Vet Aquí Que... del 2/11/2017

Som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'associació de Mestres Roses Sensat. I avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. Vet aquí, que en un racó de món on tenien els tothom, va passar el que us vaig explicar. I va succeir el que ara us vaig a dir. Vosaltres sabeu per què hi ha arbres que no perden les fulles a l'hivern? Doncs una vegada, això fa molt de temps, s'acostava a l'hivern i tots els ocells que l'hivern se'n van a l'Àfrica ja havien marxat i no havien de tornar fins a la primavera. Tots menjo un ocellet que no podia volar perquè s'havia trencat una leta. I no sabia com fer-s'ho. I busca que buscaràs un indret calentó per arrecerar-s'hi. Va veure els magnífics arbres del Gran Bosch. Potser aquests arbres m'abrigaran durant l'hivern, va pensar. Ell que s'acosta a la para del Bosch, mig se'l tira una, mig eletejant amb penes i treball. I el primer era que troba era un platen, amb unes fulles grosses, boniques. Platen, va en platen, i va dir el pobrissó, que em deixaries viure abrigat a les teves branques fins que arribarà el bon temps. Oh, no em fa sorriure. Jo tinc prou feina vigilant les meves branques jo. Opa, ja te'n pots anar. I l'hostellet, amb l'ala trencada, mig se'l tira unant, mig eletejant i amb penes i treball. Va arribar un altre arbre. Aquesta vegada era una morira, molt ofenosa, ella. Morira, bona morira, deia el pobrissó, que em deixaries viure abrigat a les teves branques fins que arribarà el bon temps. I ara va fer la morira. Si et deixava viure a les meves branques, fos-les capaç de picotejar-me les fulles, i després els cups de seda no me les voldran. Hola, hola, ja te'n pots anar. I l'hostellet, amb l'ala trencada, mig se'l tira unant, mig eletejant, amb penes i treball. Arriba fins un gran salsa, que creixia a la bord del torrent. Amb les branques, cliqueien fins a terra, com fent una capa. Salsa, bon salsa, va dir el pobrissó, que em deixaries viure abrigat a les teves branques fins que arribarà el bon temps. Oh, això sí que no, va contestar el salsa. No, més tón, més tón. El pobrossellet, ara sí que ja no sabia qui adreçar-se, però tot i així anava amb l'ala trencada, va continuar mig sol tira unant, mig eletejant, amb penes i treball, mirant cap aquí i mirant cap allà. Aleshores, el va veure la Bet. I la Bet li va preguntar on va el pobrossellet. No ho sé, pas, va contestar el pobrissó, els arbres no em volen abrigar i jo no puc volar amb l'ala trencada. Doncs vine aquí amb mi, va dir la Bet. Tria la branca que més t'agradi per viure. Mira, cap aquesta banda em sembla que és on ni fa més escalfor. Oh, moltes gràcies, va fer el pobrossellet, i mi podria estar tot l'hivern. Ja ho crec, va contestar el pobrossellet. Encara em faràs companyia. El Pi, que és cosi germà de la Bet i vivia allà al costat, quan va veure el pobrossellet que si el tiró anava i el atejava per les branques al seu parent li va dir, oh, mira, les meves branques no són tan atapaïdes com les de la Bet per abrigar-te, però jo soc molt fort i us guardaria tots dos al ben gelat. I és així com l'ocellet es va arrenjar un reconeixment calentó a les branques de la Bet, i el Pi li feia paret contra el ben. Quan el ginebre va veure aquestes coses, va dir que ell alimentaria a tothom l'ocellet amb els ginebrons que li cobrien les branques, perquè els ginebrons donen molt d'aliment als ocellets, ho sabeu, oi? I el nostre ocellet estava molt content al seu recobrigat de la Bet, el Pi el resguardava del ben i cada dia anava a menjar ginebrons a les branques del ginebre. Els altres arbres, que veien tot això, en parlaven entre ells i malament. Jo no deixaria pas viure la meva branca, és un que no sé qui és, deia el Plàton. A mi em faria por que no empituqueixés les fulles, deia la Moreira. Doncs jo no m'hi faig amb desconeguts, ho feia el Salsa, i tots tres et xacaven el cap en burgull. Però una nit el vent del nord va passar pel bosc. Va bufar les branques amb el seu alegre assat, i fulla que tocava, fulla que queia. Ell, el vent del nord, hauria volgut arremassar totes les fulles, perquè li agradava molt de veure els arbres despullats. Puc tocar tots els arbres? Va preguntar al seu pare que era el rei del cel. No, va dir el rei del cel. Els arbres que han estat bons amb l'ocellet, poden conservar les fulles. I així va ser que el vent del nord va deixar que l'abet, el pí i el ginebre conservessin tranquil·lament les fulles tot l'hivern fins a la nova brutada. I de les hores en Sa ha passat sempre el mateix. I, compta comptat, compta que va. Ai, apopeia, t'has vist una not. Wer schenkt wie eine Dreier zum Zuckerfurt rund. Verkauf ich mein Bettlein und leg mich aufs Stroh. Sticht mich keine Feder und weiß mich kein. Mit weiß mich der Hungerflot. La princesa Ratolina. En un racó de món on tenia n'hast tothom, una vegada hi havia un ratolí molt gros que volia ser el rei de la seva tribu. Per això els ratolins de la ciutat li deien el rei Rató. El rei Rató tenia una filla, la princesa Ratolina. La princesa Ratolina. La princesa Ratolina. El rei Rató tenia una filla, la princesa Ratolina. Era una filla molt bonica, molt agradable, molt amable, però noi resulta que el rei Rató no la deixava anar amb els altres ratolins del poble. No anava a l'escola, no anava a jugar al parc, no anava a passeig, perquè el rei Rató volia que la seva filla es fes només fos amiga de gent molt important de tot el món. Els ratolins del seu poble eren poca cosa per elles. Ell estava una mica trista, perquè sempre estaven al palau. I no estaven amb altres nens. I quan sortia al jardí els sentia jugar a l'escola, al pati, i ella tenia un professor a casa i jugava sola. Clar, veig que aquesta noia es va fer gran. I el rei Rató va veure que s'hauria de casar, ho van parlar amb la seva dona, i s'ha de buscar un marit per la nostra filla. Però és clar, és un problema, com ho farem? Perquè resulta que la nostra filla no es pot casar amb un rató quan se vol. No, la nostra filla s'ha de casar amb el personatge més important del món. I com sabrem qui és el personatge més important del món? I rumia, que rumiaràs, i vinga, rumiar, i vinga, rumiar. Ja ho tinc, diu el rei Rató. Jo tinc un tio molt vellet, molt vellet, molt vellet, i durant molts anys ha retat llibres a moltes biblioteques. I és molt savi, sap de tot. Li aniré a preguntar. Ben pensat, diu la seva dona, i el rei Rató se'n va a buscar el seu tio. Bon dia, tio! Què fas? I el tio li diu... Oi, Rató, com és que em vens a veure? Si fa anys que no em dius res, li em saludes? És igual, ets el meu nebot. Què vols? Mira, li va explicar que havia de casar la seva filla i buscava el personatge més important del món. I el rei Rató li li va dir... Però, home, això és evident, ho sap tothom. El més important del món és el sol. El sol que farà créixer la rossà, el sol que ens dona vida a totes les plantes, el sol segur que és la persona més important del món. Els arrossars de casa teva, oi, que creixen molt ufanosos, sí, doncs perquè el sol els dona vida. Molt bé, molt bé. Adéu, adéu, adéu. I quasi si ens ania a convidar-se, se'n van a corrents, corrents, corrents, a buscar el sol. Clar, buscar el sol no era tan fàcil. Va pujar muntanyes, i muntanyes, i muntanyes, va arribar a l'art del Sant Martí, va donar la volta a l'art de Sant Martí, i arriba a la cova de Llavan, on el sol cada matí es lleve. I el sol estava tot bon achona, ja estirat, fent una mica el mandra, rient i... Hola, hola, què vols? Hola, com estem? I el rei Rator va saludar amb una reverència, fins al cas i bé al cap a terra. Bon dia o sol, tu que ets el personatge més important del món. I li va explicar el que li passava. El sol se'l va mirar, diu, oi, que m'agradaria que em casava amb la teva filla, la conec, la teva filla. Cada dia quan passo per casa teva, la veig, m'haurí de pobre allà al jardí, i no va a l'escola. Però és molt maco, i ara que s'ha fet gran, m'encantaria casar-me amb ella, però jo no soc el més important del món. Doncs qui és el més important del món? Mira, t'explico, jo surto, em poso sobre la rossada a casa teva, de tots els teus veïns, estic allà content, tranquil, i de sobte arriba el vent, bufa, i em porta allà on jo no vull. Per tant, més important que jo, és el vent que m'arrossega. Ah, molt bé, molt bé. Gràcies, adeu! Se'n va anar quasi sense acomiadar, i se'n va anar a buscar el núvol. El núvol estava allà vivint amb una cova també, molt amunt, molt enfosquit, clar, sense sol, una mica sense aclaró, i estava allà però molt, molt content, i molt tranquil, i va veure que pujava a un retor, una mica grossa amb el retor, però li va dir, eh, què vols? I el retor li va explicar. Diu, jo, mira, has de casar la meva filla, i li va explicar l'història. Diu, ja he anat a veure el sol, però el sol m'ha dit que el més important ets tu, perquè ella està allà sobre els arrossars, esclar que sí, perquè jo tinc molta força, jo sóc el que vull fer. Escolta, la teva filla ja la conec, eh? Pobra, que trista, sempre està allà a casa. Quan era petita no jugava amb ningú i no anava a l'escola, i ara tampoc no surten amigues a tombar pel carrer. Bé, bé, és cosa teva, no m'hi puc ficar, però penso, pobre, tan contenta que estaria. Bé, però mira, tu venies a parlar del seu casament. M'encantaria casar-me amb la teva filla, tan maca, tan bona persona, però la veritat, la veritat, jo no sóc el més important del món. Ah, no? No. Mira, jo surto. Vaig allà amb l'hi el sol, faig una bufada, trec el sol del davant, em poso ja sobre els arrossars, i allà m'hi estic. Però esclar, jo estic allà tan tranquil, tan tranquil, i ve el vent del nord i bufa... I em fa anar, també, allà on jo no vull anar. Jo he tapat el sol i el vent em bufa a mi. Per tant, més important que jo és el vent. Ah, diu el rotó. Molt bé, molt bé, molt bé. Se'n va també, quasi, sense acomiadar-se, apreta a córrer i se'n va buscar el vent del nord. Clar, el vent del nord estava amb una cova encara més amunt que el sol i que els núvols. Pujar, pujar, pujar, pujar, però com que sabia el que volia, va tirar-me'n amunt, amunt, amunt. Caram, tu, quan arriba a prop de la cova del vent, s'ha de apuntar la primer, els arbres, després amb rocs que arriben, perquè el vent bufa, i el vent va veure que pujava un rotó, va baixar de bufó, fa més fluixet, més fluixet. Diu, eh, què vols, què vols? I el rei rotó diu, hola, diu, et venia a veure, t'explico què vull, i li va explicar, li va explicar de la seva filla. El vent del nord li diu, ah, si ja la conec, i la teva filla, ja la conec. Quan era petit estava allà avorrideta, jugant al jardí, i no estava mai al pati de l'escola, que era estrany, no sé per què no hi era, i ara que és gran, les seves amigues passegen pel carrer, hi riuen, s'expliquen coses, i la teva filla, pobra, sempre està dins de casa. Però bé, això és cosa teva, què volies de mi? Doncs mira que la filla s'ha fet gran, i s'hauria de casar amb el personatge més poderós del món. I m'han dit que el més poderós del món ets tu, perquè tu bufes el vent, el vent que tapa el sol. Ah, m'encantaria casar-me amb la teva filla, m'encantaria tant maco que sigui tan bona persona que se la veu, però jo no sóc el més poderós del món, com que no. Si tu empenys el núvol que tapa el sol, no, no, no, no. Mira, saps a prop d'on vius tu, allà a prop dels arrossars, que hi ha una moralla? Sí, la moralla del costat de casa. Doncs mira, jo vaig cap allà, i quan vull empenyar el núvol, bufo, bufo ben fort, i pam, la moralla empara. I no puc passar de la moralla. Més important que jo és la moralla que matura. Els rotors va quedar molt subtat, molt parat, i ara què? Se'n van a corrents quasi sense ni acomiadar-se, i pel que mi pensava, la meva filla s'ha de casar amb una moralla. Quina cosa més estranya. Però esclar, no, no, si la moralla és la més important del món, la meva filla es casarà amb la moralla, perquè ho dic jo. I se'n va tornar cap a casa, camina, que camines, camina, que camines, arriba a casa seva, veu la moralla, i se'n va cap a la moralla. Li fa una reverència a la moralla. No, moralla, tu que ets tan gran i tan important, et voldries casar amb la meva filla. La meva filla ja té edat de casar-se, i s'ha de casar amb el personatge més important del món. No es casarà amb un retolí quan se vol, d'aquí al poble. I m'han dit que tu ets el més important. I la moralla diu, bon dia, reto. Ja et conec, eh, què dius pel barri? El re, reto, et diuen, que ets molt important. M'encantaria casar-me amb la meva filla, a la part de la meva, de la moralla, veig una mica el teu jardí, i veig la teva filla ja quan era petita jugant solet, ara que és gran soleta llegint o prenent el sol, però veig això és qüestió teva. M'encantaria casar-me amb la teva filla. Se la veu tan maca i tan bona persona, però quina pena, jo no sóc el més important del món. Ah, no? Doncs qui és el més important del món? Mira, escolta bé què et dic. Veus allà a terra? Que hi ha un foradet? Sí, hi ha un foradet. Tu veus un ratolí que es talla el foradet? Sí, un ratolí. Deu ser jove, aquest ratolí, perquè no és molt gros encara. Doncs mira, cada dia el ratolí em rate, rate, rate, rate, rate, rate, i cada dia aquest forat és una mica més gran, una mica més gran, una mica més gran, i hi ha un dia que s'agafarà tota la moralla i jo cauré. Per tant, el ratolí és el més important del món. El rei es va quedar de pedra. Si el punxet no li treu en sang, què pot ser això? Molt bé, se'n va a la casa seva, i la seva va dir, què, què? I has trobat el més important del món, diuen, ai, si t'ho explicava, i li explica tot el que li havia passat. Diu, però no, no, no, no. La meva filla es casarà amb el més important del món, i si el més important del món és el ratolí, es casarà amb el ratolí. Molt bé, dius, va dir la seva dona, així ho farem. Van anar a buscar la seva filla, li van explicar, oi, la filla, se li va il·luminar la cara. Quan el ratolí estava a la moralla de tant en tant, pujava dalt, i la mirava pel jardí. Molt bé, contenta i feliç de quedar-se amb la filla. Llavors van anar a buscar el ratolí, i el ratolí, quan li van dir, se li va il·luminar la cara, és que jo cada dia pujava a veure la teva filla. Bé, doncs van fer un casament, es van casar el ratolí, i la princesa ratolina, i van ser molt feliços, van menjar niços, i moltes altres coses en el convit, i la gent del poble encara se'n recorda. I si vas a aquell país, tothom sap qui era la princesa ratolina. I com t'ha comptat, ja està acabat. Ah, però, si no s'ho vulgui creure, que ho vagi a veure. Vet aquí una vegada. El caprich de la mal creyente. Hi havia una vegada una dona, que tenia una nena, que es deia Marietta. Aquella dona, com que només tenia una filla, li havia donat sempre tot allò que havia desitjat. Vaja, que l'havia malcriada. I ja més grandeta s'havia tornat molt llaminera, i molt caprichosa, i cosa que demanava, cosa que se li havia de donar i de pressa. Si no, feia una rebequeria, fins que ho havia aconseguit. Aquella pobra mare em patia força, i es penedia d'haver-la malcriat tant. Un dia, a la Marietta, se li va ficar el cap que volia menjar fetge. Clar, la pobra mare no en tenia de fetge en aquell moment, i prou que li ho va explicar, i li va dir que de seguida que n'hi hagués, que n'hi faria. Però la Marietta es va tirar a terra, fent una rebequeria, es petarnagava com si s'estigués morint, i vinc a cridar, avui feia, avui feia! La mare, molt dolguda i molt amuinada, la va haver de deixar allà plorant i revolcant-se per terra. Ja ja estava acostumada, de fet, i ella se'n va anar a la feina. Però de seguida que la mare va ser fora, i la Marietta va per ensec de plorar, es va aixecar, es va xugar les llàgrimes, va agafar un ganivet de la cuina, i va marxar de casa molt decidida. Ai... I sabeu on va anar? La Molgolafra? Ni us ho penseu, se'n va anar al cementiri, a treure el fetge d'un home que s'havia mort aquell matí. I després ja me la teniu, corrents cap a casa, amb el fetge regaliment sang a les mans. Arribant a casa el va caure, i se'l va menjar, tan ampla. Com ho sentiu? Sense cap mania. I després va marxar cap a l'escola, amb la panxa ben satisfeta. En aquella escola hi tenien un hort. Un dia la mestra va enviar la Marietta a l'hort a acollir pomes, i la Marietta se'n va omplir les butxaques, la falda, tota feliç, però quan més tranquil estava, que ja tornava menjant una poma. De sobte la Marietta va veure una calavera, era el cap de l'home el qual ella havia pres el fetge, i li diu la calavera, si no em tornes el fetge et mataré. I si dius algú que m'has vist tan bé, la Marietta va fer un crit, se li va encaure les pomes a terra, la calavera va desaparèixer, i ella es va quedar allà al mig de l'hort, glaçada, tan espantada que no sabia ni com m'havia de marxar de l'hort. Així com va poder, va tornar cap a casa seva, pàlida. La seva mare li va notar, i li va preguntar, què passa Marietta? No res, mare, no res, deia espantadíssima, oi tant que sí, digue'm què et passa, i ella que no, i la mare insistint, i que si no m'ho diràs al final la Marietta, a caos d'orella perquè no ho sentís ningú, i molt menys el mort, li va dir, és que m'ha sortit un cap de mort, i m'ha dit que si ho deia algú em mataria. I ara, Marietta, qui t'ha de matar? Home, no, ja ho veuràs, mira, quan hagi de marxar de casa i deixar-te sola, tancarem bé la porta, i no tinguis por, dona, no tinguis por. Ai, que la Marietta no li va pas explicar el robatori del fetge de l'home mort a la seva mare. Un dia, que la seva mare havia de marxar, va tancar la porta amb clau, i va deixar la Marietta dintre. I la Marietta gandolejava tranquil·lament damunt del llit, i quan més tranquil estava sent uns cops a la porta. Pom, pom, pom, i va escoltar una veu que deia, Marietta, Marietta, ja sóc a la porteta. La Marietta primer es va espantar molt, però després va pensar que la porta era tancada, que era com havien quedat amb la seva mare, i es va quedar tranquil·la. Però que de poc sent la veu més a prop, a l'escala mateix, i la veu deia, Marietta, Marietta, que ja sóc a la primera escaleta. Ara sí que la Marietta es va espantar, i no el cap de mort que havia entrat pel forat del pany, i la nena va cridar oritzada, i mare, Marietta, i la mort que torna a dir, i d'onques, i d'onques, perquè ho deies, i d'onques, i d'onques, perquè ho dius, si no ho haguessis dit, no ho hauria sentit. La Marietta s'enfonsava cada vegada més a dintre del llit, però cap de mort, cap d'un moment, torna a dir amb veu més propera. Marietta, Marietta, que ja sóc a la segona escaleta, i la pobra nena cridava, i mare, Marietta, i mare, Marietta, i el cap de mort pensava, ja va bé, que cridis, així sabré on t'amagues, i després va tornar a dir al cap de mort, i d'onques, i d'onques, perquè ho deies, i d'onques, i d'onques, perquè ho dius, si no ho haguessis dit, no t'ho hauria sentit. La Marietta estava feta una boleta a dintre del llit, a sota dels llençals, i el cap de mort, que torna a dir, Marietta, Marietta, que ja sóc al replà de l'escaleta, i ella, que només tenies, m'ha plorat, i mare, Marietta, mare, Marietta, i el cap de mort, que tornava a dir, i d'onques, i d'onques, perquè ho deies, i d'onques, i d'onques, perquè ho dius, si no ho haguessis dit, no t'ho hauria sentit. Ai, la Marietta prou provava de no dir res, s'aguantava la respiració, i intentava posar-se la mà davant de la boca, per tapar-se-la, perquè així el mort no la trobaria. Però quan el mort va tornar a dir... Marietta, Marietta, que ja sóc a la porta de la cambreta. Ai, la nena va dir encara més fort que les altres vegades, i mare, Marietta, mare, Marietta, i el cap de mort li va entrar pel forat del pan, i se li tira el damunt i diu, ja et tinc! Me l'agafa, me la mata, i la fa trossos, i se'n va a plaça a vendre-la. La mare torna pa cap a casa, tota tranquil·la, de la feina, i va escoltar que venia encara molt barata, i va pensar, mira que bé, vaig a veure si trobo feixa, i es va acostar a la parada, i va comprar feixa per fer contenta la Marietta. Clar, ella prou veia que el venador era un home estrany, i que se m'agava sota una capa i una caputxa, que no li va passar a veure la cara, i que la veu era molt així. Però amb ella li va ser igual, perquè ella, l'única cosa que volia era fer contenta la Marietta, i per tant, se'n va anar cap a casa amb el feixa tan tranquil·la. Quan va ser a casa, va encendre el fogó, va posar la pell al foc, va tirar-hi oli, i de sobte, escolta una veu que diu, Ai, mare, no em fragiu, que sóc la Marietta, ai, mare, no em fragiu, que sóc la caga Nil. I la mare, va sentir la veu tan fluixa, que va pensar que la seva filla era el pati jugant, i va dir, mira que contenta estar la Marietta, si fins i tot està cantant i jugant. I es va posar enferent el feixa, i va tornar a sentir, Ai, mare, no em fragiu, que sóc la Marietta, ai, mare, no em fragiu, que sóc la caga Nil. I la mare, seguia pensant, que la veu de la seva filla venia del pati, i que estava jugant, i agafava el feixa, i el tira la paella. I en el moment en què el feixa toca l'oli tan calent, s'alsen uns grans esquiches, una fumera, un patatxip, patatxap, que la mare es va tirar enrere espantada, i de la paella ella va sortir la Marietta, bona i sencera. Ai, llavors sí, que la Marietta li va explicar a la seva mare, la història sencera de tot el que havia passat. La mare s'ha posat les mans al cap, va sortir el carrer cridant, va cridar totes les veïnes del carrer, veniu, veniu, veniu, i tot es va encorre el mercat. Però el venador de carn ja no hi era. I uns diuen que la Marietta, a partir d'aquell dia, va posar seny, d'altres diuen que no. En tot cas, compta, compta, aquest conte ja s'ha acabat. El gai va fer click, click, click, i el conte ja està dit. El gai va fer cac, cac, cac, i el conte ja està acabat. Un ràdio, un tòspel, un gran tabuí, un ui, un bar, un bar.