Vet Aquí Que... del 8/3/2018

Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'associació de mestres rosa sensat, i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. Vet aquí que en aquell temps, que les bèsties parlaven i les pedres cantaven... La caputxeta vermella. Vet aquí que una vegada hi havia una nena de poble que era la més maca que s'hagi vist mai. Sa mare hi tenia una bogeria, i la seva àvia encara més. Aquesta bona dona li havia fet una caputxeta de color vermell, i li caia també, que per tot arreu li deien, caputxeta vermella. Un dia la seva mare va fer coques, i li va dir, vés a veure com se troba l'àvia que m'han dit que estava malalta, porta-li una coca i aquest potet de manteca. La caputxeta vermella ho va ficar tot en un cistellet, i va marxar de seguida per anar a casa l'àvia que vivia en un altre poble. Han passat per el bosc que es va trobar amb un pare llop, que prou tenia ganes de menjar-se-la, però no vaga-us a fer-ho perquè hi havia algun llet de taires per allà. I pensaven que segurament l'aturarien. El llop li va preguntar on anava, i la pobre criatura que no sabia que aturar-se a escoltar un llop és cosa brillosa, li va dir tranquil·lament. Me'n vaig a veure l'àvia, i a portar-li una coca i un potet de manteca de part de la meva mare. «Que viu gaire lluny!» va fer el llop. «Ui, sí!» va dir la caputxeta vermella. «És un tros més enllà d'aquell molí que veieu allà lluny!» «Oh, que bé!» va fer el llop. A mi també m'agradaria anar-la a veure, ja que no es troba gaire bé. «Mira, farem una cosa, i jo me n'aniré per aquest camí? I tu per què està altra? A veure qui arriba primer?» I el llop va arrancar a córrer amb totes les seves forces pel camí, que era més curt, i la nena s'ha envenat tot innocent pel camí més llarg, i encara s'ha entratenia a collir ballanes, empaitar papallones, a fer poms de flors... El llop no hi va estar gaire, arribar a casa làbia, va picar. «Truc, truc! Qui hi ha?» «Soc la neta, la caputxeta vermella, va fer el llop, està fent la veu, que us duc una coca i un putet de manteiga de part de la mare!» I la bona dona, que feia llit, perquè realment es troba malament, va dir «tiva la neta i la val de caurar!» El llop va tirar la nena a la porta, es va obrir, i es va tirar sobre la dona, i la va devorar en un no res. «Perquè feia més de tres dies que no havia menjat res!» Van acabar de tancar la porta i van ajeures al llit de l'àvia, veu esperant la caputxeta vermella, que al cap d'una mica, tu estava a la porta. «Truc, truc! Qui hi ha?» La caputxeta vermella va sentir la veu estranya del llop. De primera va tenir un xic de por, però pensant que l'àvia devia estar enrugallada va respondre. «Soc la va estranneta, la caputxeta vermella, que us duc una coca i un putet de manteiga de part de la mare!» I el llop va dir endurcint la veu, «tiva la neta i la val de caurar!» La caputxeta vermella va tirar la neta. La porta es va obrir el llop, em veurà l'entrar, li va dir amagant-se dins del llit, sota les fleçades. «Deixa la coca i el putet de manteiga sobre la taula i vine al llit amb mi!» La caputxeta, veu veu, va aficar la coca i el putet de manteiga sobre la taula, es va despullar i es va aficar al llit. Tota parada de veure com era l'àvia sense vestit, i li va dir àvia, «quins braços més gars que teniu!» «Són per abraçar-te més bé, filla meva!» «Ii, ai, ai, quines cames tan llargues que teniu!» «Són per córrer més bé, menuda meva!» «Ii, ai, ai, quines olelles tan grosses que teniu!» «Són per escoltar-te més bé, petit amigua!» «Ii, ai, ai, quins ulls més grosses que teniu!» «Són per veure-hi més bé, menuda meva!» «Ii, ai, quines dents tan grosses que teniu!» «Són per menjar-te més bé!» Dient aquestes paraules, el malvall llop es va tirar sobre la caputxeta vermella i se la va menjar. Aquest conte és popular, i la versió explicada aquí, a ser però, el recollirà el llibre «Contes d'entreny». «Ii, ai, quines dents tan grosses que teniu!» «Són per veure-hi més bé, menuda meva!» «Ii, ai, quines dents tan grosses que teniu!» Els dos ànecs i el gripau, conte popular. Ve-te aquí que una vegada lluny d'aquí, en una estanya envoltat d'arbres, hi vivia dos ànecs i un gripau. Els ànecs es passaven el dia nadal i capbossant-se per pescar peixos. Mentrestant, a l'altra banda de l'estany, el gripau saltava de l'aigua a les pedres, i de les pedres a l'aigua conteny feliç. Aquests animals eren bons veïns, i sempre que convenia, s'ajudaven. Però ve-te aquí que un estiu gairebé no va ploure, i l'estany es va començar a secar de mica en mica, i va arribar un dia que ja hi havia més fanca aigua. Els dos ànecs estaven molt amoïnats. És molt difícil de viure en una estanya secat, no podem nadar i ser lliures quina vida ens ha tocat. És terrible que, cada dia, ja menja aigua pel bany, haurem de volar altres terres abans no secar-hi l'any. Va passar unes quantes setmanes, i la situació no millorava. Llavors, els ànecs van decidir canviar d'aires. Havien pensat volar cap a un altre llac que coneixien, i on sempre hi havia molta aigua, perquè baixava de les muntanyes lavades. Els ànecs tenien moltes ganes d'estar frescos i d'anar a anar sense problemes. Diuen que l'altra banda, més cap al nord, hi ha un llac amb molta aigua, tindrem més sort. Diu que, d'una rescosa baixant sense fi, apa, som-hi, volem-hi, què hi fem, aquí? Però abans d'arrancar el vol, vam voler convidar-se del seu veí. Per això van anar a l'altre cantó de l'Estań a veure el gripau. Quan hi van arribar, un dels ànecs va diamablement. Bon gripau, amic nostre, que vius aquí. No és pas gaire agradable el que hem de dir. Mergem cap a altres aigües o un nou indret, perquè aquí ens moriríem de gana i de set. El gripau, en sentia aquestes paraules, es va posar molt trist, i potser també es van pipar una mica, perquè, en el fons, no volia quedar-se sol. Per això va preguntar, i on anireu, digueu-me si es pot saber. Sense els veïns de sempre, jo què faré? Les llarges nits d'estiu que hem compartit sense vosaltres ànecs. Uf, que avorrit. Els ànecs li van explicar que se'n volien anar cap a un estany, i quan no s'acabava mai, i que, com que els sabia greu marxar, també es van entristir. Ja anàvem a prendre el vol, quan tot d'una el gripau va raucar, com si cantés una cançó molt trista. Ai, si tingués les ales dels meus amics, en veig meneniria, veig d'un d'aquí. Hauré de costumar-me viure sol, i si l'estanxa seca, viuré el riarol. Ai, si pogués tot d'una també volar amb vosaltres, vindria, no em vull quedar. Els ànecs es van mirar l'una a l'altra, i van moure una mica el coll d'ensenyal de dubte. Van estar una bona estona pensant, pensant... A la fi un d'ells va xifxar alguna cosa a l'orella de l'altra, i després m'ha dit content. He trobat la solució, i ara ja sé què farem. El problema s'ha acabat, perquè tots tres marxarem. Visca, visca! És un bon dia per volar, volar, i fer via. Tots tres van estar-hi d'acord? Havien trobat la solució, i només calia que el gripau fes una promesa als dos ànecs. Durant el viatge no podria obrir la boca per dir res. Ell hi va estar d'acord? Però abans es va voler assegurar que ho havia entès tot bé. El viatge serà llarg, va dir gripau amoïnat. I hauré d'estar ben callat sense poder obrir la boca? I si algun fa una pregunta no la podré contestar? Això mateix, van dir els ànecs, queda ben prohibit parlar. I si el gripau els va donar la paraula que durant tot el camí no obriria la boca per res del món. Però tenia un dubte. Com s'ho faria per volar si no tenia ales? Ell que només podia fer petits saltirons de pedra en pedra o de marge en marge? I els ànecs el que havia tingut la idea li va donar la resposta. Portarem una branqueta de bé que bé que agafa d'eta. Tots dos un per cada cap. I amb la boca ben tancada tu ja ho hauràs d'anar penjat. I jo al mig de tots vosaltres va dir el gripau molt content. Podré contemplar el paisatge des de dalt i la gent que ve volar pels aires com si anés dins d'un avió. Amics, que feliç que sóc, m'heu trobat la solució. I de seguida es va posar en camí. Des de terra per l'horitzó es veien dos ànecs de coll llarg, volant, cel allà i portant un branquilló. I al mig del branquilló també s'hi veia un gripau ben agafat amb la boca. Ja feia una bona estona que volaven i faltava poc per arribar al nou estany. Tot d'una, a baix, me'n veurà una vinya i entre les regleres dels ceps dos pagersos que acabaven de terra. I diuen, fixa't company, mira l'aire, que no saps el que hi veuràs. Un parell d'ànecs que porten un gripau ben agafat. I tant va contestar l'altre pagès estranyat, no ho havia vist mai una cosa així. I el gripau s'aguanta, farran-se amb la boca a la branca. Deu anar cap a l'estany. Si ho expliquen, no s'ho creurà ningú. El gripau estava molt content, perquè se sentia com parlava amb ell. Li agradava molt que els pagèsos admiressin la seva força. I tot i que havia promès els dos anys, que no obriria la boca per res, no es va poder estar de contestar. Mireu quin parell de ximples, dos pagersos desgraciat. Ep, escolteu el que diuen de veure amb ben estranyats. Pagesos, n'heu vist de vinyes, això no es discutirà, ara bé, el que són ases mai no heu vist volar. I a partir d'aquí ja sabeu què va passar, i com es va acabar la història, oi? És tal com us imagineu. El pobre gripau va caure estaballat al mig de la vinya, i va quedar planat com una truita. Això sí, ben mort. Diuen que si parles massa et pots ben equivocar. I si no mireu el que passa, quan no pares de xerrar. Allà, 12 anys hi viuen, però ai, no tenen veí. Era un gripau molt simpàtic, que a xerrar es va morir. Bé, aquí una vegada. La finestra del bon record, llegenda popular catalana. Fou el cas que el donzell fill del senyor de Sant Manat va enamorar-se de la seva germana de llet. Quan el senyor ho va saber, va treure de casa per gosada la vida i la seva filla. Les pares dones, sense la protecció del senyor del castell, van anar a viure a una casa rònega dins els dominis del senyor. La noia no sabia resistir a l'esventura de no poder veure el seu estimat, i cada dia anava a seure-se el peu d'un álvar des del qual es veia l'horitzó a la silueta del castell, i allà es passava les hores. El donzell del castell, acleparat també per la desventura, va fer els possibles per poder veure la seva estimada, i no va trigar gaire a descobrir el punt on ella passava les hores mirant el castell de lluny. I cada vespre, el donzell baixava a passar les hores al costat de la seva estimada en festets cordial. Quan apuntava el dia, el padrí tornava al castell, i per tard que el record de les seves estimades mantingués més viu en ell, van convenir que ella cantaria tanta estona que em creia que necessitava ell per arribar al castell, i així ell faria el que m'hi ha acompanyat amb el ressò de la cançó de la Inmia. El sol on es trobava la gentil parella va cobrir-se d'un gran tou d'herbes buscanes que van enfilar-se mun-amun-amun a l'Àlvar que servia de resser a la donzella, i van enfilar-se també per un altre Àlvar de la Bora, i entrelligar-se les herbes de l'un a l'altre amb les de l'altre a l'un, fins a formar una mena de marco a finestre el pèl del qual es posava la donzella per festejar amb el seu estimat quan també acudia el seu pèl. Al cap d'un temps la vida del donzell de Sant Manat va morir i va deixar sola la seva filla, en la qual feu prometre que mai no fora la mulher del seu germà de llet. La parella enamorada van festejar molt temps fins que un dia els senyors de Sant Manat van indicar el seu fill que li calia casar-se, i li van presentar com a promesa una minyona filla d'un senyors d'un castig veí. El donzell no ha resistit el matrimoni que li proposaven els seus pares. Pots que comprengue que els costums que ballaràs d'aquells temps no permitia el casament d'un senyor amb una donzella que no fos del seu braç. Al fadri, amb molta recant, se va comunicar a la seva estimada la decisió dels seus pares, i li va prometre que no deixaria d'anar-la veure fins el dia mateix de les esponsalles. I els dos enamorats van seguir veient-se encara molt de temps fins que un vespre el donzell no hi va fer cap. I la donzella veia des de la finestra tot a les canbres del castell enllomanades, i fins a les seves orelles va arribar la Ramon l'alegria d'una festa que a prou li va revelar el que passava. La pobre donzella no va parar de cantar per tal de veure si podia arribar a la seva veu fina a les orelles del seu estimat. I seguir cantant i cantant i cantant sense saber-se moure del peu de la finestra. I se n'ha de candint, de candint, mentre les herbes anaven creixent, creixent, com si prenguéssim la vida a la pobre donzella, fins arribar a un punt que va tornar-se un dels molts xuclamès que se repaven i enfilaven el ver amunt, doncs se sèia la pobre fadila. La finestra s'ha conservat fins ara, i la gent l'anomenava la finestra del volt record. I quan el ventijol fa moure les herbes del bosc, la gent creu sentia encara la ramor de la veu apagada de la pobre donzella que encara canta. Ves aquí una vegada. Tot això que us he explicat, ha passat o no ha passat, si no ha passat és mentida, i si ha passat és veritat, i val més creure-ho que anar a veure-ho. Ves aquí una vegada. Ves aquí una vegada. Ves aquí una vegada. Ves aquí una vegada. Ves aquí una vegada. Ves aquí una vegada. Ves aquí una vegada. Ves aquí una vegada. Ves aquí una vegada. Ves aquí una vegada. Ves aquí una vegada. Ves aquí una vegada. Ves aquí una vegada. Ves aquí una vegada. Ves aquí una vegada. Ves aquí una vegada. Ves aquí una vegada. Ves aquí una vegada. Ves aquí una vegada. Ves aquí una vegada. Ves aquí una vegada. Ves aquí una vegada. Ves aquí una vegada. Ves aquí una vegada. Ves aquí una vegada. Ves aquí una vegada. Ves aquí una vegada. Ves aquí una vegada. Ves aquí una vegada.