Vet Aquí Que... del 21/12/2017

Hola! Som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'Associació de Mestres Roses Sensat i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. Rondalla va. Rondalla ve. No us cregueu res del que us diré. Era una erranya... Era una begara? Era una erranya, arraurí de de fred. Molt fred. Perquè era aliberte i feia molt de fred. Estava amb un estable abandonat, un estable ple de terenyines. I aquesta pobra, aranya, com altres vestioles, quan ve aliberte, com les mosques, els mosquits, desapareixen les sargentanes. Desapareixen tot l'hivern. Busquen un foradet, busquen un lloc i queden tot l'hivern dormirets. Aquesta aranya va ensopagar amb aquest estable, van donar ple de taranguines brut, però ja feia fred i aquesta va buscar un reconeix per poder dormir tot l'hivern. Aquesta aranya estava molt tranquil·leta, però un dia que plovia, va ploure, feia molt fred, va cloure per una esquerda d'aquest estable i va quedar enganxada amb aquesta paret, embolicada amb tots els filets que havia filat. Estava gairebé dormireta, molt dormireta. Quan de cop i volta va sentir un plor, uns plors d'un infant, d'un infant que va deneixar. Aquests plors la va despertar. No sabia si feia molt temps que dormia o no, però es va despertar. Perquè aquest plor d'aquell infant, d'aquell pobreçó que estava plorant, la va despertar i es va muinar molt. No podia suportar els plors dels infants. Llavors va obrir un ullet i va veure, a baix a l'estable, un nen, un petit nadó, però al voltant d'aquest nadó, una llum, una ureola com de foc, com d'aurada i d'un més veia, l'infant i l'aclaró aquesta que il·luminava tot l'estable. Poder, hi havia més gent, però d'un més veia, d'un més veia l'infant. Llavors l'aranya, cabila, que cabilaràs, pensant, perquè les aranyes cabilen molt, pensava, pensava que serà això, però aquests plors, un nen, un nadó, un nadó plorant amb aquesta llum, no ho entenia. Llavors l'aranya, l'aranya que va tenir un fillet i se li va morir de molt petit quan ja començava a filar, va pensar no puc suportar els plors dels infants, va baixar amb el seu filet, va baixar fins a baixar la palla, va baixar fins a la palla i llavors d'allà de la palla va arribar el nen pels paüets, pels paüets va pujar, va pujar, va pujar, va pujar fins a la barbeta i li va fer passigolletes. L'infant amb aquelles passigolletes se'l va mirar, se'l va mirar i va somriure, va fer un somriure, un somriure silenciós, un somriure de debò, com són de debò els somriures, sense fer sorolls. L'infant va parar de plorar, va mirar l'aranya, la va agafar amb les seves manetes, li va posar una espurna de claror al cap d'aquesta aranya i amb les manetes la va llançar cap amunt i una força, una força que no sabia si era l'aranya, va quedar totes, totes barada, no sabia si era de alegria, de goig, va començar a pujar, a pujar per sobre de l'estable, per sobre de les taulades, dels edificis més grans, de tota aquella ciutat, va pujar cap amunt, cap amunt, cap amunt, amb aquelles pornetes de claror al cap, tot va pujar amunt, però també es va començar a dirigir-se endavant, endavant. Va passar per països, per països on la gent parlava d'una altra manera, on la gent es vestia d'una altra manera. Oh, la lluna, quan la veia passar, deia, oi, i somreia, deia quina cosa més bonica. L'aire, que té unes pornetes, també estava ballant de content quan la veia passar, i ella endavant, endavant, endavant. Hi havia els ocellets també, que al veure-la, doncs, no sabia què passava, què era allò tan preciós. I anaven de branqueta, en branqueta, aquells arbres d'espulladeig pel fred, amb arbres ben observadors de tot allò, van, i ell, i l'aranya endavant, endavant, endavant. Hi havia, amb un poble, un seg, que li va caure el platet que captava, i llavors va dir, oh, he vist, he vist, he vist la llum, oh, i després, més endavant, va veure un senyora que hi havia, que portava la seva filleta, que encara no parlava, i va dir, i va sentir que deia, oh, que bonic, que bonic, i ella, l'aranya, amb aquella llumet, aquelles pornetes que declaró, anaven endavant, endavant. Fins que va trobar, sabeu, va trobar un ballet, un ballet de barba blanca, d'una barba blanca, que li arribava fins a la cintura, i anava amb una bestiota, amb un animalot gran, gran, gran de color rosa. Només va ser trobar aquest ballet, va canviar la direcció, i va anar de tornada, i ja tenim l'aranya, el ballet, muntat amb aquest animalot tan gran, tan gran de color rosa, i endavant, i van tornar una altra cop, endavant, anant, endavant, endavant, fins que van trobar un altre ballet, un altre ballet, també, amb una barba blanca, que li arribava fins als genolls, i aquest ballet anava també muntat amb un animalot gran, gran, gran, de color negre, oh, ja tenim l'aranya. El primer ballet, muntat amb aquell animalot rosa, seguit de l'altre ballet, muntat amb un animalot gran, gran, gran, gran de color negre, i així van caminar, van anar endavant, endavant, endavant, fins que van trobar un altre ballet, més ballet, més ballet, més ballet, de barba blanca, que li arribava fins als peus, i aquest ballet també anava muntat amb un animalot molt gran, molt gran de color blanc, i així ens tenim l'aranya, i els tres ballets endavant, endavant, endavant, fins que van arribar, fins que van arribar a l'estable, el portal de l'estable, on molt a l'hora d'anir hi havia quatre pastors, quatre pastors que van dir, ui, guaiteu, guaiteu, guaiteu, una estrella, la gent de comptada, la gent d'estimada. Ves aquí una vegada. Per què el que us greu vol, té les cireretes vermelles. La gent de catalana recollida per Joan Amades. Josep i Maria, fugint dels reiarodes que volia matar el nen, passaven per un caminói quan els soldats els van descobrir. Els freits van mirar on amagar-se, i no veien els soldats de la llengua. I no veien, sinó, unes grans mates de grèvol que creixien per al camí. Quan els soldats arribaren, els descobriran allí al darrere, i es llançaran damunt les mates per agafar-los. Els grèvols es feren molt i molt i molt espessos, tant que no els deixaven passar. I quan els més decidits volien atravesar-los, les punxes de les fulles els esgarraparen la cara, les mans, els braços, les cames, de tal manera que totes les fulletes quedaran tacades de sang, i ells ben esgarrenxats. Els soldats recolaren a Doloritz fins que es decidiran atallar el grevolat. Però, en acabar, ja no veien allí lloc ni la penjada més lleu dels tres fositius. D'aquell dia en sap, cada any, per Nadal, el grevol té cireretes vermelles com gotes de sang. Veta aquí una vegada. Els dos ànecs i el gripau. Faula. Veta aquí que una vegada, lluny d'aquí, en una estanya envoltat d'arbres, hi vivien dos ànecs i un gripau. Els ànecs es passaven el dia Nadal ni cap bussant-se per pescar peixos. Mentrestant, a l'altra banda de l'estanya, el gripau saltava de l'aigua a les pedres i de les pedres de l'aigua conteny feliç. Aquests animals eren vots veïns i sempre que convenia, s'ajudaven. Però heu-s'assí que un estiu gairebé no va ploure. L'estanya es va començar a secar de mica en mica, fins que va arribar un dia que ja hi havia més fancaigua. Els dos ànecs estaven molt amoïnats. És molt difícil de viure en una estanya secat. No podem nedar-hi ser lliures. Quina vida ens ha tocat? És terrible. Cada dia hi ha menys aigua pel bany. Haurem de volar altres terres abans no s'acabi l'any. Van passar unes quantes setmanes i la situació no ho millorava. Llavors els ànecs van decidir canviar d'aires. Havien pensat volar cap a un altre llac que coneixien i on sempre hi havia molta aigua perquè baixava de les muntanyes navades. Els ànecs tenien moltes ganes d'estar frescos i d'anar sense problemes. Diuen que a l'altra banda, més cap al nord, hi ha un llac que amb molta aigua tindrem més sort. Diu que d'una rascosa baixa sense fi, ah, passomi, volem-hi, què hi fem aquí? Però abans de arrancar el vol, van voler acomiadar-se del seu veí. Per això van anar a l'altre cantó de l'Estany a veure el gripau. Quan hi van arribar, un dels ànecs va diamablement. Bon gripau, amic nostre, que vius aquí. No és gaire agradable el que et hem de dir. Marxem cap al Tresaigua, és un nou indret, perquè aquí ens moriríem de gana i de set. El gripau, en sentíquis les paraules, es va posar molt trist i potser també es van pipar una mica, perquè en el fons no volia quedar-se sol. Però això va preguntar, i on anireu, digueu-me si es pot saber, sense els veïns de sempre, allò què faré? Les llarges nits d'estiu que hem compartit sense vosaltres ànecs. Oh, que avorrit! Els ànecs li van explicar que se'n volien anar. Cap a un estany on l'aigua no s'acabava mai, i com que els es sabia greu marxar, també es van entristir. Ja anaven a emprendre el vol quan tot d'un gripau va raucar com si que entés una cançó molt trista. Ai, si tingués les ales dels meus amics, amb ells me n'aniria bé lluny d'aquí. A mi m'agradaria acostumar-me a viure sol, i si l'estany se seca, viure el riarol. Ah, si pogués tot d'una també volar, amb vosaltres vindria. No em vull quedar. Els ànecs van mirar-se'l una a l'altra, i van moure una mica el coll, ensenyar-l d'adopte. Pan està una bona estona pensant, pensant... A la fi d'un d'ells vaig xiuvejar alguna cosa a l'orella de l'altra, i després va dir content. He trobat la solució, i ara ja sé què farem. M'ha acabat, perquè tots tres marxarem. Visca, visca, és un bon dia per volar i fer via. Tots tres van estar-hi d'acord. Havien trobat la solució, i només calia que el Gripau fes una promesa als dos ànecs. Durant el viatge no podria obrir la boca per dir res. Ell va estar-hi d'acord, però abans es va voler assegurar que ho havien tès bé. El viatge serà llarg, va dir Gripau, m'ho he anat, i hauré d'estar ben callat i sense poder obrir la boca, i si algú em fa una pregunta no la podré contestar, això mateix van dir els ànecs. Queda prohibit parlar. Sí, sí, el Gripau els va donar la paraula que durant el camí no obriria la boca per res del món. Però tenia un dubte, com s'ho faria per volar si no tenia ales? Ell, que només podia fer petits saltirons de pedra en pedra o de marge en marge. Un dels ànes, el que havia tingut la idea, li va donar la resposta. Portarem una branqueta al bec ben agafadeta. Tots dos, un per cada cap, i amb la boca ben tancada tu hi hauràs d'anar penjat. I jo almito tots dos vosaltres. Va dir el Gripau molt content. Podré contemplar el paisatge des de llidal i la gent. Oh, que bé volar pels aires com si anés dins d'un avió. Amics, que feliç que sóc, m'heu trobat la solució. I de seguida es van posar en camí. Des de terra, per l'horitzós veien dos ànecs de coll llarg volant, cel allà, i portant un branquilló. I al mig del branquilló també s'hi veia un gripau ben agafat amb la boca. Ja feia una bona estona que volaven, i faltava poc per arribar al nou estany. Tot d'una, a baix van veure una vinya, i entre les rangleres de cips, dos pagersos que acabaven la terra. Fixa't, company, mira'n l'aire, que no saps el que hi veuràs. Un parell d'ànecs que porten un gripau ben agafat. I tant, va contestar l'altra pagersa estrenyat. No hi vivis mai una cosa així. I el gripau s'aguanta agafant-se amb la boca a la branca. Deu anar a cap a l'estany. Si ho expliquem, no s'ho creurà ningú. El gripau estava molt content, perquè sentia com parlava endell. Li agradava molt que els pagersos admiressin la seva força. I tota que hi havia promès als 12 ànes que no obriria la boca, no es va poder estar de contestar. Mireu quin parell de ximples, dos pagersos desgraciats. Ep, escolteu el que diuen de veure'm ben estrenyats. Pagesos, neus vist de vinyes, això no es discutirà. Ara bé, el que són ases mai no neus vist volar. I a partir d'aquí, ja sabeu què va passar. I com es va acabar l'història, oi? És tal com us ho imagineu. El pobre gripau va caure estaballat al mig de la vinya i va quedar aplanat com una truita. Això sí, ben mort. Diuen que si parles massa et pots ben equivocar. Si no, mireu el que passa quan no pares de xerrar. Allà dos ànecs hi viuen, però, ai, no tenen veí. Era un gripau molt simpàtic, que xerrant es va morir. Bé, d'aquí una vegada. Les dues balletes. Conta popular català. Hi havia una vegada dues germanes balletes que vivien en una caseta a la muntanya. M'alvivien dels formatges que feien de quatre cabres, d'unes pumberes, dels ous d'unes gallines i poca cosa més. Una es deia Margarida i l'altra Rosella. La Margarida era la gran i la més llesta i astuta. Però sempre havia estat força lletja. La Rosella, en canvi, havia estat tan bonica com una princesa de compte. Era bona com el pa, però innocent com una criatura. I feia cas de tot el que li deia la seva germana. La Margarita sempre havia tingut enveja de la germana petita. I sense que ho sabés ningú, li havia anat espantant tots els pretendents. I cap de les dues no s'havia casat mai. Esclar que tot això ara ja feia molt de temps. I ara tenien les cares arrugadetes, les verbetes punxegudes i els nassos despervè. Tant mateix, la Margarida encara tenia gelos de la germana, però ho dissimulava tan bé com sempre. I la Rosella mai no es va donar de res. La Margarida, des d'acabar sentia dir que venia el príncep, va tenir una idea que, per una banda, li podria solucionar la vida la poca que li quedava. I que, per l'altre, li faria tot el que volia. Vaig veure que havia de passar per aquelles muntanyes al fil del rei, que era un príncep bé i de cor tendre. Deien que darrerement se'l veia molt trist i els seus amics feien corre que tenia ància per casar-se, i que, per l'altre, li faria treure del davant per sempre més la bàbua de la Rosella. Germana meva, et casaré amb el fill del rei. La Rosella va riure a cor que vols creient que la seva germana li acabava de dir un acudit, però la Margarida ben sèria va continuar. No riguis i fes tot el que jo et mani. Ara mateix et fiques el pols a la boca i no paris d'achumar-lo tot a la nit, tot a la nit, i demà fins que jo t'ho digui. I ara, per què? Amb el dit amb remull s'inflarà l'apell. Es farà el 90 i et quedarà tan bonic com quan tenies 15 anys. La Rosella va fer cas de la seva germana com feia sempre. Al cap d'uns dies la Margarida va anar a veure que tal marxava aquell pols a i va comprovar que a força de xuclar-se el tot a la santa nit i tot el dia s'havia transformat en un ditet adorable, com el d'una princeseta, cosa que talla un contrast terrible amb la cara arrugada de la pobre dona. Serem riques! Ara escolta, explicada Margarida, el príncep no t'ha de veure més que el dit. Va instal·lar la Rosella a l'habitació a les fosques i ella se n'anarà a pasturar les cabres pels voltants de la caseta. Efectivament el fill del rei es va acostar i la Margarida quasi és mort d'emoció, d'admiració i de por al veure aquell esplet de joves nobles, criats, patges, enmig de tots, el fill del rei, més alegre i majestuós que ningú. El príncep, em veu amable, li va preguntar, viviu en aquest meset? Sí, senyor príncep, Margarida era llege, però sabia fer-se la simpàtica. M'agradaria senyor, va dir després d'una reverència servil, obcecar-nos amb un got de llet calenta. Si voleu entrar a casa meva, i vagi al príncep el seu petit seguir-s'hi fins al davant de la casa. La Margarida ja anava explicant que vivia amb la seva neta, que es deia Rosella. És molt joveneta, senyor, no ve de pagèsos, no? Que el seu pare era noble, però tant ell com la seva mare es va morir i jo l'he pujada tota sola. No sé què faria amb l'una sense l'altra. I Margarida el dia això em va fer un somriure tan innocent que va arribar al cor del jove. El príncep, amb l'ància de conèixer noies joves, va demanar que la fes sortir. Ai, senyor, em sap greu, però és tan bonica i tan tímida que no gosa mostrar-se. El fill del rei era presa d'una gran emoció i s'oblicàvem a calorament veure-la, i la Margarida, com qui té un tresor, s'hi resistia. Finalment, va aparentar que adoptava. Doncs, mireu senyor, ella encara és el llit. Puc fer que us ensenyi? Ai, que us ensenyi? La cara no, no voldrà pas, és molt vergonyosa. Una mata amb poc, però podríem fer una cosa. On dit si que us el podrà ensenyar? El fill del rei tenia el cor inflamat de veritat i bastari d'acord. Estava en aquesta edat tan perillosa en què un home és capaç d'enamorar-se d'un home d'una dona bonica, d'un ratx de l'ulluna en el bosc. La Rosella ho escoltava tot des del llit i estava tabalada de veure com la seva germana era capaç d'inventar tants embolics, però esclar, ella sempre li feia cas en tot. El príncep va entrar a l'habitació amb dos cortesans i quasi a les palpentes van arribar fins al llit. La Margarida només duria a la mà un espelma. Caríssima Rosella, diré el príncep amb gran cortesia, jo príncepareu d'aquell regne ho saludo respectuosament. La Rosella, tapada cap i tot, va respondre la salutació amb dues paraules minces, però amb la boeta més fineta i dolça que va ser capaç de fer, que ell va sentir rebotar en mig del propi cor. Va fer sortir el dit polze de sota els llençols. El jove, il·luminant només pel ble de l'espelma, va veure aquell dit rosat i blanquíssim, suau i jovenil, i va caure a genollat mentre el cor li batia fortament. De seguida la Margarida els va pregar polidament de sortir de la cambra. No fos cas que algú començés a donar-se de la farsa. I a fora el fill del rei va dir, Margarida, no m'ho nageu. Vull casar-me com més aviat millor amb la vostra neta. És cert que té la sang noble, pel seu cúttis o conec, i no en trobareu un altre que tingui una dolçó de veu com la que ella té. Senyor príncep, però m'agradaria respondre seriosament la vella, però no, com voleu que escasi aquesta tendre i verconiosa d'unzella? Ah, no, no, no li puc pas demanar. El príncep insistia apassionadament, i la Margarida feia veure que se dia contra cor, fins que finalment va dir que consentia amb la condició que la núvia estigués tapada fins després del casament. I tal, dit el fet, el feliç núvi va enviar els seus homes a cercar tot el que calia, i en els dies següents la Margarida, única encarregada de tenir cura de la seva neta i preparar-la pel dia amorable, revia meravellosos vestits, riquíssimes joies, regals d'oni i plata, que ella guardava amb un racó tot secret. Aquest d'unes setmanes organitzar el seguici cap a Palau, la Rosella tapada tal com havia demanat. Anava seguida del fill del rei, dels consellers dels Cortesans, i de la Margarida, que semblava una senyora de la noblesa tan ben vestida com anava. Els ancians reis esperaven assabentats de tot el que el príncep els havia dit, i la boda va ser festuosa, de les poques que s'havien vist a la contrada. Acabada la cerimònia nopcial, la Margarida va dir al príncep que, com a ella era vella i pobre, i els seus costums eren senzills, no sabria acostumar-se a la vida de Palau, i que volien tornar-se en el poble. I el va obligar el tros de pa del fill del rei a jurar-li que no anirien a veure ni la farien buscar mai. A aconseguir d'aquesta seguretat es va vendre tot els regals de valor que havia anat amagant, i amb una bona bossa plena de monedes d'or es va instal·lar en una caseta molt ben parada, sentint en el seu cor al plaer dels benjetius, és a dir, a la grança dels embolics, i les desgràcies que esperaven el seva germana. I mentre tant l'enamorat príncep va voler veure la cara de l'esposa a la nit del casament, i quan després de forsejar molt va aconseguir destapar i veure la cara de l'infel·lís vella, i la impressió el va deixar sense l'e. Després es va enreviar tant que no va poder evitar agafar-la com un fardell i llançar-la per la finestra. Però el destí, o potser la casualitat, va voler que la rosella no s'estava llest contra la terra, sinó que caigués d'un massís del plantes del jardí que voltava al Palau. La qual cosa li va salvar la vida. Però va quedar tan baldada que no va tenir forces per aixecar-se, i els joies que haurien trencat el cor de qualsevol pel mal que tenia tots els ossos i les punxades. Però ningú no la va sentir, perquè era a la part de darrere del Palau. És així que, cap a la matinada, va passar per allà tres belles bruixes, i la vam veure estenallada i jamagant en mig dels metolls amb la camisa de dormir, i li van preguntar què tenia, i la rosella els va explicar tot fil per randa. L'espectacle i l'història els va fer tanta gràcia, que ploraven de tant riure. Al final, la més bella entre riotes va parlar així. Vésquina desgràcia, pobre dona, si ens hi trobéssim nosaltres, bé que ens agradaria que algú tingués compassió. Què us sembla? Si la fem feliç, va, donem-li un do, i tot seguit es va posar seriosa i va dir, per fat i fat que la meva mare m'ha encomanat, el que ara diré que ha siguit ben veritat que aquesta iaia es torni de 19 anys. I si va tornar? La segona diré, per fat i fat que la meva mare m'ha encomanat, ara diré qui sigui tan veritat que aquesta fadrineta es torni més bonica que el sol. I si va tornar? I la tercera diré, per fat i fat que la meva mare m'ha encomanat, el que ara diré que sigui ben veritat, que sempre parli, ho faci amb veu melodiosa. I també ho va tenir. Les tres bruixes se'n van anar després de demanar-li que aquell encantament fos un secret. I la rosella tot d'una es va trobar joveníssima, tan bonica que la seva cara lluvia com el sol. I cada vegada que parlava, la seva veu sonava com una música. Quan el príncep es va despertar aquell matí, el primer que va pensar és que tot havia estat un malson. Però malauradament anava recordant i es va obligar a mirar per la finestra a veure per a aquella mena de monstre amb qui l'havia encasat. I ve-te aquí que va veure una preciosa donzella encara entrevista a les flors del jardí. Es va ficar les mans al cap. Dè que està somiant. Si mai no havia vist una noia tan bonica, que potser anava begut, dió, i estava preocupat. Va córrer escoles avall, armant un gran rebomboni fins a arribar al jardí i allà va agafar la seva rosella a pes de braços i la va omplir de besades d'amor i d'àgrimes de penediment i vinga a demanar-li perdó. No ploris, príncep meu, va dir la graciosa rosella amb la veu seductora. Això que t'ha passat, ho he llegit jo en comptes de prínceps i princeses com nosaltres. Deu ser que algun bruxot tan cantat per uns moments i per això no m'has vist tal com era. El fill del rei encara va estimar-la més per mostrar-se tan bona i comprensiva i a partir d'aquell dia van ser molt feliços. Però a mesura que anaven passant els dies, la margarida s'estranyava de no sentir a parlar més que de la felicitat dels esposos. La molt pèrfida esperava que el príncep fes matar la seva germana o almenys la tanquesa en algun calabós per sempre més. Per no tornar-se a boja de gelos, un bon dia es va presentar el palau. La rosella es va alegrar molt de veure-la i va demanar-la a la germana. Com tu has fet per tornar-te jove, rosella, va preguntar sense fer compliments. La princesa va obrir la boca i no sent per explicar-li, però va recordar temps que les bruxis li havien demanat que no digués res. I va improvisar amb molta precaució que havia demanat a un cuirater que l'inflés per la cama tal com es preparen els cuïnos per contenir el vi. El cuirater no volia, però en veure els diners que li ho faria va acabar cedint. La va fer estirada molt a la taula, li va lligar una cama, li va fer un trau a l'altura del turmell, es va posar a bufar amb les manches. La pell de la vella comença a ativar-se, les arrugues van començar a esborrar. Margarida tot i el dolor es sentia més lleugera, com si eren volades. Amb un mirall anava comprovant que sí, s'inflava que sí, que se li anaven les arrugues, però que seguia vella i lleigia i estava rabiosa. Cridava el cuirater que l'inflés més i més i el cuirateu anava fent fins que va passar una cosa obrososa. La vella, Margarida, va explotar com un globus i vella no se'n va cantar mai. I vella no se'n va cantar mai.