Vet Aquí Que... del 16/11/2017

Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'associació de mestres roses sensat i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. De contes i de rondalles ja us en comptaré un grapat. La meitat serà mentida, l'altra meitat veritat. Una vegada hi havia una gallineta tota vermella, de la cresta fins a la cueta. Era molt polida i treballadora, sempre portava un davantalet a la llinta de la butxaqueta, i duia unes tisores, un fil, una agulla, i un drapet portava la pols. Vivia en una caseta petita, però molt bonica, i tenia 3 pollets mules xerits i 3 bons amics, el senyor Gripau, la senyora Oca i el senyor Ánec. A dalt de la muntanya veïna hi vivia una guineu amb les seves 3 filles. Gondules i brutes tenien un cau que semblava un niu d'escombraries. Menjaven del que robaven i quan no es barallaven dormien. Veig que un dia la gallineta es va llevar i va dir, avui és el meu aniversari, va cridar els pollets i els va dir, escombreu bé la caseta, pareu taula ben parada, i en acabat aneu a convidar, el senyor Gripau, el senyor Ánec i la senyor Oca. Mentrestant jo faré un pastís que us enllepareu els dits. Els pollets van dir, piu, piu, piu, que volia dir, si mare, si mare, si mare. Els pollets, tres que que tres que, ja havien ingestit la feina, i se'n van anar molt decidits que apagés els seus amics. La gallineta, mentrestant, va endre la cuina, va fer el pastís, i un cop el va tenir fet, va obrir la finestra i el va posar a refredar. Ve't aquí, que a casa la guineu, les filles van començar. Mare, mare, tenim gana, mare, mare, tenim gana. I la guineu, com que era tan mandre, va dir, doncs no tinc ganes de fer res. Mare, mare, que ens mullem de gana, mare, mare, sisplau. Tant i tant la van empipar, que al final la guineu veig. Molt bé, me'n vaig a veure si trobo res per donar-nos a menjar. Va baixar de la muntanya, i quan va arribar a prop de casa la gallineta, ui, quina dureta més bona! Doncs surt això, oi, mira, d'aquesta finestra. Se'n va anar cap a la finestra i va veure, ui, quin pastís, però fixant-se bé, va veure la gallineta. Coram, això sí que és cosa fina. Ella, que sí, amb quatre sals, va pujar cap a casa seva. Filles meves, avui tindrem un bon dinar. I no ens caldrà treballar. Poseu l'all al foc, afegiu llenya, i que vulgui ben fort. Sí, mare, sí, mare, sí, mare! Ve d'aquí, que la guineu, va agafar un sac ben gros. Se'l va carregar a coll, i corrent se'n va anar a muntanya avall. Va arribar a casa la gallineta, d'un bot, es va ficar dintre. Va agafar el pastís, i va empaitar la pobra gallineta. La gallineta, co-co-co-co-co-co, morta de por. Se'n fila del de la porta, però la guineu va començar a voltar, vinga, voltar, vinga, voltar. I la gallineta, manejada com una sopa, cata plat, cau de cap als peus de la guineu. La guineu l'agafa, la fica al sac, i cap a casa. Tot pujant de muntanya, la guineu es va cansar molt. Uoh! No puc més! Mira, vaig a seure de munt d'aquesta roca. Es va seure de munt d'una roca, va recolzar el cap amb una soca, i s'hi va adormir. Amb això, que va començar un cap. La guineta, com va sentir aquests rocs? Ella que sí, us en recordeu, que duia un davantalet, i que hi duia el davantalet. Unes tisoretes, un didalet, un fil i una guia. Ella que sí, agafa les tisoretes, i rat, rat, rat fa un forat al sac. Surta fora, treu el pastís, mira pels voltants, veu una petrota, la fica dintre del sac. Us el forat, ben cosit amb la guia, el didalet i el fil, i muntanya avall, que per casa falta gent. El cap d'una mica, la guineu es desperta. Uaaah! Quina dormida que he fet! Ai, avallant, el sac no m'ha volgut anar agafat. Nooo, encara hi és. Se'l va posar a coll i va començar a pujar. Peram, sí que pesa aquesta gallina. No hi fa res, encara que és grossa, sembla molt fina. Així que arriba la porta de casa, les guineus estaven a l'olla. I criden! Corra, mare, corra, mare! Que ja vull! La guineu, a boca al sac, xaf! Calva pedra, salta l'aig avollit i es cald a les guineus. Uaaai, uai, uai! Uii, el cul! Uii, uii, uii! Les orelles! Tant escaldades vam quedar, que mai més, no van baixar, a cap casa robat. A casa de la gallireta, tot ja estava ben contemplat. S'havien ben entaulat. Els pastís ja se l'han menjat, i de tan bo que l'han trobat, ni una engruna no n'han deixat. I catacric, catacrac, aquest conte s'ha acabat. A darrere de la porta hi ha un fos s'ha acabat amb en Jesús. Bé, aquí, que en aquell temps que les bèsties parlaven i les pedres cantaven, hi havia una dona molt pobra, molt pobra, que tenia tres filles. Les tres més boniques que el sol i més bones que el pató. Es deien Marina, Antonina i Caterina. Un dia es va tornar al portal de casa seva una balleta que demanava caritat, i la Marina, la gran, de seguida li va oferir brenar aigua una cadira per descansar. Quan la balleta la va veure tan generosa, li va dir, escolta bonica, no has quedat mai la vella aventura? No senyora, què és això? Mira, al punt de mitjanit tu obres la finestra de la teva habitació i dius amb veu alta i clara, quina serà la meva vella aventura? I ja veuràs què passa. La Marina no va entendre gaire bé, però no hi perdia res fent-li cas. Tu et vas estar desperta fins a mitjanit i quan tocaven les 12 avor i la finestra va cridar, quina serà la meva vella aventura? I de sobte vas escoltar un aveu que venia de la foscor, que deia, el rei de nàpuls. Es va espantar moltíssim, va tancar la finestra, va córrer a ficar-se al llit, es va tapar tota sencera el cap i tot. No va dormir tota la nit. De fet se li va oblidar durant tota la setmana, però el cap de set dies el davant de casa sí va saturar en tot de carrossos i cavalls i un jove molt ben vestit, molt ben plantat. Amb una corona el cap va trucar a la porta i va dir la mare de la Marina, sóc el rei de nàpuls i vinc a demanar la mà de la vostra filla Marina, que he vingut expressament perquè es arma amb ella. A la pobra dona li van fer fill a les canves, va bé d'agafar-se al llintar de la porta, però encara va tenir ànims de cridar a la seva filla. Marina, nena, la Marina va baixar xugant-se les mans amb el davantal i quan va veure que tota aquella gent la buscava i no se'n sabia venir, ella ja no es recordava pas. El cas és que es va trobar aquell tros d'home amb corona allà davant seu o jo no allà davant d'ella i li deia, ens casem. Clar, ella es va mirar la mare i va dir, si no, l'àndem a mateix es va fer un casori de la més lluit i la Marina, vestida de reina, va marxar cap a nàpuls amb el seu reiet en una carrassa fabulosa i vestida de reina. Un altre dia es va tornar a aturar davant de la porta de casa seva la balleta. Aquesta vegada va sortir l'Antonina, la segona, i també la va fer entrar a berenar, a veure, a descansar, i la balleta també li va dir, escolta bonic, que no ha escrit mai la vella aventura. No, no senyora, què és això? Doncs mira al punt de mitjanit o a la finestra i dius en veu alti clara quina serà la meva vella aventura i llavors què passa. L'Antonina va fer cas perquè és de les persones que pensaven que els guills se'ls ha d'escoltar. Es va estar desperta fins a mitjanit i quan tocaven les 12 va obrir la finestra, va cridar, quina serà la meva vella aventura. I de sobte va escoltar una veu que venia de molt lluny, que deia el rei de França. Es va espantar moltíssim, va tancar la finestra, va coraficar-se el llit, es va tapar tota sencera cap i tot, no va dormir el cap de set dies. Ella havia estat mirant per la finestra tot el temps. El davant de casa seva s'aturava en tot de carrers els cavalls, encara més lluïts que la vegada anterior. I un jove ben vestit, vell, amb corona, va trucar la porta i va dir a la bona dona. Sóc el rei de França i vinc a demanar a la mà de la vostra filla Antonina que he vingut per casar-me amb ella. A la pobra dona, les canves li van tornar a fer figa, però va sortir corrents i la Antonina, doncs, veixava, us ho cregueu o no, pentinada i mudada. I el rei li va dir, vols casar-te amb mi? I la noia va contestar, ja hi hauríem de ser. I l'endemà mateix es va fer un casori de allò més esplèndid. I la Antonina, vestida de reina, va marxar cap a França amb el seu rei dins d'una carroça encara més bonica que l'anterior. I encara un tercer dia es va tornar a aturar la balleta. Va sortir la catarina a la petita. I tot efectuosa també la va fer entrar a berenar, a veure descansar, a la va convidar a dormir si volia. I la balleta li va tornar a dir, escolta bonica, no es queda mai la vella aventura, no senyora, desmira al punt de mitja nit a la finestra i dius, veu el teclar, a quina serà la vella aventura i per atenció que alguna cosa passarà. I en aquest punt la catarina va pensar, ah, ja ho entenc, perquè és clar, ja era la tercera vegada que estava passant allà. O sigui que la catarina es va estar asseguda amb la cadira al peu de la finestra i quan tocaven les 12, molt il·lusionada, com si en és de fira va obrir la finestra i va cridar, quina serà la meva vella aventura! I la veu fosca, que venia de la nit, va dir, un gos negre sense nas. Ah, la catarina es va quedar glaçada i molt, però molt espantada, va acordencar la finestra, es va ficar corrent solllita, es va tapar cap i tot, no va dormir tota la nit, però ella plorava i plorava i plorava i vinga a dir. Les meves germanes han quedat a la vella entura i s'han casat amb reis i a mi m'ha tocat un gos negre sense nas, no vull, no vull, no vull. I es va passar el set d'hi a següents plorant, que no hi havia aquí la consolers, i al cap d'una setmana trocava la porta un gos negre sense nas. Viu aquí una noia que es diu catarina? La mare va treure l'escombra i va començar a donar-li cops, però el gos tornava. I he vingut per casar-me amb ella i jo sóc la seva vella entura. La mare vinga a fer-lo fora i el gos tornava una vegada i una altra, i la catarina sortia de l'habitació i vinga a plorar, i vinga a plorar, i vinga a plorar. Tant si va estar tancada a l'habitació plorant, que finalment va dir. I qui em diu que aquest gos no hagi de ser la meva vella entura de debò? Potser no és el que sembla. Finalment va sortir, i quan el gos va tornar a demanar-li de casar-se, ella va dir, doncs, que semnos, i que sigui el que hagi de ser. La mare no sortia de desmellada, es van casar sense cafesta, i va marxar a peu. I camina, que caminaràs al cap de set dies, al gos negre, sense anar-se's, va tornant un descampat, on només hi havia un esberzer. L'esberzer és plèndid, això sí. El gos es va ficar per sota, i mossegant aquella erbota, va estirar fort, fins que la barra en caiva apareix un forat, i el gos hi va ficar. I la catarina, el darrere. Primer tot era fosc, però de seguida es va veure com una cleroi. I la llum va anar creixent fins que van anar caminant fins al jardí, més meravellós que us puguiu imaginar. Flors i erbes de tota mena, florits, frescos, uns cans d'ocells que delactaven, i una d'aigua, petits llacs, peixos de tots colors, i en un tornet al mig del jardí, un castell amb set torres. I quan van ser davant la porta del castell, el gos li va dir. Catarina, t'haig de dir que jo sóc un príncep encantat per una mala bruixa. Fins que no m'hagin desencantat, només em podres veure com persona una hora al mes, a la mitjanit del darrer dia. Quan ara passaré a la porta, em convertiré en ombra, com tantes ombres ja aquí dins que et serviran. I no et podré parlar fins a les 12 de la nit, aquí 30 dies, però no et faltarà de res, no et preocupis. I dit això, va creuar la porta, i el punt al gos negre, sense anar, es va desaparèixer, fet fum. Ara pla? Va dir la catarina. I es va posar recordat el castell, que era tan gran que t'hi perdies. I des dels recopils baix fins a la torre més alta, tot era luxós i bonic, mòbres, cortinatges, finestrals. I allà on anava, les seguien aquelles ombres, que eren com persones de fum, mudes. Per més que elles dirigir la paraula, no respondien res. Al final, quan es va fer fosc, va dir que tinc gana, i al moment les ombres van parar una taula a les tovalles, tovallons, tot de sed, de plata, cristall tallat. I les ombres van omplir aquella taula, de coses bones per menjar, aquella ni sabia que existien, tot tan bo. I després va dir, oi, voldria dormir. I les ombres la van acompanyar a una cambra tan gran i tan ben parada, que ni una reina la tindria millor. Els armaris eren plens de vestits magnífics, o llit amb metalassos tos, i mantes i llençols suaus. La catarina, cansadíssima, es va fer càllit, es va fer fosc i es va dormir. I l'endemà va passar el mateix, el va córrer el castell, amb un llavall, i tot era meravellós, i només calia que demanés alguna cosa amb éu alta, perquè les ombres corressin a servir-la. ¿Agués estat feliç si no fos aquella soledat? I ella ja va estar esperant, aquell darrer dia del mes s'estava a l'habitació, i de sobte es va fer com si fos de dia, i una d'aquelles ombres es va fer home. I un home molt atractiu, molt ben vestit, que es va acostar a ella i li va llargar les mans, i ella el va veure amb els ulls brillants, amables, sonrient. I li deia, catarina, sóc jo, el teu marit, el gos. Ai, ella no se'n sabia venir, i només era preguntar-li com es podia desencantar, però ell no ho sabia. Només li havien anunciat que la noia que li vindria amb la vella Ventura ho podria fer, però no sabia com. Van estar parlant tota l'hora, però quan va haver acabat l'hora, l'últim segon va tornar la foscor i el silenci, i la catarina va semblar que li arrencaven un braç. Cada final de mes la catarina esperava desperte i llavors parlava amb els discusits, i ella, malgrat que només el vei un ar al mes, el va començar a conèixer, i se'n va enamorar. I ell també. Llavors cada vegada que arribava tot era abraçar-se, i fer-se petons, i quan desapareixia l'hora justa, i ella ja el començava a esperar el més següent, no feia altra cosa. Jo de creure i pensar, i pensar, i creure, que una d'aquestes vegades el príncep es va dormir, i la catarina llavors va aprofitar per mirar-se'l, fixament, sense despertar-lo, que li anava passant el dit per la cara, per les orelles, pel coll, i li va veure una cadeneta al coll, i d'aquesta cadeneta penjava una claueta. Aquesta clau demana un pany, va pensar la catarina, i mirant, mirant, va veure que al pit hi havia un furadet de la mida d'una piga. Va ficar-hi la claueta, que li anava just a la mida, i dasa es va obrir una finestra al pit, i ella es va costar a mirar dintre i va veure la balleta a la vella aventura, que anava dient fins que cada campana no tocarà i que el gall no cantarà, el teu estimant no es desencantarà, però en aquell moment complia l'hora, el príncep va desaparèixer i va tornar a la foscar. La catarina aquell més sí que va esperar, i quan va arribar l'últim dia va omplir el príncep a preguntes, que no sabia res, els terres minuts es va tornar a dormir, i ella va córrer un finestre del pit amb la claueta, i va tornar a la balleta, que deia, fins que cada campana no tocarà, ni que el gall no cantarà, el teu estimant no es desencantarà, però quan va acabar l'hora també tot va desaparèixer, i va passar encara una tercera vegada, però llavors ella ja havia estat rumiant tot el mes, i va dir, però jo caig sé fer, jo caig sé fer, jo caig sé fer, però en aquell moment es va acabar l'hora, va tornar a la foscar, allavors la catarina es va espantar, ella no havia arribat al final, la balleta no havia acabat de dir, i li va venir una idea terrible, i si l'havia mort, va córrer en cintre un llum, va córrer a costar-se, va veure que el pensa que encara hi era, que encara dormia, que encara hi havia el finestró obert, va voler mirar dintre, les mans li tremolaven, i sense donar-se, va caure una gota de cera al pit d'ell, llavors es va sentir un gran tro, la terra sencera va tremolar, i tot castell, jardins, ombres, tot va començar a caure, la catarina es va abraçar a ell per protegir-lo, però ja no hi era, llavors es va eixopir a terra, cridant, fins que es va acabar el soroll, es va acabar els tremolors, llavors va tornar a obrir els ulls, i es va trobar el descampat de l'Esberzer, vestida tal com anava el dia que va arribar, no hi havia res més, l'Esberzer tornava a estar al lloc, la catarina va plorar, va cridar, cridava el gos negre, cridava la mare, cridava la Valleta, cridava les germanes, cridava tothom, però ningú li va contestar, va intentar arrencar l'Esberzer, només va aconseguir escarepar-se tota ella, i quan va sortir el sol, va veure que havia de marxar d'allà, i es va posar a caminar, i camina, que caminar es va arribar a una ciutat, i allà va veure una Valleta, que li resultava familiar, i la Valleta la va convidar a berenar, a seure, a descansar, li va oferir aigua, i fins i tot la va convidar a dormir, i llavors d'ella li va explicar tot, i llavors la Valleta li va dir és que el rei d'aquest país ha perdut el seu bonic fill amb un encantament d'una bruixa dolenta que l'ha convertit en un gos. Potser és el teu marit, i van pensar que no perdien res anar a parlar amb els reis, i aquells pares ploraven d'alegria, escoltant la catarina, i tot era preguntar-li com té els ulls, i com té la veu, i com té les mans, i ell ho deia, i els reis deien si calés, si calés, i ploraven. I el darrer dia d'aquell mes van fer tapat tots els batalls a campana del país perquè no sonessin, van fer matat tots els galls, i al punt de les 12 van cridar ben a l'hi fort des de la torre més alta. Cap campana no ha tocat, ni cap gall no ha cantat, fill nostre estimat ja estàs desencantat, i es va sentir un trobo fortíssim, i vam veure venir un genet del fons, que a mi de que anava creixent, ell anava veient que sí que l'era, que sí que l'era, que és ell, que és ell, i van córres que les avalli, i això els escalons de 4 en 4, i només veure'l se li va abraçar, i tot era fer sapatons pensant que només tenien aquella hora, cara ja, no? I es va fer una festa de casori, com no se n'havies mai cap. Van venir tots els reis, els de nàpils, els de França, la mare, la valleta, les teves germanes... Ai, tothom, i van ser feliços, i van menjar niços, i compta comptat, compta acabat. Vete aquí una vegada. Un retorn de... Vete aquí que aquesta és una història que va passar amb un país molt llunyà, a la Índia. És una història acabada de xerts i de mangostes.