Vet Aquí Que... del 7/12/2017

98.1 Vet aquí que en aquell temps que les bèsties parlaven i les pedres cantaven... Els bons amics, aquesta nit ha anat tota la nit i fa un fred, un fred. Està tot glaçat per fora. El conillet, que està dins de casa seva. El conillet té molta gana, però no pot sortir. No pot sortir perquè està tot endavant. Obre la porta i fa un fred que faré, no sap què fer. Però, mira, com té tanta gana, surt a buscar menjar. Surt, per sobre de l'aniu, va remenant per allà, a veure què et troba per menjar. Finalment, troba dues pastanagues grosses, precioses. Oh, que bé, ja tinc menjar. Agafa una pastanaga i, rac, rac, rac, rac, rac, rac, es menja la pastanaga. Aquesta pastanaga tan grossa, quan acaba de menjar la pastanaga, dius, tinc la panxa plena, ja estic tip. Doncs, mira, què farem aquesta pastanaga? Mira, saps què? Penso que el meu veí, el meu amic, el caballet, el caballet deu estar també dins de casa, mort de fred i mort de gana. Aniré a portar-li aquesta pastanaga. I el conillet, caminant, caminant, caminant, de pressa, de pressa, arriba a casa del caballet. I el caballet truca la porta, pom, pom, pom, pom. Però no hi ha ningú, el caballet no hi és. Doncs mira, saps què? Li deixaré aquesta pastanaga aquí a la porta. I quan arribi, la veurà i podrà menjar. Doncs sí, així ens ho va fer. I el conillet se'n va anar de pressa, de pressa, de pressa, cap a casa seva. El caballet, el caballet brú, el caballet brú, també havia sortit perquè tenia gana, però estava tan fred, i estava tot tan gelat, tan gelat, que no trobava res. Vinc a remenar per la neu, per sota la neu, i, finalment, sabeu què va trobar? Va trobar un murat gros, preciós, o que contens que m'està. Oh, que bé, aquest nap és el que més li agradava. Va agafar el nap, i el caballet brú, nyam, nyam, nyam, nyam, nyam, nyam, nyam, nyam, nyam. Va, i es menja aquest nap tan gros. Oi, que bé, tinc la panxa plena, i estic tip. I toc, toc, toc, toc, toc, toc, toc. Se'n torna cap a casa seva. Quan arriba a casa seva, allà a la porta, veu una pastanaga. Veu la pastanaga. Diu, oh, una pastanaga. Qui m'haurà deixat aquesta pastanaga? Ah, i pensant, pensant. Ah, ja m'ho penso. Segur, segur, que me l'ha deixada el meu amic, el conillet gris. Oi, que gentil, aquest conillet, que bo. Va agafar el norolló per pensar, però jo tinc la panxa plena, i ja m'he menjat el nap. Doncs saps què faré? Pensant, pensant. Diu, mira, el meu amic, el bé, el bé grassonet, i amb la llana rossedeta, aquest deu estar a casa seva també. I deu tenir molta gana, amb aquest fred. No deu usar a sortir. Doncs mira, saps què? Li portaré aquesta pastanaga, i toc, toc, toc, toc, toc, toc. Se'n va cap a la casa del bé, del bé grassonet, amb la llaneta rissedeta. I tu que la porta, pom, pom, pom, pom, pom. I res, no contesta ningú. Ai, el meu amic haurà sortit també a buscar menjar. Però mira, com jo ja n'estic tip, li deixaré aquí a la porta aquesta pastanaga tan preciosa, tan grossa. Ja veuràs què content es posarà quan arribi i la vegi. I si sí, el caballet se'n torna cap a casa seva. Toc, toc, toc, toc, toc. Si sí, el bé grassonet de la llaneta rissedeta ha sortit de casa seva també a buscar menjar. I remenant, remenant per la neu, allà enterrada sota la neu, va trobar una col verda, grossa. Ai, que content es va posar al veure aquesta col. Va agafar la col i folleta, folleta, es va menjar tota la col. El bé grassonet amb la llaneta rissedeta, va estar, ja tenia, ja estava tip. Tenia la panxa plena i content. I tic, tic, tic, tic, tic, se'n va anar cap a casa seva ja tipet. Llavors, quan arriba, què va veure a la porta d'aquesta seva? Va veure aquella pastanaga tan grossa. I va dir, oi, una pastanaga. Però jo ja no tinc gana, perquè tinc la panxa plena. Qui me l'haurà deixat aquesta pastanaga? Pensant, pensant, va dir, ah, he vist les pitjades del meu amic, el caballet, el caballet brú. Segur que m'ha deixat d'ell. Ai, que gentil, aquest caballet. Llavors va dir, però jo ja no tinc gana, saps què? L'hi portaré amb el meu amic, amb el meu amic, el cabirol. El cabirol, segur que deu estar amb agadetes de casa, mort de fred i mort de gana. I sí, sí, tico, tico, tico, el bé grassonet, amb la llaneta rissedeta, se'n va cap a la casa del cabirol. El cabirol va arribar allà, el cabirol no hi era. També va trucar a la porta, va pom, pom, pom, a la porta de la caseta. No va contestar ningú. I va pensar, doncs mira, quan arribi, trobarà aquesta pastanaga a la porta de casa seva. I va deixar, i tico, tico, tico, se'n va tornar cap a casa seva, el bé grassonet de la gana rissedeta. I sí, sí, el cabirol havia sortit, havia sortit, saltant per aquell bosc. I, mireu, també tenia gana, i va trobar, finalment, unes herbetes, totes gebradetes, i uns brotets de pit. I va menjar, i amb la panxa planeta, se'n va anar cap a casa seva. Quan va arribar a casa seva, a la porta de casa, va trobar aquella pastanaga tan preciosa, i va dir-ho, si jo ja no tinc gana. Tinc la panxa plena. Ai, qui me l'haurà deixat aquesta pastanaga? Pensant, pensant, ah, mira, he vist un floquet d'allana per aquí. Segur que el meu amic, el meu amic, el bé grassonet de la gana rissedeta, m'ha deixat aquesta pastanaga. Ai, que gentil, aquest bé, aquest més molt amic meu, que gentil. Però jo ja no tinc gana. Què faré, què faré? Doncs mira, saps què? Aquesta pastanaga li portaré, li portaré. Mira, el meu amic, el conillet gris, i sí, sí, saltant per allà, va arribar a casa del conillet gris, va obrir la porta, va trobar el conillet gris, el seu llitet, que estava allà al llitet dormint, li va deixar la pastanaga allà a bord del llit, i li va, i va, i li diu, mira, com jo no tenia gana, t'he portat aquesta pastanaga. Ai, el conillet, ai, que gentil. Però jo ja estic tip, que jo ja he menjat una pastanaga, i veig aquí que aquella pastanaga va passar del conillet, la va dur, amb el caballet. El caballet va passar al bé, el bé el cabirol, i el cabirol va tornar un altre cop al conillet. Bet aquí els bons amics, ai, els bons amics, els bons amics. La casaca verda. Bet aquí, una vegada, hi havia un noi, va ja, un xicot, que va tornar de fer el soldat a una guerra molt trista, com totes les guerres, però aquella molt més, perquè fins i tot hi van haver d'anar nois de 17 anys. En arribar al poble es va quedar esma perdut en veure que a la meitat de les cases estaven endarrucades, trencades, enfonsades. En el Carraró, on havia viscut sempre, només quedaven tres cases a peu dret, la seva, no. Una veïna, en veure'ls, hi va acostar i el va abraçar. Ai, Joan, que aquest era el nom del xicot. Va caure una bomba sobre casa teva, mentre tots eren a dins dormint. Van morir els pares i els teus germans petits. En Joan es va quedar sense poder parlar. Va plorar set dies i set nits. Sort que no tenia gana, perquè no tenia diners ni per comprar pa. Un dia, caminant pels camps, es va seure sobre una gran pedra de descansar. Tot mirant cap al poble es va dir, donaria qualsevol cosa per trobar una solució al meu gran problema. Tot seguit es va sentir un soroll molt fort. Va aparèixer davant del Joan, un home tot vestit de negre, les sabates, l'american, els pantalons, la camisa, el llacet, els guants, i fins i tot anava amb un barret de copa negre, com la gole d'un llop. Oh, quina en sort, va dir el Joan. No m'havies cridat, va dir l'home de negre. No, no, jo no he cridat a ningú. Va dir el Joan una mica, encara espantat. I tant que m'has demanat ajuda dient que donaries qualsevol cosa per trobar una solució al teu gran problema que tens ara. Mira, et regalaré aquesta bossa on hi ha diners. És una bossa màgica. Com més en treus, més n'hi ha. Podràs tornar a fer la casa dels teus pares. Podràs comprar-te roba. Podràs tenir tot el que tu vulguis. Ei, ei... Però tu no em coneixes de res, perquè m'ho regales. No, no, només te la deixo. I si vols quedar-te-la, has d'entrar en un joc. Has d'estar dos anys sense rentar-te. Cap part del cos. Sense tallar-te ni els cabells, ni les ungles dels peus ni de les mans, sense canviar-te la roba. I has de portar aquesta casaca verda sempre posada. No te la pots treure mai. I estàs d'acord? Uf, això és molt fàcil, va dir en Joan. La meva mare sempre m'havia d'arrengar, perquè ja no volia ni dutxar-me ni banyar-me. M'agradava molt anar brut. Ui... Però això, a canvi de què? Sí, sí, has de fer el que t'he dit, d'anar ben brut. I si no ho pots acomplir, hauràs de venir amb mi a ajudar-me a treballar tota la teva vida sense cobrar ni un sol diner. Farem tant de mal com puguem, ja ho veuràs. En Joan es va donar que aquell home tan negre era el dimoni, però no li va fer por, en Joan era més valent, perquè era bo, se'n sortiria. L'home de negre va desaparèixer de cop en mig d'un gran soroll. En Joan tenia ganes de veure si era veritat això de la bossa màgica. I sí, i sí, com més entreia més n'hi havia! Va començar a buscar paletes, maons, ciments, es va fer una casa seva tal com era abans de la guerra. Va ajudar a fer les cases dels veïns, va reglar l'església, va fer que els carrers i les voreres estessin bé com a noves. Vaja, que el poble semblava nou de trinca. Es va fer un amic de tots els nens, els comprava panets, xocolata, bombons, nata, caramels i confills. Sempre li anaven tots al darrere, jugaven, saltaven i ballaven contents com un gínjol. Però, clar, a mesura que anaven passant els mesos, els cabells li creixien, li creixien, les ungles tan i tan llargues. No li deixaven gairebé tancar les mans. I s'havia hagut de tallar les espardenyes per deixar sortir les ungles dels peus. Feia pudor, molta pudor! Els nens i les nenes els hi era igual que fes pudor. Però els pares no els agradava que anessin sempre amb aquell noi tan brut i deien que els seus fills no volia que s'hi acostessin perquè veien en Joan molt estrany. Els feia por tan brut. De mica en mica en Joan es va anar sentint sol, molt sol. No teníem qui parlar. Els amics, amb una excusa o altra, s'havien anat allunyant d'ell. Va deixar el poble i va anar voltant pels pobles i ciutats. Tothom fugia del seu costat. Un dia va preguntar per anar a dormir a un hotel. L'amo no el volia, ja que si el veien als altres clients, no es quedaria ni el seu negoci se n'aniria norris. En Joan li va proposar de llogar-li totes les habitacions. Les pagaria totes, a canvi que pogués dormir a una d'elles. L'home hi va estar d'acord, ja que cobraria molts diners i tindria poca feina. Un dia va passar per allà un home gran buscant habitació. L'amo de l'hotel li va explicar el que feia el cas, però l'home no li va pas fer res que hi hagués un home brut. En mitjanit, en Joan va sentir l'aveu d'un home que plorava. Es va aixecar, va trucar a la seva porta. De dins, tant, amb només una escleixa de la porta oberta, en Ramon, que així es deia l'home gran, li va dir que el deixés tranquil, perquè tenia un problema molt gran. En Joan va insistir, sense marxar, dient-li que potser li podria ajudar. En Joan va insistir molt, tenia ganes d'ajudar aquell home que plorava. En Ramon li va explicar que havia tingut molt mala collita, que la setmana passada havia pedregat, que tots els arbres fruiters s'havien quedat sense cap fruita, ni pomes, ni taronges, ni mandarines, ni limones. I a més se li havia fet malbé el tractor, i ja no podria treballar a la terra, perquè ell era massa vell per fer-ho amb la xada. Tenia 3 filles que l'ajudaven a les feines d'acollir, vendre i de fer molt malades. I ara, sense res de res, en Joan li va posar molt fàcil la solució. Compraria amb un nou tractor, llavors podries tornar a plantar els camps, tindries diners per anar a comprar les llavors, tindries diners per anar a comprar menjar, no et faltarà de res. En Ramon es va quedar, es m'ha perdut, conmocionat, al sentir tot allò que li proposava aquell noi desconegut. Va pensar... a canvi de què deu ser. En Joan que li va veure la cara de desconcert i de dubte, li va aclarir immediatament, només m'heu de deixar viure a casa vostra tot un any, que era el que li faltava, per fer els dos anys tant com havien quedat amb el diable. I tant que sí, noi, va dir en Ramon, només faltaria amb el que m'ajudes, només faltaria que no poguessis viure a casa meva. Ai, vine, vine, vine a viure a casa i conèixeràs de les meves filles. Estran contentes de saber que gràcies a tu ja no tindrem problemes per viure? Es van posar en camí, van comprar un tractó, llavors, gallines, menjar, contents, tots dos van anar a casa d'en Ramon. En arribar, va cridar, noies, noies, veniu, baixeu, us vull presentar un bon amic. Les dues filles grans van mirar per la finestra del primer pis i em veurà aquell home tan brut, i amb aquelles quirelles que semblava un rodamont, no van voler baixar pas a saludar-lo. La petita, la Marietta, va baixar de seguida, el va saludar amb una bona rialla, una rialla, una mica espurveguida, la veritat, seguidita. El pare li va explicar el que havia passat, i la noia va estar molt contenta amb aquella ajuda que els havia ofert en Joan. Ho va anar a dir de seguida les seves germanes i aquestes no van voler saber res d'aquell home tan estrany. La Marietta cada dia feia el dinar, diferent, cada dia un de diferent per complaure el nou convidat i el seu pare. En Joan li enseniava els menjars típics del seu poble. A taula se'n taulaven converses divertides, altres molt interessants, de coses que havien viscut, uns i altres, de coses que havien après anar pel món. S'explicaven el que els agradava i el que els entristia, el que els divertia i el que els avorria. Què volien fer quan fossin més grats? En Joan i la Marietta es van fer molt amics. Les seves germanes no ho entenien, com la seva germana petita li agradava estar prop d'aquell home. I li deien que pujés a menjar amb elles, que no ho fes allà, que feia fàstic. La Marietta els explicava com n'era de divertit interessant i agradable, i aquí fins i tot li semblava que se n'estava enamorant. Ximpleta, li deien elles, quina animalada! Com t'has venut l'enteniment? No veus que sembla boig amb aquesta fila que fa? No en feu cas de la fila que fa. Escolteu-lo i veureu que és encantador. Ui, no! Nosaltres ens volem enamorar d'un noi ben guapo i ben net i polit. Un dia, en Joan, en acabar d'esmorzar tots tres a taula, els va dir ben serios que hauria de marxar uns quants dies. La cara de la Marietta es va entristir, però els va dir que tornaria. Quan ja era la porta amb la Marietta que l'havia acompanyat per dir-li adéu, li va dir, et vols casar amb mi, Marietta? Ets la noia més bonica, més agradable, més simplàtica, més dolça, més trempada i més aixarida que mai he conegut. Tinc tant enamorat de tu. Digues, Marietta, et vols casar amb mi? La Marietta es va quedar tot enrugulada. No sabia on mirar, però tenia moltes ganes de mirar-ne en Joan. Va respirar fons... Ai, per agafar forces, per parlar i li va dir sense embuts. Jo també estic enamorada de tu. Ets el noi més agradable, més simpàtic i més bona persona que he conegut mai. T'he de ser sincera. No sé per què no et rentes, però alguna cosa ho deus fer. Perquè ets tan bo si em vull casar amb tu, Joan. Em vull casar amb tu. I es van abraçar. En Joan li va donar la meitat de la seva anell i se'n va quedar la altra meitat. Va marxar content amb els ulls plens de llàgrimes d'alegria. La Marietta ho va anar a explicar al seu pare i a les seves germanes. El pare va estar molt content, per molt que ja s'ho pensava, perquè havia vist com es miraven sonrients sempre. Les seves germanes li van dir de tot, ximplet, arruca, com et vols casar amb un home tan brut. Tu has pensat que hauràs de dormir al llit amb ell. La Marietta va respondre'ls que s'havien perdut conèixer el millor home del món, el més bo, el més eixerit, el més simpàtic, el més divertit, que ella n'estava molt enamorada. Quan es va quedar sola, li va venir una mica de por. Com dormiria el mateix llit, el que em deien les germanes, aquell home tan brut. Potser el podria convèncer que rentés. Tot eren dubtes, alegria i preocupació. En Joan, a les dues del migia, ja estava segut sobre la gran pedra. El diable va arribar a l'hora en punt, acompanyat d'aquella fresa que sempre anava amb ell. Al veure'n en Joan brut, com una guilla, amb la casaca verda, per la brutícia, les ungles llarguíssimes, ja va veure clar que havia perdut el joc. Li va donar la bossa màgica perquè se la quedés per sempre. En Joan, feliç com unes basques, li va dir adéu. Li va fer un bot d'alegria davant seu, mentre el dimoni marxava. Traien foc pels caixals. En Joan va anar de seguida al riu a rentar-se. Ell i la roba. Un cop la brutícia més grossa va ser fora, va anar al poble, a comprar-se sa boixa en putis hores, roba i renta que renta fins que va quedar net, com una patena. Després va anar al barbí, a tallar-se els cabells i la barba. Quan es va veure ben polit, va anar a comprar regals per la Marietta pel Ramon i també per les seves germanes. Entenia que no haguéssim volgut dinar amb ell perquè feia pudor. Es va comprar un cotxe per portar els regals. Va arribar a casa de la Marietta i va tocar la botzina. Les germanes al veure per la finestra, aquell noi tan guapo, tan ben vestit, van baixar de seguida per conèixer què els havia portat fins a casa d'elles. La Marietta es va quedar dins. Estava esperant en en Joan. Bon dia, noies. Què hi ha a la Marietta? La Marietta, el sentit que allà veu, va fer un bot de la cadira i va sortir el carrer. En Joan tenia la mà, la mitjanet, li va demanar a la seva, les van ajuntar i es van casar. Van ser molt feliços i van menjar molts anissos. Veta que un gos, veta que un gat, aquest conte ja s'ha acabat. És un recull antic, que no sabem pas d'on ve, però a mi me l'havia explicat la meva avionita. El conte sobre les mans a Déu. Jo, quan era petita, preguntava sempre moltes coses. Que sí, quantes estrelles hi haus cel, que sí, per què la mare és salada. Sovint em deien, ara em penso que per fer-me callar, que les coses les havia fet Déu. Així, i prou. El cas és que tant em van dir això de Déu, que vaig començar a pensar en com devien ser les mans de Déu. Un dia se'n va ocorre preguntar al meu avi què era el que tenia, quan era petit. I em va ocorre preguntar al meu avi què era el que tenia més paciència de tots. I el meu avi em va explicar aquesta història. Em va dir que el bon Déu va començar la seva feina, tal com diu unes llibres més antics creant la terra i separant-la de l'aigua i va ordenar que es fes la llum. Després va crear les coses a una gran velocitat, en pocs dies. Em refereixo a les coses realment grans, com la roca, les muntanyes, després els arbres, els animals. Un cop aquestes coses ja havien estat creades el sisè dia. El bon home va pensar que ja no tenia necessitat d'observar continuament la terra. Allà no hi podia passar res o quasi res. El bencorria sobre les muntanyes, però encara havia de prendre ballar amb les copes i les copes dels arbres, però això el bon Déu li semblava molt bé. Les coses ja vendrien a funcionar. Ell les havia creat per dir-ho així un mig aturdit. Només amb els animals la feina li havia començat a interessar de debò. Quan va començar-nos a la loma el sisè dia es va oblidar completament de la terra i no aixecava el cap per fer ni una ullada sobre la terra. I no sent quina part complicada del cos home s'estava dedicant si en el nas o la panxa quan va sentir un batre de les al seu voltant i una veu. Era un àngel que passava cantant. Tu, que tu veus? El bon Déu es va vergonyir perquè sense voler l'Àngel acabava de cantar una mentida. Ell no estava pas mirant i per tant no veia res. Va mirar de seguida cap avall i de fet havia passat una cosa que ja no tenia remei. Un ocellet volava perdut i espantat sobre la terra d'aquí cap allà i el bon Déu no podia ajudar-lo a tornar a casa, perquè no havia vist quin bosc havia sortit. Es va enforismar moltíssim i va estar a punt de dir els ocells s'han de quedar aquí ets. Però es va recordar que els àngels s'havien demanat que els d'emisales perquè així hi hagués a la terra alguna cosa una mica semblant a ells i perquè poguéssim anar tot arreu. Aquest detall el va fer sentir encara de pitjor humor. Doncs bé, contra aquest estat d'ànim res, millor que el treball. I va tornar a ocupar-se en la creació de l'home i ràpidament va recuperar la seva alegria. Ara estava fent la cara. Volia fer ulls d'àngels i va mesurar els seus propis trets per copiar-los en l'home. Treballava sobre la seva falda i així va modelar lenta i acuradament el primer rostre. El front li havia sortit bé. Col·locar simètricament els orificis del nas li va resultar més difícil. Cada vegada estava més concentrat fins que va tornar a sentir soroll. Aquesta vegada era Sant Nicolau. Sant Nicolau, que, que ho deixen molt bona consideració davant de Déu, va dir a través de la seva gran barba. Els teus llons estan prou tranquils per sort. Mira que són criatures realment el petit vaixell. Però hi ha un bocet que corresusten el límit de la terra. Un terrier, el veus? Queura! I Déu va percebre una cosa alegre, blanca, com una petita llum que dançava d'aquí cap allà a prop d'escandinàvia on la terra ja començava a posar-se rodona. Es va enfadar molt i va recriminar a Sant Nicolau que si els seus llons no li semblaven correctes hauria d'intentar fer alguna cosa també. En sentia això, Sant Nicolau va sortir del cel donant un cop de porta i provocant que una estrella caigués just sobre el cap del terrier. Petua! Ara la desgràcia s'havia consumat. El bon Déu es va donar que ell era l'únic culpable i va decidir anar per tant més a vista de la terra. Va confiar el treball a les seves mans que també són sàvies i encara que tenia molta curiositat per saber quin aspecte tindria l'home no va deixar d'observar ni un moment la terra sobre la qual ara casualment no es movia ni la més petita de les fulles. Foc tal de rebre alguna alegria després de tants torments va ordenar a les seves mans que li mostressin l'home quan estigués fet, quan estigués llest per donar-li la vida i feia com als nens quan juguen a fet i amagar i preguntava una vegada i una altra Ja? Ja? I com a única resposta revia la remor de les seves mans modelant sense parar i continuava esperant. L'espera se li feia molt llarga. De sobte va veure caure alguna cosa a través de l'espai. Semblava procedida molt a prop del lloc on es trobava ell. El van veí on va el pressentiment. Va cridar les seves mans. Les mans van acudir plenes de fan calentes i tremoloses. On és l'home? Va cridar. Llavors la madreta va carregar contra l'esquerra. Tu has deixat que se n'anés. Si us plau, deia rita de l'esquerra però si tu volies fer tot a més no m'has deixat ni opinar que volies haver-ho aturat. Però llavors van reflexionar i les dues mans al mateix temps precipitadament van dir estava tan impacient l'home? Volia començar a viure de seguida i se'ns ha escapat. No hi hem pogut fer res, la veritat. Totes dues són minucents. El bon dieu estava molt enfadat. Va apartar les dues mans al seu costat ja que li obstruien la vista sobre la terra i vaig i va saber res més de vosaltres dues. Feu el que vulgueu. I això és el que des d'aquell moment van intentar les mans? Però les mans soles només poden començar les coses. Sense Déu no és possible acabar-les i per això finalment es van cansar. I ara? No fan res? Almenys això és el que es diu. Encara que nosaltres ens donen la impressió que Déu està descansant en realitat està enfadat amb les mans o sigui que encara seguim en el setè dia. I no faran les paus? Vaig preguntar jo o potser sí va dir l'avi almenys això ho espero i quan succeirà? L'avi llavors va respirar fons i va dir aquesta és una altra història. Aquest conte és una adaptació a partir de el conte sobre les mans a Déu de Reiner Maria Rilke. Tot això que us he explicat ha passat o no ha passat és mentida i si ha passat és veritat i si ha passat és creure-ho.