Vet Aquí Que... del 9/11/2017

als millors llibres, les exposicions més interessants, els concerts més emocionants, les pel·lícules i obres de teatre més destacades de la Cartallera, sense deixar de banda el debat de la més rabiosa actualitat. Ja us sabeu a Vilonis. No us ho perdeu. Hola! Som el grup Marc. Mestres de la Cartallera. Formem part de l'Associació de Mestres Roses Sensat i avui hem vingut a explicar-vos comptes. Esperem que us agradin. Ve't aquí que, en aquell temps, que les bèsties parlaven i les pedres cantaven... el collaret de la veritat. Una vegada hi havia una nena que era molt mentidera. A molts de nens el sembla que això de dir mentides l'és gaire important, i una mentida petita i fins i tot una mentida grossa si cal. Si el salvo d'un càstig o els pot donar un gust, el sembla que no és absolutament cap mal. Doncs bé, aquella nena pensava així mateix. Per ella la veritat era una cosa que no existia. Durant molt de temps els seus pares es van deixar enganyar per les seves històries, però al capdavall es van adonar que deia mentides i ja no la creien de res. Per als pares era una cosa molt trista de no poder creure el que diuen els fills. Després d'haver-ho intentat tot i intentar quan tingués, que volgués dir la veritat, i tot, tot, tot, inútilment, el pare i la mare de la nena van decidir de portar la casa de l'encantador Merlí, que en aquell temps era celebrar tota la terra i era un gran amic de la veritat. Però se li portaven de tot arreu els infants mentiders perquè els guaris. Merlí vivia en un palau de vidre que tenia totes les parets transparents, i mai no se n'hi havia acudit de dissimular cap de les seves accions, o de fer veure allò que no era, ni tan sols deixar-ho creure. D'una hora de lluny coneixia els mentiders per la flaire, i quan la nena de la nostra història s'ha tancat el seu palau, va haver d'afregar i cremar amb vinagre per punificar l'aire, perquè es merejava i tot de la pudor que feia de mentides. La mare va voler explicar la terrible malaltia de la seva filla, però l'encantador Merlí li va interrompre a les primeres paraules. Ja sé d'aquest tracte bona senyora, fa una hora que sento venir aquesta senyoreta. És una mentidera de primera marca, i m'ha fet passar una mala estona amb l'olor de mentidera. La nena no sabia pas on amagar-se, a refugiar sota les faldilles de la seva mare, que l'emparava tant com podia. El pare es posà davant d'ella per tal de protegir-la de tot perill. Ells prou volien que guarissin la nena, però suau ment, sense fer-li cap mal pobreta. No tinc copa de res, va dir Merlí veient-lo tan espantats. N'hi ha prou que aquesta senyoreta em permet fer-li un present que n'estic segur no li desagradarà pas. Obrir un armari i em va treure un magnífic collaret de matistes admirablement muntades, amb una tanca de diamants que lluernaven. El posar el coll de la nena i acomiadar-se dels pares amb un gésbene volva dir aneu bona gent i no us amoineu, la vostra filla s'emportarà a un guardiar segur de la veritat. La nena, resplendent d'alegria, se n'anava tota de pressa, contenta, encisada d'haver-se'n sortit tan bé quan l'encanta d'home Merlí la cridar. I li diré, vindré a buscar el collaret d'aquí un any. I li van mirar amb uns ulls que se li clavaven en els seus perquè l'entenguessin, i alhora eren una mirada de broma. De sí, fins a les hores, et preveixo que te'l treguis ni un sol minut del coll. Si t'atreveixes a fer-ho, pobre de tu. Oh, no demano altra cosa que conservar-nos sempre. És tan bonic aquest collaret, me'l posaré en molt de gust. L'endemà del dia que la nostra mentidera havia tornat a casa seva, la van enviar a l'escola. I com que havia faltat molts de dies, totes les altres nenes la van volar de seguida i la van llançar una exclamació de veure aquell collaret tan bonic. D'on l'estret, on has anat, tu, ni cridaven amb tots costats. Tornar de casa de l'encantador Merlí, en aquell temps tothom sabia què volia dir, perquè sabia que era el metge dels mentiders. La senyoreta no va voler descobrir-se, i va dir desvergonyidament, és tan malalta, molt de temps, i els meus pares m'han regalat aquest collaret per la convalescència. Es va sentir un gran crit, sortida a les boques de tots els nens i nenes. Els diamants de la tanca que llançaven una clorota amb viva s'havien apagat de cop i volta, i s'havien tornat troços de vidre. Sí, sí, he estat malalta, perquè crideu tant, a vegades vosaltres també esteu malalts. Davant d'aquella insistència també les amatistes es van tornar palets de riera. En sentia altra vegada aquells crits i veient totes les mirades clavades en el seu collaret, la nena el mirà també i s'estremia de por. He anat a casa de l'encantador Merlí, va dir finalment. Tot just acabava de confessar la veritat quan el collaret recobre tot a la bellesa, però les rialles que esclataven al seu voltant l'humiliaven tant que la nena va voler quedar bé. El voltant, no, que ens va rebre molt bé els meus pares i a mi. Va enviar la seva carroça cercant-nos a la vila veïna, i quina carroça, sis cavalls blancs i coixins de satí, en bord les d'or. Quan vam arribar, va sortir a rebre'ns a la porta. Les rialles dels altres nens i nenes amb prou feines podien ofegar-se. Es van fer tan sorolloses que la mentidera es deturan sec i mirant altra vegada el desventurat collaret tornarà a estremir-se. Ai, a cada detall que inventava, el collaret s'allargava, s'allargava, s'allargava. Estàs inventant coses, li deien els companys. Molt bé, ho reconec, vam arribar a peu, i només hi vam passar 5 minuts. I immediatament el collaret recobre el seu tamaix normal. I el collaret, d'on l'estret, el collaret. Me'l va donar l'encantador sense dir-me res. No va tenir temps de dir res més, el collaret fatal s'escursava, s'escursava i tant, que li estrenia el coll que l'obligava a treure la llengua. No, no, no, no ho has dit tot, cridaven els altres. I la mentidera, aprofitant que encara podia parlar, s'apreça i va dir. Va dir que era una mentidera de primera marca. Lliure de lligant que l'escanyava, seguir plorant de vergonya i de dolor. I no em va donar aquest collaret. Em va dir que era un guardià de la veritat. I benveneït a que vaig estar a telegrar-me'n. Estic ben apanyada ara. Les seves companyes la compadiren, perquè com a bones millones que eren es posaven en el seu lloc. I tant que ets benet, li va dir la més desesperada. Jo de tu l'hauria enviat a rodar aquest collaret. Qui te'n prive de treure-te'ls? Oh, va dir ella. Oh, no ho sé, no me'l puc treure. La pobre nena callava, deia això, mirava, però el collaret es posava allà i allà tant, que les pedres tupant unes amb les altres feien un soroll infernal. I aquell com que no ens dius, començaren a dir els companys. I altra vegada reien i reien a veure aquella dansa tan extraordinària. És que tinc el caprisi de portar-lo posat. Els diamants i les amatistes seguien ballat i tupant. Hi ha d'haver alguna altra raó, deien els companys. Està bé, està bé, està bé. Com que no us puc amagar res, us diré que Marli em va prohibir de treure-me amenaçant-me amb una gran desventura si el desobeia. I el collaret es calma immediatament. Ja comprendreu que amb un companyó com aquell que es transformava quan no em no deia la veritat, que s'allargava quan no m'inventava detalls, que s'escursava, si jo no m'agava res, i es posava ballar quan tothom callava, a més a més del qual no havia manera de liberar-se, i fins i tot la mentidera més tossuda havia de lleure a dret. Què va passar? Quan la nena s'ha acostumat i la veritat, en tot moment, s'hi ha trobat també. Es va sentir la consciència tan lleugera i l'ànima tan tranquil·la que acabava sentint horror per la mentida. I ja no necessitava el collaret per res. Així, doncs, molt abans de l'any, l'encantador Merlí es presentava recollir el collaret que necessitava per a un altre infant mentider. Sabien com sabia que allà on ell l'havia posat, ja no era necessari. Ningú no sap dir que s'han fet d'aquest meravellós collaret de la veritat. Encara el cercen, i si jo fos un nen mentider, no es tenia gens tranquil, perquè podria ser molt bé i aquest conte s'ha acabat i s'han anat pel terrat. El pescador Urexima. Avui expliquem una llegenda popular del Japó. És un país molt llunyà de casa nostra, però té unes històries molt boniques. Jo crec que us agradarà. Una vegada, a la costa del Japó, hi vivia un jove pescador que es deia Urexima. Aixerit i content, amb tots els seus rossos, i el que es deia era un jove pescador. I ara, amb tots els seus urmets de pesca, sempre anava cada dia al mar i pescava per casa seva, pels veïns, encara ni quedava una mica per vendre el mercat, i tenia una vida tranquil·la i molt contenta. Peta aquí com un dia, se'n va anar amb el seu vot a pesquera, però, en comptes d'agafar cap peix, mai diria què va agafar. Una cosa estranya, grossa, que va veure dins del mar. Doncs una tortugassa, Grossa, grossa, de closca dura, de cap arrugat, com de vell, i amb una coeta prima-prima. Us haig de dir una cosa que de segon no sabeu, i és que les tortugues sempre viuen mil anys, almenys les tortugues japoneses. Amb això, obre xima, va dir-se si mateix, per dinar, tant me faria un peix com aquesta tortuga, o potser millor i tot, doncs perquè haig de matar aquesta popra bestiola i privar-la de fluir de la vida durant 999 anys més, no, no seré tan dolent. Estic segur que la mare no li sabeu, i amb aquestes paraules va llançar l'aigua la tortuga. El que va passar és que obre xima va trencar el son dintre el bot, perquè la veritat era que feia un d'aquells dies tan xafugosos d'estiu que ve tan de gust de descansar una miqueta i fer una vacaina a la tarda. I mentre estava dormit, va sortir d'entre les zones una gentil d'ungella que se li va ficar dintre el bot i li va dir, sóc la filla del Déu del Mar, i amb el meu pare habito el Palau del Drac Marí, sota les aigües. No era una tortuga a la casa que ha agafat fa poca estona i que bundadosament has tornat a llançar l'aigua, no. Era jo, que estava encantada, que estava en forma de tortuga, perquè de vegades faig això, però m'han desencantat. Era jo mateixa, ara el meu pare, el Déu del Mar i jo, sabem del cert que ets un bon xicot que no t'agrada fer mal, i per això t'he vingut a cercar. Et casaràs amb mi, si tu vols, i viurem feliçment plegats milers d'anys al Palau del Drac Marí, al fons del mar blau i profon. Oraixima va agafar un rem i la filla del Déu del Mar va agafar l'altre, i van ramar, ramar, ramar, fins que arribaran al Palau del Drac Marí, on el Déu del Mar vivia i governava, com a rei sobre tots els dragons, les tortugues, els peixos, tots els animals del mar. Mare meva, i quin indret més preciós era aquell? L'esperents del Palau eren de corall, els arbres tenien marac desperfulles i robins per fruita. Les escates dels peixos eren d'argent, i les cugues dels dragons dormen sis. Allò era una meravella, era un altre món. Penseu les coses més boniques que mai heu pogut imaginar? Poseu-les totes juntes. Només així podreu acostar-vos al que era aquell Palau, i pensar que tot ell pertenia a Ureixima, perquè era el gran gendre del Déu del Mar, el marit de la gentil princesa. Així van passar tres anys a la felicitat més completa, rodant d'una banda a l'altra, entre aquelles meravelles, sota els arbres de fulles de maràcda i de robins per fruits, però un matí Ureixima va dir a la seva esposa. Es posa meva, sóc molt feliç aquí, però em cal anar a casa per veure el meu pare i la meva mare, i els meus germans i germanes. Deixa mi anar, només per poc temps, i aviat tornaré. No m'agrada gaire que te'n vagis i respondre a ella. Tinc molta por que no passi alguna desgràcia. De totes maneres, esclar, si te'n vols anar, no hi tinc res a dir. També ho entenc, que estàs enyorat dels teus pares i de la teva família. No t'ho puc prohibir. T'haig de dir que sí. Però, mira, tinc una recansa. Només t'encarrego que prenguis aquesta capsa, però que vigilis bé prou de no obrir-la mai. Si de cas l'obres, mai més no podràs tornar. Ureixima prometia que tindria molt en compte de la capsa, i que passés el que passés no l'obriria. Estava molt feliç, ell i molt enamorat de la seva esposa, i volia tornar. Després, ficant-se al seu vot, remant, remant, remant, va trecar a la platja del seu poble. Però què havia passat mentre havia estat fora? On parava l'acabana dels seus pares? Què s'havia fet el poblet o no havia viscut? Les muntalles eren bé les mateixes d'abans, però els obres els havien tallat. Què ha sigut? El xaragall que passava al costat de la barraca dels seus pares encara corria. Ells no s'hi veien dones rentant la roba com abans. Li semblava molt estrany que tot hagués canviat tant només en tres anys. Va veure dos homes que passaven a prop de la platja, i Ureixima els va aturar. Feria un favor de dir-me l'acabana d'Ureixima on és? Que no és aquí, on s'ha mudat? Ureixima, digueran ells, com? Sí, ja fa 400 anys que es va negar tot pescant. Els seus pares, els seus germans i els seus nets són morts. Fa molt temps. És una història que no és poc d'antiga. Com viantra, nosaltres ho sabem per casualitat. Ja ningú del poble se'n recorda. Que us heu begut l'enteniment de preguntar per la seva barraca. No en deu fer de poc de segles que degué caure de vella. A les hores de sobte va passar a Parlament d'Ureixima que el Palau del Déu d'Armal sota les zones amb les seves parets de corall, els seus fris de robins, i els dragons amb la cua d'orme 6 devia formar part del país de les fades. I que probablement un dia d'allà devia ser tan llarg com un any d'aquest món. De manera que els 3 anys que havia passat el Palau del Déu del Mar devien ser en realitat 100 i 100 d'anys. Esclar que ja no treuria res de quedar-se a la seva terra. Ara que tots els seus amics eren morts i enterrats i els seus pares també. I fins i tot el llogaret havia desaparegut. Però Ureixima va determinar de tornar-se la correcuita amb la seva dona, la Princesa del Mar. Però quina via li calia prendre? Tampoc podria trobar ningú que li mostrés? Va pensar, potser si obrís la capsa que ella em va donar podria trobar el camí. Així va ser que va desobeir les seves ordres a la capseta o qui sap si va oblidar-les. El cas és que el desgraciat va obrir-la. I què diríeu que em va sortir? Un núvol blanc que es va estendre sobre el mar. Ureixima cridava el núvol que s'aturés. A Pesarat va fer uns ciscs garrifos, perquè ara sí que recordava del que la seva dona li havia dit. I que anàvem a obrir la capsa mai més no podria tornar al Palau del Déu del Mar. Però havien restat impossibilitat de caminar ni d'esclamar-se. Subtadament, els cabells se li van tornar blancs com la neu. La cara va omplir-se-l'hi de rugues i l'esquena se li van curvar, com la d'un home molt, molt, molt vell. Ai, després se li van acabar en el respir. I caigui mort estès sobre la platja. Pobre ureixima, va morir per haver desobeït els consells que havia rebut, i per haver trencat la prometència que havia fet. Si tan sols hagués complert el que havia promès, hauria viscut encara un altre miler d'anys. I aquesta rondalla s'ha acabat. És molt trista. Potser és mentida, potser és veritat, però us ha agradat. Bé, aquí una vegada. Semblar el Mercat de Calaf. Aquesta història està recollida per Joan Amades, que li ha explicat alguna dona d'un poblet d'aquells que han parlat sempre tota la vida, i s'ha explicat d'avis a fills i de fills a fills, i ens ha arribat a nosaltres. Quan en un indret hi ha molt desordre, molt xivarri, molta desorganització, molt desacord, se sol dir, això sembla el Mercat de Calaf. Us explicaré d'on ve? La vila de Calaf està situada en un planell molt fred entre la noia i la Sergarra. La contrada n'és tant de freda que un dia que se celebrava un dels seus importants mercats, es van arribar a gelar totes les paraules que es deien. Tothom ens raonava, però no hi havia ningú que sentís un sol mot. Tot esforç per fer-se sentir era ben inútil. Les paraules sortien de la boca gelades del tot, com un glob de neu. Però ja ben entrat el matí, la boira es va estirar una mica i va aparèixer una ullada de sol que va degelar les paraules. A les hores de cop i volta, es van sentir totes les que s'havien pronunciat durant les 5 hores anteriors. Com que se n'havien dit una furrimor, el brugit i el guirigall que van armar va ser una cosa grossa. Quan tenies re de re i tothom va fugir aixordat, abandonant mercat i mercadatges. Vet aquí una vegada. Ara explicarem un altre d'aquestes dites, recollida també per Joana Mades, que no sabem qui li va explicar i ja us l'explico a vosaltres. Quan volem sobrellar en pla de broma el fet de pagar, tant si paguem nosaltres, com si és a nosaltres que ens paguen, solem dir, paga, que és gata. Ara us explico d'on ve. Diu que uns pobres estudiants que passaven d'allò més gana anaven pels hostals amb un sac carregat a l'esquena, dins d'aquest sac i portaven una gata arraolida. Quan s'havien atipat i arribava a l'hora de pagar, com que no tenien un ral, feien a l'hostaler la següent proposta. Si endevineu que portem dins d'aquest sac, us pagarem el doble de l'import del que hem menjat. I si no ho endevineu, sereu bo que ens pagareu aquesta quantitat. Fet? Fet, va dir l'hostaler. I com que, de primer, els burris dels estudiants ja s'havien preocupat prou de fer miola a la gata, que no s'havien atipat, però si els estudiants ja s'havien preocupat prou de fer miola a la gata, l'hostaler sempre solia caure en el parany i els deia, fet, aquí dins d'aquest sac i porteu un gat. Aleshores els estudiants saltaven d'alegria i vull ensenyar a dir que no era gat, sinó una gata. Esclamaguen. Paga, que és gata. Fet, aquí, una vegada. Qui no et conegui que et compri, aquest adagi sembla que pot ser veritat, sembla que pot ser inventat, però ens l'ha explicat Jessy Berdeguer. Quan algú sembla ser una cosa, però nosaltres sabem ben bé que n'és tot un altre, no solem dir si no ens volem deixar enganyar. Qui no et conegui que et compri. Si no sabeu pas de què ve aquest adagi, ja us comptaré molt per molt com m'ho comptaren a mi. Una vegada eren una colla d'estudiants que no sé d'on i de quina banda anaven a la universitat de Cervera. Com havíem fet molt llarg camí en l'Ocavall de Sant Francesc, una mica peu l'altre potes, l'altre taló, perquè en aquell temps no hi havia camins de ferro ni galeres, tenien molta gana i, entre tots, no portaven un diner, ni una malla a partir de pel mig a la butxaca. Qui no em podrien fer per menjar un bussí? L'un proposar passar l'hostal i enganyar l'hostaler, més l'altre respond que, com ja l'havien enganyat a la vinguda, l'empresa era molt perillosa i no els en faria cas. L'altre sortia amb la idea de fer un d'ells l'humal·l, i portar-lo desmaiat, quasi bé a una casa de pagès, demanant acolliment per ell i pels seus companys. Però els venien a la memòria les malifetes que havien sembrat per tot aquelles masies, on parlar d'estudiants era parlar del serreller i no s'hi veien amb cor. En això, mentre deien d'una a l'altra, què farem i què direm per divertir la gana que es veia volar a la terra? Sentirem olor de pa de fleca, acabat de treure del forn, i un que tenia un nas més fi diguei que sentia olor de pernils i de formatge fresc, què serà, què no serà? Veient davant d'ells un treginer, que amenava una rècola de burros d'orgell carregats, amb uns sacs, tots els estudiants, com aquests tenien telers, en què anava a Cervera a portar cabibres? Ara bé, com ho podríem fer per treure una asa de la rècola sense que ells se n'adonés? Ai, qui té gana, molta se'n pensa! Un que en tenia més que els altres de gana els digueu, deixeu-me-m'hi, deixeu-m'ho i avoreu com ho farem. Els va deixar tots enrere, s'avançar cap a la rècola, i llestament, i fent que no el veiés el treginer, llavors el ronsal del darrer asa i se'l posar, i anar seguint la rècola com si fos un asa més. Deixant-se rossegar una mica, perquè no se n'adonés, anar seguint, seguint, seguint, seguint, i van arribar a un torrent. L'ultreginer volia veure la rècola, i girant-se darrere, amb comptes de l'última asa, veia un home. I ara, què és això? Qui sou? L'estudiant molt, compongit, li respongui que no era cap asa, sinó un home que, per un gran pecat que havia fet, Déu l'havia condemnat a fer asa una temporada, però que just en aquell punt, i ara se li acabava la condemna. I deixant la figura d'asa en què ell l'havia comprat, tornava a tenir la figura d'un home. L'ultreginer, que no havia tractat mai amb estudiants, es deixava encirrolar, i mogut per les llàgrimes d'aquell home que havia sigut asa, li tragué el ronsal del coll i li digué amb una compassió que l'estrefolari estudiant no mereixia. Aneu amb l'home de Déu, aneu allà on vulgueu. Si ho donant li grans marces per tant sospitar de llibertat, se n'entornarà camionrera fins a trobar els seus companys, qui estaven fent tallades de pernil i de formatge a la vora d'una font. Allà, ajudant-los en segredosa feina, entre tragos de vi i tallades de pernil, l'ús compta com ho havia fet per desfer-se de la rècola i enredar el pobre treginer. Aquest acudit de l'estudiant que havia sigut asa fa el trobada per ells digne de tot a les burles d'aquella universitat. Havia tingut una bona idea. Ho que ens ho havia menjat tot i buides fora les alforges, l'estudiant, héroe de la festa, pujar a cavall de l'asa, i, voltat de les alegres companys, continua el viatge cap a Cervera. L'ojument fa ovenut a la porta de la vila per pocs diners a un pagès que transitava per allà i que el portarà al mercat. S'escaigui de passar per allí l'inocent del treginer. I veient i coneixent-se un company de tregi aquella asa que anava a la seva rècola, se l'hi acostar i l'hi deia a caudorella. Quin pecat has tornat a fer que tornes-hi a ser un burro aquí. Més a mi no m'enganyaràs pas aquesta vegada. Qui no et conegui que et compri. Vete aquí una vegada. Tot això que us he explicat ha passat o no ha passat, si no ha passat és mentida. I si ha passat és veritat. I val més creure-ho que anar a veure-ho. Ai, apopè, això és una noia. Si et dones una dreia amb un suc de brot, verkaufig mein Bettlein und leg mich aufs Stroh. Steh ich mich keine Feder und beißt mich kein, den beißt mich der heuer Flo.