Vet Aquí Que... del 13/12/2018

En la ràdio de Sant Just durant que vuit puntus. Hola! Som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'associació de Mestre Rosa Sençat. I avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. Vet aquí que en aquell temps, que les bèsties parlaven i les pedres cantaven... Sengota, el gos llop. Conta d'en Ramon Fuster, pedagog i intelectual català. Vet aquí que fa molt de temps vivia un llop que era un carnicet terrible. Tenia unes dents per amosagar fort i unes urpes per destrossar la carn. Els pastors anomenaven Sengota, perquè li agradava menjar can fresca i sang fresca. I sempre anava brut. Quan un xaís esgarriava del ramat, el llop que esperava amb un sal ràpid liqueia el damunt i li clavava una caixalada al coll amb les seves poderoses barres. El xai no tenia temps ni de dir, ai! Els pastors, a la nit, comptaven el xaís i si el trobaven a faltar un, organitzaven una gran batuda per tota la rodalia, però el llop, vent i amb les seves bones cames, ja el podien buscar ja, que era ben lluny. Un hivern va ser molt dur. Potser més que els altres. Vent glaçats, glaçaven els camps i la sang de les venes. Els animals fugien cap a terra, més arrasarats, ni servatells, ni gazelles, ni conells, ni llibres, ni rates, ni esquirols. El llop tenia fam. La gana el va fer tornant encara més descarat i poc a poc es va acostar fins a totes les cases del poble. Cada dia era més farotge. Avui aquí, demà allà, menjava el que podia, conells, gallines, pollastres, hoques. Era un hivern llarquí i cruel. Però una nit de desembre, bufava un ventijol càlid, dolç, manyac, com una gran bonança. Els pastors dormitaven i sangota s'acostava tot astut a poc a poc a la pleta. El ventijol portava l'olor de la llana de les ovelles, però sangota havia perdut de cop la fam. Vet aquí que en el moment en què per instina anava a matar un cabrit, es va fer una llum blanca, com si envida la fosca de la nit sortís al sol, una música suau de violins, flautes i violoncels, unes veus dolces cantaven infonem pau i tendresa a la nit del desembre. Va ser veritat, la música emenseix les feres. Sangota es va mirar les ovelles amb uns altres ulls amorosos. Va veure els cabridents bufons, dormint tranquils, veure les seves mares. El seu pèl crespat, aspre, brut de sang es feia suau, el morro s'orrodonia i les dents es mossoven. Espiava els pastors i va veure que preparava geres de llet, formatge, mató, fruit, escabrits i abandonaven el remat, deixant-lo vent sol sense cap remedar ni gos ni pastor. Però el llop no va atacar, el cant dels àngels retrullia les ovelles, el cap, el cor, la sang ja no volia de ràbia i de gana, no volia matar, i estava disposada a defensar els xais i cabridets, i si vingués un altre llop els defensaria. Per curiositat, Sangota, una mica lluny, anava seguint els pastors per veure on anaven. Van fent camí cap a les afores del poble de Valem. Els pastors entraran en una estable. Sangota va donar la volta al corral i per un forat va veure un bau i una mula gens d'inquiets. Abans, sempre que sentien la flaire i l'olor dels llop, es posaven nerviosos i picaven de baungles, però volant advertir als seus amics el perill del llop. Aquesta vegada estaven tranquils, suaus, descansant i es bufegant suauament i donant escalforet a la vora seva. Tot era ben estrany, haurien perdut l'olor del llop, mirava pel forat, el llop i veia com els pastors se genollaven i deixaven els seus presents i parlaven amb una dona i un home amb una veu plena de reverència. De tant en tant, miraven la menjadora. El bau i la mula tenien els ulls brillants lluminosos, dins les enormes popiles del bau, com reflectit en un mirall petit es veia un nen que ballugava la mà fent senyals com si el crides. Els pastors marxaren, la nit que hi era un estrany i profund silenci, l'equietud li oprimia el cor, les urpes se li arronsaven, es feien petites les ungles i van entrar sense saber com a la cova amb la cuva entre cames avergonyit de totes les malifetes que havia fet abans. Sant Josep, a caronat-lo, li passara mà per l'esquena sense tenir por. Sant Gota li va llapar les sandàlies i li frega el morro per les cames. La verge Maria se'l va mirar tendrament i per fi va posar les potetes a la menjadora. Oh, va veure el nen i mirant el nen li va brullar de dins de les entranyes l'amor i la fidelitat. Va sortir fora de la cova, es va geobra davant el portal, prometia defensar l'infant de la menjadora i allà sí que dalt. La nit que hi ve, va mirar les estrelles que tant com ens coneixia i em va delit, va veure que d'un orient caminava una nova estrella amb una cua lluminosa com un caballera flonja. A netxacar el morro per odolar, havia mudat l'esfreïdor a veu, bordava amb bulladruc plorener, emocionat, agraït. Després entrar una pastora i diguer a Sant Josep. Tenia un gos molt bo i molt bonic. Bon guarda serà per vosaltres. Ja no era Sant Gota, era un gos, i per la seva talla ferma, valenta i decidida, a ell i a tots els seus descendents els anomenem ara gos llop. Des d'aquella nit de Nadal, estima l'home i quan volen fer mal als seus amos, es torna terrible i decidit com un llop. Entre estrelles, música i pastors, la fera no es movia de les rodalies de valent, va transformar-se en un gos valent, la vella rasa del gos llop. I aquesta és la història dels llops i tots els llops que hi ha hagut en el món. I aquest conte us ha agradat i per Nadal us ha transformat. Fa molts i molts anys, pels camins de la Xina hi corria un gran pintor. Es deia van for, però li deien l'home que mira, perquè passava hores i hores mirant. Mirava les pampellugues dels astes del cel, deien mirables dibuixos que feien les nivelloles a l'aire, i tot t'ho mirava amb una mirada única que samarava de l'ànima de les coses, i després, quan les pintava, les retornava més belles, més perfectes, més naturals. De fet, sabem que el pintor van for estimava més les imatges que ell feia de les coses, que les coses ens hi mateixes. L'home que mirava era famós. Uns deien que era burxot, altres que era un sabi, però tots asseguraven que tenia el poder de donar vida a les figures que havia pintat. Els cavalls, a les seves pintures, estaven lligats perquè no fugissin. Els lladres no entraven a les cases on hi havia un gos pintat per van for. Els senyors de la guerra li suplicaven que pintés soldats. Van for, no s'aprofitava d'aquesta fama per enriquir-se, perquè ell no desitjava ni les coses més senzilles que vol tothom, que volem vosaltres o jo. Una taula parada, pastís confortables, casa collidora, no, no, no. Ell només enciava pins ells i colors, rollos de ceda o paper d'arròs per capturar aquelles imatges que li volien al cap i anar pels camins del món, sempre buscant imatges noves. El pintor tenia un deixepla. Link. Es van conèixer un dia, perquè és volitat. Link va comprendre en un instant la mirada del mestre i va quedar fascinat per la bellesa incomparable de les coses tal com les revia dels ulls del mestre. I Link ja no es va separar més d'ell. I per ell va perdre la casa, la família, la riquesa. Tot li va ser igual, i es va convertir en el seu deixepla. Li preparava les teles, els pins ells, les pintures, i també es va convertir en el seu servidor. Li buscava menjar, demanava caritat si no tenien res, i si calia, robava. Li donava missatges als peus quan estava cansat, i quan feia fred l'abrigava, l'abressava, i portava les mans glaçades del mestre al pit per donar-li escalfó. Link era incapaz de morir per no deixar sola van fo. De sobte, una nit, van venir soldatges amb precipitat al seu damunt, i Link desesperat va quedar-lo que el buscaven a ell, perquè el dia abans havia robat un pastís de ros. I mentre Link es moria de por, van fo es fixaven les erisacions de mil colors que les flames dels finals dels soldats feien a través del paper de ros. I quan els estaven lligant les mans amb violència, Link es va escarrifar només de pensar que si ell faltava, qui pujaria el mestre colliment per travessar el proper riu? Qui carregaria tot el seu bagatge? En canvi, van fo, tot i el dolor que li feien els nostres va notar que els colors de les mànigues dels soldats no feien joc amb el color dels seus abrigs. I els soldats se'ls van endur a rossabons pels camins, sense explicacions, i Link plorava per van fo, i van fo tot el que miva estar mirant les corones de boira de la lluna. I van arribar al palau de l'emperador, els van arrossegar a través de moltes portes, passadissos, sales, Link gemagava. Van fo, mirava els colors i les ums i les ombres d'aquell palau tan immens com un desert, fins que van arribar a la sala on esperava el fill del cel. La sala era plena de consellers imòbils com estàtua, amb la mirada baixa. Allà el silenci era de sapucre, ni cans ocells, ni soroll de passes, ni tampoc color de flors, ni el més llocorrent d'aire. El fill del cel estava assegut en el seu tron. Van fo va veure que era jove, però tenia ungles de vell, i un rostre impacible. Van fo va preguntar què havia fet per rebre un tracte tan bàrbar. I tu m'ho preguntes? va dir l'emperador amb una veu tan musical que feien peniganes a plorar i tan freda i autoritària que et feien empassar les llàgrimes. Has de saber que tens totes les culpes. Van fo, mirava la transparència de les mans, mans de nen. Es va tornar a fer silenci. L'emperador després va continuar parlant. Has de saber que em van educant la solitud més absoluta. La gent es mantenia tan lluny de mi que no em tocaven ni les seves ombres. No podia arribar-me res del món, perquè el món era impur. El meu pare va fer portar palau tots els teus dibuixos, i em va fer viure aïllat amb la sola companyia de la teva meravellosa obra. I jo mirava, i remirava aquest món, que era el teu, i el mirava amb totes les llums del dia, amb les llums del matí, del migdia, de la tarda, del vespre de la nit i en totes les estacions de l'any. I tu em vas fer creure que el món era vell i perfecte. I jo vaig creure que els dracs eren amics, que els marts no ho fagaven, que les dones eren conflores i que els guerrers no morien. Quan em vaig fer gran, un dia em van obrir les portes a fora, i vaig veure per fi el món tal com era. Ai, llavors vaig descobrir que el ser i els no vols són llexos, els camins estan plens de fang i pedres, la sang dels injusticiats es repulsiva i la carn de les dones repugnan. El món no és més quina pesterada d'ataques confusa llançades al buit per a un pintor boig. Em diuen que sóc emperador, però no sóc res, perquè no vull regnar sobre tota aquesta porqueria. Només vol dir a la pena regnar en el teu món. Aquest món meravellós on tu t'endinses, aquí tu sí que n'hi ets el rei. No jo. L'In tenia els ulls enganxats a terra, van for, imprudent, mirava al fons els ulls del jove emperador, i veia que no tenien més vida que un mirall. M'has mentit, vell impostor, i he decidit que t'ho prendria tot, com tu m'ho has pres a mi. I va sentenciar. Et tancaré en el pitjor que la boss, del qual no podràs sortir mai. Tu mateix. Les teves portes són els ulls. Te'ls cremaré. Els teus camins són les mans. Te'l estallaré. Quan el deixeu, però l'In va sentir aquesta sentència, es va llançar a desesperar contra l'emperador, i els soldats el van aturar al moment, i l'emperador va dir un rencúnia, i també t'odio, per què tothom t'estima? I va dir als soldats. Mateu-lo. I l'In va ser a temps de fer un sal, i apartar-se del mestre, per tal que el seu cap tallat, no li esquitxés el vestit de sang. I van for. Sense voler. Va admirar la belleza de l'etaca escarlata de la sang de l'In, al terra verd. Però escolta, tinc el meu poder una pintura teva. I l'emperador va afegir amb ància. Inacabada. Manu, que abans de quedar reclòs per sempre en tu mateix, dediquis les hores de llum que encara et queden a acabar aquesta pintura. No tinc cap dubte, costós, ulls, que aviat seran sexe. I les teves mans, tan pròximes a caure, descobriran els límits dels sentits humans i faran un obra mestra. Veiem que van for, no deia res, el va amenaçar. Si no ho fas, abans de cegar-te, cremaré tota la teva obra davant teu. Els criats van afegir-se a portar el dibuix. Amb veure'l, van for va ser un riure. No calia l'amenaça. De seguida el va recordar. Era el cel i el mar. Només. L'havia començat quan era massa jove i encara no percebia prou bé tot el que després va prendre a veure. Perquè ara la memòria li portaria les llums, els colors, les sensacions i les seves mans, que s'havien tornat sàvies, farien el miracle. El mestra va agafar el pinzell i va començar a escampar blaus al mar i anacabat. Una bafferada, dolor de mar, va penetrar l'aire sense demanar permís. I el terra es va començar a mullar. El mestra feia les zones més propires en filagar-se's de plata, però més enllà la quietut dels blaus tenues de l'aigua els fonien els blaus calits del cel. No hi havia oritzó, creava una infinitud com que va. I no hi va posar res més. Només una barca que venia. L'aigua anava pujant i ja arribava als junolls. Panfo treballava amb avidesa i mirava fascinat la transparència de l'aigua que sorgia de les seves pròpies mans. I l'aigua ja arribava a la cintura. Ningú, ni l'emperador, no us va trencar la màgia d'aquells moments. I l'aigua de mar anava pujant i ja arribava al pit, fins al cor del pròpia emperador. Les trenes dels servidors flotaven com serps. En aquell silenci es va poder sentir un soroll rítmix, com un batec d'acord. ¡Sum! ¡Sum! ¡Sum! ¡Sum! ¡Sum! ¡Sum! ¡Sum! La barca pintada s'apropava. El barquet tenia el coll envoltat amb una bufanda vermella que voleia volvent. Era l'inc, el de xeble. Panfo va dir sense pre de pintar. Ah, creia mort? Si vos ho viu, com podria jo morir? I l'inc el va ajudar a pujar a la barca. I des de dalt de la barca, l'home que mira, va observar el sols tot el palau reflectit al mirall de l'aigua, com en una gruta d'altres or. I l'inc va ramar amarendins, amb un ritme tan segur com el d'un cor que està viu. ¡Sum! ¡Sum! ¡Sum! ¡Sum! ¡Sum! ¡Sum! Tots miràvem fascinats com la barca obria un camí a la superfície del marc que s'esborrava de seguida. Aquella barca semblava l'única cosa viva de la sala en aquell marc que van fer, acabava d'inventar. A mesura que la barca s'allunyava, ¡sum! ¡Sum! ¡Sum! La fum bufant de vermella de l'inc voleia volvent i s'anava fent petita. I el nivell de l'aigua anava disminuint. I també s'afabria el sorollsrimit del rem. ¡Sum! ¡Sum! ¡Sum! ¡Sum! ¡Sum! ¡Sum! I l'emperador, qui sap si ha retornat a l'infantesa, amb la mà fent visera, mirava els camins d'aigua que se'n van fent fills primíssims. La barca es convertia en un punt, se'n va fent minúscul, fins que va desaparèixer. I a la sala només va quedar el terra mullat, l'olor de mar i el silenci. Aquest conte és una versió elaborada i narrada a platres arrofat a partir del conte com es va salvar Banfo de la Margarit Jocenar. Bé, aquí una vegada. El Caballé de Milany, l'agenda popular catalana. El castell de Milany s'acaba antigament alt i ferreny, al cap d'un de la Serra que se para les comarques del Ripollès i d'Osona. Conten que fa molts anys hi havia un caballé jove que, a part de ser ric, llest i poderós, tenia l'amor de les noies més maques dels pobles i masies a banda, banda de la Serra. Se sentia tan sedisfet de viure que una nit a la tornada d'una festa va sospirar. Ai, no sé pas què donaria canvi de poder viure sempre, sempre, sempre i disfrutar com ara. A l'acte se n'hi va presentar el dimoni i li va dir que si li donava l'ànima ell li procuraria el rei màgic per poder viure sempre. El Caballé de Milany, que com hem dit no tenia un pèl de ruc, va desconfiar d'entrada dels negocis del dimoni. De seguida es va donar que, ben pensat, el tracte no podia fallar i a que mentre ell visqués el diable no la tindria pas la sevaànima. I en cas que morís tampoc, perquè llavors el dimoni hi hauria trencat el pacte, va respondre doncs que ja estava d'acord. Tracte fet va esclevar el dimoni. A canvi de l'ànima no moriràs mai si tu no et vols morir, naturalment. Ho tinc molt clar que no em vull morir mai, va confirmar el jove que veia encantat de la vida. Aleshores el dimoni va agafar d'un prestatge de la Xemeneia una estella de teia que servia per fer llum. I va dir al Caballé que la guardés com un tresor, que la desés en un lloc secret del castell, on no la pogués fer molt bé el foc ni l'aigua de la pluja. I abans d'esfomar-se, va sentenciar, tu seràs etern com aquesta teia. El jove li falta tens per amagar aquell tros de fusta que ha quedat a la pàrret de la seva cambra, que després va tornar a tapar dissimuladament amb pedres i calcs. El Caballé va viure uns anys donant-se tots els gustos sense mira prim. Fins com dia, va notar que es feia vell. De primer, per reaccionar indignat, pensant que el dimoni havien complert el tracte. Després, però, recordant, fil per randa les paraules que s'havien intercanviat amb el banyeta, es va donar que de fer-se vell no se n'havia parlat, i que, per tant, potser el tracte no era tan rodó com ell havia imaginat de jove. I així va ser com el Caballé de Milany, igual que tot el que viu d'aquest món, es va anar fent vell. A següent el padris de la plaça d'armes, va veure morir els seus amics, els seus germans, i fins i tot els seus fills, que és la cosa més trista del món. Quan les cames no podien donar un pas, es va arropir el banc del foc des d'on va veure morir els seus nets. Millor dit, no va veure res perquè s'havia tornat sec, però va saber que havien mort pels plors de la gent i pels gorigoris dels capellans. Al cap d'un temps es va tornar a sort, i va arribar un moment que la seva pell no anotava l'escalforeta del foc, ni el seu nas s'havia distingit l'olor de la carn que rostien a les brases, de les llufes que afruxava el gos. El vell Caballé va sobreviure un rosvari de generacions. Els hereus del castell naixien, esteien grans i morien, però el vell sempre estava assegut el banc del foc, i mòbil com un tronc. No t'estava re, ni menjant ni aigua. L'únic que feia era xerrar, xerrava continuament, com si desveriages, amb uns crits i gemets que ningú no entenia. Al cap de molts anys els descendents fars de sentir remogar aquell vell que només servia per ocupar el recor més calent de la casa, van acabar per traslladar-lo a la cambra dels mals endresos. El vell no va callar, el contrari, continuava gemagant, cobert de tereñines, en mitja una pila d'armes anticuades i deines del camp, retirades de la circulació. Al cap de molts i molts anys, dos viatgers que passaven vora a les moralles del castell, es van estrenyar de sentir aquells crits, i van entrar a preguntar què passava. La senyora els va dir que no s'alarmessin, que es tractava dels crits d'un vell que repapiajava. Els foresters van preguntar quants anys tenia. La dona va respondre, no ho sabem. Els més vells diuen que sempre l'han vist al castell, que el podríem visitar, senyora. La dona no hi va posar cap impediment, al contrari, encara se'n va alegrar. Si poden fer-lo callar d'una vegada, els ho agrairé, i va acompanyar-nos a la cambra on havia desat el vell. Els foresters van escoltar-lo amb molta tensió. Després van dir... Aquest home parla una llengua que fa segles que va desaparèixer. Nosaltres l'entenem perquè l'hem estudiat als llibres. I, que dimonis diu, es va estrenyar la dona. Els sàvis van explicar que el vell no parava de repetir el mateix. Dèia que dins del mur d'una determinada cambra del castell hi havia amagat un tros de teia, que l'anessin a buscar i que l'atiressin al foc de seguida. Gràcies a les indicacions del vell, no va costar gaire de localitzar la magatella de la teia. Gràcies a les indicacions del vell, no va costar gaire de localitzar la magatella de la teia. Van tirar-la al foc i, a mesura que es cremava, el vell emmodia fins que va poder morir tranquil. Compten que el caballer de Milany li va quedar un somriure enganxat als llavis, com si les penes de l'infer on havia anat a tapar no fossin res comparades amb els horribles torments que havia patit al llarg de Milany d'en Malviure com un trastot inútil. Avui, de la nissaga dels senyors que habitaven l'antic castell de Milany, no en queda arrastre. I de l'altiva ferrella fortalesa, tant sols en queda les ruïnes d'un païs de paret i les pedres escampades muntany aball. Aquesta llegenda, doncs, és l'única cosa que ha sobreviscut a la calamitat dels temps que tard o d'hora tot ho destrueix. I aquest conte s'ha agradat o aquesta llegenda ha estat ben explicat fins aviat. Vet aquí una vegada. La segona vegada. Tot això que us he explicat ha passat o no ha passat. Si no ha passat és mentida. Si ha passat és veritat i val més creure-ho que anar a veure-ho. Si tot això que us ha acusat ha estat ben explicat és mentida. Si ha passat és veritat. Si ha passat és mentida. Si ha passat és veritat. Si ha passat és imaginal. Si ha passat és veritat. Si ha passat és veritat. Un espai de crítica cultural que cada dijous de 9 a 10 del vespre comentarà als millors llibres les exposicions més interessants.