Vet Aquí Que... del 15/2/2018

Un, un, un, un, un, 30, éssis. Ara escoltes ràdio d'esper. Hola, som el grup Marc, mestres àvies recuperadores de contes. Formem part de l'associació de mestres roses sensat, i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradi. De contes i de rondalles, ja us en comptaré un grapat. La meitat serà amb mentida, l'altra meitat veritat. El collaret de la veritat. Una vegada hi havia una nena que era molt mentidera. A molts de nens els sembla que això d'inventides no és gaire important. I una mentida petita, i fins i tot una mentida grossa, si el salve d'un càstig i els pot donar un gust, el sembla que no és absolutament cap mal. Doncs bé, aquella nena pensava així mateix. Per a ella la veritat era una cosa que no existia. Durant molt de temps els seus pares es van deixar enganyar per les seves històries, però al cap de ball es van adonar que deia mentides, i ja no la creien de res. Però els pares és una cosa molt trista de no poder creure el que el diu el seu fill. Després d'haver-ho intentat tot inútilment, el pare i la mare de la nena van decidir de portar la casa de l'encantador Merlí, que en aquell temps era cèl·libre a tota la terra, i era un gran amic de la veritat. Per això li portaven de tot arreu els infars mentiders perquè els guaris. Merlí vivia en un palau de vidre que tenia tot a les parets transparents, i mai no se li havia acudit de dissimular cap de les seves accions, o de fer veure que allò no era, ni tan sols de deixar-ho creure. D'un hora lluny coneixia les mentideres per la flaire, i quan la nena de la nostra història s'atençalse al seu palau, va haver de fer cremar vinagre per purificar l'aire perquè es barajava i tot de tant mentidera que li arribava aquella nena. La mare va voler explicar la terrible malaltia de la seva filla, però l'encantador Merlí li va interromper a les primeres paraules, i a ser d'aquest tracte, bona senyora, fa una hora que sento venir aquesta senyoreta. És una mentidera de primera marca, i m'ha fet passar una mala estona. La nena no sabia pas on amagar-se, a refugiar-se-te les faldilles de la seva mare que l'emparava tant com podia. El pare es posava davant d'ella per tal de protegir-la de tot perill. Ells prou volien que guarissin la nena, però el suor menys sense fer-li cap mal pobreta. No tingueu pas por de res, va dir Merlí, veient-lo tan espantats. Ni a prou que aquesta senyoreta em permeti fer-li un present que, n'estic segur, no li desagradarà pas. Obrir un armari, i em va treure un magnífit collaret de matistes admirablement muntades amb una tanca de diamants que lluernaven. El posava al coll de la nena, i acomiadant els seus pares amb un gésbener volva dir aneu, bona gent, i no us amuineu, la vostra filla s'emporta un guardià segur de la veritat. La nena, resplendent de alegria, se n'anava tota pressa contenta, ansijada d'haver-se'n sortit tan bé quan l'encantador Merlí la cridarà. Vindré a buscar el collaret d'aquí un any. Li va dir mirar-la amb uns ulls que no estaven per a històries. De si fins a les hores, et prohibeixo que te'l treguis ni un sol minut del coll. Si t'atreveixes a fer-ho, pobre de tu. Oh, no demano altra cosa que conservant-lo sempre. És tan bonic, va dir la nena. L'endemà del dia que la nostra mentidera havia tornat a casa seva, la van enviar a l'escola, i com que havia faltat tants molts de dies, totes les altres nenes la van envoltar de seguida, i totes aleshores va llançar una exclamació amb veure aquell collaret tan bonic. D'on l'has tret? I on has anat, tu? Li cridaven a tots costats. Tornar de casa de l'encantador Merlí, en aquell temps tothom sabia què volia dir, perquè sabia que era el metge de les mentides. La senyoreta no va voler descobrir-se, i va dir desvergonyidament, és tan malalta molt de temps, i els meus pares m'han regalat aquest collaret per la convalescència. Es va sentir un gran crid sortia de les boques de tots els nens. Els diamants de la tanca que llançaven una cloro tan viva s'havien apagat de cop i volta, i s'havien tornat trossos de vidre. Sí, sí, ha estat malalta, que crideu tant. Davant d'aquella insistència, també les amatistes es van tornar palets de riera. En sentia altra vegada que ell crid un ànim i veient totes les mirades clavades en el seu collaret, la nena el mirà també, i s'estremi de por. He anat a casa de l'encantador Merlí, i va dir tot just acabava de confessar la veritat quan el collaret ha recobrat tota la belleza. Però les riales que esclataven al seu voltant l'humiliaven tant que la nena va voler quedar bé. Tot just acabava de confessar la veritat quan el collaret va recobrar tota la belleza. Però les riales que esclataven al seu voltant l'humiliaven tant que la nena va voler quedar bé. No rieu tant que ens va rebre molt bé els meus pares i a mi. Va enviar la seva carroça cercant-nos a la vila veïna. I quina carroça, sis cavalls blancs, i coixins de satida rosa amb bords l'esdor. Quan vam arribar a sortir a rebre'ns el... No va poder continuar. Les riales de les altres nenes amb prou feines podien ofegar. Es van fer tan sorolloses que la mentidera es de tornant sec, i mirant altra vegada el desventurat collaret tornarà a estremir-se. A cada detall que inventava, el collaret s'allargava, s'allargava, s'allargava... Estàs inventant coses, li deien les nenes. Molt bé, us reconec, vam arribar a peu, i només hi vam passar 5 minuts. I mediatament el collaret recuperava el seu tamat normal. I el collaret? D'on l'estret el collaret? Me'l va donar l'encantador sense dir-me res. No va tenir temps de dir res més, el collaret fatal s'escursava, s'escursava, i tant li estranyia el coll que l'obligava a treure la llengua. No ens ho has dit, tot criaven els altres. I mentidera, aprofitant que encara podia parlar, va dir... Va dir que era una mentidera de primera marca, lliure del lligam que l'escanyava a seguir plorant de vergonya i de dolor. Per això em va donar aquest collaret, em va dir que era un guardià de la veritat, i ben veneït acabat ser alegrement. Estic ben apanyada ara, les seves companyes la compadiren, perquè com a bones minyones que eren, es posaven al seu lloc. I tant que ets veneït, li va dir la més desperta, jo de tu l'hauria enviat a rodar aquest collaret, qui te'n priva de treure-te'l. La pobra nena callava, però el collaret es posava allà, allà, i ballava tant que les pedres topant unes amb les altres, feien un soroll infernal. I aquel com que no ens dius començaran a dir les altres nenes rient, altra vegada em veurà aquella dansa extraordinària. És que tinc el caprici de portar-lo posat. Els diamants i les amatistes seguien ballant i topant i ballant i topant. Hi ha d'haver algun altre raó. Està bé, com que no us puc amagar res, us diré que Marli em va prohibir de treure-me'l, amenaçant-me amb una gran desventura si el desobeia, i el collaret es calma immediatament. Ja comprendreu que amb un companyó com aquell que es transformava quan home no deia la veritat, que s'allargava, quan home inventava detalls, que s'escursava, si home amagava res, i es posava allà quan home callava un companyó, i a més del quan no hi havia manera de llibertar-se, fins i tot la mentidera més tossuda havia d'allà obrar dret. I què va passar? La nena s'ha acostumat a dir la veritat en tot moment, s'hi ha trobat tan bé que es va sentir la consciència tal llegera i l'ànima tan tranquil·la que va sentir un horror per la mentida, i ja no necessitava el collaret per res. Així, dos, molt abans de l'any, l'encantador Marli es presentava a recollir el collaret que necessitava per a un altre infant mentider, sabent com sabia que allà on ell l'havia posat, ja no era necessari. Ningú m'ha sabut dir que heu anat fent aquest meravellós collaret de la veritat, encara el cercen, i si jo fos un mentider, no estaria gens tranquil, perquè podria ser molt bé que el trobessin. Vet aquí una vegada. El final de set colors. Adaptació del conte de les mil i una nit que s'explica a Catalunya i a Mallorca. Fa molts i molts anys, en un país llunyari vivien un sastre i la seva muller, amb el seu fill paret. Eren molt pobres i havien de treballar molt per poder portar un plat a taula. Quan en paret va complir 15 anys, els seus pares es van burir, i ell es cada sol sense ofici ni mitjans per viure. Es convertint un lletragot que anava a la plaça del mercat i llest com una guilla, robava les pomes i les magranes de les parades de fruita fresca. Vet aquí que, en aquell temps, arribava a la ciutat d'un malvat bruixot que venia de lluny. Havia estudiat llibres de màgia i va descobrir que, a veure la ciutat d'en Paret, se amagava un fogolós tresor enterrat en un jardí encantat amb arbres amb flors de set colors i set colors. Allò més prodigós del terceror era un meravellós final de set colors, que atorgava tots els seus desits a qui el tenia. Però el bruixot necessitava algú que acabés al jardí i anés a cercar el tresor perquè tenia por que caigués algun malafici sobre qui el desenterres. Eus aquí que, l'endemà d'arribar, el bruixot va anar a passejar al mercat i es va tovar amb en Paret que acabava de robar una poma sucosa i vermella i fugia a tot corrent. El bruixot va pensar que tenia endavant una bona oportunitat per trobar un ajudant, així que va engrapar en Paret quan es capava. Deixeu-me, senyor, sóc un pobre orfe que no tinc res per menjar, però no us faré més, no ho faré més, va dir el noi ben espantat. I com t'adius, veïlet, va respondre el bruixot. Paret, senyor, així ets el jove que busco, saps? Sóc el teu oncle. He vingut de lluny quan he sabut que t'havies quedat orfe. Viurem plegats i jo t'ajudaré. El bruixot li va donar diners i menjar i va viure uns dies a casa seva. Quan en Paret ja li tenia confiança, el bruixot li va dir, mira, Paret, quan venia cap aquí, vaig entrar en un jardí amb uns arbres amb flors de 7 colors i 7 colors. Vaig fer una vacaina sota l'abra més frondós i em despertar, havia perdut un final de 7 colors que m'estimo molt, perquè és un record del meu pare. Necessito que m'ajudis a cercar-lo, si ho fas, et recompensaré. El noi hi va estar d'acord? L'endemà els dos van posar camí. Camina que caminaràs van arribar al jardí de les flors de 7 colors i de 7 colors i 17 colors. La intensa fregància de magnòlia de Gésemí i de Tarongina els va guiar fins al centre on van trobar la magnòlia que feia les flors més grosses de 7 colors i amb 7 perfums diferents. En paret va acabar la soca i se li obria un llac túnel que el portava a una cova plena de pedres precioses que resplendien tant que el van deixar encisat. Entre mig de la Gemmes hi va descobrir el final de 7 colors i una anell de plat al costat, aquest deu ser el final de l'onc l'esclavant en paret. Abans d'agafar-los començar a omplir les butxaques i els pantalons de la Gemmes i es posar a l'anell el dit anular de la mà dreta sense donar-se del temps que passava. Però llavors va sentir un fot-tromoló i sense temps per res el túnel es va tancar i el noi va quedar enterrat sota terra. Ni ell ni el bruxot sabien que el túnel només podia estar una hora ober. Pobre de mi exclamar, ara que tinc aquest 3 hora a l'abast em moriré sol en aquesta cova. Aleshores penenqué el final de 7 colors i el van cendre. I va dir, final, final, fes el que vols. Quina por la seva sorpresa quan va veure un gènic amb un profund de begota li digue. Me neu, me amo. Sorprès i amb un pan de nas en paret li demanava que el tragués de la cova. Tal dit i tal fet, a l'instant el veïletres troba el mig del jardí amb el final de 7 colors a la mà, l'anell al dit i les butxaques corulles de pedres preciosos que havia replagat. L'oncle no era el lloc perquè em veurà que el noi no sortia i que el túnel es tancava, va fugir correts. En paret tornar a casa seva i amagar el final meravellós, l'anell i les pedres preciosos a dins d'un arc que que hi havia a la seva cabra. Vet aquí que en aquell temps el rei tenia una filla preciosa anedat de casar i va demanar d'escollir el millor jove com a marit per a la noia. Va fer una crida per tot el rellama per trobar-li el millor espós. Una tarda en paret va veure el rei i la princesa com sortia el del palau real i va quedar meravellat de la belleza de Maragda que així es deia la princesa pel color dels seus ulls. Va decidir que la demanaria per esposa i l'an de mà es dirigia al palau amb una saflata plena de pedres preciosos. El monar que va quedar fascinat en veure aquell ve de Déu de Gemmes i pensant-se que el noi era un ric pretendent decidir casar-lo amb la seva filla. Però abans li demanà, la filla d'un rei no en té prou amb boniques pedres precioses. Necessita també un palau digne d'una princesa. Majestat, doneu-me un bon dia sencer i construiré per la vostra filla el millor palau que mai s'hagi edificat. El rei li aconseguir sense creure-se ben bé lloc aquell xicot li prometia. En paret tornar a casa prengueu el final de 7 colors i a la mitja nit l'encengueu tot dient Final, final, fes el que vals. En sortia el geni que repetia amb la seva bota Meneu-me amo, voldria un palau digne de la princesa més bonica del món. A l'instant aparegué un magnífic palau. Quan l'endemà el monar que es desperta mirar per la finestra i quedar amb vedalita amb la visió del més grandiós i sumptuós palau que mai havia vist. Les parets necrades, les finestres tenien un reixant de plata forjada i les teules d'or resplendien sota el sol del matí. Devant d'això, el rei quedar convençut se celebraran les noces i els novis, joves i enamorats eren molt feliços. Amb paret es van portar amb ell el final de set colors i l'amagar al fons d'un armari perquè ningú no li trobés, però va oblidar en un racó de l'arca de casa seva, l'anell de plata. La seva gesta n'ha de boc en boc i s'escampa més lluny de la regió fins que va arribar el poble on vivia el pervers bruixot. Quan es va donar que el jove príncep no era altre camp paret va decidir que n'hi diria recuperar el final meravellós. Es disfressa de venedor de finals, marxa cap a la ciutat i anava pel carrer tot dient final, finalet, dono dos finals de nous per un de vellet, final, finalet, dono dos finals nous per un de vellet. Maragda, que era palau amb les seves donzelles, ho sentia, i ha nascar el final brut que havia trobat dies enrere al fons de l'armari d'en paret. Teniu bon home, us dono aquest final del meu marit sense tenir idea de l'error que cometia. El malvà bruixot va riure per sota el nas, va prendre el final de set colors i el moment l'encenguer. En sortia el gènida, la veu profunda, que digueu, meneu amo, vull del palau d'en paret i la princesa Maragda exclamar el pèrfi bruixot amb totes les seves forces. Al moment, el palau i la princesa desaparegueren com per ar d'encantament de la ciutat. Poc després, el rei mirar per la finestra, i qui no fó la seva sorpresa a donar-se que allà on se'l salva abans el majestuós palau d'en paret, ara s'estania una gran esplanada buida. El rei va pensar que tot havia estat bruixeria del seu gendre que havia anat uns dies a caçar. Quan l'endemà, arribada a la casera, els soldats riats l'esperaven per empresonar-lo. En un moment el noi es va trobar sense palau i tancat en una llòbrega i fosca presó. El monarque trist i desconsalat per la sortada desaparició de la seva filla havia ordenat que si en paret no s'havia donat raó d'on era, Maragda moriria a la matinada. Quan el xicoto va saber, va demanar una última voluntat, ser presentat davant del rei per defensar-se. Amb manillat, brut i espallifat, els soldats el portaren davant del rei. Per sort, un criat del palau havia pogut presenciar el que havia ocorregut i ho va explicar a tots els presents. Va venir un venador de fanals que es canviaven els vells per uns altres de nous, i quan Maragda li va donar un fanal vell, tot va desaparèixer de la nostra vista. Això és a obra de la màgia i tu, paret, moriràs per la desaparició de la meva filla estimada. A les dones el noi va comprendre que el Maït Bruixot havia vingut a cercar el fanal de 7 colors. Ho tenia molt difícil, però havia de recuperar el fanal de la sort i, sobretot, la princesa Maragda. Majestat, si em concediu 3 dies prometo donar-vos la vostra filla i tot el que va desaparèixer. Molt a contra que ara el rei li atorga aquesta última gràcia, en pare tornar a casa seva tot romiant que ens oferia per rescatar la princesa. Regiran, regiran, el fons de l'arc on havia posat el fanal de 7 colors i les pedres precioses va descobrir-hi l'anell que s'havia portat de la cova. Se'l va posar el dit en un llarg dret, i amb l'altra mà, el va fregar. Un geni diminut va aparèixer i li digui amb beuetes, esquifida. Meneu-me, amo. Si us plau, geni, un pervers Bruixot s'ha endut el fanal de 7 colors i la princesa i el palau. M'has de portar allà un son i ajudar-me a tornar-los aquí. Al moment en paret es troba en un país llunyà al mig del desert, davant del seu palau, amb un baubratge a les mans, de seguida es posar a cantar. Sóc un venador de la terra dels fanals, porto un baubratge que aguereix tots els mals. Sóc un venador de la terra dels fanals, porto un baubratge que agaureix tots els mals. A Bruixot li comprarà el baubratge, pensant que així no es posaria mai malalt i se'n va veure un bon glop. Resultava que la poció tenia una pedorotze menzina que es quedà dormit com una soca. El baïlet li va prendre el fanal de 7 colors, va anar a rescatar la princesa i després fregar el fanal de 7 colors tot dient. Fanal fanalet, fez el que val. El geni sortida el fanal de 7 colors i diguem la seva babota. Meneu-me amo. Fes collam caigui sobre el Bruixot i el Mati. De seguida, un llam intent sortir de la llàntia, i destruir el Bruixot que quedà reduït a cendres, les quals el vent del desert s'endongueu per sempre més. Aleshores, emperet tornant a cendre el fanal de 7 colors tot dient. Meneu-me amo. Emperet li respongueu. Fanal fanal, fez el que val, torna'ns a ciutat en un instant. Heu-s'hi que emperet i maracda i el palau se sentirem transportat pels aires i al moment es trobaren davant el palau del rei que va estar 7 vegades content. Els joves faren robuts amb tots els honors i se celebraran unes festes 7 vegades més grans que les del casament. Els princes van viure contents i feliços i el fanal de 7 colors va restar per sempre més amagat del jardí, oblidat de tothom. Fanal fanalet, el conte, ja n'hi ha. Bé, d'aquí una vegada. Rikki-tiki-tabi. Bé, d'aquí, aquesta és una història que va passar amb un país molt llunyat, a l'Índia. És una història que va de xerts i de mangostes. No sé si sabeu què és una mangosta. Mangoste és un animal gaire gran, petitó, que té la careta, s'assembla a un gat, però morret com una mostella i una cua xerida, xerida i tiesa. Aquestes mangostes normalment els hi haurà de molt, molt menjar serps. Bé, doncs veig aquí, que en aquest país, en un cau de mangostes, n'hi vivia una que vivia molt feliç allà. Però de rep, va ploure molt, va fer un aigua, d'aquells aigüats tan terribles que fan aquests països i es va omplir el seu cau d'aigua. I va ser en tanta l'aigua que va entre el seu cau, que amb la força de l'aigua se'n van dur totes les cries. I la nostra mangosta va anar allà. Ella primer va començar a venidar, intentava venidar contra corrent, però va arribar un moment que l'aigua hi de tanta la que hi havia, que, mireu, va quedar com està bornida i es va pensar que fins i tot es moria. Però fortosament es va despertar el cap d'un eston en un jardí. I en aquells jardí es va trobar i va sentir les veus d'un nen que creava, mireu, he trobat una mangosta i ho va ensenyar als seus pares. El pare va estar molt content, va dir-ho, i una mangosta està molt bé, perquè a les mangostes els irà de molt a serps, i aquest país que hi ha tanta serps, tenir una mangosta a la vora, és com tenir un bon vigilant. La mare va dir, ahim, això no sé si m'agrada tant, però el nen es va quedar amb la mangosta. I el nen es deia, Toni, i l'emportava a tot arreu, i sí, sí, la mangosta amb el Toni cap a casa. I, clar, la mangosta no havia vist mai cap a casa de dones ni de dones. Per tant, mireu, entrava i sortia a fer-hi cada melesa. Va emprotar, amb les potes va bucar un tinté i va atacar tots els papers de l'escriptori. Amb els bigotes els va posar pàboca a olor amb cendré i quasi sol sucarrima. Em va fer moltes. A l'hora de dinar, seia al costat del nen, i a l'hora de dormir, volguen anar a dormir amb ell. La mare no li agradava, però ara insistia, sí, sí, és important. El que no us he dit és que aquesta mangosta, com totes, sabeu què fan. Quan estan a punt de caçar, fan un sorollet, un sorollet especial, i aquest sorollet és el que dona el nom a aquest copte. Quan veuen, es troben davant d'un animal que el volen caçar, fan un sorollet estrany com ara, triqui-tiqui-tà, i de qui ve el nom. Bé, doncs, la mangosta va anar a dormir amb el Toni, i l'endemà de matí va voler explorar una mica la casa, el jardí. Va sortir el jardí. Va veure que era un jardí molt gran, que hi havia molts arbres, va dir el que ve. Aquí podria jo trobar coses que m'agradin que jo pugui caçar. I mentre ho mirava tot i tot ho trobava tan bonic, va sentir uns amics i un ocell. Ai, què passa, aquí? Oh, dius que ara m'acaba la serp, que viu aquí, en aquest jardí, que es diu Nac, m'acaba de robar un home del meu niu, i no hi ha manera que aquesta serp sempre ens roba les cries. Ah, sí, quan ho vas sentir. El diquitiqui vitavi va pensar, oi, si les serps em agraven tant, va pensar que bé que hi hagi un serp aquí i me les menjaré. I mentre elles parlaven, van anar apareixent els animals d'aquest jardí, va sortir un ratolí, una granota, i tots feien el mateix que això. És que tenim aquí una parella de serps, el Nac i la Nagaina, que escolta, sense menjar les cries, no hi ha manera que puguem refer i tenir fills perquè és que abans de que creixin, ja se'ns han menjat els ous on se'ns han robat del meu. Ah, sí, va dir sí, diu-hi el pitjor de tots, oi? Qui és el pitjor de tot? Diu que és. Doncs que aquí, aquestes dues serps han fet un meu. I ja estan a punt de sortir. I si ara tenim dues serps, d'aquí quatre dies en tindrem 5 o 6 més, perquè cada vegada que crien, són 6 o 7 més serps que volen també menjar de les nostres cries. Ah, ah, els riqui-ciqui, ah, això no pot ser. A Montès, aquest meu, el van acompanyar. I sí, sí, a mig del jardí, amb un racó, vam veure allà tot dels de les serps, i el riqui va agafar una pedra, i, mireu, va començar a esparrar els ous. I entre els ratolins, els ocells i les granotes, van matar totes aquelles serpetes, que eren petitones, que eren encara no havien nascut. Bé, amb això, que l'enac, la serp més grossa, va sortir del cau de dir això no pot ser. Què ha passat aquí? I el riqui es va posar tot i això, i tot ha charit, i van començar a lluitar. En aquell moment van desaparèixer tots. Les granotes, els ocells, els ratolins, es van avagar corrents, corrents, els seus caos, perquè només de veure aquella serpia tremolaven. Però el riqui, el riquitiquitavi, va ser molt valent. Va dir-me, per ser això, es va plantar cari, es va ferrar fort amb les seves dents, el cot de la serp. La serp era molt forra. Vinga, petafor, vinga, petafor, amb la seva cuaderra. I però el riqui no deixava el cot, i tanta estona va lluitar, va lluitar? Que, de rep, els ratolins, els ocells, els van tornar a sortir del cau i van anar a veure aquella lluita. I llavors van començar a animar el riqui. Va, que tu pots, va, aguanta, i el riquitiquitavi, aguantava fort. Ha ferat el cot de la serp tan fort, tan fort, que mireu, va matar la serp, i tots van estar contents. Ai, que bé, que bé, quin bon company que tenim, ja estem salvats, però ara queda la negaina, queda l'altra, la parella del naq. Ai, què passarà, què passarà? Amb això, aquí, es va fer fort. I se veu què va passar, que la negaina, quan va saber, que havia matat la seva parella al naq, i que havien matat tots els seus ous. Va dir, ara sí, jo em faré una, em faré una que se'n recordaran de mi. I això va sentir un ratolí, i va dir, oi, ens anàvisar el ratolí, ens anàvisar el riquitiquitavi, que dorm al dintre del nen. Ens anàvisar-lo, com ho faig, però a la porta de la casa hi havia un gat. I el ratolí no puc entrar, perquè tenia molta por d'aquell gat. Però el ratolí vinga a pensar, vinga a pensar, sabeu què va fer, va pujar de la fumera, i per la fumera va baixar dins a la casa, i se'n va anar corrents a l'habitació, on dormia el tònim, a Mangosta. I va viure el riquitiquitavi. Corre, corre, que bé, la negaina, que bé, que aquí farà una malaesa tremendo, que, tenint poc, no li passarà el tòni. Amb això, que el riquitiquitavi va sortir del llit, es va agarradir una porta, i es va pirar, esperar que vingués la negaina. Així que va entrar la negaina, i ja va començar a entortullar-se el peu del nen. Però el riquitiquitavi es va fer refor, va fer un bot, i es va fer refor, el coll de la negaina. També va llutar molt, la negaina era molt forta. També li va mossegar. La pobra Mangosta estava ferida plena de sang, però llotava, llotava, llotava, fins que acabava guanyant, i la va matar. I al matí, sabeu què va passar? Que quan els pares van anar a despertar el tòni, sabeu què van trobar? El tòni dormia al llit tranquil, i els seus peus hi havia una ser morta, i el riquitiquitavi tot plena de sang. Però què van fer? Van cuidar, el van curar, i per sempre més el riqui va anar a viure amb aquesta família. I aquest és el conte del riquitiquitavi. I conte contat, conte acabat. I que t'acric, que t'acrac, el conte s'ha acabat. Gràcies a tots per acompanyar-nos.