S'enjunts durant la vuit puntus. Les pel·lícules i obres de teatre més destacades de la Cartallera, sense deixar de banda el debat de la més rabiós actualitat. Ja ho sabeu a Vilonis. No us ho perdeu. Dijous de Nova Deuda, el vespre, va a Vilònia. Hola, som el grup Marc. Mestres avies recuperadores de contes. Formem part de l'Associació de Mestres Roses Sensat, i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. De contes i de rondalles, ja us en comptaré un grapat. La meitat serà mentida, l'altra meitat veritat. La reteta que es compreva a l'escaleta. Vé-te aquí una vegada, i hi havia una reteta que es compreva a l'escaleta de casa seva. Vinc a escombrar que quedés l'escala ben neta, perquè tenia una casa molt polida, aquesta reteta. I escombrant, escombrant, sabeu què va trobar? Va trobar un dinaret al peu de l'escaleta. Oh, un dinaret va esclamar tota cofoia. Va agafar el dinaret i va dir què em faré, què no em faré d'aquest dinaret. Si me'n compro ballanetes, em caurà les dentetes. Ui, no pas. Si me'n compro pinyonets, em cauran els caixalets. Ai, no, no, que els necessito. I sense saber què em faria, se'n va anar la botiga i va pensar potser ja va obrir alguna cosa que m'agradi. Quan va ser davant el taulell de la botiga, la venadora li demanava què hi posarem. T'agradaria un barret de tres plumes? Ai, no, que en tinc un de palla. I un davantaret de puntes? Oh, ja seria prou bonic. Però no, no, en tinc un de paper fi. Ah, potser t'agradaria unes sabates de xarol? Ai, no, que en tinc unes de cartró pintat, que són precioses. Doncs què podem fer? I la venadora anava rumiant i va tenir una bona idea. Escolta'm, reteta, i un llacet de seda. Ai, sí, sí, això sí, va dir la reteta. I se'n va anar cap a casa amb el llacet de seda i pel camí pensava on me'l posaré, perquè un llacet me'l puc posar a molts llocs. Em miraré el mirall, a veure si veig on te va bé. Es va plantar davant del mirall i va preguntar-se i on me'l posaré aquell llacet tan bonic. Va provar de posar-se el cap. Ai, no, que em fa el cap gros. I si me'l poso a la cintura? Ai, no, que sembla una noia. I si me'l poso al coll? Ai, no, que sembla una bossa de confits. I si prou de posar-me-la a la cua? Se'l va posar? Es va mirar? Ai, sí, això sí, va cridar la reteta. Aquí sí que estic maca. I se'n va anar al balcó amb el llacet a la cua que feia un goig que enamorava. Mentre el sol li feia brillar els ulls i ella estava allà refistulant-se els bigotis, va passar un gos petaner i es va quedar tan allibernat de la reteta que li va dir Ai, reteta, reteta, tu que n'és tan boniqueta. No et voldries casar amb mi? Oh, parlem-ne, va fer la reteta. Havia et quina veu feu? Bop, bop, bop, bop. I ho va fer tan finament com va saber. Però esclar, la veu de gos és la veu de gos. Ai, no, no m'agradaeu que amb aquesta ronca veu. I penteríeu les visites, va contestar la reteta. I el gos se'n va anar a ball tot trist, amb la cua entre cames, i va pensar la reteta no m'ha volgut. Mentre es marxava el gos, tot cap llup, va passar un rup bo i sol tirant. Amb veure la reteta es va quedar tan enamorat que va dir Ai, reteta, reteta, que tu que n'és tan boniquet, no et voldries casar amb mi? Oh, parlem, no va dir la reteta, aviam, quina veu feu? I ah, ah, ah, ah, va bravar el rup. Tant baixet com va poder, perquè la seva veu li agradeix a la reteta. Ai, no, no m'agradaeu amb aquesta cridanera veu, espantaríeu el veïnat. Mentre el rup baixava ball tot orella caigut, Va passar un gall de cresta encesa. I en veure la reteta em va quedar tan meravellat que li va dir... Ai, reteta, reteta, tu quan ets tan boniqueta. No et voldries casar amb mi? Oh, parlem-ne, va fer la reteta. Aviam, quina veu feu? Qui, qui, qui, qui, qui, qui, qui? Ai, no, no m'agraeveu amb aquesta escardada veu. Em despertaria massa d'hora. No, no, ja podeu marxar. Mentre el gall marxava avall amb la cresta pensida, va passar un mou així de gros. I en veure la reteta em va quedar tan encantat que li va dir... Ai, reteta, reteta, tu quan ets tan boniqueta. No voldries casar amb mi? Oh, parlem-ne, va dir la reteta. Aviam, quina veu feu? Mmm, va mogir el bau tan dolçament com va poder? Ai, no, no m'agraeveu amb aquesta groixuda veu. Em faria utremolar als vidres de la finestra, li va dir la reteta. Oh, mentre el bau fugia avall amb la cua entre cames, va passar un an agrunxant com una barca. I en veure la reteta em va quedar tan sorprès que va dir... Ai, reteta, reteta, tu quan ets tan boniqueta. No voldries casar amb mi? Oh, parlem-ne, va dir la reteta. Aviam, quina veu feu? Quac, quac, quac, quac, quac. Va clacalant, mirant de no fer gaire veu de nas. Ai, no, no, no m'agraeveu amb aquesta pastosa veu. Em faria venir son a l'hora de feinejar. No, no, no, ja podeu marxar. Mentre l'Ànec s'escapava avall amb el coll tot encorbat, va passar un bé. I en veure la reteta em va quedar tan encisat que va dir... Ai, reteta, reteta, tu quan ets tan boniqueta. No voldries casar amb mi? Oh, parlem-ne, va fer la reteta. Aviat, quina veu feu? Bé, bé, va valar el xai amb tota la seva bona fe. Ai, no, no m'agraeveu amb aquesta trista veu. Em faria plorar tot a l'hora. Marxeu, marxeu. I mentre el xai s'entornava avall, va passar un gat molt ben clencinat, amb els bigotis ben retalladets i amb una mirada de múrrica de unidor. En veure la reteta em va quedar tan enlleminit que va dir... Ai, reteta, reteta, tu quan ets tan boniqueta, no voldries casar amb mi? Oh, parlem-ne. Aviat, quina veu feu? Meu, meu, marre meu, va enviar el gat. Ai, sí que és una veu. Aquesta sí que m'agrada, va dir la reteta. I així va ser com el gat i les retetes van casar ben casadets. Han ser casats. La reteta va posar l'olla al foc, però com que l'olla era molt grossa i ella era molt petita, va demanar al seu marit que li donés un cop de mà. Però el gat, per comptes de donar-li un cop de mà, li va ventar una empenta tan forta que la reteta va caure dins de l'olla. I com que l'aigua ja volia, la reteta va quedar cuita com una a la de gallina. I el gat, que no esperava una altra cosa, va menjar-se la reteta per dinar. I si no és mort, encara deu llapar-se'n els bigotis. I com que ha comptat, ja s'ha acabat. El paixet d'or. Compte popular rus. Un vell i pobra pescador vivia amb la seva dona en una barraca a la vall del mar. Només tenien quatre rampoines per mòbles, uns quants plats, una olla i una xarxa t'assidemà pel mateix home. Un matí, com sempre feia, el pescador se'n va anar cap al mar a calar la xarxa. De cop s'ha donat que pesava moltíssim, molt content la va estirar amb tota la força, pensant que havia fet una bona pesca, però en retirar de l'aigua, quin desengany, només va veure un paixet de no res que cuajada. Ja l'ha posat a la cestella, quan el va sorprendre la lluenta metàlica de les seves escates, en agafar-lo es van mirar encara més, de tant com pesava. Uoh! Però si era un paixet d'or! Aleshores, quan ja el ficava dins de la cestella, el paixet va parlar. Bon pescador, deixa'm anar. No veus que sóc tampoc a cosa, no t'arribaré ni a les dents. En canvi, si em deixes anar, et puc donar tot el que vulguis. No, no cal, va dir l'home. Té, ja et deixo i ets lliure. Moltes gràcies, va dir el paixet. Doncs mira, sempre que vulguis, jo desitjis, pots tornar i demanar-me el que vulguis. Només has de dir, paixet d'or, bon paixet d'or. Posa't de cuajamar i de cara a mi, i jo sortiré i em veuràs. El va anar amb el i va dir gràcies i va embaixar cap a casa seva. Han d'arribar a trobar la seva dona amb el macarada, que és pescat! No res, bé sí, un paixet d'or. Però li he deixat anar perquè era molt petitó i m'ho he demanat. Però mira, saps què? Em deia que em donaria tot el que vulguis. I què li has demanat? No res, ets un talós, ruc més que ruc. Ja pots tornar? No veus que tenim una barra que acaba de vella? Demana-li una barra que nova. El pobre me se'n van tornar cap al mar. Quan va arribar, va cridar. Paixet d'or, bon paixet d'or. Posa't de cuajamar i de cara. I va sortir el paixet. Què vols, bon pescador? No, jo no volia res per la meva dona. Vol una casa nova. Molt bé, ja te'n pots anar. Allà la trobaràs. Quan va arribar a casa, tot s'ha tins fet. Va veure una casa nova de trinca, polida, molt gran. I la seva dona ja segura. Bé, ja deus estar contenta. Contenta, contenta, què vols que et digui? Aquesta casa, sí, està bé. Però potser li podíem haver demanat un palau. Mira, saps què? Ja pas tornar-hi i demana-li un palau. Ostres, va dir l'home, però sense donar-la cap... Escolta'm, fes el que et dic, sinó un cop de bastó. El pobre me va marxar esproguit. Va arribar a la barra del mar i va tornar a dir. Paixet d'or, bon paixet d'or. Posa't de cuajamar i de cara a mi. Va sortir el paixet. Què vols, bon pescador? La meva dona que vol, vol ara un palau. Vés-te'n cap a casa, que allà ho trobaràs. Va marxar el poble pescador. I sí, quan va arribar, va trobar un gran palau de la seva dona asseguda fent de governadora. Primer va estar molt contenta. Pel cap de uns dies em va cansar. Va tornar a cridar el seu home. Va demanar-li, en el paixet, que ara vull ser empanadiu i tenir molt de poder. El problema va dir, per què li demanaràs això? I tant que li demanaràs. Si no, te'n llisaré ben llisant. Va marxar el poble pescador. Es va perdut quan va arribar. Va tornar a dir. Paixet d'or, bon paixet d'or. Posa't de cuajamar i de cara a mi. Va sortir el paixet. Què vols, pescador? La meva dona que ara vol ser governadora. Vés-te'n cap a casa, que això trobaràs. Quan va tornar, ja va trobar la seva dona, seguda amb un setial, amb una corona al cap. Però quan va dir, estàs contenta d'anar-te bé, es va empipar la dona. Qui és aquest que diu que és el meu marit? Agafeu-lo, soldats, i quan queu-lo l'aparissa. Jo l'he abastat fins que, al cap d'un temps, la dona també es va cansar de ser governadora. Va fer cridar el seu marit i li va dir. Mira, ja te'n pots tornar cap al mar i dir, en el paixet, que ara vull ser la reina del mar, la deesa de tots els peixos. Només va quedar que no podia ni parlar. Això no li puc demanar. Com que no? Ara mateix hi vas, si no et faré tallar el cap. Home, se'n van anar corrents cap al mar, però quan va arribar no gosava dir les paraules. Al final, amb un fill de veu, va dir, paixet d'or, van paixet d'or, posa't de cua mar i de cara a mi. Es va xacar una onada gegant, el cel es va anubular, i el paixet va sortir i va dir, què vols ara, pescador? La meva dona, què vols ser la deesa del mar? Tornen cap a casa, que allà trobaràs el que et convé. Quan va arribar a casa seva, no va veure ni palaus, ni cases noves, ni corones, ni paixes, ni soldats. Hi havia la vella Barraca i la seva dona, que estava seguda, cosint uns calçots veig. I el pescador, per més que va tornar al mar, mai més no va pescar el paixet d'or. I que t'acris, que t'acrac, aquest conte s'ha acabat. Vet aquí una vegada. El gat amb botes. Un moliner va deixar per tota herència i es va posar a l'esquadra. I el que va passar és que tenia el molí, el ruc i el gat. Esclar, les parts ben aviat van estar fetes. Ni tan sols van cridar l'advocat o el notari. L'areu es va quedar amb el molí. El mitjà li va tocar el ruc, i el petit només li va quedar el gat. El petit estava com preocupat, els meus germans encara es podrà defensar la vida. Ara li preguntem de què locking lesals era. No em powinny dir que ho veniré a buscar amanyja. Ell tot sol sofà. El gat, quan el va sentir parlar d'aquesta manera, li va dir. No és jo al muinek. Només expansion amb el magàs. Fem un parell de botes per Emma. Ja veiem que no has其ver aturat una herència tan dolenta com pensava. L'havia vistat convençut i l'havia vist fer moltes borradies per caçar les rates i els ratolins. Com era penjar-se cap per ball, amagar-se entre la farina, la veritat és que era un gat espavilat. No costava res de fer el que li havia demanat. Tant bon punt el gat va tenir el que havia demanat. Es va calçar magníficament, amb aquelles botes, eren unes botes precioses. Es va carregar el sac al coll i agafant-ne els cordons amb les dues botes de davant, va fer cap a un bosc que era ple de conills. Va ficar segur i llatons a dins del sac. Es va geobre com si fos mort i va esperar que algun conillet, encara poc entès en els martingales d'aquest món, de la casa i dels animals que es mengen una a l'altra, vingués a entreforar-se el sac per tal de menjar allò que ell li havia ficat. Tot just acabat de geure, la Sara el va fer content. Un es celebrat conillet, novel, va entrar al sac atret per l'olor del menjar. I m'he estregat t'hi van els cordons, va agafar-lo, i el va matar sense misericòrdia. Ui, orgullós de la seva presa, va tornar cap a casa seva. No, va pensar, millor. Me'n vaig al Palau del Rei, va demanar per parlar-hi, li van dir que sí, el van fer pujar a la canbra i s'ha majestat el va rebre. El gat li va fer una reverència de l'un més fom de irreverent que es pot fer. I li va dir, heu-s'hi, senyor, un conill de bosc, que el meu senyor, el Marquès de Carabàs, m'han carregat d'oferir-los de part seva. Ja ho entès, que el Marquès de Carabàs és el nom carregat, havia donat el seu amo. Digues el teu amo, va respondre al rei, que n'hi dono les gràcies, i que n'ha tingut un gran gotx. El gat va anar a una altra cop a amagar-se a un camp de blat, duent sempre el sac obert, i com va veure que s'hi ficaven dues perdius, va tivar els cordons, i les va agafar totes dues. De seguida va anar per presentar-les el rei, tal com havia fet el conill amb el conill de bosc. El rei també va acceptar maledria les dues perdius i li va fer donar una propina. El gat va continuar donant dos o tres mesos portant al rei tantes peces de cases com va poder. Quan havia passat tot aquest temps, el rei estava intrigat per saber qui era aquest gran senyor, el Marquès de Carabàs, que li feia tants obsequis. Un dia el gat va saber que el rei havia d'anar a passejar per la vora del riu amb la seva filla. I el gat li va dir el seu amo. Si voleu seguir el meu consell, ja podeu dir que la vostra fortuna és un fet. No heu de fer res més que banyar-vos el riu. El indret que jo us diré i deixeu-me fer. El Marquès de Carabàs va fer el que li aconsellava el seu gat sense entendre gaire què on portaria tot allò. Mentre s'estava banyant, es va escaure de passar el rei per aquella contrada. El gat es va posar cridant tot a les seves forces. Auxili, auxili, auxili, auxili, el senyor Marquès de Carabàs ha caigut el riu i s'està ofegant. Auxili, el senyor Marquès de Carabàs ha caigut el riu i s'està ofegant. En sentits crits, el rei va treure el cap per la portella de la carroça i reconeixent que era el gat que tantes vegades li havia portat casa, va adonar als seus guàrdies que neixin corrents a sucorre el senyor Marquès de Carabàs. Mentre estreien el pobre Marquès de Carabàs de dins el riu, el gat es va acostar a la carroça i li va dir al rei que quan el seu amo s'estava banyant, havien vingut uns lladres i li havien endut tota la roba. Tot aquell prou s'havia esforçat demanant ajuda, però no havia pogut fer-hi res més. El rei va ordenar de seguir dels seus propis guàrdies robes i buscar els seus millors vestits per al senyor Marquès de Carabàs. El rei li va fer mil compliments i com que els magnífics vestits que acabava de donar-li encara feien més guapo en el Marquès de Carabàs, va trobar que era molt del seu gust. La princesa va donar una olhada també al Marquès de Carabàs i al Marquès de Carabàs a la princesa. I la veritat és que es va anagradar i que la princesa se'n va enamorar de bogeria. El rei va voler de totes passades que el senyor Marquès de Carabàs pujés a la seva carroça i l'acompanyarien a passejar. El gat content de veure que el seu truc anava per bon camí, es va avançar un tros i va trobar uns pagersos que d'allà van al plat. I els va dir, quan passi el rei, heu de dir que aquestes propietats són del senyor Marquès de Carabàs. I si no ho feu? Estareu ben trinxarets com a carn per fer mandonguilles. Els pagersos van pensar que no costava res de fer això. El rei no es va descuidar de preguntar els de lliures com va passar de quin prat d'allà van. És del senyor Marquès de Carabàs, van fer tots a la vegada, i és que la manassa del gat els havia fet por de debò. Teniu una bona heretat, va dir el rei el Marquès de Carabàs. Ja ho veieu, senyor. És un prat que no deixa mai de donar cada any un bon fruit, més tragat, anava sempre un tros endavant, i va trobar uns altres segadors. Bona gent de la fals, si no dieu que tot aquest plat és del senyor Marquès de Carabàs, s'haureu trinxat ben trinxadets com carn picada per fer mandonguilles. El rei que hi va passar una estona després va voler saber de qui era tot aquell plat que veia. I els homes van contestar, és del senyor Marquès de Carabàs. I el rei va felicitar un altre cop el Marquès de Carabàs. El gat anava sempre un bon tros davant la carroça, deia sempre el mateix a tothom que trobava. El rei estava parat de les grans propietats del senyor Marquès de Carabàs, com és que ell no se n'havia sabentat que tenia un marquès tan important en el seu realme. El gat continuava endavant, continuava endavant, es va avançar molt més encara, i el rei anava més a poc a poc amb la carroça perquè estava encantat de veure tot les propietats i lo important que era aquell senyor que l'acompanyava. Quin marquès! Mentrestant, més tragat va arribar a un castell meravellós que era del gegant més ric que hi havia a la contrada. Sabia que d'abters res que eren del castell i tenia moltes propietats. Havia mirat d'informar-se de com era aquell gegant, quines coses s'havia fet, què li agradava, quines eren les seves arts per fer coses, per lluir-se. Va trucar a la porta i va demanar al gegant si podria donar una miqueta de menjar perquè feia temps que no menjava i s'havia quedat amb gana. El gegant el va acceptar, li va dir que sí, que li donaria menjar i el gat, ja sabeu que és molt aixerit, va començar a preguntar i tu que ets un gegant tan important i tan poderós, m'han dit que saps fer moltes coses que tens com uns poders màgics, però la veritat és que jo no m'ho crec, que són els poders màgics, perquè són coses que la gent explica. No t'ho creus? No t'ho creus? Doncs jo sí que ho faig. Ah, potser sí, però per exemple què fas? Em puc convertir en una persona molt gran, molt gran, molt gran, molt gran, molt gran. Molt bé, doncs demostra-m'ho. I es va tornar molt gran. M'han quedat d'una altra vegada. Bé, tu ja eres gran, no costa gaire convertir-te en un de gran. Què més podràs saps fer? Em puc convertir en un llogó. Això? Home, això ja no m'ho crec tant. Que no? Mira. Es va convertir en un llogó que el gat va quedar aixerit, va pujar, va saltar del dels mobles, al armari més alt de la por que tenia d'allau. El gegant es va tornar a convertir en la persona que era i va continuar parlant amb el gat. El gat li va dir, bé, és clar, fer-te gran és molt fàcil, però fer-te petit, petit, petit, petit, això sí que ja no ho podeu fer. A que no? Com que no? Digue'm, com vols que em faci? Per exemple, ja no crec que et puguis fer com un retolí. Ara ho hauràs. El gegant es va convertir en un retolí. Així que va ser un retolí el gat que estava a l'aigua i va saltar a sobre i se'l va menjar. Ben menjat. I d'aquella manera el pastell ja quedava pel senyor Marquès de Carabàs. Mentre estant el rei que tot passant havia vist l'enmirable castell del gegant, va voler-hi entrar. El gat va sentir el soroll de la carroça en passar pel poll de Badís, va córrer cap a l'entrada i va dir el rei. Vingut de sigui la vostra majestat, el castell del senyor Marquès de Carabàs. I ara senyor Marquès va esclamar el rei. Aquest castell també és vostre. No conec res de millor que aquest pati i que tots aquests edificis que l'envolten. M'ensenyeu a dins, sisplau. El Marquès va donar la mà a la jove princesa i seguint el rei que anava al davant, van entrar en una gran sala on es van trobar un magnífic àpat que el gegant havia fet preparar per a uns amics seus que l'havien de venir a veure aquell mateix dia, però no havien gusat entrar sabent que el rei hi era. El rei encantat de l'esqualitat del Marquès de Carabàs i de les propietats del Marquès de Carabàs, igual com la seva filla, que ja us he dit que se n'havia enamorat amb bogeria, havíem vist tots els vents que posaïa li va dir després d'haver begut 5 o 6 cops. Senyor Marquès, si no sou el meu gendre serà ben bé perquè vos no voldreu. El Marquès fent grans reverències va acceptar l'honor que el rei li feia i aquell mateix dia es va casar amb la princesa i el gat va esdevenir un gran senyor i si algun hora encara empaitava ratolins era només per divertir-se i aquest conte s'ha acabat, que us ha agradat. I que t'acric, que t'acrac, el conte s'ha acabat, darrere la porta hi ha confits perquè us aneu allà pels dits. I que t'acric, que t'acrac, el conte s'ha acabat, Wer schenkt wie eine Dreier zum Zuckerfurt brot Verkauf ich mein Bettlein und lebe ich aufs Stroh Steh ich mich keine Feder und weist mich kein Mit weist mich der hohen Flot Interverst travelling Radioddas Ben Duranta-vuit- план-U Radioddas Ben A les llave...
Vet Aquí Que...
Programa de contes infantils per petits, mitjans i grans, a càrrec del grup MARC (Mestres Àvies, Recuperadores de Contes).