Vet Aquí Que... del 3/5/2018

Bé, aquí que en aquell temps, que les bèsties parlaven i les pedres cantaven, el conillet, això va passar no fa massa temps, ve't aquí que hi havia un conillet que de tant de tant de riure se li va esquejar la boqueta i li feia molt de mal, tenia la boqueta esqueixadeta, i va dir que faré jo ara aquesta boqueta amb el mal que em fa, diu ja ho sé, me n'aniré que el sabater i tal dit, tal fet, se'n va anar que el sabater, Déu-te guard sabater, Déu-te guard conillet, què et passa? Diu que em podries cuzir la boqueta que la tinc esquexadeta, i tant que te la vull cuzir, però perquè jo te la cuzi, m'has de portar un pèl o un fil, i on te'l vagi a buscar? Diu, el por, el conillet, amb la boca esqueixadeta, que li feia molt, molt de mal, se'n va anar cap al por, Déu-te guard por, Déu-te guard conillet, que em podries cuzir, donar un pèl, perquè el vols el pèl, perquè el pèl el portaré al sabater, i el sabater em cuzirà la boqueta que la tinc esquexadeta, i tant, però tu m'has de portar una pastanaga, i on la vagi a buscar la pastanaga? Diu, al or, ja tens el pobre conillet amb la boca esqueixadeta, que li feia molt, molt de mal, cap al or, Déu-te guard por, Déu-te guard conillet, que em podries donar una pastanaga, perquè la vols la pastanaga, Diu, perquè jo la portaré al por, i el por em donarà un pèl, i el pèl el portaré al sabater, i el sabater em cuzirà la boqueta que la tinc esquexadeta, i tant, i tant, que te la puc donar, però perquè ja te la doni, tu m'has de portar aigua, i on la vagi a buscar? Jo a l'aigua, Diu, al riu, ja tens una altra vegada el pobre conillet amb un mocador a la boca, perquè ja no podia més, cap al riu, Déu-te guard riu, Déu-te guard conillet, que em podries donar aigua, perquè la vols l'aigua, perquè l'aigua, jo la portaré l'ort, a l'orma donarà la pastanaga, la pastanaga la portaré al por, i el por que em donarà un pèl, i el pèl el portaré al sabater, i el sabater em cuzirà la boqueta, que la tinguis queixadeta, oi, al riu li va dir, sí que ja puc donar aigua, però perquè ja et doni aigua, tu m'has de portar una d'estral, i on la vagi a buscar jo l'aigua? Diu, sí, has d'anar al bosc, al bosc a buscar l'aigua, sí, sí, ja tens el pobre conillet, que quasi no podia més, que li feia molt de mal la boqueta, cap al bosc, va arribar al bosc, i va dir, Déu-te guard bosc, com podries donar una d'estral, perquè la vols l'aigua, perquè la d'estral la portaré al riu, al riu em donarà aigua, l'aigua la portaré a l'art, l'hora em donarà la pastanaga, la pastanaga la portaré al por, i el por em donarà un pèl, i el sabater em cuzirà la boqueta, que la tinguis queixadeta, dius, sí, sí, jo et donaré la d'estral, però tu m'has de portar un gos, un gos, on te'l vagi a buscar el gos? El gos aire, i el pobre conillet se'n va al gos aire, que em podries donar un gos, perquè el vols el gos, per portar el llenyat aire, el llenyat aire em donarà la d'estral, la d'estral em donarà el portaré al riu, el riu em donarà l'aigua, l'aigua la portaré a l'art, l'arma donarà la pastanaga, la pastanaga la portaré al por, i el por que em donarà el pèl, i el pèl la portaré al sabater, que em cuzirà la boqueta, que la tinguis queixadeta, i el llenyat aire li va dir, doncs vas de portar un pa, i on te'l vagi a buscar el pa? Diu, el forner, el pobre conillet, que ja no podia més, que li fia molt, molt de mal la boqueta, se'n va bé d'anar al forner, ja vas corrents cap al forner, deu-te guard, forner, deu-te guard, conillet, com podries donar un pa? I per què el vols el pa? Diu, per què el pa? El portaré al llenyat aire, el llenyat aire em donarà la d'estral, la d'estral, la portaré al riu, el riu em donarà l'aigua, l'aigua la portaré a l'art, l'art me donarà una pastanaga, la pastanaga la portaré al por, i el por me donarà un pèl per cuzir la boqueta, que la tinguis queixadeta, i el forner li va dir, i tant que et donc un pa, i llavors el conillet es va posar molt, molt content, el pa el va portar al llenyat aire, el llenyat aire li va donar la d'estral, la d'estral la va portar al riu, el riu li va donar l'aigua, l'aigua la va portar a l'art, l'art li va donar la pastanaga, la pastanaga la va portar al por, el por li va donar un pèl, es va arrancar el pèl de la cua, que va molt bé, molt bé per cuzir, i li va donar, i el conillet el va portar al sabater, el sabater va agafar el conillet, se'l va posar a la falda, li va treure el mocador que el tenia a la boqueta, li va cuzir la boqueta, i així va ser que gràcies al forner va poder el sabater cuzir-li la boqueta, que la tenies queixadeta, i que t'acric, que t'acrac, aquest conte s'ha acabat, i que t'acrac, que t'acric, aquest conte ja està dit. Vet aquí una vegada. Això que us explicaré passava en una vila molt allunyada, molt allunyada, l'Orient, a Pèrcia, era aquell temps en què el temps caminava poc a poc, i sense presses, no com ara que sempre correm, però era així. Hi havia dos germans, Cassim i Alibaba, que acabaven de perdre el pare. El vell havia estat sempre tan pobre home que només els va poder deixar una miserable herència a cadascú per anar tirant, però Cassim era molt espavilat, i de seguida es va buscar una dona rica per casar-se. Si va casar, hi havia tranquils, no els faltava res. Canvia Alibaba va casar-se amb una dona senzilla, molt bona persona, però sense cap herència, i l'herència dels seus pares només es va donar per comprar-se un parell de ruts i una d'estral per anar a fer llenya al bosc. Vet aquí que un dia, mentre estava fent llenya al bosc, Alibaba es va espantar. Què passa? Va sentir una mena de romor de caballs que semblava arribar de lluny. Palsa els ulls cap a l'horitzó i va veure un núvol ple de pols que venia o cap on ell era, estava treballant, carregada més gros, més gros, més gros. Com que Alibaba no tenia pasta de valent, es va decidir enfilar-se dalt d'una abra per si de cas. I sort que em va tenir, perquè a mesura que el núvol i el soroll s'anaven acostant, Alibaba va donar-se que allò era una colla de lladres de camí ral, armats fins a les dents, i amb molt poca cara d'amics. La colla es va acostant, acostant, acostant, i justament van anar a parar sota l'abra on s'havia enfilat l'Alibaba. Van descabalcar, van lligar els alls al tronc, i en acabat van anar a veure una gran rucassa que hi havia allà a tocar, tot o coberta de barbisses, i el capità dels lladregons va dir, sésam, obra la porta. I la roca encantada es va obrir pel mig, com si fos una porta. L'Alibaba no es creia el que veia. Aleshores, un a un, els bandolets van anar-hi entrant carregats amb el botí de l'últim robatori, i el Alibaba, des de dalt de l'abra, els anava comptant. Fins a 40 en va comptar. Quan van ser tots 40 dins, la roca es va tancar un altre cop, i el Alibaba va continuar enfilat, mig bord de por i tremolant. Al cap d'una estona, el penyal es va trobar a obrir, amb un soroll de garrifós de padregan. Els lladregons van anar sortint amb les bosses buides, i van muntar a cavall per arrancar a córrer a bosc enllà, a mig d'un núvol de pulseguera, que s'anava llunyant, allunyant, allunyant. El Alibaba estava tan espantat que no gusava ni va deixar de l'abra. Anàvem mirant, mirant, mirant, i el pulsim cada vegada era més lluny. Bé, allavors es va decidir a baixar. Encara li tremolava les cames pel que va veure. Però van anar a córrer a mirar de prop aquella estanya roca màgica que tenia allà davant, que no s'hi havia fixat mai. I mira que em feia de vegades que anava allà a fer llenya. Però quan es va trençar a anar, va a pensar. Potser també em va obrir la porta si li gués la paraula màgica que sentia. Ho va dir, i mentre ho deia, sobre la roca pel mig, com si fossin dues portes. Ospà, va fer el Alibaba, en la durança de les imbècies riqueses que es veien a través de la roca. Ell l'overnat va entrar a la cova per veure-les més bé. I en ser dins, la roca es va tornar a tancar. De moment es va espantar, però de seguida es va tranquil·litzar. Diu si ja sé com sobra, no cal que me'n vull ni. I va començar a remenar tots els tresors, els sacs que hi havia. Tot ple, ple, ple, cada vegada estava més meravellat, més impressionat. Però què és això, però quina meravella, què he trobat? Es va ser anar una altra vegada i va dir, i si m'endugués alguna d'aquestes coses? Els lladres ni se n'adonarien, i a nosaltres però ens ajudaria per viure més bé. Vinga, ja li va va, va triar unes quantes d'aquelles meravelles, es va carregar al coll un sac de monedes d'or, i com que sabia la fórmula màgica, va sortir. Va omplir les sàries dels seus roquets i se'n va anar cap a casa seva. Evidentment va tapar ben tapat amb llenya, com si vingués de buscar llenya per sempre, i se'n va anar. En arribar a casa, va anar cap a la seva dona i li va dir, vete aquí, dona meva, que se'ns ha acabat els maldecaps. I això com és? A l'Iva va obrir els sacs i li va ensenyar tots els tresors que portava. Dona Estret, això va demanar a la dona esfareida. No t'espantis, dona, que no ho hem mal guanyat. I li va explicar a Filparran de tota l'història. Quan va haver acabat, van decidir que havien de comptar un per un tot a les monedes, a veure quant tenien. Però comptaven i s'equivocaven. Tu has dit 40, no, he dit 42. No cansem que eren 50, no cansem que eren 52. I van decidir que així no acabarien mai. I en tenien tantes que potser ho havien de mesurar d'una altra manera. I la seva dona diu, escolta'm, a casa del teu germà tenen una mesura per mesurar el blat. Tenim tantes monedes que ho podríem mesurar com si fos el blat. Molt bé, van anar a casa del càssim, que vivia al costat, casa per casa, amb enllevar una mesura a la seva cunyada. La dona de càssim es va estrenyar que a casa de l'Iva va tan pobres, tinguessin alguna cosa per mesurar, i de manera de mena no va voler saber d'aquesta tractada. No? Doncs sí, sí, me n'haig d'entrar. Així, abans de deixar la mesura, la va ben untar en viar. Amb aquella mesura la l'Iva va i la seva dona van comptar les seves riqueses i van veure que tenien 24 mesures d'or. No 24 monedes, no? 24 mesures. Un que ha fet a la feina la dona va tornar la mesura a la seva cunyada, sense donar-se que el cul de la mesura hi havia quedat una moneda d'or enganxada amb el greix. Quan la dona del càssim va veure aquella moneda d'or al cul de la mesura, es va quedar glaçada. Va córrer trobar el seu marit i li va cridar, mira, càssim, si n'és bebeneit. Resulta que l'Iva va, és fa el pobre davant teu, i a l'hora de la veritat ell mesura els diners com si fos un blat. Mentre és tu i jo, les que tenim, ens poden omplir ni dues mesures de blat. No fa vergonya desgraciat quina mena de riquets tu al seu costat. Tant va rondinar i va rondinar i va rondinar que el càssim, al final, va sedir i va acabar dient que investigaria què havia passat. Andà mal de matí, en càssim es va presentar a casa de l'Iva Va i va començar a borxar-lo. Quina cara de salut que fas, es nota que totes et pon a né, però l'Iva va dissimulant vacuntes d'ahir, ara, càssim, ja saps com anem d'ajustos, que tampoc és el riure de nosaltres. Au, vinga, germenet, no et facis el distret, que ja sabem que comptes l'or per mesures. A mi jo no m'ho pots dir, que no tens res. Amb mi em pots dir la veritat que sóc de casa. A l'Iva Va, sentint-se atrapat, ho va comptar tot el seu germà. I on cau aquesta cobra meravellosa, va preguntar a càssim, al final. A l'Iva Va, que coneixia el seu germà, va dir, val més que no ho sàpigues, càssim, em fa por que no et faci alguna desgràcia, i els lladres tritroven. Au, deixa't de romansos, on és la cobra? A l'Iva Va, que era bo com un patou, va acabar explicant-li on que hi era. A càssim li va faltar temps per anar-se ni amb totes les mules que tenia. En arribar davant de la cobra, càssim va pronunciar les paraules màgiques, i les roques va obrir. Corrents van entrar-hi com un esbujerrat, sense ni adonar-se que la part de la porta es tornava a tancar. Davant d'aquella meravella d'or de plata, de pedres precioses, càssim va perdre el nord, anava d'un cantó a l'altre. Tot li feia peces, ho hauríem portat tot. Finalment va dir, avui me'n duré el que pugui, i demà tornaré a venir. Així va carregat tant sacs com va poder i va anar per sortir, però la porta era tancada, que li ha tornat a dir la fórmula màgica. Ara bé, amb l'entusiasme de la descoberta, càssim havia oblidat-te'l tot les paraules correctes. Va dir, Blat, obre la porta, i la porta com si res. Va dir, obre la porta, i la porta com si sentís ploure. Arras, obre la porta, i la porta tancada com una paret. Ai, el càssim com va veure que es trobava allatrapat i que no podria sortir, i com més nerviós es posava, més noms anava dient, i com que no recordava la fórmula màgica, no podia sortir. En càssim es va donar compte del perill que corria, i va arrencar plorar de pànic, vinga plorar, vinga plorar. Si els troben els lladres estic perdut, em mataran, pobre de mi, què podria fer, i vinga plorar. Però va bé d'aturar-se i reflexionar. Com que la fórmula no sortia, es va determinar esperar-se darrere la porta per poder fugir així que algú l'obris. Es va amagar ben amagat, i diu, quan obri passaré corrents. A cap d'una llarga estona, llarga estona, que el càssim se li va fer aterna, va sentir soroll a fora. Els bandolers tornaven a la copa. Càssim es va preparar per escapar-se corrents, i així tan bon punt es va obrir la porta, la roca, va sortir esperitat com un cuet. Al principi va poder esquivar els 7 primers lladregots, però darrere n'hi havia 33 més, farotges com salvatgines, i el van caçar com si fos un orsellet. Ah, així ets tu el que ens robaves, oi? Va dir el capità dels lladres. Doncs te'n penediràs, i d'un sol cop, va agafar l'espasa i li va traspassar el cor. A continuació, va agafar el cos de càssim, i el va penjar a l'entrada de la copa per la part de dins, de manera que si algú es tornava a ficar, l'obri el trobaria penjat i s'espantaria, i fugiria corrents. Un cop fet a la feina, se'n van tornar una altra vegada a bosca allà, amb el cos de càssim penjat a la porta, per la banda de dins. Ah, però es van endut també les mules del càssim, s'ho van endut tot. Mentre estàvem passant el temps, i la dona del càssim estava preocupada, perquè el seu marit no tornava. Es va fer fosc, passava l'estona i no tornava. Es va esperar fins a mitja tarda, i llavors inquietada van anar-ho a dir a l'Ibaba. El pobre l'Ibaba de seguida va pensant una desgràcia, i sense rubiar-s'ho ni gens ni mica, va marxar amb els seus roquets cap a la copa. En arribar-hi el sol ja s'havia pos del tot. Ja era casi bé fos, però quedava una mica declaró del cap vespre. Va dir la fórmula màgica, i evidentment l'hora que es va obrir. El cos del càssim penjava esgarrifosament davant dels ulls de l'Ibaba. El pobre l'hi casi bé cau per terra desmaiat, però va fer el cor fort i va despenjar el seu germà. Però, abans de carregar-lo, el símptom dels rucs va pensar, aprofitaré, per agafar alguna cosa més, que no sé si podré tornar mai més. Va omplir les sàries una altra vegada de monedes d'or i pedres precioses. Va tapar-ho en llenya, i amb una de les sàries hi va penjar el cos del càssim. Se'n va anar cap al poble, i com que era negre nit, no va trobar ningú i va poder arribar a casa ben amagat. La dona del càssim, en veure el cos del seu home, es va desfer en plors. L'Ibaba no sabia què fer per consolar-la, i al final li va dir, mira, ara ja no hi ha res a fer. Més val que mirem de sortir-nos-en tan bé com puguem, i, si vols, tirarem a terra la paret que ens separa i viurem tots junts a la mateixa casa. La pobra Vídua va venir si bé, però encara va demanar, i què farem del cos del càssim? Tu no t'amoïnis, d'això se'n encarregarà la teva esclava marxana, que és llesta com una mostela. De manera que van cridar a la marxana, li van explicar el que passava, i li van encarregar a casa aquesta feina, a veure què podien fer amb el cos del càssim. La noia, que de veritat era molt viva, molt espavilada, setmana corrents a la farmàcia. Ai, senyor farmacèutic, mireu què ens passa. El meu amo en càssims ha posat molt malalt, molt malalt. Doneu-me algunes herbes o algunes medicines per curar-lo. El farmacèutic es va saber a pobre home, què ha passat? No ho sabem, no ho sabem. De cop i volta s'ha trobat molt malament. Li va donar remei, va tornar cap a casa, va deixar passar a la nit, i l'endemà el de matí, corrents, corrents, que s'ha posat pitjor de moment, semblava que les herbes li anaven bé, però està molt greu, està molt greu, què més em pots donar una cosa més forta? Tot a la vida ja sabia que el pobre càssim estava molt malalt, molt malalt, i se'n sorprenien, perquè abans d'ahir estava perfecte. Però a vegades això passa. L'endemà següent la marxana va fer córrer la notícia que en càssim, pobre càssim, havia mort. Gràcies a la llestesa de la noia, tot el poble es va pensar que en càssim havia mort de malaltia tranquil·lament el seu llit. Ningú va sospitar que hagués estat assassinat, i així doncs l'endemà el van enterrar en mig de tota la tristesa del poble i els pols de la seva dona, i tots consolants els uns als altres. Un cop ben enterrat el càssim, a la casa de l'Ibaba i la del seu difunt germà s'havia convertit en una sola casa. Vivien plegats i vivien bé. Va passar el temps, anaven fent la seva vida tots tranquils, però va passar una altra cosa. Mentre estan els lladres pel seu cantó que havien adonat de la desaparició del cos del càssim, i el capitava dir, jo haig de saber què ha passat, qui s'ha emportat el cos, qui enroba les nostres coses, i es va disfressar, tant com bé com va poder, d'un marxant que anava pels pobles, venent en els mercats. Calia saber si hi havia algú que s'hagués fet ric de cop i volta. I també s'ha de saber si hi havia algun veí que soltadament havia mort i que abans estava bé. Això ho s'ha d'haver aviat. Se'n va anar al mercat, va començar a parlar amb la gent, que em vendreu figues, que em vendreu uns plats, i anava preguntant, preguntant, preguntant. I sabeu què? El migdia ja ho sabia tot. Sabia que s'havia mort el càssim, que s'havia mort el càssim, que s'havia mort el càssim, sabia que s'havia mort el càssim, sabia que li va, sé havia fet molt ric. Molt bé. Doncs ja tinc tot el que necessito. Se'n va anar a la cova, on l'esperaven els altres 39 i va començar a arrumiar un pla de venjança. Van arrumiar tot, arrumiar el que puguem fer, passem bé un estona arrumiant... Ja està! Ja tenim la idea. B' defencem. No us la diré? Ja la veureu? La setmana justa ja ho tenien tot a punt. Un dia, a l'hora del cap vespre, va arribar la vila un marxant amb 20 mules, carregades cadascuna amb dos barris d'oli. El marxant va anar travessant el poble fins que va ser davant la casa de l'Ibaba. Allí es va aturar i va trucar. Que hi ha l'amor que puc parlar amb ell, el Ibaba va sortir. Oh, senyor, seríeu tan amables de donar-me hostalatge per aquesta nit? Acabo d'arribar i em trobo que tots els hostals són plens. Demà mateix aniré a vendre l'oli al mercat i marxaré. No us desturberé gaire. El Ibaba, que recordeu que us he dit que era molt bona persona, li va donar hostalatge, on molt de gust, van baixar els 40 barris al celler, van dur les 20 mules a l'estable que descansessin i van convidar el marxant a sopar. Però abans de pujar a la casa a sopar, el marxant va dir que volia que va arreglar els barris i es va quedar sol al celler. Aleshores, va tostar un barril, va picar fort i em va sortir la veu d'un dels lladres. Tots els barris els amagaven un lladre amb un ganivet a la mà. És a dir, tots menjun, que era l'únic ple d'oli. Ja és hora, va preguntar el lladre. No, encara no, va explicar el capità. Ja us vindré a avisar, però estigueu tots a punt i no us adormiu. El capità va pujar dalt a sopar. Mentre és a la cuina, marxant estava fent el sopar per a tothom. Però quan anava a fregir el segon plat es va trobar sense ni una gota d'oli. Ai, sort, eh, sort, que vull tenir moli. Em vaig a buscar una mica. Total, ningú s'ha d'entendre. Va baixar el celler, agafa una mica de l'oli del marxant per acabar del sopar. Ara bé, en sentir soroll de passos, els lladregots es van pensar que devia ser el capità que els havia avisat i el primer lladre va demanar des de dins del barril. Ja és hora, marxant es va quedar glaçada. Però, com que era xerida, com una espurna, va reaccionar de seguida i va comprendre el que passava. Va contestar dos amb veu baixa, no, no, encara no, i va passar per tots els barris, no, no, encara no. Va anar fustigant barril per barril i tots li donava la mateixa resposta. Quan va arribar el barril per d'oli, se'l va endur tot rodolant. Un cop a la cuina va amagar el barril, va acabar el sopar i després va omplir una grossa caldera amb l'oli del barril i el va posar a bullir. Quan l'oli va ser bullint, va tornar a baixar el celler amb la caldera i va anar-la buidant una mica per sobre de cada barril, de manera que els lladregots, desprevinguts, anaven quedant rostits, una a una, tots 39. En acabat, marxant es va amagar per veure què faria el capità. S'havia acabat el sopar, tothom era dormir i el capità es va xacar poc a poc a poc a poc a poc i va baixar a veure els barris. Va anar a barril per barril, anava picant a sobre, però veient que no contestaven, es va imaginar que s'havien adormit i els va destapar. I llavors se'ls va trobar tots 39 cuits com un ou ferrat. Desesperat va fugir corrents, corrents d'aquella casa malaïda. Marxant va sortir del seu omegatall i se'n va anar a dormir tota tranquil·la. L'Andemaus ho va explicar tot a l'Ibaba, que es va quedar de pedra. L'home, agraït, va omplir la marxana de versades. Aquell dia van fer una festa grossa. Però el capità dels lladres encara era viu i no estava gens disposat a oblidar els fets de l'Ibaba. De manera que, al cap de dos mesos, quan ja tothom s'havia tranquil·litzat, ja no se'n recordaven de res, tothom havia començat a fer vida normal, va tornar a la vila. S'havia feïtat la barba i el bigoti i ja no se semblava gens al marxant d'oli. Aquesta vegada el capità va fer servir un altre esdetreja. Va venir carregat de tresors de la cova, va comprar una gran casa a la vila i s'hi va quedar a viure com un gran celló. Amb el temps, el murri va anar guanyant l'amistat dels veïns, que es creien molt honorats de convidar-lo a sopar i de tenir-lo entre ells. A cap de pocs mesos tothom havia convidat el gran senyor, tothom tret de l'Ibaba. Fins que també a l'Ibaba es va creure en l'obligació de ser cortès i hospitalari amb el nou veí i, doncs, un dia, el va convidar a sopar. Es van asseure a la taula i van començar a enraonar amistosament. Fins que va arribar el sopar, a l'entrada amb el menjar marxant, va reconèixer immediatament la mirada del capità dels llares i se'n va esgarrifar. Fins i tot va semblar veure-li el pom del punyal que sortia entre la roba del convidat. Però ella, com si no hagués vist res, va continuar servint el sopar. A l'hora de les postres, però es va vestir amb les millors robes que hi havia a la casa. I va entrar al menjador disposada a ballar una dansa en honor del convidat il·lustre. Has tingut una bona idea, esplèndida, marxana, la va felicitar a l'Ibaba. Li va semblar que era la millor manera de fer content el convidat. I la noia va començar a dansar, a vingar a dansar, a vingar a dansar, girava per sobre d'ella, girava per sobre de la sala, ara s'acostava a l'Ibaba i li feia una volta. Ara s'acostava al capitar i una altra volta tot a l'estona dançant, dançant, dançant. Una de les vegades que s'acostava el convidat va fer veure que li volia fer una festa. Però la gallerina duia un ganivet sota la roba i per comptes d'una festa li va clenfonsar el ganivet al coll. Que has fet desgraciada cridar a l'Ibaba. Però la noia no el va deixar acabar i li va fer reconèixer la cara del bandolet. Quan a l'Ibaba es va donar del perill que havia corregut es va adreçar la marxana i li va dir marxana ha salvat dos cops a aquesta casa. Sense tu no serien per res. És just doncs que ens siguis tan mestressa com jo mateix. I a partir d'aquell dia marxana va ser una mestressa de la casa com el mateix a l'Ibaba. I van viure molt feliços i van menjar niços i la gent del poble encara se'n recorda de la història de l'Ibaba i els 40 lladres. I a partir d'aquell dia marxana va ser la noia. I a partir d'aquell dia marxana va ser la noia. I a partir d'aquell dia marxana va ser la noia.