Vet Aquí Que... del 22/6/2017

Benvinguts a Babilònia, on la cultura és la protagonista. Un espai de crítica cultural que cada dijous de 9 a 10 del vespre comentarà als millors llibres les exposicions més interessants, els concerts més emocionants, les pel·lícules i obres de teatre més destacades de la cartallera, sense deixar de banda el debat de la més rabiosa actualitat. Ja ho sabeu a Bielonis, no us ho perdeu, dijous de 9 a 10 del vespre Babilònia. El just a la fusta, parlem de tot el que passa s'enjust. Sóc una urbanita, ho reconeix. Sí, sí, jo també sóc molt urbanita. Compenat d'una bona manida i tens un plat baratíssim i fàcilíssim de fer. També és un dels llibres més robats de les biblioteques públiques dels Estats Units. Som molt feliços, és una història d'amor molt maca. Indudablement, la presència d'aficionats d'un culte de l'altre era impressionant. Clar, què vols ser, no? És el temps, no sí pot ser res, no ho podem canviar. Just a la fusta, vivim s'enjust en directe, cada matí de 10 a una. A les potres, ràdio d'esper, cinturits, ràdio d'esper, ràdio de s'enjust. Ràdio d'esper, cinturits, ràdio de s'enjust. Hola, som el grup Marc. Mestres avies recuperadores de contes. Formem part de l'associació de mestres roses sensat i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradi. Vet aquí, que en un racó de món on tenien els tothom, va passar el que us vaig explicar i va succeir el que ara us vaig a dir. Allò pel guerri l'Anna Quiloca. És una forma francesa del conte dels tres porquets. Una vegada hi havia un guerri, un ànec i un oca que eren molt amics. També hi havia un llop que vivia al bosc allà a la vora del poble on vivien els tres amics. Un dia l'Ànec, el guerri i l'Oca van pensar fer-se una casa a cadascun. L'Ànec van al bosc, va agafar molt sa i fulles, moltes fulles i molta molsa per fer-se una casa. L'Oca també va anar al bosc i va agafar branques molsa, moltes branquetes i molta molsa per fer-se una casa ben acollidora. Però el guerri va agafar fulles, molsa, claus i martell i pica que picaràs, pica que picaràs, va fer-se una casa d'allò més forta i encara de munt de la taulada hi va clavar un munt de claus, puntant l'aire perquè ningú s'hi pogués enfilar. Quan tot va estar llest, arriba el llop. Ell se'n va a casa de l'Ànec i li diu, Ànec, obre'm. Per què? Perquè vull entrar. No, no et vull pas obrir. Te'n menjaries, ja et conec i ets. Doncs mira, si no em vols obrir, però la taulada i tant sol t'heré i botaré, que a la casa t'enfonsaré. Oh, doncs puja i si vols. El llop va pujar a dalt la casa de l'Ànec i va esclafar-la, però mentre dalt l'Ànec era molt lleugir, s'havia escapat per la porta de radera i s'havia anat a casa de loca. Havien tancat ben bé la porta i esperaven perquè estaven convençuts que el llop també aniria cap allà. Al cap d'una estona piquen a la porta. Oca, obrem, per què? Perquè vull menjar tu i a l'Ànec és a casa teva. No, no et vull obrir, ni pensar-ho. Tu què creus? Que seré tan tonta de deixar-te entrar a casa meva? Doncs mira, pujaré a la taulada i tant sol t'heré i botaré, que a la casa t'enfonsaré. Puja i si vols. El llop va pujar a dalt de la casa de l'Ànec i va esclafar-la, però l'Ànec i l'Ànec ja no s'havien escapat a casa del Garrí. El llop es va enforismar a començar a cridar-ho, dolades esperadament tot el poble el sentia i tothom estava atavorit. Però llavors el llop es va tranquil·litzar i diu, doncs molt bé, tindré més menjar per avui. I se'n va anar a casa del Garrí. Garrí, obrem, per què? Perquè vull loca i l'Ànec que són a casa teva. No, no et vull obrir. Doncs mira, pujaré a la taulada i tant sol t'heré i botaré, que a la casa t'enfonsaré. Puja i si vols. El llop va pujar a la taulada i va començar a saltar i botar, però els claus que el Garrí havia posat se li clavaven a les potes, li feien tan mal i va odolatant que va baixar corrents tan de pressa com va poder. Aleshores es va seure a descansar i va sentir una oloreta que sortia de casa del Garrí. Va mirar pel forat del pany i a veure què passava. El Garrí havia dit als seus dos amics, ara caurem unes bones farinetes de moresc. L'Ànec ensingui el foc, l'oca que trigini l'aigua i jo amb la cua passaré la farina. El llop s'ho mirava i deia ben baixet. Que em deu ser de fina la cua Garrina que passa farina. La pogués crospir. El Garrí que va sentir-lo va cridar. Què dius llop? Vés, dic que l'Ànec fa molt bé el foc. I més baixet deia, que em deu ser de fina la cua Garrina que passa farina. La pogués crospir. El Garrí, en sentir-lo, li va dir. Què dius llop? Vés, dic que l'oca trigina molt bé l'aigua. I més baixet deia, que n'és de fina la cua Garrina que passa farina. La pogués crospir. Vés, diu, què dius llop? Dic que em saps molt de passar farina. I el Garrí anava passant farina i amb aquella onoreta el llop cada vegada tenia més gana, i amb aquella onoreta el llop cada vegada tenia més gana. Quan les farines van ser llestes, encara volien, volien, volien, el Garrí va cridar. Em vols llop? O jo crec, va dir el llop. Passa la pota. El Garrí va obrir una mica la porta i el llop va passar la pota per l'esclexa pensant que podria entrar. Però el Garrí va bucar-li al damunt la pota amb una collarada de farinetes bollets i el van escaldar tan fort que el llop amb grans odols va fugir rebent cap al bosc i encara no ha tornat. I que t'acri, que t'acrac, aquest conte s'ha acabat. I que t'acrac, que t'acro, aquest conte ja s'ha fos. Ai, apopaiat, és una noooot. Hòstia, ho heu vist. Ho heu vist, Per què a la nostra terra no hi ha micos, elefants ni d'altres bestiasses? Aquesta és... de Joan Amades. Una vegada, el micro i l'elefant i tot d'altres bestiasses que viuen a les terres on hi ha aquests animals es van fer intent de venir aquí entre nosaltres i de fer-se amos de tot. Van armar un gran exercit de bestiasses, bestioles i vestitets, bestietes i se'n van venir en so de guerra amb veïres de menjar-s'ho tot. Però va ser el cas que les uranetes que venen de l'altra banda del món els van veure venir i així que lleugeres van explicar el que passava als nostres animals que van fer grans crides per arreplegar-se tot i plantar cara als foresters. Quan els contraris van arribar ja van trobar tots els nostres en peu de guerra armats fins a les dents que els esperaven. Els invasors es van veure la cosa malparada i es van espantar i van veure si podien fer desdí a els nostres per la por. L'elefant es va arrancar un d'aquells caixalassos que li surten pel costat i els van viar pel micro al general de les bèsties. Dient-li que no recistessin, perquè ells tenien unes dents com aquelles que amb quatre caixalades no es deixarien ni un de viu amb ben poca estona. L'uraneta, que no va parar de vigilar, va dir el general dels nostres que allò no era un caixal sinó una mena de banya del nasot de l'elefant i el recomanar que no el fes pas por. Els nostres van cridar el por que espi que té el cos cobert amb unes pues llarges de 7 pans i gruixudes com un dit, que sembla llances, i em van donar el mico amb encarre que digués el seu senyor, que ells tenien uns pèls com aquells, i que se'ls clavarien i els farien molt mal, sobretot si era la boca. El mico s'han tornat amb l'oqó entre cames i quan els contralls van veure aquell pèl que semblava una llança, els va agafar una tremoló que potser encara els dura i com vam poder, se'n van tornar cap a la seva terra, perquè de tant en tant que tremolaven, gairebé no podien caminar, i és per això que a casa nostra no hi ha micos, ni elefants, ni altres bestieses de les que es crien per aquelles terres. Bé, aquí una vegada. La casaca verda. Veto aquí que una vegada hi havia un noi, vaja, un xicot, que va tornar de fer el soldat a una guerra molt trista, com totes les guerres, però aquella molt més, perquè fins i tot hi van haver d'anar nois de 17 anys. En arribar al poble es va quedar esma perdut en veure que a la meitat de les cases estaven endarrucades, trencades, enfonsades. En el carreró, on havia viscut sempre, només quedaven tres cases a peu dret, la seva, no. Una veïna, en veure'l, s'hi va acostar i el va abraçar. Ah, i Joan, que aquest era el nom del xicot, va caure una bomba sobre casa teva mentre tots eren a dins dormint, van morir els pares i els teus germans petits. En Joan es va quedar sense poder parlar. Va plorar set dies i set nits, sort que no tenia gana, perquè no tenia diners ni per comprar pa. Un dia, caminant pels camps, es va seure sobre una gran pedra de descansar. Tot mirant cap al poble es va dir, donaria qualsevol cosa per trobar una solució al meu grau en problema. Tot seguit es va sentir un solet molt fort. Va aparèixer davant del Joan un home tot vestit de negre, les sabates, l'americana, els pantalons, la camisa, el llacet, els guants, i fins i tot anava amb un barret de copa negre, com la gola d'un llop. Oh, quina en sort, va dir el Joan. No m'havies cridat, va dir l'home de negre. No, no, jo no he cridat a ningú, va dir el Joan, una mica encara espantat. I tant que m'has demanat ajuda dient que donaries qualsevol cosa per trobar una solució al teu gran problema que tens ara. Mira, et regalaré aquesta bossa on hi ha diners. És una bossa màgica. Com més en treus, més n'hi ha. Podràs tornar a fer la casa dels teus pares, podràs comprar-te roba, podràs tenir tot el que tu vulguis. Ei, ei, ei, però tu no em coneixes de res perquè m'ho regales. No, no, només te la deixo, i si vols quedar-te-la has d'entrar en un joc. Has d'estar dos anys sense rentar-te. Cap part del cos. Sense tallar-te ni els cabells ni les ungles, dels peus ni de les mans, sense canviar-te la roba, i has de portar aquesta casaca verda sempre posada. No te la pots treure mai. I estàs d'acord? Uf, això és molt fàcil, Badín Joan. La meva mare sempre m'havia de renyar perquè jo no volia ni dutxar-me ni banyar-me. M'agradava molt anar brut. Ui... Però això, a canvi de què? Sí, sí, has de fer el que t'he dit, d'anar ben brut, i si no ho pots acomplir, hauràs de venir amb mi a ajudar-me a treballar tota la teva vida sense cobrar ni un sol diner. Farem tant de mal com puguem, ja ho veuràs. En Joan es va donar que aquell home tan negre del dimoni. Però no li va fer por. En Joan era més valent, perquè era bo. Se'n sortiria. L'home de negre va desaparèixer de cop en mig d'un gran soroll. En Joan tenia ganes de veure si era veritat això de la bossa màgica. I sí! I sí! Com més entreia, més n'hi havia! Va començar a buscar paletes, maons i ment. Es va fer una casa seva tal com ir abans de la guerra. Va ajudar a fer les cases dels veïns. Va reglar l'església. Va fer que els carrers i les voreres estessin bé, com a noves. Vaja, que el poble semblava nou de trinca. Es va fer un amic de tots els nens. Els comprava panet, xocolata, bombons, nata, caramels i confills. Sempre li anaven tots al darrere, jugaven, saltaven i ballaven contents com un gínjol. Però, clar, a mesura que anaven passant els mesos, els cabells li creixien, li creixien, les ungles tan i tan llargues. No li deixaven gairebé tancades mans. I s'havia hagut de tallar les espardenyes per deixar sortir les ungles dels peus. Feia pudor, molta pudor! Els nens i les nenes els hi era igual que fes pudor. Però els pares no els agradava que anessin sempre amb aquell noi tan brut. I deien que els seus fills no volia que s'hi acostessin, perquè veien en Joan molt estrany. Els feia por tan brut. De mica en mica en Joan es va anar sentint sol, molt sol. No teníem qui parlar. Els amics, amb una excusa o altra, s'havien anat allunyant d'ell. Va deixar el poble i va anar voltant pels pobles i ciutats, tothom fugia del seu costat. Un dia va preguntar per anar a dormir a un hotel. L'amo no el volia, ja que si el veien als altres clients, no es quedarien, i al seu negoci se n'anirien horris. En Joan li va proposar de llogar-li totes les habitacions. Les pagaria totes, a canvi que pogués dormir a una d'elles. L'home hi va estar d'acord, ja que cobriria molts diners i tindria poca feina. Un dia va passar per allà un home gran buscant habitació. L'amo de l'hotel li va explicar el que feia el cas. Però l'home no li va pas fer res, que hi hagués un home brut. A mitjanit, en Joan va sentir l'aveu d'un home que plorava. Es va aixecar, va trucar a la seva porta. De dins, tant, amb només un escleitge de la porta oberta, en Ramon, que així es deia l'home gran, li va dir que el deixés tranquil, perquè tenia un problema molt gran. En Joan va insistir, sense marxar. Dient-li que potser li podria ajudar. En Joan va insistir molt. Tenia ganes d'ajudar aquell home que plorava. En Ramon li va explicar que havia tingut molt mala collita, que la setmana passada havia petregat, que tots els arbres fruiters s'havien quedat sense cap fruita, ni pomes, ni taronges, ni mandarines, ni llimones. I a més se l'havia fet malbé el tractor. I ja no podria treballar a la terra, perquè ell era massa vell per fer-ho amb la xada. Tenia 3 filles que l'ajudaven a les feines de collir, vendre i de fer molt malades. I ara, sense res de res. En Joan li va posar molt fàcil la solució. Compraria amb un nou tractor. Llavors podries tornar a plantar els camps. Tindries diners per anar a comprar les llavors. Tindries diners per anar a comprar menjar. No et faltarà de res. En Ramon es va quedar, és m'ha perdut, conmocionat, al sentit tot allò que li proposava aquell noi desconegut. Va pensar... A canvi de què deu ser. En Joan, que li va veure la cara de desconsert i de dubte, li va aclarir immediatament. Només m'heu de deixar viure a casa vostra tot un any, que era el que li faltava, per fer els dos anys tant com havien quedat amb el diable. I tant que sí, noi, va dir en Ramon, només faltaria amb el que m'ajudes, només faltaria que no poguessis viure a casa meva. Ai... Vine, vine, vine a viure, quasi. Coneixeràs les meves filles. Estan contentes de saber que gràcies a tu, ja no tindrem problemes per viure? Es van posar en camí. Van comprar un tractó, llavors, gallines, menjar... Contents, tots dos van anar a casa d'en Ramon. En arribar, va cridar, noies, noies, veniu, baixeu, us vull presentar un bon amic. Les dues filles grans van mirar per la finestra del primer pis. I a veure aquell home tan brut, i amb aquelles cridènyes que semblava un rodamunt, no van voler baixar pas a saludar-lo. La petita, la Marietta, va baixar de seguida. El va saludar amb una bona rialla, una rialla, una mica espurveguida, la veritat, seguidita. El pare li va explicar el que havia passat. I la noia va estar molt contenta amb aquella ajuda que els havia ofert en Joan. Ho van anar a dir de seguida les seves germanes, i aquestes no van voler saber res d'aquell home tan estrany. La Marietta cada dia feia el dinar, diferent, cada dia un de diferent per complaure el nou convidat i el seu pare. En Joan li ensenyava els menjars típics del seu poble. A taula s'enteulaven converses divertides, altres molt interessants, de coses que havien viscut, uns i altres, de coses que havien après anar pel món. S'explicaven el que els agradava i el que els entristia, el que els divertia i el que els avorria. I el que volien fer quan fossin més grats. En Joan i la Marietta es van fer molt amics. Les seves germanes no ho entenien, com la seva germana petita li agradava estar a prop d'aquell home. I li deien que pujés a menjar amb elles, que no ho fes allà, que feia fàstic. La Marietta els explicava com n'era de divertit interessant i agradable. I aquí fins i tot li semblava que se n'estava enamorant. Ximpleta, li deien elles, quina animalada! No veus que sembla boig amb aquesta fila que fa? No en feu cas de la fila que fa. Escolteu-lo i veureu que és encantador. Ui, no, nosaltres ens volem enamorar d'un noi ben guapo i ben net i polit. Un dia, en Joan, en acabar d'esmorzar tots tres a taula, els va dir ben seriós que hauria de marxar uns quants dies. La cara de la Marietta es va entristir. Però els va dir que tornaria. Quan ja era la porta amb la Marietta que l'havia acompanyat per dir-li adeu, et vols casar amb mi, Marietta? Ets la noia més bonica, més agradable, més simplàtica, més dolça, més trempada i més aixarida que mai he conegut. Estic tan enamorat de tu, digues, Marietta, et vols casar amb mi? La Marietta es va quedar tot enrugulada. No sabíeu en mirar, però tenia moltes ganes de mirar-ne en Joan. Va respirar fons... Ai, per agafar forces, per parlar i li va dir sense embuts. Estic enamorada de tu, ets el noi més agradable, més simpàtic i més bona persona que he conegut mai. Té de ser sincera, no sé per què no et rentes, però per alguna cosa ho deus fer, perquè ets tan bo... Si em vull casar amb tu, Joan, em vull casar amb tu. I es van abraçar. En Joan li va donar la meitat de la seva anell, i se'n va quedar l'altra meitat. Va marxar content amb els ulls plens d'en llàgrimes d'alegria. La Marietta ho van explicar el seu pare i a les seves germanes. El pare va estar molt content, per molt que ja s'ho pensava, perquè havia vist com es miraven sonrient sempre. Les seves germanes li van dir de tot ximplet, arruca, com et vols casar amb un home tan brut, que tu has pensat que hauràs de dormir al llit amb ell. La Marietta va respondre-ls que s'havien perdut conèixer el millor home del món, el més vol, el més achirit, el més simpàtic, el més divertit, que ella n'estava molt enamorada. Quan es va quedar sola, però, li va venir una mica de por. Com dormiria el mateix llit, el que em deien les germanes, amb aquell home tan brut? Ja m'hi acostumaré, però em fa por. Potser el podria convèncer que rentés. Tot eren dubtes, alegria i preocupació. En Joan, a les dues del migdia, ja estava segut sobre la gran pedra. El diable va arribar a l'hora en punt, acompanyat d'aquella fresa que sempre anava amb ell. Al veure'n en Joan brut, com una guilla, amb la casaca verda, gairebé enganxada per la brutícia, les ungles llargíssimes, ja va veure clar que havia perdut el joc. Li va donar la bossa màgica perquè se la quedés per sempre. En Joan, feliç com unes basques, li va dir adéu. Li va fer un bot de alegria davant seu, mentre el dimoni marxava, traient foc pels queixals. En Joan va anar de seguida al riu a rentar-se, ell i la roba. Un cop la brutícia més grossa va ser fora, va anar al poble a comprar-se ceboixa, imputis, hores, roba, i renta que renta fins que va quedar net com una patena. Després va anar al barbí, a tallar-se els cabells i la barba. Quan es va veure ben polit, va anar a comprar regals per la Marietta pel Ramon i també per les seves germanes. Entenia que no haguéssim volgut dinar amb ell perquè feia pudor. Es va comprar un cotxe per portar els regals. Va arribar a casa de la Marietta i va tocar la botzina. Magma! Les germanes, al veure per la finestra, aquell noi tan guapo, tan ben vestit, van baixar de seguida per conèixer què els hi havia portat fins aquí. Què li havia portat fins a casa d'elles? La Marietta es va quedar de dents, estava esperant en en Joan. Bon dia, noies, va dir en Joan. Què hi ha a la Marietta? Ai, la Marietta, el sentir que allà veu, va fer un bot de la cadira i va sortir el carrer. En Joan tenia la mà, la mitja anell, li va demanar a la seva, les van ajuntar i... es van casar. Van ser molt feliços i van menjar molts anissos. Veta quin gols, veta quin gat, aquest conte ja s'ha acabat. És un recull antí, que no sabem pas d'on ve, però a mi me l'havia explicat la meva avionita. Veta aquí una vegada. El gai va fer kick, quiri, kick i el conte ja està dit. El gai va fer kick, quiri, kick i el conte ja està acabat. Ràdio T'has fet. Durant-te avui un u. Ràdio T'has fet. Durant-te avui un u. Ràdio T'has fet. Durant-te avui un u. Ràdio T'has fet. Durant-te avui un u. Ràdio T'has fet. Durant-te avui un u. Ràdio T'has fet. Durant-te avui un u. Ràdio T'has fet. Durant-te avui un u. Ràdio T'has fet. Durant-te avui un u. Ràdio T'has fet. Durant-te avui un u. Ràdio T'has fet. Durant-te avui un u. Ràdio T'has fet. Durant-te avui un u. Ràdio T'has fet. Durant-te avui un u. Ràdio T'has fet. Durant-te avui un u. Ràdio T'has fet. Durant-te avui un u. Ràdio T'has fet. Durant-te avui un u. Ràdio T'has fet. Durant-te avui un u. Ràdio T'has fet. Durant-te avui un u. Ràdio T'has fet. Durant-te avui un u. Ràdio T'has fet. Durant-te avui un u. Ràdio T'has fet.