Vet Aquí Que... del 25/10/2018

La ràdio d'Espern Durant la 8.1 La ràdio d'Espern Durant la 8.1 La ràdio d'Espern Ara escoltes ràdio d'Espern Sintonitzes ràdio d'Espern La ràdio de Sant Just Durant la 8.1 La ràdio d'Espern Durant la 8.1 Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'Associació de Mestres Roses Sensat, i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. ... Vet aquí, que en un racó de món on tenien els tothom, va passar el que us vaig explicar, i va succeir el que ara us vaig a dir. Vosaltres sabeu per què hi ha arbres que no perden les fulles a l'hivern? Doncs una vegada, això fa molt de temps, s'acostava a l'hivern i tots els ocells que l'hivern se'n van a l'Àfrica ja havien marxat i no havien de tornar fins a la primavera. Tots menjo un ocellet que no podia volar perquè s'havia trencat una leta. I no sabia com fer-s'ho, i busca que buscaràs un indret calentó per arrecerar-s'hi, va veure els magnífics arbres del Gran Bosch. Potser aquests arbres m'abrigaran durant l'hivern, va pensar. Ell que s'acosta a la vora del Bosch, mig se'l tira a anar en mig a la tejant amb penes i treballs. I el primer era que troba era un plat en, amb unes fulles grosses, boniques. Plat en van plat en, va dir el pobrissó, que em deixaries viure abrigat a les teves branques fins que arribarà el bon temps. Oh, no em fa sorriure, jo tinc prou feina vigilant les meves branques jo. Opa, ja te'n pots anar. I l'ocellet, temblar la trencada, mig se'l tira a anar en mig a la tejant i amb penes i treballs, va arribar un altre arbre. Aquesta vegada era una morera, molt ofenosa, ella. Morera, bona morera, deia el pobrissó, que em deixaries viure abrigat a les teves branques fins que arribarà el bon temps. I ara, va fer la morera, si et deixava viure a les meves branques fores capaç de picotejar-me les fulles, i després les cucs de seda no me les voldran. Allà, allà, ja te'n pots anar. I l'ocellet, temblar la trencada, mig se'l tira a anar en mig a la tejant amb penes i treballs, arriba fins un gran salsa que creixia a la part del torrent, amb les branques cliqueien fins a terra com fent una capa. Salsa, bona salsa, va dir el pobrissó, que em deixaries viure abrigat a les teves branques fins que arribarà el bon temps. Oh, sóc sí que no, va contestar el salsa, no em vifatjo amb desconeguts. Beston, beston! El pobr ocellet ara sí que ja no sabia qui adreçar-se, però tot i així anava amb la trencada, va continuar mig sol tira a anar en mig a la tejant amb penes i treballs, mirant cap aquí i mirant cap allà. Aleshores, el va veure la Bet, i la Bet li va preguntar on va el ocellet. No ho sé, pas, va contestar el pobrissó, els arbres no em volen abrigar i jo no puc volar amb aquesta la trencada. Doncs vine aquí amb mi, va dir la Bet, tria la branca que m'estagradi per viure. Mira, cap aquesta banda em sembla que és on ni fa més escalfor. Oh, moltes gràcies, va fer l'ocellet, i m'hi podria estar tot l'hivern. Ja ho crec, va contestar la Bet, encara em faràs companyia. El Pi, que és cosigermà de la Bet i vivia allà al costat, quan va veure l'ocellet que si el tiró anava i la tejava per les branques, el seu parent li va dir, oh mira, les meves branques no són tan atapeïdes com les de la Bet per abrigar-te, però jo sóc molt fort i us guardaria tots dos al ben gelat. I és així com l'ocellet es va arranjar un reconec ben calentó a les branques de la Bet, i el Pi li feia paret contra el vent. Quan el Ginebre va veure aquestes coses, va dir que alimentaria-t'ho li van l'ocellet amb els ginebrons que li cobrien les branques, perquè els ginebrons donen molt d'aliment als ocellets, ho sabeu, oi? I el nostre ocellet estava molt content en el seu recorrigat de la Bet, el Pi, el resguardava del vent, i cada dia anava a menjar ginebrons a les branques del Ginebre. Els altres arbres que veien tot això em parlaven entre ells i malament. Jo no deixaria pas viure la meva branca, és on que no sé qui és, deia el Platen. A mi em faria por que no empituqueixés les fulles, deia la Moreira. Doncs jo no m'hi faig amb desconeguts, afegia el Salsa, i tots tres et xacaven el cap en burgull. Però una nit el vent del nord va passar pel bosc. Va bufar les branques amb el seu alegre assat, i fulla que tocava, fulla que queia. Ei, el vent del nord t'hauria volgut arremassar totes les fulles, perquè li agradava molt de veure els arbres despullats. Puc tocar tots els arbres? Va preguntar al seu pare que era el rei del cel. No, va dir el rei del cel. Els arbres que han estat bons amb l'ocellet poden conservar les fulles. I així va ser que el vent del nord va deixar que l'abet, el pí i el ginebre conservessin tranquil·lament les fulles tot l'hivern fins a la Nova Brutara. I de les hores en Sa ha passat sempre el mateix. I, compta contat, compta que va. Ai, apopeia, das ist eine Not. Wer schenkt wie eine Dreier zum Zucker vom Brut. Verkauf ich mein Bettlein und leg mich aufs Stroh. Steh ich mich keine Feder und weiß mich kein Mit weiß mich der Hungerflor. El Soldat. Rondalla popular catalana. Vet aquí que en aquell temps que de la palla enfeien fems, hi havia un soldat que va estar molt temps a la guerra i quan la guerra es va acabar va tornar-se'n cap a casa seva. Pel camí se l'hi va fent de nit i va trucant a una casa per veure si li donaven posada. A la casa només hi havia la mestressa. L'amo havia sortit de viatge. La dona va donar colliment al soldat i el feu anar a dormir a la pallissa. Quan ja feia estona que el soldat era a la pallissa, va sentir tot un soroll. Ell que sí, que mira pel pany per tal de veure què passava, i va veure com la mestressa i un frara, asseguts al bal de la taula, es feien un gran tip de botifarres, pollastres, capons i tota mena de bons menjars. El soldat tot s'hi delia, amb la gana que tenia el pobre. Però com que era foraster i desconegut, encara gràcies que li haguessin donat posada. Quan vet aquí que tot d'una, es va sentir que trucaven a la porta. Pam, pam, pam, pam. La mestressa i el frara tots es van esborrar. De seguida la mestressa va obrir la pastera, va fer-hi amagar el frara. Aleshores els tràfags eren per on amagar el metge, i ella que sí cobra el forn i ho amaga tot a dintre. De seguida va obrir la porta i va entrar el seu marit, que a mig camí havia canviat de pensament i se n'havia tornat cap a casa. La mestressa, tota mal omorada, ni sabia què dir-li. El soldat, que era molt llest, va pensar, aquesta és la meva. I esclatar en uns grans gemecs. L'amo va preguntar la mestressa que eren aquells gemecs, i la seva dona li va contestar. Que devia ser un soldat que havien allotjat, i que dormia a la pallissa. L'amo li va dir, que he deu fer pobre minyó tot sol a la pallissa i a les fosques. Millor serà que vingui aquí amb nosaltres, i que escalfi bona de l'allar. I de seguida l'amo va anar a cercar el soldat, el feu a costar l'allar, el cuideu una miqueta, aquí en front de veu tenir, i podeu dormir a dins de casa nostra. I que, oi, pobre, pobre, anar amb por al món deu haver passat molta gana, molta son, i molt de fred amb tantes lluites com heu de sostenir. Home, us diré, va dir el soldat, de fred i de son sí que n'he patit. Ara, com a gana, no me la passo del tot malament, perquè tinc ull llibre que li faig fer tot el que vull. Quan tinc gana, no he de fer si no de demanar-li una bona vianda, i de seguida me la porta. Així de veu tenir un llibre de virtut, sí que teniu una bona eina, i una bona sort. Si jo el tenia, ja us asseuro que em faria uns bons tips. El murri del soldat es va treure de la butxaca un llibret a mitges gavellat. Eren les ordinacions de l'ofici de soldat, i el va ensenyar l'amo. Però com que aquest no el sabia llegir, li va semblar que sí que era un llibre de virtut. I es va posar tot cofoia en veure. El murri del soldat va dir a l'amo. Bé, què us menjaríeu ara? No us agradaria un bon plat de botifarres? Doncs ja l'esperem portar pel llibre. On no s'hi podríem fer dur? Potser dins del forn. Apa, doncs, provem-ho. Llibertet, llibretet, per la virtut que deu t'ha d'haver sortit un plat de botifarres de dintre al forn ben aviat. Apa, ja les hi podeu anar a buscar. Les hi trobareu. L'amo digui a la mestreça que n'és al forn a veure què hi havia. La mestreixa, tota furiosa, no hi volia pas anar. Però no li va quedar més remei que dissimular i treure el plat de botifarres. L'amo no s'hi veia de content. Entre ell i el soldat es va ben atipar de botifarres fins que no deixaran res anar a la plata. La plata ben neta. Tips de botifarre, el soldat li va dir a l'amo. Bé, nostre amor, ja ho acaba la gana. Un pollastre rostit, no us el menjaríeu? Ja ho crec. Doncs direm el llibret que el porti. Llibert, llibret, per la virtut que deu t'ha d'haver sortit un pollastre de dintre al forn ben aviat. Ja podeu dir a la mestreixa que el vagi a cercar. I la mestreixa, tota reganyosa, va obrir el forn i va treure el pollastre. Amb quatre queixalades l'amo i el soldat se'l van menjar i per bé que van quedar molts tips, els restava encara una mica de bodell buit. El soldat li va dir a l'amo. Em sembla que un caponet encara ens el menjaria. Ja està dit, va dir l'amo. Llibert, llibret, per la virtut que deu t'ha d'haver sortit del que pot a dintre al forn ben aviat. L'amo va menjar la mestreixa que n'és al forn a cercar capó i en un moment se'l van menjar. I aleshores sí que van restar tips a arrebentar. El murri del soldat li va dir a l'amo. I no us agradaria conèixer el cuiner? Sí que m'agradaria. Doncs ja el farem sortir. D'on, d'on? Potser de dintre de la pastera. Vejam. Llibert, llibret, per la virtut que deu t'ha d'haver sortit el cuiner de dintre a la pastera ben aviat. Quan el frara va sentir això, ell cobra la pastera i... que a més ajudeu-me. I qui no corre, si no ell, perquè l'amo no el pogués atrapar? El soldat va preguntar a l'amo. Heu vist si ha sortit? Sí que l'he vist. Oh, i semblava que anava vestit de frara. La mestreixa patava de dents. Però, que és cas, si hagués descobert el soldat en caia, hauria sortit per dint. El soldat l'hauria descobert a ella. No tenia més remei que callar i mossegar-se els llavis. L'amo no va comprendre res del joc i estava ben cregut que tot s'havia produït per efecte de la virtut del llibre. Molt entusiasmat, no parava de dir el soldat que li vengués. El soldat teia el desmenjat i feia veure que no ho volia, però l'amo no parava de pregar-lo, fins que el soldat va fer veure que es deixava convence i li va vendre aquell ronc llibret per tota una bossa plena d'un cesdor. L'amo no li recani gota de donar-los-hi, que feu pensament de posar hostal ben cargut que li bestaria el llibre per al moment unes grans taulades d'haviam descuïtes i guisades, dels millors i més sabrosos, i que en aquests quatre dies es faria riquíssim. I tots van quedar allò més contents, i segur que, si no són morts, és per cada son vius. I si aquesta rondalla us agrada, mengeu-us a la frigida. I si la frigida no us agrada, mengeu-us a la guisada. I si tampoc no us agrada, mengeu-us a la pelada. Aneu amb un cerrat a cercar el gotó vell, i us el pregueu ben bé per la pell. Bé, aquí una vegada. Molt bé. La vella que no volia morir mai. Conta popular. Vete aquí que una vegada hi havia una vella que era molt rica, molt rica, molt rica. Però hi diuen que era tan rebella que tenia, no solsament, fills i nets i no tenia besnets i besnets i renets. I, com que era tan vella i era tan rica, doncs esperaven que es morís un dia o l'altre. Però uns d'aquests nets esperaven que, quan es mori l'àvia, doncs ella em faré una casa als quatre vents. L'altra deia, mira, jo em faré un vestit de campanetes. L'altra deia, jo em faré un palau. I la vella estava empipada, perquè ella veia que cada dia veia coses noves. Ella no es volia morir i estava cansada de que tots només esperéssim la seva mort pels seus diners. I vete aquí que un dia va agafar tres nets, els que ella trobava que eren els més xerits, i ells hi va fer una proposta, anar a corremont. I van dir que sí, i així va ser. Van començar el viatge, i encara no feia gaire que havien començat, que escolteu, van veure de repent allà al camí un home que corria, que corria, però en un moment corria, corria molt. I què fas, tu, li van dir, quan es va apropar amb ells, què fas? Diuen, jo sóc en Corrín Correina, i aquest de dir que, oh mira, saps què passa, que aquí el poble que ara voreu que està allà al darrere aquell turó, hi ha un nostal, i resulta que quan tenen gent que els ve de repent i els vei molt de clientel i ens no tenen res, jo, com que corro tant, en un moment vaig al vols i em caso un conill i els porto, i tenen el conill fresc del dia. Sí, va dir la vella això, no ho sabia jo, i quan guanyes per fer aquesta feina, i ell va dir, un escondiari, ah, doncs mira, va dir la vella, si véns amb nosaltres te'n donarem dos, oi, va dir que allò m'ha d'acord, va, doncs som-hi, van guanyir, té molt camí. A mitja tarda es van trobar, amb un, un home que tenia, l'orella, enganxadeta a terra, ha jugat a terra escoltant, ah, i es va anar a tancar i va dir, bon home, què feu aquí? O diu, escolto, ah, sí, sí, jo sóc l'escoltim escoltant, ah, sí, què feu? Mira, jo treballo per la policia, i ara jo poso l'orella aquí, i tinc una orella tan fina, tan fina, que resulta que si el poble de més avall, darrere aquella muntanya i l'altra muntanya, hi ha algun lladre, i jo ho sé, vaig a la policia i els vejo, i llavors la policia va allà, i l'agafen de manera que aquell no pot robar. Ai, que bé, va dir, el trobem molt bé? Va, va, escolta'm, doncs, quan guanyes tu per fer aquesta feina? Mira, jo guanyo un escondiari, un escondiari. Mira, què voldries venir amb nosaltres, li va dir la vella. Ah, quan m'adonaríeu, te'n donaríem dos. Ai, però, doncs sí. Va venir i va anar a menys. Ja teniu la vella, els tres nens, en corring-corranya i les últimes contanya, fent camí. Amb això, que l'endemà de matí, que van fer nit amb un poble, de repent, va, anaven a passar un riu, i veiem un home, que mireu si veu què feia. Agafava les muntanyes i les canviava d'allò. Bon home, què feu? Qui sou vos? Diu jo sóc, em fos cinc, fos ceina. I què feu aquí? Ah, diu molt senzill. Resulta que veus aquells pagesos allà? Jo agafo la muntanya, que té el costat del seu ar, i la canvia de lloc, i llavors l'aigua, que passava per darrere, de lli ell no podia, doncs li va arribar l'irregular, i l'endemà torno a canviar la muntanya. I ja té l'orregat, i el meu feina és això. Va dir la vella si jo això no ho havia vist per mai. Ah, no, i com us dieu? Jo sóc amb fos cinc, fos ceina, i quan cobreu, jo cobro un escut cada dia per fer això. Un escut, li va dir la vella, si vencen nosaltres te'n donarem dos. Ah, però ho va dir amb fos cinc, fos ceina. I així va ser, com un altre es va posar a la seva colla, doncs camina, que caminaràs, res, no havien canviat gaire, van transpassar, van trobar un altre riu, i vam veure un altre, que mira, es posava, hagi hagut allà tocat en el riu, i amb no res es va viure tot el riu. Ai, i què feu aquí? Diu, mira, saps què passa, que ara acaba de navar, ha plogut molt, i ara aquesta aigua és perillosa, perquè podien onar tots aquests camps abans de tot. Per tant, la meva feina és veure tota l'aigua. Ah, sí, i això és la vostra feina, sí, i què guanyeu cada dia? Diu, guanyeu un escut diari, o m'ho va dir la vella, que no voldria pas venir amb nosaltres. Diu, sí, però, doncs va, venen nosaltres i te'n donarem dos. Així que ja en tenien un altre. I amb això, que al cap d'una mica van arribar a prop d'un poble, que al mig no era un poble, i ara quasi una ciutat de granquera, i a dalt de tot, amb un turós veia un gran palau, i van molta gent vol que rei, què passa, aquí, què passa? Mira, és que el rei ha dit que casarà la seva filla amb aquell que corri més, i ara faran una cursa. Ah, sí, faran una cursa, sí, sí, sí. I qui era? I van veure allà tot de prínceps, elegants, tot de gent important preparant-se per la cursa. I doncs ens hem d'apuntar, va dir la vella, deu d'anar allà, i ah, deu, ens hi podíem apuntar, i sí, sí, en corring corraïna s'hi va apuntar. Quan va ser l'hora de la cursa, ja us ho podeu pensar, en corring corraïna la va guanyar. Llavors el rei havia d'acomplir la seva paraula, però amb corring corraïna això no ho han dit, era un home bé, anava espatllifat, era prim, sec, desnarit, no era un home, per casar-se amb una princesa de va de bo ximaca i elegant. I el rei quan va veure aquell home tan sec, tan prim, tan brut, va dir ara la meva filla, aquesta princesa, que era com una flor, casar-se amb aquest pretendent. Ai, ai, ai, com em puc fer, com em puc sortir. I el savis de la cor li van dir xarraï, com que és un pobre home, faràs-li diners, tu li faràs diners, i ja està. Ah, potser sí. La veritat és que aquell home tampoc s'hi volia casar, la corring corraïna amb la princesa, i feia. I es va venir a que el rei li donés tantes monedes d'or, com un company seu, puc és aixecar. I el rei va dir xarraï, si són tot una colla de, quan va veure tots els amics del corring corraïna, va pensar que eren una colla de pobres desgraciats, el rei va començar a omplir una bossa amb monedes, i qui la va aixecar, aquella boca, ja us ho podeu pensar, enforçint forçant, que per més que posessin monedes enforçint forçant, aixecava la bossa com si fos de paper. El rei diu ara que et marruinarà, què farem? Però esclar, i donar-la paraula. Diu bé de manera i buscar més diners, però ara és clar, tenint en compte que el que ha guanyat el premi de Corri és el pretendent, us ho hauré de convidar a casa meva, i jo justament tinc el ple del preu, sort que tinc un lloc que està buit, i sabeu quin lloc ens va posar, en un lloc que hi havia abans, els palaus i els castells més antics, que es deia l'Olla, que era un lloc que posaven els presoners més terribles, era un pòfondo sec, però que a mitjaner l'omplien d'aigua, i allà s'ho fodaven tots, i ells tots van anar per allà, la veia i els seus nens, encorrincorraina, enforçint forçaina, tots van anar a l'escultim escoltanya, i el que va dir a l'aigua, tots van anar per allà, però l'escultim escoltanya, com que ho sentia tot, quan era en l'Olla, va sentir com el rei deia, hi havia l'aigua, ja podeu posar l'aigua aquí, i llavors resulta que el que tenia tant de set, el que va dir a l'aigua, perquè feia moltes hores que no havia vagut res, a l'aigua que arribava a l'Olla, a l'aigua que començava a veure, a veure, a veure, de manera que en un moment va estar a la sec. Llavors el que tenia tant del forçint forçaina va agafar les parets, i en un moment les van escoltar. Quan el rei va veure que tota aquella gent sortia de l'Olla, es va esbaratant, que mireu, que amb esajudeu-me, va cridar els guerrers, però el forçint forçaina, el corrent corraina, el bufem tots aquells, vam fer tanta força, que mireu, encara correnada. Què va fer la Vella? La Vella va dir que realment allò no havia vist mai, que volia la pena viure i veure coses noves cada dia. Com que era molt rica, va deixar aquell palau i tots els seus vents, en aquells tres companys de viatge, i ell amb els seus nets, se'n va a tu, a una casa, però no ho sé, però em sembla que encaries. I que si ho volgui creure, si no ja us ho veu, la podeu anar a veure. I com t'ha comptat, com t'ha acabat. Vete aquí una vegada. El gai va fer click, click, click, i el conte ja està dit. I la Vella va fer click, click, click, click, click, click. I el conte ja està acabat. Gràficos fèrmacs, gràficos fèrmacs. Gràficos fèrmacs, gràficos fèrmacs. Gràficos fèrmacs, gràficos fèrmacs. Oh, suddenly you find yourself alone. Half a minute. Gràficos fèrmacs, gràficos fèrmacs. Oh, suddenly you find yourself alone. Half a minute, yeah. Oh, half a minute. Gràficos fèrmacs, gràficos fèrmacs. Oh, suddenly you find yourself alone. Gràficos fèrmacs, gràficos fèrmacs. Gràficos fèrmacs, gràficos fèrmacs. Gràficos, gràficos fèrmacs.