Vet Aquí Que... del 25/5/2017

... Hola, som al grup marked, mestres avies recuperadores de contes. Formem part de l'associació de Mestre Rosa Sensat i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. De contes i de rondalles, ja us en comptaré un grapat. La meitat serà mentida, l'altra meitat veritat. La cabreta és un conte recullit per joanemades. Una vegada era una cabreta que va anar a veure a una beseta. La beseta era glaçadeta. En fugir de la beseta se li va trencar la poteta. Ai, glas dolent, que m'has trencat la poteta. Més dolent és el sol, que em fa forn. Més dolent són els núvols, que em tapen. Més dolent és el vent, que ens fa córrer. Més dolent és la paret, que em detura. Més dolent és la rata, que em foreda. Més dolent és el gat, que se'n menja. Més dolent és el foc, que em crema. Més dolent és l'aigua, que m'apaga. Més dolent és el bau, que em veu. Més dolent és el ferrer, que em ferra. El ferrer ferra el bau, el bau es veu l'aigua. L'aigua apaga el foc, el foc crema en un vestó. El vestó fa córrer el gat, el gat es menja la rata. La rata fora de la paret, la paret detura el vent. El vent fa córrer els núvols, els núvols tapen el sol. El sol desglas el glas. El glas trenca la cameta de la cabreta, que anava a veure a la bacheta. Els tres germans i la filla del rei. Rondalla catalana de la Sardanya, comptada per Jordi Pere Sardà. Un còpia havia un rei que tenia una filla bonica com una flor. De tant bonica se l'estimava més que tots els seus tresors. La mare, que n'era un xic gelosa, estant que la nena venia en edat de casar, no parava de dir al seu home que calia cercar-li un marit. El rei resolòs com estava per la filla, no en trobava cap al seu gust, ni de prou voló. Mers per satisfiar el desig de la reina, decidir que la casaria amb el millor, que complís els tres manaments següents. Hi haurà un camp de tres jornals en una sola nit. Hi haurà una clau llançada a dins d'un estany. I han de mirar la princesa en mig de 12 minyones disfressades. Els que no podrien complir la llei els llevarien al cap. Això ho feu cridar per tot el país, planes, balls i muntanyes, perquè tota persona no em fos assabentada. Els més valents, entre els minyons caçadors d'aquella terra, en saber les condicions se'ns perdia la casera, i tots en quedaran amb les ganes. El rei del cas estava content. La reina molt ressentida, i la nena no ho sabem. En passat temps, no demostrant-se ningú, i no trobant qui podia casar-se amb la seva filla, la reina se'n va sentir ofesa. De la poca valentia dels nostres cavallers, el món sense en parlarà. Els nostres llocs han fet coses semblants, i han trobat gent valorosa. Per avançar a la cosa, decidien de passejar-se a la filla, per un i altra, costat, perquè la gent la veies, i així s'animessin, i es decidissin, se'n arriscassin, a casar-se amb ella. Van comprar un cavall pel rei, una mula per la reina, i una asa per a la princesa, enflocats, ensallats i escalats, i van anar a la volta als pobles, començant per les ciutats, i després als pobles petits. Fadrits, concus i vidus, no em faltar per veure-la, i tots em pedalarien de la belleza de la pensella, però de pretendent niú. Havien visitat ciutats pobles i bereïnat sense trobar bassall per fer cara a la processó real, va passar per davant d'una masia enreconada, on vivia un pagès, la seva dona i tres fills. Tots tres eren fadrits, i molt valents, i molt forts. Quan veien la formusó de la princesa, els caien als ulls de la resplendor. Ells no havien vist mai altra cosa, cavaques, eugues, ovells, i tots tres quedaran enamorats. Nosaltres la conquistarem, decidirien els tres germans. Els explicara les condicions, i també que ni ducs, ni prínceps, ni contes, ni marquesos, ni cabellers, ni gendarmes, ni frares, ni capellants, ni burgessos, ni bilatants ni estudiants, ni gent d'ofici artesà o jornalers, no havien volgut arriscar-se perdre el cap dins la jugada. Els tres germans, això els afortin encara més. Ells no ho han fet, on pagès ho farà? La reina d'Amagat els donarà un consell. Emporteu-vos dins un cerró, grà, pa i mel. Tot consell es va deprendre, per bé que l'Areu confiava més en el seu saber que en son pare els havia ensenyat, i quan se vol li treballi feina que convingui fer un pagès. Així en ell el majoral se'n feu carrer, carreg al primer. Son pare li regalà el millor parell de bous que posaïa, sa mare li apuntà un cerró ben ple de grada, pa i de mel, i el millor recomanat de tots s'ha d'anar cap a la vila. Amb un parell de bous com tinc, el que han lleurat i jo casat. Quan fos camí al llar, va trobar el porc. On vas demanar el porc? A conquistar la filla del rei, respongue l'Areu. O ja ho sé? Ho saps, doncs què em demanes? No tindries pas un xic de grà dins el cerró. Jo que tinc gana, molta gana. Tinc grà respongar l'Areu. Més encara no sé si me'n caldrà. Passa de llarg i feu camí. Un xic més al llar troba un tiro. On vas? Demanar. A conquistar la filla del rei, això ja ho sé. Ah ja ho saps, doncs què em demanes? No tindries pas un bocí de pa dins el cerró. Jo que tinc gana, oh tinc pa. Però encara no sé si me'n caldrà. Passar de llarg i tirar fent camí endavant. Més endavant va trobar una mosca. Una mosca, sí, una mosca. On vas li va dir la mosca? A conquistar la filla del rei, oh ja ho sé. Ho saps, doncs què em demanes? No tindries pas un xic de mel dins el cerró? Jo que tinc molta gana. Tinc mel, respongar l'Areu. Més encara no sé si me'n caldrà. Passar de llarg i feu el camí, tan bell camí, que havia d'arribar endavant del Palau del Rei. Amb tot el remombori que havien despertat arreu els projectes de casament real. La vila anava plena. Tothom parlava de l'arribada del pagès. Tots l'envejaren, tots el malaien i escarnien el seu caminar de camparol. Aquest que camina així, aquest pagesot, es pot casar amb la princesa? A la princesa li va agradar molt de contemplar de prop un home valent. La reina li va obrir el cerró i constatar que havia dut el gra, el pa i la mel, i que encara els hi tenia. El rei se'l va mirar com bon soldat, que ho hauria pogut ser, i li va dedicar els compliments que acompanyien perquè així feia tenir orgull i enveja a la gent que no havia volgut fer-ho. Dereu, va agafar l'arada, la gulló i les tirandes. Com que no era magnitòrnic oix, el lleure a terra, que m'hi esperen. Vosso valent i vous fer rends, tota la nit sota l'estelada, sense parar de bufada, cantejada, anar a morir a ball, ni descansar, res de res de res, tota la nit treballant. Vés de la regla fresca al marge, encara ni quedava un bon toll quan va sortir el sol. Aquest tall es llevarà al cap, va dir el rei, i el tancaran a la presó esperant no permetar-lo. El dia 20 en el segon de casa, demanar un parell del seu pare per anar a guanyar la penyora, i ja veien que el seu germà no tornava. Només quedava un parell de vaques a casa, tant se val, diria el segon. Jo, que sóc fort i ràpid, amb les vaques, me'n sortiré. La mare li diu que el sorró vull apuntar ple de gra, de pa i de mel. Amb dues d'arades com tinc, el camp lleuret, i jo, casat, sóc mirada del pare, de la mare, plorant i alhora rient, content i amb il·lusió. N'ava caminant, caminant, arriba la vida del rei, encara no, n'ava cap allà, i va trobar el porc, on vas demanar el porc a conquistar la filla del rei. O ja ho sé, ho saps, doncs que em demanes. No tindries pas un grapat de gra dins del sorró, que m'han dit que tinc gana. Tinc gra, però encara no sé si la demanes té. Adéu, passar de llarg i fer-ho camí. Va caminar allà i va trobar el tiro. On vas? A conquistar la filla del rei. Ja ho sé, això, ho saps, doncs que em demanes. No tindries pas un mos de pa dins del sorró, és que tinc molta gana. Tinc pa, encara no sé si me n'estem farà. Adéu, passar de llarg i fer-ho camí. Quan sou un tros més allà trobar la mosca, on vas demanar la mosca, a conquistar la filla del rei. O ja ho sé, això, ja ho saps, doncs per què m'ho demanes. No tindries pas un llapisó de mel dins del sorró, que tinc gana. Tinc mel, no sé si és menester, que em farà, no sé si em farà menester. Passar de llarg, adéu, i se n'anarà a fer camí. Si el dia primer havia trobat molta gent, el poble, el segon encara n'hi havia molta més, i l'enveja li feien, i li deien, aquests millor han perdut el calestró, si l'areu era fort i tenyut, el segon eres vell i voluntari. Plaquem molt a la princesa de contemplar de prop el millor valent. La reina va escorcollar el sorró en registrar que havia dut el gra, el pa i la mel. I encara els hi tenia. El rei va admirar el soldat, que hauria sigut, i li hauria agradat, tenir-lo entre els seus soldats. Encolgar-se el sol, ens anava al camp, i li va obrir la sort. El millor va lleure tota la nit, sense parar ni bufant ni menjar ni veure ni descansar. I quan es feia de dia, ho tenia tot, tot, tot, regenerat. Menys un trosset de marge que no havia arribat, i no havia pogut fer. Encara que siguis valent, sentenciar el rei. Aquest tall et llevarà al camp. I t'encara de la presó esperant per matar-lo. Veiem que no tornava. El darrer dels tres germans va esperar dos dies abans de marxar. Et matarà en deia son pare i sa mare. Deixa't de princesa dir de reis. Mois germans ho han provat, jo també. Soc el petit, però soc fort i aixellit. No ens quedaven ni veus ni vaques per lliguar-li. Això feu que tot el que li van donar fos el cerronet, ple de grà, pa i mel. I no tenien res més. El noi va dir a sentant lleuger el que porto, faré el camí més de pressa. I s'acomiadava als pares, i se'm n'anava. Quan poso un trosset allà, va trobar el port. On vas demanar el port? On han anat els meus germans? I on? A fer-me allà al cap, ja ho sé. Doncs si ho saps, que em demanes, no tindries pas un grapat de gràvid del cerró. Ja que tinc gana, si que en tinc, li donarà grà que duia. Com que a mi, ni em queda un parell per fer valer allò que sóc tan capaç, doncs per què hi vas? Li va dir el garrinet. Per fer-los veure el que vol un pagès. Ja que m'has donat grà, jo t'ajudaré del que pugui. Agafaran el camí cap a la vila del rei, quan foram un trosset allà trobaran el tiro. On vas? A on han matat els meus germans? I a on? A fer-me allà al cap. Ja ho sé, li va dir el... Ho saps? Doncs que he demanes. No tindries pas un crostó de pa del cerró. Ja que tinc gana, si que en tinc, li allargarà el pa que portava. Com que a mi, no em queda un parell per fer valer allò que sóc capaç, tu pots menjar tot. Doncs per què hi vas? Li va dir. Per què? Fer veure que el pagès val molt. Ja que m'has adonat el pat, ajudaré en el que pugui. Jovenet, port i tiro, agafaran el camí cap a la vila del rei, quan de sobte estan més allà ve una mosca. On vas? A on han anat els meus germans? I on? A fer-me allà al cap. Ja ho sé, ja ho saps? Doncs que em demanes. No tindries pas una regada de mel que tinc gana, si que en tinc, li allargarà la mel. Com que a mi ni em queda un parell per fer valer allò que sóc capaç, doncs per què hi vas? Per fer-los veure el que val un pagès. Ja que m'has adonat la mel, jo t'ajudaré en el que pugui. El noiet se'ls mira, port, mosca, tiro, que em farien tres, i ell feia quatre, i ningú se'l havia d'alloure, però va tirar endavant. Es posaran a caminar i ben aviat fora endavant del pedal del rei. Ai, si algun dia hi havia un bullit de gent per al tercer, us podeu imaginar, era com un formigue, molt ple, la plaça plena, els carrers del costat tothom el volia veure. Em veurà aquell jovencell que tot just li crescia la barba. I petit, i jove, finet, sense vaques ni bous, res per llaurar. Ai, arriba amb un porc, un tiro i una mosca. Però què és això? Què ha passat, pobre noi? No sap el que li espera. El rei va veure m'agradar molt a trobar el seu gust. Li va agradar molt, perquè era jove i decidit. Se'l veia. La reina avui del cerró, només hi havia els rastres de gra i de mel. El rei va pensar que bo hagués sigut per ella aquest soldat, però no el tenia. Quan jo el sol se'n va anar, li he ensenyat el camp i li obri la sort. El millor, anant per perduda, se segueia el marge esperant la perduda se segueia al marge esperant que tornés el dia i que li llavessin el cap. Però la valentia que portava no el deixava plorar i estava allà tot trist. Quan torna el sol, els tres jornals estaven girats i regirats, tot llaurat. El porc, amb el seu morro, furga, que furga, que furga, que furga. L'havia llaurat tot sencer durant tota la nit. I no hi havia ni un pam que no hi hagués passat el furgall. Arriba el rei i la seva gent i queden parats. Bé, feu el rei. Passem a la segona manament. Ara et cal cercar al fons de l'estany la clau de la ferma de la cambra de la princesa. Si no la portes, el cap tiva. L'estany era ampla com un mar. Però amb un mar molt gran, molt gran, el millor si a seguir la vora li vingueren ganes de plorar. Ara sí, ara sí que ja tinc la meva sort. Què hi farem? Ja hi venia, ja hi pensava que em tallaria el cap. Mentre ell s'incorporava pensant i repensant, el tiró, el cap dins l'aigua va trobar la clau i li va dur. I ella va portar el rei. Bé, feu el monarca. Ara ens resta complir el de remanament. No t'amoïnis, li consella la mosca el cap d'orella. Jo em posaré el cap de la princesa i així la reconeixeràs. Li presentaren 12 minyones cobertes d'un vel tots igual. Vestides amb un vestit tots igual. L'alçada tots igual. Primes tots igual. Cames tots igual. El calçat tots el mateix. El damunt d'elles un voleiava una mosca. El minyó va dir, és aquella, majestat. I encertada la teoria. Has guanyat sentenciar el rei. Aquí tens la meva filla que en aquest país trobar caballer més valent no es podia. Ell fos rei. El segon general, el primer el mirall. Tots els altres uns mal soldats. I així no fos, el conte no seria acabat. I que no s'ho pregui, que ho vagi a veure. D'aquí una vegada. El mita del Minotaure i el rei Midas. És un mita tret de la mitologia grega. I que ha arribat els nostres dies a través de primer de la oralitat. I després de la llengua escrita. Això va passar segons els grecs fa molts, molts, molts anys. Amb una illa, la Decreta, hi havia un rei, el rei Midas. Era molt poderós, molt poderós. Havia fet la guerra per totes aquelles illes. I també per continent, per Grècia, per Atenes, per totes les ciutats de la costa grega. I tant, tant farotxa era que tots aquests regnes havien de donar-li cada any un tribut. Si volien viure en pau. Si no, els hi donava a fer la guerra. Així era que aquest rei, el rei Midas, cada any cobraven recompenses de tot arreu. Però vet aquí que aquest es va fer construir un palau preciós per un gran arquitecte. Aquest palau va fer tant, tant preciós. El seu soterran hi va fer construir com una mena de presó, per un ésser, per un monstre, que era mig toro i mig home. Era el Minotaure. I el tenia tancat allà dins, amb una mena de presó. Però era una presó especial. Era un labyrinth. Era un labyrinth fosc enterrat sota terra. Aquest labyrinth podien entrar, però no podien sortir mai més d'allà. I allà, al mig d'aquest labyrinth, estava tancat el Minotaure. El Minotaure només s'alimentava de carn humana. Així era que el rei Midas sempre demanava carn humana. I amb el rei de Tennis, el rei Egeo, ell li va demanar que cada any havia de donar-li set nois i set noies i per alimentar el seu Minotaure. I així era que cada any era un desesperp el rei Egeo que havia de triar set nois i set noies i enviar-li capa creta per alimentar aquell Minotaure. Ja tocava. I era la data d'enviar-li aquests set nois i set noies. Llavors, el seu fill, Tesseu, va dir-li, pare, és una barbaritat, això és una crueltat tan espantosa que no ho podem consentir. Saps, pare? Aniré jo, entraré i venceré en aquest món, en aquest Minotaure, i s'acabarà tot. El rei Egeo li va dir fill meu, no? Perquè et matarà i no pot ser qui vagis, no vull qui vagis. Tant va insistir Tesseu, tant va insistir que, finalment, el seu pare li va dir, doncs, a veure, doncs, vés-hi, perquè Tesseu era un jove fort, guapo, formit i s'atrevia amb tot això. Finalment, ja li he rosillit i li va donar permís per que es n'és. Però li va advertir, fill meu, fill meu, tu te'n vas amb un vaixell. Aquest vaixell porta una vela negra i va cap a Creta. Però quan torni aquest vaixell i si tu estàs viu, canvia la vela negra per una vela blanca. I així en sabré, sabré que tornes viu. Jo estaré guaitant. Des d'una muntanya de l'acròpolis estaré mirant-hi guaitant cada dia a veure si torna aquest vaixell amb vela blanca o amb vela negra. I així va ser, es va despedir del seu pare i va marxar amb els joves. Quan van arribar a la illa de Creta i van arribar al port, van dirigir-se ràpidament cap a la presència del rei Midas. El rei Midas els va rebre. De seu, els va dir, vull ser el primer d'entrar a l'Averint per vencer en aquest minutaure. El rei Midas va es posar a riure, va dir, això és impossible. Però si així us desitges, així serà. Però quan estaven parlant amb el rei Midas, la seva filla, Arianna, el mirava, el contemplava. Se n'havia enamorat d'aquell jove tan ben plantat. I quan van baixar a baix al Averint, ella seguia, el seguia. I quan van estar a la porta, ella li va dir, de seu, no ho aconseguiràs sortir d'aquí. Encara que vencis al minutaure, estaràs rodant per aquest Averint i no aconseguiràs trobar a la porta. Però mira, hi ha una estratègia, fixa't bé. Jo et dono aquest cap d'ell de fil, enganxa'l per una part d'aquí a la porta, ben ferm, i tu ho ves descapdellant el fil mentre entres a aquest Averint. I així podràs tornar a sortir si és que t'has viu. I així va ser. I el seu va agafar aquell cap d'ell de fil i va entrar al Averint. A mica en mica va deixar anar al fil, va deixar anar al fil fins que va trobar allà, un nècer com un pelut i fort. El va agafar al minutaure i el va llançar cap a una banda. El seu es va aixecar, va deixar anar al fil però va aconseguir agafar al minutaure per les banyes, el va agafar i el va llançar cap a una banda i una altra banda i una altra banda, damunt i avall i una banda i una altra banda, fins que el va deixar mort a terra. Estava tot fos negre, negre. Finalment, buscant per terra, va aconseguir trobar aquell filet. I sí, sí, va agafar el fil, el va anar cap d'allà i va anar seguint per allà on havia passat, i va anar seguint, seguint, seguint, fins que va arribar la porta. Ariadna l'esperava fora. Al veure'l va posar contenta i plena de goig mediant, de marxada pressa, tots plegats cap al porta, amb el vaixell, perquè el rei Midas, quan s'entiri, ens perseguirà i ens matarà. I així va ser, que ràpidament se'n van anar cap al vaixell, van agafar amb el vaixell tots els nois i noies i l'Ariadna en ells, i van anar mare endins, mare endins. Però, quan ja feia uns dies que anàvegaven, l'Ariadna es va trobar malament. T'asseu? La va deixar amb una illa i va dir, tornaré a buscar-te, ara aniré a buscar més provisions. I va anar amb una altra illa, i a una altra illa, a buscar amb provisions, va tornar a recollir l'Ariadna, però l'Ariadna ja era morta. Així va ser, que tot trist, se'n va anar un altre cop al vaixell, però es va oblidar de canviar la vela. Portaven encara aquella vela negra. Tots, tots, els nois i noies i el T'asseu, ja es dirigien capa tenes. Mentre estan, el seu pare, el rei Ageo, desesperat sempre mirant des de dalt de la muntanya, mirant el mar, a veure si veia venir aquell vaixell amb el seu fill, a veure si era la vela negra o la vela blanca. T'asseu, però es va oblidar de canviar la vela, encara portava aquella vela negra. Però ja, al cap de uns dies de contemplar, va veure allà al fons, el rei Ageo, va veure al fons, el vaixell amb la vela negra. Desesperat perquè va pensar que el seu fill havia mort, es va llançar del precipici cap al mar. I així va ser, com aquell mar que es va engolir el rei Ageo, es diu ara, el mar Ageo. T'asseu, va arribar i es va enterar de la mort del pare i desesperat, també ple de dolor, però va ser un rei, el rei de tenes, que va inaugurar la democràcia, aquesta democràcia que encara avui tenim. I m'hi deu, m'hi t'ha explicat, m'hi t'ha acabat. I que t'acric, que t'acrac, el conte s'ha acabat, darrere la porta hi ha confits, perquè us aneu allà pels dits. I que t'acric, que t'acrac, el conte s'ha acabat.