Vet Aquí Que... del 8/2/2018

Vinga, éssis! Ara escoltes ràdio d'esfer. Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'Associació de Mestres Roses Sensat, i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. Vet aquí que, en aquell temps, que les bèsties parlaven i les pedres cantaven... Història del conillet d'abots. Aquesta història la va comptar una dona d'Índia a un noillet blanc. Fa molts anys. Aquest noillet vivia amb els seus pares a prop d'un campament d'Índis. Perquè Tàbots és el nom índi de conillet. Doncs vet aquí que, fa molts i molts anys, Tàbots no era petit com ara, sinó tot el contrari. Era molt gran, era la bèstia més grossa de totes les bèsties de quatre botes. I, a més, era un gran caçador. Tenia el costum de sortir cada matí que era molt aviat. Així que s'hi començarà a veure. Però cada matí trobava i en el camí el senyal d'un peu molt gros. Això li feia molta malícia perquè el seu orgull era tan gran, com tot el seu cos, i no volia que ningú passés pel camí abans que ell. Qui és aquest que va caçar primer que jo i que fa unes passes tan grosses? És algú que em vol fer sentir vergonya? Xxxt, calla! Qui deia la seva mare? No hi ha ningú al món que sigui més gran que tu. No, si això ja ho sé! Contestava a Tàbots. Però hi ha unes peixades al camí. Van demà es lleveven cada més aviat. Però en el camí hi havia les grans peixades. Oh, està bé, eh? Va dir-se a Tàbots. Va fer un parany per enxampar aquesta bèstia tan descarada. I, com que era molt traçut, va fer un parany amb l'acorda del seu arc i la va posar al mig del camí. Quan l'àndem al matí va anar a veure la seva trampa, mai no diria el que hi havia. Oh, sol! Havia atrapat! Oh, sol! I tota la terra del voltant començava fumajada tant escalfó. Tu qui deixava les peixades en el meu camí, cridava Tàbots. Sí, sóc jo, esclar! Però fan-hi a te deixar-me anar, si no vols que tota la terra es cremi! Deia el sol. Tàbots va veure l'urgència i va pensar què calia fer. Clar, havia d'alliberar el sol de la trampa, quan abans millor es va treure el ganivet i va córrer per tallar l'acorda, però quan s'hi va costar la calora tan gran que el conill va haver de fer un salt enrere abans d'haver-la tallada. Va tornar a provar-ho i va tornar a llançar-se contra el sol per tall d'acostar-s'hi i trencar l'acorda, però amb l'escalfó va tornar a quedar-se enrere. Però Tàbots cada vegada que s'acostava el sol, amb l'escalfó es fonia fins a la meitat. Qui el sol cridava? Torna, Tàbots, torna! I Tàbots i tornava, una vegada i una altra, no aconseguir arribar-hi perquè es cremava tant que saltava enrere abans d'arribar-hi. I és clar, al final va quedar així de petit, perquè, finalment, la última vegada que hi ha, doncs va aconseguir tallar l'acorda i el sol de seguida es va inlarar cap al cel, com un globo que s'escapa. Però el pobre Tàbots va quedar reduït a la mida que té ara. La meitat de la meitat, de la meitat, de la meitat de la meitat del que era. Jo ho he vist mai? Els conills soltant per un camí amb aquells sals tan grossos? Ah, enyoren quan eren grans? Només així podeu comprendre com va haver de ser de gran abans d'haver atrapat el sol en un parany? El conillet, Tàbots, és un antic conte dels índices de Norte Amèrica. Mèrenis de dar la meditat a la vida. Mèren! Com tot això? El soldat, rondalla popular catalana. Vet aquí en aquell temps que de la palla en feia en fems, hi havia un soldat que va estar molt temps a la guerra i quan la guerra es va acabar va tornar-se en cap a casa seva. Pel camí se l'hi va fent de nit i va trucant a una casa per veure si duraven posada. A la casa només hi havia la mestressa. L'amo havia sortit de viatge. La dona va donar colliment al soldat i el feu anar a dormir a la pallissa. Quan ja feies tona que el soldat era a la pallissa, va sentir tot un soroll. Ell, que sí, canvira pel panc per tal de veure què passava, i va veure com la mestressa i un farara, asseguts al bal de la taula, es feien un gran tip de botifarres, pollastres, capons, i tota mena de bons menjars. El soldat tot s'hi delia, amb la gana que tenia el pobre. Però com que era furrester i desconegut, encara gràcies que li haguessin donat posada. Quan viet aquí que tot d'una es va sentir que trucaven a la porta. Pom, pom, pom, pom. La mestressa i el farara tots es van esborrar. De seguida la mestressa va obrir la pastera, va fer-hi amagar el farara. Aleshores els tràfics eren per on amagar el menjar, i ella, que sí, cobra el forn i ho amaga tot a dintre. De seguida va obrir la porta i va entrar el seu marit, que a mig camí havia canviat de pensament i s'havia tornat cap a casa. La mestressa, tota mal omorada, ni sabia què dir-li. El soldat, que era molt llest, va pensar, aquest és la meva, i esclatar en uns grans gemets. Ah, ah, ah. L'amor va preguntar a la mestressa que eren aquells gemets, i la seva dona li va contestar, que devia ser un soldat que havien allotjat i que dormia a la pallissa. L'amor li va dir, que he deu fer pobre menyor tot sol a la pallissa i a les fosques. Millor serà que vingui aquí amb nosaltres i que escalfi bona de la llar. I de seguida l'amor va anar a cercar el soldat, el feu a costar la llar, el cuida una miqueta, veu tenir i podeu dormir a dins de casa nostra. I que, oi, pobre, pobre, anar amb por al món deu haver passat molta gana, molta son i molt de fred amb tantes lluites com el de sostenir. Home, us diré, va dir el soldat, de fred i de son sí que n'he patit. Ara, com a gana, no me la passo del tot malament, perquè tinc ull llibre que li faig fer tot el que vull. Quan tinc gana, no he de fer si no de demanar-li una bona vianda, i de seguida me la porta. Així de veu tenir un llibre de virtut, sí que teniu una bona eina i una bona sort. Si jo el tenia, ja us asseuro que em faria uns bons tips. El murri del soldat es va treure de la butxaca un llibret a mitges gavallat, eren les ordinacions de l'ofici de soldat, i el va ensenyar a l'amo. Però com que aquest no ho sabia llegir, em va dir a l'amo que era un llibre de virtut, i es va posar tot que ho feia amb veure. El murri del soldat va dir a l'amo, bé, què us menjaríeu ara? No us agradaria un bon plat de botifarres? Doncs ja l'esperem portar pel llibre. On no s'hi podríem fer dur? Potser a dins del forn. Apa, doncs, provem-ho. Llibertet, llibretet, el forn ben aviat. Ja les hi podeu anar a buscar, les hi trobareu. L'amo digui a la mestressa que n'és el forn a veure què hi havia. La mestressa, tota furiosa, no hi volia pas anar. Però no li va quedar més remei que dissimular, i treure el plat de botifarres. L'amo no s'hi veia de content. Entre ell i el soldat es va ben atipar de botifarres fins que no deixaran res anar a la plata. Tips de botifarra, el soldat li va dir a l'amo. Bé, nostre amo, ja ho acaba la gana. Un pollastre rostí, no us el menjaríeu? Ja ho crec. Doncs diríem el llibret que el porti. Llibert, llibret, per la virtut que Déu t'ha dat, fer sortir un pollastre de dins del forn ben aviat. Ja podeu dir a la mestressa que el vagi a cercar. I la mestressa, tota reganyosa, va obrir el forn i va treure el pollastre. Amb quatre quesalades l'amo i el soldat se'l van menjar i per bé que van quedar molts tips, els restava encara una mica de bodell buit. El soldat li va dir a l'amo. Ens sembla que un caponet encara ens el menjaria. Ja està dit, va dir l'amo. Llibert, llibret, per la virtut que Déu t'ha dat, fer sortir del capó de dins del forn ben aviat. El soldat li va dir a l'amo. I no us agradaria conèixer el cuiner? Sí que m'agradaria. Doncs ja el farem sortir. D'on, d'on? Potser de dintre de la pastera. Vejam. Llibert, llibret, per la virtut que Déu t'ha dat, fer sortir el cuiner de dintre de la pastera ben aviat. Quan el frara va sentir això, ell cobra la pastera i... que a més ajudeu-me. I qui no corre, si no ell, perquè l'amo no el pogués atrapar. El soldat va preguntar a l'amo. Heu vist si ha sortit? Sí que l'hi he vist, oi? I semblava que anava vestit de frara. La mestessa patava de dents. El soldat l'hauria descobert a ella. No tenia més remei que callar i mossegar-se els llavis. L'amo no va comprendre res del joc i estava ben cregut que tot s'havia produït per efecte de la virtut del llibre. Molt entusiasmat, no parava de dir el soldat que li vengués. El soldat feia el desmenjat i feia veure que no ho volia, però l'amo no parava de pregar-lo fins que el soldat va fer veure que es deixava convence i li va vendre aquell ronc llibret per tota una bossa plena d'un sas d'or. L'amo no li recani gota de donar-los-hi, que feu pensament de posar hostal ben cargut que li bestaria llibre per al moment unes grans taulades d'aviants descuïtes i guisades, dels millors i més sabrosos, i que en aquests quatre dies es faria riquíssim. I tots van quedar d'allò més contents i que el soldat no es veu. I si aquesta rondalla us agrada, mengeu-us a la frigida. I si la frigida no us agrada, mengeu-us a la guisada. I si tampoc no us agrada, mengeu-us a la pelada. Aneu amb un cerrat a cercar el gotó vell i us el pregueu ben bé per la pell. Bé, aquí una vegada. L'àvia francesca i la mort. Bon dia, va dir l'amor. I cap dels que hi havia allà la reconeixen. Esclar, perquè a la parca venia amb la seva cavallera trenada a sota el barret i la magroga la doia magada a la butxaca. Si no és molèstia, va dir. Volia saber enviure l'àvia francesca. Ah, doncs miri, li va respondre un home assenyalant amb el div. Cap allà, veu aquelles canyes que mou el vent? Allà hi ha un camí que puja el turó, hi ha dalt i trobarà la casa. Uf, ja està, va pensar l'amor. Va donar les gràcies i va començar a caminar pel camí. Aquell matí, era un matí radiant pocs mobuls. El cel d'un blau resplendent de llum. I l'amor, mentre caminava, va mirar l'hora i va veure que eren les set del matí. Uf, tenia temps de sobres fins a un quart de dues per completar la seva llista amb el nom de l'àvia francesca. Poca feina, un sol cas, es deia contenta. I sense poder cansar-se, l'amor va seguir al seu pas lentament, ara pel camí envoltat de romanar, ara pel de farigola. Perquè efectivament era el mes de maig i amb els aigüats que havien caigut, no hi havia cap llavó que es quedés sota terra sense sortir el sol. Tot era verd i un olor de vida pujava per tot arreu. És natural que la mort estapés al nas. També era lògic que no vulgués mirar tants nius a les branques, ni tantes avelles amb la seva flor. Però què hi podia fer, ella? La mort d'aquí, i era de pas. I l'amor va arribar a l'àvia francesca. Si us plau, va dir, aduladora, busco la francesca. L'àvia ha sortit d'hora, va dir una nena, una miqueta esforguida, tot i que la parca seguia amb la seva trena sota el barret i la mala butxaca. I a quina la torna, guapa? Va preguntar, oi? Vés a saber, va dir la mare de la nena, sortint de la cuina. Depèn dels cafès del dia. Vol cap, ella camina i va treballant. La mort es va sogar, es va mossegar el llavi. Quina frustració ve de seguir rodant per un món tampler de vida. Ai, fa molt de sol. Que puc esperar-la aquí? Oi tant! Aca la francesca, qui ve, té casa seva. Ara, que també pot ser que ella no torni fins al vespre, o la nit. Menoi, va pensar la mort. Se m'escaparà el tren de la cinc. No, no. És millor que la vagi a buscar. I va dir la mort, i on la podria trobar ara? A veure, de matinada ha sortit a munyir, hores d'ara segurament deu ser el camp de blat de moro sembrant. Qui on és aquest camp de blat de moro? Va preguntar la mort. Segueixi la tanca? I després ja veurà el camp i hauret darrere. Gràcies. Va disseca la mort. I va començar a caminar. Va mirar per tot el camp de blat de moro, i allà no hi havia un ànima, només garces. Es van rabillar tant que se li va caure la trena de sota el barret. Eh, vella, caminar, era on et deus haver ficat, va escopir. I va continuar buscant. Un hora després, amb el nas irritat de tant olor d'herba bona, la mort es va topar amb un caminant. Senyor, podria dir-m'ho? No, és l'àpia francesca. Ui, està de sort, va dir el caminant. És a casa dels noriegas. Tenen el nen malalt, i allà ha anat a curar-lo. Gràcies. Va dir la mort, seca com un tret, i va pressar el pas. El camí era dur, perquè... ara havia de fer-ho sobre un terreny llaurat de nou, sense trillar, i ja se sap com és incòmoda posar el peu sobre el terra esponjós. És cansadíssim. La mort va arribar a casa dels noriegas feta una llàstima. Puc veure l'àvia francesca, sisplau? Ja ha marxat? Com? Tant de sobte? Que vol dir, tant de sobte. Només ha vingut ajudant-nos amb el nen, que és estranya. Ah, veurà, va dir la mort orgada, és que jo esperava que fes una mica de sobretàula com tothom. Ui, vostè no coneix la francesca? Que sí, i tant, sé com és. A veure, tinguim com és. I la mort va dir, doncs, amb barruques, per descontar-te, perquè ja són una pila d'anys, i què més li deien? Els cabells blancs, quasi cap d'en seu, i no em sap ni res més. Va, té nom, descontoms, però vostè no ha parlat de se'ls ulls, eh? Ulls, no volats, sí, deuen ser no volats, perquè fumats pels anys. Ha, no la coneix pas, va dir la dona. Tot el que ha dit està prou bé per als ulls? No. Aquesta que vostè busca no és la francesca. I la mort va haver de tornar al camí altra vegada. I ara caminava indignada, sense preocupar-se ni per la mà, ni per la trena, que se li escapava de sota la barret. I va caminar, i a casa dels bonfàlels li van dir que la francesca estava molt a prop d'allà nerva per la vaca dels nits. Però la mort només va veure l'herba, que va de d'allà, però ni rasta de la francesca, ni tan sóc la petxada, i el gira als seus peus. La mort ja tenia els paus inflats, dins dels cotins enfangats. La camisa negra estava suada i emblenquinada de pors dels camps. Va mirar quina hora era. Mare de Déu, dos quarts, impossible, se m'ha escapat el tren. I la mort va començar a tornar, malaïnt tot i tothom. Mentre estan a només dos quilòmetres d'allà, la francesca arrancava les males herbes al jardinet de l'escola, i un vell conegut d'abse per allà, i torrient li va dir, com a salutació afectuosa, «Avia francesca, quan et moriràs!» Ell es va incorporar sobre les roses, i li va tornar la salutació amb alegria. «Mai!» va dir. «Sempre hi ha coses per fer?» El conte «Francesca i la Muerte» és un conte cubà anònim, recollit per onelio Jorge Cardoso i publicat en el llibre «El fil i la corda». Tot això que us he explicat ha passat o no ha passat, si no ha passat és mentida, i si ha passat és veritat, i val més creure-ho que anar a veure-ho. No em veig cap feda, no em veig cap... No em veig cap feda. No em veig cap feda. No em veig cap feda. No em veig cap feda. No em veig cap feda. No em veig cap feda. No em veig cap feda. No em veig cap feda. No em veig cap feda. No em veig cap feda. No em veig cap feda. No em veig cap feda. No em veig cap feda. No em veig cap feda. No em veig cap feda. No em veig cap feda. No em veig cap feda. No em veig cap feda. No em veig cap feda. No em veig cap feda.