S'enjurs durant la fi comú... Benvinguts a Babilònia, on la cultura és la protagonista. Un espai de crítica cultural que cada dijous de nou a deu del vespre comentarà als millors llibres les exposicions més interessants Els concerts més emocionants, les pel·lícules i obres de teatre més destacades de la Cartallera, sense deixar de banda el debat de la més rabiós actualitat. Ja us sabeu a Vilonis, no us ho perdeu. Dijous de nou a Deu del Bespre, va Vilònia. Des del cap de Sant Just posem a la teva disposició la meva salut. La meva salut és un espai de consulta personal i intransferible, on pots disposar de la teva informació de salut i fer tràmits electrònics de forma segura i confidencial. Tens 18 anys i una adreça de correu electrònic, acosta't al nostre cap i porta la teva tarjeta sanitària i el DNI i t'informarem sobre com hi pots accedir. Fem salut per tu. Cap Sant Just ha vingut a l'industria sense nom. Per seguida, actualitat del Baix Llobregat, informatiucomercal.com. Fem salut per tu. Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'Associació de Mestres Roses Sensat i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradi. Vet aquí, que en un racó de món on tenien els tothom, va passar el que us vaig explicar i va succeir el que ara us vaig dir. La nena bonica. Una vegada, en un país on els homes i les dones, els nens i les nenes eren de tots els colors, igual que és l'art de Sant Martí, hi havia una nena molt, però molt, molt bonica que es deia Julieta. Tenia els ulls fondos i brillants com dues olives negres. El cabell el tenia rinxulat i negre. Era tan negre que semblava fet de fils de nit sense lluna. La pell de la Julieta era fosca i lluent, més suau que la pell de la pantera quan jugues sota la pluja. A la seva mare li agradava pentinar-la i de vegades li feia moltes trenetes guarnides amb cintetes de colors. Llavors, la Julieta semblava una princesa de les terres d'Àfrica o una fada del regne de la lluna. Al costat de casa seva hi vivia un conillet blanc. Tenia les orelles color de rosa, ulls molt vermellets i una ciró nerviós i bellugadís. El conillet blanc pensava que la nena era la persona més bonica que havia vist mai a la vida. I pensava, jo vull ser com ella. Per això el va anar un dia a trobar-la i li va preguntar, nena bonica, Julieta, com tu fas per ser tan negreta? La nena no sabia pas, però s'ho va inventar. Home, doncs, a veure, és que, de petita, em va caure de món una ampolla de tinta negra. El conill va pensar, que és fàcil! I va anar corrent, s'agafava una calleta, la va omplir de tinta negra i s'hi va vençomargir fins a la punta de les orelles. Va quedar negre, negre, negre. Es va mirar el mirall. Es va posar molt content. I va sortir corrents al carrer, a presumir. Però mira, precisament aquell dia, va caure una pluja tan forta, però d'aquelles fortes, de vots i barrals, que l'aigua el va rentar de dalt a baix i va quedar tot blanc una altra vegada. Ai, va pensar, doncs, no devia ser això, molt trist. I li va tornar a preguntar, la bonica Julieta, com tu fas, vols ser tan negreta? La nena no sabia pas, però s'ho va inventar. Oh, és que em sembla que deu ser que potser que de petita vaig veure molt de cafè negra. El conill va pensar, que és fàcil, això ho sé fer jo. Va anar corrent a casa seva i va fer-se moltes cafetires de cafè molt negra. I sabeu què? Que es va passar la nit sencera sense dormir. I vinga a fer pipi. Però la matinada no s'havia tornat gens negre. I va pensar, doncs, no devia ser això. Va tornar amb la nena, la nova bonica Julieta, com tu fas, vols ser tan negreta? La nena no sabia pas, però s'ho va tornar a inventar. Oh, jo diria que segurament deu ser ah, sí, que de petita vaig menjar molt de rellim negre. El conill va pensar, que és fàcil. Va córrer el mercat a buscar un cistell ben gros, el va omplir de rellim negre, i va menjar, i va menjar, i va menjar fins que no va quedar res en el cistell. Va quedar inflat, tan inflat que no es podia moure, i aquella nit ja us ho podeu figurar. No va poder dormir perquè tenia mal de panxa, i no va parar de fer caca. Ah, però la matinada no s'havia tornat gens negre. Va tornar a pensar, doncs no devia ser això. I quan es va trobar millor li va tornar a preguntar a la nena bonica. Nena bonica, Julieta, com t'ho fas per ser tan negreta? Ja us he dit que la nena no sabia pas, eh? Però ja es començava a mentir una història sobre els cigronets negres, quan la seva mare, que era una senyora molata, molt guapa i simpàtica, va dir, ei, que de secret de qui no n'hi haves cap, eh? És que tenia una llei negra. Jo el conill, que era babau, però no tant. Va pensar que la mare devia tenir raó, perquè la gent sempre diu que un s'assembla als seus pares, o als seus oncles, o als seus avis, i de vegades fins i tot aprenc llunyants que viu en altra punta de món. I es va posar molt trist, perquè va pensar que ara no podia semblar-se mai a la Julieta. La setmana que es va ser va molt trist. Es va passar a la nit plorant, però pensant, pensant, se li va córrer, que si ell no podia ser negre, sí que podria tenir fillets negres i guapos com la Julieta, i va decidir buscar-se una conilleta negra per casar-se. Es va venir amb por laïna, va sortir el carrer, i no va haver pas de buscar gaire, perquè, a veure, encara aquell no se'l pensava, el conill era molt maco. A més era molt simpàtic, i de seguida va trobar una conilleta tan fosca com la nit. I es van enamorar. I es van casar. I van tenir un munt de fillets, perquè els conills, s'ho dirien secret, quan es posen a tenir fills, és on no parar. I van tenir conillets per tots els gusts. Blancs, molt blancs. Blancs, mig grisos. Blancs, amb taques negres. Negres, amb taques, amb taques blanques. Negres, mig grisos, i fins i tot van tenir una conilleta negra. Negreta, guapíssima! I la Julieta va ser la padrina de la conilleta negra. I jugava amb ella, i li posava llacets, i la traia a passejar. I un dia algú li va preguntar, conilleta bonica, com t'ho fas per ser tan negreta? La conilleta es va mirar a la seva padrina, i va contestar, pregunteu-li la Julieta. I quan la Julieta, que no ho sabia pas, però s'ho inventava tot molt bé, començava a dir, ah, que ho sé, que de petita! En aquest punt, jo he vingut aquí per poder-vos explicar, perquè si no hagués vingut, no hauríeu sabut. I compta contat i encara hi són, si no han parat. Ai, apopeia, das ist eine Not! Wer schenkt wie eine Dreier zum Zucker vom Brut! Verkauf ich mein Bettlein und leg mich aufs Stroh! Stich mich keine Feder beiß mich einen beiß mich der Heuerflor! El Soldat, rondalla popular catalana. Vet aquí, que en aquell temps, que de la palla en feien fems, hi havia un soldat que va estar molt temps a la guerra, i quan la guerra es va acabar, va tornar-se'n cap a casa seva. Pel camí se l'hi va fent de nit, i va trucant a una casa per veure si duraven posada. A la casa només hi havia la mestressa. L'AMU havia sortit de viatge. La dona va donar acolliment al soldat, i el feu anar a dormir a la pallissa. Quan ja feies tona que el soldat era a la pallissa, va sentir tot un soroll. Ell, que sí, que mira pel pany per tal de veure què passava, hi va veure com la mestressa i un farara, asseguts al bal de la taula, es feien un gran tip de botifarres, pollastres, capons, i tota mena de bons menjars. El soldat tot s'hi delia, amb la gana que tenia el pobre. Però com que era foraster i desconegut, encara gràcies que li haguessin donat posada. Quan vet aquí, que tot d'una, es va sentir que trucaven a la porta. Pam, pam, pam, pam, pam. La mestressa i el farara tots es van esborrar. De seguida la mestressa va obrir la pastera, va fer-hi amagar el farara. Aleshores els tràfags eren per on amagar el menjar, i ella, que sí, cobra el forn i ho amaga tot a dintre. De seguida va obrir la porta i va entrar el seu marit, que a mig camí havia canviat de pensament, i se n'havia tornat cap a casa. La mestressa, tota mal omorada, ni sabia què dir-li. El soldat, que era molt llest, va pensar, aquesta és la meva, i esclatar en uns grans jamecs. Ah, ah, ah. L'Amor va preguntar la mestressa, que eren aquells jamecs, i la seva dona li va contestar, que devia ser un soldat que havien allotjat, i que dormia a la pallissa. L'Amor li va dir, que he deu fer pobre minyó tot sol a la pallissa i a les fosques. Millor serà que vingui aquí amb nosaltres, i que escalfi bona de la llar. I de seguida l'Amor anar a cercar el soldat, el feu a costar la llar, el cuideu una miqueta, quin fred deveu tenir, i podeu dormir a dins de casa nostra. I que, oi, pobre, pobre, anar amb por al món deu haver passat molta gana, molta son i molt de fred amb tantes lluites com el de sostenir. Home, us diré, va dir el soldat, de fred i de son sí que n'he patit. Ara, com a gana, no me la passo del tot malament, perquè tinc un llibre que li faig fer tot el que vull. Quan tinc gana, no he de fer si no de demanar-li una bona vianda, i de seguida me la porta. Així de veu tenir un llibre de virtut, sí que tenir una bona eina i una bona sort. Si jo el tenia, ja us asseuro que em faria un bons tips. El morri del soldat es va treure de la butxaca un llibret a mitges gavallat, eren les ordinacions de l'ofici de soldat, i el va ensenyar a l'amo. Però com que aquest no el sabia llegir, li va semblar que sí que era un llibre de virtut, i es va posar tot que ho fóia amb veure. El morri del soldat va dir a l'amo, bé, què us menjaria, ara? No us agradaria un bon plat de botifarres? Doncs ja l'esperem portar pel llibre. On no s'hi podríem fer dur? Potser dins del forn. Apa, doncs, provem-ho. Llibertet, llibretet, per la virtut que deu t'ha d'haver sortit un plat de botifarres de dintre del forn ben aviat. Apa, ja les hi podeu anar a buscar, les hi trobareu. L'amo digui a la mestressa que n'és al forn a veure què hi havia. La mestressa, tota furiosa, no hi volia pas anar. Però no li va quedar més remei que dissimular i treure el plat de botifarres. L'amo no s'hi veia de content. Entre ell i el soldat es va ben atipar de botifarres fins que no deixaran res anar a la plata, la plata ben neta. Tips de botifarre, el soldat li va dir a l'amo. Bé, nostre amor, ja ho acaba la gana. Un pollastre rostit, no us el menjaríeu? Ja ho crec. Doncs diríem el llibret que el porti. Llibert, llibret, per la virtut que deu t'ha d'haver sortit un pollastre de dintre al forn ben aviat. Ja podeu dir a la mestressa que el vagi a cercar. I la mestressa, tota reganyosa, va obrir el forn i va treure el pollastre. Amb quatre que salades l'amo i el soldat se'l van menjar i per bé que van quedar molts tips, els restava encara una mica de bodell buit. El soldat li va dir a l'amo. Em sembla que un caponet encara ens el menjaria. Ja està dit, va dir l'amo. Llibert, llibret, per la virtut que deu t'ha d'haver sortit del capó de dintre al forn ben aviat. L'amo va menjar la mestressa que n'és al forn a cercar capó i en un moment se'l van menjar. I aleshores sí que van restar tips a rebentar. El murri del soldat li va dir a l'amo. I no us agradaria conèixer el cuiner? Sí que m'agradaria. Doncs ja el farem sortir. I on, on? Potser de dintre de la pastera. Vejam. Llibert, llibret, per la virtut que deu t'ha d'haver sortit el cuiner de dintre de la pastera ben aviat. Quan el frara va sentir això, ell cobra la pastera i... que a més ajudeu-me. I qui no corre, si no ell, perquè l'amo no el pogués atrapar. El soldat va preguntar a l'amo. Heu vist si ha sortit? Sí que l'he vist. Oh, i semblava que anava vestit de frara. La mateixa patava de dents. Però, que és cas, si hagués descobert el soldat en caia, hauria sortit per dintre. El soldat l'hauria descobert a ella. No tenia més remei que callar i mossegar-se els llavis. L'amo no va comprendre res del joc i estava ben cregut que tot s'havia produït per efecte de la virtut del llibre. Molt entusiasmat, no parava de dir el soldat que li vengués. El soldat feia el desmenjat i feia veure que no ho volia, però l'amo no parava de pregar-lo fins que el soldat va fer veure que es deixava convença i li va vendre aquell ronc llibret per tota una bossa plena d'un cestor. Ara l'amo no li recani gota de donar-les-hi, que feu pensament de posar-ho al ben cargut que li vestiria el llibre per al moment unes grans taulades d'haviam descuïtes i guisades, dels millors i més sabrosos i que en aquests quatre dies es faria riquíssim. I tots van quedar d'allò més contents i segur que, si no són morts, és perquè ara són vius. I si aquesta rondalla us agrada, mangeu-us a la frigida. I si la frigida no us agrada, mangeu-us a la guisada. I si tampoc no us agrada, mangeu-us a la palada. Aneu amb un cerrat a cercar el gotó vell i us el pregueu ben bé per la pell. Ve't aquí una vegada. La imprudència de Feetón, la gent de Grega adaptada per l'Ordre Jordà. Un dia, el jove Feetón, amb el posat tot en cap arrat i com si tingués un esponja al claterll, corre cap a la seva mare. Mare, ningú no es creu que sóc el fill de Déu. Els nois amb qui jugo me'n fan burla i em diuen que sóc un faig enda. La mare l'abraça i mira de consolar-lo. El fill meu, no t'hi capfiquis. Jo t'asseguro que el teu pare és un Déu. El naire els ulls al cel i mira bé aquest sol esclatant que allà del resplandeix és el teu pare. Ella et veu quan jugues, et veu quan nedes al riu i veu tot el que passa a la terra. El teu pare és eliós, el Déu del sol, que els vivents il·lumina. Feetón té els ulls clavats al cel i li venen ganes boges d'anar a torbar el seu pare. Mare, me'n vaig cap al cel. Estic desitjós d'abraçar el meu pare. La mare no podia negar-s'hi, però es va quedar tota preocupada. Apa, doncs, vés-hi. De segur que estarà molt content quan et vegi. Fins via cap allavant, fins arribar a la muntalla alta i escarpada. Allà, al flank mateix, comença un viarany que s'enfila i serpenteja entre estimvalls i just a la fi del camí, dominar l'avisme i trobaràs el casal d'elios al teu pare. Feetón no espera ni un moment més i a pas viu marxa cap allavant fins que arriba a la roca. El Palau del Déu sol es veia brillada lluny amb les seves columnes d'or, urgent i bori, que se'n leiràvem fins a tocar el cel. La claestra guarnida amb muralles i marlets i el portal de doble barra forjat amb ratx de plata. Eren plens de llum per celebrar l'arribada de Feetón. Tot i que allà baix a la terra, ja feia estona que la tenebra governava. Feetón entrarà decidit, però aviat s'ha d'aturar i tancar els ulls. Encegat amb tanta llum. Casal a través, arribar al vell mig d'un gran estant se, on, repapat, en un setial de pedres precioses, es trobava hélios, que els vivents ens il·luminen. El volt de les hores, els dies, els mesos, els anys i els segles. Quan els ulls de Feetón s'acostumen, tant divina l'esclat, arriba a distingir siluetes estranyes darrere el tron del seu pare, la jove, la primavera, amb una garlanda de flors als cabells, l'estiu, cap coronat d'espigues de vorades de blat. La tardor, que porta la túnica, tot atacada de suc de rellim i l'hivern, amb un aire que veig grisos i esborrifats. Llavors, la veu d'hélios ressona el palau. Benvingut, Feetón, a les meves estades. Per què has fet fil meu aquesta llarga caminada? Feetón, que tot d'una no us ha bavadat la boca, bandeja la timidesa i avança decidit cap al pare. Per a mi, allà a la terra, els homes esborren de mi, em tracten de mentider, i diuen que emglorieixo de ser el teu fill. Podries fer de manera que endevinessin en mi l'estir del gran hèlios, el rosèlius, es treu el ratx que li volten al cap i prem contra el seu pit el fill estimat. T'estimo tant, que quan se vol cosa que em demanessis, no et podria ser de negada. Feetón, riu satisfet, i parla així. De tots he sabut, pare, que condueixes cada dia a través del cel, de llavan, aponent un carro d'or tirat per cavalls digurosos. Volia, encara que només fos un cop, que em deixessis conduir-lo. Hèlios, mira de fer-lo anar al seu fill. Preocupat, li parla, li explica les dificultats, però no se'n surt. Feetón, no li fa cas. Demanem quan se vol altra cosa. Mira aquests massa joves i te'n veuràs un tip de aguantar fermes les regnes d'uns cavalls vigorosos i trotadors. D'altra banda, el viatge és perillós. El matí, el carro saldaire de dret cap al cel i quan és tan amunt, jo mateixa em sento torbat amb aquella alçària. I a vegades tremolo, i a vegades viatge de fixa molt. Després, el camí baix en picat cap al mar. Caldrà una mà molt segura per impedir que el carro conductor i cavalls no s'estigui. Malgrat tots els arguments, Hèlios no pot convèncer a Feetón que es delia per demostrar a tothom que era fill de Déu. I com que la promesa d'un Déu és sagrada, el sol, no sense recança, ha de conduir el fill allà on es troba el carro deurat, aquell que envia el seu ratx en totes les direccions. L'estel del matí ja obre les portes de color de púrpura, al orient, i deixa veure imenses estances plenes de roses. La nit, corre amagar-se, emparentada pel cel rugent i els cavalls i ajunits esperen impacients al moment de la sortida. El Déu sol, un taracara de Feetón, amb vol i màgic que el protegeix de l'escalfó. Llavors és qual li dona el darrer consell. Filmeu molt estimat, ja que mai ha hagut manera de treure't del cap la idea d'aquest perillós viatge, fes-en molt de conta i prudència. No portis el carro massa l'aire, cremaries el cel, ni massa ball, consumiries la terra. No et serveixis del foet, perquè els païs coneixen el camí i tu els pots trobar fàcilment si segueixes les senyals que cada dia et deixen les rodes del meu carro. Feetón, frisors de marxar, en prou feina s'escolta el seu pare. Puja el carro, empuny les tirandes, i ja rient, marxa rebent. La clara del carro saldaire i travessa la boira. El vent fa volallar els cabells de Feetón. Volen, com si fossin perduts per l'aire. De moment els cabells segueixen el camí acostumat, però no triguen gaire a donar-se que són conduits per una mà inexperta i estranya. S'exeixen el jou que els volta la nuca i surten del camí. El carro trontolla, es parovit amb els ulls esbatanats, Feetón aguanta, mira la terra. Allà baix veig molt lluny i va tallar les puntes de les muntanyes, els rius, les ciutats, i tremola, pres de vertigen. Les regnes se li esquillen de les mans i floten lliurament damunt la crida dels caballs, que, a marats de suor, fugen de sota el jou i es precipiten a través de les estrelles i foraden els núvols camí de la terra. Quan el carro és gairebé a tocar de terra, l'argila reseca escrivella i provoca l'esperament de l'amo de les profunditats. Sorprès en veure el seu regne de terebres afiturat per la llum. Garrigues i boscos, camps, arvatges i ciutats, no t'arren a ser un munt de cendres. El riu s'aixuguen. Les muntanyes bramen abans d'interrocar-se i convertir-se en cendres. Amb els pulmons i legors irritats per l'aire calent, veu que l'ha fet bona. Amb passada munt de l'Àfrica, el carro gairebé arriba a tocar a terra i en negreix la pell dels pobres sencers. En negreix la pell dels pobles sencers i es formen deserts vestíssims. La mar comença a bullir i els peixos s'han d'endinzar en el lloc més fons i més pregons. La terra, així tormentada, prega a Zeus el pare dels deus que aturi tan petit. Zeus, el qui forra, trona, escolta els laments i llança el seu llan poderós de munt faetón que, gitat pel carro, cau vertiginosament a través de l'espai cremat i en arribar a terra queda esmiculat. Les linfes de les aigües troben el seu cos i l'enterra en ple de dolor. El seu pare ho contempla i ho veu tan i dolorit i penedit d'haver donat a la seva paraula el seu fill. Él i jo es tira un bell pardamunt de la testa i aquell migdia va ser foscom la nit a tota la terra. La mare de faetón, molt temps va caminar la recerca de la tomba del fill i en trobar-la va abraçar la terra sota la qual reposava i va anar arregant amb les seves llàgrimes. Les germanes, endulades, cobaven la pena mesos i mesos. Un dia, mare anà donar-se que els seus peus havien arrelat a la terra. Després volgueran trenar els seus cabells però eren fulles els que els seus dits pentinaven. La mare va salvar-les. Va provar-ho. A l'estona va ser el que va fer el fill. Està que a fort les branques plenes de borrons però unes gotes es van anar escolant i les ferides les van endurir. Això va ser la resina. El dolor les havia canviat a noms i encara avui el sol plora la mort del seu fill. Cada vespre, després de colgat, llisca balla el plor de les estrelles, el llit, és el que els homes anomenem la rosada. Vete aquí una vegada. El gai va fer quik, quik i quik i el conte ja està dit. El gai va fer cac, cac, cac i el conte ja està dit. Ves per la intencional. Ves de la intencional. Aquest és el rei l'interior. L'interior, les portes dating, no senties váys. Vi molt.
Vet Aquí Que...
Programa de contes infantils per petits, mitjans i grans, a càrrec del grup MARC (Mestres Àvies, Recuperadores de Contes).