Vet Aquí Que... del 15/3/2018

Un espai de crítica cultural que cada dijous de 9 a 10 del vespre comentarà als millors llibres les exposicions més interessants, els concerts més emocionants, les pel·lícules i obres de teatre més destacades de la Cartallera sense deixar de banda el debat de la més rabiosa actualitat. Ja us sabeu a Vilonis. No us ho perdeu. Dijous de 9 a 10 del vespre va a Vilònia. El meu nit Jordi fent els seus primers passets. El primer dia de part en Jordi. En Jordi prenent les seves farinetes. El segon dia de part en Jordi. Ara que ho compartim tot, podem compartir molt més. En mans unides, compartim un objectiu. Acabem la fama al món. I per això desenvolupem projectes a 60 països. Amb el teu suport, podem aconseguir-ho. Truca el 910 811 888 i comparteix el que importa. El just a la fusta, parlem de tot el que passa Sant Just. Hi haurà alguna premsa que ja aconseguirà entreure qui eren tots els empresaris que anava amb ell, que fins ara mutis. 400 pisos per vendre. Si se l'ha pagat de la seva butxaca, ningú li pot dir. Busco sempre aquella notícia, una mica positiva. Està en d'èxit de públic. Està omplint gairebé cada dia. Si volem veure un d'aquests breus més de casa, hi ha moltes oportunitats molt festivals. T'equivoques en un penal, en un vas a Madrid, pots quedar clasificat a per vida. Tot se soluciona. Vol temps tot se soluciona. Just a la fusta, vivim Sant Just en directe, cada matí de 10 a una. Vits, molt més que nits d'electrònica. Vits, ara divendres dissabtes i diumenges a 10 a 11 de la nit. De dilluns a divendres de 4 a 5 de la tarda, relaxa't amb estils com el chill out, la smooth jazz, el funk, el sol o la música electrònica més suau. 100% música relaxant, cada dia de dilluns a divendres i de 4 a 5 de la tarda. T'hi esperem. T'hi esperem. T'hi esperem. I avui hem vingut a explicar-vos comptes. Esperem que us agradin. De comptes i de rondalles, ja us en comptaré un grapat. La meitat serà mentida, l'altra meitat veritat. La gallaneta vermella. Conta popular irlandès. Una vegada hi havia una gallaneta tota vermella, de la cresta fins a la cueta. Era molt polida i treballadora. Sempre portava un davantalet a la llinta de la butxaqueta i duia unes tisores, un fil, una agulla i, a més a més, un drapet portava la pols. Vivia en una caseta petita, però molt bonica. I tenia 3 pollets mules xerits i 3 abans amics. El senyor Gripau, la senyora Oca i el senyor Ánec. A dalt de la muntanya veïna hi vivia una guineu amb les seves 3 filles. Gondules i brutes tenien un cau que semblava un niu d'escombraries. Menjaven del que robaven i quan no es barallaven, dormia. Veig que un dia la gallaneta es va llevar i va dir que avui és el meu aniversari. Va cridar els pollets i els va dir que es combreu bé la caseta, pareu taula ben parada i, en acabat, aneu a convidar el senyor Gripau, el senyor Ánec i la senyor Oca. Mentrestant, jo faré un pastís que us enllepareu els dits. Els pollets van dir, piu, piu, piu, que volia dir, si mare, si mare, si mare. Els pollets, tres per cada tres, ja havien ingestit la feina i se'n van anar molt decidits que apagés els seus amics. La gallaneta, mentre tant, va endre la cuina, va fer el pastís i un cop el va tenir fet, va obrir la finestra i el va posar a refredar. M'he t'equip, que a casa la guineu, les filles van començar. Mare, mare, tenim gana, mare, mare, tenim gana. I la guineu, com que era tan mandre, va dir, doncs no tinc ganes de fer res. Mare, mare, que ens mullem de gana, mare, mare, sisplau. Tant i tant, la van empipar, que al final la guineu veig. Molt bé, me'n vaig a veure si trobo res per donar-nos a menjar. Va baixar de la muntanya i, quan va arribar a prop de casa la gallaneta, ui, quina dureta més bona! Doncs surt això, oi, mira, d'aquesta finestra. Se'n va anar cap a la finestra i va veure, ui, quin pastís! Però fixant-se bé, va veure la gallaneta. Coram, això sé que és cosa fina. Ella que sí, amb quatre sals, va pujar cap a casa seva. Filles meves, avui tindrem un bon dinar. I no ens caldrà treballar. Poseu l'all al foc, afegiu llenya i que vulgui ben fort. Sí mare, sí mare, sí mare! Veig d'aquí que la guineu va agafar un sac ben gros. Se'l va carregar a coi i corrent se'n va anar a muntanya avall. Va arribar a casa la gallaneta, d'un bot es va ficar dintre. Va agafar el pastís i van peitar la pobra gallaneta. La gallaneta, co, co, co, co, co, co, co! Morta de por, s'enfila del de la porta, però la guineu va començar a voltar, vinga, voltar, vinga, voltar. I la gallaneta, marejada com una sopa, cata plat, cau de cap als peus de la guineu. La guineu l'agafa, la fica al sac i cap a casa. Tot pujant de muntanya, la guineu es va cansar molt. Oh! No puc més! Mira, vaig a seure de munt d'aquesta roca. Es va seure de munt d'una roca, va recolzar el cap amb una sopa i s'hi va dormir. Amb això, que va començar a roncar. La gallaneta, com va sentir aquests rocs? Ella que sí, us en recordeu, que duia un davantalet. I que hi duia el davantalet. Unes tisoretes, un didalet, un fil i una guia. Ella que sí, agafa les tisoretes i rac, rac, rac, rac, fa un forat al sac. Surta fora, treu el pastís, mira pels voltants, veu una petrota, la fica dintre del sac. Us el forat, ben cosit, amb la guia, el didalet i el fil i muntanya avall, cap a casa falta gent. El cap d'una mica, la guineu es desperta. Quina dormida que he fet! Ai, avallant, el sac no me l'hauran pas agafat. No, encara hi és. Se'l va a posar a coll i va a començar a pujar. Caram, sí que pesa aquesta gallina. No hi fa res, encara que es veu, s'assembla molt feta. Així que arriba a la porta de casa, les guineus estapen l'olla i criden, correm ara, correm ara, que ja vull! La guineu, a boca al sac, xaf! Fa olva pedra, salta l'aig avollint i escala les guineus. Uau, uau, uau, uau, el cul, uau, uau, uau, les orelles! Tant escaldades van quedar, que mai més no van baixar, a cap casa robat. A casa de la gallireta, tot ja estava ben contemplat. S'havien ben entaulat. Els pastís ja se l'han menjat. I de tan bo que l'han trobat, ni una engruna no n'han deixat. I catàcric, catàcric, aquest conte s'ha acabat. A darrere de la porta hi ha un fos que s'ha acabat menjant. Empera poca por. Rondalla catalana, recullida per obrir-li campany. Ve d'aquí que una vegada hi havia un xicot que es deia Pere, que era fill d'una vidua. Era d'allò més bon noi i treballador i de bona geia. I si un defecte tenia, si em voleu dir defecte, és que no coneixia la por. Ell sempre sentia parlar de la por. I com que era un xicot despert i sempre li agradava saber coses noves, volia saber de totes passades quina mera de cosa era la por. Mare, què és la por? Ai, fill, li contestava la mare quines preguntes de fer. Però ho van sentir parlar de la por. Xics i grans en el poble no paraven de parlar-ne. I deien, quina por. O bé, feia una por, però quan ells els demanava que li expliquessin què era la por, s'altreien del davant de mala manera, perquè es creien que s'emburlava. Un dia, tornant de la vinya, en passar per la tàpia del cementiri, va sentir un arremor. Ell que sí que salta la tàpia i veu un home que fugi, i ell el darrere. I com que en Pere tenia bones cames, el va atrapar. Però què era? Un pobre desgraciat que anava al cementiri a robar tot el que podia. I en Pere, que ja us he dit que era de bona geia, li va dir, ves, però no hi tornis a robar, que això no es fa. L'endemà tot el poble en parlava, però no va estar ni por, li preguntaven, por, no li vigi a la por, deia en Pere. Jo vaig veure un ull de dragot que fugia i res més. Un dia els xicots del poble li van preparar alguna. Van dir, ja veuràs, aquest que diu que no té por, ja veuràs. Li diuen, escolta, Pere, vols conèixer la por? Doncs bé. Puja dalt del campanar al punt de les 12 de la nit, i ja veuràs com allà trobaràs la por. Ja teniu en Pere més content, conginy, Jul. I el dia assenyalat en Pere es quedarà a l'església ben amagat per esperar que toquiessin les campanades de les 12. I així que comença a sonar la primera campanada, ja el teniu a escales amb un embullo d'oli i un garrot. En seu mig escala, ell que sent un crid tot estrany, com si fos un ànima amb pena. I veu baixada dalt del campanar un home, tota blanca, i en Pere, que veu aquella ombra, va pensar, vols dir jugar, que això és la por? I ell que li corre el darrere. I l'ombra vinga a escales amb un i en Pere, darrere d'ella. Però en Pere tenia les cames lleugeres i engrepar l'ombra blanca. I ve't aquí que es troba amb ull en sol els dits i el seu davant, un dels xicots del poble, que li deia ben espantat. No em peguis, no em peguis, Pere, perdona, no em peguis. En Pere no tenia ganes de pagar-li a fer, però estava tot trist. Em pensava que trobaria la por i no l'he trobat. L'endemà va dir a la seva mare, mare, jo ja veig que la por no la coneixeré mai en aquest poble. Me'n vaig a corremont. Quan l'hagic conegut la por, tornaré. Va agafar un galletó, ofer-se'l, i se'n va anar a caminar allà, camina que caminaràs. Tot caminant, caminant, va arribar un poble i va fer parada un hostal. I a l'hostaler ve't aquí que hi havia un grup d'homes que parlaven molt animadament. Va sentir que parlaven de la por i ell sí que s'hi va acostar. I el cas és que en el poble hi havia una casa que ningú no hi volia anar a viure, perquè deien que estava encantada. I que el que passava una sola nit se li tornaven els cabells blancs de tanta por com havia passat. I en Pere els va dir, deixeu-m'hi anar. Tot se'l va enviar estrenyats. I en Pere els va explicar que corria molt per veure si coneixia la por. Doncs a fer que la coneixereu va dir un dels homes, aneu a casa de la senyora, que us donarà la clau, i demà sí, sou viu, i ens ho sabreu dir. Dit i fet, en Pere se'n va anar a casa de la senyora, i la senyora, que era una vídua de molt bon veure, li va explicar tota la història. La casa estava tancada des de la mort del seu marit, i tothom deia que estava encantada, perquè a la nit s'hi sentien uns sorolls estrans que ningú no havia pogut aclarir. I corria la veu pel poble que el marit de la senyora estava condemnat. I ella no parava de fer-li dimices, però per més que li feia dimices, la casa continuava encantada. Ai, ningú no hi volia anar a viure, perquè sí moria de por. Això m'agrada, va dir en Pere. Va prendre la clau, i cap a casa falta gent. La casa era gran, i rica, maca, no faltava de res. En Pere es va fer un bon sopar, es va preparar llit, i s'hi va acotxar de bona hora, perquè anava molt cansat. Encara no havia trencat el primer son, que va començar a sentir soroll. I si hem de dir la veritat, era un soroll ben estrany. Alguna cosa baixava rodolant, rodolant, rodolant, rodolant. Xisclava, saltava, com si allò que saltés fos una cosa tova i fofa. A cap d'una mica, tornem-hi. Altre cap rodolava, rodolava, rodolava. Se sentia aquell xisclatrista i plaf. La cosa tova i fofa saltava. Ai, caram, es va dir en Pere. És qüestió d'anar-ho a veure. Va encendre un llum, i ja el teniu a escales amb un mirant i remiran totes les cambres i les escales. I amb un iaball, i amb un iaball, perquè a la casa us he dit que era molt gran, us recordeu? I finalment arriba les golfes. I un pic va arribar a les golfes. Peta aquí que tot el misteri va quedar clarit. Al mig de les golfes hi havia una rata de molí, mig inclinada sobre el seu apre. I les rates, que n'hi havia en abundó, corrien per sobre la rata de molí, i la feien giravoltar. I després es deixaven anar sobre un traspol, i xisclaven, i baixaven que ens hi fos un dubogat. El pobre Pere va quedar ben desil·lusionat. Ai, sí, això diuen por. Estem ben frescos. Ara que em pensava que podria conèixer la por. Se'n va tornar al llit ben tranquil, i l'endemà se'n va anar a casa de la senyora. Li va aconsellar que netegessin bé les golfes, i que s'hauria acabat l'encantament de la casa. Si n'estava d'agrair de la senyora, volia que de totes passades es quedés al poble, i li deia, demana el que vulguis, demana el que vulguis, però queda't aquí amb mi i et donaré el que vulguis, i et pagaré el que vulguis pel favor tan gran que m'has fet. No vol res, va dir en Pere, jo vull conèixer la por. I ja veig que aquí no la coneixeria. Va agafar el galletó, i el seu farcell, i va continuar camí al llar. Camina, que caminaràs, camina, que caminaràs, va arribar unes terres, on hi havia tres reis cristians que feien la guerra als boros. Quan el reis cristian van saber que en Pere volia conèixer la poliva en dioma, aquí és el llòquin per adequat, queda't, no hi ha res que faci més por que la guerra. Ah, sí? Doncs em quedo, va dir el Pere. I l'endemà, a punta de dia, en Pere va acompanyar els tres reis cristians a la batalla. Em van matar de moros, més que no em volien, i en cabre a la tarda se'n van tornar els campaments. Així no acabarem mai, va dir en Pere, tot amoïnat. I els tres reis cristians li van explicar el que passava. De feia a la mar de temps, tants moros com bataven de dia ressuscitaven de nit, i l'endemà els tornaven a tenir més vius que mai al camp de batalla. Això no pot ser, va dir en Pere, em quedaré a la nit al camp per veure què passa. I al camp amb els morts van dir els reis esveradíssim, no tindràs por, por, què més voldria? Si estic buscant la poina la trobo, tant de vol a trobers. I, tal dit, tal fet, quan es va fer fosc en Pere es va quedar al camp aquella nit, com que el fred era viu, i passava un vent que esglaiava. Ell sí que es va fer una barraca amb els morts per emparar-se del vent gelat. Una paret de morts a la dreta, una paret de morts a l'esquerra, una al darrere, i un sostre de morts travessés al damunt. A dins hi estava, d'allò més bé. I es disposava a dormir, quan de sobte va sentir un alliu ramor, ell que surt de la seva barraca, i me'n veu una balleta amb ullum d'oli a la mà i a l'altra un olla amb uns untets. La vella, amb més llest de cuna mostela, anava amb els seus untets a cada mòrus capçat. Li untava el coll i, clar, li enganxava el cap. I en teniu el moro viu, i així anava passant amb tots els morts. Esclar, que l'endemà n'hi havien molts. Ah, mala vella va dir en Pere, vine aquí! La vella volia fugir, però en Pere va anar amb més llest i la va replagar. Li va agafar els untets, va deixar marxar l'ell a la vella, i aquella nit ja no van ressuscitar més moros. Quan en Pere l'endemà va explicar la feina dels reis cristians no s'ho acabaven de creure, i ell, per convèncels, els va dir que li tallessin el cap i després li afegissin. Els reis no volien fer de cap manera, però en Pere, tant i tant i tant, va insistir que no el fa trucar a altra remei que fer-ho. Podem comptar amb quin espai li van tallar el cap. Tant espantats estaven que, amb les presses, li van clavar el cap a l'enrevés, la cara a l'esquena i el que el tenia al pit. Ai, fillets, quan en Pere es va veure amb el cap a l'enrevés, si em va fer de crits i de plors, talleu-me el cap, talleu-me el cap, cridava, talleu-me el cap i poseu-me el ben dret. Tant de pressa com van poder, els tres reis li van tornar a tallar el cap, i aquesta vegada sí que li van enganxar del dret. En Pere va sospitar a satisfet, ara sí que m'entorno a casa, els va dir, queda't amb nosaltres i deien els tres reis, no cal. Ara sí que conec la por, perquè no hi ha cosa que faci més por en aquest món que un home que ara ha girat. I la història s'ha acabat. Si és mentida o si és veritat, no ho sabem, ja ho trobarem. Bé, aquí una vegada. Esquiol, el rei vingut de la mar. La gent de dels bisquins de Dinamarca, versió d'anamoriar. A Dinamarca feia molt de temps que no tenien rei i ningú no respectava les lleis. Els senyors garrajaven entre ells i sequejaven els poblats. Els bandolers assaltaven pels camins els viatgers indefensos i les cases aïllades. El poble patia misèria i els pobres eren les víctimes dels uns i dels altres. Un dia, els habitants de la costa, veien venir pel mar una nau superba que se n'ava propant. A la popa hi havia esculpida una testa de drac amb aplicacions d'or i pedres precioses. La vela de púrpura era inflada pel vent que l'ampenia suau ment cap a terra. Tota la llargada de la borda era decorada amb garlandes d'orades i miralls. La nau saturant el petit port dels pescadors i la vela esplegant tota sola i no passar res més. No es veia ningú a bord. De tota la costa van venir els pescadors, els quals en veure de lluny els reflexos de la nau abandonant les barques i les xarxes. I vingueren també llus dones amb els marrecs i tot tenen exclamacions d'esturament i de la llengua de la llar. La nau no es recordava haver revist mai cap d'igual. Mai de les boires del nord no havia surgit una meravella semblant. Ningú no agusava costar-se la nau, els feia bazar-de. La notícia va córrer terres endins i l'endemà vingueren també els pagesos i se'ls encomanà la inquietud de la gent del mar i tots plegats començaven a planyar-se. A l'endemà es venien els garrers, que també els havia arribat la nova. Per tots els camins, el galop, el sant, una gran pulseguera, brillaven els cas d'aràmig, repicaven contra els escuts, les llances i les espases. Tothom va fugir amb veure arribar aquells homes farotges que rugien i llançaven els seus cavalls d'amunt de la gent. L'endemà van descabalcar tots i es guardaran convicionsos la riquesa que surava al vaixell. D'on pot venir aquesta nau tan ricament construïda? De les regions buiroses del nord i qui són els homes que l'ocupen? Per què no els deixen veure? S'amaguen perquè els fem por, deien alguns. Esperen que vingui un ben favorable per allunyar-se. Ja veurem. No hem de consentir-ho, no hem de permetre que tota aquesta riquesa fugir pel mar i no torni mai més. Els més decidits van acostar-se a la nau amb aigua fins als genolls i van cridar ¡Eh, homes d'aquesta nau, sortiu, que aquí us esperem! Veniu allui tant nosaltres, sortiu, covars! Però cap resposta no vingui de la nau. Tornaran a crillar insults i mofes. Van disparar fleixes contra la fusta del vaixell i no es movia ni cap sonovania de dins de la nau. Aleshores els més acuserats es decidiran enfilar-s'hi. I què creu que van veure? Doncs, prop del pal que sostenia a la bella plegada davant una catifa de ballut i sota un dossier d'horat, un infantó que dormia. I una garba de blat li servia de cuixí. El seu voltant, amb un tegat, es va llençar de gran valor. Joies resplenders, armes d'or i de plata, vasos, gerros, copes, plàteres d'or, amb pedres precioses i incrustades. Davant d'aquelles meravelles, els guerrers van comprendre que els teus amics els enviaven aquella nau com a anunci del comens d'una nova època de prosperitat i de pau. I que hi eren els genollats. El van ensar en triomf, i seguits de tots els altres guerrers el portaren entre la gentada que cribava d'alegria fins a la sala del Consell on el proclamaren rei de Dinamarca. I li donaven el nom d'Esquíol, que vol dir Escut, perquè esperaven que es devingués el protector del país. Esquíol va creixer de pressa i va mostrar tota la força i el coratge que el seu poble esperava d'ell. El seu nen, quan un dia durant una caseira, es troba sol, allunyat del seu seguir-s'hi, i atacat per un os d'una alçada extraordinària. A lloc d'intentar fugir, plantar cara a l'animal, lluitar cos amb ell, i el vença a lligar i l'aguantar fins que arribaren els homes de la seva escorta. Quan tenia 15 anys, el front de l'exèrcit derrotava els sexons que havien atacat al país, i el duc d'escat que els comenava i es casava amb la filla de llorrell. Del botí que obtenien les batalles no es quedava re per ell, tot ho repartia entre els seus soldats. Fa un lluat com a bo i just, amable amb els humils, generosa amb els seus fidels, temut pels enemics i estimat pel poble. Així visc que molts i molts anys hi envallir i sentia propar-se-li la mort. I el generàs del seu exèrcit i els diguer. Amics meus, aviat aquests ulls s'apagaran. Quan siguin tancats per sempre, preneu el meu cos i porteu-lo a la cala on està amagada la nau que em va portar quan era un infantor. Poseu-me a bord, torneu la nau al mar i confieu-me als vents. He complert la meva missió de fer un realme feliç i unit d'un país pobre i dividit per les baralles, i me n'aniré com vaig venir. Esquíol morir li posaran les seves millors vestidures, la corona de la testa, la corona a la testa i l'espàs al costat. Esquíol morir li posaran les seves millors vestidures, la corona a la testa i l'espàs al costat. El van alça i el van portar cap a la vora del mar. Entre la multitud em triomf talment com quan va arribar, només que ara la multitud no llançava crins de joies sinó que plorava i es lamentava. Els seus fidès la jegueren dalt de la nau damunt una catifa de vellut sota el de si adaurat i posaran sota el seu cap una garba de la darrera collita. I començà arribar gent que portava objectes valugosos, joies, armes, que s'anaren a muntagar a l'entorn del rei mort. Les dones i llavançava llus, collarets i arrecades. Els homes morides d'or, els pobres portaven flors i branques carregades de fruita. A les hores, i s'hauran la vela de púrpura, tot saltaran de la nau, l'ampalleren cap a l'aigua per damunt de la sorra fina, i les ones i el vent se l'endugueren mar endins fins que desaparegui en la boira. Vers quina arriba navegava la nau? Ningú no ha sabut mai. Es diu que els deus que havien enviat el rei Esquelt el cridaren perquè tornés amb ells a través de les boires, de les marts desconegudes del nord. Ves aquí una vegada. Derrere la porta hi ha confits, perquè us aneu allà pels dits. Durant la vuit punts, un parell de ràdio tos té. Ves aquí una vegada.