Vet Aquí Que... del 22/12/2016

Un espai de crítica cultural que cada dijous de 9 a 10 del vespre comentarà als millors llibres les exposicions més interessants, els concerts més emocionants, les pel·lícules i obres de teatre més destacades de la Cartellera sense deixar de banda el debat de la més rabiosa actualitat. Ja ho sabeu a Vilonis, no us ho perdeu, dijous de 9 a 10 del vespre va a Vilònia. 4 de cada 10 vehicles són més respectuosos amb l'aire que respirem. Si el teu n'és un, la direcció general de trànsit enviarà una etiqueta ambiental adhesiva, perquè tothom ho sàpiga, enganxa l'alvidre. Canviarà vits és tan necessari com l'aire que respirem. AMB, metròpolis Barcelona. Des del camp de Sant Jurs posem a la teva disposició la meva salut. La meva salut és un espai de consulta personal i intransferible on pots disposar de la teva informació de salut i fer tràmits electrònics de forma segura i confidencial. Tens 18 anys i una adreça de correu electrònic acosta't al nostre cap i porta la teva tarjeta sanitària i el DNI i t'informarem sobre com hi pots accedir. Fem salut per tu. Cap Sant Jurs ha vingut a la indústria sense nom. Cada dia, més aprofiteu. Hola, som el grup Marc, mestres àvies recuperadores de contes. Formem part de l'Associació de Mestres Roses Sensat i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. De contes i de rondalles, ja us en comptaré un grapat. La meitat serà mentida, l'altra meitat veritat. Una vegada era una ananya arrelida de fred, molt fred, perquè hi feia molt de fred. Estava amb una estable, abandonat, ple de taranyines, i aquesta pobra ananya, com altres bestioles, quan ve a l'hivern, les mosques, els mosquits, desapareixen, les sargentanes, molts d'aquests desapareixen tot llibre. Busquen un foradet, busquen un lloc i queden tot llibre d'ormirets. Aquesta ananya va ensopagar amb aquesta estable, abandonat, ple de taranyines, bruts. Però ja feia fred i aquesta va buscar un raconet per poder dormir tot l'hivern. Aquesta ananya estava molt tranquil·leta, per un dia que plovia, va ploure, feia molt fred, va claure per una esquerda d'aquest estable, i va quedar enganxada amb aquesta paret, embolicada amb tots els filets que havia filat. Estava ja gairebé dormideta, molt dormideta, quan de cop i volta va sentir un plor, uns plors d'un infant, d'un infant, acabat de néixer. Aquests plors la va despertar. No sabia si feia molt temps que dormia o no, però es va despertar. Aquest plor d'aquell infant, d'aquell pobrissó que estava plorant, la va despertar i es va buinar molt. No podia suportar els plors dels infants. Llavors va obrir un ullet i va veure, a baix a l'estable, un nen, un petit nadó, un petit nadó, però el voltant d'aquest nadó, una llum, una aureola com de foc, com d'aurada, i d'un més veia l'infant i l'aclaró aquesta, qui il·luminava tot l'estable. Poder, hi havia més gent, però d'un més veia, d'un més veia l'infant. Llavors l'aranya, cabila, que cabilaràs, pensant, pensant, perquè les aranyes cabilen molt, pensava, pensava que serà això, però aquests plors, un nen, un nadó, un nadó plorant, amb aquesta llum, no ho entenia. Llavors l'aranya, l'aranya que va tenir un fillet i se li va morir de molt petit, quan ja començava a filar, va pensar, no puc suportar els plors dels infants, va baixar amb el seu filet, va baixar fins a la palla, va baixar fins a la palla i llavors d'allà va la palla, va arribar el nen pels paüets, pels paüets, va pujar, va pujar, va pujar, fins a la barbeta i li va fer passigolletes. L'infant amb aquelles passigolletes se'l va mirar, se'l va mirar. I va somriure, va fer un somriure, un somriure silenciós, un somriure de debò, com són de debò els somriures, sense fer sorolls. L'infant va parar de plorar, va mirar l'aranya, la va agafar amb les seves manetes, li va posar una espurna de claror al cap d'aquesta aranya i amb les manetes la va llançar cap amunt. I una força, una força que no sabia si era d'aranya, va quedar totes, totes barada, no sabia si era de alegria, de goig, va començar a pujar, a pujar, per sobre de l'estable, per sobre de les taulades, dels edificis més grans, de tota aquella ciutat. Va pujar cap amunt, cap amunt, cap amunt, amb aquelles pornetes de claror al cap. Tot va pujar amunt, però també es va començar a dirigir-se endavant, endavant. Va passar per països, per països on la gent parlava d'una altra manera, on la gent es vestia d'una altra manera. Oh, la lluna, quan la veia passar, deia, oi, i somreia, deia, quina cosa més bonica. L'aire, que té unes pornetes, també estava ballant de content quan la veia passar, i ella endavant, endavant, endavant. Hi havia els ocellets, també, que al veure-la, doncs... no sabia què passava, què era allò tan preciós. I anaven de branqueta, en branqueta, amb aquells arbres d'espolladeig pel fred. I els arbres veien observadors de tot allò. Van, i l'aranya, endavant, endavant, endavant. Hi havia, amb un poble, un seg, que li va caure el platet que captava, i llavors va dir, oh, he vist, he vist, he vist la llum. Després, més endavant, va veure un senyor que hi havia que portava la seva filleta, que encara no parlava, i va dir, i va sentir que deia, oh, que bonic, que bonic. I ella, l'aranya, amb aquella llumet, aquelles pornetes que declaró, anaven endavant, endavant. Fins que va trobar, sabeu, va trobar un ballet, un ballet de barba blanca, d'una barba blanca que li arribava fins a la cintura. I anava amb una bestiota, amb un animalot gran, gran, gran de color rosa. Només va ser trobar aquest ballet, va canviar la direcció, i va anar de tornada. I ja tenim l'aranya, el ballet, muntat amb aquest animalot tan gran, tan gran de color rosa, i endavant. I van tornar una altra cop, endavant, anant endavant, endavant, fins que van trobar un altre ballet. Un altre ballet, també amb una barba blanca que li arribava fins als genolls. I aquest ballet anava també muntat amb un animalot gran, gran, gran de color negre. Oh, ja tenim l'aranya, el primer ballet muntat amb aquell animalot rosa, seguit de l'altre ballet, muntat amb un animalot gran, gran, gran de color negre. I així van caminar, van anar endavant, endavant, endavant, fins que van trobar un altre ballet, més ballet, més ballet, més ballet, de barba blanca que li arribava fins als peus. I aquest ballet també anava muntat amb un animalot molt gran, molt gran de color blanc. I així tenim l'aranya i els tres ballets, endavant, endavant, endavant, fins que van arribar, fins que van arribar a l'estable, al portal de l'estable, on molt a l'hora d'anir hi havia quatre pastors, quatre pastors que van dir ui, guaiteu, guaiteu, guaiteu, una estrella, legenda contada, legenda estimada. Aia, Popeia, das ist eine Not, wer schenkt wie eine Dreia zum Zuckerfunk Brot, verkauf ich mein Bettlein und leg mich aufs Stroh, stisch mich keine Feder und weiß mich keinen, weiß mich der Hungerflor. La Rosa de Nadal, legenda alemanya. Tota la naturalesa esperava el naixement del nen, fins i tot les erbes i flors més menudes. No sabien quan vindria, tot l'estiu van estar creixent i florint mentre pensaven. Volem ser aquí per saludar-lo quan arribi. Va passar la tardor i arribar al cor de l'hivern. Cap d'elles no es va quedar, sinó una planta petitona que va continuar brotant, tot i que el fred ara era ben viu. No tenia por del torp ni de la gebrada i empenia les tiges i folletes verdes amunt furadant la neu. I aleshores, un xic abans que n'esqués l'infant, la seva poncella es sobri vedant els petals suals. Va florir a l'entrada a l'estable davant la porta oberta. Aquí brillant amb la llum que ve dels estels em quedaré i ja tot estarà a punt per l'arribada del nen. Al punt de la mitjanit, quan l'infant naixia, la rosa de Nadal tota resplendia. Vete aquí una vegada. Ens han robat el bon temps. L'agenda popular dels índices norteamericans. En aquell temps que el món era encara molt jove i inexpert, un dia, d'hivern, es va posar a navar. Però no va de valent, de valent, de valent. Un borrelló darrere l'altre, la neu queia del cel. El paisatge havia canviat d'una manera tal que era impossible de reconèixer-lo. La rosa de Nadal, com que no havia tingut la rosa, havia esborrat els correols familiars, omplia les valls i tapava els rius invisibles sota el mantell blanc. Els animals, ceia en el voltant d'un foc, es resarats en un atent de feta de pells. Discutien un problema greu. Com recuperar el bon temps que havia desaparegut i ningú no sabia on era. Però tot i que prou si el trencaven al cap, es va posar a l'altre. La rosa de Nadal es va posar a l'altre. La rosa de Nadal es va posar a l'altre. El foc està cansat i ja no canta. Anem a dormir, la nit porta consell i demà al matí podrem romiar amb més claritat. Així mateix ho vam fer i l'esquirol es va lleure ben a la vora del foc, repenjant la barbeta a les potes del davant, braçolat per les onades de calor d'espeses i un os que anava pel món. Un os exactament igual que aquell que vivia a l'altre banda del llac. I aquí tots anava ficant el seu sac tot allò que trobava. I devia xampinyons, mel d'avella, i el bon temps. Només calia doncs prendre-li el sac i obrir-lo per alliberar el bon temps. L'esquirol es va fregar els ulls per desvellar-se. Que és això que he subviat? No ho he fet. No volia oblidar el somni, i va cridar de seguida. Atenció a tothom, ja sé qui ens ha robat el bon temps. Amb el seu espinguet es va despertar fins i tot el troxó. Que té tanta fama de dormir l'ega. I l'esquirol els va explicar tot exigitat. He vist els somnis, els que amagava el bon temps al fons d'un sac. Anem corrents a trepar-lo, agafarem la canoa Va, fem-ho, d'una rebolada, tots ells es van precipitar cap a fora de la taïnda, van haver-hi la barca i van bugar cap a l'altra hora del menys temps del que cal per explicar-ho. El caudaló semblava desert, van estar-se una bona estona dubtant i esperant, però tot semblava silenciós i tranquil per part de dins, semblava que no hi havia ningú. L'esquirol va ser el primer de decidir-se d'onar-hi un cop d'ull, i tot d'una va fer un gran crit d'alegria. El sac, el sac, el sac era allà dins en un racó, tal com l'havia vist en el seu somni. I llavors va cridar els altres, veniu, veniu de pressa, doneu-me un cop de mà. El sac era molt i molt pesat, tant que només el caribó va poder xacar-lo, i ell mateix va portar-lo cap a la canoa, seguit de tots els altres. Quan l'os torni, se donarà del que ha passat i ens vindrà al darrere, va fer la guineu. Qui de vosaltres té les dents més punxegudes? Jo, va dir una beueta, tu, Ratulí? Sí, sóc jo, el que té les dents més punxegudes, va repetir tot i va atar el Ratulí. Molt bé, doncs, vés a arrossegar el cul de la canoa de l'os i fes per manera que no es noti. El Ratulí s'hi va posar amb tota la seva força per fer un forat justament a l'indret on la canoa s'exemple. De pressa, de pressa, l'animaven els altres bèsties que ja sentien el gorrinyut de l'os que tornava cap a casa. El Ratulí ni va tenir temps d'acabar la seva feina, perquè els passos de l'os se sentien cada cop més a la vora. Va saltar correcuita cap a la canoa, l'esperaven, ansiosos els companys hi van arrancar a burgar. En prou feines hi havien deixat l'arriba quan ja van sentir els grulls furiosos de l'os, el qual ja havia d'esperar que us atrapi i veureu qui no us encabra. Bremava l'os, va agafar el rem amb una pota i amb l'altra va empenyar la canoa dins de l'aigua. I es va posar a remar, a remar, a remar de valent, de manera que cada cop els guanyava més i més terreny. I ara més faltava un empenta i els atraparia. Els tenia. Per sort, en aquell precis moment, la part rosa gada pel Ratulí va fallar i l'os va perdre l'estabilitat i va caure l'aigua i es va ofegar. Els animals van respirar tranquil·litzats. Quan van tocar l'arriba, el carimó va rossegar el sac cap a terra a cap a terra i va desigar-nos de seguida. Sense vacilar ni una mica, el bon temps va saltar a fora i es va posar a córrer per tot el país. La neu va començar a fondres, però llavors va resultar que hi havia aigua per tot, massa aigua. Els rierols i les rieres es van ajuntar i formaven grans rius que van inundar tot a la vall. Allà també va sortir de mare i les aigües s'endubien tot allò que el sortia al pas. Els animals es van refugir al capdamunt de la muntanya més alta. Era l'únic lloc que quedava per estar en peus i xuts. El dilubi, només el cinc d'aquella muntanya, emergia de la immensa superfície líquida. Els animals es van reunir en consell. Es tractava d'estudiar al mitjà de salvar-se, perquè al principi ells no es pensaven que l'aigua aniria a retirar-se de mica en mica, però no va ser així. La llodriga va fer una resposta. M'enfonsaré i portaré una mica de terra, si no, aquí ens hi morirem tots plegats. Després d'haver respirat ben fondo, va desaparèixer sota l'aigua i va trigar molt d'estona a reapareixer. De manera que els seus companys ja començaven a passar ància. Fins que al final va treure el cap penteixant i escopint. I els va dir, ho sento, però no he pogut tocar fons, que ho provi un altre. L'Ànec es va oferir voluntari i es va enfonsar. Encara va estar-hi més estona, però no va passar ni gaire més èxit que la llodriga, i va tornar sense haver tocat el fons a la terra. Llavors li va tocar la cart pedra. Però quan ja s'hi havia fet pagues de tornar cap amunt, va tocar terra tot d'un plegat. Va agafar la mica de terra que va poder amb la boca i va engegar corrents cap a la superfície. La veritat és que no en duia gaire de terra, perquè l'aigua de respirar se n'hi havia endut la meitat, però almenys havia trobat el camí bo i podia guiar els altres. I va ser així com les bèsties aquàtiques, unint els seus esforços, van treure de mica en mica tota tota la terra índia del fons de les aigües. I quan van haver-hi ajuntat totes les seves terres, se'n van tornar cadascú al seu cau contents d'haver tribufat del del buir. Vete aquí una vegada. I que t'acric, que t'acrac, el conte s'ha acabat, darrere la porta hi ha confits, perquè us aneu allà pels dits. I em trobo a la porta i em trobo a la porta. I em trobo a la porta i em trobo a la porta. I em trobo a la porta i em trobo a la porta. I em trobo a la porta i em trobo a la porta. I em trobo a la porta i em trobo a la porta. I em trobo a la porta i em trobo a la porta. I em trobo a la porta i em trobo a la porta. I em trobo a la porta i em trobo a la porta. I em trobo a la porta i em trobo a la porta. I em trobo a la porta i em trobo a la porta. I em trobo a la porta. I em trobo a la porta. I em trobo a la porta i em trobo a la porta. I em trobo a la porta i em trobo a la porta. I em trobo a la porta i em trobo a la porta. I em trobo a la porta i em trobo a la porta. I em trobo a la porta i em trobo a la porta. I em trobo a la porta i em trobo a la porta. I em trobo a la porta i em trobo a la porta. I em trobo a la porta i em trobo a la porta. I em trobo a la porta i em trobo a la porta. I em trobo a la porta i em trobo a la porta. I em trobo a la porta i em trobo a la porta. I em trobo a la porta i em trobo a la porta. I em trobo a la porta.