Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'Associació de Mestres Roses Sensats i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. De contes i de rondalles ja us en comptaré un grapat. La meitat serà mentida, l'altra meitat veritat. L'home de pa de galeta, que és la història d'un ballet i una balleta que vivien en una bella casa. No havien tingut fills i de vegades estaven tristues per aquesta causa. Un dia la balleta va fer un minutet amb galeta, una mica de pastisseta, va mesclar la massa, la va pastar i va donar forma, li va dibuixar una xequeta, una gorra, i després li va posar dues panses per fer-hi ulls, una nop el nas i el va posar al fons. El cap d'una estona la balleta va pensar, ui, l'home de galeta ja deu estar cuit i va obrir la porta del forn. I sí que estava cuit però va tenir una sorpresa perquè l'home de galeta va saltar amb les seves cames arquejades, va saltar del forn i va sortir corrent de la casa. La balleta deia, no corris, no corris, va cridar el ballet i van córrer darrere seu, però l'home de galeta reia i cridava, correu, correu, tant de pressa com pugueu, que mai no m'atrepeneu, jo sóc l'home de galeta. La balleta i el ballet corrien tant de pressa com podien, però no, no, no el van pas poder atrepar. I l'home de galeta va que donava corrent fins que es va trobar una vaca que pasturava en un prat. Mmm, aturut, va dir la vaca. Sembles bona per menjar. I l'home de galeta va riure i va dir, ha més capat d'una balleta i d'un ballet i em puc escapar de tu, jo ho crec, correu, correu, tant de pressa com pugueu, que mai no m'atrepeneu, jo sóc l'home de galeta. I l'home de galeta no el va poder atrepar. L'home de galeta va que donava corrent fins que va arribar on hi havia un cavall que estava menjant herba i el cavall va pensar, mmm, que és el home de galeta, deu estar boníssim. I, aturut, sisplau, deia el cavall, però l'home de galeta no va fer pas, va continuar corrent i cridant, més capat d'una balleta i d'un ballet i d'una vaca, i em puc escapar de tu, jo ho crec, correu, correu, tant de pressa com pugueu, que mai no m'atrepeneu, jo sóc l'home de galeta. I el cavall el va perseguir, però no el va poder atrepar. Una miqueta més tard, l'home de galeta va trobar una colla de nens que jugaven al parc, i els nens tenien gana i, oi, aturut, que se't volem menjar. Però l'home de galeta va ser corrent pel seu costat mentre quedava més capat d'una balleta i d'un ballet i d'una vaca i d'un cavall, i em escaparé de vosaltres, jo ho crec, correu, correu, tant de pressa com pugueu, que mai no m'atrepeneu, jo sóc l'home de galeta. I els nens van sortir del parc i van córrer darrere l'home de galeta, però no el van poder atrepar. Després de tot això, l'home de galeta estava tan orgullosa si mateix que es pensava que ningú mai el podria atropar. Corria que molt ben fins que va arribar, just davant d'un riu, i es va aturar. L'home de galeta no podia nedar, i el ballet i la balleta, la vaca i el cavall, els nens encara l'empaitaven. I just a les hores va aparèixer una guineu. La mirada de la guineu també deia que t'en vull menjar, però no ho va dir. L'home de galeta s'ha espantat molt, però va seguir cantant la mateixa cançó. M'he escapat d'una balleta i d'un ballet, d'una vaca i d'un cavall i d'una pila de nens, i em puc escapar de tu, jo ho crec, correu, correu, tant de pressa com pugueu, que mai no m'atrepeneu, jo sóc l'home de galeta. La guineu va pensar que l'home de galeta devia ser bo per menjar, naturalment, però va fer veure que no li interessava. Bueno, no t'agafaria encara que pogués fer-ho, deia la guineu. Mira, en lloc d'això t'ajudaria a travessar el riu. L'home de galeta veia que els altres s'acostaven. No podia perdre ni un moment. En fila-te la meva cua, va dir la guineu, i sortirem d'aquí. I l'home de pa de gingibre no m'ha sabent convençut, però amb molta por que l'empeitessin es va enfilar la cua de la guineu, i la guineu es va fer que l'aigua va començar a nadar. Però tothom just s'havien fet un trosset molt cur que la guineu va dir. Ui, aquí l'aigua és més fonda. En fila-te la meva esquena, que així no et mullaràs. I l'home de pa de gingibre es va enfilar a l'esquena de la guineu. Al mig del riu la guineu va dir, ui, aquí l'aigua encara és més fonda. En fila-te el meu cap, i així no et mullaràs. I l'home de galeta es va enfilar al cap de la guineu. I al cap de moment la guineu va dir, ui, que l'aigua m'arriba fins al coll. En fila-te el meu nas, i així no et mullaràs. I l'home de galeta es va enfilar a la punta del nas de la guineu. I aleshores la guineu espavilada va tirar al cap enrere, amb un cop brusc, van llegar l'home de galeta en l'aire, i quan va tornar a caure ja l'esperava a la boca oberta de la guineu. Caram! va dir l'home de galeta, i després l'home de galeta ja no va dir mai res. I, compta comptat, compta que va. Ai, apopai, ah, això és una noooot. Qui em posa una dreia per la boca? Percoo el meu metl, i em poso a la struta. Ens parlem de l'arribada de la pasa. Strike! Vfrontar! I aquí, que una vegada hi havia un xicot que es deia Pere, que era fill d'una vidua. Era de allò més bon noi i treballador i de bona geia. I si un defecte tenia, si em voleu dir defecte, és que no coneixia la por. Ell sempre sentia parlar de la por. I com que era un xicot despert i sempre li agradava saber coses noves, volia saber de totes passades quina mera de cosa era la por. Mare, què és la por? Ai, fill, li contestava a la mare quines preguntes de fer. Però ho van sentir a parlar de la por. Xics i grans en el poble no paraven de parlar-ne. I deien, quina por? O bé, feia una por? Però quan ells els demanava que li expliquessin què era la por, se'l treien del davant de mala manera, perquè es creien que s'emburlava. Un dia, tornant de la vinya, em passar per la tàpia del cementiri va sentir un arremor. Ell que sí que salta la tàpia i veu un home que fugi, i ell el darrere. I com que en Pere tenia bones cames, el va atrapar. I sabeu qui era? Un pobre desgraciat que anava al cementiri a robar tot el que podia. I en Pere, que ja us he dit que era de bona geia, li va dir, vés, però no hi tornis a robar, que això no es fa. L'endemà tot el poble en parlava, però no va estar ni por, li preguntaven. Por, no l'he vist ja o la por, deia en Pere. Jo vaig veure un ull de dragot que fugia i res més. Un dia els xicots del poble li van preparar-ho una. Van dir, ja veuràs, aquest que diu que no té por, ja veuràs. Li diuen, escolta Pere, vols conèixer la por? Doncs bé. Puja dalt del campanar al punt de les 12 de la nit. I ja veuràs com allà trobaràs la por. Ja teniu en Pere més content, conginy, Jul. I el dia assenyalat en Pere es quedarà a l'església ben amagat per esperar que toquiessin les campanades de les 12. I així que comença de sonar la primera campanada, ja el teniu a escales amb un embulló d'oli i un garrot. En seu mig escala ell que sent un crid tot estrany, com si fos un ànima amb pena. I veu baixada dalt del campanar un ombre, tota blanca, i en Pere que veu aquella ombre va pensar, vols dir jugar, que això és la por? I ell que li corre el darrere. I l'ombra vinga a escales amb un i en Pere darrere d'ella. Però en Pere tenia les cames lleugeres i engrepa l'ombra blanca i ve aquí que es troba amb ull en sol els dits i al seu davant un dels xicots del poble que li deia ben espantat. No em peguis, no em peguis, Pere, perdona, no em peguis. En Pere no tenia ganes de pagar-li a fer, però estava tot trist. Em pensava que trobaria la por i no l'he trobat. L'endemà va dir a la seva mare, mare, jo ja veig que la por no la coneixeré mai en aquest poble. Me'n vaig a Corremont, quan l'hagic conegut la por tornaré. Va agafar un gallotó, un farcell, i se'n va anar a caminar allà, camina, que caminaràs. Tot caminant, caminant, va arribar un poble i va fer parada un hostal. I a l'hostaler ve aquí que hi havia un grup d'homes que parlaven molt animadament, va sentir que parlaven de la por, i ell sí que s'hi va acostar. I el cas és que en el poble hi havia una casa que ningú no hi volia anar a viure, perquè deien que estava encantada i que el que passava una sola nit se li tornaven els cabells blancs de tanta por com havia passat. I en Pere els va dir, deixeu-m'hi anar, tots se'l van mirar estrenyats, i en Pere els va explicar que corria el món per veure si coneixia la por. Doncs a fer que la coneixereu, va dir un dels homes, aneu a casa de la senyora, que us donarà la clau, i demà sí, sou viu, i ens ho sabreu dir. Dit i fet, en Pere se'n va anar a casa de la senyora, i la senyora, que era una vídua de molt bon beure, li va explicar tota la història. A casa estava tancada, des de la mort del seu marit, i tothom deia que estava encantada, perquè a la nit s'hi sentien uns sorolls estrans, que ningú no havia pogut aclarir, i corria la veu pel poble, que el marit de la senyora estava condemnat, i ella no parava de fer-li dimices, però per més que li feia dimices, la casa continuava encantada. Ai, ningú no hi volia anar a viure, perquè si moria de por. Això m'agrada, va dir en Pere. Va prendre la clau, i a la casa falta gent. La casa era gran, i rica, maca, no hi faltava de res. En Pere es va fer un bon sopar, es va preparar llit, i s'hi va acotxar de bona hora, perquè anàvem molt cansat. Encara no havia trencat el primer son, que va començar a sentir soroll, i si hem de dir la veritat, era un soroll ben estrany. Alguna cosa baixava rodolant, rodolant, rodolant, rodolant... Saltava, saltava, com si allò que saltés fos una cosa tova i fofa. A cap d'una mica, tornem-hi. Altre cap rodolava, rodolava, rodolava, se sentia aquell xisc la trist, i plaf! La cosa tova i fofa saltava. Ai, caram, es va dir en Pere. És qüestió d'anar-lo a veure. Va encendre un llum, i ja el teniu a escales amb un mirant, i remiran totes les cambres i les escales. I amb un iaball, i amb un iaball, ja us he dit que era molt gran, us recordeu? I, finalment, arriba les golfes, i un pic va arribar a les golfes, ve't aquí que tot el misteri va quedar clarit. Al mig de les golfes hi havia una rata d'embolir, mig inclinada sobre el seu vape, i les rates, que n'hi havia en abundó, corrien per sobre la rata d'embolir, i la feien girar a voltar, i després es deixaven anar sobre un traspol i xisclaven, i baixaven que ens fos un dubogar. El pobre Pere va quedar ben desil·lucionat. Ai, si això diu en por, estem ben frescos. Ara que em pensava que podria conèixer la por. Se'n va tornar el llit ben tranquil, i l'endemà se'n va anar a casa de la senyora. Li va aconsellar que netegessin bé les golfes, i que s'hauria acabat l'encantament de la casa. Si n'estava d'agrair de la senyora, volia que de totes passades es quedés al poble, i li deia, demana el que vulguis, demana el que vulguis, però queda't aquí amb mi, i et donaré el que vulguis, i et pagaré el que vulguis pel favor tan gran que m'has fet. No vol res, va dir en Pere, jo vull conèixer la por, i ja veig que aquí no la coneixeria. Va agafar el galletó i el seu farcell, i va continuar camí allà. Camina, que caminaràs, camina, que caminaràs, va arribar a unes terres, on hi havia tres reis cristians que feien la guerra als Borus. Quan els reis cristians van saber que en Pere volia conèixer la poliva en dioma, aquí és el llòcim per adequat, queda't, no hi ha res que faci més por que la guerra. Ah, sí, doncs em quedo, va dir el Pere, i l'endemà, a punta de dia, en Pere va acompanyar els tres reis cristians a la batalla. Em van matar de Morus, més que no em volien, i en cabra a la tarda se'n van tornar els campaments. Així no acabarem mai, va dir en Pere, tot amoïnat, i els tres reis cristians li van explicar el que passava. De feia a la mar de temps, tants Morus, com bataven de dia, ressuscitaven de nit, i l'endemà els tornaven a tenir més vius que mai el camp de batalla. Això no pot ser, va dir en Pere, em quedaré a la nit al camp per veure què passa, i al camp amb els morts van dir els reis esveradíssim, no tindràs por? No, què més voldria, si estic buscant la poina o la trobo? Tant de bo la trobés. I, tal dit, tal fet. Quan es va fer fosc, en Pere es va quedar al camp aquella nit, com que el fred era viu, i passava un vent que esglaiava. Ell sí que es va fer una barraca amb els morts per emparar-se del vent gelat. Un aparell de morts a la dreta, un aparell de morts a l'esquerra, un al darrere, i un sostre de morts travessés al damunt. A dins hi estava, d'allò més bé. I es disposava a dormir, quan de sobte va sentir un lleu ramor, ell que surt de la seva barraca, i me'n veu una balleta amb un llum d'oli a la mà i a l'altre un oll amb uns untets. La vella, amb més llesta que una mostela, anava amb els seus untets a cada moro escapçat. Li untava el coll i, clar, li enganxava el cap. I en teniu el moro viu, i així anava passant, amb tots els morts. Esclar que a l'endemà n'hi havia molts. Ah, amb la vella va dir en Pere, vina aquí! La vella volia fugir, però en Pere va anar més llest i la va replagar. Li va agafar els untets, va deixar marxar-l'ell a la vella, i aquella nit ja no van ressuscitar més morts. Quan en Pere l'endemà va explicar a la feta els reis cristians no s'ho acabaven de creure, i ell, per convèncels, els va dir que li tallessin el cap i després li afegissin. Els reis no volien fer de cap manera, però en Pere, tant i tant i tant, va insistir que no els va trucar a altres remei que fer-ho. Podem comptar amb quin espai li van tallar el cap. Tant espantats estaven que, amb les presses, li van clavar el cap a l'enrevés, la cara a l'esquena i el que el tenia al pit. Ai, fillets, quan en Pere es va veure amb el cap a l'enrevés. Si em va fer de crits i de plors, talleu-me el cap, talleu-me el cap, cridava, talleu-me el cap i poseu-me el ben dret. Tant de pressa com van poder, els tres reis li van tornar a tallar el cap, i aquesta vegada sí que li van enganxar del dret. En Pere va sospitar a satisfet. Ara sí que m'entorno a casa, els va dir. Queda't amb nosaltres i deien els tres reis, no cal. Ara sí que conec la por, perquè no hi ha cosa que faci més por en aquest món que un home que ara ha girat. I la història s'ha acabat. Si és mentida o si és veritat, no ho sabem i el trobarem. Bé, aquí una vegada. La rebel·lió de Prometeu. Llegent de Grega, adaptada per Miquel Desclot. El cel s'advirallava a les aigües i les aigües eren plenes de peixos. Grans vols d'ocells rendiaven el cel i grans remats pastoraven per les planúries. Però ningú tenia cura dels remats, ningú pescava els peixos, ningú escoltava el camp dels ocells, a la terra no hi havia home. Però Mateu, descendent de la família divina dels titans, rodava tristament per la terra i cercaven vaècers vius que caminessin drets com ell i que tinguessin una cara semblant a la seva. Només veia l'argila on surtsien l'herba i les plantes i els arbres. O veia la pluja caient en furia contra la terra. L'aibo de la pluja donava vida a tota la natura. I si en algun lloc no hi queia, els arbres i les plantes hi morien i es convertien en un desert. Tan aviat com Mateu va descobrir la força de la terra i la de l'aigua, va barrejar l'argila i l'aigua de pluja i amb la pasta que em va obtenir va mudar la forma del primer home. Era una forma semblant amb tot a la dels déus. Pa l'Esa Tenea, daesa de la sabiesa i de l'esperit, va ensuflar un ànima a la forma sense vida i l'argila fosca es va tornar rosada. Un cor va començar i ja va atagar i els braços i les cames van començar moure's. Així va néixer el primer home sobre la terra per obra de Prometeu. Durant molt de temps, els homes no van saber què fer de la seva ànima, el do de Pa l'Esa Tenea. Vivien com anents petits. Voltàvem per la terra, però no coneixien i sentien, però no comprenien. Caminàvem per la terra com per dins d'un somni. No sabien tallar la fusta, ni cobre mons, ni vestir cases. Talment formigues anaven d'esma per sobre i per sota de la terra. Ni tan sols sabien que després de la primavera valistiu i que després de la tardor ve l'hivern. Aleshores Prometeu va baixar entre els homes i els va ensenyar a xarcar cases, a llegir, a escriure, a comptar i a comprendre la natura. Els va ensenyar a enganxar els animals als carnos per no haver de carregar les espatlles als pesos feixucs. Els va ensenyar a l'art de construir els vaixells, l'art del rem, l'art de la vela. Els va duar al fons del cor de la terra, a cercar tres ors desconeguts, i així va néixer la feina dels miners per obtenir el ferro, el cobre, la plata i l'or. Abans d'aquesta època, els coneixien la medicina. No t'instigien allò que els feia bé i allò que els feia mal. També Prometeu els va ensenyar tot a les arts i els homes allovernats les van aprendre amb molta videsa. Els deus reunits al turor sagrat de l'Olimp, miraven amb desconfiança aquella generació d'homes que, gràcies a Prometeu, havien après el treball, les ciències i les arts, que fins i llavors només tenien els deus. Zeus, el pare dels deus, cada dia arrofava més al nas, fins que va cridar Prometeu i li va dir, has ensenyat els homes a treballar i a pensar, però no has ensenyat prou a vener als deus i a oferir-los sacrificis ni a adobrar-los. Has de saber que és dels deus que depèn de la fertilitat de la terra, la prosperitat i l'addissor dels homes. Els deus decideixen el seu destí. Jo mateix envio el meu llam quan em sembla. Tornem els homes i digue'ls que han d'offerir-los sacrificis, sinó la nostra còlera que haurà sobre d'ells. Els homes oferiran sacrificis als deus, va respondre-li Prometeu, però obries d'escollir tu mateix o Zeus allò que t'han de sacrificar. Prometeu va baixar la terra, va matar un toro, el va espatllar i el va esquartarà. Aleshores van publicar la carn amb el cuiró de la bèstia i el va cobrir amb les entrelles, amb un farsell que havia fet, amb fulles seces. Tenia molt mala aparença. Així mateix va fer un farsell amb els ossos de l'animal, de manera que els ossos no es veien, no hi havia re de bolla, no hi havia re per aprofitar. Aquest el va fer bonic, amb una presentació atractiva, que cridés l'atenció. Així que va estar tot allestit, Zeus va sentir l'olor deliciós del sacrifici i va baixar la terra. Amb veure el pare dels deus, prometeu va esclamar, o grans deus escull la part que més t'estimis. La que tu triaràs, és la que els homes t'oferiran per sempre. Zeus es va donar que prometeu volia enganyar, però va fer veure que no se n'adonava i va escollir deliberadament el farsell dels ossos. I va deixar el farsell de la carn. Llavors, tot somrient, prometeu si va acostar, va llevar-ne el greix i va llevar-ne els ossos de fulla seca i van aparèixer els ossos, nuts, nuts i palats. En canvi, quan va destapar l'altre paquet, va aparèixer la carn fresca i regalimosa. Des d'aquell dia, els homes van quedar-se a la carn i se la van menjar. I la pell i els ossos els van oferir en els deus. Però els deus no va pas oblidar aquest insult i va decidir deprivar els homes del foc. Era un bon càstig que els podia fer. Si es quedaven la millor part de l'animal, la carn, a partir de les hores, se l'haurien de menjar crua. Deus van anar als núvols que paguessin tots els focs amb la pluja i el vent esfermat que nascampés les endres per tot l'aire de la terra. Així els homes van perdre el foc, indispensable per el treball i la vida. I ni tan sols podien cobrar el pa. Van haver d'abandonar les fargues, deixar els tallers. Quan feia fred i glaçava de nits, els homes no sabien com fer-se per escalfar-se ni tan sols una mica. Però Mateu es va donar del desastre que havia sobrevingut els humans i s'ha piedat d'ells. Es va fer càrrec d'ajudar-los. Sabent que el Palau de Zeus cremava dia i nit un foc viu, va grimpar una nit pel turó de l'Olimp fins al Palau sagrat del Déu Suprem. Sense fer fresa, va agafar una mica del forc i el va amagar dins del seu tronc buit. En acabat, tot engrescat, se'n va tornar sigilosament, va baixar fins a la terra i els va portar el seu preciós robatori. Les flambes es van tornar a alçar les cases i els tallers, i la lua de menjar cuit i la carn hostida va pujar al cel fins als vadius dels deus. Zeus va mirar cap a la terra i va veure un fum sortint de les xameneies. Què és això? Què ha passat? I de seguida va pensar, va muntar amb còlera, i va pensar que faria un nou càstig. Va fer venir Efraistos, el Déu coix, artista de molta nomenada, que vivia al peu d'un volcà fumajant on tenia l'obrador, i li va encomanar l'estàtua d'una dona molt bella, tan bella com la pogués fer. Efraistos va obrir i ben aviat Zeus va poder contemplar una bellesa com mai ningú l'hauria pogut soviar. La deesa, a Tenea, va donar un bé l'esplèndida a la noia, un vestit blanc al lluvernador, i un cinturó magnífic. La deesa de la belleza, a Frodita, li va donar una gràcia per moure's i per parlar. I, a més, el missatger dels deus li va oferir una parla musical, i viva, i una veu meravellosa. En acabat, li van posar una corona al cap, i Zeus li va donar el nom de Pandora, que volia donar-te de tots els dons. I li va confiar una capçador. Finalment, armès la va doblar a terra, a casa de Pimeteu, el germà de Prometeu. Prometeu havia dit al seu germà sovint que no havia d'acceptar cap regal dels deus, però davant de la belleza de Pandora, Pimeteu va oblidar tota la recomanació del seu germà i la va acollir a casa seva, ella i la seva capçador. I en pacient, per saber què li enviaven els deus en aquella capça, va demanar a la noia que no el sés la tapadora, cosa que ella va fer de bon grat. Aleshores, la malaltia, el sofriment, la misèria, els perills, es van escapar de la capça tot rondinant i xiblant. Es van escapar per tota la terra. Fins que, aleshores, mai havia ignorat el mal, ni hi tenien desgràcia. La mateixa Pandora se'n va esborronar i va córretapar de seguida la capça. Tot el mal que continia s'havia escapat i ja només hi quedava l'esperança dins de la capça. La malaltia, la misèria, havien arregonat el fons de tot, de manera que només una mica em va poder sortir cap al món abans que Pandora torneix a tapar la capça. La pobresa i el mal van envair les cases i la mort hi va venir al darrere. El sofriment i la inquietud van desballar els homes mentre dormien i els rosegaven els malsons. Però l'esperança no s'havia pogut escapar perquè s'havia quedat gairebé tot a dins la capça de Pandora. La còlara de Zeus, però, no s'havia satisfet i va escometre prometeu. El rei dels deus va enviar efeístos i els seus ajudants per formar el rebel amb les cadenes més fortes i més feixugues en un penyal, el cap de munt de la serralada del caucas. En compliment de la voluntat de Zeus, efeístos el va fer-me tan bé que prometeu no es podia ni moure. Prometeu estava suspès entre el seny de terra just per de munt de les timbes on floten les boires, però no es va humiliar i no va implorar la pietat de Zeus. Quan Zeus va comprendre que prometeu no li demanaria perdó, que suportaria morgull el seu destí, va enviar un águila gegat dintre al caucas. Cada dia l'àguila havia de arrancar el feixe de prometeu i menjar-se'l. Durant la nit el feixe tornava a créixer i l'endemà l'àguila renovava el suplici. D'aquesta manera es va condemnar prometeu a sofrir per sempre més. Van passar molts anys, però ell no va demanar perdó. El cap dels segles era Clés, fill de Zeus, va veure l'heroi encadenat al caucas. Passava per davant seu anar a acollir les pomes d'hort al jedí de les esperides. Quan l'àguila venia a fer el seu àpat sanguinari, era a Clés va tancar el seu arc i d'un sol tret va matar aquell ocell tan enorme. Llavors va trencar les cadenes i va alliberar el captiu. Perquè el mà al Zeus i complir la seva condena prometeu va haver de dur un anell de ferro amb una pedra del caucas. Així va quedar firmat per sempre, segons el desig del Déu Suprem. De les hores en sa, els homes portem en ells adornats amb pedres en record de la prova de prometeu. Encara en portem, tot i que hem oblidat prometeu que no es va voler sometre als deus i es va posar a favor dels homes. I catacric catacrac, el conte s'ha acabat. Derrere la porta hi ha confits, perquè us aneu a llapar els dits.
Vet Aquí Que...
Programa de contes infantils per petits, mitjans i grans, a càrrec del grup MARC (Mestres Àvies, Recuperadores de Contes).