Vet Aquí Que... del 10/5/2018

...però ell... ...com a 30 éssers. ...radius d'esper... ...durant avui per un... ...en poema... ...radius d'esper... ...durant avui per un... ...durant avui per un... ...vet aquí que en aquell temps... ...que les bèsties parlaven i les pedres cantaven... ...el conillet. Això va passar no fa massa temps. Vet aquí que hi havia un conillet que de tant de tant de riure... ...se li va esquejar la boqueta... ...i li feia molt de mal tenir a la boqueta esqueixadeta. I va dir, què faré jo ara en aquesta boqueta amb el mal que em fa? Diu, ja ho sé, me n'aniré cal sabater. I tal dit, tal fet. Se'n va anar cal sabater. Déu-te guard sabater. Déu-te guard conillet. Què et passa? Diu que em podries cosir la boqueta que la tinc esqueixadeta. I tant, que te la vull cosir. Però perquè jo te la cosi, m'has de portar un pèl o un fil... ...i on te'l vagi a buscar. Diu, el por, el conillet, amb la boca esqueixadeta... ...que li feia molt, molt de mal... ...se'n va anar cap al por. Déu-te guard por. Déu-te guard conillet. Que em podries cosir, donar un pèl. Perquè el vols el pèl. Perquè el pèl el portaré al sabater... ...i al sabater em cosirà la boqueta que la tinc esqueixadeta. I tant, però tu m'has de portar una pastanaga. I on la veia a buscar la pastanaga? Diu, a l'or. Ja tens el pobre conillet amb la boca esqueixadeta... ...que li feia molt, molt de mal cap a l'or. Déu-te guard por. Déu-te guard conillet. Que em podries donar una pastanaga. Perquè la vols la pastanaga. Diu, perquè jo la portaré al por... ...i el por em donarà un pèl... ...i el pèl el portaré al sabater... ...i al sabater em cosirà la boqueta... ...que la tinc esqueixadeta. I tant, i tant, que te la puc donar. Però perquè ja te la dongui, tu m'has de portar aigua. I on la veia a buscar? A l'aigua. Diu, al riu. Ja tens una altra vegada el pobre conillet... ...amb un mocador a la boca, perquè ja no podia més. Cap al riu. Déu-te guard, riu. Déu-te guard conillet. Que em podries donar aigua. Perquè la vols l'aigua. Perquè l'aigua, jo la portaré a l'or. A l'or m'adonarà la pastanaga. La pastanaga la portaré al por. I el por que em donarà un pèl... ...i el pèl el portaré al sabater. I el sabater em cosirà la boqueta. Que la tinc esqueixadeta. I li va dir, sí que ja puc donar aigua. Però perquè ja et dongui aigua, tu m'has de portar una d'estral. I on la veia a buscar, jo l'adestral. Diu, sí, has d'anar al bosc. Al bosc, a buscar l'adestral. Sí, sí, ja tens el pobre conillet. Que quasi no podia més. Que li feia molt de mal la boqueta. Cap al bosc. Va arribar al bosc i va dir, Déu-te guard, bosc. Com podries donar una d'estral? Perquè la vols l'adestral. Perquè l'adestral la portaré al riu. Em donarà aigua. L'aigua la portaré a l'hort. L'hora em donarà la pastanaga. La pastanaga la portaré al port. I el port em donarà un pèl. I el sabater em cosirà la boqueta. Que la tinc esqueixadeta. Diu, sí, sí, jo et donaré l'adestral. Però tu m'has de portar un gos. Un gos. On te'l veia a buscar, el gos? El gos aire. I el pobre conillet se'n va al gos aire. El gos aire que em podries donar un gos. Per portar el llenya Taira. El llenya Taira em donarà l'adestral. L'adestral em portarà. Em donarà el portaré al riu. El riu em donarà aigua. L'aigua la portaré a l'hort. L'hora em donarà la pastanaga. La pastanaga la portaré al port. I el port que em donarà el pèl. I el pèl el portaré al sabater. Que em cosirà la boqueta. Que la tinc esqueixadeta. I el llenya Taira li va dir. Doncs m'has de portar un pa. No te'l vaig a buscar el pa. Diu el forner, el pobre conillet. Que ja no podia més. Que li fie molt, molt de mal la boqueta. Se'n va bé d'anar al forner. Ja vas corrents cap al forner. Déu-te guard, forner. Déu-te guard, conillet. Com podries donar un pa? I per què el vols, el pa? Diu per què el pa el portaré al llenya Taira. El llenya Taira em donarà l'adestral. L'adestral la portaré al riu. El riu em donarà aigua. La pastanaga la portaré al port. I el por m'adonarà un pèl per cosir la boqueta. Que la tinc esqueixadeta. I el forner li va dir. I tant que et donc un pa. I llavors el conillet es va posar molt, molt content. El pa el va portar al llenya Taira. El llenya Taira li va donar l'adestral. L'adestral la va portar al riu. El riu li va donar aigua. L'aigua la va portar a l'or. L'or li va donar la pastanaga. La pastanaga la va portar al port. El port li va donar un pèl. Es va arrancar el pèl de la cua. Que va molt bé, molt bé per cosir. I li va donar. I el conillet el va portar al sabater. El sabater va agafar el conillet. Se'l va posar a la falda. Li va treure el mocador que el tenia. A la boqueta li va cosir la boqueta. I així va ser. Que gràcies al forner va poder el sabater cosir-li la boqueta. Que la tenies queixadeta. I que t'acric, que t'acrac. Aquest conte s'ha acabat. I que t'acrac, que t'acric. Aquest conte ja està dit. Vet aquí una vegada. Això que us explicaré passava en una vila molt allunyada, molt allunyada, l'Orient, a Pèrcia. Era aquell temps, en què el temps caminava poc a poc i sense presses. Però era així. Hi havia dos germans, Càssim i Alibaba, que acabaven de perdre el pare. El vell havia estat sempre tan pobre home, que només els va poder deixar una miserable herència a cadascú per anar tirant. Però Cacim era molt espavilat. I de seguida es va buscar una dona rica per casar-se. Si va casar i vivien tranquils, no els faltava res. Canvia Alibaba, va casar-se amb una dona senzilla. Molt bona persona. Però sense cap herència. I l'herència dels seus pares només els va poder donar per comprar-se un parell de rucs i una d'estral per anar a fer llenya al bosc. Vet aquí que un dia mentre estava fent llenya al bosc, Alibaba es va espantar. Què passa? Va sentir una mena de rumor de cavalls que semblava arribar de lluny. Palsa els ulls cap a l'Orizzó i va veure un núvol ple de pols que venia o cap on ell era i estava treballant, que era negada més gros, més gros, més gros. Com que Alibaba no tenia pasta de valent, es va decidir enfilar-se dalt d'un abra per si de cas. I sort que em va tenir. Perquè a mesura que el núvol i el soroll s'anaven acostant, Alibaba va donar-se que allò era una colla de lladres de camí ral, armats fins a les dents, i amb molt poca cara d'amics. L'acolla es va acostar tant a costant, a costant, a costant, i justament van anar a parar sota l'abra on s'havia enfilat l'Alibaba. Van descabalcar, van lligar els alls al tronc, i en acabat van anar a veure una gran rucassa que hi havia allà a tocar, tot o coberta de verdisses, i el capità dels lladregons va dir sésam, obra la porta. I la roca encantada es va obrir pel mig com si fos una porta. L'Alibaba no es creia el que veia. Aleshores, un a un, els bandolers van anar i entrant carregats amb el botí de l'últim robatori. I l'Alibaba, des de dalt de l'abra, els anava comptant. Fins a 40 en va comptar. Quan van ser tots 40 dins la roca es va tancar un altre cop, i l'Alibaba va continuar enfilat mig bord de por i tremolant. Al cap d'una estona, el penyal es va trobar a obrir, amb uns sorolls de garrifós de padre que ens van arreglar. Els lladregons van anar sortint amb les bosses buides, i van muntar a cavall per arrencar a córrer a bosc enllà a mig d'un núvol de polsseguera que s'anava llunyant, llunyant, llunyant. Alibaba estava tan espantat que no ho usaven i va deixar de l'abra. Anava mirant, mirant, mirant, i el pulsim cada vegada era més lluny. Bé, allavors es va decidir a baixar. Encara li tremolava les cames pel que va veure. Però va anar a córrer mirant de prop aquella estanya roca mágica que tenia allà davant, que no s'hi havia fixat mai. I mira que em feia de vegades, eh, que anava allà feienya. Però quan es va trençar a anar, va a pensar. Potser també em va obrir la porta, si digués la paraula màgica que s'ha sentit. Ho va dir, i mentre ho deia, sobre la roca pel mig. Com si fóssin d'oques portes. O Espa va fer el Nibabà en la durança de les imbècies riqueses que es veien a través de la roca. Ell l'overnat va entrar a la cova per veure-les més bé. I en ser dins, la roca es va tornar a tancar. De moment es va espantar. Però de seguida es va tranquil·litzar. Diu si ja s'hi ha de ser com sobre, no cal que m'amoïni. I va començar a remenar tots els tresors, els sacs que hi havia. Tot ple, tot ple, tot ple. I de vegades estava més meravellat, més impressionat. Però què és això? Però quina meravella! Què he trobat? Es va ser anar una altra vegada i va dir... I si m'endugués alguna d'aquestes coses? Els lladres ni se n'adonarien, i a nosaltres prou ens ajudaria per viure més bé. Vinga, i a l'Ibaba va triar unes quantes d'aquelles meravelles, es va carregar al coll un sac de monedes d'or, i com que sabia la fórmula màgica, va sortir. Va omplir les sàries dels seus roquets, i se'n va anar cap a casa seva. Evidentment, va tapar ben tapat amb llenya, com si vingués de buscar llenya per sempre. I se'n va anar. En arribar a casa, va anar cap a la seva dona i li va dir, vete aquí, dona meva, que se'ns ha acabat els mal de caps. I això com és? A l'Ibaba va obrir els sacs, i li va ensenyar tots els tresors que portava. D'on es treta això? Va demanar a la dona es faraïda. No t'espantis dona, que no ho hem mal guanyat. I li va explicar a Filpar Ranta tota l'història. Quan va haver acabat, van decidir que havien de comptar un per un tot a les monedes a veure quant tenien. Però comptaven i s'equivocaven. Tu has dit 40, no, he dit 42. No, que em sembla que eren 50, no, que em sembla que eren 52. I van decidir que així no acabarien mai. Tenien tantes que potser ho havien de mesurar d'una altra manera. I la seva dona diu... Escolta'm, a casa del teu germà, tenen una mesura per mesurar el blat. Tenim tantes monedes que ho podríem mesurar com si fos el blat. Molt bé, va anar a casa del càssim, que vivia al costat, casa per casa, amb enllavar una mesura a la seva cunyada. La dona de càssim es va estrenyar que a casa de l'Ibaba tan pobres tinguessin alguna cosa per mesurar. I tafanera de mena no va voler saber d'aquest tracte. No? Doncs sí. Sí, me n'haig d'entrar. Així, abans de deixar la mesura, la va ben untar amb llarg. Amb aquella mesura, la l'Ibaba i la seva dona van comptar les seves riqueses i van veure que tenien 24 mesures d'or. No 24 monedes, no? 24 mesures. Un que ha fet a la feina la dona va tornar a la mesura a la seva cunyada, sense donar-se que el cul de la mesura hi havia quedat una moneda d'or enganxada amb el greix. Quan la dona del càssim va veure aquella moneda d'or al cul de la mesura, es va quedar glaçada. Va córrer trobar el seu marit i li va cridar, mira, càssim, cinesc, bebeneit. Resulta que l'Ibaba es fa el pobre davant teu i a l'hora de la veritat, ell mesura els diners com si fóssim blat, i jo, les que tenim, ens poden omplir ni dues mesures de blat. No fa vergonya desgraciat. Quina mena de riquets tu al seu costat. Tant va rondinar i va rondinar i va rondinar que el càssim, al final, va sedir i va acabar dient que investigaria què havia passat. Van demà al dematí, en càssim es va presentar a casa de l'Ibaba i va començar a borxar-lo. Quina cara de salut que fas? La veritat és que totes et ponen, eh? Però l'Ibaba va dissimulant, va contestar, i ara, càssim, ja saps com anem de justos, que tampoc és riu de nosaltres. Au, vinga, germenet, no et facis el distret, que ja sabem que comptes l'or per mesures. A mi jo no m'ho pots dir, que no tens res. Amb mi em pots dir la veritat que som de casa. L'Ibaba, sentint-se atrapat, ho va comptar tot el seu germà. I on cau aquesta cosa meravellosa? Va preguntar, càssim, al final. L'Ibaba va conèixer el seu germà, va dir... Val més que no ho sàpigues, càssim, em fa por que no et faci alguna desgràcia, i els lladres tritroven. Au, deixa't de romansos, on és la cova? L'Ibaba, que era bo com un patou, va acabar explicant-li on que hi ha. A càssim li va faltar temps per anar-se, ni amb totes les moles que tenia. En arribar davant de la cova, càssim va pronunciar les paraules màgiques, i les roques va obrir. Corrents van entrar-hi com un esbujerrat, sense n'hi ha d'onar-se que la part de la porta es tornava a tancar. Davant d'aquella meravella d'or de plata, de pedres precioses, càssim va perdre el nord. Anava d'un cantó a l'altre. Tot li feia peces, ho hauríem portat tot. Finalment va dir... Avui me'n duré el que pugui, i demà tornaré a venir. Així va carregar tant sants com va poder, i va anar per sortir. Però la porta era tancada, que li ha tornat la fórmula màgica. Ara bé, amb l'entusiasme de la descoberta, càssim havia oblidat-te'l tot les paraules correctes. Va dir... Blat, obre la porta! I la porta com si res. Ordi, obre la porta! I la porta com si sentís ploure. Arros, obre la porta! I la porta, tancada, com una paret. Ai, el càssim com va veure que es trobava allatrapat i que no podria sortir, i com més nerviós es posava, més noms anava dient, i com que no recordava la fórmula màgica, no podia sortir. En càssim es va donar compte del perill que corria, i va arrancar plorar de pànic. Vinga, plorar, vinga, plorar. Si es troben els lladres estic perdut. Em mataran, pobre de mi, què podria fer? I vinc a plorar. Però va haver d'aturar-se i reflexionar. Com que la fórmula no sortia, es va determinar esperar-se darrere la porta per poder fugir així que algú l'obris. Es va amagar ben amagat, i diu... Quan obri, passaré corrents. El cap d'una llarga estona, que el càssim se li va fer aterna, va sentir soroll a fora, els bandolers tornaven a la cova. Càssim es va preparar per escapar-se corrents, i així tan bon punt es va obrir la porta, la roca, va sortir esperitat com un cuet. El principi va poder esquivar els primers lladregots, però darrere n'hi havia 33 més, farotges com salvatgines, i el van caçar com si fos un orsellet. Ah, així ets tu, el que ens robaves, oi? El cap d'una llarga va dir el capità dels lladres. Doncs te'n penediràs, i d'un sol cop va agafar l'espasa i li va traspassar el cor. A continuació, va agafar el cos de càssim, i el va penjar a l'entrada de la cova per la part de dins, de manera que si algú es tornava a ficar, a l'obrir el trobaria penjat i s'espantaria, i fugiria corrents. Un cop fet a la feina, van tornar una altra vegada a bosca allà, amb el cos de càssim, penjat a la porta per la banda de dins. Ah, però es van endut també les mules del càssim, s'ho van endut tot. Mentre estàvem passant el temps, i la dona del càssim estava preocupada perquè el seu marit no tornava. Es va fer fosc, passava l'estona i no tornava. Es va esperar fins a mitja tarda, i llavors, inquietada, va anar-ho a dir a l'Ibaba. El pobre l'Ibaba de seguida va pensant una desgràcia, i sense rubiar-s'ho ni gens ni mica, va marxar amb els seus roquets cap a la cova. En arribar-hi, el sol ja s'havia posat del tot. Ja era quasi bé fos, però quedava una mica de claror del camp vespre. Va dir la fórmula màgica, i evidentment la roca es va obrir. El cos del càssim penjaves garrifosament davant dels ulls de l'Ibaba. El pobre l'hi casi bé cau per terra desmaiat, però va fer el cor fort i va despenjar el seu germà. Però, abans de carregar-lo, el cim d'un dels rucs va pensar aprofitaré per agafar alguna cosa més, que no sé si podré tornar mai més. Va omplir les sàries una altra vegada de monedes d'or i pedres precioses, va tapar-ho en llenya, i amb una de les sàries hi va penjar el cos del càssim. Se'n va anar cap al poble i, com que era negre nit, no va trobar ningú i va poder arribar a casa ben amagat. La dona del càssim, en veure el cos del seu home, es va desfer en plors. El ibaba no sabia què fer per consolar-la, i al final li va dir, mira, ara ja no hi ha res a fer. Més val que mirem de sortir-nos-en tan bé com puguem, i, si vols, tirarem a terra la paret que ens separa i viurem tots junts a la mateixa casa. La pobra Vídua va venir si bé, però encara va demanar, i què farem del cos del càssim? Tu no t'amoïnis, d'això se'n encarregarà la teva esclava marxana, que és llesta com una mostela. De manera que van cridar a la marxana, li van explicar el que passava, i li van encarregar a casa aquesta feina, a veure què podien fer amb el cos del càssim. La noia, que de veritat era molt viva, molt espavilada, setmana corrents a la farmàcia. Ai, senyor Formaceu, digueu què ens passa. El meu amo en càssim s'ha posat molt malalt, molt malalt. Doneu-me algunes herbes o algunes medicines per curar-lo. Al Formaceu et dic que es vas veure pobre, home, què ha passat? No ho sabem, no ho sabem. De cap i volta s'ha trobat molt malament. De cap a casa et va deixar passar a la nit, i l'endemà el de matí corrents que s'ha posat pitjor, de moment semblava que les herbes li anaven bé, però està molt greu, que més em pots donar una cosa més forta. Tot a la vida ja sabia que el pobre càssim estava molt malalt, molt malalt, i se'n sorprenien perquè abans d'ahir estava perfecte. Però a vegades això passa. L'endemà següent la marxana va fer córrer la notícia que en càssim, pobre càssim, havia mort. Gràcies a la llestesa de la noia, tot el poble es va pensar que en càssim havia mort de malaltia, tranquil·lament, al seu llit. Ningú va sospitar que hagués estat assassinat, i així, doncs, l'endemà el van enterrar, a mig de tota la tristesa del poble i els pols de la seva dona, i tots consolants els uns als altres. Un cop ben enterrat el càssim, a la casa de l'Ibaba i la del seu difunt germà, s'havia convertit en una sola casa. Vivien plegats i vivien bé. Va passar el temps, anaven fent la seva vida tots tranquils, però va passar una altra cosa. Mentre estan els lladres pel seu cantó, s'havia donat de la desaparició del cos del càssim. I el capitava dir, jo haig de saber què ha passat, qui s'ha emportat el cos, qui enroba les nostres coses, i es va disfressar, tant com bé com va poder, d'un marxant que anava pels pobles, va nena'n els mercats. Calia saber si hi havia algú que s'hagués fet ric de cop i volta. Volia investigar, que li diguessin la gent dels mercats, i ja ho sabeu, que els mercats s'explica tot. I també volia saber si hi havia algun veí que sobtadament havia mort i que abans estava bé. Això ho s'havia aviat. Se'n va anar al mercat, va començar a parlar amb la gent, que em vendreu figues, que em vendreu uns plats, que em vendreu i anava preguntant, preguntant, preguntant. I sabeu què? El migdia ja ho sabia tot. Sabia que s'havia mort el càssim, sabia que li va va ser molt ric, molt bé. Doncs ja tinc tot el que necessito. Quan em van anar a la cova, on l'esperaven els altres 39, i va començar a rumiar un pla de venjança. Van rumiar tot, rumiar el que podem fer, pensem bé, una estona rumiant... Ja està, ja tenim la idea, van dir. No us la diré, ja la veureu. El cap d'una setmana justa ja ho tenien tot a punt. Un dia, a l'hora del cap vespre, va arribar a la vila un marxant amb 20 mules, que es cadascuna amb dos barris d'oli. El marxant va anar travessant el poble fins que va ser davant la casa de l'Ibaba. Allí es va aturar i va trucar. Que hi ha l'amor, que puc parlar amb ell, a l'Ibaba va sortir. Oh, senyor, seríeu tan amables de donar-me hostalatge per aquesta nit. Acabo d'arribar i em trobo que tots els hostals són plens. Demà mateix aniré a vendre l'oli al mercat i marxaré. No us desturberé gaire. A l'Ibaba, que recordeu que us he dit que era molt bona persona, li va donar hostalatge, on molt de gust, van baixar els 40 barris al celler, van dur les 20 mules a l'estable, que descansessin, i van convidar el marxant a sopar. Però abans de pujar a la casa a sopar, el marxant, va dir que volia acabar de arreglar els barris, i es va quedar sol al celler. Aleshores, va tostar un barril, va picar fort, i em va sortir la veu d'un dels lladres. Tots els barris els amagaven un lladre amb un ganivet a la mà, és a dir, tots menys un, que era l'únic ple de l'oli. Ja és hora de preguntar al lladre. No, encara no, va explicar el capità, ja us vindré a avisar, però estigueu tots a punt i no us adormiu. El capità va pujar dalt a sopar. Mentre és a la cuina, marxana estava fent el sopar per a tothom. Però quan anava a fregir el segon plat es va trobar sense ni una gota d'oli. Ai, sort, eh, sort, que vull tenir molt-hi. Em vaig a buscar una mica, tota, ningú s'ha d'entarrere. Va baixar el celler, agafa una mica de l'oli del marxant per acabar del sopar. Ara bé, en sentir soroll de passos, els dragots es van pensar que devia ser el capità que els havia avisat. I el primer lladre va demanar des de dins del barril. Ja és hora, marxana es va quedar glaçada. Però com que era xerida, com una espurna, va reaccionar de seguida i va comprendre el que passava. Va contestar dos amb veu baixa, no, no, encara no, i va passar per tots els barris, no, no, encara no. Va anar fustigant barril per barril i tots li donava la mateixa resposta. Quan va arribar el barril pre d'oli, se'l va endur tot rodolant. Un cap a la cuina va macar el barril, va acabar el sopar, i després va omplir una grossa caldera amb l'oli del barril i el va posar a bullir. Quan l'oli va ser bullint, va tornar a baixar el celler amb la caldera, i va anar-la buidant una mica per sobre de cada barril, de manera que els lladregots, desprevinguts, anaven quedant rustits, un a un, tots 39. En acabat, marxant, es va amagar per veure què faria el capità. S'havia acabat el sopar, tothom era dormir, i el capità es va xacar poc a poc a poc a poc, i va baixar a veure els barris. Va anar barril per barril, anava picant a sobre, però veient que no contestaven, es va imaginar que s'havien adormit, i els va destapar. I llavors se'ls va trobar tots 39 cuits com un ou ferrat. Desesperat, va fugir corrents d'aquella casa malaïda. Marxant, va sortir del seu home a Gatall, i se'n va anar a dormir tota tranquil·la. L'Andemaus ho va explicar tot a l'Ibaba, que es va quedar de pedra. L'home, agraït, va omplir la marxana de versades. Aquell dia van fer una festa grossa. Però el capità dels lladres encara era viu, i no estava gens disposat a oblidar els fets de l'Ibaba. De manera que al cap de dos mesos, quan ja tothom s'havia tranquil·litzat, ja no se'n recordaven de res, tothom havia començat a fer vida normal, va tornar a la vila. S'havia feïtat la barba i el bigoti, i ja no s'assemblava gens al marxant d'oli. A vegades el capità va fer servir un altre estatreja. Va venir carregat de tresors de la cova, va comprar una gran casa a la vila, i s'hi va quedar a viure com un gran senyor. Amb el temps, el murri va anar guanyant l'amistat dels veïns, que es creien molt honorats de convidar-lo a sopar i de tenir-lo entre ells. A cap de pocs mesos tothom havia convidat el gran senyor, tothom tret de l'Ibaba, que es va creure amb l'obligació de ser cortès i hospitalària amb el nou veí, i un dia el va convidar a sopar. Es van asseure a la taula i van començar a enraonar amistosament. Fins que va arribar el sopar, a l'entrada amb el menjar marxant, va reconèixer immediatament la mirada del capità dels llares, i se'n va esgarrifar. Fins i tot va semblar veure-li el pom del punyal que sortia entre la roba del convidat. Però ella, com si no hagués vist res, va continuar servint el sopar. A l'hora de les postres, es va vestir amb les millors robes que hi havia a la casa, i va entrar al menjador disposada a ballar una dansa en honor del convidat il·lustre. Has tingut una bona idea, esplèndida, marxana, la va felicitar a l'Ibaba, i la noia va començar a dansar, vinga, dansar, vinga, dansar. Girava per sobre d'ella, girava per sobre per la sala, ara s'acostava a l'Ibaba i li feia una volta, ara s'acostava al capità i una altra volta, tot, tot, a l'estona, dansant, dansant, dansant. Una de les vegades que s'acostava el convidat va fer veure que li volia fer una festa. Però la ballarina duia un ganivet sota la roba, i, per comptes d'una festa, li va clenfonsar el ganivet al coll. Què has fet desgraciada a cridar a l'Ibaba? Però la noia no el va deixar acabar i li va fer reconèixer la cara del bandolet. Quan l'Ibaba es va donar del perill que havia corregut, es va adreçar a la marxana i li va dir, marxana, ha salvat dos cops a aquesta casa, sense tu, no seria amb pas res. És just doncs que ens siguis tan mestressa com jo mateix. I a partir d'aquell dia marxana va ser una mestressa de la casa, com el mateix a l'Ibaba. I van viure molt feliços, i van menjar niços, i la gent del poble encara se'n recorda de la història de l'Ibaba i els 40 lladres. Vet aquí una vegada. spacious. A subsequently, Ràdio T'esper. Durant de 8.1.