Vet Aquí Que... del 15/11/2018

Açut! Ara, escoltes radiotesper. Hola, sóm el grup Marc, i interactions restaurant es Talezaoused. Som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'associació de Mestres Roses Sensat. I avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. De contes i de rondalles, ja us en comptaré un grapat. La meitat serà mentida, l'altra meitat veritat. Les 7 cabretes i el llop. Veto aquí que una vegada una mare cabretta que tenia 7 cabretes i sempre se n'anava a pasturar. Un dia els va dir alerta que la mare se'n va a pasturar. Mireu, Mireu, que hi ha un llop que és molt llest, i si no us espavileu us agafarà. Tanqueu la porta, empanyi, clau, i quan vingui jo, quan vingui la vostra mare, us cantaré. Obriu, obriu, cabretes, que vinc de pasturar amb les mamelles plenes per dar-vos de mamar. Estigueu alerta, però no obriu a ningú més que no us canti la cançó. Però un dia el llop va sentir el que deia la mare i va pensar en fer-se passar per ella, per poder-se menjar les 7 cabretes. Va anar cap a la casa de les cabretes, va picar la porta, quan elles van preguntar qui era, va començar a cantar. Obriu, obriu, cabretes, que vinc de pasturar amb les mamelles plenes per dar-vos de mamar. Les cabretes van dir, és la mare, és la mare, curra, curra, obre la porta. Però la petita, que era molt aixarida, ha dit, ai ai ai, un moment, un moment, espereu-vos, espereu-vos. Que no, que no, que la mare no t'hi queu, esta beuota. No pot ser. Fem-li treure la porta per sota de la porta, aviam com la té. Treu la porta, posa la porta sota de la porta. Va, que et volem veure la porta, mare. Va posar la porta. Veus? Veus? Veus com no és la mare? Té la porta negra, la nostra mare la té blanca. Futs d'aquí, llop festigós, marxa, home. La cabreta petita, que era aixarida, com un peso, el va fer marxar, cames, ajudeu-me. El llop, que també era aixarit, se'n va anar corrents a casa del forner. El forner tenia molta farina, la farina era blanca, blanca, blanca. Es va posar tot a les potes plenes de farina. Quan les va tenir ben blanca, se'n van tornar a cap allà. Obreu, obreu, cabretes, que vinc de pastura, amb les mames plenes per dar-vos de mama. Ara, ara és la mare, fem-li ensenyar la porta. Treu la porta per sota de la porta. Veus? Veus? Ja la té blanca. Obrim, obrim. No, no, no. Va dir la cabreta petita. No. Que no veieu? Que té una beuota molt lletja, la nostra mare. La teva filla, molt filla, la beueta, la nostra mare, no és pas, la nostra mare. Van trencar la porta de cop. Va dir, fots d'aquí. Llo pot, fastigós. El llop se'n va enfadat. No sabia ja què fer, però va dir, calla, me'n diré a la gran Jaquella, que està ple de gallines, que fan molts ous, i em prendri moltes clares d'ou. Diuen que les clares d'ou fan la beu molt fina. Se'n va anar cap a la gran Jaquella, es va tipar de clares d'ou. Va fer gàrgueres i se'n van tornar. Obreu, obreu, cabreta, que vinc de petona, amb les meves plenes per dar-vos de mama. Ara és la mare, mira, mira, has vist que la veu la té fina? No sé, la petita va dir. No sé, he trobat una cosa una mica estranya, però vaja, sí que sembla, sé que la té més fina. Potser sí que és la mare que s'ha encostipat. Obrim, obrim la porta, van obrir la porta. El llop se'n va avalançar sobre d'elles, llam, llam, llam, llam, llam, llam, llam, llam, llam. Se les va menjar a totes sis, buscava la cafeia set, la petita no la va trobar enlloc. Se'n va amagar a darrere del rellotge. Se'n va anar a tip, amb una panxa plena fins dalt. Se'n va anar a fer la migdiada. Al cap d'una estona va arribar la mare, va veure la porta oberta, va dir, ah, la porta està oberta, les meves cabretes, què deuen haver fet? Corrents va entrar, va veure que no hi havia ni una de les seves filletes, i es va posar a plorar. Ai, senyor, què deuen haver passat? Què deuen fer això? Va sortir corrents, la petita, mare, mare, mare, mare, que el llop ha vingut i s'ha menjat a les meves germanes. Què farem, mare, mare, què farem? No té molt ni esnoia. Si el llop se les ha menjat, jo sé on va fer la migdiada, a sota d'aquella obra tan grossa. Ja veuràs, vine, vine, agafa un cistill, unes estisores del cosidor, i un fil i una gulla. Corre, visc, aposta-ho cap aquí. Va anar a la cabretta petita a buscar tot el que la mare li deia i se'n va anar a veure on feia la migdiada el llop. Va anar a arribar allà, la mare, molt de compte, li va obrir la panxa, van sortir les sis cabretes fent saltinons i brincos, i la mare va dir totes les pedres d'aquí al voltant, porteu-les, porteu-les, que les hi posarem a dins de la panxa, la van omplir tota plena de pedres i era molt de compte, la va tornar a coger. I se'n van anar corrents cap a casa, van dancar la porta, el llop es va despertar, oi, quin mal de panxa, quina set que tinc, oi, sembla que hagi menjat pedrates. Se'n va anar fins al riu, va posar-se a veure aigua, però li pesava tant la panxa que es va balançar, va caure dins el riu i es va ofegar, i d'ansar d'aquell dia les cabretes van viure tranquil·les i feliços. I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s'ha acabat. Aia, popeia, t'es una noot, wer schenkt wie eine dreia zum zuckern vom Brot. Verkauf ich mein Bettlein und leg mich aufs Stroh. Steh ich mich keine Feder und beißt mich kein, beißt mich der Hungerflor. La casaca verda. Vet aquí que una vegada hi havia un noi, un xicot, que va tornar a fer el soldat a una guerra molt trista, com totes les guerres, però aquella molt més, perquè fins i tot hi van haver d'anar nois de 17 anys. En arribar al poble es va quedar esma perdut en veure que a la meitat de les cases estaven endarrucades, trencades, enfonsades. En el carreró on havia viscut sempre només quedaven tres cases a peu dret, la seva, no. Una veïna, en veure'ls, hi va acostar i el va abraçar. Ai, Joan, que aquest era el nom del xicot, va caure una bomba sobre casa teva mentre tots eren a dins dormint, van morir els pares i els teus germans petits. En Joan es va quedar sense poder parlar. Va plorar set dies i set nits, sort que no tenia gana perquè no tenia diners ni per comprar pa. Un dia, caminant pels camps, es va seure sobre una gran pedra de descansar. Tot mirant cap al poble es va dir donaria qualsevol cosa per trobar una solució al meu gran problema. Tot seguit es va sentir un soroll molt fort. Va aparèixer davant del Joan un home tot vestit de negre, les sabates, l'americana, els pantalons, la camisa, el llacet, els guants i fins i tot anava amb un barret de copa negre com la gola d'un llop. Oh, quina en sort, va dir el Joan. No m'havies cridat, va dir l'home de negre. No, no, ja no he cridat a ningú, va dir el Joan una mica encara espantat. I tant que m'has demanat ajuda dient que donaries qualsevol cosa per trobar una solució al teu gran problema que tens ara. Mira, et regalaré aquesta bossa on hi ha diners. És una bossa màgica. Com més en treus, més n'hi ha. Podràs tornar a fer la casa dels teus pares. Podràs comprar-te roba. Podràs tenir el tot el que tu vulguis. Ei, ei... Però tu no em coneixes de res perquè m'ho regales. No, no, només te la deixo. I si vols quedar-te-la, has d'entrar en un joc. Has d'estar dos anys sense rentar-te. Cap part del cos. Sense tallar-te ni els cabells ni les ungles dels peus ni de les mans. Sense canviar-te la roba. I has de portar aquesta casaca verda sempre posada. No te la pots treure mai. I estàs d'acord? Uf, això és molt fàcil, va dir el Joan. La meva mare sempre m'havia de renyar perquè ja no volia ni dutxar-me ni banyar-me. M'agradava molt anar brut. Ui... Però això, a canvi de què? Sí, sí, has de fer el que t'he dit, d'anar ben brut. I si no ho pots acomplir, hauràs de venir amb mi, ajudar-me a treballar tota la teva vida sense cobrar ni un sol diner. Farem tant de mal com puguem, ja ho veuràs. En Joan es va donar que aquell home tan negre del dimoni, però no li va fer por. En Joan era més valent, perquè era bo. Se'n sortiria. L'home de negre va desaparèixer de cop en mig d'un gran soroll. En Joan tenia ganes de veure si era veritat això de la bossa màgica. I sí! I sí! Com més entreia, més ni havia! Va començar a buscar paletes, maons i ment. Es va fer una casa seva tal com era abans de la guerra. Va ajudar a fer les cases dels veïns, va reglar l'església. Va fer que els carrers i les voreres estessin bé, com a noves. Vaja, que el poble semblava nou de trinca. Es va fer amic de tots els nens. Els comprava penets, xocolata, bonbons, nata, caramels i confills. Sempre li anaven tots al darrere, jugaven, saltaven i ballaven contents com un gínjol. Però, clar, a mesura que anaven passant els mesos, els cabells li creixien, li creixien, les ungles tan i tan llargues. No li deixaven gairebé tancar les mans. I s'havia hagut de tallar les espardenyes per deixar sortir les ungles dels peus. Feia pudor, molta pudor! Els nens i les nenes els hi eren igual que fes pudor. Però els pares no els agradava que n'essin sempre amb aquell noi tan brut. I deien que els seus fills no volia que s'hi acostessin, perquè veien en Joan molt estrany. Els feia pudor tan brut. De mica en mica, en Joan es va anar sentint sol, molt sol. No teníem qui parlar. Els amics, amb una excusa o altra, s'havien anat allunyant d'ell. Va deixar el poble i va anar voltant pels pobles i ciutats, tothom fugia del seu costat. Un dia va preguntar per anar a dormir a un hotel. L'amo no el volia, ja que si el veien als altres clients, no es quedarien i els seus negocis n'anirien horris. En Joan li va proposar allugar-li totes les habitacions. Les pagaria totes, a canvi que pogués dormir a una d'elles. L'home hi va estar d'acord, ja que cobraria molts diners i tindria poca feina. Un dia va passar per allà un home gran buscant habitació. L'amo de l'hotel li va explicar el que feia el cas, però l'home no li va passar res que hi hagués un home brut. En mitjanit, en Joan va sentir l'aveu d'un home que plorava. Es va aixecar, va trucar a la seva porta. De dins estan, amb només un escleitge de la porta oberta, en Ramon, que així es deia l'home gran, li va dir que el deixés tranquil, perquè tenia un problema molt gran. En Joan va insistir, sense marxar, dient-li que potser li podria ajudar. En Joan va insistir molt, tenia ganes d'ajudar aquell home que plorava. En Ramon li va explicar que havia tingut molt mala collita, que la setmana passada havia petregat, que tots els arbres fruiters s'havien quedat sense cap fruita, ni pomes, ni taronges, ni mandarines, ni limones. I a més se l'havia fet malbé el tractor, i ja no podria treballar a la terra perquè ell era massa vell per fer-ho amb la xada. Tenia 3 filles que l'ajudaven a les feines de collir, vendre i de fer molt malades. I ara, sense res de res. En Joan li va posar molt fàcil la solució. Compraria amb un nou tractor, llavors podries tornar a plantar els camps, tindries diners per anar a comprar les llavors, tindries diners per anar a comprar menjar, no et faltarà de res. En Ramon es va quedar, és ma perdut, conmocionat, al sentit tot allò que li proposava aquell noi desconegut. Va pensar... a canvi de què deu ser. En Joan, que li va veure la cara de desconsert i de dubte, li va aclarir immediatament. Només m'heu de deixar viure a casa vostra tot un any, que era el que li faltava, per fer els dos anys tant com havien quedat amb el diable. I tant que sí, noi, va dir en Ramon, només faltaria amb el que m'ajudes. Només faltaria que no poguessis viure a casa meva. Ai, vine, vine, vine a viure a casa i conèixeràs a les meves filles. Estran contentes de saber que gràcies a tu ja no tindrem problemes per viure? Es van posar en camí, van comprar un tractó, llavors, gallines, menjar, contents, tots dos van anar a casa d'en Ramon. En arribar, va cridar, noies, noies, veniu, baixeu, us vull presentar un bon amic. Les dues filles grans van mirar per la finestra del primer pis. I em veurà aquell home tan brut i amb aquelles crènyes que semblava un rodamón, no van voler baixar pas a saludar-lo. La petita, la Marietta, va baixar de seguida. El va saludar amb una bona rialla, una rialla, una mica espurveguida, la veritat seguidita. El pare li va explicar el que havia passat. I la noia va estar molt contenta amb aquella ajuda que els havia ofert en Joan. Ho va anar a dir de seguida les seves germanes i aquestes no van voler saber res d'aquell home tan estrany. La Marietta cada dia feia el dinar, diferent. Cada dia un de diferent per complaure el nou convidat i el seu pare. En Joan li ensenyava els menjars típics del seu poble. A taula s'enteulaven converses divertides, altres molt interessants, de coses que havien viscut, uns i altres, de coses que havien après anar pel món. S'explicaven el que els agradava i el que els entristia, el que els divertia i el que els avorria. Què volien fer quan fossin més grans? El Joan i la Marietta es van fer molt amics. Les seves germanes no ho entenien, com la seva germana petita li agradava estar a prop d'aquell home. I li deien que pujés a menjar amb elles, que no ho fes allà, que feia fàstic. La Marietta els explicava com n'era de divertit interessant i agradable. I aquí fins i tot li semblava que se n'estava enamorant. Ximpleta, li deien elles, quina animalada! Com t'has venut l'enteniment? Et veus que sembla boig amb aquesta fila que fa? No em feu cas de la fila que fa. Escolteu-lo i veureu que és encantador. No, nosaltres ens volem enamorar d'un noi ben guapo i ben net i polit. Un dia, en Joan, en acabar d'esmorzar tots tres a taula, els va dir ben serios que hauria de marxar uns quants dies. La cara de la Marietta es va entristir, però els va dir que tornaria. Quan ja era la porta amb la Marietta que l'havia acompanyat i li va dir, et vols casar amb mi, Marietta? Ets la noia més bonica, més agradable, més simplàtica, més dolça, més trempada i més aixarida que mai he conegut. Estic tan enamorat de tu, digues, Marietta, et vols casar amb mi? La Marietta es va quedar tot enrugulada. No sabia on mirar, però tenia moltes ganes de mirar en Joan. Va respirar fons per agafar forces, per parlar i li va dir sense embuts. Jo també estic enamorada de tu. Ets el noi més agradable, més simpàtic i més bona persona que he conegut mai. Té de ser sincera. No sé per què no et rentes, però per alguna cosa ho deus fer. Perquè ets tan bo si em vull casar amb tu, Joan. Em vull casar amb tu i es van abraçar. En Joan li va donar la meitat de la seva anell i se'n va quedar l'altra meitat. Va marxar content amb els ulls plens de llàgrimes d'alegria. La Marietta ho va anar a explicar el seu pare i a les seves germanes. El pare va estar molt content, per molt que ja s'ho pensava perquè havia vist com es miraven sonrient sempre. Les seves germanes li van dir de tot ximplet, arruca. Com et vols casar amb un home tan brut? Que te l'has pensat que hauràs de dormir al llit amb ell? La Marietta va respondre als que s'havien perdut conèixer el millor home del món, el més bo, el més eixerit, el més simpàtic, el més divertit, que ella n'estava molt enamorada. Quan es va quedar sola, però, li va venir una mica de por. Com dormiria el mateix llit, el que em deien les germanes amb aquell home tan brut? Ja m'hi acostumaria, però em fa por. Potser el podria convèncer que rentés. Tot era en dubtes, alegria i preocupació. En Joan, a les dues del migia, ja estava segut sobre la gran pedra. El diable va arribar a l'hora en punt, acompanyat d'aquella fresa que sempre anava amb ell. Al veure'n en Joan brut, com una guilla, amb la casaca verda, gairebé enganxada per la brutícia, les ungles llarguíssimes, ja va veure clar que havia perdut el joc. Li va donar la bossa màgica perquè se la quedés per sempre. En Joan, feliç com unes basques, li va dir adeu. Li va fer un bot de alegria davant seu, mentre el dimoni marxava, traient foc pels queixals. En Joan va anar de seguida al riu a rentar-se. Ell i la roba. Un cop la brutícia més grossa va ser fora. Va anar al poble a comprar-se sa boixa amb putis, hores, roba, i renta que renta fins que va quedar net com una patena. Després va anar al barbí a tallar-se els cabells i la barba. Quan es va veure ben polit, va anar a comprar regals per la Marietta pel Ramon i també per les seves germanes. Entenia que no haguéssim volgut dinar amb ell perquè feia pudor. Es va comprar un cotxe per portar els regals. Va arribar a casa de la Marietta i va tocar la botzina. Magma! Les germanes al veure per la finestra, aquell noi tan guapo, tan ben vestit. Van baixar de seguida per conèixer el que ells li havia portat fins aquí allà. Què ells li havia portat fins a casa d'elles? La Marietta es va quedar de dents. Estava esperant en Joan. Bon dia, noies! Va dir en Joan. Què hi ha a la Marietta? Ai, la Marietta, al sentir que allà veu, va fer un bot de la cadira i va sortir el carrer. En Joan tenia la mà, la mitjanet, li va demanar a la seva. Les van ajuntar i es van casar. Van ser molt feliços i van menjar molts anissos. Veta quin gos, veta quin gat, aquest conte ja s'ha acabat. És un recull anti que no sabem pas d'on ve, però a mi me l'havia explicat la meva avionita. Veta aquí una vegada. Riquitiquitabi. Veta aquí que aquesta és una història que va passar en un país molt llunyà, a l'Índia. És una història que va de serps i de mangostes. No sé si sabeu què és una mangosta. Mangostes és un animal no gaire gran, petitó, que té la careta, s'assembla un gant. Però un morret com una mostela i una cua xerida, xerida i tiesa. Aquestes mosteles, aquestes mangostes, normalment els hi haurà de molt, molt menjar serps. Veta aquí que en aquest país, en un cau de mangostes, ni vivia una, que vivia molt feliç allà. Però de rep, va ploure molt, va fer un aigua, d'aquells aigüats tan terribles que fan aquests països, i es va omplir el seu cau d'aigua. I va ser en tanta l'aigua que va entre el seu cau, que amb la força de l'aigua se'n van dur totes les cries. I la nostra mangosta va anar allà. Ella primer va començar a venidar, intentava venidar contra corrent, però va arribar un moment que l'aigua de tanta la que hi havia, que mireu, va quedar com està bornida, i es va pensar que fins i tot es moria. Però fortosament es va despertar el cap d'un eston en un jardí. I en aquell jardí es va trobar i va sentir les veus d'un nen, que creava, mireu, he trobat una mangosta, he trobat una mangosta. I ho va ensenyar als seus pares. El pare va estar molt content, va dir-ho, i una mangosta està molt bé, perquè a les mangostes els hi darà molt de serps, i aquest país que hi ha tanta serps, tenir una mangosta a la vora, és com tenir un bon vigilant. La mare va dir, ahim, això no sé si m'agrada tant. Però el nen es va quedar amb la mangosta. I el nen es deia, Toni, i l'emportava tot arreu, i sí, sí, la mangosta amb el Toni cap a casa. I, clar, la mangosta no havia vist mai cap a casa de dones ni de dones. Per tant, mireu, entrava i sortia a fer-hi a cada melesa. Va emprotar, amb les potes va bucar un tinter, i va atacar tot els papers de l'escriptori. Amb els bigotes els va posar pàboca a olorar amb cendré i quasi el sucarrima. Em va fer moltes. A l'hora de dinar, seia al costat del nen, i a l'hora de dormir, volguen anar a dormir amb ell. La mare no li agradava, però pare insistia, sí, sí, és important. El que no us he dit és que aquesta mangosta, com totes, sabeu què fan. Quan estan a punt de caçar, fan un sorollet. Un sorollet especial. I aquest sorollet és el que dona el nom, aquest copte. Quan veuen, es troben davant d'un animal que el volen caçar, fan un sorollet estrany, com ara... I de qui ve el nom? Bé, doncs, la mangosta va anar a dormir amb el Toni, i l'endemà de matí va voler explorar una mica la casa, el jardí. Va sortir el jardí. Va veure que era un jardí molt gran, que hi havia molts arbres, va dir que bé. Aquí podria trobar coses que m'agraden que jo pugui caçar. I mentre ho mirava tot i tot ho trobava tan bonic, va sentir uns amics i un mussel. Ai, què passa aquí? Oh, dius que ara m'acaba la serp, que viu aquí, en aquest jardí, que es diu Nac, m'acaba de robar un home del meu niu. I no hi ha manera que aquesta serp sempre ens roba les cries. Ah, sí, quan ho vas sentir. El d'aquí t'equivitava i va pensar, oi, si les serps a mi m'agraden tant. Va pensar que bé que hi hagi un serp aquí i me les menjaré. I mentre elles parlaven, van anar apareixent els animals d'aquell jardí. Va sortir un ratolí, una granota i tots feien el mateix que això. És que tenim aquí una parella de serps, el Nac i la Nagaina, que escolta, se'ns mengen les cries, no hi ha manera que puguem refer i tenir fills, perquè és que abans de que creixin ja se'ns han menjat els ous, on se'ns han robat del meu. Ah, sí, va dir sí. Diu-hi el pitjor de tots. El pitjor de tots diu què és. Perquè aquí, aquestes dues serps han fet un meu i ja estan a punt de sortir. I si ara tenim dues serps d'aquí 4 dies entendrem 5 o 6 més. Perquè cada vegada que criam, doncs són 6 o 7 més serps que volen també menjar de les nostres cries. Ah, ah, ah, els riquiquiqui. Ah, això no pot ser, avontés aquest meu. I el van acompanyar. I sí, sí, a mig del jardí, amb un racó, d'haurellar tot d'ols, de recercs. I el riqui va agafar una pedra i, mireu, va començar a parlar dels ous. I entre els ratolins, els ocells i les granotes van matar totes aquelles serpetes, que eren petitones, que encara no havien nascut. Amb això, que l'enac, la serp més grossa, va sortir del cau de dir això no pot ser. Què ha passat aquí? El riqui es va posar tot ous i tot aixarit i van començar a lluitar. En aquell moment van desaparèixer tots, les granotes, els ocells, els ratolins, es van avagar corrents, corrents els seus caos, perquè només de veure aquella serpia tremolaven. Però el riqui, el riqui-tiquitavi, va ser molt valent. Va dir-me, per ser això, es va plantecar i es va ferrar fort amb les seves dents al coll de la serp. La serp era molt forra. Vinga a patar fort, vinga a patar fort, amb la seva cua terra. Però el riqui no deixava el coll. I tanta estona va lluitar, va lluitar, que de repet els ratolins, els ocells, les van tornar a sortir del cau i van anar a veure aquella lluita. I llavors van començar a animar el riqui. Va, que tu pots, va, aguanta i el riqui-tiquitavi aguantava fort. Ha ferat el coll de la serp tan fort, tan fort, que mireu, va matar la serp. I tots van estar contents. Ai, que bé, que bé, quin bon company que tenim. I ens hem salvat. Però ara quina l'enagaina, quina l'altra, la parella del nap. Ai, què passarà, què passarà? Amb això, què es va fer fort? I sabeu què va passar? Que l'enagaina, quan va saber, que havien matat la seva parella del nap i que havien matat tots els seus ous. Va dir ara si jo em faré una, em faré una que se'n recordaran de mi. I això va sentir un ratolí. I va dir, oi, el ratolí és anar a pisar el riqui-tiquitavi, que dorm al dintre del nen, haig d'anar a avisar-lo, com ho faig, però a la porta de la casa hi havia un gat. I el ratolí no puc entrar, perquè tenia molta por d'aquell gat. Però el ratolí vinga a pensar, vinga a pensar, sabeu què va fer? Va pujar de la fumera i per la fumera va baixar dins a la casa i se'n va anar corrents a l'habitació, on dormia el tònim amb angosta. I va avisar el riqui-tiquitavi. Corre, corre, que bé, la negaina, que bé que aquí farà una malesa tremendo, que, tenint poc, no li passarà el tònim. Amb això, el riqui-tiquitavi va sortir del llit, es va agarradir a la porta i es va pirar, esperar que vingués la negaina. Així que va entrar la negaina, ja va començar a entortullar-se el peu del nen, però el riqui-tiquitavi es va fer refor, va fer un bot i es va fer refor, el coll, de la negaina. També va llutar molt, la negaina era molt forta, també li va mossegar. La pobre mangosta estava ferida plena de sang, però llotava, llotava, llotava, fins que acabava guanyant i la va matar. El demà de matí, sabeu què va passar? Que quan els pares van anar despert el tònim, sabeu què van trobar? El tònim dormia al llit tranquil, i els seus peus hi havia una ser morta i el riqui-tiquitavi tot ple de sang. Però què van fer? Van cuidar, el van curar, i per sempre més el riqui va anar a viure amb aquesta família. I aquest és el conte del riqui-tiquitavi. I conte contat, conte acabat. Vete aquí una vegada. I cataclic, catacrac, el conte s'ha acabat. Derrere la porta hi ha confits, perquè us aneu a llapar els dits. És el que els ai parafa. Em aplaça la germana Un espai de crítica cultural que cada dijous de 9 a 10 del vespre comentarà els millors llibres, les exposicions més...