Un espai de crítica cultural que cada dijous de 9 a 10 del vespre comentarà els millors llibres les exposicions més interessants, els concerts més emocionants, les pel·lícules i obres de teatre més destacades de la Cartellera sense deixar de banda el debat de la més rabiosa actualitat. Ja ho sabeu a Vilonis, no us ho perdeu dijous de 9 a 10 del vespre va Vilònia. Hola, som el grup Marc, mestres avies recuperadores de contes. Formem part de l'associació de mestres rosa sensat i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. Ves aquí que en aquell temps, que les bèsties parlaven, i les pedres cantaven... La llebre i la tortuga. Per les afores del poble, un bon matí es van trobar una tortuga i una llebre. La tortuga anava fent camí xino, xano, ara una pota, ara l'altra, tal com caminen les tortugues. La llebre, en canvi, venia votant i corrents com una boja i li diuen a la tortuga on vas que t'han carregada. Me'n vaig a puxardar, que tinc uns amics a visitar. A puxardar? Jo també hi pensava anar, li va contestar a la llebre. I la tortuga li va dir, per què no hi n'hi emplegades? Que va dir la llebre. Tu, en aquestes que metes tan curtes que tens, no arribarien pas mai. I la tortuga li va dir, no cal que t'enriguis tant, no puc córrer ni saltar, perquè tinc les potes curtes i porto aquesta closca a l'esquena. Però, si no, ja ho veuríem que guanyaria. I la llebre li diu, no, carrega l'empotes, que potser penses que arribaries primer tu. Ja ho veuràs, provem-ho, i sí, sí. Van dir-ho, provarem, però què ens hi juguem? Ja m'hi jugo una col, que sé que hi ha a l'entrada de puxardar. Molt bé, doncs, som-hi. I la llebre es va posar a córrer camint allà, mentre la tortuga anava fent ara un pas, ara un altre, però anava fent el que podia, si no enxano. Ja feia una estona que caminaven, que la llebre corria molt, però de cop es va aturar, i va dir, coram, quina gana que tinc. Esclar, si no hi has morrat, oi, i allà veig un camp d'anciams, entrener i me menjaré uns quants. I aquest bull, aquest nou bull, va passar una bona estona menjant, i tot d'una se'n va donar a compte que la tortuga ja havia passat, que ja estava una mica lluny. I d'un bot, la llebre es va posar a córrer, per veure si atrapava la tortuga. I sí, sí, la va atrapar, però el cap d'una estona ja era el migdia, i era l'hora que feia un sol fort, i feia molta color, molta color. La llebre estava soada, i va dir, saps què? Em poso a descansar el tronc d'aquests roures, i reposaré una miqueta, i resulta que s'hi va trobar tan bé i tan bé, que s'hi va quedar adormida. La tortuga anava poc a poc, xeroxado, però ella anava fent camí. Tot això passava a la vora de la ciutat de Vic, i amb l'arribar i la llebre es va dir, ara sí que ja no cal córrer. De segur que la tortuga es quedarà a l'hostal a dormir, i com que ara el camí ja tot serà pujada, demà sí que no córrerà gaire. I aprofitant que tenia uns cosins a prop d'allà, hi va anar a sopar, i s'hi va quedar a dormir. L'endemà al matí va continuar el camí, de tant en tant, mirava enradera. La llebre per si veia la tortuga, però no veia res. Pobrissona, encara deu estar caminant molt lluny. Esclar, mira que voler no aguanyar a mi, amb el que jo sé saltar i córrer. Cap al tard, la llebre ja era quasi puxardar. Ai, mare es va dir, no veig la cola aquella tan bonica que havíem jugat amb la tortuga. Busca, que buscaràs. Ja no sabíem més mirar. Quan va sentir la veu, que deia, llebre llebreta, has perdut alguna coseta. Veta aquí, que era la tortuga, que tranquil·la i descansada, s'estava menjant la cola fulla fulla. Mentre la llebre sopava i dormia, la tortuga havia anat fent camí. Camí ni sense parar, fins que va arribar a puxardar la primera. I veta aquí, que un conte s'ha quedat. Ai, epopeia, que és una no. Si em posés una treia al sucre de brot, em vendré el meu metl, i em posaré a l'estruc. Si em posés una treia al sucre de brot, em vendré el meu metl, i em posaré a l'estruc. El cavall verd, Randalla de Joan Amades. Veta aquí, que una vegada hi havia un pare que tenia tres fills, i tenien molta gana, molta misèries. Passaven moltíssima gana, i havien arribat a un punt que només tenien un grapedet de blat per semblar, i van dir que els últims queden. Van agafar 7 grans de blat, i els van semblar. En el seu temps van sortir uns brins de blat vers pressionsos, que contents. I el matí, aquells 7 grans de blat, havien desaparegut. Una bèstia, tu era la nit, se l'havia menjat. Tornen a semblar 7 grans de blat, i tornen a passar el mateix, surten molt vers, molt ofonosos, i un demà una bèstia se les ha menjat. Si vàries vegades 7 grans de blat semblats, surten una bèstia se les menja. Decideixen el pare, aquí s'ha de vigilar a la nit. I el fill gran se'n va a vigilar, els 7 grans que havien tornat a rebrotar, havien semblat a rebrotar. Vigile, i a mitja nit li ve una son, i s'adorm. I al matí, la bèstia s'havia menjat el blat. I el pare molt disgustat. Bé, tornen a fer la prova, 7 grans de blat, tornen a sortir, i els ja es van menjar. I al mitjà jo, si jo vigilaré, veuràs com ho descobriré. Sí, sí, a mitja nit li ve una son, una son, s'adorm. I al matí, la bèstia, s'havia menjat els els els de blat. Llavors, repetit, la tenit, s'ha quedat petit. I al petit agafa un sill d'aigua, i quan li venia la somnolència, s'anava emullant la cara, i aguante, aguante. I sí, sí, cap allà a la matinada, quasi, arriba un cavall blanc. I amb una boca a punt de menjar aquells grans de blat, tan ofenosos i vers, i al petit agafa un bastó que el tenia a punt, i va estonada, i va estonada. No em peguis, no em peguis. Si no em peguis i em perdones, jo quan ho necessiti t'ajudaré. Tu em crides i t'ajudaré si tens un treball. Torna a vigilar a la nit següent, torna a agafar un sill d'aigua, a fer un mull de la cara, amb que li ve la somnolència. Tot el que a la matinada apareix un cavall negre. I a punt de menjar el blat, i ell que agafa el bastó, i cop de bastonada. No em peguis, no em peguis. Si em perdones i no em peguis més, quan ho necessites, me crides i t'ajudaré. I es torna a vigilar aquella nit. I a la matinada arriba també un cavall verd, el cavall verd. I també a punt de menjar el blat, que bo, i surt ell que agafa el bastó i vengue a pegar-lo, vengue a pegar-lo. I no em peguis més, no em peguis més. Si em perdones, quan me necessites, tu em crides i t'ajudaré. Ja sabia que va al blat, el miseria continuava, i els fills han de marxar. I marxen, caminen, que caminaràs, a buscar fortuna, a buscar treures a pobresa. I caminen, que caminaràs, caminen, que caminaràs. I amb això, doncs, els germans tenien... que les caminaven, tenien molta ràbia del petit, que els havia fet quedar malament amb el seu pare. Què fan? Pugen a l'hora de dormir, pugen a una muntanya. Oi, què? Sí que és alta aquesta muntanya, perquè hi hem d'anar aquí. Aquí estarem més bé, no trobarem bèsties. I pugen a una muntanya molt difícil i es posen a dormir. I quan estan dormits, els germans diuen, ara el deixarem aquí, marxem. I quan se despertarà, no ens trobarà, voldrà baixar. I veus si cau per la muntanya, i es mati, cau en un cicle, i es mati. Perquè aquest germà us ha fet quedar malament davant dels pares. Bé, es desperta el matí, es troba solet a la muntanya. I què fa? Doncs crida el cavall blanc. El cavall blanc se li presenta i decideix. I què fa? Doncs que puja i baixa la muntanya, de tal manera que es va trobar els germans abans. Primer aquell. Torne a passar, marxen caminant, camina, que caminaràs, camina, camina. Torre a venir una trenta i llavors està ben a bora del mar. I ell s'hi posa i anà a dormir a bora del mar. I diuen, ara trebessarem i el deixarem sol. I es desperta el matí i es troba solet, solet, solet. Què fa? Doncs crida el cavall negre. I el cavall negre bé i el treu de guia puro. Llavors ells, les que ve, els meus germans, me tenen idea de contra mi. Què fa? Doncs marxa sol. I camina, que caminaràs, camina, que caminaràs. Va anar per un bosc. Se li va fer de nit. I ara, perquè no són menys bèsties, puja del d'un arbre. És col·loc del del arbre ben col·locadet. I bé, que amb vigenit comença a tremolar la terra, com si la terra s'obriés d'un terratrèmol. Mire, i era aquella soca de l'abre que ell s'havia posat. Era la soca on set gegants feien el seu consell, la seva reunió, i parlen de les seues coses. I, amb d'una estona, un diu que divertida. Mira que no se'n surtent. El rei convoqui els jovens amb una baralla. Perquè, si guanyen, li donarà el seu regne, la seva corona, totes les seues gisendes. I no guanyen mai, com que té el caball verd, que l'ajude. I que, de més, ell va guanyar per això, perquè el caball verd la va ajudar. També va guanyar amb un altre rei, que divertit, oi, que divertit. Car, el nen petit, el germà petit, ho va sentir. I va pensar, oh, el caball verd. Oi, que bé, el caball verd. I de Déu, ara sí que ho tinc solucionat. Però, no vosaltres vaixar, se li va fer una llarra, una llarra. I el matí vaixer, que el rei ens crida el caball verd, i li diu al rei, el truc a la porta del Palau, què vols lluitar amb mi? I el rei va ser tan petit, tan escabanyit. I tant que sí, ell havia guanyat amb mi el caballers. I es posa en la plaça, i tot el poble, a veure, aquest me desafia. Aquest me desafia, si em guanyes, ja ho saps. Tindràs el reine, el corona, totes les meves gisendes. I el caball verd l'havia cridat, el caball verd li dona una força. I guanya. I ja tens el nen petit, que mos té tota una corona, tot un reine, totes unes gisendes. Fa vindre el seu pare, va vindre els seus germans, i resulta que amb això els germans tenen molta enveja, perquè pensem, has vist aquest, però saps què farem? Doncs anirem al bosc, pujarem amb aquella abra de la soca, i a veure si sentim, quan fan el consell, els gigants, si podem saber què és un consell que ens pugui fer tan poderosos com el germà petit. I així ho fan, fan el bosc, troben l'abre, que té una soca molt grossa, pujant el de l'abre, s'adormen, i si s'hi hemigenit, com si tremolessin les terres que vingués un tren de trèmol, arriben els seus gigants, i se senten. Però se senten, té de parlar. Han fadats qui és assegut el bo camoll, que ha explicat, que ha explicat la força del caball verd. I ara, aquest noi que hi ha, és massa honest, i no podem fer res amb ell. I ho és, que contents, ja sabem. I llavors sempre comença a venir a parlar. Que ha sigut tu el bo camoll, ha sigut tu, ha sigut tu. Tot el tercer gigant comencen de pegar-se entre ells. I es peguen tant que buscaven bastons per pegar-se, i agafen de l'abre del que estaven els dos germans, i també agafen rames, i agafen rames, els agafen amb ells, com si en lleveu en compte, que són dos homes, sinó que els agafen. I comencen de pegar-se entre ells, fent servir els dos germans, els fent servir de bastó, i al final acaben tots morts. No queden ni caps gigants ni els dos germans. I llavors queda el nen amb el seu pare, i va ser molt feliç, i va reinar molta bondat. I va tindre, sempre que n'és d'haver una cosa, els tres caballs, que l'ajudaven amb els seus problemes. I també m'ho ha ajudat a nosaltres, que he vingut aquí a comptar-ho. Ve't aquí una vegada. Els tres pretendents. Hi havia una vegada, en un país molt llunyà, amb un pare que tenia una filla molt, molt bonica, però molt i molt tossuda. Mireu si en devia ser de maca, que tenia tres nois que la rondaven. I ella, a tots tres, donava paraula de casar-s'hi. I tots tres van anar a demanar-la amb el seu pare. Clar, i mireu de sinera de tossuda, que quan el pare li va dir que triés quin volia, ella va contestar que els volia a tots tres. La filla, si això no pot ser. Sí, sí, sí, jo els trio tots tres. Tinc de seny, dona. Només un, en quin et vols casar? Amb tots tres, dic. Però per què? Oh, no se sap mai. I no hi va haver manera de treure-la d'aquí. El pau repare es va quedar molt amoïnat, perquè ell veia que els tres nois eren llestos, macos, treballadors, bona gent. Ell mateix no hauria sabut triar quin era el millor. Els va cridar i els va dir que, com que quedar-se amb tots tres no era possible, ella havia pensat que marxessin pel món a buscar una cosa extraordinària, perquè segurament la seva filla es decantaria per aquell que li pertés, que li portés la cosa de més mèrit. Els tres nois els va semblar bé la proposta i van marxar. Primer anaven junts, eren amics. Però després van pensar que aneu a saber si no arribarien a brallar-se. I van decidir marxar cada on pel seu costat. I van quedar d'acord en trobar-se el cap d'un mes en un hostal. El primer xicot es va trobar un ballet que li va proposar de comprar un mirall. I perquè el vull un mirall, i més un mirall tan lleig, de fet era un mirall petit, rodó, pràcticament escardat. O és que això no és un mirall com els altres, li va dir el ballet. Aquest mirall no serveix per veure-t'hi tu, sinó per veure allò que el seu propietari desitja veure. O no hi va córrer mirar amb el desig de trobar-hi la seva estimada i sí, sí, sí, que la va veure, sí. I veient que era veritat, li va comprar sense regatejar. I va començar a tornar cap a l'hostal pensant, guanyo jo, ningú podrà millorar aquest regal. El segon noi va passar per davant d'una botiga, una botiga rònega, i el car li va dir que potser allà trobaria el que volia. I va entrar. La botiguera era una dona alta, amb els cabells molt blancs fins a la cintura. Ell li va explicar el que volia, i la dona li va oferir unes polvores meravelloses que deia tenien la virtut de ressuscitar els morts. Això sí, sempre i quan, sols donés abans de ser enterrats. El noi, naturalment, no se volia creure. Però en aquell moment va encertar passar per allà un enterrament. Va córrer anar cap a la caixa, va tirar una mica de polvos al front del difunt, que a l'instant es va xacar a les seves amics de la sorpresa tothom, dient que tenia gana. El noi va córrer comprar aquelles polvores, va donar tots els diners que tenia, i va marxar content, pensant que era molt difícil que qualsevol dels altres dos superés aquella troballa. El torser pretendent estava passejant per un mercat, i va veure una parada plena de catifes molt únicas. El venador era una mal, amb una capa, un turban. I li van dir, necessito la alfombra més bonica que tinguis, perquè vull enamorar la meva xicota. I llavors el venador li va dir, ja sé el que vols, i va anar a una pila de catifes, va estirar-la de sota de tot, que va resultar ser una catifa vella, pelada, en alguns llocs, molt usada. I ell va dir, oh, què volia que faci amb això? Oh, és que això no és el que sembla, eh? Mira, la gent que es posa el damunt d'aquesta catifa, poden viatjar la velocitat del pensament. El noi va dir que ho volia aprovar, i sí, sí, botiguer. I noi es van enfilar, i en un moment va ser l'altra punta de món, i en un moment van tornar a ser ella mateix. I esclar, el noi la va comprar, i no va regatejar, i no va buscar res més, i va començar a caminar cap a l'hostal, i pensava, a veure, segur, que els altres no milloren aquest regal. I sí, es van trobar tots tres a l'hostal, i tots tres amb una cara de felicitat, cada un convençut que s'havia afirat de la millor manera. Es van posar a explicar-se les troballes una a l'altra, i el primer va treure el mirall, i va convidar els seus amics a veure la noia estimada. Mireu, mireu, mireu, deia, tot satisfet. Tots tres es van inclinar amb ància, però van tenir una sorpresa terrible. La noia... s'havia mort. Estava estès en un taúd, i estava puna, puna, puna de ser enterrada. Tot em plorava al seu voltant. Oh, ells també es van posar a plorar. Ella allà, i no sabem què, i a la millor síguéssim estat allà, i aquí el segon va córrer dir, jo tinc una cosa que la podria ressuscitar, tinc les meves polvores, però clar, està molt lluny. Quan hi arribem estaran enterrada, i llavors ja no podria fer-hi res. I el tercer noi va dir que jo tinc una cosa que ens hi farà arribar immediatament. Van córrer a ficar-se tots tres amb un lecatí que t'havia fet tots ben agafats per no caure, i amb un segon eren a casa de la noia. I van córrer a cap a ella, i quan van ser al costat del llit el que havia comprat les polvores va treure la paperina, va tirar un pressic al front de la noia morta, i ella, a l'instant, es va aixecar contenta, feliç i riallera, com mai. I tothom allà vinga a riure, van deixar de plorar, i tot era abraçar-se i abraçar-la. Bueno, tothom deia que s'havia de casar amb aquell, el de les polvores. Però, clar, els altres de seguida van protestar. Eh, que, a veure, sense el meu mirall, ni la catifa, ni les polvores, no haurien servit de res, eh? I l'altra, sense la meva catifa, ni el mirall, ni les polvores, no haurien servit de res, perquè estaríem tots tres allà a l'hostal amb àvia totalment. Clar, i sense les meves polvores, ni amb el mirall, ni amb la catifa, tampoc no fèiem res. I quan finalment la noia va entendre totes les aventures, es va girar cap al seu pare li va dir. Ho veus, pare, com els necessitava tots tres? I això és tan veritat com si mai no hagués passat. Tot això que us he explicat ha passat o no ha passat, si no ha passat és mentida, i si ha passat és veritat, i val més creure-ho que anar a veure-ho. No em veig cap fèiem res, i no em veig cap fèiem res. No em veig cap fèiem res, i no em veig cap fèiem res. No em veig cap fèiem res, i no em veig cap fèiem res. No em veig cap fèiem res, i no em veig cap fèiem res. No em veig cap fèiem res, i no em veig cap fèiem res. No em veig cap fèiem res, i no em veig cap fèiem res. No em veig cap fèiem res, i no em veig cap fèiem res. No em veig cap fèiem res, i no em veig cap fèiem res. No em veig cap fèiem res, i no em veig cap fèiem res. No em veig cap fèiem res. No em veig cap fèiem res. No em veig cap fèiem res. No em veig cap fèiem res. No em veig cap fèiem res. No em veig cap fèiem res. No em veig cap fèiem res. No em veig cap fèiem res. No em veig cap fèiem res.
Vet Aquí Que...
Programa de contes infantils per petits, mitjans i grans, a càrrec del grup MARC (Mestres Àvies, Recuperadores de Contes).