Vet Aquí Que... del 22/11/2018

La ràdio de Sant Just durant la Ràdio d'Espèl La ràdio d'Espèl Sant Just Tengues Un programa d'entrevistes amb reflexions i històries personals de dones de Sant Just. Els dilluns a dos quarts de vuit del vespre i els dijous a dos quarts de nou. Sant Just Tengues Benvinguts a Babilònia, on la cultura és la protagonista. Un espai de crítica cultural que cada dijous de nou a deu del vespre comentarà als millors llibres les exposicions més interessants, els concerts més emocionants, les pel·lícules i obres de teatre més destacades de la cartallera sense deixar de banda el debat de la més rabiosa actualitat. Ja ho sabeu a Babilonis, no us ho perdeu, dijous de nou a deu del vespre, Babilònia. 012, la Generalitat, al teu costat Vinga als cursos de català per poder millorar la meva feina. Jo ara puc parlar amb els amics d'aquí en català. Vull donar un servei millor als meus clients, per això faig un curs de català en línial, parla.cat. El consorci per la normalització lingüística i el parla.cat ofereixen cursos per adults, ja sigui presencials, semipresencials o per internet. Millorar els coneixements de català és bàsic per les nostres relacions, tant personals com professionals. Tinguis el nivell que tinguis, millora el teu català. 012, la Generalitat, al teu costat Ara escolta's Radio Desfer, sintonit's Radio Desfer, la ràdua s'enjust Durant del 8.1 Radio Desfer, Durant del 8.1 Radio Desfer, Radio Desfer, Radio Desfer, Radio Desfer Hola, som al grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'associació de mestres roses sensat. I avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. Sozelebe duze was rasche im stron, die Gänze geber fuß und haben kein Schuh. Der Schuster hat leder kein Leisten dazu. Der Ruh kann ja den Gänzelein auf machen, also geht sie halt bar zu. Rundalla va, rundalla ve, no us cregueu res del que us diré. El tabelet. Una vegada hi havia un conillet, petit, petitet, tot cobert de pell de color gris. Vivia a un niuet calentó, calentó sota de terra, al fots d'una llodriguida amb la seva marona. Es deia tabelet. I la seva mare es deia Marieta Cuacorta. Cada matí, quan la Marieta Cuacorta sortia a buscar-les morzar, deien al seu fill, ara tabelet acotxat ben acotxadet i no et moguis del niu. Veigis el que veigis i sentis el que sentis, no et moguis pas. Mira que ets un conillet molt xicarró, ets un conillet gairebé de volquer. El tabelet contestava, si mare, si mare. Quan la seva mare ja era fora, ells estava molt quietó, amb el morret enfonsat a dins de l'herba verda, tombant al cap, una mica cap aquí, una mica cap allà. A vegades podia veure alguna cosa del que passava pel món. Una vegada, un gatx molt gros, s'havia aturat d'una branca cridant, lladre lladre! Però el conillet no es va ballugant ni un peu ni una cama. Va romandre ben quietó, ben quietó. Una altra vegada, una marieta de set taques va fer una passejada fins a la punta d'un briderba, però pesava tant que quan va arribar el cap d'amunt va caure de tomballons d'alta baix. En tabelet es moria de ganes de riure, però no es va ballugant ni en peu ni en cama. Va romandre ben quietó, ben quietó, ben quietó. Un dia el sol, que escalfava molt moltíssim. Tots semblava dormit. Tot d'una, en tabelet, va sentir un soroll lluny, lluny, com si algú fés sshmirkin. Molt quietament. Va escoltar, és un sorollolloll molt estrany. Xxxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtçxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxtxt El tabalet va oblidar-se dels avisos de la seva mare. Va xacar-se tot dret damunt les potes del darrere. El soroll va parar. Va, va dir el tabalet. Ja no sóc cap criatura, ja tinc tres setmanes i vull saber què és això. Va treure el cap fora del cau i va mirar de dret. Els ulls d'una serpes grifosa. Mare, mare! Va cridar el tabalet. Ai, ai, mare! I no va poder acabar, perquè la serpota l'havia agafat per una orella i ja se li cargulava per voltant del cos. Pau, bret, tabalet! Però la seva mare l'havia sentit. Va saltar damunt de les argelagues. Va rodular per les pedres. Va travessar les herbes i mates corrents, sempre com al vent. No era gens pruga la Marieta Cuacorta. Era una mare que corria a salvar el seu fill. Quan va veure que la serp s'emportava el tabalet, va prendre amb brenzida i pa-dum, pa-dum! Salta a l'esquena d'aquella serp esgarrifosa, l'esgarrapa amb les ungles. La serp va xula rabiosa, però no la va mullar pas el tabalet. Hop, hop, hop, hop! Cuacorta, salta de nou i aquesta vegada li fa unes esgarrinxades que la serp es va recarregolar, però no va deixar anar el tabalet. Aleshores, la Marieta Cuacorta salta per tercera vegada i li arrenca un tros de pell amb les urpes. Tant va mossegar i esgarrapar que la serp, per defensar-se, no va tenir altres remei que mullar el tabalet. El conellet va rodular com una pilota. Va arrancar curre, cames, ajudeu-me! Curre, curre! Li criava la seva mare. I ja us podeu pensar si corria. Un moment després, la Marieta Cuacorta ja l'havia encalçat i li ensenyava el camí. Ara ja no calia que el cerquis a ell no havia de fer més que seguir l'ataqueta blanca que la seva mare tenia a la punta de la cua. El va dur molt lluny, però que molt lluny! On la serp no pogués trobar-los mai més. Allí, la Marieta Cuacorta es va fer una altra cau per ella i pel tabalet. I ja us podeu pensar que, de llavors, ens ha... Quan el tabalet sent que la mare li diu que s'estigui ben amagat, no li queden gens, gens de ganes de desobeir-la, ni gens, ni mica. I ve de qui un gat ve de qui un gos. El conte del tabalet ja s'ha fos. Ay, apopeia, das ist eine Not. Wer schenkt wie eine Dreier zum Zuckerfurt brot. Verkauf ich mein Bettlein und leg mich aufs Stroh. Steh ich mich keine Feder und weiß mich keinen, und weiß mich der Hungerflor. Ara us explicaré com va ser que un noi perill roja va capturar el foc, tal com ho comptava una tradició índia. Diu que això va passar fa molt, molt de temps. Aleshores, que la gent en tenia el parlar de les bèsties, i que el cullot, una mena de gos llop, era el conseller de l'home. En una de les tribus hi havia un noi que tenia el peu molt lleuger, i una vista finíssima. Sempre corria pels boscos en companyia del cullot. Miraven, tefanejaven, tefanejaven com els homes. Amb la mà pescaven els peixos en els tolls d'aigua entre les roques, i com les dones, per menjar, desenterraven arrels amb una pedra punxeguda. Això li estiu, però quan venia l'hivern, veiem com tots corrien mig d'espullats de munt de neu fins que arribaven a les cavernes i se reolien en un recor, tremolant tots de fre. El noi veia tot això i s'entristia. S'entristia de la misèria del seu pobre poble. Un dia li va dir el cullot. El cullot li diu, va, no t'amoïnis, fes com jo. Li va contestar. El noi diu, oh, ves, tu tens un bon abric amb la teva pell. En canvi, els homes no tenim res, deixa-ho córrer. Anem, anem, anem a caçar, va fer el cullot. No, no vull caçar, no vull caçar. Fins que no hauré trobat la manera de guardar-l del fred al meu poble. Va dir, noi, dona'm un bon consell. Tu que has voltat pel món, n'hi saps molt. Ja rumiaré, li va dir el cullot. Ja rumiaré alguna cosa i va arrancar a córrer. Va marxar, però el cullot era rumiant, rumiant, rumiant. I el cap de molta estona va tornar i va dir. Només hi ha un remei, però és massa difícil de aconseguir. El noi li diu, mai és massa difícil, sempre hi ha una possibilitat. Aleshores el cullot va dir-li, va dir-li que caldria anar fins a la muntanya ardent a portar el foc. Qui és el foc? Va preguntar el nostre indi. El foc va respondre el cullot i és vermell com una flor vermella. Però no és cap flor. Corre entre l'herba i se la menja com un animal. Però no és cap animal, és perillós i dolent com una mala cosa. Però es torna un bon servant si el fiques en una gàbia de pedra. I li dones llenya per menjar. Aleshores guarda del fred. La niré a cercar, va dir el noi. De primer va demanar a la tribu que li donessin 100 bons corredors. Després, tots junts amb el cullot, van marxar cap a la muntanya ardent. El cap d'un dia van deixar el camí al corredor més feble. I li van dir que els esperés. El segon dia van deixar el més feble dels que quedaven. I ho van anar fent dia tras dia. Fins que el que feia sent, van deixar el darrer. El noi i el cullot van començar l'última jornada del viatge. Van passar muntanyes, planes i buscúries. I a la fi van arribar el gran riu, que corria pel peu de la muntanya ardent. La muntanya era una gran xamanella coberta d'un fum espès i negre. A la nit, els esperits del foc i dançaven al voltant. I l'aigua del riu semblava tota roja. Aleshores el cullot va dir, ature-te sí, fins que et portaré un tio encès de la muntanya ardent. Estigues preparat, perquè a quan jo arribaré, em faltarà la l'e, i els esperits del foc m'empeiteran. El cullot es va enmunyir de megatot i es costa amunt de la muntanya ardent. I quan els esperits del foc el van veure tan negre, vinc a fer-ne riota pensant-se que era un pobre infel·lís. Però cap al tard, quan van començar les seves dances al voltant de la muntanya, el cullot va repisar un tio encès i va arrancar a córrer. Canmes, ajudeu-me! Els esperits ho van veure de seguida i van empaitar-lo. Van empaitar-lo com un enxamp de belles. Però el cullot corria tan de pressa que les espurnes del tio li rostien al pèl dels costats. El noi va veure de ballar com un llamp, seguint dels esperits dels focs que ho dolaven. Uh! I quan l'animal es va aturar, va es va aturar perquè ja havia perdut la l'e, el noi va arrabassar-li el tio i va escapar-se com una flecha. Els esperits del foc però ho dolaven empaitant-lo, però ell corria cada vegada més revent fins que va trobar l'últim home que havia quedat a Santinella i que ja l'esperava a punt de córrer. El noi li va allargar el tio i l'altre es va escapar com el vent. Així el tio encès va anar passant de mà a mà, dels Santinelles, sempre empaitats pel esperit del foc, que anaven darrere. Uh! Fins que van arribar a les muntanyes navades, que els esperits del foc allà ja no podien travessar. El tio, en canvi, va anar seguint de mà a mà, de mà a mà dels corredors vermell de nit i blebós de dia. Bé, fins que van arribar a les terres fredes on vivia la tribu, allí li van componre un llit al mig de les pedres. En un racó de la caverna i el mudriren amb tions tal com el collot, els jo havia aconsellat i el poble es va alegrar del foc. El noi el van anomenar portador del foc i el collot i els seus fills, sabeu, de les hores en sa, tenen el pèl dels costats d'un color groguen, com si fos sucarrim per les espornes que li queien quan va repisar el tio en ses. I compta, ha explicat, compta, acabat. Vet aquí una vegada. El Caballé de Milany, l'agenda popular catalana. El Castell de Milany s'acaba antigament al Iferreny, al cap d'un de la Serra que separa les comarques del Ripollès i dosona. Compten que fa molts anys hi havia un Caballé jove que, a part de ser ric, llest i poderós, tenia l'amor de les noies més maques dels pobles i masies a banda, banda de la Serra. Se sentia tant sedisfet de viure que una nit, a la tornada d'una festa, va suspirar. No sé pas què donaria canvi de poder viure sempre, sempre, sempre i disfrutar com ara. A l'acte se n'hi va presentar el dimoni i li va dir que si li donava l'ànima ell li procuraria el rei màgic per poder viure sempre. El Caballé de Milany, que, com hem dit, no tenia un pèl de ruc, va desconfiar d'entrada dels negocis del dimoni. De seguides va donar que, ben pensat, el tracte no podia fallar i que, mentre ell visqués el diable, no la tindria pas la seva ànima. I, en cas que morís tampoc, perquè llavors el dimoni hi hauria trencat el pacte, va respondre doncs que ja estava d'acord. Tracte fet va esclavar el dimoni. A canvi de l'ànima no moriràs mai si tu no et vols morir naturalment. Ho tinc molt clar que no em vull morir mai, va confirmar el jove Caballé encantat de la vida. Aleshores el dimoni va agafar d'un prestatge de la Xameneia una estella de teia que servia per fer llum. I va dir al Caballé que la guardés com un tresor, que la desig en un lloc secret del castell, on no la pogués fer molt bé el foc ni l'aigua de la pluja. I abans d'esfomar-se, va sentenciar, tu seràs etern com aquesta teia. El jove li faltar tens per amagar aquell tros de fusta en un forat a la paret de la seva cambra, que després va tornar a tapar dissimuladament amb pedres i calcs. El Caballé va viure uns anys donant-se tots els gustos, sense mirar prim. Fins com dia, va notar que es feia bé. De primer, per reaccionar indignat, pensant que el dimoni havien complert el tracte. Després, però, recordant fil per randa, les paraules que s'havien intercanviat amb el banyeta, es va donar que de fer-se bé no se n'havia parlat. I que, per tant, potser el tracte no era tan rodó com ell havia imaginat de jove. I així va ser com el Caballé de Milany, igual que tota cuca viva d'aquest món, es va anar fent bé. A segons el padrís de la plaça d'armes, va veure morir els seus amics, els seus germans, i fins i tot els seus fills, que és la cosa més trista del món. Quan les cames no podien donar en pas, es va arropir el banc del foc des d'on va veure morir els seus nets. Millor dit, no va veure res perquè s'havia tornat seg, però va saber que havien mort pels plors de la gent i pels gorigoris dels capellans. Al cap d'un temps es va tornar a sort i va arribar un moment que la seva pell no anotava l'escalforeta del foc, ni el seu nas s'havia distingit l'olor de la can que rostien a les brases, de les llufes que afruixava el gos. El vell Caballé va sobreviure un rosvari de generacions. Els hereus del castell naixien, esteien grans i morien, però el vell sempre estava assegut al banc del foc i mòbil com un tronc. No t'estava re ni menjant ni aigua. L'únic que feia era xerrar, xerrava continuament com si desbaria gés, amb uns crits i gemecs que ningú no entenia. Al cap de molts anys els descendents fars de sentir remogar aquell vell que només servia per ocupar el recor més calent de la casa, van acabar per traslladar-lo a la cambra dels mal endresos. El vell no va callar, el contrari continuava gemagant, cobert de taranyines en mitja una pila d'armes anticuades i d'eines del camp retirades de la circulació. Al cap de molts i molts anys, dos viatgers que passaven a les muralles del castell es van estrenyar de sentir aquells crits i van entrar a preguntar què passava. La senyora els va dir que no s'alarmessin, que es tractava dels crits d'un vell que repiajava. Els foresters van preguntar quants anys tenia. La dona va respondre, no ho sabem. Els més vells diuen que sempre l'han vist al castell, que el podríem visitar, senyora. La dona no hi va posar cap impediment, al contrari, encara se'n va alegrar. Si poden fer-lo callar d'una vegada, els ho agrairé i va acompanyar-nos a la cambra on havia desat el vell. Els foresters van escoltar-lo amb molta tensió. Aquest home parla una llengua que fa segles que va desaparèixer. Nosaltres l'entenem perquè l'hem estudiat als llibres. I, que dimoni es diu, es va estrenyar la dona. Els avis van explicar que el vell no parava de repetir el mateix. Deia que dins del mur d'una determinada cambra del castell hi havia amagat un tros de teia que l'anessin a buscar i que l'atiressin al foc de seguida. Gràcies a les indicacions del vell, no va costar gaire de localitzar l'amagatell de la teia. Gràcies a les indicacions del vell, no va costar gaire de localitzar l'amagatall de la teia. Van tirar-lo al foc i, a mesura que es cremava, el vell em godia fins que va poder morir tranquil. Compten que el Caballet de Milany li va quedar un somriure enganxat als llavis com si les penes de l'infer on havia anat a patar no fossin res comparades amb els horribles torments que havia patit al llarg de Milany de Malviure com un trastot inútil. Avui, de la nissaga dels senyors que habitaven l'anticastell de Milany no en queda arrastre i de l'altiva ferrella fortalesa tant sols en queda les ruïnes d'un païs de paret i les pedres escampades muntanya baix. Aquesta llegenda és l'única cosa que ha sobreviscut a la calamitat dels temps que tard o d'hora tot ho destrueix i que ha estat ben explicat fins aviat. Bet aquí una vegada. Bet aquí un gat, Bet aquí un gos, Bet aquí un conte fos. Bet aquí un gos, Bet aquí un gat, Bet aquí un conte acabat. Bet aquí un gos, Bet aquí un conte acabat. Bet aquí un gos, Bet aquí un gos, Bet aquí un gos, Bet aquí un gos, Bet aquí un gos, Bet aquí un gos, Bet aquí un gos, Bet aquí un gos, Bet aquí un gos. I was a dedication All this love we give means no conversation We write it together Making love with each other Islands in the street That is what we are No one in between How can we be wrong Set away with me To another world And we rely on children From one love to another But now I can't live without you If the love was gone Everything is nothing If you got no one And you did walk in the night We'll only lose the sight Of the real thing But that won't happen to us And we got no doubt Too deep in love And we got no way out And the message is clear This could be the year Of the real thing No more will you cry Maybe I will hurt you never We started in this one In love forever We can write it together Making love with each other Islands in the street That is what we are No one in between How can we be wrong Set away with me To another world And we rely on each other From one love to another Set away Well, can't you be the way With me? Islands in the street That is what we are No one in between How can we be wrong Set away with me To another world And we rely on each other From one love to another Islands in the street That is what we are No one in between How can we be wrong Set away with me To another world And we rely on each other From one love to another Islands in the street That is what we are