Vet Aquí Que... del 18/5/2017

Hola, som el grup Marc, Mestres, Avies Recuperadores de Contes, formem part de l'Associació de Mestres Roses Sensat i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradi. Vet aquí que en aquell temps, que les bèsties parlaven i les pedres cantaven... I tot i ser tan vella, no es volia pas morir, perquè deia que el món sempre es veu en coses noves. Amb tants anys, podeu comptar si en tenia de nets i renets i retenets i besnets i rebesnets. I tots esperaven la mort de la vella per repartir-se els seus diners i fer que sigui a quantes coses. Unes volia fer un palau on toqués el sol a les quatre cares a l'hora. L'altres volia fer un vestit amb totes les campanetes del món, perquè quan sortís de casa seva, tothom del món ho sabés, que ell passava per allà davant. Un altre volia fer un cotxe que, sense rodes, ales ni caballs, corres més que el vent. I que sé jo quantes coses més i encara més i encara més no pensaven de romiar, no paraven de romiar i de dir coses i de pensar. La vella, cansada que li desigessin tal de mort i que li diguessin sempre que no tenia res de nou a veure en aquest món, un dia ha decidit en prendre un viatge munt allà, acompanyada dels quatre nets més aixarits. Un bell matí de maig van començar el camí i molt aviat trobaren un home ajogut a terra, amb una orella posada damunt la terra, amb la mà els indicar que no fessin soroll. Els vietnans es van aturar, el van veure allà i van pensar, què hi fa aquí? Li pregunten. L'home diu, ara estava escoltant que darrere d'aquestes muntanyes, i a més de 7 hores lluny d'aquí, hi ha uns lladres que estan plegant un robatori. Jo estic al servei de la justícia, poso l'orella a terra i sento tot el que es diu a més de 20 hores al voltant. I com us dieu vos, em diuen escultim, escultaina, i quan us donen per fer aquesta feina tan important, on duro cada dia, tampoc, a doncs si voleu llogar-se amb nosaltres us donarem dos, i el bon home ja ho crec, si va venir i se'n va anar amb el grup de la vella i els seus nets. Seguiran la via i aviat van veure un minyó que corria i saltava com un isar. El van aturar i li van preguntar on anava tant de pressa, i els va dir, deixeu anar de pressa, si jo ni en poc ni en moc del pas. Quan vull sí que corro, sóc caçador, agafo les llibres i els cavirols, corré-los al darrere, i em quatre bous, em calço fins als més corredors perquè corro més que jo tot sol, que ells tots plegats. Estic llogat de caçador en un hostali, cada dia, caço els isars i les llibres per poder fer el dinar. Mireu, ara em passa un per allà i el vaig agafar. Amb les quatre bots que va fer va ser més de dues hores lluny i amb un segon tornar amb el cavirol agafat per les durelles. La vella tota meravellada li va preguntar, i com us dieu, vos? Em diuen en Corri, en Correina, el deveu guanyar molt per fer aquesta feina, és important. Però malament ens paguen, que us donen una moneda cada dia. Doncs si voleu venir amb nosaltres us en donarem dos, i poca feina ho veureu de fet. I el millor si va venir, que vine, que caminaràs, aviat van trobar un home a tot arremangat que els demanava que li fessin pas. A mi em va preguntar on anava, tant determinat, i els contestava. Vaig arrancar aquella muntanya i a posar-la darrere d'aquella altra, i després arrancaré aquella i la posaré darrere de l'altra. I després arrancaré aquella altra i aquella altra fins fer un camí per l'aigua del riu que vagi al meu poble. Jo agafo les muntanyes i les veig com una palla, i així faig anar a les aigües de pluja a un convent. Ja veureu, ja veureu com arrenco amb una leia aquella muntanya. I en un moment l'arrancar i la canviar de lloc. La vella i els seus fills van quedar meravellats i la vella li preguntar bé, i com us dieu vos, em diuen forçint forçar eina, i per fer aquesta feina us paga gairebé. Molt malament em donen només un duro cada dia. Doncs si us voleu llogar amb nosaltres us donarem dos duros i poca feina. I en forçint forçant, si va llogar. Més endavant vam veure un home assegut a terra, cas reganyit, garrenyac. Es menjava una gruixuda paret de pedra amb uns carrers més grossos que una casa. Es van quedar tots meravellats, què és això? Què fa aquest home? No ho havien vist mai? Què feu? Li van preguntar res, que l'ambo d'aquest camp d'aquí a dalt és un brètol i un mal home. Ha fet que aquesta paret l'ha fet posar perquè quan plogui l'aigua no pugui baixar el meu camp i no se'n regui. I així jo perdi tots els embrats. Doncs jo que sí, que li tiro a terra la paret. O però bé rosaigant, oi tant, i tant que bé rosaigant. I per què no remasseu la paret amb veïnes? I clar, si les veïnes no em serveixen de res. Per enronar paret jo vaig més de pressa amb les dents i la paret que rosego me la menjo i encara me l'alimenta. Ja veureu si faig de pressa amb la meva manera de treballar. I garranyat, garranyat, mossegada va mossegada bé, en un tancadulls es menja més de 7 metres de paret. La vella li va preguntar bé, i com us dieu vos? La gent em diuen rosaquim, rosagaina. I quan guanyeu per aquesta feina? No he trobat mai ningú que em volgués llogar per menjar-me-li les parets. Però si trobessis-us o voldria llogar, us llogaríeu. Home, si la paret m'agradava i la feina també, mireu si voleu venir amb nosaltres, us donarem dos duros cada dia. I poca feina. Home, el tracte li va convenir aquest home. Buscava feina i no en trobava. Se'n van anar tots plegats, més a muntet havien de passar un riu i no hi havia pont. Tot era cercà per on el podem passar, una mica més a munt, una mica més avall. No hi havia manera. I tot d'una, van veure que el riu s'ajogava i restava sec del tot. Sorpresos cercant en què havia passat. I sabeu què? Van trobar un humanet que estava jupit fora del riu i que se'n va via tota l'aigua, tota tota la del riu. I era un home petit. Mestre, què feu aquí? Li van preguntar res que m'havia agafat una miqueta de set i me la feia passar. I, en efecte, en el salt cap l'humanet, ja no veurem més, el riu tornarà a saltar altra vegada grans odolls d'un ur corrent impetuós i arrevecedor, i la vella va preguntar. I quan teniu set us va veure tota l'aigua del riu. Ai senyora, què penseu? Quan tinc set deixo el mar gairebé sut. El que ara faig aquí no és pas que veur-me una miqueta, remullar-me una mica a la boca, perquè tenia caloreta. Doncs, i com us dieu vos, la gent em diu que va vindre veïna. Que us voldria allogar per veure? Home, si la paga em convengués i em pogués fer passar a la set, us donaríem dos duros cada dia i poca feina, si us voleu allogar amb nosaltres. Els tractes li van convenir i s'afegia a la colla que ja era un cinc nombrosa. Va anar tirant i exclam, aquesta s'havia fet tard, i calia veure si trobava manera de dinar, que ja tenien gana. Pel camí van trobar un hostal, però aviat van comprendre que hi passava alguna cosa molt extraordinària, perquè tot eren corrues d'homes carregats de cassolades d'estofat, i minyones amb plates de bacallà, i patates per allà, i rostits, i homes amb grans soperes d'esquodella, portadores senceres plenes d'anciam, i una bota de vi. Els vianants van preguntar què era tot allò, si s'havia d'allotjar un regiment de soldats, i en grans empreses els van dir que tot allò era per un home sol. Maravellats van anar al Portxo, on hi havia el gran Golut, que se'n passava tot el que li portaven d'una sola engolida. Se n'anava inflant, inflant, inflant, inflant, com una bomba. Has mirat, els nostres viatgers li van preguntar, i com us ho feu tan grans per poder-vos ballugar? Clar, si això no és res, d'aquí un quart, després d'haver menjat, tindré el ventre més prim que una guitarra. Què dieu ara? Què és això? Veieu aquella llarga regla de Molins? Doncs jo sol, bufant, els faig córrer a tots. Espereu-vos una estona i veureu com poso a bufar, i la panxa se'm desinfla com una manxa. I, en efecte, el cap d'una estona, bufa, que bufa, bufa, que bufa, i tots els Molins rodaven. I n'hi havia molts, eh? I la vella ha decidit a li preguntar, com li deien, a mi em diuen amb bufint bufaina. Eh, i guanyeu gaire es diuen, per què és de feina? Un miserable duro cada dia. Doncs si voleu venir amb mi, ja us en donaré dos i poca feina. Amb bufint bufaina es va llogar. Van demà, van emprendre altra vegada el que mi havia aviat, van arribar a una gran ciutat on tothom era a les portes i parlava xiu, xiu, xiu, xiu, xiu, amb grups i rotllets. Van compendre que passava alguna cosa molt extraordinària i van procurar escatir-ho. Un vell molt assenyat els explica que el rei d'aquella ciutat tenia una filla que allarda i gentil com d'altra que no n'hi havia en tot el món. Eren adugenes als príncep i els cavallers de totes les terres que s'hi volien casar. I ell, no sabem aquí donar-la, per no disgustar ningú, havia decidit organitzar una gran cursa i d'escollir per gendre aquell que corregués més, fos qui fos. En sentia això, la vella i el seu sentúcies mare, i van creure que no hi hauria qui pogués córrer més que un corrent correina, i de seguida la vella li van anar a que es presentés a la cursa, que així es casaríem la filla del rei. En corrent correina es presentà, i encara els altres corredors no havien pensat ni tan sols a txacar un peu que ell ja havia anat i tornat. Tothom digués que havien fet trampa i que calia repetir la cursa, però un corrent correina no li va pas venir d'aquí i li va repetir en 7 o 8 vegades, i ell sempre va córrer igual. En corrent correina era vell i anava tot brut i espallit gat, amb un nas, un migotis més llars que unes mongetes, i tothom deia com pot ser que aquest home es casi amb la princesa. El rei estava tot preocupat, he donat paraula de rei, però aquest home jo havia dit que sigui qui sigui, però que és home amb la meva filla. I no sabia com fer-ho. Per fi els seus ajudants li van fer entendre en el rei que aquell home tan vell potser preferiria més els diners de la mà, que la mà de la princesa, i així potser podria apallar-se tot. Ho van dir en corrent correina, i aquest contestar que si ni donaven tot el que pogués alçar el seu company en Força i en Forçaina, ell es donava per se dispet. El rei al moment es va venir als tractes que li feien corrent correina, ben cregut que en poca cosa en se'n sortiria, i van fer unes grans caixes totes de ferro massís que passaven com cent dimonis, i les omplir de monedes, que encara passava cent vegades més que el ferro que la moneda. Però ni això no hi feia res, en Força i en Forçaina tot ho alçava com si fos una palla, i com més caixes li portaven el damunt, més el aire l'estirava i més pes demanava. El rei va veure aviat que satisfé la força d'aquell vénsul, era més difícil del que li havia semblat, i pensar treure-se un corrent correina i els seus del damunt fos com fos. Com que havia de ser el seu gendre, els donava posada el Palau Real, i amb l'excusa que tenia la casa plena de gent de tot arreu, havia acudit a prendre part de la cursa i assistia a les noces de la princesa, però no tenia altre lloc per hostejar-los que a l'olla. Els antics castells hi havia una presó, subterrània, que no hi podia arribar ningú, que en deia l'olla. Tota voltada d'aigua i formada per unes parets gruixodíssimes, i els individus tancats a l'olla, de cap de les maneres no em podien sortir. El rei pensava que mentre dormirien, farien llegar l'aigua del vall, que la muntanya, tot el fos, i ella i tot estarien ofegats i moririen. Però haver d'aquí que va vindre veïna, que tenia un asset que no podia més, i que feia estona que abonginava perquè no se la podia passar, així que deixaran anar l'aigua per inundar l'olla i ofegar-los, se la comença a veure, veure, veure, veure, veure, veure, i jo crec que no em va deixar ni una mica, perquè ara tenia més set. I en Rosagueim Rosagaina, el qual feia molta estona que li roncaven els budells de gana, no es va poder contenir, i garranyir, garranyar, garranyir, garranyat, començà menjar-se la paret de l'olla i la terrible presó restades feta amb poc estona. Vet aquí que l'endemà, quan el rei es creia que tots eren morts, se li van presentar preguntant quantes caixes més havia preparat per satisfer la força d'un forcin forçaina i es trobava amb la meitat del palau menjat per les dents de Rosagueim Rosagaina. Podeu comptar el dibuix del rei, de seguida cridar el seu consell i van acordar armar tot l'exèrcit per fer perdre aquella mala gent. Però, ah, l'escultim escultaina posava l'obrella a terra i va sentir tota la conspiració que tramaven en contra la vella i en contra dels seus amics i punt per punt va escoltar tot el pla i ho va dir a la vella i els seus que de seguida cridaren amb bufim bufaina i li van dir que confiaven en la seva bufera. Aviat va avuidar totes les carnisseries, bacallanaries, cancel·laderies, tendres de verdura, fleques, tabernes i tothom a carrers portava sis tallades i cubades de menjar bufim bufaina situada del d'un tornet de repoles de la ciutat se n'anava inflant, inflant, inflant com una bomba. Quan va sortir el primer cos d'Ercit, amb bufim, començàveu a bufar i bufar, que bufaràs tota la cavalleria i el soldat rodular en per terra i emportats pel vent de la bufera d'un bufim bufaina van anar a parar a més de cent hores lluny mentre que emforçien a forçar i n'avagafen els canons i jugava pedretes. El Palau va anar per terra enrolat i els seus habitants tots morts i els nostres herois van restar embos i senyors de la ciutat i la seva filla, com que era prou rica, els va donar tot. La vella i els seus quatre nets se'n van tornar a casa i quan la vella hi deia que no es volia morir perquè sempre es veuen i se saben coses noves els seus nets no la contradiren perquè els va ben convence d'aquest tenia raó i, comptat, comptat, aquest conte s'ha acabat, us ha agradat. Aia Popeia, das ist eine Not, wer schenkt wie eine Dreier zum Zuckerpum Brot verkauf ich mein Metlein und leh mich aufs Stroh stich mich keine Feder und beiß mich ein mit beiß mich der Hungerfloh La pell de Ruck, conte popular català, recullit per Joan Amades. Ve't aquí que una vegada hi havia un rei que tenia una filla que sempre estava trista, sempre estava trista i el rei no sabia de quina manera el agrar-la. Tot desesperat un dia li va preguntar què vols, filla meva, per no estar tan trista? Què et puc donar? Vull un vestit de ratx de sol. El pare va pensar i ara com ho faig? Un vestit de ratx de sol? On el fan? Com agafo el ratx de sol? Bueno, buscaré algú que m'ajudi. He cridat una balleta criada seva, que era molt bona filadora, i li va dir que li filés una roba de ratx de sol per tal de fer un vestit a la princesa. La balleta va baixar al jardí, va anar filant el ratx de sol d'un en un, un dia i un altre dia i un altre dia, fins que va tenir una peça de roba que podia servir per fer el vestit de la princesa. Ella mateixa el talla i el cosir i li va quedar preciós, només mirar-lo on quedava meravellat. Però la princesa tampoc no es va posar alegre i trista que trista, fins que el rei desesperat li va tornar a preguntar, filla meva, com és que estàs tan trista? Què voldries per posar-te alegre? Pare, voldria un vestit de lluna i estels. Un vestit de lluna i estels? Bé, va tornar a cridar la balleta i li van carregar que filés una roba amb la lluna i amb els estels per poder-ne fer un vestit a la princesa. La balleta va tornar a sortir el jardí a la nit, un altre nit amb lluna plena, es va posar a filar, a filar, els ratxos de lluna plena i els estels i va fer una roba tan preciosa que només mirar-la tot lluia. El rei va posar el vestit per la princesa, però tampoc no es va posar alegre a la princesa i cada dia estava més trista. El rei estava desesperat i tot amuinat va tornar a preguntar-li, què ho fa, filla meva, que estàs tan trista? Què et podries donar perquè fossis alegre? Que tinguessis l'alegria davant? I la princesa va contestar un vestit de mar i peixos. El rei va tornar a cridar la balleta i li va encarregar que filés una roba de mar i peixos per fer un vestit que tornés l'alegria a la princesa. La balleta se'n va anar a veure el mar i es posava a filar, filava, filava, filava, mentre filava tota la mar i tots els peixos es posaven dins del fil. I ella mateixa tallava i posava el vestit per la princesa, a la qual, quan el va tenir, no hi ha trista, que trista. Vè't aquí que un dia la princesa es va posar els tres vestits, l'un damunt de l'altre, i se'n va anar a passejar. A la vora del camí va trobar uns gitanos que estaven espatllant un ruc. Els va demanar si li podrien donar la pell. Com que els gitanos només volien la carn i la pell del ruc tants els en donava, li van donar. Ella se l'ha posat damunt dels tres vestits i va donar un gran ball. La princesa va donar un gran ball. I camina, que caminaràs, camina, que caminaràs, va fer cap a casa d'un príncep que tenia un gran remat de porcs i es llogava de porcarola. Al cap d'uns quants dies el príncep va donar un gran ball. La princesa ho va saber. Va portar la porcada al sol, a rentar la cara, i tot el ball va quedar allibernat de tanta claror del seu vestit. Tot el príncep, sense poder pensar que fos la porquera, li va demanar un ball. I va ballar d'allò més. Posi més podria dir que va ballar tota la nit. Ell, de tant content, li va donar un anell. I mentre estava el boi millor del ball, la princesa se'n va anar cap al xoll. I va posar-se el vestit de lluna i estelts. I va presentar-se el ball altra vegada. I si la primera vegada tothom va restar allibernat molt més i van restar ara. I el príncep va donar que la seva balladora no era a la sala, tot era preguntar a tothom qui era i si sabia no n'havia anat. Però ningú la coneixia. Per veure si tornaria el príncep va fer una altra festa. La princesa va tornar a la porcada al xoll. I va estar al barnat molt més i van restar ara. I el príncep, tot en Badalid, li tornà a demanar un ball. De content, li donava un braçalet i va menar als criats que prevegin un brenat del boi millor. Mentre s'estaven feinant parlant del berenar amb els criats, la porcarola se'n va tornar al xoll. Es posava la pell de ruc i se'n va anar a guardar els porcs. Quan el príncep es va donar que no havia tornat a fugir, es posava tot furiós. I volia despatxar tots els criats. Com és que no heu vigilat? Com és que no se'n veieu per on anava? Com és que no la puc trobar? Però com que tenia ganes de tornar-la a veure i de tornar-hi a ballar, va fer un altre ball. La porcarola es va treure la pell de ruc i es posava el vestit de mar i peixos. Quan es presentava ell mig, ningú no tenia prou ulls per mirar-se-la. I el príncep, més que ningú. Ja us diria jo que el príncep se n'estava enamorant. Tot era ballar amb ella i tornar a ballar i no la deixava ballar amb ningú més. I la tornava a ballar i l'agafava perquè no li fugís. Li va donar una ull de tan preciosa que no havia més que mirar i et quedaves embadalit tota l'estona. Un moment, però, amb què es va distreure, ell es va escapar com un anguí la sense que ni cap criat ni ningú de la gran jantada de la festa se n'ha donès. Quan el príncep va veure que li havia tornat a fugir, semblava que es tornés boig. Tot ho volia matar, tothom volia castigar. Va prendre una colorada tan forta i tan rebiut que es posava malalt. Can metge ni cap doctor no li entenia el dolor i tothom també es moriria, perquè no trobaven remei, cada dia empitjorava, cada dia empitjorava i no sabien què fer-hi. La porquera va dir que ella sabia fer unes coques que curaven tots els mals i que si ho volien provar i donar-li un al rei, però que sabien de creure que aquella porquera tan bruta i fatorosa que anava vestida amb una pell de ruc, sabés fer res de bo. Ningú s'ho va creure, tothom va pensar, aquesta noia tan deixada, tan bruta, aquesta noia no hi toca gaire, no sap massa el que diu. Ni tan sols l'escoltaren, però el príncep cada dia es posava més malalt, més enmagrit, semblava que s'anava a morir ara sí de debò. Llavors els criats van pensar, mort per mort li podríem donar aquella coca que sabia fer la porquera. Ai, però fa una mica de fàstic, no? Bueno, que renti bé les mans i s'arregli una mica. La princesa se'n va anar al forn, pastar una coca i a dins hi va amagar l'anell, el braçalet i la guia. La van portar al príncep, així que se la va trencar pel mig per tal de menjar-se-la, va trobar aquelles tres joies i es va quedar més capaç. De seguida crida la criada i li pregunta, qui era que havia fet aquella coca? Que la fessin anar al punt, al seu davant. La criada tot espantada, pensant que el príncep la despatxaria, si sabia que l'havia fet a la porquera, i creient que devia haver fet alguna brotícia, tot era dimentides al príncep per dissimular. Però ell, que ha de vegades més entusosudit, que li portessin la que havia fet la coca, porteu-me la que ha fet la coca. Però quan van baixar el xoll, en comptes de trobar la porquerola vestida de pell de ruc, la van veure que anava vestida amb el vestís de reis de sol. No voleu saber si van quedar parats tots els criats i les criades? Pensaven que no s'ho creien. Es passigaven perquè pensaven que veien visions. Quan el príncep se la va veure de seguida, la va conèixer i li preguntava com era que tenien aquells vestits tan bonics, feia de porquerola. La príncesa li ha explicat que se n'havia hagut d'anar de casa seva per fer-se passar la tristor, perquè a les hores ja estava alegre. I com que ell s'havia enamorat d'ella, i ella s'havia enamorat d'ell, es van casar i van viure molts feliços. I van tenir 3 fills. Els volia lligar i no tenien cordills. I van tenir 3 filles. Les volien casar i no tenia faldilles. I van tenir 6 netes, 3 eren coixes i les altres dretes. Ves aquí una vegada. Tot això que us he explicat, ha passat o no ha passat, si no ha passat és mentida. I si ha passat és veritat, i val més creure-ho que anar a veure-ho. I si ha passat és mentida, i si ha passat és veritat, i si ha passat és mentida. I si ha passat és mentida, i si ha passat és mentida.