Vet Aquí Que... del 24/5/2018

Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'Associació de Mestres Roses Sensat i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. Rondalla va. Rondalla ve. No us cregueu res del que us diré. La rate i l'hermità. Una rondalla de Ramon Llull. S'escau que un hermità estava pregant i va veure que passava un milà, un água de rapinye, que portava a l'espotet una rate per menjar-se-la. L'hermità va pregadeu que aquella rate li caigués a la falda i l'auració d'aquest senome va s'escoltada i la rate li va caure a la falda. Llavors la va mirar i diu, torna a pregadeu, que aquella rate es converteixi en una noia, una nena ben bonica. I així va ser, davant seu, va tindre-ho. Una noia, la rate es va convertir en una noia bellíssima. Se la mira i l'hermità diu, mira, te vull buscar un marit. Què et sembla la Lluna? Ets preciosa. Vodries casar amb la Lluna? I la noia, aquella rate, però era una noia, diu, no, la Lluna, no, que no veus que no té llum pròpia i no té gens d'eclaror. I l'eclaror que té lliure en el sol. Vols casar-te amb el sol? No, no el vull per marit, que no veus que el sol veu un núvol i li treu l'eclaror. Vols casar-te amb el núvol? De buscar el núvol per marit? No, que no veus que el núvol, quan veu una muntanya, s'aturi, no pot passar. Vols casar-te amb la muntanya? No, no és que la muntanya sempre té unes ratetes, unes ratetes que les milen, la foraden. I llavors diu l'hermità, saps què? Torni pregadeu, perquè es torni amb una rateta. I llavors ell es va casar amb un primarit, un ratoli molt aixirit. I aquesta rondalla, tan antiga, ja està explicada. Ara us explicaré com va ser que un noi perillroja va capturar el foc, tal com ho comptava una tradició índia. Diu que això va passar fa molt, molt de temps, a les hores que la gent en tenia al parlar de les bèsties i que el collot, una mena de gos llop, era el conseller de l'home. En una de les tribus hi havia un noi que tenia el peu molt lleuger i una vista finíssima. Sempre corria pels boscos en companyia del collot. Miraven, tefanejaven, tefanejaven com els homes, emblemà, pescaven els peixos en els tolls d'aigua entre les roques. I com les dones, per menjar, desenterraven arrels amb una pedra punxeguda. Això li estiu. Però quan venia l'hivern veiem com tots corrien mig d'espollats de munt de neu fins que arribaven a les cavernes i se reunien en un racó, tremolant tots de fred. El noi veia tot això i s'entristia, s'entristia de la misèria del seu pobre poble. Un dia li va dir el collot. El collot li diu, va, no t'amoïnis, fes com jo li va contestar. El noi diu, ho ves, tu tens un bon abric amb la teva pell. En canvi, els homes no tenim res. Deixa-ho córrer. Anem, anem, anem a caçar, va fer el collot. No, no vull caçar, no vull caçar. Més fins que no hauria trobat la manera de guardar-l del fred al meu poble. Va dir, noi, dona'm un bon consell, tu que has voltat pel món i em saps molt. Ja rumiaré li va dir el collot, ja rumiaré alguna cosa i va arrancar a córrer. Va marxar, però el collot anava rumiant, rumiant, rumiant. I al cap de molta estona va tornar i va dir. Només hi ha un remei, però és massa difícil de aconseguir. El noi li diu, mai és massa difícil, sempre hi ha una possibilitat. Aleshores el collot va dir-li, va dir-li que caldria anar fins a la muntanya ardent a portar el foc. Qui és el foc? Va preguntar el nostre indi. El foc va respondre el collot i és vermell com una flor vermella, però no és cap flor. Corre entre l'herba i se la menja com un animal, però no és cap animal, és perillós i dolent com una mala cosa. Però es torna un bon servent si el fiques en una gàbia de pedra i li dones llenya per menjar. Aleshores guarda del fred. La aniré a cercar, va dir el noi. De primer va demanar a la tribu que li donessin 100 bons corredors. Després tots junts amb el collot van marxar cap a la muntanya ardent. Al cap d'un dia van deixar el camí al corredor més feble i li van dir que els esperés. El segon dia van deixar el més feble dels que quedaven i així ho van anar fent dia tras dia fins que el que feia sent van deixar el darrer. El noi i el collot van començar l'última jornada del viatge. Van passar muntanyes, planes i buscúries i a la fi van arribar el gran riu que corria pel peu de la muntanya ardent. La muntanya era una gran xamanella coberta d'un fum espès i negre. A la nit els esperits del foc i dançaven al voltant i l'aigua del riu semblava tota roja. Aleshores el collot va dir ature-te sí fins que et portaré un tio encès de la muntanya ardent. Estigues preparat perquè a quan jo arribaré em faltarà la l'e i els esperits del foc m'empeiteran. El collot es va enmunyir de megatot i es costa amunt de la muntanya ardent i quan els esperits del foc el van veure tan negre, vinc a fer-ne riota pensant-se que era un pobre infel·lís. Però cap al tard, quan van començar les seves dances al voltant de la muntanya, el collot va repisar un tio encès i va arrancar a córrer. Com es ajudeu-me? Els esperits ho van veure de seguida i van empaitar-lo. Van empaitar-lo com un enxamp de belles, però el collot corria tan de pressa que les espurnes del tio li rostien al pèl dels costats. El noi va veure de ballar com un llam, seguint dels esperits dels focs que ho dolaven. I quan l'animal es va aturar, va aturar perquè ja havia perdut la l'e, el noi va arrabassar-li el tio i va escapar-se com una flecha. Els esperits del foc prou dolaven, empaitant-lo, però ell corria cada vegada més rent, fins que va trobar l'últim home que havia quedat de sentinela i que ja l'esperava a punt de córrer. El noi li va allargar el tio i l'altre es va escapar com el vent. Així el tio encès va anar passant de mà a mà, dels sentinela, sempre empaitats pel esperit del foc, que anaven rodent. Fins que van arribar a les muntalles navades, que els esperits del foc allà ja no podien travessar. El tio, en canvi, va anar seguint de mà a mà dels corredors vermell de nit i blebós de dia. Fins que van arribar a les terres fredes on vivia la tribu, allà li van componre un llit al mig de les pedres, en un racó de la caverna i el nodriren amb tions tal com el collot, els jo havia aconsellat. I el poble es va alegrar del foc. El noi el van anomenar portador del foc i el collot i els seus fills, s'adeu, de les hores ençà tenen el pèl dels costats, en un color groguent, com si fos sucarrim per les espornes que li queien quan va repisar el tio en ses. I compta, explicat, compta, acabat. Veta aquí una vegada. La filla del carboner. Veta aquí una vegada. Hi havia un rei. Un rei que com no tenia cap guerra i s'avorria molt. I no li agradava ni llegir ni rei de llibres. Llavors s'avorria. I la seva distracció era anar a caçar. I anava a caçar cada dia. I veta aquí que un dia que s'han de perseguir una feira salvatxina, se'n van dintrar amb un bosc. De tal manera que allí es va quedar sol. Va perdre tot el seu acompanyament. I deia, ara estic sol, a veure què faré. Tenia gana, volia descansar. I allí va veure una llumeta molt lluny i se va tancar. Llavors era una cabana del carboner. Va picar la porta i va entrar. Era una cabana petita, va entrar. Era fosc, que dins tota fosca. Va veure allà, allà al fons, d'un foc i una noia que anava cuinant i estava allí. Tenia un oi al foc i anava tirant el foc. Això li va dir bon dia. I la noia li va dir bon dia, senyor. I diu, oi, què fas, miri estic cuinant aquí i què tens aquí en aquesta olla? Doncs miri allí. Aquí hi ha el que està baix després està dalt. I el que puja després baixa. El rei, com no era massa llar d'enteniment, no volia demanar explicacions perquè pensaria, diu aquesta noia, es pensarà que jo no entenc el seu llenguatge. Llavors va dir, mira, escolta, i aquell xac que s'està movent per allà. Què, qui és? La noia li diu, xerrin baix. Ai, el rei, que pensava que li prenia el pèl, però que no volia demanar més explicacions perquè llavors pensaria que no entenia aquest llenguatge. Llavors va dir, diu, escolta, i tu què fas aquí? Oi, jo estic esperant el meu pare, i el teu pare, què on té el teu pare? Diu, oi, és carbonès. Està allà vigilant la sitge de carbó. Diu, ah, i què fa el teu pare? Sí, diu, miri, també casa, també casa. Diu, miri, el que casa ho deixa, i el que no casa, s'ho endur. Ah, això va ser ja la gota que ja m'omplia tot el got. I va dir, aquesta noia va pensar que aquesta noia m'està prenent el pèl. Va, i se'n va. Se'n va, va pel cavall, i ta, ta, cap al bosque dins. Llavors el cap d'una estoneta, sí, sí, troba un home que estava allà vigilant la sitge de carbó. I va dir, bon dia. El senyor li diu, bon dia, senyor. I què fas aquí? Ah, miri, estic vigilant aquesta sitge de carbó. Diu, home, i amb això et pots guanyar la vida? Diu, ui, tant, senyor, miri. Amb el que guanyo, pago deutes, amb el que guanyo, doncs em poso un guany, i també enllenso, enllenso per la filestra. Ai, senyor, això m'ho ha d'explicar, perquè això no acabo d'entendre com és, que amb això es guanya i pot fer tot això. Diu, molt senzill, senyor rei. Miri, miri. Pago deutes perquè abans els meus pares m'han criat, m'han alimentat, i jo ara els tinc a casa, també els mantinc, pago deute aquest. De ves, poso diners en guany, perquè tinc un fill, tinc un fill, que el també l'alimento, i després aquest fill, més tard, ell em mantindrà a mi i em cuidarà, doncs poso diners en guany. Però, i com és que encara enllensa? O, senyor, per senyor rei, tinc dues filles, aquestes dues filles, el dia que es casi marxaran, doncs tot el que jo els he gastat amb cuidar-les, amb alimentar-les, després és com si hagués llançat aquests diners. A veure, bé, d'aquí, escolta'm, i no tenia gaire més aquest llenguatge, sobretot anar pensant, dius, escolta, escolta, no pas vostè té una filla aquí que viu amb una cabaneta petita, fosca, dius, dius, oh, dius, 18 anys, dius, sí, perquè em diu, com és que ho sap, dius que he passat per allà, però escolti, aquesta noia té un llenguatge molt estrany, molt estrany, miri'm, escolti'm, m'ha dit que el seu pare té mi casa, i el que casa s'ho deixa, i el que no casa s'ho importa. Ai, ai, ai, això, com s'explica aquesta manera de llenguatge, escolti'm, dius, sí, no, sí, escolti'm, és que jo, quan estic aquí, sentat, vigilant la sitxa de carbó, miri, els polls que porto sobre, miri, els que puc, els mato, els mato i els deixo, però els que no m'ho maten, ah, doncs es queda una altra cop al cap, doncs, els que no mato, me'ls enduc, el reia, tenia la mosca d'ara de la orella, i dius, escolti'm, i també, saps què m'ha dit, allà que tenia un oi al foc, i va dir, i va dir, que tenia allí, era el que baixava, pujava, i el que pujava, baixava. Ai, senyor, i tanca, sí, dius, miri, són els siglons, que quan bullen, pugen, i després baixen, ah, ve't aquí, ve't aquí, ve't aquí, molt bé, doncs, escolti'm, ja, molt empipat, el rei li diu, li diu a la seva filla, que és tan espavilada, i tan llesta, eh, que miri, que vull que vingui, que vull que se'n vella, però vull que vingui al Palau, ni vestida, ni despullada, ni pel camí, ni per fora del camí, que si no ve així, la farem matar. Ai, senyor, el seu pare quan va sentir això, va dir, ai senyor, què farem? El rei només va ser dir això, se'n vanar, allavors, el pare, el cargoner, va anar cap a casa, i li diu a la noia, és, oh, la noia, bé, què, has tingut visita? Sí, però el pare feia una cara molt llarga, que sempre estava molt content, i la noia sempre estava molt contenta, però va notar que el seu pare, aquella cara, no era la de sempre, li va dir, què et passa, pare? Res, res, res, res, què et passa, pare, explica-ho, i al finalment el pare li diu tot això que li va dir el rei, i estava gairebé plorant, perquè diu, no ens en sortirem d'aquesta, la noia diu, pare, no t'amoïnis, perquè ja ho pensarem, ja veuràs com en sortirem, i sí, sí, la noia, saps què va fer, va dir, mira, pare, ja ho farem, i el dilluns, ja pots anar a dir-li al rei, que el dilluns al matí em presentaré el palau, i que estigui allà esperant, i sí, sí, el aquell dilluns al matí, saps què va fer? La noia es va posar, va agafar una xarxa de pescador, se la va embolicar pel cos, no anava ni vestida ni despullada, va agafar una cabra, i va muntar sobre la cabra, i aquella cabra, saltant per la dreta, per l'esquerra, pel marge, per fora, ara aquella, ara... va arribar aixins al palau, el rei la va veure, i va quedar tot parat, la noia demaneu com anava, tota plena de cops, tota bruta, però el rei va dir, els seus criats li va dir, arregleu aquesta noia perquè... i poseu-li uns vestits i pentineu-la, va, sí, sí, la van vestir, la van arreglar, la van pentinar, oi, aquella noia, i de bonica, bonica, i quan la va veure el rei, oi, es va quedar, es va quedar enamorat, i la noia, perquè aquell rei, ben plantat sí que ho era, no era gaire espavilat, però molt bona planta tenia, de manera que aquella noia també es va quedar molt enamorada d'aquell rei, i com ell va dir que es casaria, i sí, sí, que es van casar, es van casar, però el rei es va casar amb una condició, i va dir, mireu, mireu, ens casarem i estem molt enamorats, però, però, amb una condició, que mai, mai, mai, però mai has de donar cap consell, perquè jo vull ser camana aquí del Palau, perquè soc el rei, i tu, si dones algun consell, immediatament, eh, hauràs de marxar del Palau i tornaràs a la cabana del teu pare, i la noia, com n'estava tan enamorada, oi senyor, sí, sí, sí, va dir que sí, que sí, des van casar, van viure, van viure feliços, el rei no anava tan a casar, estava més al Palau, i va passar un any i dos anys, i estaven molt enamorats. Veig d'aquí que un dia el rei que sempre donava audiència per arreglar tots els problemes que hi havia en el seu regne, un dia es va presentar en el seu Palau, en l'audiència es va presentar un hostaler del poble i un marxant, perquè hi havia un problema. Resulta que aquest marxant que era una mica trapella, eh, tenia un cavall, i hi havia unes mercaderies que anava venent per aquells poblets, i tenia un cavall maculloent, preciós. Va arribar l'hostal, el va lligar al cavall, allà al costat de l'euga del hostaler, i va fer aquella euga que estava a punt de tenir un pollí, i, si sí, aquella nit, la euga va tenir un pollí. Però l'endemà al dematí, el marxant, quan va sortir i va veure un pollí al costat de l'euga va dir, aquesta és la meva, va agafar el pollí, el va posar sota la panxa del cavall, i li va dir l'hostaler, aquest pollí és meu, perquè estàs sota la panxa del cavall, l'hostaler, que no, que no pot ser, perquè l'euga, perquè l'ata no, que és el cavall, i tot el que van anar a demanar justícia al rei, i ens estaven allà amb l'audiència que hi havia una cua llarga. Finalment els va tocar amb ells el torn per explicar-li el rei, a veure, que decidís i fes justícia. Li van explicar, el rei, com ja estava cansat i era última hora, li va dir on estava el pollí. El pollí estava sota la panxa del, el marxant li diu, el pollí estava sota la panxa del cavall, doncs hi estava sota la panxa del cavall i és del cavall. Pueu marxar? Ai, senyor, la reina que estava escoltant aquesta injustícia va pensar, ai, aquest pobre hostalís quedarà sense el pollí. Ai, mare meva, doncs com ho faré quan se n'anava demagat, va cridar amb l'hostalibre, li va dir, vine, vine, escolta, mira, em sap molt de greu, perquè clar, el cavall no pot tenir pollins, és la mare del pollí. Diu, mira, saps què podem fer? Mira, el diumenge, quan anem a missa passarem pels safrets del poble. Tu et poses allà, al safret, sentat, amb una canya de pescar, amb aquesta canya de pescar, passarà el rei per allà i veurà una cosa estranya, un home, allí, amb la canya de pescar. I et preguntarà, què fas aquí amb aquesta canya de pescar? O, diu, jo pesco sardines, com un cavall pot tenir pollins. Diu, ja veuràs, a veure si cau amb l'error que ha fet. Doncs bé, si sí, van fer-ho d'aquesta manera, el diumenge, passaven per allà al rei, la reina cap a missa, per davant dels safrets, i vam veure l'hostaler, sentat al safret, amb una canya de pescar. I va dir, diu, què feu aquí, què feu aquí? Diu, oh, estic pescant, diu que pesques, diu que estic pescant sardines, com un cavall pot tenir pollins. A veure, el rei va caure amb l'error que havia comès. I va dir, doncs, veniu al Palau, que reclarem això. I si sí, va anar al Palau, el rei li va dir, va dir, amb el marxant, escolta, m'has de tornar al pollí, al senyor hostaler, perquè és de l'euga, i ja està, i va quedar d'aquesta manera. Però quan se n'anava, el hostaler, el rei el va tridar, diu, vine, vine. Diu, i qui, i qui t'ha donat aquesta idea? A veure, i el hostaler, pensant que feia una gracieta, va dir, ai, senyor rei, va ser la reina que em va donar aquesta idea de que fes aquesta historieta dels safrets, amb la canya de pescar, perquè vostès se n'adonés. Diu, ah, sí, molt bé, molt bé, se'n va anar al hostaler. Però es va dirigir a la reina, a tot el fadat, i amb pipat, ha estrencat la promesa que havies fet el casarta. Has donat consells, ja saps què et toca, eh? Ai, senyor, ai, però aquell pobre home, no és... No, res, ha estrencat la promesa, i aquí amb qui mana soc jo, ja saps el que et toca. Ja te'n pots anar cap a la cabana del teu pare, allà al bosc, i per sempre més. Jo no et vull aquí. Ai, senyor, la reina, vinga, plorar, vinga, plorar, vinga, plorar. Ai, però, ai, que freix, jo us estimo, si estic tan enamorada, el rei. Va, molt amb pipat, però finalment va dir, diu, mira, et concedeixo una cosa. Mira, saps què pots fer? Agafa la cosa que més t'agradi del Palau, la que més t'agradi de la pagendó, i se'n va anar. La reina, encara molt llesta, molt llesta, vam pensar, i pensar, a veure què em puc endur. Ah, però sabeu que és el que més li agradava? Tot el que més li agradava era el rei, i va, i saps què va fer? Va preparar, va buscar unes herbetes que feien dormir, les va posar al sopar del rei. El rei, després de sopar, es va quedar dormit, dormit, dormit, com una soca. Va agafar el rei, tot vestit de rei el va posar sobre un carro, un carruatge, i a setmana cap a la cabana, perquè és el que havien quedat, ells havien dut el que més li agradava, i cap a la cabana del seu pare. I van arribar allà, el rei dormit, dormit, el va deixar sobre els aquells sacs de carbó que tenien per allà a la cabana, i, va, dormirem, però el matí, el rei obre els ulls, i on sóc? On sóc? Va, era una cabana petita, es va posar dret, el cab li tocava el sostre, bueno, tot amb pipat, les taranlles per allà, tot brut, tot enmascarat, i ell estava a veure el foc, no deia res, ah, i ell, uns crits per aquí, crits per allà, i li diu, i la reina li diu, ai, senyor, mireu, és que vos m'heu dit, que em podien dur, el que més m'agradava de tot el palau, i el que més m'agrada de tot el palau, sou vos, ai, que ara estic molt enamorada. Ai, el rei, donant-li voltes a tot això, va pensar, no, no en sortiré. Mira, si he de passar-me tota la vida aquí, perquè li he donat la paraula, de que s'endugués el que més li agradava, m'hauré de quedar tota la vida aquí, i això no pot ser, no ho aguantaré, doncs, escolta'm, mira, li va dir després de rumiar-ho, saps què? Mira, ja que hem de viure junts, i aquí, val més que ens marxem cap al palau, i visquem tots dos junts al palau, al palau, i tu, sisplau, fes el favor de no posar-te massa en les meves coses, i així va ser que van tornar al palau, i van ser tan feliços, i van menjar també molts anissos, i van viure molts anys, molts anys, i mireu, el conte ja s'ha dit, i conte acabat, conte explicat, i ja està. I aquí, el conte acabat. I did best, Mr. Hunger Floor.