjat que no es veia de content. I a la porta es va trobar amb el seu amic al tocat, que li va dir. Què, com ha anat, això? De primera, ja sóc lliure i estic absolt. Home, me n'alegro, així et podré passar factura. Per donar-te tan bons consells, a mi em pegaràs 50.000 duros. Bufà, t'hi teniu. Au, deixa de fer el benet i vinga els duros. T'hi teniu. Els duros et dic, t'hi teniu. I així van estar amarellant-se i discutint tres dies i tres nits. Però al cap de ball, l'advocat, que no em va treure res, sinó una pila de titanyors, quan va estar fard fins als orelles, li feien mal, i això li va passar per donar mal consells. Oi que és fort, això? Bé, aquí una vegada. Mireu, hi havia un poble, que els eren els grecs, i aquests s'enduien la palma, en inventar històries. Eren, bueno, amb una imaginació que cap més poble l'ha tingut. Mireu, la gent, quan veien una cosa que els criava, la tensió pensava, oi, això, o com ho hauran fet els deus, i a partir d'aquí s'inventaven la història, històries meravelloses. Doncs, mireu, avui explicarem la història de Filemón i Bautis. Mireu, hi havia una contrada, que es deia Frigia, i allí hi havia un llac d'unes aigües claríssimes, netes, i a prop d'aquest llac, molt a prop, hi havia dos arbres, un tel i un roure, que estaven juntets, un amb l'altre. Les seves branques anaven, unes anaven amb les altres, semblaven que s'abracessin. Doncs, mireu, els grecs van pensar, a partir d'aquí es van inventar la història de Filemón i Bautis, i avui us ho explicaré. Mireu, resulta que aquí hi havia una ciutat, una ciutat de cases de marbre. La gent vivia molt bé i molt comodament en aquella època. I llavors hi havia un deu, el deu més important, Zeus, que va pensar. Vull aprovar aquesta gent a veure si és bona gent i és maricol. I sap, es compadeix dels vianants que passen per aquí. Vull anar a veure-ho. I llavors va dir el seu fill Hermes. Li va dir, mira, anirem a aquesta ciutat, aprovar com el cor d'aquesta gent. I veurem si és bona gent o no. Ens vestirem com qualsevol habitant d'allà. I es van vestir també de viatgers, amb robes pobretes i van baixar d'allà on estaven, de l'olim o la muntanya on vivien tots els deus. I van baixar i van aparèixer la ciutat dels dos. Amb un aspecte cansat. I anaven porta per porta, casa per casa, demanant hospedatge, perquè estaven molt cansats, a veure si els hi podien donar hospedatge per aquella nit. No, no, no va haver ningú, ningú. Cada casa se'ls té de sobre, uns amb bones paraules, els altres amb el gènit i cridant, fora d'aquí, fora d'aquí, no els volem. I així va ser que ja han sortit de la ciutat, i quan ja sortien de la ciutat, van trobar allà, a prop del camí, una cabaneta. Una cabaneta molt pobra, feta de fang, de trons i de branques. I seguts allà a la porta d'aquesta cabaneta, dos ballets, dos ballets. I mira, els deus va pensar, els demanarem hospedatge amb aquests de parella, de ballets. I els van dir, mireu, podeu donar-nos hospedatge, que som uns viatgers caminants, perquè ets camins molt cansats, molt cansats. Fil·lemon, es deia a ell, diu, es va xacar. I tant que sí, mireu, nosaltres som molt pobretts, molt pobretts. Però el que tenim és com si fos vostra. I veia, Mousis, la seva mulher, també els va dir. Sí, sí, passeu, passeu. Mousis, ràpidament, se me n'ha d'allà, va al foc, va tia al foc, va posar una ulleta, una ulleta, amb les llagums que veien collit de l'hortet, i en aquesta d'allà, per fer-los-hi, un bon sopar. Fil·lemon va tallar un rostre cancel·lada que penjava del sostre, i el també la va afegir amb aquella ulleta. Mentre tant, Mousis va preure una tauleta, una tauleta, amb unes tovalles balletes, peronetes i polides. Va posar a la sop la taula uns platets amb menous, amb avallanetes, amb formatge que tenien, i també amb una miqueta de mel, un platet amb mel, amb una mel rosa, d'un rostre d'elles, que tenien per allà a la soca d'una obra. Tot la tauleta estava preparada d'aquesta manera, mentre l'ullet estava fent les llagums. Però els van sentar a la taula, van menjar, i encara hi havia un nano que voltava per allà, i Filemon li va dir que amb aquest acte també el podem rostir, per aquests foresters que han vingut tan cansats. Sí, sí, no, i els seus, i llavors ja va donar compte com era aquella gent, i els va dir, no, ja en tenim prou, ens heu donat menjar tot el que tenia, que us heu quedat sense, inclús, Filemon, els hi va rentar els peus perquè descansessin de tot aquest viatge tan llarg que deien que havien fet, i així ens va ser, que es van aixecar de taula, i el seu es va dir, mireu, mireu, hem passat per la ciutat, i aquesta ciutat no ens ha donat uspedatge, i mireu, va sortir fora a la porta i diu, el seu es va dir, mireu, mireu, i es veu, la ciutat havia desaparegut, ja no quedava res de la ciutat, i en comptes de la ciutat, hi havia allí un llac, un llac, aquell llac d'aigües claríssimes, i ens heu agraït per tot aquest acolliment, els hi va dir, mireu, aquesta casa es convertirà en un temple, un temple que, i vosaltres, sereu els guardians d'aquest temple, dit això, aquella casa es van aconvertint amb un palau, un palau de marbra, i amb unes columnes que rodejaven tot aquest palau, i vosaltres, i va dir, seu, sereu els guardians per sempre més, i així va ser. Per abans de marxar, em seu, els va dir, però ara, vosaltres, m'heu de dir què és el que voleu, per vosaltres, una gràcia per vosaltres dos. Filimón va dir, ah, jo només desitjaria que morís quan es morís la meva esposa, vau-sis, i tu, vau-sis, què vols? Ah, seus, jo també voldria morir el mateix temps que el meu marit, el meu espós en Filimón, i així va ser, que van viure encara molts temps en vau-sis i Filimón, molt temps, allà, molt ferissos, com a guardians d'aquest temple. Van marxar, els seus i l'hermes, ells estaven així, feliços, i bé, però, mireu, un dia, que es van llevar, van veure com una boira, espesa, estranya, i, oi, en Filimón li va dir, oi, vau-sis, què, què, què, què sembla, que sembla un tel, i en Vau-sis li va dir al Filimón, oi, si sembles un roure, van arreu-se els braços cap amunt, i, mireu, es van estabantant juntets, que es van transformar aquells braços en branques d'un roure i d'un tel, i es davantant juntets, d'anjuntets, que les branques semblaven que s'abracessin unes amb les altres, i així va ser, com en Filimón i Vau-sis van acabar els seus dies, i aquesta història, aquests grecs, l'explicaven sempre, els pares, els fills, i els fills, els fills, els fills, i així va ser, com han quedat aquesta història fins a nosaltres. Història explicada, història contada, i ja s'ha acabat. Vete aquí una vegada. El gai va fer kick, quiri, kick, i el conte ja està dit. El gai va fer cac, quiri, cac, i el conte ja està acabat. Ai, apopai, ah, això és una not! Ves, llenya, una dreia, un suc de brot! Verkaufech mein Bettlein und lech mich aufs Stroh! Stich mich keine Feder und beiß mich der Hungerfloor! El gai va fer cac, quiri, cac, i el conte ja està acabat.
Vet Aquí Que...
Programa de contes infantils per petits, mitjans i grans, a càrrec del grup MARC (Mestres Àvies, Recuperadores de Contes).