Vet Aquí Que... del 27/4/2017

Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'associació de mestres roses sensat i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. De contes i de rondalles, ja us en comptaré un grapat. La meitat serà mentida, l'altra meitat veritat. El conte d'avui és Avioio. Avioio és el nom d'un gegant molt gran, però molt gran, no gran gran, grandíssim, molt gran gran, més gran que tres cases una sobre de l'altra. Imagineu-vos si era de gran, si no era de gran. Bé, l'avioio vivia en una muntanya molt gran, molt gran, molt gran, molt gran, molt més gran, clar, molt més gran que tres cases. I tenia una cova molt gran, una cova enorme, molt gran. Avioio vivia dins, però clar, l'avioio tenia gana. I a l'hora de dinar, sortia de la seva cova i se n'anava al poble, un poblet que hi havia allà sota. El primer que feia era anar a la primera casa. Que veia gallines, llam, llam, llam, llam, llam, se menjava 7 o 8. Que veia conills, llam, llam, llam, llam, se menjava 3 o 4. I quan era ben tip se'n tornava la seva cova. Això ho feia cada dia. I la gent del poble estaven espantats, tenien molta por, que pensaven el dia que se'ns acabin les gallines, els conills. I fins i tot es menjava els xais, eh? I els xaiets se'ns vindran menjar a nosaltres, aquest avióio. Ja ho veuràs, quina por que tenim. Tots tenien molta por, tremolaven, només de veure, que baixava de la seva cova. Bé, tot això passava en aquell poble. Però també en passava una altra de cosa, una altra que veureu que era ben estranya. Hi havia un mac, mac, aquells homes que fan màgia. Tenia una bareta larga, bonica, preciosa, deurada. Més que deurada, jo diria que era d'or, eh? Fins i tot era d'or. Que l'agafava, se n'anava a un home que estava a la plaça prenent un cafetó, tocava la taceta de cafè, i pam! Desapareixia la taceta. Ai, l'home, quina enriviada, quin... quin mal geni li venia, quina barra que tens. Mira que agafar-me la taceta, ja me la pots tornar. Ha, ha, ha, se n'anava el mac, rient, li feia gràcia. Mira, li feia gràcia fer enfadar la gent. Algun dia anava a la sortida de l'escola. I anava a la sortida de l'escola, veia un nano que estava a punt de menjar-se un entrepà de fuet. Anava amb la seva bareta màgica, li tocava l'entrepà de fuet, i, xap! Fuera, entrepà! I el nen amb les mans buides, i amb una gana que no podia. Oh, ja està bé, mac, m'has pres el millor entrepà, torna-m'ho. I el mac s'ho n'anava tot rient, li feia gràcia. Mira, això de fer enfadar la gent. Aquest mac tenia un fill, un fill petitó. Bé, petitó, potser tenia 7 o 8 anys. Aquest fill tenia una guitarreta. Bé, bé, una guitarreta no era. Era un ukelele. I aquell ukelele sonava molt bonic. I el nen el tocava sempre, del matí fins a la nit. No parava ni poc ni molt, ni abans de dinar ni després de dinar. Ni a l'hora de la més diada. Quan arribava a l'escola, la mestra l'havia de guardar a dintre de l'armari. Perquè, si no, a mi crec que es descuidés. L'anava, l'agafava, es posava a tocar l'ukelele i tota la canalla cantava i riure. I ningú feia feina. Ai, la mestra es enfadava molt i molt. Vinga a guardar l'ukelele l'armari cada dia. Però el noi, quan sortia d'escola, vinga a tocar l'ukelele, vinga fins a la nit. La gent del poble estava de l'ukelele fins al cap de munt. No podien més de tanta música. Ja els agradava, ja, la música. Però tot el dia era molt pesat. Un dia es van reunir tota la gent del poble, tots a la plaça. Fins i tot l'alcalde hi era. I van buscar maneres i maneres de convença que no fessin aquelles coses que no els agradaven gens. Ni fer, desaparèixer les coses, ni tocar tot el dia l'ukelele. Aquest pare i aquest fill eren molt pesats. El balla, que era una miqueta mal agradós, va dir jo el que faria seria fer-los fora del poble. Vinga, anem a dir-los-hi. Van anar a casa d'ells, van trucar a la porta... I... Mireu, hem decidit, tota la gent del poble, que us aneu d'anar. Perquè sou molt pesats, ens esteu molestant moltíssim. Per tant, a partir de demà no us volem veure més. I així ho vam fer. Aquell vespre mateix es van preparar la motxilla, es van posar un rosego de pa, un formatge, es van posar fins i tot un gotet de llet, un empullet amb llet, i se'n van anar al dematí d'hora a d'hora. Camien allà, no sabíem pas on anirien, però camien allà. A meitat de camí els hi va venir gana, van seure per esmorzar. I van sentir... Petrap, petrap, petrap, petrap, petrap, petrap. Ja venia l'avi ióio, i venia directe cap a ells. Quina por, para, para, corre, treu la vereta. Fes-lo desaparèixer, que ve a menjar-nos, corre, para. Però el pare amb els ulls negats li va dir... No puc, fill meu, no ho veus, que li he de tocar el cap. I si és de tant al, estant al, és tant al, que no hi arribo. No puc, no puc tocar el cap de l'avi ióio, és massa alt. Ja ho hauria fet a hores d'ara. No puc fer-ho, un sac greu, fill meu, però hem de deixar que se'ns mengi. No, pare, jo no vull morir, que sóc molt jove, encara. Si, noi, no tenim res a fer, perquè per molt que correm amb aquestes cames tan llargues que té, ens encalçarà de seguida. No pot ser, això. No, no, no. Tranquils, asseu-te aquí, i deixa que la vida faci la seva feina. El noi, el veure, a l'avi ióio, que el tenia gaire bé davant, va agafar-lo que Leli i va començar a cantar... ...avi ióio,avi ióio,avi ióio,avi ióio... La veu li tremolava, perquè tenia molta por. Però l'avi ióio el sentia aquella cançó... ...avi ióio,avi ióio,avi ióio,avi ióio... Va dir... Oh, oh, algú està cantant una cançó que parla de mi. Oh, oh, això no m'havia passat mai. Oh, oh, quina cançó més bonica. El noi el sentia aquell home tan al·ligros. Li deia allò, va continuar... ...avi ióio,avi ióio,avi ióio,avi ióio,avi ióio... Hola,avi ióio. Estava tan content que va començar a ballar, i a ballar, i a ballar, i a volar, i a volar, i a volar... Tantes voltes va donar que es va vent merejar. Va caure a terra esternallat. El noi diu, pare, pare, corre més a buscar la vereta màgica que ha estat i destilat a terra. Corre, corre. El mac va anar a buscar la vereta, li va tocar el cap, i l'avi ióio va desaparèixer. Ai, el nen, abraçat en el seu pare, pare, ho hem aconseguit. Visca, visca. La gent del poble, que eren tots amagats a darrere de les seves finestres, ho van veure tot. I es van penedir molt d'haver-los fet fora, van sortir corrents, van demanar perdó, perdoneu-nos, perdoneu-nos, ens heu salvat de l'avi ióio, perdoneu-nos, que us hem fet fora perquè eren pesats, però tot i sent pesats, mira què heu fet. Però el mac se'ls va mirar i va dir, gràcies, perquè ens heu perdonat, ens deixeu venir el poble. I tant, i tant, veniu, veniu. D'acord, però a partir d'ara no faré desaparèixer res del que us agrada. Però sí que si em deixeu, us faré desaparèixer el mal de coll, el mal de panxa, quan tingueu una pedra dintre de la sabata, totes les coses que no vulgueu, amb la meva bareta màgica us la faré desaparèixer. I el nen va dir, i jo, si em deixeu tocar el que l'Ele, el tocaré el dematí una estona, migdia una altra, i a la tarda una miqueta més. Però a la nit, a l'hora de dormir, no la tocaré mai més. I a partir d'aquell dia, van viure tots contents i feliços, sense avi ióio, amb una mica de música, i amb algú que els feia desaparèixer tots els malts. I ve de qui un gat, ve de qui un gos, aquest conte, que tan bonic, ja és a fos. El drac de Sant Llorenç del món. En el temps de la invasió de la Moraina, dels Serraïns, els catalans d'aquestes terres es van haver de refugiar a les muntanyes, perquè eren els únics llocs on els moros, els Serraïns, no s'havien amoïnat de pujar. A la banda del Vallès, per exemple, la gent del Pla s'havien salvat dels cims de les muntanyes de Sant Llorenç del món, tan ferrenya, rocosa i perdadora. I allí, si s'havien vent segurs i protegits. Ara bé, els Serraïns no podien consentir de cap manera que tan a prop de la capital hi hagués un nombre tan gran de catalans tot fent-la viu-viu. D'altra banda, pensaven que això podia ser, fins i tot perillós, per la seva seguretat. Van decidir un pla estratègic molt enginyós. Van fer venir de l'Àfrica un cadell de drac, encara força petit, i una nit fosca-fosca ben demagat, el van pujar a la muntanya per torrents i xerraralls, i el van deixar en una cova, que avui coneixem amb el nom de la cova del drac. I van deixar també algun xais, perquè la bèstia es pogués alimentar i fer-se ben gros, i ben poderosa. Al cap d'un temps, en efecte, la bestiota s'havia fet grossa i terrible, i s'havia menjat tots els xais que l'havien deixat. I un bon dia, esclar, la gana la van veny a sortir de la cova per cercar una miqueta més de ministre. Aleshores, va aparèixer a la llum el drac monstruós. Tenia tot el cos cobert d'escates, al cap, com de cocodril, una cua llarga, llarga, com una serp, l'esquena arissada de crestes, dues potes amb més descendits, i dues ales enormes, com de ratapinyada. Era una bestiassa que feia tremolar la terra i el cel. I aquest drac, afamat, va començar a fer allò que volien els serraïns, menjar-se la gent que trobaven per aquelles cingleres. Els estrells que va fer entre els catalans de la comarca van ser tan regrossos que aviat la notícia havia corregut com la pòlvora per tot Catalunya. Però es va intentar de lluitari, però les fleixes rebotien contra la seva curiosa d'escates com si fossin palletes de blat. I acostar-se per lluitari de prop era suïcida, perquè l'animalàs engrepava els homes, els feia xixina, amb menys temps del que cal per explicar-ho. Tot i això, una colla de cabellers ben armats i guarnits, van intentar d'acabar amb la fera. Però desagrad de la destresa guerrera dels cabellers, va ser la bíbria qui va acabar amb ells. La fama del drac de Sant Llorenç del Muni de les Seves Malvestats va arribar també a orelles del conte de Guifri, que, aleshores, ja havia conquistat Barcelona. I, com a bon caballer que era, es va disposar a plantar cara a la bestiota. Es va fer ben guarnir i armar amb l'ucoriasse el braç i la llança al puny. I se'n va anar cap a la muntanya, cabalcant, cabalcant, cabalcant, un magnífic caball, acompanyat dels seus millors homes. Han arribat els espedats de la Mola, van haver de deixar els caballs i continuar a peu, perquè el camí era molt rost i estret. Quan el drac els va veure que pujaven, tot es va enfollonir i va començar a fer grans esbremecs i a treure foc pels allals i pels caixals i a fer trontollar les pedres de les muntanyes. Davant d'aquell inesperat terrabastall, els caballs que s'havien quedat en un replà més baix, es van esbaratant i sense nord, ni seny, van acabar estinvan-se espedats avall. De les hores ençà, aquell indret és conegut com el cingle dels caballs. Tant bon punt es van trobar el com de la bíbria, va començar la baralla, guifré, va agafar un pudor estronc d'Alzina i el brandava com si hagués estat una canyeta. Un moment que la bèsties va costar més, el com de va descarregar una falconada amb aquell tronc, talment un fabulós cop de mall. Però allò no va fer més que acabà d'enforir el monstre, que li van grepar el tronc i el va partir pel mig. Just en aquell instant el com de guifré va aprofitar per ficar-se entre les potes i clavar-li la llança entre mig de dues escates. Llavors el drac, el ferit, va trocejar la llança, que duia clavada i es va obreonar encara més amb el conte. Com ja només tenia l'espasa... Quina, quina por! Però si la fira era salvatge i horrible, el conte era fort i corajós com cap d'altra. I la baralla es va abrir encara més. L'animalastre i en foc pels ullals i sang per la ferida i el conte vigilan estutament, que no deixar-se tocar i de tornar-se a deixar ferir, fins que rodolan tots dos en mig de tornar a tocar el cos de la bestiesa amb una bona punxada de l'espasa. Aleshores la bíbria, veient-se perduda, va fer el pensament d'escapar-se i va arrancar el vol. Però el conte guifré no estava per deixar-se perdre una presa que ja tenia a mig seva i es va agafar les potes del drac amb tota la seva força. D'aquesta manera el conte va volar amb el monstre i, com que estava sota del seu ventre, l'animal volant no es podia defensar. Grifré va anar clavant en furió un cop i un altre i un altre l'espas al ventre de la fera. Així el vol del drac no va poder durar gaire i tots dos van anar a parar pel defalliment de la fera al cim del puig de la creu, després d'haver travessat per damunt de la vall del riu Ripoll, en un vol impressionant i terrible. El lloc on va morir el drac, el cim del puig de la creu, s'hi va alça una església romànica. En recorda aquella feta memorable que va acabar amb el terror de la comarca. Els ossos del monstre es van repartir per tota la muntanya. Això és una de gent de catalana que ens l'ha explicada en Miquel Desclott. I aquí ja s'ha acabat. Bé, aquí una vegada. I hi havia una vegada, una dona, pobra, pobra, pobra, molt pobra, i aquesta dona va tenir un fillet. I com que era pobra, només pensava, oi, i què li donaré jo al meu nen, i què li donaré? I només plorava. Fins que al final se li va acudir que, si no podia donar-li res que es pagués amb diners, li podia donar una altra cosa. I va decidir que li donaria un nom, un nom que fos molt important, i li va posar a Pamín Ondes, que és el nom d'un general grec, antic, que guanyava totes les batalles, que tothom l'estimava, que era molt celebrat, i molt aclamat, i molt bona persona, i molt valent. El nen, doncs, tenia un nom gloriós, encara que això ell no semblava que li fés ni fred ni calor. El cas és que la mare i la Pamín Ondes anaven subint a veure la seva padrina. La padrina era una senyora molt maca, jugava amb ell, li explicava contes, li feia un bon dinar, i abans de marxar, sempre els donava una cosa o l'altra. Un dia la mare li va dir a la Pamín Ondes, Pamín Ondes ja ets gran. Avui has d'anar-hi tu sola, perquè la padrina jo no puc. Si et dono alguna cosa abans de marxar, sobretot agafa'l ben fort, eh? Sí, mare, sí, mare. I la Pamín Ondes va marxar. A mi enllà, molt content de ser gran, anar sola a casa a la padrina, i de què tothom es refies d'ell. El cas és que aquell dia la padrina, després de jugar, explicar-li contes, fer un bon dinar, li va regalar un pa de pacíc. Maco, gruixut. Ja saps com dur-lo? Sí, padrina, no pasis ància. Va sortir de casa a la padrina, i va pensar què m'ha dit la mare. Ah, que l'agafi molt fort. I sí, sí, una mà al costat, l'altra mà a l'altra costat, i el va agafar molt fort i va començar a caminar. I esclar, tan fort l'agafava, que allò s'anava engrunant. Quan va tenir els dos costatets engrunats, va canviar les mans de lloc, va posar d'ali a baix, i va seguir portant-lo així de fort, i quan se li va engruna tot això, ho van agafar per altres bandes, fins que al final només li van quedar quatre engrunes de la mà. Quan va arribar a casa, mare, mare, mira que porto, mira que porto, i què és, què és? I per mi no em desqués. Pada Pesic, mare, i va llargar la mà, i li va ensenyar les quatre engrunes. Pada Pesic, va dir la mare, valga'm Déu, que no has fet dels 100 que et vaig donar quan vas néixer. Oh, quina manera de portar un Pada Pesic. Per portar bé xauries, ver un volicat amb un paper fi, a la millor sota el barret, però posat al cap, m'has entès? Sí, mare, la Paminonda era molt obedient, li sabia molt de greu fer malament les coses. Uns dies després la Paminonda va tornar a casa a la padina, i aquella vegada després de llogar explica que un bon dinar i tot li va donar un bon tros de mantega fresca que va de fer perquè la portés a la seva mare. La Paminonda es va agafar la mantega, va fer memòria, que em va dir la mare, ah, un paper fi, i com ho posi al cap, sota el barret, ja està. I així ho va fer. Però el cas és que era el mes d'agost, i el sol cremava. I la mantega amb l'escalfor va començar a fondre, si li anava regaliment per tots costats, ell arribava just per alguna goteta amb la punteta de la llengua. I quan va arribar a casa seva, la seva mare, però on vas? On vas tan llerdós i Paminondes? Eh, m'ha donat mantega a la padrina, m'ha donat mantega. Mantega! Eh, Paminondes, i què n'has fet del bon seny que et vaig donar quan vas néixer? Això no és manera de portar la mantega. Per portar la mantega s'ha d'embolicar amb fulles fresques, i pel que m'hi va refrescant, que ja tenies un bon riu que passava pel costat, no en tant en tant li ficaves. Ho has entès? Sí, mare. Ai, quin greu tenia la Paminondes. Però ell va ben memoritzar que li havia dit la mare. La següent vegada que la Paminondes va anar a casa a la padrina, la padrina li va regalar un gosset, ui, un gosset tan bufó, que només a costar-se'l ja li va llapar el nas, les galtes, li feia petonets, ui, la Paminondes, que content que estava. Però el que és primer és primer. Va fer memòria. Què m'ha dit la mare? Va agafar una fulla de col. Va embolicar el gosset, i pel camí l'anava ficant dins del riu. Cada deu passes el gos anava dintre del riu. Jo he de pensar que encara que fos agost, el riu venia de la neu fosa de la muntanya, estava ben gelat. Quan va arribar a casa, el pobre gosset estava mig mort. La seva mare, per què portes? Un gosset, mare, un gosset, un gosset! Un gosset! La mare va agafar el gosset, va córrer, secar-lo, sol va abraçar molt fort a la vora del seu cos, per donar-li escalfó, fins que el va tenir arribar a fat, i llavors, ui, que no has fet el bon seny, que vaig donar-te quan vas néixer. Això no és una manera de portar un gosset. Per portar un gosset se'l lliga el coll, amb una mica d'acorda, a l'altra punta, i les tires, i el gos camina a la teva mà centès! Sí, mare, quan va tornar a casa la padrina, aquell dia la padrina li va donar un pa de kilo. Ha acabat de treure del forn. Un pa, mireu si era maco, que l'epamina ja estava a punt de trencar crostetes i menjar-se'ls, i s'envasta, per fer bé allò que la mare li havia dit. El cas és que l'epaminunda es va pensar què m'ha dit la mare. Va agafar una corda, va lligar el pa, el va deixar a terra, va agafar l'altra cap d'acorda, va anar estirant, i el pa anava corrent pel camí, l'epaminunda s'anava girant, per veure si anava bé el pa, i si encara hi era, i si passava res. I quan va arribar a casa, i la mare va veure allò, però què portes aquí, epaminondes? Un pa, mare, un pa! Un pa! Epaminondes! Ni tens sent ni n'has tingut mai! Ara això està ple de sorra, de pedres, de cagues, follasseques... Mai més tornaràs a casa a la padrina. Ara ja aniré jo, i mai més no t'explicaré res. L'epaminondes aquell dia va plorar molt, perquè aquell càstig a ell li semblava mortal. El següent dia que calia anar a casa a la padrina, la mare va despertar el noi i li va dir, mira, això que et diré. Veus aquestes sis medelenes que acabo de caure? O els he posat aquí el pas a la porta perquè refredin? Vosaltres ja sabeu que els pastissos s'han de posar al peu de la finestra, perquè aquella dona era tan pobra que no en tenia de finestra. Vigila que no s'oscruspeixin ni el gos ni el gat. I si tu has de sortir, mira bé! Para, conte, a passar-hi pel damunt, eh? Sí, mare. I la mare se'n va anar a casa a la padrina, i les sis medelenes van quedar refredant-se el pas de la porta. I quan l'epaminondes volia sortir, va mirar molt bé, i va anar passant, amb molt de conte, pel damunt de cada una de les medelenes. Un, dos, tres, quatre, cinc i sis. Bé, del que va passar quan va tornar la mare, ningú no s'ha pogut explicar-me mai res. L'única cosa que sí sabem, segura, segura, segura, és que d'aquelles medelenes, tampoc no en vam poder menjar gens. I, conte contat, conte acabat. Vete aquí una vegada. I que t'acric, que t'acrac, el conte s'ha acabat. Derrere la porta hi ha confits, perquè us aneu a llapar els dits. Aia, Popeia, das ist eine Not. Wer schenkt mir eine Dreier zum Zuckerfurt brot. Verkauf ich mein Bettlein und leg mich aufs Stroh. Steh ich mich keine Feder und beißt mich kein. Steh ich der hollerflor. I don't want that heart that love affairs.