Vet Aquí Que... del 22/3/2018

Hola! Som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'associació de mestres roses sensat i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. Rondalla va. Rondalla ve. No us cregueu res del que us diré. La nena bonica. Una vegada, en un país on els homes i les dones, els nens i les nenes eren de tots els colors, igual que és l'art de Sant Martí, hi havia una nena molt, però molt, molt bonica que es deia Julieta. Tenia els ulls fondos i brillants com dues olives negres. El cabell el tenia rinxulat i negre. Era tan negre que semblava fet de fils de nit sense lluna. La pell de la Juliet era fosca i lluent més suau que la pell de la pantera quan jugues sota la pluja. A la seva mare li agradava pentinar-la i de vegades li feia moltes trenetes guarnides amb cintetes de colors. Llavors la Julieta semblava una princesa de les terres d'Àfrica o una fada del regne de la Lluna. Al costat de casa seva hi vivia un conillet blanc. Tenia les orelles color de rosa, ulls molt vermellets i un nassiró nerviós i bellugadís. El conillet blanc pensava que la nena era la persona més bonica que havia vist mai a la vida. I pensava, això vull ser com ella. Per això va anar un dia a trobar-la i li va preguntar. Nena bonica, Julieta, com tu fas per ser tan negreta? La nena no sabia pas per sobre inventar. Home, doncs, a veure, és que de petita em va caure de món una ampolla de tinta negra. El conill va pensar que és fàcil. I va anar corrent, s'agafa una galleda, la va omplir de tinta negra i s'hi va vençomergir fins a la punta de les orelles. Va quedar negre, negre, negre. Es mira al mirall. Oi, es va posar molt content. I va sortir corrents al carrer, a presumir. Però mira, precisament aquell dia va caure una pluja tan forta, però d'aquelles fortes, de vots i barrals, que l'aigua el va rentar de dalt a baix. I va quedar tot blanc, una altra vegada. Ai, va pensar, doncs no devia ser això, molt trist. I li va tornar a preguntar, nena bonica, Julieta, com tu fas per ser tan negreta? La nena no ho servia pas. Però s'ho va inventar? Oh, és que em sembla que deu ser que potser que de petita vaig veure molt de cafè negre. El conill va pensar que és fàcil, això ho sé fer jo. Va anar corrent a casa seva i va fer-se moltes cafetires de cafè molt negre. I sabeu què? Que es va passar la nit sencera sense dormir. I vinga a fer pipí. Però la matinada no s'havia tornat gens negre. I va pensar, doncs no devia ser això. Va tornar amb la nena, de no bonica, Julieta, com tu fas per ser tan negreta? La nena no ho servia pas, però s'ho va tornar a inventar? Jo diria que segurament deu ser. Ah, sí, que de petita vaig menjar molt de rell negre. El conill va pensar que és fàcil. Va córrer el mercat a buscar un cistell ben gros, el va omplir de rell negre, i va menjar, i va menjar, i va menjar, fins que no va quedar res en el cistell. Va quedar inflat, tan inflat que no es podia moure i aquella nit. Ja us ho podeu figurar. No va poder dormir perquè tenia mal de panxa i no va parar de fer caca. Ah, però la matinada no s'havia tornat gens negre. Va tornar a pensar, doncs no devia ser això. I quan es va trobar millor li va tornar a preguntar a la nena bonica. Nena bonica, Julieta, com t'ho fas per ser tan negreta? Ja us he dit que la nena no sabia pas, eh? Però ja es començava a mentir una història sobre els cigronets negres quan la seva mare, que era una senyora mulata, molt guapa i simpàtica, va dir Ei, que de secret de qui no n'hi ha vas cap, eh? És que tenia una llei negra. I el conill, que era babau, però no tant. Va pensar que la mare devia tenir raó perquè la gent sempre diu que on s'assembla els seus pares o els seus oncles o els seus avis i de vegades fins i tot aprenen junyants que viuen a altres punts de món. I es va posar molt trist perquè va pensar que ara no podia semblar-se mai a la Julieta. La setmana que es va ser va molt trist. Es va passar la nit plorant, però pensant, pensant, se'l va ocórrer, que si ell no podia ser negre, sí que podria tenir fillets negres i guapos com la Julieta. I va decidir buscar-se una conilleta negra per casar-s'hi. Es va venir amb por l'Aina, va sortir el carrer i no va haver pas de buscar gaire perquè, a veure, encara que ell no s'ho pensava, el conill era molt maco, a més era molt simpàtic i de seguida va trobar una conilleta tan fosca com la nit. I es van enamorar. I es van casar. I van tenir un munt de fillets, perquè els conills, sucedirem secret, quan es posen a tenir fills, és on no parar. I van tenir conillets per tots els gustos. Blancs, molt blancs, blancs mig grisos, blancs amb taques negres, negres amb taques, taques blanques, negres mig grisos i fins i tot van tenir una conilleta negra, negreta, guapíssima. I la Julieta va ser la padrina de la conilleta negra. I jugava amb ella. I li posava llacets i la traia a passejar. I un dia algú li va preguntar, conilleta bonica, com t'ho fas per ser tan negreta? La conilleta es va mirar la seva padrina i va contestar. Pregunteu-li a la Julieta. I quan la Julieta, que no sabia pas, però s'ho inventava tot molt bé, començava a dir, ah, què us faig cada petita? En aquest punt jo he vingut aquí per poder-vos explicar, perquè si no hagués vingut, no hauríeu sabut. I si no hagués vingut, no hauríeu sabut. Riquitiquitabi. Vull dir que aquesta és una història que va passar amb un país molt llunyà, a l'Índia. És una història que va de certs i de mangostes. No sé si sabeu què és una mangosta. Mangoste és un animal no gaire gran, petitó, que té la careta, s'assembla un gant. Però un morret com una mostela. I una cua xeria i de xeria i d'aïtiesa. Aquestes mosteles, ah, aquestes mangostes, normalment els hi haurà de molt, molt menjar serps. Bé, doncs veig aquí que en aquest país, en un cau de mangostes, ni vivia una que vivia molt feliç allà. Però de rep, va ploure molt, va fer un aigua, d'aquells aigüats tan terribles que fan aquests països, i es va omplir el seu cau d'aigua. I va sentant l'aigua que va entre el seu cau, que amb la força de l'aigua se'n van dur totes les cries. I la nostra mangosta va anar allà. Ella primer va començar a venidar, intentava venidar contra corrent, però va arribar un moment que l'aigua era tan de la que hi havia, que, mireu, va quedar com està bornida, i es va pensar que fins i tot es moria. Però fortosament es va despertar el cap d'un eston en un jardí. I en aquell jardí es va trobar i va sentir les veus d'un nen, que creava, mireu, he trobat una mangosta, he trobat una mangosta. I ho va ensenyar als seus pares. El pare va estar molt content, va dir-ho i una mangosta estava molt bé, perquè a les mangostes els irà de molt de serps, i aquest país que hi ha tanta serps, tenir una mangosta a la vora és com tenir un bon vigilant. La mare va dir, ahim, això no sé si m'agrada tant, però el nen es va quedar amb la mangosta. I el nen es deia Toni, i l'emportava tot arreu. I sí, sí, la mangosta, amb el Toni, cap a casa. I, clar, la mangosta no havia vist mai cap a casa de dones ni de dones. Per tant, mireu, entrava i sortia a fer cada malesa. Va enbrutar, les potes va bucar un tinté, i va atacar tots els papers de l'escriptori. Amb els bigotes els va posar pàboca a olorar amb cendré, i quasi sol sucarrima. Em va fer moltes. A l'hora de dinar, seia al costat del nen, i a l'hora de dormir, volguen anar a dormir amb ell. La mare no li agradava, però pare insistia, sí, sí, és important. El que no us he dit és que aquesta mangosta, com totes, sabeu què fan. Quan estan a punt de caçar, fan un sorollet. Un sorollet especial. I aquest sorollet és el que dona el nom a aquest copte. Quan veuen, es troben davant d'un animal que el volen caçar, fan un xiolet estrany com ara... I de qui ve el nom? Bé, doncs, la mangosta va anar a dormir amb el Toni, i l'endemà de matí va voler explorar una mica la casa, el jardí. Va sortir el jardí. Va veure que era un jardí molt gran, que hi havia molts arbres. Va dir, ai, que bé, aquí podria jo trobar coses que m'agradin, que jo pugui caçar. I mentre ho mirava tot i tot ho trobava tan bonic, va sentir uns amics d'un ocell. Ai, què passa, aquí? Oh, dius que ara m'acaba la serp, que viu aquí, en aquest jardí, que es diu Nac, m'acaba de robar un home del meu niu, i no hi ha manera que aquesta serp sempre ens roba les cries. Ah, sí, quan ho vas sentir. El digití activitavi va pensar, oi, si la serp se m'hi agrada tant, va pensar que bé que hi hagi un serp aquí, me les menjaré. I mentre ells parlaven, van anar apareixent els animals d'aquest jardí, va sortir un ratolí, una granota, i tots feien el mateix que això. És que tenim aquí una parella de serps, el Mac i la Nagaina, que escolta, sense menjar les cries, no hi ha manera que puguem refer i tenir fills, perquè és que abans de que creixin ja se'ns han menjat els ous, on se'ns han robat del meu. Ah, sí, va dir, sí. Diu, i el pitjor de tots, o què és? El pitjor de tots diu què és? Doncs que aquí aquestes dues serps han fet un new. I ja estan a punt de sortir. I si ara tenim dues serps, d'aquí quatre dies entendrem, cinc o sis més, perquè cada vegada que crien, doncs són sis o set més serps que voldran també menjar de les nostres cries. Ah, ah, ah. Els dic i aquí, ja vi, va dir, ah, això no pot ser. Avui entés aquest new, i el van acompanyar. I sí, sí, a més, el jardí, amb un racó, van veure allà tot dels ous de la serp, i el riqui va agafar una pedra, va començar a separar els ous, i entre els ratolins, els ocells, i les granotes van matar totes aquelles serpetes, que eren petitones, que eren, encara, no havien nascut. Bé, amb això, que l'enac, la serp més grossa, va sortir del calde i això no pot ser. Què ha passat aquí? I el riqui es va posar tot i eso, i tot aixarit, i van començar a lluitar. En aquell moment van desaparèixer tots, les granotes, els ocells, els ratolins, es van avagar corrents, corrents, els seus caos, perquè només de veure aquella serpia tremolaven. Però el riqui, el riqui-tiqui-tabi, va ser molt valent. Va dir-me, per això, es va plantar cari, es va ferrar fort, amb les seves dents, el coll de la serp. La serp era molt forra. Vinga, petafor, vinga, petafor, amb la seva cua terra. I però el riqui no deixava el coll, i tanta estona va lluitar, va lluitar, que de repets els ratolins, els ocells, van tornar a sortir del cau, i van anar a veure aquella lluitar. I llavors van començar a animar el riqui. Va, que tu pots, va, aguanta, i el riqui-tiqui-tabi, aguantava fort, ha ferat el coll de la serp, tan fort, tan fort, que mireu, va matar la serp. I tots van estar contents. Ai, que bé, que bé, quin bon company que tenim, ja se'n se'l vaig i ho fa, però ara queda la negaina, queda l'altra, la parella del naq. Ai, què passarà, què passarà? Amb això, què es va fer fort? I se veu què va passar, que la negaina, quan va saber, que havia matat la serp, per ell del naq, i que havia matat tots els seus ous. Va dir, ara sí, jo em faré una, em faré una que se'n recordaran de mi. I això va sentir un ratolí, i va dir-ho, ens anava a avisar el ratolí, ens anava a avisar el riqui-tiqui-tabi, que dorma al dintre del nen. Ens anava a avisar-lo, com ho faig, a la porta de la casa hi havia un gat, i el ratolí no puc entrar, perquè tenia molta por d'aquell gat. Però el ratolí, vinc a pensar, vinc a pensar, ja veu què va fer, va pujar de la fumera, i per la fumera va baixar dins a la casa, i se'n va anar corrents a la habitació, on dormia el tònim, a Mancosta. I va avisar el riqui-tiqui-tabi, corre, corre, que bé, la negaina, que bé, que aquí farà una malesa tremendo, que tenim poc, no li passarà el tòni. Amb això, que el riqui-tiqui-tabi va sortir del llit, es va magarraderar una porta, i es va pirar, esperar que vingués la negaina. Així que va entrar la negaina, ja va començar a entortullar-se el peu del nen, però el riqui-tiqui-tabi es va fer refor, va fer un bot, i es va fer refor, el coll, de la negaina. També va lluitar molt, la negaina era molt forta, també li va mossegar, la pobra Mancosta estava ferida, plena de sang, però llotava, llotava, llotava, fins per acabar de guanyar, i la va matar. El demà de matí, sabeu què va passar? Que quan els pares van anar a despertar el tòni, sabeu què van trobar? El tòni dormia al llit tranquil, i els seus peus hi havia una ser morta, i el riqui-tiqui-tabi tot plena de sang. Però què van fer? Van cuidar, el van curar, i per sempre més el riqui va anar a viure amb aquesta família. I aquest és el conte del riqui-tiqui-tabi. I conte contat, conte acabat. Ve-te aquí una vegada. La finestra del bon record, l'agenda popular catalana. Fou el cas que el donzell fill del senyor de Sant Manat va enamorar-se de la seva germana de llet. Quan el senyor ho va saber, va treure de casa per gosada la vida i la seva filla. Les pares dones sense la protecció del senyor del castell van anar a viure a una casa rònega dins els dominis del senyor. El donzell de Sant Manat no sabia resistir la desventura de no poder veure el seu estimat. I cada dia anava a seure-se el peu d'un òlvar des del qual es veia l'horitzó a la silueta del castell i allà es passava les hores. El donzell del castell, acleparat també per la desventura, va fer els possibles per poder veure la seva estimada i no va trigar gaire a descobrir el punt on ell de passava les hores mirant el castell de lluny. El donzell baixava a passar les hores al costat de la seva estimada en festets cordials. Quan apuntava el dia, el padrí tornava al castell i per tard que el record de les seves estimades mantingués més viu en ell, van convenir que ella canteria tanta estona que em creia que necessitava ell per arribar al castell i així ell faria el que m'hi ha acompanyat amb el ressò de la cançó de la Inmia. El sol on es trobava la gentil parella era un gran to de arbres buscades que van enfilar-se un amunt a un amunt a l'Àlvar, que servia de rezea a la donzella. I van enfilar-se també per un altre Álvar de la Bora i entrelligar-se les arbres de l'un a l'altre amb les de l'altre al l'un. Fins a formar una mena de marco a finestra, el peu del qual es posava a la donzella, per festejar amb el seu estimat quan també acudia el seu peu. Al cap d'un temps, la vida del donzell de setmanat va morir i va deixar sola la seva filla, a la qual feu prometre que mai no fora la mulher del seu germà de llet. La parella enamorada van festejar amb molt temps fins que un dia els senyors de setmanat van indicar el seu fill que li calia casar-se i li van presentar com a promesa una minyona filla d'un senyós d'un castig veí. El donzell no ha resistit el matrimoni que li proposaven els seus pares. Pots que comprengue que els costums que ballaràs d'aquells temps no permitia el casament d'un senyor amb una donzella que no fos del seu braç. Al fadri, amb molta recant, se va comunicar a la seva estimada la decisió dels seus pares i li va prometre que no deixaria d'anar-la veure fins al dia mateix de les esponsalles. I els dos enamorats van seguir veient-se encara molt de temps fins que un vespre el donzell no hi va fer cap. I la donzella veia des de la finestra tot a les cambres del castell enllomanades i fins a les seves orelles va arribar l'arremor i l'alegria d'una festa que a prou li va revelar el que passava. La pobra donzella no va parar de cantar per tal de veure si podia fer arribar la seva veu fina a les orelles del seu estimat. I seguir cantant i cantant i cantant sense saber-se moure del peu de la finestra. I se n'ha de candin, de candin mentre les erbes anaven creixent creixent com si prenguéssim la vida a la pobra donzella fins arribar a un punt que va tornar-se un dels molts xuclamès que se repaven i enfilaven el ver amunt, doncs se cèia la pobra fadri. La finestra s'ha conservat fins ara i la gent l'anomenava la finestra del volt record. I quan el ventijol fa moure les erbes del bosc la gent creu sentia encara la ramor de la veu apagada de la pobra donzella que encara canta. Veta aquí una vegada. Veta aquí un gos, veta aquí un conte fos. Veta aquí un gos, veta aquí un gat, veta aquí el conte acabat. Veta aquí un monter smartphones per hooksable offshooter. Veta aquí a canopy. Veta. Veta. Sintonitzes, tràdio d'esper, paràdues són just. Durant de 8.1. Tràdio d'esper, durant de 8.1. Tràdio d'esper, durant de 8.1. Tràdio d'esper, durant de 8.1. Tràdio d'esper, durant de 8.1. Tràdio d'esper, durant de 8.1. Tràdio d'esper, durant de 8.1. Tràdio d'esper, durant de 8.1. Tràdio d'esper, durant de 8.1. Tràdio d'esper, durant de 8.1. Tràdio d'esper, durant de 8.1. Tràdio d'esper, durant de 8.1. Tràdio d'esper, durant de 8.1. Tràdio d'esper, durant de 8.1. Tràdio d'esper, durant de 8.1. Tràdio d'esper, durant de 8.1. Tràdio d'esper, durant de 8.1. Tràdio d'esper, durant de 8.1. Tràdio d'esper, durant de 8.1. Tràdio d'esper, durant de 8.1. Tràdio d'esper, durant de 8.1. Tràdio d'esper, durant de 8.1. Tràdio d'esper, durant de 8.1. Tràdio d'esper, durant de 8.1. Tràdio d'esper, durant de 8.1. Tràdio d'esper, durant de 8.1. Tràdio d'esper, durant de 8.1. Tràdio d'esper.