Vet Aquí Que... del 20/4/2017

Hola, som al grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'associació de mestres roses sensat i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. Vet aquí que en aquell temps, que les bèsties parlaven i les pedres cantaven... La caseta de sucre. Conta l'emany recollit pels germans Grim. A la vora d'un gran bosc hi vivia un pobre lletaire amb la seva dona i dos fills. El nen es deia Ton i la nena Guida. Com que la feina del pare no donava per gaire, vivia molt pobrement i moltes vegades el menjar no els arribava ni a mitja d'ent. Univer més fred que de costum es van trobar sense ni una mica d'anodriment que necessitaven pels seus fills. Què farem van partir els pares? Com podem arreglar? No tenim menjar per aquests nens. Fent el cor fort, una nit els pares van decidir d'abandonar els fills al bosc perquè s'espavileixin tots sols, però en Ton havia sentit la conversa dels pares i va determinar-se a fer un pla. Endemà al matí van marxar tots quatre cap al bosc amb l'escusa d'anar a fer llenya. La mare havia donat els millons tot el pa que quedava a casa, però en Ton, demagat, havia deixat caure les molles de pa que anaven agronant el rosagó de l'esmorzar. Així confiava tornar a trobar el camí de casa tan bon punt que es veiessin abandonats en mig dels arbres del bosc. Quan va ser en una gran clariana al cor del bosc, els pares van dir als nens, espereu-nos aquí i feu bondat. No us baralleu gaire, eh? No en radeu. Haviat tornem. Mentre tant, nosaltres anirem a fer llenya que necessitem molta que fa molt fred. I mentre els pares eren al fons del bosc a fer llenya, els veïlets entretenien jugant al gat i la rata o amb filants als arbres, o fent tonteries de les que sempre feien. Però tot esperant, jugant i jugant i jugant, va passar l'hora de dinar, el migdia, l'hora de berenar, i ja començava a fer-se una mica fosc i els pares no tornaven. Al final, quan ja era molt fosc, molt fosc, el tom va dir, guida, em sembla que haurem de tornar sols. Vols dir que sabrem el camí? Sí, avui fa una lluna plena i ens farà com ens donarà claró. Així els nois van començar a buscar les molles de pa que Anton havia deixat caure a l'enada, però els ocells del bosc amb la gana de l'hivern se les havien anat menjant i no n'havien deixat ni una per remei. Estaven per dots, no s'havien tornat a casa, es va fer cada vegada més negra dir i feia fer. Van caminar tota la nit sense trobar el camí de casa, però quan devia faltar poc per fer-se de dia, van veure allà lluny, lluny, la llumeta d'una casa, i cap allí content van marxar Anton i la guida. Quan arriben davant de la casa i ara de dia, es van adonar amb sorprès que aquella casa era de sucre amb les finestres de xocolata i la taulada de confiture. On hem arribat? Què és això? Amb la gana que portaven, no s'ho van fer dins i dos cops. Anton va començar a menjar-se una teula mentre la guida s'apanyava al muntant d'una finestra. De cop es va sentir una begüeta que deia... Mossegada, mossegadeta, qui se'n menja la tauladeta? Els nens van contestar. El ben ventet, el ben ventet, que és un trapella dolentet. I com que continuaven menjant-se a la casa, al final va sortir la mestressa, que era una vella avallosa, molt rebargada, que arrepenjava amb un vestó. Què feu aquí fora, menuts, amb aquest fred que fa? Entreu, entreu, que a casa hi estreu molt bé. I no va res a fer passar. Es va donar un àpat per llapar-se els bigotis i els va fer un parell de llits perquè dormessin tant, tant com vulguessin. Però la vella avallosa era una bruixa dolenta que es menjava a les criatures i només els havia fet bona cara per enganyar-los i fer-los entrar a dins de casa. Mentre els nens dormien, la bruixa et pensava, la nena em pot fer de criada. I el nen, com que se'm va morir el pollastre que aguardava per Nadal, l'engreixeré i, quan sigui l'hora, me'l menjaré. I aleshores es va despertar. A un mandrós, a veure el poble, busco aigua i comença a fer una bona escudella per al teu germà. L'hem d'engreixar perquè me'l pugui menjar ben grans. La guida morta de por se'n va anar plorant a fer en el que menava la mala bruixa. Entorn, mentre tant, ja estava tancat el galliner en lloc del pollastre. A l'hora de dinar, va menjar per la gana que tenia i més i tot. La nena, en canvi, només va tenir closques de cranc de riu. La bruixa baixava cada matí el galliner, a veure si en ton s'agrava engreixant com ella volia, i li deia, aviam noi, treu el dit. I el menyor només treia un nocet de gallina que havia trobat a dins de l'escudella. Estàs molt magra, menut. La vella estrenyada de veure el tant sec, la tipada blat de moro, dos rosegons de pamullats, de cagó de patates bullides, però el nen, com que sempre treia el nocet de gallina, no semblava engreixar-se. Malaït i remalaït feia la vella. Fins com dia tipa i cuita d'aquesta història va cridar, tant si estàs gras com si estàs magra, per Nadal el coll a terra s'ha acabat. En sentia això, els germans van plorar i plorar i plorar, però la vella vellosa ni el sentia. Tu, noia, vés a encendre el forn. Mentrestant preparava els estris de cuina, però el cap d'una estona va tornar a la guida i va gemagar. No se me'n sent. Baneita, no sabeu on encendre el forn? Ja te'n encenderé jo. La bruixota va començar a encendre el foc, i quan ja hi havia una bona flamarada la nena, li va clavar una empenta tan grossa que la feia caure dins. A les oles la guida va tancar el forn, a córrer cuita, mentre el buixarràs es posava a cridar com un mal esperit, però no li van servir de res, es va arrostir com un porquet. La guida va córrer cap al galliner i va desliure el seu germà. Tom, estem salvats! La bruixa està arrostida de dins del forn. No se'n van fer pocs de petons i abraçades, Antoni i la guida. Van regir a la casa i van anar capant els tresors de la bruixa per endur-se'ls a casa seva. Au, ja podem marxar, va fer Anton, i cap a casa falta gent. Encara no feia dues hores que caminaven, quan van trobar-se davant un riguant playfondo que no s'havien passat. Però allà hi havia un ànec, va dir la guida. Ens ajudarà si l'ho demanem ben demanat. I va encridar, ah, hi ha ànec a neguet, no ens passaràs de tret, a l'altre costadet, no hem trupat cap puntet. A l'ànec s'hi va acostar, i els va passar l'una a l'altra. En sèries dos germans van començar a caminar, a caminar, i com que aquí camina, camifa, havien avançat terres conegudes, al cap de poc, i havien trobat el camí de casa fins i tot. Els pares el van rebre amb els braços oberts, morts d'enyorança. Amb els tresors de la bruixa, vam poder viure sempre més feliços i menjar niços. I, com t'ha comptat, hi has acabat? I aquest sí que deu ser veritat. Ai, apopeia, das ist eine Not. Wer schenkt wie eine Dreier zur Zuckerfurt Brot. Verkauf ich mein Bettlein und leg mich aufs Stroh. Sticht mich keine Feder und beiß mich kein, wie beiß mich der Hungerlo. Dreck, dreck. Rontella popular. Vaig aquí, una vegada, en un país llunyà, hi havia un realme, i en aquest realme hi havia el rei, la reina, però resulta que tenien un problema. El problema era que del poble hi havia un drac, i aquest drac només feia que mal i fetes. I jo se'ls menjava el vestia, i tot això. Llavors el rei va dir, això s'ha de posar fre amb aquestes coses, però resulta que el va consultar els seus cabellers, i els cabellers van dir que no, que no podien, que els li fèiem molta por, tot el que va passar. Doncs va passar que la gent del poble ja van estar fars de totes les trepalleries que feia aquest drac, perquè aquest drac baixava al poble, i a millor agafava el vestia, o a millor agafava-los, i canviava els números de les cases, o a millor agafava, i van, els feia més aviat maleses d'aquest tipus. Llavors el poble va estar enfadat, i va dir, doncs el rei, doncs vinc, farem una reunió, tota la gent del poble, i tots els cabellers, a veure aquí quina solució podem tenir amb aquest problema del drac. I els cabellers ja no hi van anar, perquè ja teníem por. Llavors entre la gent del poble va sortir un sabater, i li va dir, escolta, senyor rei, a veure quina solució té per aquest problema. I el rei va dir, oi, que no veieu que els cabellers ja han marxat, no en tinc cap. Doncs bé, jo m'atreveixo a matar el drac, però, a canvi, què donareu? Diuo, donaré la mà de la meva filla, i els que estem casats, què passarà? Diuo, bueno, doncs, donaré també la meitat del real. Bé, amb això, aquest sabater va dir, doncs bé, jo m'atreveixo a matar el drac. Però abans li va dir el sabater, el rei. Escolteu, aquí l'acord. No teniu un mac. Diu, sí, però llavors ens va aparèixer el mac. Era molt vellet. Diu que jo tinc molts anys, estic una mica desmemoriat, i a més a més he perdut el llibre de màgia. Diu, però potser encara me'n recordaré, d'alguna fórmula. Diu, doncs, va, digue-la, perquè si amb aquesta fórmula ja tenim solucionat, dius bé, que faci memòria. Va fer memòria, va dir, sí, que em penso, que deia, vinga, vinga, vinga, va, va, va, tararí, tarará, que caigui, i llavors va passar una cosa molt estranya, perquè la reina que estava al costat del rei es va transformar en una planta, amb la torreta i tot. Ui, el rei se va enfadar moltíssim. I llavors va dir, doncs bé, hem d'agafar la solució del sabater. Però el sabater, com que ja era gran, va dir, mira, ho faran els meus fills. I llavors el fill gran, que era llest, era llest, i era palent, va dir, doncs bé, jo anirem a matar el drac, però a veure, li jugaré una trampeta, faré veure que sóc un menador ambulant. I llavors va agafar, se'n va anar cap a la cova del drac, el drac ja el va veure de lluny, i diu, escolta, un senyor drac que no li agradaria un dels meus articles, perquè tinc de tot, eh, des de sistells, de respalls, ja no va tenir temps de dir res més, perquè el drac amb una mosada se van passar, el germà gran del sabater, i tot el que portava. Llavors, clar, no li va tocar gaire mai que fer el fil mitjà, i el fil mitjà abans de marxar, va dir, passaré a veure el pare. I el pare li va dir, escolta, fill meu, mira, jo tampoc no puc ajudar molt, però sí que t'ho diré una cosa, quan siguis davant del drac, has de dir, draguet, drac, pateixi'm, pateixi'm, vinc de part del rei i t'he de matar. Doncs el segon fill va agafar, diu, jo aniré amb un cavall, aniré al galop, amb l'espasa, diu, i entraré a la cova del drac i el mataré. Però el que no sabia aquest és que el drac es va amagar al darrere de la cova, i llavors el fill segon del sabater, va anar corrents al galop, al galop, al galop, va entrar a la cova, i de tant de pressa que anava, va xocar al fons de la cova i va quedar estabornit. El drac va sortir de la maga tan, i també se'l va crospir. Llavors, dins de la panxa, el germà que et deia, oi, veus? No he fet cas al pare, no he dit les paraules que em va dir. Què va passar? Que no es va quedar el tercer fill, i el tercer fill, també que no tenia pas ganes d'anar a matar el drac, va demanar amb un cavaller i mig seu, una armadura, i una espasa. Bé, es va posar per abans, i va anar a veure el seu pare. Escolta, pare, que em podies donar algun consell. Diu, mira, jo només t'he de portar una cosa. Quan siguis davant del drac, has de dir, draguet, drac, patatxim, patatxam, vinc del part del rei i t'he de matar. Ja veuràs com això solucionarà. El tercer fill va dir, no ho sé, el pare m'ha dit això, però no ho sé si m'ajudarem al drac. Ja veuràs, ja veuràs. Llavors va posar l'armadura, que li venia per cert, i amb l'espasa que passava jo, que sé que la portava rossagant, li va anar cap a la copa del drac. El drac ja el va veure venir, i l'esperava a la porta. I llavors ell tot tremolava, i el davant del drac, diu, drac, li va dir la fórmula, draguet, drac, patatxim, patatxam, vinc del part del rei i t'he de matar. Llavors el drac li va agafar en atac de riure. Escolta, què dius? Que t'ho mataràs a mi, però si estàs tremolant, que amb una fulla labra, i bé, no vinc a riure, el drac vinc a riure. Escolta, no rius, li va dir el fill del sabatí, que això m'ho ha dit el meu pare, que ara t'estàs rient del meu pare. Llavors el drac encara li va començar més ganes de riure, més ganes de riure, tantes ganes de riure, que s'acontava la panxa amb les potes, i va caure de terra, de panxa amb la aire, vinc a riure, no es podia aturar, i llavors el fill del sabatí, diu que aquest drac que és el que riu tant, i se n'ha fot de mi, ja veuràs, quan estava estès a terra, va aixecar com va pujar aquell espai tan enorme, i patatxam, li va tallar el coll. I del coll van sortir els dos germans i el cavall, i llavors van anar cap a dins de la cova, i van trobar tres hores, que els van posar al damunt del cavall, i van lligar el cap del drac a la cova del cavall, i cap al poble. Quan va arribar al poble, el rei li va dir, mira, t'ho podràs casar amb la meva filla, i donar la meitat del rei Alma, tots molt contents, i llavors entre les coses que van portar de la cova del drac, hi havia un llibre molt vell i molt antic, i el mac diu, oi, això és el meu llibre de màgia. Oh, que bé! I llavors, clar, va a buscar la pàgina per poder desencantar la reina, que estava fent una torre tallant la planta, i llavors va a buscar la fórmula, que li deia, vinga, vinga, vinga, però no deia, va, vinga, vinga, vinga, ara caurà, ara caurà, vinga, vinga, vinga, i llavors la reina ja va tornar a ser una reina, però això sí, tot a xopa, perquè l'havien regat tant aquella planta, que es va haver de anar a jugar, i compta contat, compta capaç. Bé, aquí una vegada. La mare de la Sassita Drac. Vete aquí, que de Sant Jordi se n'explica moltes legendes i moltes històries, però jo vull us explicaré la verdadera història de qui va matar el drac. Vete aquí que aquesta història ve en es ve d'Anglaterra, i ens parla d'un lloc, un poble, que estava a prop de tot de Cobes, i en aquelles Cobes, en cada un hi vivia un drac. Però esclar, la gent del poble tenien el reglat, tenien una persona que era la Sassita Drac, i els van anar a matar'n. Els anava a matar'n, que es matava tot, perquè els dracs ja ho sabeu, molesten molt a la població, menjen els remats, a vegades algun nen, són perillosos, per tant, els mataven. Però vete aquí que aquesta Sassita Drac em va deixar un i es va morir, ni va quedar un per matar'n abans de morir-se'n. Així és que aquell poble havia de viure amb un drac. La gent vigilava molt, però esclar, feia la seva vida quotidiana, i amb una caseta, que amb una caseta que al darrere hi havia un jardí, vivia una mare, que es deia Margueret, amb un seu fill, que es deia Jordi. El jardí era carnisser, i cada dia anava a la carnisseria del poble. I la Margueret estava a casa, i era molt bona dona, molt amable, molt simpàtica, però no era gaire bona cuinera. Un dia a la setmana convidava a les seves amigues a la tarda a prendre el té. Ja sabeu que els anglesos amb el té eren dolços, pastissos, doncs ell la feia dolços i pastissos cada setmana. Però ja tan mala cuinera, que les seves amigues quan anaven a prendre el té, doncs mireu, prenieu el té, però vigilava molt de not, provava cap pastís de la Margueret. Sempre traien excuses, que si la dieta, que el règim, que si el col·legi serà el, perquè és que no es podien païir aquells pastissos, un dia eren cruzos, l'altre dia massa cremat, l'altre dia hi havia massa mentent. Bé, vaig aquí, doncs, que un dia, netejant la cuina, a la pell encara hi tenia un tros de pastís festigós d'aquells que feia ella, va agafar la pell, va sortir fora, el va esmicular i el va llançar pels moixons, perquè ella a l'or sempre anava amb molts moixons. Però hi havia posat en sucre que tanta pentella, que l'últim drac que quedava, des de la seva cosa, amb cova va sentir aquella fly, allò dolç, i es va començar allà pels moros, va sortir del seu cau, i es va costar poc a poc el jardí de la Margueret. I, mireu, en aquella llengua tan terrible, va començar a llapar les engrunes del pastís. La Margueret, quan va veure el seu jardí, aquell drac tan farotge, es va espotar. Però el pastís li va dir, no t'espantes, Margueret, tu i jo farem un tracte. Sí, mira, tu, si em fas pastissos, jo prometo que tu ni el teu fill us farà res. Ja podeu què va fer, ja puc pensar què va fer de seguida la Margueret. I va anar a la cuina i va començar a fer pastissos. Els dracs són molt grossos amb un pastís, no en tenen prou. Em feia un i dos, i jo el pastís, ahir els dracs els anaven passant com si res. També podeu pensar que si la Margueret, quan estava tranquil, que no era bona cuinera, es podia imaginar nerviosa que estava com li sortien els pastissos. Però el drac res, el pastís que arribava, és que no el deixava refredar. A la panxa, a la panxa, a la panxa. I ell no va parar, un redera a l'altre, un redera. Tot el dia es va passar fent pastissos, però va arribar un punt, que els dracs també tenen un punt, eh, que aquella panxa estava tan plena de pastissos. Pastissos grossos, cremats, dolços, mitges, uns pastissos mal, pastats, tot el que vulguis. Aquella panxa li va començar a pesar, a pesar, a pesar. Que se veu què passa, no? A la panxa et veu una sona, una sona, que mira, el drac va agarrat. Estirat el Jordi de penjar l'aina, fent com una migdiada. Amb això que va arribar el fill, el Jordi, que venia de la feina, i diu, què passa, mare? Mira, diu, ha passat això. Ah, no em preocupis. El Jordi venia de la feina, venia amb un carretó, i justament portava les eines de carnisser. Va de falda, ni ben llarg, ni més punxet, ni més ben afinat. Que es mulat que tenia, i xifsa, va tallar el carn del drac. I després va escorcerar tot el drac, va carregar tota la carn al seu carretó, i a ben dinat, sabeu què va fer, setmana al poble, i va posar a la carnisseria un cartell carn de drac. La gent del poble va començar a córrer el veu, i què passa, què passa, els van acostar, i van veure que el Jordi es venia al drac, la carn de drac, qui era? I van començar a comprar. Ah, Jordi, i van començar a dir, ah, Jordi, que has matat el drac. Ai, les amigues, les amigues de la mare van córrer a casa de la mare. Ai, mare de llet, el teu fill que ha matat el drac, que ha matat el drac, que ha matat el drac. Però la mare del Jordi sabia ben bé que matar, matar, potser havien sigut els seus dolços, el que havien estabornit i deixat allà que no podia més. Però ja sabeu què passa. Les mares estan tan contentes que algú digui que els teus fills han fet una cosa maca que va caure per sempre, i va dir així el meu fill, ha matat el drac, i així va quedar la sortesa, i no sé si vosaltres us ho creieu o no, que el verdadí, el sentenci de dracs, va ser la mare, però per tothom va quedar que havia sigut el Jordi, i esclar, matar un drac és una cosa molt important, tan important que mireu el van fissant, i d'aquí bé que Sant Jordi és l'assassí de dracs, i com t'ha comptat, com t'acabarà. Vete aquí una vegada. Tot això que us he explicat, ha passat o no ha passat, si no ha passat és mentida, i si ha passat és veritat, i val més creure-ho, que anar a veure-ho. No és l'esquerra, és l'esquerra, és l'esquerra, és l'esquerra. No és l'esquerra, és l'esquerra, és l'esquerra, és l'esquerra.