Vet Aquí Que... del 29/11/2018

Però, only sometimes... La ràpid de Sant Lluís. La ràpid de Sant Lluís. Preparat per gaudir del centre comercial més complert. Els 3 anys i trobaràs de tot. Al 30 de novembre, descobriràs tot el que 3 anys t'ho oferirà. Molt més enllà de productes, molt més que un espai de compres. Sant Justenques. Un programa d'entrevistes amb reflexions i històries personals de dones de Sant Just. Els dilluns a dos quarts d'avui del vespre i els dijous a dos quarts de nou. Sant Justenques. Benvinguts a Babilònia, on la cultura és la protagonista. Un espai de crítica cultural que cada dijous de 9 a 10 del vespre comentarà als millors llibres les exposicions més interessants, els concerts més emocionants, les pel·lícules i obres de teatre més destacades de la Cartallera sense deixar de banda el debat de la més rabiós actualitat. Ja us sabeu a Babilòniers. No us ho perdeu. Dijous de 9 a 10 del vespre va Babilònia. Correm, correm per arribar abans. Correm perquè ens esperem, correm perquè ens fan córrer, perquè tots corren, correm per ser els primers, per no fer tard, perquè ens agrada, correm per impressionar, correm perquè estem contents, perquè estem enfadats, correm perquè ens distreiem, correm, correm i correm fins que... deixem de córrer. L'accés de velocitat és incompatible amb la vida. No corris, viu més. Servei català de trànsit, Generalitat de Catalunya. Ràdio d'Esper, durant 8.1, Ràdio d'Esper, durant 8.1. Gràcies. Hola, som el grup Marc, mestres avies recuperadores de contes. Formem part de l'Associació de Mestres Roses Sensat i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. Soze, lebes, soze, was raschen im Stroh. Die Gänze gibt barfos und haben kein Schuh. Der Schuster hat's Leder kein Leis den Dachso. Der Ruh kann ja den Gänze ein auch machen. Der Schuster hat's Barfos und haben kein Schuh. Vet aquí, que en un racó de món on tenien els tothom, va passar el que us vaig explicar i va succeir el que ara us vaig a dir. El collaret de la veritat. Una vegada hi havia una nena que era molt mentidera. A molts de nens el sembla que això de dir mentides no és gaire important. I una mentida petita i fins i tot una mentida grossa, si cal. Si el salve d'un càstig o els pot donar un gust, el sembla que no és absolutament cap mal. Doncs bé, aquella nena pensava així mateix. Per ella la veritat era una cosa que no existia. Durant molt de temps els seus pares es van deixar enganyar per les seves històries. Però al capdavall es van adonar que deia mentides. I ja no la creien de res. Però els pares eren una cosa molt trista de no poder creure el que diuen els fills. Després d'haver-ho intentat tot i intentar quan tingués que volgués dir la veritat. I tot, tot, tot, inútilment, el pare i la mare de la nena van decidir de portar la casa de l'encantador Merlí. Que en aquell temps era celebrar tota la terra i era un gran amic de la veritat. Però això li portaven de tot arreu els infants mentiders perquè els guaris. Merlí vivien un palau de vidre que tenia totes les parets transparents i mai no se n'hi havia acudit de dissimular cap de les seves accions. O de fer veure allò que no era, ni tan sols deixar-ho creure. D'una hora de lluny coneixia els mentiders per la flaire. I quan la nena de la nostra història s'ha tancat el seu palau, va haver d'afregar i cremar amb vinagre per punificar l'aire, perquè es mereixava i tot de la pudor que feia de mentides. La mare va voler explicar la terrible malaltia de la seva filla, però l'encantador Merlí li va interrompre a les primeres paraules. I a ser d'aquest tracte bona senyora, fa una hora que sento venir aquesta senyoreta. És una mentidera de primera marca. I m'ha fet passar una mala estona amb l'olor de mentidera. La nena no sabia pas on amagar-se, a refugiar sota les faldilles de la seva mare que l'emparava tant com podia. El pare es posava davant d'ella per tal de protegir-la de tot perill. Ells prou volien que guarissin la nena, però suau ment sense fer-li cap mal, pobreta. No tinc opa de res, va dir Merlí veient-lo tan espantats. N'hi ha prou que aquesta senyoreta em permet fer-li un present que n'estic segur no li desagradarà pas. Obrir un armari i em va treure un magnífic collaret de matistes admirablement muntades, amb una tanca de diamants que lluernaven. El posar el coll de la nena i acomiadant-se dels pares amb un gésbene volva dir, aneu bona gent i no us omueu, la vostra filla s'emportarà a un guardià segur de la veritat. La nena, resplendent d'alegria, se n'anava tota de pressa, contenta, encisada, d'haver-se'n sortit tan bé quan l'encantador Merlí la cridava. I li diré, vindré a buscar el collaret d'aquí un any, i li van mirar amb uns ulls que se li clavaven en els seus perquè l'entenguessin, i alhora eren una mirada de broma. De si fins a les hores et preveixo que te'l treguis ni un sol minut del coll. Si t'atreveixes a fer-ho, pobre de tu. Oh, no demano altra cosa que conservar-lo sempre, és tan bonic aquest collaret, molt posaré un molt de gust. L'endemà del dia que la nostra mentidera havia tornat a casa seva, la van enviar a l'escola. I com que havia faltat molts de dies, totes les altres nenes la van volar de seguida i totes se les va llançar una exclamació de veure aquell collaret tan bonic. Doncs l'estrec on has anat tu ni cridaven amb tots costats. Tornar de casa de l'encantador Merlí, en aquell temps tothom sabia què volia dir, perquè sabia que era el metge dels mentiders. La senyoreta no va voler descobrir-se, i va dir desvergonyadament, és tan malalta molt de temps, i els meus pares m'han regalat aquest collaret per la convalescència. Es va sentir un gran crid, sortida a les boques de tots els nens i nenes. Els diamants de la tanca que llançaven una clarota amb viva s'havien apagat de cop i volta i s'havien tornat troços de vidre. Sí, sí, he estat malalta, perquè crideu tant, a vegades vosaltres també esteu malalts. Davant d'aquella insistència, també les amatistes es van tornar palets d'arriera. En sentia altra vegada que ells crid, i veient totes les mirades clavades en el seu collaret, la nena el mirà també i s'estremia de por. He anat a casa de l'encantador Merlí, va dir finalment. Tot just acabava de confessar la veritat quan el collaret recobre tota la bellesa. Però les rialles que esclataven al seu voltant l'humiliaven tant que la nena va voler quedar bé. No rieu tant, no, que ens va rebre molt bé els meus pares i a mi. Va enviar la seva carroça cercant-nos a la vila veïna. I quina carroça, sis cavalls blancs i cuixins de satí, em vol les d'or. Quan vam arribar, va sortir a rebre'ns a la porta. Les rialles dels altres nens i nenes amb prou feines podien ofegar-se. Es van fer tan sorolloses que la mentidera es deturan sec i, mirant altra vegada, el desventurat collaret tornarà a estremir-se. Ai, a cada detall que inventava, el collaret s'allargava, s'allargava, s'allargava. Estàs inventant coses, li deien els companys. Molt bé, ho reconec. Vam arribar a peu i només hi vam passar 5 minuts. I immediatament el collaret recuperarà el seu tamaix normal. I el collaret, d'on l'estret, el collaret, me'l va donar l'encantador sense dir-me res. No va tenir temps de dir res més, el collaret fatal s'escursava, s'escursava i tant, que li estranyia el coll que l'obligava a treure la llengua. No, no, no, no, us ho has dit tot, criaven els altres. I la mentidera, aprofitant que encara podia parlar, se pressaia i va dir. Va dir que era una mentidera de primera marca. Llora de lligar amb que l'escanyava a seguir plorant de vergonya i de dolor. Però això em va donar aquest collaret. Em va dir que era un guardià de la veritat. I benvenet, que vaig és de telegrar-me'n. Estic ben apanyada, ara. Les seves companys la compadiren, perquè, com a bones millones que eren, es posaven en el seu lloc. I tant que ets benet, li va dir la més desesperada. Jo de tu l'hauria enviat a rodar, aquest collaret, qui te'n priva de treure-te'ls? Oh, va dir ella, oh, no ho sé, no me'l puc treure. La pobre nena callava, deia això, mirava, però el collaret es posava allà i allà, tant que les pedres tupant unes amb les altres feien un soroll infernal. I al camp que no ens dius, començaren a dir als companys. I altra vegada reien i reien a veure aquella dansa tan extraordinària. És que tinc el caprici de portar-lo posat. Els diamants i les amatistes seguien ballat i tupant. Hi ha d'haver alguna altra roda, i els companys diuen, està bé, està bé, està bé, com que no us puc amagar res, us diré que Marli em va prohibir de treure-me'n, amenaçant-me'n amb una gran desventura si el desobeia. I el collaret es calma immediatament. Ja comprendreu que amb un companyó com aquell que es transformava quan no ho deia la veritat, que s'allargava quan no m'inventava detalls, que s'escursava si no m'agava res, i es posava ballar quan tothom callava, a més a més del qual no havia manera de liberar-se, i fins i tot la mentidera més tossuda havia de lleure a dret. Què va passar quan la nena s'ha acostumat a dir la veritat en tot moment, si troba tan bé, es va sentir la consciència tan lleugera i l'ànima tan tranquil·la que acabava sentint horror per la mentida, i ja no necessitava el collaret per res. Així, doncs, molt abans de l'any, l'encantador Marli es presentà a recollir el collaret que necessitava per a un altre infant mentider. Sabien com sabia que allà on ell l'havia posat, ja no era necessari. Ningú m'ha sabut dir que s'han fet aquest meravellós collaret de la veritat. Encara el cerquen, i si jo fos un nen mentider, no es tenia gens tranquil, perquè podria ser molt bé que el trobessin. I aquest conte s'ha acabat i s'ha anat pel terrat. Ai, apopeia, das ist eine Not, wer schenkt wie eine Dreia zum Zucker vom Brut. Verkauf ich mein Metlein und leg mich aufs Stroh. Steh ich mich keine Feder und beiß mich kein, den beiß mich der Hungerfloor. El pescador Brexima. Avui expliquem una llegenda popular del Japó. És un país molt llunyà de casa nostra, però té unes històries molt boniques. Jo crec que us agradarà. Una vegada, a la costa del Japó, hi vivia un jove pescador que es deia Brexima. Aixerit i content, amb tots els seus urmets de pesca, sempre anava cada dia al mar, i pescava per casa seva, pels veïns, encara ni quedava una mica per vendre el mercat, i tenia una vida tranquil·la i molt contenta. Pet aquí com un dia, se'n va anar amb el seu vot a pesquera, però, en comptes d'agafar cap peix, mai diríeu què va agafar. Una cosa estranya, grossa, que va veure dins del mar. Doncs una tortugassa, grossa, grossa, de closca dura, de cap arrugat, com de vell, i amb una coeta prima a prima. Us haig de dir una cosa que de segur no sabeu, i és que les tortugues sempre viuen mil anys, almenys les tortugues japoneses. Amb això, Obrexima va dir-se si mateix, per dinar, tant me faria un peix com aquesta tortuga, o potser millor i tot. Doncs perquè haig de matar aquesta popra bestiola i privar-la de fluida a la vida durant 999 anys més? No, no seré tan dolent. Estic segur que la mare no li saberé res, i amb aquestes paraules va llançar l'aigua a la tortuga. El que va passar és que Obrexima va trencar el son dintre el vot, perquè la veritat era que feia un d'aquells dies tan xafogosos d'estiu que ve tan de gust de descansar una miqueta i fer una vacaina a la tarda. I mentre estava adormit, va sortir d'entre les zones una gentil d'onzella que se li va ficar dintre el vot i li va dir, sóc la filla del Déu del Mar, i amb el meu pare habito el Palau del Drac Marí sota les aigües. No eren una tortuga a la casa agafat fa poca estona, i que bondadosament has tornat a llançar l'aigua, no? Era jo, que estava encantada, que estava en forma de tortuga, perquè de vegades faig això, però m'han desencantat. Era jo mateixa, ara el meu pare, el Déu del Mar i jo, sabem del cert que ets un bon xicot que no t'agrada fer mal, i per això t'he vingut a cercar. Et casaràs amb mi, si tu vols, i viurem feliçment plegats milers d'anys al Palau del Drac Marí, al fons del mar blau i profund. Oraixima va agafar un rem, i la filla del Déu del Mar va agafar l'altre. I van ramar, ramar, ramar, fins que arribaran al Palau del Drac Marí, on el Déu del Mar vivia i governava, com a rei sobre tots els dragons, les tortugues, els peixos, tots els animals del mar. Mare meva, i quin indret més preciós era aquell? Les parets del Palau eren de corall. Els arbres tenien marac desperfulles i robins per fruita. Les escates dels peixos eren d'argent, i les cugues dels dragons dormen sis. Allò era una meravella, era un altre món. Penseu les coses més boniques que mai heu pogut imaginar? Poseu-les totes juntes? Només així podreu acostar-vos al que era aquell Palau. I pensar que tot ell pertenia a obreixima, perquè era el gran gendre del Déu del Mar, el marit de la gentil princesa. Així van passar tres anys a la felicitat més completa, rodant d'una banda a l'altra, entre aquelles meravelles, sota els arbres de fulles de marac, de robins per fruits. Però un matí oreixima va dir a la seva esposa. Es posa meva, sóc molt feliç aquí, però em cal anar a casa per veure el meu pare i la meva mare, i els meus germans i germanes. Deixa mi anar només per poc temps, i aviat tornaré. No m'agrada gaire que te'n vagis i respondre a ella. Tinc molta por que no passi alguna desgràcia. De totes maneres, esclar, si te'n vols anar, no hi tinc res a dir. També ho entenc, que estàs enyorat dels teus pares i de la teva família. No t'ho puc prohibir. T'haig de dir que sí. Però, mira, tinc una recança. Només t'encarrego que prenguis aquesta capsa, però que vigilis bé prou de no obrir-la mai. Si de cas l'obres, mai més no podràs tornar. Oraixima prometia que tindria molt en compte de la capsa, i que passés el que passés no l'obriria. Estava molt feliç, allà i molt enamorat de la seva esposa, i volia tornar. Després, ficant-se al seu vot, remant, remant, remant, va atrecar a la platja del seu poble. Però, què havia passat mentre havia estat fora? On parava l'acabana dels seus pares? Què s'havia fet, el poblet, on ho havia viscut? Les muntalles eren bé les mateixes d'abans, però els obres els havien tallat. Què ha sigut? El xaragall que passava al costat de la barraca dels seus pares encara corria. Però ja no s'hi veien dones rentant la roba com abans. Li semblava molt estrany que tot hagués canviat tant, només en 3 anys. Va veure dos homes que passaven a prop de la platja, i l'Oreixima els va aturar. Feria un favor de dir-me l'acabana d'Oreixima on és? Que no és aquí. On s'ha mudat? Oreixima, digueren ells, com? Sí, ja fa 400 anys que es va negar tot pescant. Els seus pares, els seus germans i els seus nets són morts. Fa molt temps. És una història que no és poc d'antiga. Com viantra, nosaltres ho sabem per casualitat. Ja ningú del poble se'n recorda. Que us heu begut l'enteniment de preguntar per la seva barraca. No hem de fer de poc de segles que degué caure de vella. A les hores de sobte va passar parlaments d'Oreixima que el Palau del Déu d'Ormal sota les zones, amb les seves parets de corall, els seus fruits de robins, i els dragons amb la cua d'Orma VI devia formar part del país de les fades. I que, probablement, un dia d'allà devia ser tan llarg com un any d'aquest món. De manera que els 3 anys que havia passat el Palau del Déu del Mar devien ser en realitat 100 i 100 d'anys. És clar que ja no treuria res de quedar-se a la seva terra. Ara que tots els seus amics eren morts i enterrats i els seus pares també. I fins i tot el Llogaret havia desaparegut. Però Oreixima va determinar de tornar-se una correcuita amb la seva dona, la princesa del Mar. Però, quina via li calia prendre? Tampoc podria trobar ningú que li mostrés? Va pensar, potser si obrís la capça que ella em va donar, podria trobar el camí. Així va ser que va desobeir les seves ordres de no obrir la capceta, o qui sap si va oblidar-les. El cas és que el desgraciat va obrir-la. I què diríeu que em va sortir? Un núvol blanc que es va tendre sobre el mar. Oreixima cridava el núvol que s'aturés. A Pesarat va fer uns xiscles garrifos perquè ara sí que recordava del que la seva dona li havia dit. I que anàvem a obrir la capça, mai més no podria tornar al Palau del Déu del Mar. Però aviat resta impossibilitat de caminar ni d'esclamar-se. Subtadament, els cabells se li van tornar blancs com la neu. La cara va empler-se-l'hi de rugues i les quenes se li van curvar com la d'un home molt, molt, molt vell. Ai, després se li van acabar en el respir. I caigui a mor, estès, sobre la platja. Pobre oreixima, van morir per per haver desobeït els consells que havia rebut i per haver trencat la prometensa que havia fet. Si tan sols hagués complert el que havia promès, hauria viscut encara un altre miler d'anys. I aquesta rondalla s'ha acabat. És molt trista. Potser és mentida, potser és veritat, però us ha agradat. Bé, aquí una vegada. Fa molts i molts anys, a l'entrada del Mar Negra, hi havia una ciutat pròspera nomenada Troia. Els troiants tenien un gran tresor, la princesa Cassandra. Era tan bonica, la princeseta, que, ja de petita, set generals benjoralla i altats al rei de Troia, amb l'esperança de ser dignes a casar-se amb ella quan fos més gran. La princesa Cassandra era tan covejada que a les nits dormia el temple d'Apollo, perquè ningú no se la pogués emportar. Mmm, prou, nanit. El deu Apollo es va fixar en la princesa, i va sentir que creixia dintre seu amor i un desig més gran que el que havia sentit, des de la mort de Jacín, el seu amic adolescent. Va dir-me esperaré fins que siguis una dona Cassandra, i seràs meva. Es va jupir, i li va fer amb peta l'orella. I amb el seu olor, Apollo li va otorgar un do. El do de la profecia. De manera que quan Cassandra es va despertar, era encara més meravellosa que abans, perquè podies sentir bon llunyanes que parlaven de coses que passarien. Quan vas clatar la guerra entre els grecs i els troiants, el rei i les reines subien i preguntaven, com acabarà aquesta guerra tan terrible, Cassandra? Però ella no sabia per què la veritat encara era massa lluny. Era com una figura l'horitzó, borrosa, per la distància. Quan Cassandra tenia 16 anys en plena guerra, Apollo va tornar a reclamar-la. I tot feixent de i arrogan, el deu va arrombar la seva cambra i va dir, Ja n'hi ha prou d'esperar. He vingut a buscar-te. Cassandra va respondre. Em sento malhonorada. Apollo, però he decidit ser soltera. Oh, però jo sóc el villan! Apollo, l'immortal! Mira qui tens la meva lira! No, no, si tant me fa. Sisplau, vés-te'n. Però és que jo t'estimo, Cassandra. Et vaig donar el do de la profecia, vaig basar les teves orelles, i jo et vaig fer tal com ets. Cassandra llavors es va posar vermella. Va ser tu? Jo estava dormida. M'hauries d'haver despertat i preguntar-me si volia el regal que m'ho faries. T'ho el torno, el teu regal. Pèn-me'l! Apollo es va sentir molt ferit, molt ofès, molt humiliat. Mai ningú no l'havia rebutxat. Ai, el deu més vell i més perfecte. Un regal dels lleus no es pot tornar. Es va lamentar. I va afegir. Almenys, Cassandra... Fes-me'l un petó. Cassandra va pensar que no hi havia cap mal a fer un petó una persona que t'estima. I es van basar. Però, apollo, amb el seu alè, ja que no li podia prendre el primer do que li havia donat ni ganes que en tenia, li va traspassar un segon do. Segueix fent profecies, princeseta, m'ha disfornaguer, i la va apartar burscament. Ara estàs més dotada que abans. Quan apollo va haver marxat, Cassandra va començar a tenir tot de visions terribles, incendis i sang, espases, un cavall gegant, beixells i ombres, esfondraments. El rosa tan bonic de Cassandra va empolidir. Va córrer a quitar els seus pares. Ara sí que podia contestar la seva pregunta. Para, mare, els grecs guanyaran, els grecs us assassinaran, i a mi em faran presonera. Ho he vist tot. Calma't, criatura, que no ho veus bé, això. Has tingut un mal son. Vés a descansar. Troia, no corre cap risc. Va dir el rei. Que troia sincendiarà, cridava Cassandra, estirant-li la cap en força. Que no ho entens. Ho he vist, he vist com es cremava. Troia sincendiarà. Però, com més es desesperava, Cassandra, més comentaris feien els troiants. La princesa Cassandra s'ha tornat boja. Quin drama. Tanta bellesa i tanta bogeria a l'hora. Perquè Cassandra havia estat malaïda. Ja us ho podeu imaginar. Apolo l'havia castigat, no sé, creguda mai. En poc temps els cabells que vans eren foscos li van tornar grisos de desesperació. La bellesa li va desapreixar, i la cara se li va arrugar tota. Les va esquincar les vestidures i corria pors que res aturan la gent que trobava. Els grics tenen un pla enviaran un cavall, o ningú no li creia ningú. Aquesta va ser l'arrenga del teu apolo per haver ferit el seu orgull. El cap de 10 anys a guerra els grics van construir un cavall. Un imbèndio cavall de fusta, gairebé tan alt com la porta de la Moralla. I el van deixar allà abandonat, com un tribut a Troia, la ciutat dels cabells. I se'n van anar amarellà, com si es retiressin del setge. I tot el que va quedar van ser les marques negres d'un miler de fogueres, que s'han de cridar a desesperades. Cremeu, cremeu el cavall, és un parany! Però ningú no li feia quasi. Només era una boja vestida amb parracs que corria pors que res amb els ulls fora d'hòrbitre. Ostroyans van creure que havien guanyat, que els grics s'havien donat per perduts, que havien marxat per sempre i que els hi deixaven un tribut al seu valor. I van entrar al cavall de fusta a la ciutat i el van deixar a la plaça del mercat. Després en començava allà el voltant seu per salvar la victòria. Cremeu-lo, destruiu-lo, s'esgargam allà va que Sandra, que no sentiu la dringadissa de les armadures dels soldats que hi ha dintre. Però la maledició de Polo, tal com havia condemnat que Sandra, va condemnar els Troyans. No van fer cap cas de la princesa, que tridava que la flota, una amiga, tornava a calar per la plaça, que els soldats grecs sortien del cavall de fusta, que obrien les portes de la muralla, que els alemics estaven a punt d'entrar a la ciutat i destruir-la. I tot va passar exactament tal com ella havia predit. Els grecs van calar fòbitos edificis, van saquejar els temples, van assassinar el rei, la reina, els habitants, a que Sandra el van condemnar l'esclavitud. I, mentre tant, el cavall de fusta s'ho mirava tot des de dalt i semblava que deia, jo sí que et creia, incesa, i jo t'he cregut sempre. El gai va fer quik-quik-quik i el conte ja està dit, el gai va fer cac-cac-cac i el conte ja està acabat. Ah, ja, papaya, das ist eine Not. Wer schenke eine Dreier zum Zuckerfurt rot verkaufe ich mein Bettlein und leg mich aufs Stroh. Stis mich keine Feder und weiß mich kein den weiß mich der Hungerflor.