Vet Aquí Que... del 12/4/2018

i dissabte i composed amb FTY. Un programa d'entrevistes amb reflexions i històries personals de dones de Sant Just. Els dilluns a dos quarts de vuit del vespre i els dijous a dos quarts de nou. Són justenques. Hola, som el grup Marc. Mestres avies recuperadores de contes. Formem part de l'Associació de Mestres Roses Sensats. I avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. Són dos quarts de vuit del vespre. De contes i de rondalles, ja us en comptaré un grapat. La meitat serà mentida, l'altra meitat veritat. Els pèsols meravellosos. Conta popular. Era molt pobres. Només tenien una cabra, i d'aquesta cabra vivien. Fèiem un patricó de llet al matí i se l'havien de repetir. Per sopar, per dinar. Vam arribar a un moment que la mare va dir que no passés la llet sola. La mare va dir que el fill va agafar la cabra i se la va portar al mercat. El mercat hi ha compradors de tota mena. Hi havia un comprador que li va dir a la cabra que la volia vendre. I quan vols, no ho sé, a veure, què em donaria de la cabra. I l'home li va dir, mira, noi, te puc canviar la cabra per uns quants pèsols. Però no et pensis que els pèsols són normals i corrents? Aquests pèsols són meravellosos. Per tant, compte el que pots fer en aquests pèsols meravellosos. Aquell noi s'ho van passar i que allò molt van redar 100%. Però el noi va tornar a casa molt content. I quan va arribar, la mare ja li va veure la cara. Ai, noi, te deu haver anat molt bé perquè fas molt bona cara. Aquest, quants diners n'has tret? No, mare, de diners no n'hi he tret cap. Però mira, a canvi de la cabra m'han donat aquests pèsols. Però són els pèsols especials, que no els hauràs vist mai. Ai, va dir la seva mare, per la mort de Déu m'ha tocat un fill tan tan oca, com és que això és una desgràcia. Va agafar els pèsols i us va llançar per la finestra i va encabre allà a l'ort. Però, bé, aquí, doncs, bueno, el noi, molt trist, perquè va veure que l'havien enredat, se'n va anar cap a dormir. L'endemà, quan va abrir la finestra de l'habitació, va veure com una abra, que era altíssim, altíssim. Va mirar el fruit que feien i eren les tabelles de pèsols. Ai, quina cosa més meravellosa. Llavors el que va fer és va pujar en aquest abre per a veure si podia agafar unes quantes tabelles de pèsols. Però, bé, com més amunt tirava el noi, més la basolera s'anava anant fent més alta, més alta, fins que va arribar un moment que el noi va mirar cap baix, és que no es veia ni la casa, ni el poble, ni res, i tirant la basolera va tirar més amunt, més amunt, fins que arribar a un país que no havia estat mai. Quan va deixar la basolera, va trobar una dona balleta. I li va dir, ui, lluc, ja fa temps que t'estic esperant aquí. Fa temps que t'esperava, eh? El noi va quedar molt sorprès. Diu, sí, t'esperava per dir-te una cosa. El gegant que viu en aquest castell és el que va robar els diners del teu pare. I ara, per això, sou tan pobres. Vaja, i mira, si ets prou valent, te'n vas al castell, però al castell hi ha un gegant, un gegant d'aquests terribles, que és el que va prendre tots els quartos que teníeu voltros. Allavors, el noi se'n va anar cap al castell. En aquell moment no hi era el gegant, però sí que hi havia la geganta. I li va dir, ui, a què fas aquí desgraciat? Que no veus que el gegant, quan si et veu, te menjaràs? O és que el noi va dir que jo també tinc gana, que em podia donar alguna cosa. Aquell gegant li va donar una mica de sopar i el va posar a la pastera. La pastera és com un armari, però així ho hauríts un tal. Va obrir la porta a la pastera i el va amagar dins. Sobretot no facis soroll ni res, perquè el gegant te menjaria. Va arribar l'hora de sopar, es van sentir uns passos, uns sorolls, i havia arribat el gegant. I el gegant va dir, ui, sento l'Oreta de cartendra. I la dona diu, no, no, no, és que he fet un cabrit al forn. Ara te'l dono per sopar. El gegant va sopar, se va menjar tot el cabrit, i llavors acabant de sopar, cada dia feia el mateix el gegant. Se posava el damunt de la taula al sac de les monedes, que havia robat el pare del lluc, i les anaven en comptant, en comptant, cada dia feia el mateix. Però de tant en comptar, se va quedar adormit. Llavors el lluc va sortir de la pastera, i, anant molt en compta, va robar les monedes, el gegant, sense fer soroll, que estava adormit, i se'n va anar corrents cap a la pasolera. Però, a mig camí, a mig camí, el gegant es va despertar i va córrer al seu darrere. El lluc que ha agafat a la pasolera, però el gegant em va fer rar. Deixant de pressa, de pressa, i el gegant al darrere. Però, en aquell moment, quan el lluc quasi que tocava terra, la balleta, que era una fada amb la barra màgica, va tocar la pasolera, i la pasolera va desaparèixer. I el gegant, que era del de la pasolera, va caure a terra i es va fer a 1.500. Llavors el lluc corrents van anar cap a casa de la seva mare, i li va dir, mira, mare, aquests són els diners del pare, aquells que va robar el gegant. I llavors, a partir d'aquell moment, van ser molt feliços, molt rics, i van menjar un món de nissus, compte comptat, compte acabat. Naja, pocaia, das ist eine Not. Wer schenkt wie eine Dreier zum Zucker vom Brot. Verkauf ich mein Bettlein und leg mich aufs Stroh. Sticht mich keine Feder und beißt mich kein, und beißt mich der Hungerflor. Les 3 belles filadores, compte popular. Vete aquí que una vegada hi havia una filadora que tota la seva vida s'havia dedicat a filar, a filar lli, i tenia una filla que sempre havia pujat al seu costat i estava en aquella edat de poder-la ajudar. Però aquesta filla no li agradava gens això de filar, i sempre se la trobava a excuses per no fer la seva feina. Ni en sabia, quan es posava a filar, el fill li sortia tan gruixut, en ple de nusos, molt malament. I la mare sempre li deia, oh, filla meva, que faràs tu la vida si no saps fer aquest ofici, si ningú et voldrà, si no et podràs casar. Què farem de tu? Un dia la baralla i el sermo de la mare es va fer tan gran, va durar tanta estona que filla des del carrer se sentien els crits d'aquella mare per intentar que la seva filla s'agafés a la filadora i es posés a filar. Però just de ben en aquell moment passava pel carrer la reina i quan va sentir que ell serà de tall que sortia d'aquella casa va dir que passa aquí i va volent entrar. I quan va preguntar què passava la mare, filadora, al veure la reina, va dir, no, majestà, no, no, no ens barallem, però jo estic molt amoïnada amb la meva filla, perquè mireu, li agrada tant filar que ja no tinc més lli, però es passaria dia i nit filant i això no pot ser. Oh, va dir la reina, la vostra filla li agrada tant filar. Oh, no em dieu, tinc el meu palau, tinc tant de lli i a mi m'agraden tant els teixits amb un fil ben filat que em seria d'un gran servei que me la dissessi uns quants dies. La mare esclar no es va atrevir, ha dit la veritat perquè pensa avui la reina que farà de la meva filla. Doncs on li va tocar el remei, d'acceptar la proposta de la reina, que va ser que la noia n'és tres dies a casa del rei a filar. La noia va marxar de casa amb un cor tan petit, i pensant com me'n surto d'aquesta i la mare també patia molt perquè no sabia pas la seva filla com se'n sortiria d'aquella feta. Veta aquí, que sí, sí, quan van arribar al palau la reina de seguida la va portar en un lloc on hi havia tres canbres plenes fins al sostre d'allí i una filadora gran, maca, nova, perfecta. I va dir bé, noia, doncs ha passat, comença a filar que si ets capaç de filar aquestes tres canbres d'allí en aquests tres dies, mira, et prometo que et casaràs amb el meu fill. La noia es va quedar ben parada perquè va pensar, i si no faig, què passarà? La reina m'ha marxat i la noia va entrar en una d'aquelles canbres però només va ser trobar-se sola, que mireu, va arrencar plorar, plora que ploraràs perquè no sabia pas com passar, tot com podria passar aquell tràngul perquè ella no em sabia de filar i quan ho feia, feia molt malament i no li agradava. Però l'hora que plora es va passar un dia, el primer dia i el segon, i quan va passar el segon dia, va arribar la reina i va veient que hi havia tot allò, sense que no es havia tocat ni un bride de fil, va dir que em pot ser això, què ha passat? Ai, va dir la noia, sabeu què passa, que em troba estranya en menyor de la meva mare. No puc, no puc agafar la filosa. Ah, va dir la reina els espaviles, que només queda un dia. I mira, sense dir res més, va agafar i va tancar la porta. La noia no sabia què fer i estava tan desesperada que es va posar a guaitar per la finestra i al cap d'una mica de guaitar per la finestra va veure que pel carrer passaven tres dones, unes dones una mica estranyes. Mira, una tenia un peu ampla, molt ampla, l'altra tenia el llaví de baix, tot tomat, torçat, gros i la tercera, la mà, el dit petit de la mà, el tenia pla com un plat. Ai, va dir, qui sou? I ells li van dir, som tres belles filadores. Ah, va dir la nena, potser em podria ho ajudar. I les tres belles filadores li van preguntar, què m'hi passava. Ella va explicar el seu problema i va dir, ah, tranquil·la, si vols nosaltres pugem i tu filem tot amb no res en un dia. Però, t'emposem una condició. Si és veritat que la reina t'apromés, que et quedaràs amb el fill del rei, ens has de convidar al casament. Ai, sí, sí, sí, va dir la nena, estava molt desesperada. I, amb aquest acord, les tres belles filadores van pujar per una porta, secreta al palau i d'allà a les habitacions. I escuteu, si sim un tres i no res. Una va començar amb aquell peu tan pla. Mireu, a final la roda de la filadora. L'altra agafava el fil que en sortia i el passava una mica de saliva amb el llavi que tenia torçat. I la tercera, amb el seu dic groc, el nava torçant, torçant. De manera que en un dia van tenir els treves, canvres ben fetes i, a més a més, el resultat era un fil tan fi, tan fi, que no se n'havia vist mai. Quan van acabar la feina, van marxar. A l'acabat del tercer dia, cap al vespre, va arribar la reina i, quan es va trobar, amb aquells diverses habitacions buides d'allí i plenes de troques de fil i un fil tan fi, vinc a fer-li petons a la nena. Diu, ara sí que tu et casaràs amb el meu fill. Ho començo a preparar tot. I aquells dies, mentre fèiem la preparació, la nena va conèixer el príncep i, mireu, es van agradar molt tant que, si sí, el príncep es volia casar amb ella. Va arribar el dia de les noces i veig aquí que ella va dir bé, jo tinc un compromís, tinc tres cosines que jo les he de convidar perquè me les estimo molt i les vull convidar aquí. Ai, com se diuen, diu, mira, un es diu peu, peu pla, l'altre es diu David torçant i la tercera es diu, dit amble, ah, molt bé, va dir el rei i el príncep, cap problema que vinguin, i van aparèixer aquelles tres dones, malbostides, asparracades, però ningú va dir res perquè era la família de la rei, de la princesa, o la que seria la princesa, i van fer el convit. I mentre dinaven, el príncep li va dir amb la noia, escolta'm, aquestes tres parentes teves, per què una té el peu tan pla? Oh, diu, és que s'ha guanyat la vida fent anar al pedal de la filadora. Ah, i l'altre, per què té el llavi de baix tan torçat? Oh, perquè s'ha guanyat la vida llapant amb la seva saliva el fil que surt de la filadora. I la tercera, per què té aquell dit tan amble, tan amble? Oh, perquè amb aquell dit s'ha guanyat la vida torçant el fil. I aquestes són filadores, oi? Sí, sí, sí, va dir la noia. Ah, doncs mira, d'ara en endavant, ets tan bonica i t'estimo tant, que no vull que mai més a la vida tornis a tocar un bril de lli, ni te'n vegis mai que filadora, perquè no vull pas que tu te'n transformis en els anys amb unes belles tan lletges com aquestes. I així va ser com la nena, la futura princesa, mai més. Va veure una filadora, ni li va tocar, tocar un bril de fill. I compta comptat, compta acabat. Bé, aquí una vegada. Molt bé. La vella que no volia morir mai, compta popular. Vete aquí que una vegada hi havia una vella que era molt rica, molt rica, molt rica. Però hi diuen que era tan rebella que tenia, no solsament, fills i nets i no tenia besnets i besnets i renets. I com que era tan bella i era tan rica, tots esperaven que es morís un dia o l'altre. Però uns d'aquests nets esperaven que quan es mori l'àvia doncs ella em faré una casa als quatre vents. L'altre deia, mira, jo em faré un vestit de campanetes, l'altre deia, jo em faré un palau i la vella estava empipada, perquè ella veia que cada dia veia coses noves, ella no es volia morir i estava cansada de que tots només esperéssim la seva mort pels seus diners. I vete aquí que un dia va agafar tres nets, els que ella trobava que eren els més xerits i els va fer una proposta, anar a corremont. I van dir que sí, i així va ser. Van començar el viatge i encara no feia gaire que havien començat, que escolteu, van veure de repent allà al camí un home que corria, que corria, però en un moment corria, corria molt. I què fas, tu li van dir? Quan es va apropar amb ells, què fas? Diu jo, sóc en Corrín Correina. I aquest de dir que, oh mira, saps què passa? Que aquí el poble que ara veureu que està allà, es redera aquell toro i el nostal, i resulta que quan tenen gent que els ve de repent i els vei molt de clientel i ens no tenen res, corra tant, en un moment vaig al vols i cas un conill i els hi porto i tenen el conill fresc del dia. Sí, va dir la vella això, no ho sabia jo. I quan guanyes per fer aquesta feina? I ell va dir un escondiari. Ah, doncs mira, va dir la vella. Sí, véns amb nosaltres, te'n donarem dos. Ai, va dir que allò em va d'acord. Es van trobar, en un, que sabeu què feia, un home que tenia l'orella, enganxadeta a terra, ha jugat a terra escoltant. Ai, es va anar a tancar i va dir, oh, home, què feu aquí? O diu, escolto, ah, sí, sí, ja sóc l'escoltim escoltant. Ah, sí, què feu? Mira, jo treballo per la policia i ara jo poso l'orella aquí i tinc una orella tan fina, tan fina, que resulta que sigui el poble de més avall, darrere aquella muntanya i l'altra muntanya. I algú n'adre, i jo ho sé, vaig a la policia i els visc. I llavors la policia va allà i l'agafen de manera que aquell no pot robar. Ai, que bé, va dir. Ho trobem molt bé. Va, va, escolta'm, doncs, quan guanyes tu per fer aquesta feina? Un escondiari. Un escondiari. Mira, què voldries venir amb nosaltres? Li va dir la vella. Ah, quan m'adonaria, te'n donaríem dos. Ai, però, doncs sí. Va venir i va anar amb ells. Ja teniu la vella, els tres nens, en corring curranya i l'escoltim escoltant, fent camí. Amb això, que l'endemà de matí, que van fer nit amb un poble, de rep, van anar a passar un riu i veiem un home que, mira, ho sabeu què feia. Agafava les muntanyes i les canviava de lloc. Dic, ai, bon home, què feu? Qui sou vos? Diu, jo sóc, em fos cinc, fos ceina. I què feu aquí? Ah, diu-me'l, Sergi. Resulta que veus aquells pagesos allà? Jo agafo la muntanya, que té el costat del seu or, i la canvio de lloc. I llavors l'aigua, que passava per radera, de lli ell no podia, de color, i l'endemà torno a canviar la muntanya i a té l'or regat. I la meva feina és això. Va dir la vella, si jo això no ho havia vist per mai. Ah, no. I com us dieu? Jo sóc amb fos cinc, fos ceina, i quan cobreu, jo cobro un escut cada dia per fer això. Un escut, i va dir la vella, si vencen nosaltres, com un altre es va posar a la seva colla, doncs camina, que caminaràs. Res, no havien caminat gaire, van traspassar, van trobar un altre riu, i van veure un altre, que mira, es posava a jogut allà tocat al riu, i amb no res, es va viure tot el riu. Ai, i què feu aquí? Mira, saps què passa? Que ara acaba de navar, ha plogut molt, i ara aquesta aigua és perillosa, totes aquests camps abans de tot. Per tant, la meva feina és veure tota l'aigua. Ah, sí? I això és la vostra feina, sí? I què guanyeu cada dia? Diu, guanyo un escut diari. Home, va dir la vella, que no voldria un pas venir amb nosaltres. Diu, sí, però, doncs va, vine amb nosaltres i te'n donarem so. Així que ja en tenien un altre. I amb això, que al cap d'una mica van arribar a prop d'un poble, que al mig no era un poble i ara quasi una ciutat de granquera. I a dalt de tot, amb un turós veia un gran palau, i van molta gent vol que re, què passa, qui què passa? Mira, és que el riu ha dit que casarà la seva filla amb aquell que corri més i ara faran una cursa. Ah, sí, faran una cursa, sí, sí, sí. I qui era? I van veure allà tot de prínceps, elegants, i ens hem d'apuntar, va dir la filla, deu d'anar allà, i ah, diuen si podíem apuntar. I sí, sí, en corring correïna s'hi va apuntar. Quan va ser l'hora de la cursa, ja us ho podeu pensar, en corring correïna la va guanyar. Llavors el rei havia de complir la seva paraula, però en corring correïna això no ho han dit. Era un home bé, anava espatllifat, era prim, sec, desnarit, no era un home com una princesa de bo de bo, ximaca i elegant. I el rei quan va veure aquell home, tan sec, tan prim, tan brut, va dir ara la meva filla, aquesta princesa, que era com una flor, casassa amb aquest pretendent. Ai, ai, ai, com em puc fer, com em puc sortir. I el savis de la cor li van dir això, ai, com que és un pobre home, ho faràs li diners, tu li farèixes diners i ja està. Ah, potser sí. La veritat és que aquell home tampoc si volia casar el corring correïna amb la princesa, tant li feia. I es va venir a que el rei li donés tantes monedes d'or com un company seu puc és aixecar. I el rei va dir això, si són tota una colla de, quan va veure tots els emits del corring correïna, va pensar que eren una colla de pobres, desgraciats. El rei va començar a omplir una bossa amb monedes. I qui la va aixecar, aquella bossa, ja us ho podeu pensar, en fossin fonsaïna. Per més que posessin monedes en fossin fonsaïna, aixecava la bossa com si fos de paper. El rei diu ara aquest marrónarà, què farem? Però esclar, hi donar la paraula. Diu bé demanir-hi buscar més diners, però ara és clar, tenint en compte que el que ha guanyat el premi de corris, el pretendent, us hauré de convidar a casa meva. Jo justament tinc el palau, però sort que tinc un lloc que està avui. I sabeu quin lloc els va posar? En un lloc que hi havia abans, els palaus i els castells més antics, que es deia l'Olla, que era un lloc que posaven els preseners més terribles. Era un pòfondo sec, però que a mitjaner l'omplien d'aigua, i allà s'ho fotaven tots. I ells tots van anar per allà, per allà a la vella dels seus nets, en corring corraïna, en forçim forçaina, tots van anar a l'escultim escoltanya, i el que va vi a l'aigua, tots van anar per allà. Però l'escultim escoltanya, com que ho sentia tot quan era en l'Olla, va sentir com el rei deia, que havia l'aigua, ja podeu posar l'aigua aquí, i llavors resulta que el que tenia tant de set, tenia el que va vi a l'aigua, perquè feia moltes hores que no havia vagut res, que l'aigua que arribava a l'Olla, l'aigua que començava a veure, a veure, a veure, de manera que en un moment va estar gasec. Llavors el que tenia tant del forçim forçaina va agafar les parets, i en un moment les van escoltar. Quan el rei va veure que tota la gent sortia de l'Olla, es va esbaratant, i mireu, que em s'ajudeu-me, va cridar els guerrers, però el forçim forçaina, el corring corraina, el bufem tots aquells, van fer tanta força, que mireu, encara corren ara. Què va fer la Vella? La Vella va dir que realment allò no havia vist mai, que volia la pena viure i veure coses noves cada dia. Com que era molt rica, va deixar aquell palau i tots els seus vents en aquells tres companys de viatge, i ella amb els seus nens se'n va tornar a casa, que jo no ho sé, però em sembla que encaries. I qui s'ho volgui creure, si no ja ho sabeu, la podeu anar a veure. I compta comptat, compta acabat. I que t'acric, que t'acrac, el compta s'ha acabat. Derrere la porta hi ha confits, perquè us aneu allà pels dits. I a pels dits. I a pels dits. I a pels dits.