Vet Aquí Que... del 14/6/2018

Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'Associació de Mestres Roses Sensat i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradi. De contes i de rondalles, ja us en comptaré un grapat. La meitat serà mentida, l'altra meitat veritat. Aquest cont es diu El Brufal. Com bon dia, un retolí va sortir passejar pel bosc. Una guineu va veure el retolí i li va semblar un bon àpat. On vas, retolí petit i pelut? Et convido. Vine a casa meva i menjarem junts. Ui, moltes gràcies, guineu, però mira, no tinc temps. He quedat amb el Brufal en aquest moment. Un Brufal? Ja em diràs com són aquestes bèsties. Oh, un Brufal és un Brufal. No em diguis que no n'has vist mai cap. Doncs mira, té uns ullals horrorosos, unes urpes, ui, com puntes de ganivets i unes dents terribles i grogues. I t'has de trobar amb ell. Sí, l'espero, en aquesta pedra ha segut. Ai, saps què és el que més li agrada el Brufal? Doncs la guineu rostida. La guineu rostida? Me'n vaig abans que vingui. I la guineu va sortir corrent amagar-se a la seva copa. Quina guineu més ximple. S'ho ha cregut i no sap que el Brufal és un invent meu. I el retolí va seguir passejant pel bosc. Un mussol el va veure i li va semblar un bon àpat. On vas, retolí petit i pelut? Jo visc a Quistabra, vine a casa meva i brenarem junts. Camable que ets mussol, però deixo per un altre dia perquè he quedat amb el Brufal. I si arribo tard se'n fedarà. Un Brufal? I com és? I quin aspecte té? Oh, un Brufal és una bestiola una mica repellent. Té uns junts rodons com pilotes, pobret. I els dits dels peus escampats, com un arrel. I una barruga barinosa a la punta del nas. I has quedat amb ell? Sí, mira, precisament al costat d'aquest riu. Ah, per cert. El seu menjaf preferit saps quin és? El gelat de mussol. Oh, el gelat de mussol? Ui, tinc molta pressa, me'n vaig, me'n vaig, me'n vaig. Adéu, retolí. Quin mussol més simple, s'ho ha cregut. No sap que el Brufal és un invent meu. I el retolí va continuar passejant pel bosc. Una serba va veure el retolí. I li va semblar un bon àpat. On vas, retolí petit i volut? He preparat sopar, si et sembla. Soparem junts. Moltes gràcies, saps? Ets molt bona. Però he quedat amb el Brufal per sopar. El Brufal? Com és el Brufal que no ho sé jo? Oh, doncs, mira, un Brufal és un Brufal? Tu diré. Els seus ulls són grans com tronges. La seva llengua és negra i allargada. I té llum ple d'espines morades. I has quedat amb ell? Sí, precisament aquí, al llac, a l'arriba. Ai, per cert. El seu menjar preferit és truita de serp. Ah, truita de serp! Ràpid, he de amagar-me. Adéu, retolí, me'n alegro de veure't. Quina serp més ximple s'ho ha cregut. No sap que el Brufal és un invent meu. El retolí va seguir el seu camí. I de sobte? Ai, però què passa? Qui és aquesta bèstia monstruosa, amb aquestes urpes i ullals horrorosos? I aquestes dents tan horribles i grogues? Ai, quins ullals més festigosos! Uau, i els dits dels peus escampats, espantosos! I quina barruca al nas més horrorosa? I els seus ulls són més grans que dues tronxes, i la seva llengua és negra i allargada, i té el llum ple d'espines morades. Ah, sucors, és un Brufal! Caram, un retolí! va dir el Brufal, el meu menjar preferit, quina sort! Que bo que estaràs amb una llesca de va croixent! Oh, el teu menjar preferit, no em diguis això! Va dir el retolí, que encara no sortia d'espantat. Però va rumiar una estratègia. Mira, Brufal, el Bosch, tots em tenen respecte. Jo damunt d'una llesca de va croixent, i ara aquest has cregut. Segueix-me, i veuràs que no et menteixo. I el Brufal li va contestar, mirar, com vulguis. Va, comença a caminar, però tu vas davant, eh, i jo darrere. I el Brufal seguia el retolí. I van caminar molt, fins que van sortir uns murmuris. Apa, si és la Serp! Eh, Serp! va cridar el retolí. Amb veure el Brufal, que caminava darrere el retolí, la Serp es va espantar. Venia d'anar, adiós, adiós! I va fugir arrossegant, centra els troms. Has vist, va dir el retolí, com s'ha anat la malvada? Ah, sí, ah, sí, ah, sí, va dir el Brufal. Semblava espantada. I van seguir caminant. Tot d'un el Grufal va dir, Sento-lo i do'l, dono cell entre els pins. Ah, és el Mussol, va dir el retolí. Mussol, hola, hola, hola! El Mussol va donar en cap d'ull el Grufal. Ah, tinc pressa! Adéu, retolí! I se'm va anar volant, corrents, corrents, corrents, fins a dalt de tot el pis. Has vist, va dir el retolí, que aviat ha marxat? Li faig por. Ui, vist i no vist, va dir el Grufal, qui ho diria? Se'n ha anat volant. I van seguir caminant. I tot d'un el Grufal va dir, ui, sento passos que s'acosten per aquest camí. Ah, és la Guineu, va dir el retolí. Ah, hola, Guineu! La Guineu, quan va veure aquella Grufal que seguia el retolí. Va sentir una pospantosa. Me'n vaig, me'n vaig, que una visita m'espera i se'm va anar amagar el seu cau corrents. Has vist, Grufal? Va dir el retolí. Com tots em tenen por i em tenen respecte? Doncs saps què, Grufal? Jo tinc una fam de mil dimonis i noto que l'estómac comença a rugir. Jo el pastís de Grufal. M'agrada molt a mi. Pastís de Grufal? Va esclamar aquell bitxo. I va marxar corrents, corrents, es peor dit. I llavors el bosc es va quedar realment tranquil. Una nou! Va esclamar el retolí. I es va seure. I quin banquet que es va donar el retolí amb aquella nou. I conte contat, conte acabat. El Grufal és un conte tradicional anglès. Ai, apopeia, das ist eine Not. Wer schenke eine Dreia zum Zuckerfurt Brut. Verkauf ich mein Metlein und leg mich aufs Stroh. Steh ich mich keine Feder und beiß mich kein Witt beiß mich der Hungerfloor. El poble dels tres camins. Una vegada hi havia un poble que tenia tres camins. Un camí que anava per al mar. Un segon camí que anava per a la muntanya. I un tercer camí que no anava per al lloc. En Joan, que era un noi del poble, no s'acabava de creure que hi hagués un camí que no anés al lloc. Perquè ell pensava, aquest camí si l'han fet deu ser per alguna cosa. Per tant, no és possible que hi hagi un camí que no vagi al lloc. I un bon dia va decidir anar-ho preguntar a l'avi més vell del poble. Va anar a casa seva, va trucar a la porta, pom, pom, pom, qui hi ha? Es va sentir des de dintre. Avi, sóc en Joan, que li vinc a fer una pregunta. Ai, passa, passa, Joan, què vols saber? Doncs miri, Avi. Jo li volia preguntar que aquell camí que tothom diu que no vagi al lloc, de veritat, de veritat, on va? Ai, mira, Joan, saps? En aquest poble hi ha tres camins. Un camí que va per a la muntanya, un segon camí que va per al mar, i un tercer camí que de veritat, de veritat, de veritat, no va per al lloc. En Joan no va quedar preu convençut del que li havia dit l'avi. I una mica trist va pensar que em sembla que hi ha una senyora que és molt més vella que l'avi. Li n'hi dia a preguntar. I se'n va anar a casa de l'avi més vella del poble. Va trucar a la porta, pom, pom, pom. Qui ha? Li va respondre a la balleta. Avi, sóc en Joan, que li vingui a fer una pregunta. Ah, passa, passa, Joan. Digue'm. Què vols saber? Doncs miri, Avi. Jo li voldria preguntar. Aquell camí que tothom diu que no vagi al lloc, on va, de veritat? Ai, mira, Joan, jo sempre he sentit a dir que en aquest poble només hi ha tres camins. Un camí que se'n va al mar, un camí que se'n va a la muntanya, i un tercer camí que, de veritat, de veritat, no se'n va al lloc. Joan va sortir d'allà encara més trasbalsat. A veure, va pensar. Potser si ho pregunto el senyor Alcalde, que és el que va anar en aquest poble, ell sí que ho deu saber. I se'n va anar corrents a l'Ajuntament. Va preguntar pel senyor Alcalde, el van dirigir cap a un despatx, i ell va entrar cap a dintre al despatx. Bon dia, senyor Alcalde. Bon dia, Joan. Com és que vens? Què vols? Mireu, senyor Alcalde, la vinc a fer una pregunta. Digue'm, digue'm, Joan. Senyor Alcalde, aquell camí que tothom diu que no vagi al lloc, de veritat, on va? Perquè vostè ho deu saber, això. Alcalde li va dir, sí, mira, Joan, ja t'ho explicaré. En aquest poble hi ha tres camins. Un camí que va parar al mar, un camí que va parar a la muntanya, i el tercer camí que no va parar al lloc. En Joan no s'ho podia creure que li contestessin allò. Tant és així que va pensar que l'endemà ho aniria a comprovar ell mateix. El matí es va llevar, va agafar una motxilleta i va posar-les morsar, i se'n va anar caminant, caminant, caminant, pel camí que tothom deia que no anava al lloc. Va arribar un moment que li va semblar que aquell camí s'acabava, perquè hi havia com un arbre al mig del camí, però ell s'hi va anar fixant bé, i va veure que per sota d'aquell arbre es podia passar i el camí continuava. En Joan va continuar camí allà, i a l'acaba ser un tros allà va veure un gos que venia des de l'altra banda. Llavors ell ho va tenir molt clar, aquest bogos, segur que ve d'algun lloc. Per tant, aquest camí, algun lloc, qualsevol que deu anar, en Joan va continuar caminant. Fins que de cop i volta es va trobar amb una casa, què dic, hi ha una casa, amb un palau. Ell s'hi va acostar i va veure que s'obria una finestra d'aquell palau, i d'aquella finestra traia al cap una noia. Una noia rossa com un fil d'or, amb uns ulls blaus i lluents. En Joan de seguida s'hi va acostar i li va dir, escolta'm, noia, i tu qui ets? I ell li va dir, bon dia, Joan. Feia temps que t'esperava. Joan no va entendre res. Escolta'm, però m'esperaves, i tu de què em coneixes? I ell li va dir, mira, és que jo sóc una fada, i sóc la fada que estic vigilant aquest palau. Per això des de sempre hem dit que aquest camí no anava enlloc, perquè ningú vingui aquí. Perquè en aquí només pot venir la gent que siguin intel·ligents i bones persones, si no no aconseguiran venir mai aquí. I com que tu ets molt intel·ligent i molt bona persona, per això has de aconseguir-te arribar. Mira, t'ho explicaré. El palau està tot ple de tresors. Agafa els que vulguis que són per tu. Joan va entrar dintre el palau i va veure que realment estava tot ple de monedes d'or, de joies, de diamants, de coralls. Em va agafar uns quants grapats i se'ls va posar la butxaca. La fada li va dir, mira, Joan, jo et deixo un carro perquè el puguis omplir fins a dalt de tot. I no pateixis perquè els cavalls ja saben el camí de tornada. Joan va carregar tot aquell carro ple de tresors i se'n van tornar pel mateix camí fins al poble. Quan va arribar al poble tothom li preguntava, Joan, d'on vens amb aquest carro? Ells els deia, veniu cap a la plaça que us ho explicaré. Quan van arribar a la plaça els va dir, sabeu aquell camí que tothom deia que no anava enlloc? Doncs mireu, no és veritat, va parar amb un palau. I aquest palau està prenent tresors i jo els he anat a buscar i ara els vull repartir entre tota la gent del poble. Per tant, veniu i anirem repartint per tothom. Tota la gent del poble se'n va anar a la plaça i va agafar part dels tresors que en tenien, Joan. Tothom menj en Pere. En Pere era un noi que de seguida que va arribar allà i va començar a dir, en Joan vés a saber d'on ha tret tots aquests tresors. Possiblement deuen ser robats. Jo no em vull, jo no em vull agafar cap. Perquè no, de cap de les maneres jo voldria tocar una cosa que no se sapigui de qui és. Però de veritat, de veritat, el que en Pere pensava era que ell faria igual que en Joan, que es llevaria al matí, se n'aniria per aquell camí i així tots els tresors que vi d'un guiesin serien per ells sols. I l'endemà al matí, en Pere, va agafar la motxilla si la posaves morsar i va començar a caminar per aquell camí que tothom deia que no anava al lloc. Va anar caminant, caminant, fins que va arribar un moment que va veure un arbre enmig del camí. En Pere va anar mirant i remirant i remirant i no va trobar cap lloc per on podia seguir aquell camí. I és que resulta que aquell camí, només com havia dit la fada, era pels nois que eren intel·ligents i bones persones. Pels nois que eren ambajosos com en Pere, en aquell poble on ell vivia només hi havia tres camins, un camí que anava per al mar, un camí que anava per a la muntanya i un tercer camí que no anava al lloc. La Criació de l'Homa Fa molt, molt, però molt de temps, després d'haver criat el cel, el sol, unes quantes estrelles i unes quals no vols, el gran monitor va crear la Terra. I quan la va haver criada es va enamorar d'aquells els de la Terra que avui diem Amèrica. La va trobar tan bonica i tan bona que va voler fer viure criatures que fóssim capaços de la Terra. Va fer viure criatures que fóssim capaços d'estimar-ne les selves imenses, les muntanyes, les aigües brillants, les prades, plenes de flors de tots colors i els arbres carregats de fruita. El gran monitor va fer llavors el pensament de modelar un home, un home que se li assembleix per tal de regalar-li aquella magnífica Terra. Va agafar argila i s'hi va posar. Va treballar-hi de ferm i quan va trobar que havia aconseguit que em van a si mateix i que el fang ja s'havia sacat prou. Va agafar-la i la va ficant en un forn encès i ruent per tal d'acoure-la com encara ara es cou en els mons i la terrissa. Però el gran monitor no estava basat d'acoure un home. Des del cor forn estava massa ruent i va deixar la figura massa estona i quan la va treure s'havia cremat i emnecrit. Havia creat un home negre, però va trobar que no feia per aquella Terra i llavors el va llançar lluny de manera que va anar a caure a l'Àfrica. El gran menitud i la paciència que ha de tenir tothom que vulgui sortir-se amb la seva. I s'hi va tornar a posar. Aquest cop també ho va fer amb tots els miraments i ben content va ficar al forn aquell segon home, però neguitós com estava perquè no se li tornés a sucarrimar. Va durar massa viat la cuita. El fang va quedar poc i l'home que va sortir era d'un blanc molt pàlid. El gran menitud va trobar que era massa pagat. I el va llançar ben lluny, igual que havia fet abans, de manera que aquest nou home pàlid va anar a caure a Europa. I el criador va fer una darrera prova i aquest cop li va sortir perfecte. Era l'obra d'un artista consumat. Havia posat tot el seny a la feina, tota la sabiesa, tot el seu amor i tota la seva experiència. Va agafar aquella figura tan bonica, tan ben acabada i la va ficar amb tot el conte dins el forn, que estava al punt just de calor. Va vigilar de fer-la caure i només restona convenient. I quan la va treure tenia un color roig de caure que li va semblar esplèndid i digna d'admitació. I l'home que em va sortir el va posar damunt la terra allà on a partir de llavors van anar creixent els pells roges, en mitja una natura magnífica i generosa i sota la seva protecció, la protecció del gran Manitub. I els negres i els cares pòlides també van anar creixent sota d'altres cels i també s'han fet i han viscut, però en realitat només són proves del criador. Aquesta és una llegenda dels Índies Amèrica del Mar. El gai va fer kick, quiri, kick i el conte ja està dit. El gai va fer cac, cac, cac i el conte ja està calat. I el gai va fer cac, cac, cac, cac. I el gai va fer kick, quiri, kick, cac. I el gai va fer cac, cac, cac, cac. I el gai va fer cac, cac, cac. I won't you need Cause when it's all for one It's one for all When there's someone that you know Then just let your feelings short And make it all for one And all for love When it's love you make I'll be the fire in your night And it's the love you take I will defend our fight I'll be there when you need me When honors is taken This fire I will make Yeah! That is all for one And all for love Let the one you hold be the one you want The one you need Cause when it's all for one It's one for all When there's someone that you know Then just let your feelings short And make it all for one All for love Don't lay our love to us Cause we could stand up to the test We got everything and all Then we had plans More than the rivers that run the land We got it all Now it's over Now it's all for one And all for love Let the one you hold be the one you want The one you need Cause when it's all for one It's one for all When there's someone that you know Then just let your feelings short When there's someone that you want When there's someone that you need Just make it all All for one And all for love