Vet Aquí Que... del 14/12/2017

Ràdio d'Esber, FM, 98.1. Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'Associació de Mestres Roses Sensat, i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. De contes i de rondalles, ja us en comptaré un grapat. La meitat serà mentida, l'altra meitat veritat. Veig que fa molt de temps vivia un llop que era un carnicet terrible. Tenia unes dents per amossegar fort i unes úrpers per destrossar la carn. Els pastors anomenaven sangota, perquè li agradava menjar can fresca i sang fresca. Vaig fer el damunt i li clavava una caixarada al coll amb les seves poderoses barres. El xai no tenia temps ni de dir... Els pastors, a la nit, comptaven els xais i, si el trobaven a faltar un, organitzaven una gran batuda per tota la rodalía, però el llop, venti, i amb les seves bones cames, ja el podíem buscar ja, que era ben lluny. Un hivern va ser molt dur, potser més que els altres. Ben glaçats, glaçaven els camps, i la sang de les venes. Els animals fugien cap a terra, més arrecerats, ni servatells, ni gaseles, ni conells, ni llibres, ni rates, ni esquirols. El llop tenia fam. La gana el va fer tornar encara més descarat, i poc a poc es va acostar fins a totes les cases del poble. Cada dia era més farotge. Avui aquí, demà allà, menjava el que podia, conells, gallines, pollastres, hoques... Era un hivern llargui cruel. Però una nit de desembre, bufava un ventijol càlid, dolç, manyac, com una gran bonança. Els pastors dormitaven i se'n gota s'acostava tot astut a poc a poc a la pleta. El ventijol portava l'olor de la llana de les ovelles, però se'n gota havia perdut de cop la fam. Vet aquí que en el moment en què per instina anava a matar un cabrit, es va fer una llum blanca, com si hem vist de la fosca de la nit sortís al sol, una música suau de violins, flautes i violoncels, unes veus dolces cantaven infonent pau i tendresa a la nit del desembre. Va ser veritat, la música emenseix les feres. Se'n gota es va mirar les ovelles amb uns altres ulls amorosos. Va veure els cabridents bufons, dormint tranquils bora a les seves mares. El seu pèl, crespat, àspra, brut de sang, es deia suau, el morro s'orrodonia i les dents es mossoven. Espiava els pastors i va veure que preparava geres de llet, formatge, metó, fruit, es cabrits i abandonaven el ramat, deixant-lo ben sol sense cap ramadà ni gos ni pastor. Però el llop no va atacar. Al camp dels àngels retruia les ovelles, el cap, el cor. La sang ja no volia de ràbia i de gana, no volia matar. I estava disposada a defensar els xais i cabridets. I si vingués un altre llop, els defensaria. Per curiositat, Sangota, una mica lluny, anava seguint els pastors per veure on anaven. Van fent camí cap a les afores del poble de Valem. Els pastors entraran en una estable. Sangota va donar la volta al corral i per un forat va veure un bau i una mula gens d'inquiets. Abans, sempre que sentien la flaire i l'olor dels llopres, posaven nerviosos i picaven de baungles, però volant advertir als seus amics el perill del llop. Aquesta vegada estaven tranquils, suaus, descansant i es bufegant suaument i donant escalforet a la vora seva. Tot era ben estrany. Haurien perdut l'olor del llop, mirava pel forat al llop i veia com els pastors se genuiaven i deixaven els seus presents. I parlaven amb una dona i un home, amb una veu plena de reverència. De tant en tant, miraven la menjadora. El bau i la mula tenien els ulls brillants, lluminosos, dins les enormes popiles del bau, com reflectit en un mirall petit, es veia un nen que ballugava a la mà, fent senyals com si el crides. Els pastors marxaren. La nit que hi haguen un estrany i profund silenci, l'equiatut li oprimia el cor. Les urpes se li arronsaven. Es feien petites ungles, i van entrar sense saber com a la cova, amb la cuba entre cames, avergonyit de totes les malifetes que havia fet abans. Sant Josep, a Caronallo, li passava la mà per l'esquena sense tenir por. Sangota li ballava a les sandàlies i va fregar el morro per les cames. La Verge Maria se'l va mirar tendrament i, per fi, va posar les potetes a la menjadora. Oh! Va veure el nen. I mirant el nen, li va brulla de dins de les entranyes l'amor i la fidelitat. Va sortir fora de la cova. Es va geobra davant el portal, prometia defensar l'infant de la menjadora, i allà sí que dalt. Va mirar les estrelles que tant com ens coneixia i em va delit, va veure que d'Orient caminava una nova estrella amb una cua lluminosa com un caballera flonja. A netxacar el morro per odular, havia mudat l'esfreidora veu, portava amb ulladruc plorener, emocionat, agraït. Després entrar una pastora i diguer a Sant Josep. Tenia un gos molt bo i molt bonic. Bon guarda serà per vosaltres. Ja no era Sant Gota, era un gos, i per la seva talla, ferma, valenta i decidida, a ell i a tots els seus descendents els anomenem ara gos llop. Des d'aquella nit de Nadal, estima l'home i quan volen fer mal als seus amos es torna terrible i decidit com un llop. Entre estrelles, música i pastós, la fera no es movia de les rodalies de valent. Va transformar-se en un gos valent, la vella rasa del gos llop. Aquesta és la història dels llops i tots els llops que hi ha hagut en el món. I aquest conte us ha agradat i per Nadal us ha transformat. I aquest conte us ha agradat i per Nadal us ha transformat. I aquest conte us ha agradat i per Nadal us ha transformat. Fa molts i molts anys, pels camins de la Xina hi corria un gran pintor. Es deia van for, però li deien l'home que mira, perquè passava hores i hores mirant. De nit mirava les pampellugues dels astes al cel, deien mirables dibuixos que feien les ribelloles a l'aire, i tot tu mirava amb una mirada única que samarava de l'ànima de les coses, i després, quan les pintava, les retornava més belles, més perfectes, més naturals. De fet, sabem que el pintor van for estimava més les imatges que ell feia de les coses que les coses ens hi mateixes. L'home que mirava era famós. Uns deien que era burxot, altres que era un sabi, però tots asseguraven que tenia el poder de donar vida a les figures que havia pintat. Els cavalls, les seves pintures, estaven lligats perquè no fugissin. Els lladres no entraven a les cases on hi havia un gos pintat per van for. Els senyors de la guerra li suplicaven que pintés soldats. Van for, no s'aprofitava d'aquesta fama per enriquir-se, perquè ell no desitxava ni les coses més senzilles que vol tothom, que volem vosaltres o jo. Una taula parada, vestits confortables, casa collidora, no, no, no, ell només enciava pins ells i colors. Rollos de ceda o paper d'arròs per capturar aquelles imatges que li volien al cap i anar pels camins del món sempre buscant imatges noves. El pintor tenia un deixepla. Link. Vam conèixer un dia, perquè és volitat. Link va comprendre en un instant la mirada del mestre i va quedar fascinat per la bellesa incomparable de les coses tal com les revia dels ulls del mestre. I Link ja no es va separar més d'ell. I per ell va perdre la casa, la família, la riquesa. Tot li va ser igual, i es va convertir en el seu deixepla. Li preparava les teles, els pins ells, les pintures... I també es va convertir en el seu servidor. Li buscava menjar, demanava caritat si no tenien res, i si calia, robava. Li donava missatges als peus quan estava cansat, i quan feia fred la brigava, l'abressava, i portava les mans glaçades del mestre, el pit per donar-li escalfó. Link era incapable de morir per no deixar sola van fo. De sobte, una nit, van venir soldats i es van precipitar el seu damunt. I Link, desesperat, va creure que el buscaven a ell, perquè el dia abans havia robat un pastís de ross. I mentre Link es moria de por, van fo, es fixaven les eritzacions de mil colors que les flames dels finals dels soldats feien a través del paper de ross. I quan els estaven lligant les mans amb violència, Link es va agafar només de pensar que si ell faltava, qui pujaria el mestre Collibé per travessar el proper riu? Qui carregaria tot el seu bagatge? En canvi, van fo, tot i el dolor que li feien els nousos va notar que els colors de les mànigues dels soldats no feien joc amb el corador dels seus abrics. I els soldats se'ls van endur, arrossegons pels camins, sense explicacions, i Link plorava per van fo. I van fo, tot el que miva, estar mirant les corones de boira de la lluna. I van arribar al Palau de l'Emperador, els van arrossegar a través de moltes portes, passadissos, sales, Link gemagava. Van fo, mirava els colors i les llums i les ombres d'aquell plau tan immens com un desert. Fins que van arribar a la sala, on esperava el fill del cel. La sala era plena de consellers imòbils com estàtua, amb la mirada baixa. Allà, el silenci era de sapucre, ni cans ocells, ni soroll de passes, ni tampoc la de flors, ni el més lleu corrent d'aire. El fill del cel estava assegut en el seu tron. Van fo va veure que era jove, però tenia ungles de vell i un rostre impacible. Van fo va preguntar què havia fet per rebre un tracte tan bàrbar. I tu m'ho preguntes? va dir l'Emperador amb una veu tan musical que feien peniganes a plorar i tan freda i autoritària que et feien empassar les llàgrimes. Has de saber que tens totes les culpes. Van fo, mirava la transparència de les mans, mans de nen. Es va tornar a fer silenci. L'Emperador després va continuar parlant. Has de saber que em van educant la solitud més absoluta. La gent es mantenia tan lluny de mi que no em tocaven ni les seves ombres. No podia arribar-me res del món, perquè el món era impur. El meu pare va fer portar palau tots els teus dibuixos i em va fer viure aïllat amb la sola companyia de la teva meravellosa obra. I jo mirava i remirava aquest món, que era el teu, i el mirava amb totes les llums del dia, amb les llums del matí, del migdia, de la tarda, del vespre de la nit i en totes les estacions de l'any. I tu em vas fer creure que el món era vell i perfecte. I jo vaig creure que els dracs eren amics, que els mars no ho fagaven, que les dones eren conflores i que els guerrers no morien. Quan em vaig fer gran, un dia em van obrir les portes a fora, i vaig veure per fi el món tal com era. Ai, llavors vaig descobrir que el cel i els núvols són llexos, els camins estan plens de fang i pedres, la sang dels injusticiats és repulsiva i la carn de les dones repugnan. El món no és més quina pesterada d'ataques confusa llançades al buit per un pintor boig. Em diuen que sóc emparador, però no sóc res, perquè no vull regnar sobre tota aquesta porqueria. Només vol dir la pena regnar en el teu món. Aquest món meravellós on tu t'endinses, aquí tu sí que n'és el rei. No jo. L'Ing tenia els ulls enganxats a terra, van for, imprudent, mirava al fons els ulls del jove emparador, i veia que no tenien més vida com mirall. M'has mentit, vell impostor, i he decidit que t'ho prendria tot, com tu m'ho has pres a mi. I va sentenciar. Et tancaré en el pitjor colabós, del qual no podràs sortir mai. Tu mateix. Les teves portes són els ulls. Te'ls cremaré. Els teus camins són les mans. Te'l estallaré. Quan el Deixè preling va sentir aquesta sentència, es va llançar desesperar contra l'emperador, i els soldats el van aturar al moment. I l'emperador va dir en Rancúnia, i també t'ho diu, perquè tothom t'estima. I va dir als soldats, mateu-lo. I l'ing va ser a temps de fer un sal, i apartar-se del mestre, per tal que el seu cap tallat, no li esquitxés el vestit de sang. I van for, sense voler, va admirar la belleza de l'etaca escarlata de la sang de l'ing, al terra verd. Però escolta, tinc el meu poder una pintura teva. I l'emperador va afegir amb ància. Inacabada. Manu, que abans de quedar reclòs per sempre en tu mateix, dediquis les hores de llum que encara et queden a acabar aquesta pintura. No tinc cap dubte, costos ulls, que viatjaran sexe. I les teves mans, tan pròximes a caure, descobriran els límits dels sentits humans i faran una obra mestra. Veiem que van for, no deia res, el va amenaçar. Si no ho fas, abans de cegar-te, cremaré tota la teva obra davant teu. Els criats van afegir-se a portar el dibuix. Van for, va ser un riure, no calia l'amenaça, de seguida el va recordar. Era el cel i el mar. Només l'havia començat quan era massa jove i encara no percebia prou bé tot el que després va prendre a veure. Perquè ara la memòria li portaria les llums, els colors, les sensacions i les seves mans, que s'havien tornat sàvies, farien el miracle. El mestre va agafar el pinzell i va començar a escampar blaus al mar i anacabat. Una bafarada, dolor de mar, va penetrar l'aire sense demanar permís. I el terra es va començar a mullar. El mestre feia les zones més propires en filagar-se's de plata, però més enllà l'equietud dels blaus tenues de l'aigua els fonien els blaus calis del cel. No hi havia oritzó, creava una infinitud concava. I no hi va posar res més. Només una barca que venia. L'aigua anava pujant i ja arribava als jonolls. Panfó treballava amb avidesa i mirava fascinat la transparència de l'aigua que sorgia de les seves pròpies mans. I l'aigua ja arribava a la cintura. Ningú, ni l'emperador, no usava trencar la màgia d'aquells moments. I l'aigua de mar anava pujant i ja arribava al pit, fins al cor del pròpia emperador. Les trenes dels servidors flotaven com serps. En aquell silenci es va poder sentir uns solers rítmics, com un batec d'acord. Som, som, som, som, som, som, som. La barca pintada s'apropava. El barquí tenia el coll envoltat amb una bufanda vermella que voleia volvent. Era l'inc, el de xeble. Panfó va dir sense pre de pintar a Creia mort. Si vos ho viu, com podria jo morir? I l'inc el va ajudar a pujar a la barca. I des de dalt de la barca, l'home que mira, va observar el sols tot el palau, reflectit al mirall de l'aigua, com en una gruta del tresor. I l'inc va ramar mar endins, amb un ritme tan segur com el d'un cor que està viu. I som, som, som, som, som, som, som. Tots miràvem fascinats com la barca obria un camí a la superfície del mar, que s'esborrava de seguida. Aquella barca semblava l'única cosa viva de la sala, en aquell mar que van fer, acabava d'inventar. A mesura que la barca s'allunyava, som, som, som, som, la font bufanda vermella de l'inc voleia volvent i s'anava fent petita. I el nivell de l'aigua anava disminuint. I també s'afabria el sol ritme del rem, som, som, som, som, som. I l'emperador, qui sap si ha retornat a l'infantesa? Amb la mà fent visera. Mirava els camins d'aigua que s'anaven fent fills primíssims. La barca es convertia en un punt, s'anava fent minúscul, fins que va desaparèixer. I a la sala només va quedar el terra mullat, l'olor de mar, i el silenci. Aquest conte és una versió laborada i narrada per la Teresa Rufat, a partir del conte, com es va salvar Banfo, de la Margarit Jocenar. Bé, que hi ha una vegada. El Caballé de Milany. L'agenda popular catalana. El castell de Milany s'acaba antigament alt i ferrent, el cap d'un de la Serra que separa les comarques del Ripollès i d'Osona. Conten que fa molts anys hi havia un caballé jove que, a part de ser ric, llest i poderós, tenia l'amor de les noies més maques dels pobles i masies a banda de la Serra. Se sentia tan sedisfet de viure que, una nit, a la tornada d'una festa va sospirar. Ai, no sé pas què donaria a canvi de poder viure sempre, sempre, sempre i disfrutar com ara. A l'acte se n'hi va presentar el dimoni i li va dir que si li donava l'ànima, ell li procuraria el rei màgic per poder viure sempre. El Caballé de Milany, que, com hem dit, no tenia un pèl de ruc, va desconfiar d'entrada dels negocis del dimoni. De seguida es va donar que, ben pensat, el tracte no podia fallar, i a que, mentre ell visqués el diable, no la tindria pas la sevaànima. I en cas que morís tampoc, perquè llavors el dimoni hi hauria trencat el pacte, va respondre doncs que ja estava d'acord. Tracte fet va esclevar el dimoni. A canvi de l'ànima no moriràs mai, si tu no et vols morir, naturalment. Ho tinc molt clar que no em vull morir mai va confirmar el jove Caballé encantat de la vida. Aleshores el dimoni va agafar d'un prestatge de la Xemeneia una estella de teia que servia per fer llum. I va dir al Caballé que la guardés com un tresor, que la desig en un lloc secret del castell, on no la pogués fer molt bé el foc ni l'aigua de la pluja. I abans d'esfomar-se, va sentenciar, tu seràs etern com aquesta teia. El jove li faltar tens per amagar aquell tros de fusta en un forat a la pàrret de la seva cambra, que després va tornar a tapar dissimuladament amb pedres i calcs. El Caballé va viure uns anys donant-se tots els gustos, sense mirar a prim. Fins com dia, va notar que es feia vell. De primer, per reaccionar indignat, pensant que el dimoni havien complert el tracte. Després, però, recordant, fil per randa les paraules que s'havien intercanviat amb el banyeta, es va donar que de fer-se vell no se n'havia parlat, i que, per tant, potser el tracte no era tan rodó com ell havia imaginat de jove. I així va ser com el Caballé de Milany, igual que tota cuca viva d'aquest món, es va anar fent vell. A segons el padris de la plaça d'armes, va veure morir els seus amics, els seus germans, i fins i tot els seus fills, que és la cosa més trista del món. Quan les cames no podien donar un pas, es va arropir el banc del foc des d'on va veure on moria els seus nets. Millor dit, no va veure res perquè s'havia tornat sec, però va saber que havia mort pels plors de la gent i pels gorigoris dels capellans. Al cap d'un temps es va tornar a sort, i va arribar un moment que la seva pell no notava l'escalforeta del foc, ni el seu nas s'havia distingit l'olor de la can que rostien a les brases, de les llufes que afruixava el gos. El vell Caballé va sobreviure un rosvari de generacions, els ereus del castell naixien, es feien grans i morien, però el vell sempre estava segut el banc del foc, i mòbil com un tronc. No tastava res, ni menjant ni aigua. L'únic que feia era xerrar, xerrava continuament, com si desbaria gés, amb uns crits i gemets que ningú no entenia. Al cap de molts anys els descendents fars de sentir remogar aquell vell que només servia per ocupar el recor més calent de la casa, van acabar per traslladar-lo a la cambra dels mals endresos. El vell no va callar, al contrari, continuava gemagant, cobert de tereïnines, en milltona pila d'armes anticuades i deines del camp, retirades de la circulació. Al cap de molts i molts anys, dos viatgers que passaven bona a les muralles del castell es van estrenyar de sentir aquells crits, i van entrar a preguntar què passava. La senyora els va dir que no s'alarmessin, que es tractava dels crits d'un vell que repèpia ja va. Els foresters van preguntar quants anys tenia. La dona va respondre, no ho sabem, els més vells diuen que sempre l'han vist al castell, que el podríem visitar senyora. La dona no hi va posar cap impediment, al contrari, encara se'n va alegrar. Si poden fer-lo callar d'una vegada, els ho agrairé, i va acompanyar-nos a la cambra on havia desat el vell. Els foresters van escoltar-lo amb molta tensió. Després van dir, aquest home parla una llengua que fa segles que va desaparèixer. Nosaltres l'entenem perquè l'hem estudiat als llibres. I, que dimonis diu, es va estrenyar la dona. Els avis van explicar que el vell no parava de repetir el mateix. Deia que dins del mur d'una determinada cambra del castell, hi havia amagat un tros de teia, que l'anessin a buscar i que l'atiressin al foc de seguida. Gràcies a les indicacions del vell, no va costar gaire de localitzar l'amagatell de la teia. Gràcies a les indicacions del vell, no va costar gaire de localitzar l'amagatall de la teia. Van tirar-lo al foc i, a mesura que es cremava, el vell emmodia fins que va poder morir tranquil. Compten que el cavaller de Milany li va quedar un somriure enganxat als llavis, com si les penes de l'infer, on havia anat a petar, no fossin res comparades amb els horribles torments que havia patit al llarg de Milany, de malviure com un trastot inútil. Avui, de la nissaga dels senyors que habitava l'antic castell de Milany, no en queda arrastre, i de l'altiva ferrella fortalesa, tant sols en queda les ruïnes d'un païs de paret i les pedres escampades muntany aball. Aquesta llegenda, doncs, és l'única cosa que ha sobreviscut a la calamitat dels temps que tard o d'hora tot ho destrueix. I aquest conte s'ha agradat, o aquesta llegenda ha estat ben explicat fins aviat. Vete aquí una vegada. I catacric catacrac, el conte s'ha acabat. Derrere la porta hi ha confits, i veu allà pels dits. I no em feia la feina, ni em feia la feina de l'altre furore. I no em feia la feina, ni em feia la feina de l'altre furore. Gràcies.