Vet Aquí Que... del 11/1/2018

Aixis. Adiós, placer. 98.1. Benvinguts a Babilònia, on la cultura és la protagonista. Un espai de crítica cultural que cada dijous de 9 a 10 del vespre comentarà als millors llibres les exposicions més interessants, els concerts més emocionants, les pel·lícules i obres de teatre més destacades de la cartallera, sense deixar de banda el debat de la més rabiosa actualitat. Ja ho sabeu a Babilòniers. No us ho perdeu. Dijous de 9 a 10 del vespre, Babilònia. El just a la fusta, parlem de tot el que passa s'enjust. Hi haurà alguna premsa que ja aconseguirà entreure qui eren tots els empresaris que anava amb ell, que fins ara mutis. 400 pisos per vendre. Si es va apagant de la seva butxaca, ningú li pot dir res. Busco sempre aquella notícia, una mica positiva. Tant d'èxit de públic que està omplint gairebé cada dia. Sí, volem veure un d'aquests drogues més de casa i amb moltes oportunitats molt festivals. T'equivoques en un penal, no vas a Madrid, pots quedar closificat a per vida. Tot se soluciona, amb el temps tot se soluciona. Fusta a la fusta, vivim s'enjust en directe, cada matí de 10 a una. I llavors et posa un kilo de pomes? Sí, mig kilo per menjar i mig per llançar. Cada any me'l baratem el 45% de la fruita que produïm. Mentre estan 800 milions de persones passen gana. El món no necessita més menjar, necessita més gent compromesa. A mans unides, recolzem projectes contra la fam a 60 països. T'hi compromets? Truca el nou 10811 a 888. A l'Òdios de CERN 98.1. Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'Associació de Mestres Roses Sençat. I avui hem vingut a explicar-vos coses. Fem una mica d'acord. Fem una mica d'acord. Fem una mica d'acord. Fem una mica d'acord. Fem una mica d'acord. Fem una mica d'acord. Fem una mica d'acord. Fem una mica d'acord. Fem una mica d'acord, explicar-vos comptes. Esperem que us agradin. Vet aquí que, en aquell temps, que les bèsties parlaven i les pedres cantaven... Aquest conte es diu La Cua del Retolí. És una llegenda sarda. Vet aquí que una vegada hi havia un pagès que era molt pobra. Era tan de pobra que per esmorzar només tenia un tros de pa i un got de llet. Un dia, mentre esmorzava, va sentir el repic de les campanes de la iglesia i va pensar... Ui, les campanes toquen a missa. Així es va xacar de la taula, va posar el got de llet i el tros de pa dins l'armari del menjador i va sortir de casa. Quan va tornar de missa, va obrir la porta de l'armari i va veure un retolí que estava davant el got de llet... i sabeu que va fer el pagès. Si va anar acostant a poc a poc, molt a poc a poc, sense fer soroll i nyac, el va agafar per La Cua i li va arrencar. Ui, quin mal m'has fet! Va protestar el retolí. Torna-me de seguida a La Cua, que demà, en caso, i la meva retolina, no vol un marit escoat. Fem un tracte. Va contestar el pagès. Et tornaré a enganxar La Cua si em portes un got de llet com el que t'has begut. Afanya't a portar-me el que tinc, tinc molta, molta gana. El retolí no va fer gaire bona cara, però va pensar que el millor que podia fer era anar-se en corrents corrents a veure l'ovella. Quan hi va arribar, li va dir, estimada ovella, dona'm llet, que la portaré al pagès i m'enganxarà La Cua. Demà, en caso, saps? I la meva retolina no vol un marit escoat. L'ovella li va respondre molta calma. Oh, jo, prou que t'endonaria de llet, però abans necessito menjar una mica d'herba fresca. El pobre retolí se'n va anar corrents corrents cap a un camp, sembrat, sembrat. El color de la terra era marró, i només es veien uns petits vins de l'herba que despuntaven, despuntaven entre els terrossos. El retolí va cridar ben fort. A mi, camp, dona'm un manat d'herba fresca per l'ovella, que em donarà llet pel pagès, que m'enganxarà La Cua. Demà, en caso, saps? I la meva retolina no vol un marit escoat. Ah, ja t'endonaria d'herba, però abans necessito aigua de la font, perquè creixi, perquè creixi ben depressa. Va respondre ell molt trist. El retolí, tot i que estava cansat, va córrer sense parar fins a la font. Fonteta, dona'm aigua, la portaré al camp, que té 7, i em donarà herba per l'ovella, que em donarà llet pel pagès, que em tornarà a enganxar la Cua. Demà, en caso, saps? I no puc presentar-me escoat davant la meva retolina. Però la font en real li va contestar. No em puc donar d'aigua, perquè l'aixeta no rege, hauries d'anar a cal llauner a demanar-li que vingui a reclar-me-la. Ai, el retolí molt impacient, per recuperar la Cua, va córrer com un llam a casa de llauner. A veure, li va dir d'una tirada, lluner, ajudem, vés a reparar l'aixeta de la font, que em donarà aigua per regar el camp, que em donarà herba per l'ovella, que em donarà llet pel pagès, que em enganxarà la Cua. Demà, en caso, saps? I la meva retolina no vol un marit escoat. El llauner, sense perdre la calma, li va contestar. Si em portes un parell d'ous frescos per fer-me una truita, aniré a la font i arreglaré l'aixeta. El retolí se'n va anar ràpid a trobar la gallineta. Ai, gallineta, m'hauries de donar dos ous per llauner, que ha de reclar l'aixeta de la font, que em donarà aigua per regar el camp, que em donarà herba per l'ovella, que em donarà llet pel pagès, que em enganxarà la Cua. Demà, en caso, saps? I la meva retolina no vol un marit escoat. No te'l puc donar, no te'ls puc donar als dos ous. Abans necessito menjar un grapat de cegor. Hauries d'anar al forner i demanar-li un grapat de cegor. El retolí, mig mort, se'n va anar a dret al forner, que tot, tot, tot acabava d'obrir la seva botiga. Forner, donem un grapat de cegor per la gallineta, que em donarà un parell d'ous per llauner, que arreglarà la font del poble. Amb l'aigua regaré el camp, que em donarà un menat d'herba per l'ovella, que em donarà llet pel pagès, que em enganxarà la Cua. I és que demà, en caso, i la meva retolina no li agraden els retolins escoats. Si em portes llenya, pel forn et donaré cegor, li va contestar al forner. El retolí ja no podia més, però com que volia recuperar la seva llarga Cua, va córrer ve l'Òscar pel bosc. Quan hi va arribar, va trobar un munt de llenya, feia un gos a veure, el retolí em va replagar un feix i se'm va anar de dret a cal forner. Llavors, el forner li va donar cegor, que ell va portar la gallina, que li va donar un parell d'ous, que ell va tornar al llauner, que va anar a reparar la font, que li va donar aigua, que la va anar a portar el camp, que li va donar herba, que ell va portar l'ovella, que li va donar llet, i que ell la va portar al pagès, i finalment el pagès li va tornar a enganxar la cua. Llavors el retolí se'm va anar corrent, corrent a casar-se amb la seva estimada retolina, que ja l'estava esperant. El retolí d'aquest conte, per poder-se casar lluint una bona cua, s'ha hagut de ben esforçar. De vegades les no és fàcil, i costa molt de guanyar. Fa molts i molts anys, a l'entrada del Mar Negre, hi havia una ciutat pròspera nomenada Troia. Els troiants tenien un gran tresor, la princesa Cassandra. Era tan bonica, la princeseta, que hi ha de petita set generals benjoralla i altats al rei de Troia, amb l'esperança de ser dignes a casar-se amb ella quan fos més gran. La princesa Cassandra era tan covejada, que a les mitges dormia el temple d'Apollo, perquè ningú no se la pogués emportar. Però una nit, el deu Apollo es va fixar en la princesa, i va sentir que creixia dintre seu un amor i un desig més gran que el que havia sentit, des de la mort de Jacin, el seu amic adolescent, va dir-me esperaré fins que siguis una dona Cassandra, i seràs meva. Es va jupir, i li va fer un petalorella, i amb el seu olor Apollo li va otorgar un do, el do de la profecia. De manera que quan Cassandra es va despertar era encara més meravellosa que abans, perquè podies sentir-me llunyades que parlàvem de coses que passarien. Quan vas clatar la guerra, entre els grecs i els troiants, el rei i les reines s'ho vingui i preguntaven, com acabarà aquesta guerra tan terrible que Cassandra? Però ella no sabia, perquè a la veritat encara era massa lluny. Era com una figura l'horitzó, borrosa, per la distància. Quan Cassandra tenia 16 anys, en plena guerra, Apollo va tornar a reclamar-la. I tot feixent de i arrogan, el deu va irrompre la seva cambra i va dir, ja n'hi ha prou d'esperar. He vingut a buscar-te. Cassandra va respondre. Em sento molt honorada. Apollo, però he decidit ser soltera. Oh, però jo sóc el villan! Apollo, l'immortal! Mira qui tens la meva lira! No, no, si te'n va fa. Sisplau, vés-te'n. Però és que jo t'estimo, Cassandra. Et vaig donar el do de la profecia, vaig besar les teves orelles, i jo et vaig fer tal com ets. Cassandra llavors desaposà vermella. Va ser tu? Jo estava dormida. M'hauries d'haver despertat i preguntar-me si volia el regal que m'ho faries. T'ho el torno, el teu regal. Pèn-me'l! Apollo es va sentir. Molt ferit, molt ofès, molt humiliat. Mai ningú no l'havia rebutxat. Ai, el teu més bé i més perfecte! Un regal dels lleus no es pot tornar. Es va lamentar. I va afegir. Almenys, Cassandra, fes-me un petó. Cassandra va pensar que no hi havia cap mal a fer un petó a una persona que t'estima. I es van besar. Però, Apollo, amb el seu alè, ja que no li podia prendre el primer do que li havia donat ni ganes que en tenia, li va traspassar un segon do. Segueix fent profecies, princeseta, m'ha disfornaguer, i la va apartar burscament. Ara estàs més dotada que abans. Quan Apollo va haver marxat, Cassandra va començar a tenir tot de visions terribles, incendis i sang, espases, un cavall gegant, vaixells i ombres, esfundraments. El rostre tan bonic de Cassandra va empolidir. Va córrer a quedar els seus pares. Ara sí que podia contestar la seva pregunta. Para, mare! Els grecs guanyaran! Els grecs us assassinaran! I a mi em faran presonera! Ho he vist tot! Calma't, criatura, que no ho veus bé, això! Has tingut un mal son. Vés a descansar, troia no córrer cap risc, va dir el rei. Que troies incendiarà, criava Cassandra, estirant-li la cap en força. Que no ho entens! Ho he vist! I vist com es cremava! Troies incendiarà! Però, com més es desesperava, Cassandra, més comentaris feien els trollants. La princesa Cassandra s'ha tornat boja. Quin drama! Tanta belleza i tanta bogeria l'hora. Perquè Cassandra havia estat malaïda. Ja us ho podeu imaginar. Apolo l'havia castigat a no ser creguda mai. En poc temps els cabells que vans eren floscos i li van tornar grisos a desesperació. La belleza li va desaparèixer i la cara se li va arrugar tota. Les va esquincar les vestidures i corria pels carrers a durant la gent que trobava. Els grecs tenen un pla! Enviaran un cavall! Va ningú no la creia ningú. Aquesta va ser la revengel el teu apolo per haver ferit el seu orgull. El cap de deu anys a guerra els grecs van construir un cavall. Un immense cavall de fusta, gairebé tan alt com la porta de la Moralla. I el van deixar allà abandonat. Com un tribut de troies a la ciutat dels cabells. Què se'n van anar a marellar? Com si es retiressin del setge. I tot el que va quedar van ser les marques negres d'un miler de fogueres. Cassandra cridava-te esperades. Cremeu! Cremeu el cavall! És un parany! Però ningú no li feia quasi. Només era una boja vestida amb parracs que corria pels carrers amb els ulls fora d'hòrbitre. Els troiants van creure que havien guanyat. Però els grecs s'havien donat per perduts, que havien marxat per sempre i que els hi deixaven un tribut al seu balon. I van entrar al cavall de fusta a la ciutat i el van deixar a la pressa del mercat. Després em començava allà el voltant seu per celebrar la victòria. Cremeu-lo! Destruiu-lo! Se'ns gargama allà a Cassandra, que no sentiu la dringadissa de les armadures dels soldats que hi ha dintre. Però la maledició d'apolo tal com havia condemnat Cassandra va condemnar els troiants. No van fer cap cas de la princesa, que cridava que la flota, una amiga, tornava a calpar la platja, que els soldats grecs sortien del cavall de fusta, que obrien les portes de la muralla, que els alemics estaven a punt d'entrar a la ciutat i destruir-la. I tot va passar exactament tal com ella havia predit. Els grecs van calar foc dels edificis. Van assequejar els temples, van assassinar el rei, la reina, els habitants, a Cassandra el van condemnar l'esclavitud. I, mentre tant, el cavall de fusta s'ho mirava tot des de dalt i semblava que deia, jo sí que et creia incesa, jo t'he cregut sempre. T'he fet aquí una vegada. En el temps dels cavallers de la taula redona, un bon dia, el rei Artur i els seus cavallers van sortir de casa. Durant la cassera, Artur va veure un cèrbol blanc. El cèrbol blanc el va mirar directament als ulls durant un moment i després va fugir cap al dintre del bosc. Els cèrbols blancs són molt rars i són un portal cap als resmons. Així que Artur, sense dubtar, va partir darrere de la misteriosa criatura sense esperar els seus companys. De sobte, el cèrbol es va girar per enfrontar-se Artur i llavors es va transformar en una enorme cavaller vestit per una armadura. I amb un cop del seu braç, vestit de ferro, el cavaller va fer caure Artur del seu cavall, li va posar el peu sobre el pit, va ensenveïnar l'espasa i li va dir, Artur, prepareu-vos per morir. No temo morir, va dir Artur, però vos perdreu l'honor atacant-me d'aquesta manera, perquè vos porteu armadura i jo, una roba de casa. Lluitarem vos si desitgeu, però deixeu-me tornar el castell a posar-me l'armadura, llavors tindrem una bralla justa. El cavaller va fer una rialla, us perdonaré, amb una condició, i és aquesta, que em prometeu tornar d'aquí un any, un dia, amb la resposta a la pregunta que ara us faig. Què és el que les dones volen més que res? Si aconsegueu portar-me la resposta correcta, us perdonaré, si no, us tallaré el cap. D'acord? D'acord? Va dir Artur, ves quin remei. Sense dir res més, el cavaller va desaparèixer el bosc i Artur va tornar al seu castell, i allà va explicar l'aventura als seus cavallers i la seva intenció de passar els propers mesos pel cant per tot arreu, buscant la resposta a la pregunta. I va haver un silenci, mentre els cavallers assimilaven les notícies. Però llavors, sir Galvan, un dels seus millors cavallers, va donar un pas endavant i va dir, senyor meu, deixeu-me anar amb vos. I Artur i Galvan van partir en la seva missió, i allà on anaven preguntaven a la gent què era el que les dones desitxaven més que res. Bon sexe, deien alguns picant l'ullet. Diners, deien els cínics. Robes fines, deien altres, i més robes fines, que amagaven alguns marits. Ai, un marit nou, sospiraven algunes dones. Semblava que tots els preguntats tenien coses diferents a dir. Artur i Galvan van escriure totes les respostes en una llarga llista, amb l'esperança que alguna fos la correcta. I quan l'any s'acabava, van dirigir-se el vos per reunir-se amb el cavaller. I anaven amb el cor trist, perquè intuïen que cap de les respostes apuntades era la correcta. I tot que valgan van arribar a un encrovament de camins, i allà asseguda, hi havia la dona més espantosa que havíem vist mai. Tenia grenyes en lloc de cabells, les seves pelles que molts estava coberta d'enafres socorants. Els ulls eren petits punts vermells enfonsats profundament en la cara, i la boca era com un tall profund, i se li veien uns ullals groguens. Tenia les mans com urpes. I feia una olor tan espantosa que els cavallers es van espantar. O no es dirigiu, vells nois? Va dir en veu grinyolant, per turba fan el seu cavall. Eh, bé, això, senyora, estem en una missió. Oh, oh, oh, una missió, eh? Va riure aquella mena de bruixa. Pel que he sentit no he tingut molt d'èxit. Es van quedar parats, com ho sabia? Què voleu dir? Tenim moltes respostes. És igual quantes respostes tingueu. Va escopir la bruixa. No us serviran de res si no teniu la correcta. El cor d'artur va bategar en força. Senyora, si sabeu això, sabeu també la resposta a la pregunta. Oh, oh, oh, sí, que la sé. Llavors, per l'amor de Déu dieu, la lliús recompensaria amb tot l'or que vulgueu. No és or, el que desitjo. Només us diré la respostes si un dels vostres cabellers si es va aturar a burlet amb els ulls de porc fixats en Galvan. Si un dels cabellers promet casar-se amb mi. Senyora, va dir Artur incòmode. No vols ser gruller, però no podria demanar cap dels meus cabellers que es casés amb vos. Marxeu, doncs. Perdeu el cap si voleu. A mi m'és igual. Artur estava a punt de continuar la marxa, però Galvan va dir, senyor, espereu. Si aquesta dama ens dona la resposta a la pregunta, jo em casaré amb ella. Però què dieu, Galvan? Va dir Artur sorprès. Si ens dona la resposta, a repetir el que veiem vau fer-me, em casaré amb ella. Oh, bé, aplaudia la bruixa. M'agradeu, Galvan. Sóc un no tan vell. Jo els va dir la resposta a la pregunta. I van continuar el viatge. Amb la bruixa que volcana amb ells. Però Artur no va escriure aquella resposta a la llista. Tenia l'esperança que el caballer estigués satisfet amb una de les respostes que ja tenia, i que, per tant, Galvan, no hagués de fer aquell sacrifici. Quan van arribar al lloc de reunió, van trobar el caballer esmolant. Una d'estral. Artur li va donar la llista, i ell la va llegir. I, quan va haver llegit fins a l'última resposta, va rugir el tor. Prepareu-vos per morir, i la resposta no és aquí. Galvan va fer un pas endavant i va dir, espereu, tenim una resposta més. I és aquesta. El que les dones desitgen més que res és el poder de decidir sobre les seves pròpies vides. Una expressió de furia van no volar la cara del caballer. Aquesta és la resposta correcta. Va grunyir furiós, i va desaparèixer el bosc. Us ho vaig dir. Va cloquejar l'herpia. Anem, Galvan, anem a casar-nos. I Artur, Galvan, i la Bruixa van tornar a l'acord. Tothom es va l'agrada veure tornar a vius dels dos caballers, però també els va sorprendre l'estanya criatura que portaven. Quan la gent es va saventar que Galvan s'anava a casar amb... Amb allò? Es va fer un silenci. Tots es van compadir del destí del pobre home. Però una promesa? És una promesa. I Galvan i la Bruixa es van casar. Aquella nit, després d'un depriment banquet de noces, els novis van marxar a les seves estances. Mocajant i grunyint com un sang l'herpia es va ficar llit. Sense valor per acostar-s'hi, Galvan passejava amb un llavall al altre estrem del dormitori. Per filla, va fer el cap en tots els gents sols. Galvan, eh! Cridava amb les gotes de saliva penjant de la seva boca sense llavis. Això ha de ser un matrimoni de debò. Veniu aquí i vazeu-me. Galvan va respirar a fondre. Es va dirig llit. Sí va ficar. Va tancar els ulls. Va apretar l'estómac. Es va inclinar i va besar... A... Bé. Va dir una veu dolça. No està tan malament, oi? Galvan va viure els ulls i va veure el llit al seu costat, la dona més bonica que havia vist mai. Senyora, estic avergonyit, ja no sabia, però... Com és possible, avui era una bruixa més espantosa i ara sou... Sou tan vella? I la va estrenya decidir, entre els seus braços, i va començar a bazar-la amb desig. I a la matinada... Dos, dos, se sentien satisfets. Galvan... Va dir ella... La meva belleza... No es mantindrà. I llavors d'explicar el seu estasiat marit, com la seva madrastra l'havia encantat valensa de la neglomancia. I li va dir... Amb aquest petó... Heu trencat la meitat del malefici que pesava sobre mi, però només durant mig dia. Així que ara ho heu de triar. Voleu que sigui vella durant el dia? I us honori l'acord davant dels vostres amics? Però lletja la nit quan estiguem sols? O... Preferiu que sigui vella de nit, com ara, per vos? Prou horrible i vergonyant de dia? Galvan va pensant durant només un petit, petitíssim moment. I de seguida va dir... Senyora... Us deixo l'elecció a vos. Ella va ser un riure feliç i va dir... Aquesta és la resposta correcta. Dient això heu trencat la segona part de l'encanteri. Ara seré bonica sempre. Tot el temps. I se li va tirar el coll. Aquesta és una llegenda del cicle artúric adaptada per Tim Boiley i publicada al llibre Semillas al Viento. Vete aquí una vegada. Tot això que us he explicat ha passat o no ha passat, si no ha passat és mentida. I si ha passat és veritat i val més creure-ho que anar a veure-ho.