Vet Aquí Que... del 1/6/2017

Bé, aquí, que en aquell temps, que les bèsties parlaven i les pedres cantaven... Hi havia una vegada una gallina que se n'anava a Roma. Peta equip cap al camí va passar per sota una noguera i li va caure una nou a la cresta. Ella es va pensar que el cel li queia sobre i va dir... Serà millor que m'entorni, perquè em sembla que m'ha caigut el cel el cim de la crestallina. I jo estava desfent camí quan es va trobar una cabra. On vas, cabra? A Roma? No hi vagis pas? I per què no hi hauria d'anar, gallina? Perquè m'ha caigut el cel el cim de la crestallina. La cabra s'entorna amb la gallina i pel camí troben un porc. I la cabra li diu, on vas, porc? A Roma? No hi vagis pas? Perquè no hi hauria d'anar, cabra? Perquè la gallina tampoc ho fa? I per què no hi vas tu, gallina? Perquè m'ha caigut el cel el cim de la crestallina. S'entornen tots plegats, la gallina, la cabra i el porc. I caminant, caminant, arriben a un bosc. Ells casaturen i determinen fer-se cadascú a la seva casa. La gallina se la va fer de blat de moro. La cabra de rames de pie i el porc se la va fer de pedra. I veig aquí que el llop voltava per aquelles bores. I de seguida, de seguida van sumar que hi havia veïns nous. Ell, que se'n va a casa de la gallina i truca, pam, pam, què hi ha, diu la gallina? Obre-ho llop, si us plau. Ai, no, no, que te'n menjaries. Doncs si no m'obres, del pet que em tiraré, la casa te'n sorraré. La gallina, esclar, de cap manera no el vol obrir. Però el llop es tira un pet, tira la casa a terra i es menja la gallina. L'endemà el llop compareix a casa de la cabra i truca. Pam, pam, què hi ha? Obre-ho llop, si us plau. Ai, no, no, que te'n menjaries. Doncs si no m'obres, del pet que em tiraré, la casa te'n sorraré. La cabra, esclar, de cap manera no el vol obrir. Llavors el llop es tira un pet, però la casa encara resisteix. I se'n tira una altra i llavors sí que tira la casa a terra. I es menja la cabra. I després el llop compareix a casa del port i truca. Pam, pam, què hi ha? Obre-ho llop, si us plau. Ai, no, no, que te'n menjaries. Doncs si no m'obres, del pet que em tiraré, la casa a terra te'n sorraré. El port, esclar, de cap manera no el vol obrir. Llavors el llop es tira un pet, però la casa encara es resisteix. I se'n tira una altra i la casa... se'n tira una altra i la casa encara resisteix. I una altra, i una altra, i una altra. I la casa, com que és de pedra, encara continua resistint. Llavors el llop, veient que aquella casa és massa sòria de pels suspects, posa en marxa una altra manera de menjar-se el port. El convida a fer-se un tip de cols al port. Però el port, que no es fia ni un pèl del llop, va al port molt més d'hora que el llop, de manera que el llop es queda amb un pam de nas i sense poder menjar ni una col amb la panxa ben buida. Però no es vol desesperar i torna a convidar el llop a l'endemà. El convida a fer-se un tip de bledes, però el port el torna a ensarronar. I el llop, que ja no s'hi veu de tant enfadat com està, se'n va de dret a casa del port, i li diu a través de la porta tancada. Ja que has estat tan espavilat i m'has enganyat tantes vegades, deixa el menys que et vegi la cara. Bé, una mica a mica sí que t'obriré, va contestar el port. Però el llop sap aprofitar molt bé la ocasió. Es fica per l'escletxa de la porta i agafa el llop a l'endemà. Ara sí que me l'espagaràs. Però, perquè veig que no sóc tan mala bèstia, com diuen, et deixaré triar de quina manera vol ser menjat. Vullit o rostit? Vullit, diu el pobre porc, tot mús i amb el cap cot. Doncs mira, si vols que et mengi la porta, et deixaré triar de quina manera vol ser menjat. Doncs mira, si vols que et mengi bullit, tu mateix. Agafa la paraula i vés-te'n a la font a buscar l'aigua i alerta que et vagi l'un. El porc no té més remei que agafar la paraula i anar a la font a buscar l'aigua. A la font el porc es troba la guineu i aquesta, em veurà el posat que fa la pobre bèstia, li demana que què li passa. Que què em passa, diu el pobre porc. Doncs que llop i xiu xiu xiu xiu xiu xiu, i bla bla bla, i xiu i bla, i xiu xiu xiu xiu, i bla bla bla. La guineu l'explica el porc, fil, parrande, el seu pla. El porc, més animat que mai, arriba a casa amb la paraula plena d'aigua. I allò que ja havia preparat el foc la posa el damunt. Quan l'aigua comença a olir, el porc surta a la porta i de seguida se sent l'espinguet d'un flaviol que s'acosta molt de pressa. I allò tot espantat diu, què és això? Què és això que sento? No és res, diu el porc. Que sí, que sí, alguna cosa deu ser, què és això? I el porc diu, re, són uns caçadors que busquen potes de llop. Allò, en sentia allò, s'arrauleix en un racó i vinga a tremolar. Mentre diu, ai porc, ajuda'm, amaga'm. I en aquell mateix moment arriba la guineu que feia sonar el flaviol i entre ella i el porc agafen el llop i el tiren a la paraula d'aigua volent i me'l deixen ben escaldat, escaldat per la vida. I tal com havia dit la guineu, el pobre llop ha de fugir com pot, amb la cua entre cames i sense ganes de tornar-hi, de moment, i aquest conte s'ha acabat. Ve d'aquí una vegada. L'home de pel rotx, conte popular català. Heu sentit a dir, de vegades, que home rotx i gos pelut abans mor que ha conegut. Us explicaré una història que parla d'aquesta dita. Fa anys vivien un vas, un llobrador que tenia tres fills. Els dos primers eren alts i forts, que quan agafaven la nada feien el que no feia ningú en el terme. Lleurà de sol a sol una llenca de sis fanacades. I per això els seus germans, que només confiaven en la força, no en feien gaire cas. El pare, que se n'ava a fer amb ell, un dia cridar el gran i li diu, Josep, ja ets gran i jo em faig vell. No és cosa que et passis tot a la vida aquí. Vés-te'n a Corremont. Així conèixeràs altres cares i potser en terra forestera Demà mateix me'n partiré. L'endemà de bon matí el pare li va donar 20 duros i la bossa amb el recapte. I abraçant-lo li diguer, escolta aquests tres consells i no els oblidis mai. No et fis de Pedro Rodona, de gos pelut i d'home de pel rotx, perquè ja saps la dita, i el pare li va donar 20 duros. I va veure el Josep, se'n va anar, caminant, caminant, caminant, i va veure un moment que ja havia perdut de vista el mar on vivia. I pensar, no sé per què mon pare em fa tanta recomanació, com si jo no en sabés tant com ell. A més, dia cansat de caminar, caminar i amb el sol es va seure per reposar i menjar. El riu arribava ple d'aigua que havia caigut de la neu fosa de les muntanyes. Veu per allà prop una passera de Pedro Rodona, que era la passera d'un març per allà en ària prop. Voldria que mon pare veiés si ens som de benefactores als Pedro Rodona, si no fos per elles com hauria pogut passar el riu i buscar fortuna. Doncs va, i s'aniva cap al riu. Posa el peu fermament a la primera i passada l'una a l'altra per sobre la torrentada impestuosa. I allí fa una primera vegada que encertàs un pare, perquè el còdol del mig que era rodó i ens ha bonat per llimacs rodular i s'esmollir. Ja tenim el Josep de cap a l'aigua, en perill greu de morina gat. El corrent el va rossegar sembrasses aigües avall i més l'hauria rossegat si, per un voler de Déu, no se li enganxés la roba en un esvergé. D'allí va poder agafar-se un branquilló de ciraré i del branquilló a la branca i de la branca a la soca fins a sortir fora del riu. Ai, encara va tenir ànims de reconeixer. Vaja, aquesta volta sí que ha tingut una mica d'error el feixuc de mon pare. Va descansar ben descansat i passar-li la por que havia passat. Però va tornar a arrencar el camí. A mi em va dir que no veia ànima vivent en tota aquella rodalía. Sabia l'alçat un ben fresquet que li atravesava la roba i el feia tremolar. El sol s'estava ponent. Veu blanquejar un mas en mig de la buscúria a l'altre aigua basant de la serra i cap allà se'n va. Era un mas grandiós, quasi bé un castell. Quan arriba a prop del mas, a la mitja llum que quedava, era un gos pelut tan petit que el Josep va esclafir a riure. Mira quin gosset, això quasi no sembla un gos. Cantera prensions al meu pare perquè m'hauria de fer por que et gos pelut tan remenut i tan esquifit. Dient això, li va tirar una pedrada. Mai no ho hagués fet. El gos pelut se li abrauna i que se l'ha d'haver que se l'ha de va. L'hauria fet a buscín si no compreix un home. El Josep va menci. Era un numeràs. L'hi ferm com una torre de mitja edat. M'estic de pana. El Josep va veure tot seguit que tenia el cabell roig. L'home sonrient li va dir. I tu, Fadri, què et porta per aquest racó? Veient la bona collida que li feia, el Josep va pensar. En això sí que va rat, mon pare. Perquè aquest home és roig i prou que se li veu a la cara, i si l'hi hagués fet, busc un home que en llogui. I en llogaré jo. I mateix se me'n va al criat que tenia. Però entre que superàs i xerraré amb una estona. Tot sopant, van sopar com uns senyors. L'home de pel roig fa els tractes. No sé si t'agraden els tractes. Són els que he fet a tots els homes i xavals que han vingut a treballar amb mi. Si t'agrada et quedes i si no, te'n vas. Si et quedes, te'l seràs tots els dies quan canta el cúcut. I faràs la tasca que et menaré que obràs de deixar llesta del tot abans de l'aposta del sol. Si estàs content, cobraràs 5 duros al mes, a banda de la vida. I si no ho estàs, et pagaré una pallissa. T'arrancaret dues corretges de pell, de l'esquena i te n'aniràs de casa sense cobrar ni un cèntim i a sobre, m'hauràs de donar tots els teus diners. Però si t'alces quan canti el cúcut i acabes cada dia la tasca que t'hauré encomanat i sóc jo que no ho està content, em pagaràs tu la pallissa, m'arrancaràs dues miles corretges de pell de l'esquena i te'n podràs anar lliurement de casa. I encara a sobre, jo t'obré de donar tot el que tinc. El Josep aquests tractes li van semblar de primera. Ell estava acostumat a treballar de sol a sol i fer tota la feina fins al final del dia. No s'hi va pensar gens, li mica i va respondre. Estic conforme. Ben cert que tant vostè com jo complirem els tractes i no caldrà que ens barallem mai. L'amor li va ensenyar la cambra una via de dormir. El Josep es va geure sobre la marfagot de Palla i, com que estava cansat i cruxit per la jornada que havia fet, a l'acte es quedà dormit com un tronc. Sabia que el cúcundo canta fins a entrat ben dia i per això es creia que podia fer la gran dormida i començar el dia fresquet i descansat. Però cosa de mitja nit, sent entre els somnis. Cucut, cucut. S'ha sobresaltat i es vesteixen d'ugres grapades. A fora ja l'esperava l'home de pel rotxo amb un mull enganxat al carro. Avui sembraràs tot el blat que hi ha en aquest sac. En Josep es mira el sac i diu si aquí hi ha una pila de blat, necessitaré tres dies bons per sembrar-lo. Res de tres dies. Has d'allestir abans de l'aposta de sol i ja saps els tractes. O és que no estàs content. El pobre Josep va sentir un escarrifant-se a l'esquena. Va prendre el recapte, però que havia de tenir temps de menjar-se'l. Es va haver d'estar fins a l'aposta del sol traient forces de flequesa per poder llaurar i poder sembrar tot aquell blat. Quan tornava el mas cruxit i cansat de fam i de sol, l'amo encara el va esbroncar per la seva tardança. Aquest home és un llop, va pensar el Josep, però qualsevol li deia que no estava content. Es va lleure sobre la màrfega i tot seguit quedava dormit com un so. Abans les penes havia dormit tres hores, que hi ha sent per la finestra el cal del cúcut. Cúcut, cúcut, malaït animal, i que d'hora que canten aquesta terra, no es podia aguantar el sol. M'ha mirat la finestra, les estrelles encara estaven lluint a mitjanit. Era just mitjanit. Com pot ser que un cúcut canti aquesta hora. Surts i et troba la mà de pel rotxa amb el mull enganxat al carro. Vinga, vinga, Josep, que m'estic afertant que siguis tan parasós. El Josep ha acut el cap sense respondre. Mirei, Josep, avui t'enduràs el gos pelut. De recapte tens una arangada i una botifarra. L'arangada és per tu. La botifarra la donaràs al gos. I mentre ell no se'n tornarà cap a casa, tu estaràs treballant. Estàs content. Molt content, molt content. Ja ho crec que n'estic de content. A migdia estava tan far de lleurant aquell bancal que tot el cos li crucia. Donar la botifarra al gos i ell es menjarà l'arangada. El gos segeu a l'ombra d'una noguera i no es vellogava, és clar, de tant s'ha disfet com estava de menjar i peir la botifarra. Fins a les 10 tocades de la nit es van estar lleu que lleu i el pobre Josep llaure que llaure. El tercer dia va ser el pitjor. El cúcut, com sempre, va cantar el punt de mitja nit i el pobre Josep, més mort que viu, es va haver de llevar. Ja l'esperava l'home del pel rotx. Avui aniràs al bosc i em tallaràs una carretada de troncs de llenya, però tots els troncs han descendret i llisos com un fos. El Josep sap el bosc a cercar els troncs. Que havia de trobar si els arbres del bosc tenen les rames retorçades i rugoses. Quan tornava el màgia de nit a entrada, es va declarar fracassat. Ai, mal feiner, mal feiner, que no estàs content. I què faig estar content si m'estic quedant amb la pell i l'os? No em va ni res més, que m'envull anar. Es va deixar pagar la pallissa i arrancar dues correnjades de pell de l'esquena i a sobre encara va haver de donar-li els 20 duros que tenia. Pel camí, passava llàgrimes de perediment i anava dient, ai, quanta raó tenia el pare. Quanta raó tenia el pare. Arribar a casa seva i tots el van consular. El germà i segon que es deia Jeroni, quan veu arribar al Josep en aquell estat, va dir-li que tot li havia passat perquè era un pallús i un mal feiner. I que ell no li passaria res de tot això. Su pare li va donar als mateixos tres consells, la bossa amb el recapte i 20 duros. I el Jeroni se'n va anar pel mateix camí, però no se n'havia anat al Josep. Vet aquí, el que són les casualitats, passant al mateix riu relliscar la mateixa pedra rodona i la seva filla. En arribant al mas, Agus Paluncia la braona i de poc que no el fa bocins. I es va deixant avanar per l'home de pel roig que s'estava a la porta del mas esperant que passés un jovenot per llogar-lo de criat. El Jeroni va fer el tracte. Va patir més que una serpa en un forat. I a la fi van tornar-se en cap a casa amb la seva esquena sense pell i la butxaca sense diners i confessant el seu fracàs en el faig enda. El petit, que es deia Tonet, va dir a les hores, pare, deixeu-me sortir com els meus germans a cercar fortuna. I tu, i tu, tan menut i primet, el meu petit o, si els tres grans que són els i sapants i forts com un roure em fracassat, com vols que no fracassis tu? Pobre Tonet, jo no vull que et passi res. És que jo, pare, em vaig posar en mig de les burles de les dades d'ots que li deien. On vas menjar? Com s'apudreixi de bé si nosaltres grans i forts hem fracassat? En Tonet dels feia cap cas, sinó que va posar-se camí xiulant alegrament. Caminava de pressa, travessant pujar els plens de pins i de carrasques o palades codines de penya blavosa i barrancs i rieres. Tot ho havia deixat enrere i es trobava amb un llum del mas que ell hi veia serres i masseres amb alguna banderola de neu fugisser els pics i més avall, plens de masos i al caries, sentia ramors de fons misterioses i els xistrar dels pardals. Que bonic és el món, deia amb boca vedat. Com m'hauria de passar res a mi en aquesta terra meravellosa? I veig d'aquí que en arriba al riu veu la passera de Pedro Rodones, però es va recordar del primer consell del seu pare. I ara no m'enganyaràs, traïdora, va dir mirant-se el còdol del mig i se'n va anar a arribar avall fins a trobar un pont de troncs per on passarà a peu fern i sense cap perill. Arribava a les buscúries de l'última serra molt abans de l'aposta del sol i ha de saber que no havia menjat encara el recapte que li dovia a la bossa. Quan li surto el gos pelut i va per a omnar-se-l'hi, ell que sí, li tira el recapte. I li va fer una mica de mal. L'home de pel roig estava assegut a la porta. Bona tarda, diga el puntet, que em donaríeu feina a vostè. Prou, prou, precisament has de menestar un creat. El que tenies em va anar a servir el rei i li va fer els tractes que ja sabem. El tonet, mentre feia tractes amb l'home a la porta, guaitava de cua d'ull les finestres del mas i el va estranyar que la més alta de tot es estigués tancada i tingués-te un test, una clavellina a la porta, a l'ampit de la finestra que vol dir que algú la deu estar regant. Però no va dir res. L'home li va d'assopar i el va fer geobra a la màrfega de Palla. Ell fa veure que s'adorm com un tronc, però així que l'home hauria sortit-se el sa i se'n va amb camisa de dormir i d'escals per no fer soroll a veure què hi havia aquella canbra alta del mas. Ara heu de saber que l'home de pel roig tenia tres filles, que eren tan precioses fadrines, una morena, amb ulls negres, l'altra castanya, amb els ulls vers i la petita rossa amb els ulls blaus, però les tenia tancades i barrades a la canbra més alta del mas perquè no volia que les veies cap home del món. Podeu comptar quines la hi van tenir les tres com van veure entrar aquell xiquet desconegut, però ell les va tranquil·litzar i es van fer amics. Li van dir que es deien que es deia la major, rosa fina, la segona i margaridolla, la petita, que eren orfes de mare i que son pare, en segones nupce, s'havia casat amb una bruixota. La margaridolla, encara que fos la més xiqueta, era la més espabilada de totes tres i ella va posar el tolet al corrent de tot el que passava en aquell castell. Escolta'm bé, tonet, li va dir. Has de saber que el cocut que canta a mitja nit és la mala bruixa i el nostre madrastre. Quan sentiràs que canta, tiraré una pedra seca i així podràs dormir tranquil fins a la matinada, que és quan canta el cocut de debò. En tonet corrents, corrents, corrents, sense fer soroll, s'han entornat a la seva màrfega, però en comptes de geobres a dormir, es posar la finestra amb la seva fona menida preparada per tirar una pedra. A mitja nit ja va sentir el cocut. Cocut, cocut. I hi havia el peu de la finestra, veu l'ocell. Li engega la pedrada amb tant d'encert que l'ocell trontola i cau de l'abra. A mateix temps es va sentir un crit de velles garrifosa dins del mar i tot seguit entra l'home de pèl roig. Què has fet desgraciat? Cridava fora de si. Què has fet? Has mord la meva dona. L'has mord una cantalada que li ha quedat el cap. L'home de pèl roig es va haver d'empassar aquesta. El tonet va dormir fins ben entrat al dia, que és quan canta el cocut. Va cantar el fons de la buscúria i sentia cocut, cocut. L'home ja l'esperava amb el mull enganxat al carro. Au, més fons. I va cantar el cocut. A mi m'expliques. És veritat, tens raó. Els tractes són els tractes. L'home de pèl roig es va haver d'empassar aquesta. El tonet va dormir fins ben entrat al dia. I s'ha bucketat el carro. Va li destapo una punta i comença a vocalgar adójo fins a dins del sol. D'aquesta manera ben aviat el va tenir tot sembrat. A les 11 del matí agafa l'animal i se'n torna cap al març. L'amo prenia l'aire a la porta i li pregunta com és que torna tan d'hora? Per què ja he acabat la feina? No pot ser, vagi, i vostè ho veu ara. L'home s'anivar i quan se dona de la cosa cau per terra del disgust. Enfadat, rondinant, cridant, el tonet li fa amb to amistós. Doncs no esteu content, vostè? Sí, molt content, molt content, contentíssim. Estic molt bé la feina, molt bé, sí, sí, que estic content. El segon dia l'amo li diu, mira, tonet, endur-te navial del gos i quan ell tornarà te'n tornes tu al darrere, però mentre no tornarà t'estaràs treballant. Aquí tens una arangada i una botifarra. A l'arangada per tu i la botifarra pel gos. El tonet va treballar un parell d'uretes, llavors ell, que sí, que escurspeix la botifarra i dona l'arangada al gos pelut. Com que tenia sempre en aviat se'n va voler tornar cap al mas i el tonet darrere seu, l'home de pel rotx, escursa a cava de ràbia. Com és que torna tan prompt el gos? Ah, m'ho jo no ho sé, i ho xiulava perquè no se'n tornes, però l'home n'ha fet cas, que no està content, vostè. Sí, contentíssim, contentíssim, oi, tant i tant, treballes molt bé, tonet, ho fas molt bé. L'endemà l'envia al bosc amb una comanda que ja sabem. Però al tonet quina se'n pensa? En comptes d'anar al bosc, se'n va al pomeré de l'amo i arrenca totes les pomeres que, com sabeu, tenen la sol cadreta i llisa com ho fos. Ni havia de sobres per omplir una carretada. Llavors se'n torna al mas. Desgraciat, diu l'amo, què has fet? Amo, he mirat bé per tot els termes i buscalls, drets i llisos com ho fos, i només hi havia aquests. Que no esteu content. Contentíssim, contentíssim, oi, tant, contentíssim, contentíssim, no preocupis, no, m'agrada molt la teva feina. I l'endemà, com que ja no sabia què més van anar-li, l'envia a pasturar un remot de porcs. Ni hi havia una trantena, i el tonet es va dir prop d'una aigua molt. A mitja nit passa pel camí un home i li pregunta, de qui són aquests vacons? Meus, molts vens, fadri, donen-me'n mil duros, i el tracte fet, però m'hauria de deixar les orelles i les cues. El foraster li donarà mil duros, i entre els dos tallen les orelles i les cues dels trent de porcs. En tonet va destacar aquelles orelles i aquelles cues, de tal manera que semblava que els trents de porcs estiguessin colgats dins del fang de l'aigua moll. Amo, es posa a cridar, vingui de pressa que els vacons s'ofeguen, que vols cagar al del diable, diu l'home de pel rotx i va d'una correguda. Els vacons han caigut a l'aigua moll, i han quedat tan estacats en el fang, que cada volta que em vull treure un, s'arrenquen les orelles i la cua. L'home de pel rotx agafa una cua i el tonet les dues orelles corresponents. A l'una, a les dues, a les tres, es tiren i pum, cauen tots dos d'esquena, l'una amb la cua i l'altra amb les orelles. Ves corrent xiquet del dimoni i ves-te-la a casa i pren les tres pales que tenim. Lleverem el fang i a veure si som a temps de salvar-lo algun. En tonet se'n va rebent la cap al mas, però un cop al mas, qui no en fa, s'en puja de dret a la cambra alta. A l'Adrià Rosafina Margaridóia, el vostre pare m'ha dit que us prengués a totes tres. A la Margaridóia ja li venia bé que el tolet les prengués, però l'alegria i la Rosafina van esclamasturades. Com pot ser que t'hagi dit això? Vegeu vosaltres mateixes, fa el tonet, fent-se bonzina amb la mà, i crida ben fort per la finestra. Amu, que les haig de prendre totes tres, totes tres i ben prou de respondir a l'amo, pensant que ho deia de les pales. Les xiques surten seguint en tonet, que se les mena cap a casa seva, però l'amo veient que trigava tant, a compareixes, se'n va amb el fiar. Va al mas i compteu quina enreviada, quan no en troba ni el tonet, ni les seves filles. Es posa, corre, corre, corre, i els atrapa quan ja eren a mig camí. Xiquet de l'infern, m'has mort la dona, m'has perdut el blat, m'has arrencat el pomeram, m'has ofegat els macons, i ara em robes les filles, que no està content vostè, li va dir el tonet. Gens limica, doncs tractes són tractes. I l'hauria clavat una gran pallissa, i encara arrencat dues correnyes de pell de l'esquena, no fos que la Margaridoya se li vagin allò als peus suplicant que el perdonés. Li perdono la pallissa i la pell de l'esquena, però tu et casaràs amb mi. I les teves germanes amb els meus germans, i el mas serà meu. Au, i així es va fer, i van fer feliços, i van menjant liços, i aquest conte s'ha acabat, és veritat? Bet aquí un gat, bet aquí un gos, bet aquí un conte fos, bet aquí un gos, bet aquí un gat, bet aquí un gat, bet aquí un conte acabat.