Vet Aquí Que... del 20/12/2018

Contes i de rondalles, ja us en comptaré un grapat. La meitat serà mentida, l'altra meitat veritat. L'aranya, una vegada, era una aranya, arrelida de fred, molt fred, perquè era l'hivern, i feia molt de fred. Estava amb una estable, abandonat, una estable, ple de taranyines. I aquesta pobra aranya, com altres bestioles, quan ve l'hivern, com les mosques, els mosquits, desapareixen, les sargentanes, molts d'aquests desapareixen tot l'hivern. Busquen un foradet, busquen un lloc, i queden tot l'hivern dormidets. Aquesta aranya va ensupagar amb aquest estable, abandonat, ple de taranyines. Brut, però ja feia fred, i aquesta va buscar un raconet per poder dormir tot l'hivern. Aquesta aranya estava molt tranquil·leta, però un dia que plovia, on aquella dia va ploure, feia molt fred, va claure per una esquerda d'aquestes d'aquesta estable, i va quedar enganxada amb aquesta paret, embolicada amb tots els filets que havia filat. Estava ja gairebé dormideta, molt dormideta. Quan de cop i volta va sentir un plor, uns plors d'un infant, d'un infant acabat de néixer. Aquests plors la va despertar. No sabia si feia molt temps que dormia o no, però es va despertar. Perquè aquest plor d'aquell infant, d'aquell pobrissó que estava plorant, la va despertar i es va moïnar molt. No podia suportar els plors dels infants. Llavors va obrir un ullet i va veure, a baix a l'estable, un nen, un petit nadó, però el voltant d'aquest nadó, una llum, una ureola com de foc, com d'aurada i de més beia. L'infant i l'aclaró aquesta, qui il·luminava tot l'estable. Poder, hi havia més gent, però d'un més beia, d'un més beia l'infant. Llavors l'aranya, cabila, que cabilaràs, pensant, pensant, perquè les aranyes cabilen molt. Pensava, pensava que serà això, però aquests plors, un nen, un nadó, un nadó plorant amb aquesta llum, no ho entenia. Llavors l'aranya, l'aranya que va tenir un fillet i se li va morir de molt petit, quan ja començava a filar, va pensar, no puc suportar els plors dels infants, va baixar amb el seu filet, va baixar fins a la palla, va baixar fins a la palla i llavors d'allà de la palla, va arribar el nen pels paüets, pels paüets, va pujar, va pujar, va pujar fins a la barbeta i li va fer passigulletes. L'infant amb aquelles passigulletes se'l va mirar, se'l va mirar i va somriure, va fer un somriure, un somriure silenciós, un somriure de debò, com són de debò els somriures, sense fer sorolls. L'infant va parar de plorar, va mirar l'aranya, la va agafar amb les seves manetes, li va posar una espurna de claror al cap d'aquesta aranya i amb les manetes la va llançar cap amunt. I una força, una força que no sabia si era l'aranya, va quedar totes, totes barada, no sabia si era d'alegria, de goig, va començar a pujar, a pujar per sobre de l'estable, per sobre de les taulades, dels edificis més grans, de tota aquella ciutat. Va pujar cap amunt, cap amunt, cap amunt, amb aquelles pornetes de claror al cap, tot va pujar amunt, però també es va començar a dirigir-se endavant, endavant. Va passar per països, per països on? La gent parlava d'una altra manera, on la gent es vestia d'una altra manera. Oh, la lluna, quan la veia passar, deia, oi, i somreia, deia, quina cosa més bonica. L'aire, que té unes pornetes, també estava ballant de content, quan la veia passar, i ella endavant, endavant, endavant. Hi havia, hi havia els ocellets també, que al veure-la, doncs, no sabia què passava, què era allò tan preciós, i anaven de branqueta amb branqueta, aquells arbres d'espolladeig pel fred, i els arbres veïn observadors de tot allò. Van, i ell, i l'araña, endavant, endavant, endavant. Hi havia, amb un poble, un seg, que li va caure el platet que captava, i llavors va dir, oh, he vist, he vist, he vist la llum. Després, més endavant, va veure un senyora que hi havia, que portava la seva filleta, que encara no parlava, i va dir, i va sentir que deia, oh, que bonic, que bonic. I ella, l'araña, amb aquella llumet, aquelles pornetes que declaró, anaven endavant, endavant. Fins que va trobar, sabeu, va trobar un ballet, un ballet de barba blanca, d'una barba blanca que li arribava fins a la cintura, i anava amb una bestiota, amb un animalot, gran, gran, gran de color rosa. Només va ser trobar aquest ballet, va canviar la direcció, i va anar de tornada. I ja tenim l'araña, el ballet, muntat amb aquest animalot tan gran, tan gran de color rosa, i endavant, i van tornar una altra cop, endavant, anaven endavant, endavant, fins que van trobar un altre ballet. Un altre ballet, també, amb una barba blanca que li arribava fins als genolls, i aquest ballet anava també muntat amb un animalot gran, gran, gran de color negre. Ja tenim l'araña. El primer ballet muntat amb aquell animalot rosa, seguit de l'altre ballet, muntat amb un animalot gran, gran, gran de color negre. I així van caminar, van anar endavant, endavant, endavant, fins que van trobar un altre ballet, més ballet, més ballet, més ballet de barba blanca que li arribava fins als peus, i aquest ballet també anava muntat amb un animalot molt gran, molt gran de color blanc, i així tenim l'araña i els tres ballets, endavant, endavant, endavant, fins que van arribar, fins que van arribar a l'estable, al portal de l'estable, on molt a l'hora d'anir hi havia quatre pastors, quatre pastors que van dir ui, guaiteu, guaiteu, guaiteu, una estrella, la gent de contada, la gent d'estimada. Això és una not, la gent de contada, la gent d'estimada. Zerkauf ich mein Bettlein und leg mich aufs Stroh. Steh ich mich keine Feder und beiß mich kein Witt beiß mich der Hungerfloor. Per què el que els crebo té les sideretes vermelles? La gent de catalana recollida per Joan Amades. Josep i Maria, fugint del rei Arodes, que volia matar el nen, passaven per un camí noi, quan els soldats els van descobrir. Els freits van mirar on amagar-se, i no veien sinó unes grans mates de grebul que creixien per al camí. Quan els soldats arribaren, els descobriran allí al darrere i els llançaren damunt les mates per agafar-los. Els grebuls es feren molt i molt i molt espès, tant que no els deixaven passar. I quan els més decidits volgueren atravesar-los, les punxes de les fulles els esgarraparen la cara, les mans, els braços, les cames, de tal manera que totes les fulletes quedaran tacades de sang, i ells ben esgarranjats. Els soldats recollaren a Doloritz fins que es decidiran atallar el grebulat. Però, en acabar, ja no veien al lloc ni la penjada més lleu dels tres fugitius. D'aquell dia en sap, cada any, per Nadal, el grebul té sideretes vermelles com potes de sang. Vete aquí una vegada. Els dos ànecs i el gripau. Faula. Vete aquí que una vegada, lluny d'aquí, en una estanya envoltat d'arbres, hi vivien dos ànecs i un gripau. Els ànecs es passaven el dia Nadal ni cap bussant-se per pescar peixos. Mentrestant, a l'altra banda de l'estanya, el gripau saltava de l'aigua a les pedres i de les pedres de l'aigua conteni feliç. Aquests animals eren bons veïns i sempre que convenia, s'ajudaven. Però és així que un estiu gairebé no va ploure. L'estanya es va començar a secar de mica en mica, fins que va arribar un dia que ja hi havia més fancaigua. Els dos ànecs estaven molt amoïnats. És molt difícil de viure en una estanya secat. No podem Nadal ser lliures. Quina vida ens ha tocat? És terrible. Cada dia hi ha menys aigua pel bany. Haurem de volar altres terres abans no s'acabi l'any. Van passar unes quantes setmanes i la situació no ho millorava. Llavors els ànecs van decidir canviar d'aires. Havien pensat volar cap a un altre llac que coneixien i on sempre hi havia molta aigua perquè baixava de les muntanyes navades. Els ànecs tenien moltes ganes d'estar frescos i d'anar sense problemes. Diuen que a l'altra banda, més cap al nord, hi ha un llac amb molta aigua que tindrem més sort. Diu que d'una rascosa baixa sense fi, volíem que hi fèiem aquí. Però abans d'arrancar el vol, van voler acomiadar-se del seu veí. Per això van anar a l'altre cantó de l'estany a veure el gripau. Quan hi van arribar, un dels ànecs va diamablement. Bon gripau, amic nostre, que vius aquí. No és gaire agradable el que hem de dir. Marxem cap a altres aigües o un nou indret, perquè aquí ens voriríem de gana i de set. El gripau, en sentíquestes paraules, es va posar molt trist i potser també es van pipar una mica, perquè en el fons no volia quedar-se sol. Però això va preguntar, i on anireu, digueu-me si es pot saber, sense els veïns de sempre, allò que faré. Les llarges nits d'estiu que hem compartit sense vosaltres ànecs. Oh, que avorrit! Els ànecs li van explicar que se'n volien anar. Cap a un estany on l'aigua no s'acabava mai i, com que els se'ls havia greu marxar, també es van entristir. Ja anaven a enprendre el vol quan tot d'una al gripau va raucar com si cantés una cançó molt trista. Ai, si tingués les ales dels meus amics, amb ells me n'aniria bé lluny d'aquí. Abre de costumar-me a viure sol. I si l'estany se seca, viure el riarol. Ah, si pogués tot d'una també volar, amb vosaltres vindria. No em vull quedar. Els ànecs van mirar-se'l una a l'altra i van moure un amic al coll, ensenyal d'adopte. Per estar una bona estona pensant, pensant... A la fi, un d'ells va xivxiu, vegeix alguna cosa a l'orella de l'altra i després va dir content. He trobat la solució i ara ja sé què farem. El problema s'ha acabat perquè tots tres marxarem. Visca, visca, és un bon dia per volar i fer via. Tots tres van estar-hi d'acord. Havien trobat la solució i només calia que el gripau sigui una promesa als dos ànecs. Durant el viatge no podria obrir la boca per dir res. Ell va estar-hi d'acord, però abans es va voler assegurar que ho havien tès bé. El viatge serà llarg, va dir gripau, moïnat. I hauré d'estar ben callat i sense poder obrir la boca. I si algú em fa una pregunta, no la podré contestar, això mateix van dir els ànecs. Queda prohibit, parla. Sí, sí, el gripau els va donar la paraula que durant el camí no obriria la boca per res del món. Però tenia un dubte, com s'ho faria per volar si no tenia ales. Ell, que només podia fer petits saltirons de pedra en pedra o de marge en marge. Un dels ànecs, el que havia tingut la idea, li va donar la resposta. Portarem una branqueta al bec ben agafadeta. Tots dos, un per cada cap, i amb la boca ben tancada tu hi hauràs d'anar penjat. I jo, al mig de tots dos vosaltres, va dir el gripau molt content, podré contemplar el paisatge des de llidal i la gent, o que ve volar pels aires com si anés dins d'un avió. Amics, que feliç que sóc, m'heu trobat la solució. I de seguida es van posar en camí. Des de terra, per l'horitzós, veien dos ànecs de coll llarg volar en cel allà i portant un branquilló, i al mig del branquilló també s'hi veia un gripau ben agafat amb la boca. Ja feia una bona estona que volaven, i faltava poc per arribar al nou estany. Tot d'una, a baix vam veure una vinya, i entre les rangleres de seps, dos pagersos que acabaven la terra. Fixa't, company, mira'l laire, que no saps el que hi veuràs. Un parell d'ànecs que porten un gripau ben agafat. I tant va contestar l'altre pagers estrenyat. No hi havia vist mai una cosa així. I el gripau s'aguanta agafant-se amb la boca a la branca. Deu anar cap a l'estany. Si ho expliquem, no s'ho creurà ningú. El gripau estava molt content, perquè sentia com parlàvem d'ell. Li agradava molt que els pagersos admiressin la seva força. I tot el que havia promès als 12 anys, que no obriria la boca, no es va poder estar de contestar. Mireu quin parell de ximples, dos pagersos desgraciats. Ep, escolteu el que diuen de veure'm ben estrenyats. Pagersos, n'heu vist de vinyes, això no es discutirà. Ara bé, el que són ases mai no n'heu vist volar. I a partir d'aquí, ja sabeu què va passar. I com es va acabar l'història, oi? És tal com us ho imagineu. El pobre gripau va caure estaballat al mig de la vinya i va quedar aplanat com una truita. Això sí, ben mort. Diuen que si parles massa et pots ben equivocar. Si no, mireu el que passa quan no pares de xerrar. Allà dos anys hi viuen, però no tenen veí. Era un gripau molt simpàtic, que xerrant es va morir. Vet aquí una vegada. Les dues balletes. Conta popular català. Hi havia una vegada dues germanes balletes que vivien en una caseta a la muntanya. M'alvivien dels formatges que feien de quatre cabres. No hi havia una caseta. No hi havia una caseta. No hi havia una caseta. No hi havia una caseta. No hi havia una caseta. No hi havia una caseta. M'alvivien dels formatges que feien de quatre cabres, d'unes pomeres, d'uns ous d'unes gallines... I poca cosa més. Una es deia margarida. L'altra rosella. La margarida era la gran i la més llesta i astuta. que no sent com una criatura, i feia cas de tot el que li deia la seva germana. La Margarita sempre havia tingut enveja de la germana petita, i sense que ho sabés ningú, li havia anat espantant tots els pretendents, i cap de les dues no s'havia casat mai. Esclar que tot això ara ja feia molt de temps, i ara tenien les cares arrogadetes, les verbetes punxegudes i els nassos despervè. Tant mateix, la Margarita encara tenia gelos de la germana, però ho dissimulava tan bé com sempre, i la Rosella mai no es va donar de res. Un dia, van saber que havia de passar per aquelles muntanyes al fil del rei, que era un brit sap vell i de cor tendre. Deien que darrerement se'l veia molt trist, i els seus amics feien corre que tenia ància per casar-se, però que no trobava cap noia que li agradés prou. La Margarita, des d'acabar sentia dir que venia el príncep, va tenir una idea que, per una banda, li podria solucionar la vida la poca que li quedava, i que per l'altra li faria treure del davant per sempre més la bàbua de la Rosella. Germana meva, et casaré amb el fill del rei. La Rosella va riure cor que vols creient que la seva germana li acabava de dir un acudit, però la Margarita ben sèria va continuar. No riguis i fes tot el que jo et mani. Ara mateix et fiques el pols a la boca i no paris de xumar-lo tota la nit, tota la nit i demà fins que jo t'ho digui. I ara, per què? Amb el dit amb remull s'inflarà l'apell. Es farà el 90 i et quedarà tan bonic com quan tenies 15 anys. La Rosella va fer cas de la seva germana com feia sempre. Al cap d'uns dies la Margarita va anar a veure que tal marxava aquell pols i va comprovar que a força de xuclar-se'l tota la santa nit i tot el dia s'havia transformat en un ditet adorable, com el d'una princeseta, cosa que feia un contrast terrible amb la cara rugada de la pobre dona. Serem riques. Ara escolta, explica la Margarita, el príncep no t'ha de veure més que el dit. Va instal·lar la Rosella a l'habitació a les fosques i ella s'ha d'anar a pasturar les cabres pels voltants de la caseta. Efectivament, el fill del rei es va acostar i la Margarita quasi és mort d'emoció, d'admiració i de por al veure aquell esplet de joves nobles, criats, patsges, enmig de tots, el fill del rei, més alegre i majestuós que ningú. El príncep, en veu amable, li va preguntar, viviu en aquest meset? Sí, senyor príncep, Margarita era lletja, però sabia fer-se la simpàtica. M'agradaria senyor, va dir després d'una reverència servil, obcecar-nos amb un got de llet calenta. Si voleu entrar a casa meva, i vagi al príncep al seu petit seguir-s'hi fins al davant de la casa. La Margarita ja anava explicant que vivia amb la seva neta, que es deia Rosella. És molt joveneta, senyor, no ve de pagèsos, no? Que el seu pare era noble, però tant ell com la seva mare es va morir, i jo l'he pujada tota sola. No sé què faria amb l'una sense l'altra. I Margarita el dia això em va fer un somriure tan innocent que va arribar al cor del jove. El príncep, amb l'ància de conèixer noies joves, va demanar que la fes sortir. Ai, senyor, em sap greu, però és tan bonica i tan tímida que no gosa mostrar-se. El fill del rei era presa d'una gran emoció, i s'oblicàvem a calorament veure-la, i la Margarita, com qui té un tresor, s'hi resistia. Finalment, va aparentar que adoptava. Doncs, mireu, senyor, ella encara és el llit. Puc fer-ho que us ensenyi? Ai, que us ensenyi? La cara no, no voldrà pas, és molt vergonyosa. Una mata, tampoc, però podríem fer una cosa. On dit, si que us el podrà ensenyar? El fill del rei tenia el cor inflamat de veritat i bastari d'acord. Estava en aquesta edat tan perillosa en què un home és capaç d'enamorar-se d'un home d'una dona bonica, d'un ratx de l'ulluna en el bosc. La Rosella ho escoltava tot des del llit i estava tabalada de veure com la seva germana era capaç d'inventar tants embolics, però esclar, ella sempre li feia cas en tot. El príncep va entrar a l'habitació amb dos cortesans i quasi a les palpentes van arribar fins al llit. La margarida només duria a la mà un espelma. Caríssima Rosella, diria el príncep amb gran cortesia, jo, príncep, pareu d'aquell regne, ho saludo respectuosament. La Rosella, tapada cap i tot, va respondre a la salutació amb dues paraules minses, però amb la voeda més fàcil. El príncep va entrar a l'habitació amb dos cortesans, i quasi a les palpentes van arribar fins al llit. El príncep va entrar a l'habitació amb dues paraules minses, però amb la voeda més fineta i dolça que va ser capaç de fer, que ell va sentir rebotar en mig del propi cor. Va fer sortir el dit polze de sota els llençols. El jove, il·luminant només per la pelblera de l'espelma, va veure aquell dintre rosat i blancíssim, suau i jovenil, i va caure a genollat mentre que el cor li batia fortament. De seguida la margarida els va pregar polidament de sortir de la cambra. No fos cas que algú comencés a donar-se de la farsa. I a fora el fill del rei va dir, margarida, no m'ho nageu. Vull casar-me, com més aviat millor, amb la vostra neta. És cert que té la sang noble, pel seu cúttis o conec, i no en trobaré un altre que tingui una dolçó de veu com la que ella té. Senyor príncep, però m'agradaria respondre seriosament la vella, però no. Com voleu que escasi aquesta tendra i verconiosa d'un zella? Ah, no, no, no li puc pas demanar. El príncep insistia apassionadament, i la margarida feia veure que se dia contra cor, fins que finalment va dir que consentia amb la condició que la núvia estigués tapada fins després del casament. I tal, dit el fet, el feliç núvi va enviar els seus homes a cercar tot el que calia, i en els dies següents la margarida, única encarregada de tenir cura de la seva neta i preparar-la pel dia memorable, revia meravellosos vestits, riquíssimes joies, regals d'oni i plata, que ella guardava amb un racó tot secret. Aquest d'una setmana s'organitzava el seguís i cap a Palau, la rosella tapada tal com havia demanat. Anava seguida del fill del rei, dels consellers dels Cortesans, i de la margarida, que semblava una senyora de la nooblesa tan ben vestida com anava. Els ancians reis esperaven assabentats de tot el que el príncep els havia dit, i la boda va ser festuosa, de les poques que s'havien vist a la contrada. Acabada la cerimònia nobcial, la margarida va dir al príncep que, com a ella era vella i pobre, i els seus costums eren senzills, no sabria acostumar-se a la vida de Palau, no sabien tornar-se al poble. I el va obligar el tros de pa del fill del rei a jurar-li que no anirien a veure ni la farien buscar mai. A aconseguir aquesta seguretat es va vendre tot els regals de valor que havia anat amagant, i amb una bona bossa plena de monedes d'or es va instal·lar en una caseta molt ben parada, sentint en el seu cor al plaer dels benjetius, és a dir, a la gran cel dels embolics, i les desgràcies que esperaven a la seva germana. I mentre tant l'enamorat príncep va voler veure la cara de l'esposa a la nit del casament, i quan després de forsejar molt va aconseguir destapar i veure la cara de l'infel·lís vella, de primera impresió el va deixar sense l'e. Després es va enreviar tant que no va poder evitar agafar-la com un fardell i llançar-la per la finestra. Però el destí, o potser la casualitat, va voler que la rosella no s'estavellés contra la terra, sinó que caigués damunt un macís del plantes del jardí que voltava al Palau. La qual cosa li va salvar la vida, però va quedar tan baldada que no va tenir forces per a xacar-se, i va passar allà tota la nit amb uns ous i ous que haurien trencat el cor de qualsevol pel mal que tenia tots els ossos i les punxades. Però ningú no la va sentir perquè era a la part de darrere del Palau. Eus així que, cap a la matinada, va passar per allà tres belles bruixes, i la vam veure estenallada i jamagant en mig dels metolls amb la camisa de dormir, i li vam preguntar què tenia, i la rosella els ho va explicar tot fil per randa. L'espectacle i l'història els va fer tanta gràcia que ploraven de tant riure. Al final, la més bella entre riotes va parlar així. Vésquina desgràcia, pobra dona, si ens hi trobéssim nosaltres, bé que ens agradaria que algú tingués compassió. Què us sembla? Si la fem feliç, va, donem-li un do, i tot seguit es va posar seriosa i va dir per fat i fat que la meva mare m'ha encomanat el que ara diré que sigui ben veritat que aquesta iaia es torni de 19 anys. I si va tornar, la segona diré per fat i fat que la meva mare m'ha encomanat ara diré qui sigui tan veritat que aquesta fadrineta es torni més bonica que el sol. I si va tornar, i la tercera diré per fat i fat que la meva mare m'ha encomanat el que ara diré que sigui ben veritat que sempre parli o faci amb veu melodiosa. I també ho va tenir. Les tres bruixes s'en van anar després de demanar-li que aquell encantament fos un secret. I la rosella tot d'una es va trobar joveníssima tan bonica que la seva cara lluvia com el sol. I cada vegada que parlava, la seva veu sonava com una música. Quan el príncep es va despertar aquell matí, el primer que va pensar és que tot havia estat un mal son. Però malauradament anava recordant i es va obligar a mirar per la finestra a veure on havia anat a parar aquella mena de monstre amb qui l'havia encasat. I vè't aquí que va veure una preciosa donzella encara entrevista a les flors del jardí. Si mai no havia vist una noia tan bonica que potser anava begut, dió. I estava preocupat. Va córrer escoles avall, armant un gran rebomboni fins a arribar al jardí i allà va agafar la seva rosella a pès de braços i la va omplir de besades d'amor i d'àgrimes de penediment i vinga a demanar-li perdó. No ploris, príncep, meu va dir la graciosa rosella amb la veu seductora. Això que t'ha passat, ho he llegit jo en comptes de príncep i princeses com nosaltres. Deu ser que algun bruxot tan cantat per uns moments i per això no m'has vist tal com era. El fill del rei encara va estimar-la més per mostrar-se tan bona i comprensiva i a partir d'aquell dia van ser molt feliços. Però a mesura que anaven passant els dies la margarida s'estranyava de no sentir a parlar més que de la felicitat dels esposos. La molt pèrfida esperava que el príncep fes matar la seva germana o almenys la tanquesa a algú que la vols per sempre més. Per no tornar-se a boja de gelos, un bon dia es va presentar el palau. La rosella es va alegrar molt de veure-la i la va abraçar tot amorosa. Com tu has fet per tornar-te jove, rosella, va preguntar sense fer compliments, la princesa va obrir la boca i no sent per explicar-li però va recordar temps que les bruxis li havien demanat per fer res. I va improvisar amb molta precaució que havia demanat a un cuirater que l'inflés per la cama tal com es preparen els cuïnos per contenir el vi. No esperava que se la cragués però la margarida s'ho van passar del tot i sense acomiadar-se, presa d'enveja i reoncúnia se'n van anar corrents a cada primer cuirater que va trobar i li va demanar que l'inflés. El cuirater és clar, no volia, però en veure els diners que li oferia va acabar sedint. La va fer estirada molt a la taula, li va lligar una cama, li va fer un trau a l'altura del turme i es va posar a bufar amb les manches. La pell de la vella comença a ativar-se, les arrugues van començar a esborrar. Margarida, tot i el dolor, es sentia més lleugera, com si anés a envolar-se. Amb un mirall anava comprovant que sí, s'inflava que sí, que se li anaven les arrugues però que seguia vella i lleigia i estava rabiosa. Cridava el cuirater que l'inflés més i més i el cuirater ho anava fent fins que va passar una cosa horrorosa. La vella, Margarida, va explotar com un globus i d'ella no se'n va cantar mai més ni gall ni gallina. El príncep i la Rosella van viure amb els anys i van fer molt feliços i darrere a la porta hi ha un plat de confits que tots hi fiquen els dits. La vella és moltänderncioná modelo nooit