Vet Aquí Que... del 10/1/2019

Benvinguts a Babilònia, on la cultura és la protagonista. Un espai de crítica cultural que cada dijous de 9 a 10 del vespre comentarà als millors llibres les exposicions més interessants, els concerts més emocionants, les pel·lícules i obres de teatre més destacades de la cartallera, sense deixar de banda el debat de la més rabiosa actualitat. Ja ho sabeu a Babilonis, no us ho perdeu, dijous de 9 a 10 del vespre, Babilònia. El just a la fusta, parlem de tot el que passa Sant Just. Hi haurà alguna aprensa que ja aconseguirà entreure qui eren tots els empresaris que anava amb ell, que fins ara mutis. 400 pisos per vendre. Si se l'ha pagat de la seva butxaca, ningú li pot dir-la. Busco sempre aquella notícia, una mica positiva. Tant d'èxit de públic que està omplint, gairebé cada dia. Sí, volem veure un d'aquests grups més de casa, i amb moltes oportunitats molt festivals. T'equivoques en un penal, en un basse a Madrid. Pots quedar classificat a partida. Tot se soluciona, amb el temps tot se soluciona. Just a la fusta, vivim Sant Just en directe. Cada matí de 10 a una. Foto de la Laura Roma, moltes emoticones, un equip graciós, un acudit de la Laura. La Laura menja amb pizza a Roma. Ara que ho compartim tot, podem compartir molt més. Amb mans unides compartim un objectiu. Acabem la fam al món. I per això desenvolupem projectes a 60 països. Planta-li cara a la fam. Entre mans unides.org i comparta el que importa. Gràcies. Hola, som el grup Marc. Mestres avies recuperadores de contes. Formem part de l'Associació de Mestres Roses Sensat. I avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. Bona tarda. Vet aquí que, en aquell temps, que les bèsties parlaven i les pedres cantaven... Aquest conte es diu La Cua del Retolí. És una llegenda sarda. Vet aquí que una vegada hi havia un pagès que era molt pobre. Era tan de pobre que per esmorzar només tenia un tros de pa i un got de llet. Un dia, mentre esmorzava, va sentir el repic de les campanes de la iglesia. I va pensar, ui, les campanes toquen a missa. Així es va xacar de la taula, va posar el got de llet i el tros de pa dins l'armari del menjador. I va sortir de casa. Quan va tornar de missa, va ouvir la porta de l'armari. I va veure un retolí que estava davant el got de llet. I sabeu que va fer el pagès. S'hi va anar acostant a poc a poc, molt a poc a poc, sense fer soroll i nyac. El va agafar per la cua i li va arrencar. Ui, quin mal m'has fet? Va protestar el retolí. Torna'm de seguida a la cua, que demà, en caso, i la meva retolina, no vol un marit escoat. Fem un tracte. Va contestar el pagès. Et tornaré a enganxar la cua, si em portes un got de llet, com el que t'has begut. Afanya't a portar-me'l, que tinc, tinc molta, molta gana. El retolí no va fer gaire bona cara, però va pensar que el millor que podia fer era anar-se'n corrents corrents a veure l'ovella. Quan hi va arribar, li va dir, estimada ovella, dóna'm llet, que la portaré al pagès i m'enganxarà la cua. Demà, en caso, saps? I la meva retolina no vol un marit escoat. L'ovella li va respondre molta calma. Oh, jo prou que t'endonaria de llet, però abans necessito menjar una mica d'herba fresca. El pobre retolí se'n va anar corrents, corrents, cap a un camp, sembrat, sembrat. El color de la terra era marró, i només es veien uns petits vins de l'herba que despuntaven, despuntaven entre els terrossos. El retolí va cridar ben fort. A mi, camp! Dóna'm un manat d'herba fresca per l'ovella, que em donarà llet pel pagès, que m'enganxarà la cua. Demà, en caso, saps? I la meva retolina no vol un marit escoat. Ah, ja t'endonaria d'herba, però abans necessito aigua de la font, perquè creixi, perquè creixi ben de pressa. Va respondre ell molt trist. A mi, tot i que estava cansat, va córrer sense parar, fins a la font. Fonteta, dona'm aigua, la portaré al camp, que té 7, i em donarà herba per l'ovella, que em donarà llet al pagès, que em tornarà a enganxar la cua. Demà, en caso, saps? I no puc presentar-me escoat davant la meva retolina. Però la font en real li va contestar. No puc donar d'aigua, perquè la xeta no rege. Hauries d'anar a cal llauner, a demanar-li que vingui a reclar-me-la. Ai... Ai, el retolí, molt impacient. Per recuperar la cua, va córrer com un llam a casa de llauner. A veure, li va dir d'una tirada. llauner, ajuda'm. Vés a reparar la xeta de la font, que em donarà a aigua per regar el camp, que em donarà a herba per l'ovella, que em donarà llet per al pagès, que em enganxarà la cua. Demà, en caso, saps? I la meva retolina no vol un marit escoat. El llauner, sense perdre la calma, li va contestar. Si em portes un parell dels frescos, per fer-me una truita, aniré a la font i arreglaré la xeta. El retolí se'n va anar ràpid a trobar la gallineta. Ai, gallineta, m'hauries de donar dos ous per llauner, que ha de reclar la xeta de la font, que em donarà aigua per regar el camp, que em donarà a herba per l'ovella, que em donarà llet per al pagès, que em enganxarà la cua. Demà, en caso, saps? I la meva retolina no vol un marit escoat. No te'l puc donar, no te'ls puc donar als dos ous. Abans necessito menjar un grapat de cagó. Hauries d'anar al forner i demanar-li un grapat de cagó. El retolí, mig mort, se'n va anar de dret al forner, que tot, tot, tot acabava d'obrir la seva botiga. Forner, donem un grapat de cagó per la gallineta, que em donarà un parell d'ous per llauner, que arreglarà la font del poble. Amb l'aigua regaré el camp, que em donarà un manat d'herba per l'ovella, que em donarà llet per al pagès, que em enganxarà la cua. I és que demà, en caso, i la meva retolina no li agraden els retolins escoats. Si em portes llenya, pel forn et donaré cagó. Li va contestar al forner. El retolí ja no podia més, però, com que volia recuperar la seva llarga cua, va córrer vellós cap al bosc. Quan va arribar, va trobar un munt de llenya, feia un gos a veure el retolí, em va replagar un feix, i se'n va anar de dret al forner. Llavors, el forner li va donar cagó, que ell va portar la gallina, que li va donar un parell d'ous, que ell va tornar al llauner, que va anar a reparar la font, que li va donar aigua, que la va anar a portar el camp, que li va donar herba, que ell va portar la ovella, que li va donar llet, i que ell la va portar al pagès, i, finalment, el pagès li va tornar a enganxar la cua. I llavors el retolí se'n va anar corrent, corrent a casar-se amb la seva estimada retolina, que ja l'estava esperant. El retolí d'aquest conte, per poder-se casar lluint una bona cua, s'ha hagut de ben esforçar. De vegades, l'és no és fàcil, que et costa molt de guanyar. Fa molts i molts anys, a l'entrada del Mar Negra, hi havia una ciutat pròspera nomenada Troia. Els troiants tenien un gran tresor, la princesa Cassandra. Era tan bonica, la princeseta, que ja de petita, i ara els venjoralla i el tat el rei de Troia, amb l'esperança de ser dignes a casar-se amb ella quan fos més gran. La princesa Cassandra era tan corajada, que a les mitjnes dormia el temple d'Apollo, perquè ningú no se la pogués emportar. Próna nit, el deu Apollo es va fixar en la princesa, i va sentir que creixia dintre seu amor, i un desig més gran que el que havia sentit, des de l'amor de Jacim, el seu amic adolescent, va dir, m'esperaré fins que siguis una dona Cassandra, i seràs meva. Es va jupir, i li va fer un petalorella. I amb el seu alè, Apollo li va otorgar un do, el do de la profecia. De manera que quan Cassandra es va despertar, era encara més meravellosa que abans, perquè podria sentir bon llunyades, que parlaven de coses que passarien. Quan va esclatar la guerra, i entre els grecs i els trullants, el rei i les reines sovint li preguntaven, com acabarà aquesta guerra tan terrible a Cassandra? Però ella no sabia, perquè la veritat encara era massa lluny. Era com una figura l'horitzó, borrosa per la distància. Quan Cassandra tenia 16 anys, en plena guerra, Apollo va tornar per reclamar-la. I tot feixent, deia rugant, el teu va irrompre la seva cambra, i va dir, ja n'hi ha prou d'esperar. He vingut a buscar-te. Cassandra va respondre, em sento molt honorada, Apollo, però he decidit ser soltera. Oh, però jo sóc el villant, Apollo, l'immortal, mira qui té la meva lira, no no, si tant me fa. Sisplau, però és que jo t'estimo, Cassandra. Et vaig donar el do de la professió, vaig besar les teves orelles, jo et vaig fer tal com ets. Cassandra llavors es va posar vermella. Va ser tu? Jo estava dormida, m'hauries d'haver despertat i preguntar-me si volia el regal que m'ho faries. T'ho el torno, el teu regal. Pèn mal. Apollo es va sentir molt ferit, molt ofès, molt humiliat. Mai ningú no l'havia rebutxat. Ai, el teu més bé i més perfecte. Un regal dels lleus no es pot tornar, les va lamentar. I va afegir al menys, Cassandra, fes-me un petó. Cassandra va pensar que no hi havia cap mal a fer un petó a una persona que t'estima. I es van besar. Però, Apollo, amb el seu ale, ja que no li podia prendre el primer dol que li havia donat, ni ganes que en tenia, li va traspassar un segon dol. Segueix fent profecies, princeseta, va disfornar-hi i la va apartar bruscament. Ara estàs més dotada que abans. Quan Apollo va haver marxat, Cassandra va començar a tenir tot de visions terribles, incèndies i sangues, pases, un cavall gegant, beixells i hombres, el rostre tan bonic de que Cassandra va empolidir. Va córrer a quitar els seus pares. Ara sí que podia contestar la seva pregunta. Para, mare, els grecs guanyaran, els grecs us assassinaran, ja me'n faran presonera. Ho he vist tot. Calma't, criatura, que no ho veus, bé, això, has tingut un mal son. Vés a descansar, troia no córrer cap risc, va dir el rei. Que troia així incendiarà, criava Cassandra, que no ho entens, ho he vist, he vist com exclamava, troia així incendiarà. Però com més es desesperava, que Cassandra més comentaris feia en els troliants. La princesa Cassandra s'ha tornat boja. Quin drama. Tanta belleza i tanta bogeria a l'hora. Perquè Cassandra havia estat malaïda, ja us ho podeu imaginar. Apollo l'havia castigat a no ser creguda mai. En poc temps, els cabells que abans eren foscos, els van tornar grisos a desesperació. La belleza li va desapreixer, i la cara se li va arrugar tota. Es va esquinsar les vestidures i corria pels carrers a durant la gent que trobava. Els grecs tenen un pla enviaran un cavall, o ningú no la creia ningú. Aquesta va ser l'arrengel el teu apollo per haver ferit el seu orgull. El cap de 10 anys a guerra, els grecs van construir un cavall. Un immense cavall de fusta gairebé tenal com la porta de la Moralla. I el van deixar allà abandonat. Com un tribut a Troia, a la ciutat dels caballs. I se'n van anar a marellar com si els retiressin del setge. I tot el que va quedar va ser les marques negres d'un miler de fogueres que Cassandra cridava desesperada. Cremeu, cremeu el cavall, és un parany! Però ningú no li feia quasi. Només era una boja vestida en parracs que corria pels carrers amb els ulls fora d'hòrbitre. Els trullants van creure que havien guanyat. Que els grecs s'havien donat per perduts, que havien marxat per sempre i que els hi deixaven un tribut al seu balon. I van entrar al cavall de fusta a la ciutat i el van deixar a la pressa del mercat. Després van començar a ballar el voltant seu per celebrar la victòria. Cremeu-lo, destruiu-lo! S'esgarga'm allà va Cassandra, que no sentiu la dringadissa de les armadures dels soldats que hi ha dintre. Però la maledició de Polo, tal com havia condemnat que Cassandra va condemnar els trullants. No van fer cap cas de la princesa, que cridava que la flota, una amiga, tornava a calpar la platja, que els soldats grecs sortien del cavall de fusta, que obrien les portes de la muralla, que els alemics estaven a punt d'entrar a la ciutat i destruir-la. I tot va passar exactament tal com ella havia predit. Els grecs van calar foc dels edificis, van saquejar els temples, van assassinar el rei, la reina, els habitants, a Cassandra el van condemnar l'esclavitud. I, mentre tant, el cavall de fusta s'ho mirava tot, des de dalt, i semblava que deia jo sí que et creia, incesa, i jo t'he cregut sempre. Vete aquí una vegada. En el temps dels cavallers de la Taula Radona, un bon dia, el rei Artur i els seus cavallers van sortir de casa. Durant la cacera, Artur va veure un servo blanc. El servo blanc el va mirar directament als ulls durant un moment i després va fugir cap al dintre del bosc. Els servos blancs són molt rars i són un portal cap als resmons. Així que Artur, sense dubtar, va partir darrere de la misteriosa criatura sense esperar els seus companys. Des sobte el servo les va girar per enfrontar-se Artur i llavors es va transformar en una enorme cavaller vestit per una armadura. I amb un cop del seu braç vestit de ferro, el cavaller va fer caure Artur de seu cavall, li va posar el peu sobre el pit i va envainar l'espasa i li va dir Artur, prepareu-vos per morir. No temo morir, va dir Artur. Però vos perdreu l'honor atacant-me d'aquesta manera perquè vos porteu armadura i jo una roba de casa. Lluitarem vos si desitgeu però deixeu-me tornar al castell o posar-me l'armadura llavors tindrem una bralla justa. El cavaller va fer una rialla us perdonaré amb una condició i és aquesta que em prometeu tornar d'aquí a un any i un dia amb la resposta a la pregunta que ara us faig. Què és el que les dones volen més que res? Si aconsegueu portar-me la resposta correcta us perdonaré, si no us tallaré el cap. D'acord? D'acord. Va dir Artur, ves quin remei. Sense dir res més el cavaller va desaparèixer el bosc i Artur va tornar al seu castell i allà va explicar l'aventura als seus cavallers i la seva intenció de passar els propers mesos que volcant per tot arreu buscant la resposta a la pregunta i va veure un silenci mentre els cavallers assimilaven les notícies però llavors si regal van un dels seus millors cavallers va donar un pas endavant i va dir senyor meu, deixeu-me anar amb vos i Artur i Galvan van partir en la seva emissió i allà on anaven preguntaven a la gent què era el que les dones desitjaven més que res Bon sexe! deien alguns picant l'ullet Diners! deien els cínics Robes fines! deien altres i més robes fines que amagaven alguns marits Ai, un marit nou sospiraven algunes dones semblava que tots els preguntats tenien coses diferents a dir Artur i Galvan van escriure totes les respostes en una llarga llista amb l'esperança que alguna fos la correcta i quan l'any s'acabava van dirigir-se el vos per reunir-se amb el cavaller i anaven amb el cor trist perquè intuien que cap de les respostes apuntades era la correcta i tot que volgan van arribar a un encrovament de camins de la llarga llarga i havia la dona més espantosa que havíem vist mai tenia grenyes en lloc de cabells les seves pelles que molts estava cobertes d'enafres socorants els ulls eren petits punts vermells enfonsats profundament en la cara i la boca era com un tall profund i se li veien uns ullals groguents tenia les mans murpes i feia una olor tan espantosa que els cavallers, els cavalls es van espantar o no es dirigiu, vells nois va dir amb veu grignolant per turba fan el seu cavall eh, bé, això senyora estem en una missió oh, una missió, eh va riure aquella mena de bruixa pel que he sentit no he tingut molt d'èxit es van quedar parats com ho sabia què voleu dir? tenim molts respostes és igual quantes respostes tingueu vas copir la bruixa, no us serviran de res si no teniu la correcta el cor d'artur va bategar amb força senyora, si sabeu això sabeu també la resposta a la pregunta oh, si que la sé llavors, per l'amor de Déu, dieu la ius recompensarem tot allò que vulgueu no és hora el que desitjo només us diré la resposta si un dels vostres cavallers si es va aturar a burlet amb els ulls de por fixats en galvan si un dels cavallers promet casar-se amb mi senyora va dir Artur incòmode no vull ser gruller, però podria demanar cap dels meus cavallers que es casés amb vos marxeu doncs, perdeu el cap si voleu a mi més igual Artur estava a punt de continuar la marxa però Galvan va dir, senyor espereu si aquesta dama ens dona la resposta a la pregunta jo em casaré amb ella però què dieu, Galvan? va dir Artur sorprès si ens dona la resposta per repetir el que veiem veu ferma em casaré amb ella oh, bé, aplaudia la bruixa m'agradeu, Galvan sou no tan bé jo els va dir la resposta a la pregunta i van continuar el viatge amb la bruixa que volcana amb ells però Artur no va escriure aquella resposta a la llista tenia l'esperança que el cavaller estigués satisfet amb una de les respostes que ja tenia ni que, per tant, Galvan no va ser satisfici quan van arribar al lloc de reunió van trobar el cavaller esmolant una d'estral Artur li va donar la llista i ell la va llegir i quan va haver llegit fins a l'última resposta va rugir Artur, prepareu-vos per morir i la resposta no és aquí Galvan va fer un pas endavant i va dir, espereu tenim una resposta més i és aquesta o el que les dones desitxen més que res és el poder de decidir sobre les seves pròpies vides una expressió de furia van no volar la cara del cavaller aquesta és la resposta correcta va grunyir furiós i va desaparèixer el bosc us ho vaig dir va cloquejar l'arpia anem, Galvan, anem a casar-nos i Artur, Galvan i la Bruixa van tornar a l'acord tothom es va a l'agrada veure tornar vius als dos cavallers però també els va sorprendre l'estanya criatura que portaven quan la gent es va assabentar que Galvan s'anava a casar amb allò es va fer un silenci tots es van compadir del destí del poble home però una promesa és una promesa Galvan i la Bruixa es van casar aquella nit després d'un depriment banquet de noces els novis van marxar les seves estances m'hoquejar ni grunyint com un sang l'esmàtic l'arpia es va ficar llit sense valor per acostar-s'hi Galvan passejava amb un cavall a l'altre estrem del dormitori per filla per fer el cap i el vener cridava amb les gotes de saliva penjant de la seva boca sense llavis això de ser un matrimoni de debò veniu aquí i veseu-me que el van marxar a fondre es va dirigir llit si va ficar va tancar els ulls va apretar l'estómac es va inclinar i va besar a... bé fa dir una veu dolça no està tan malament, oi? Galvan va veure els ulls i va veure el llit al seu costat la dona més bonica que havia vist mai senyora estic avergonyit, ja no sabia però com és possible avui era una bruixa més espantosa i ara sou sou tan vella i la va estranya decidir i va començar a vasar-la amb desig i a la matinada dos-dos se sentien satisfets Galvan va dir ella la meva belleza no es mantindrà i llavors d'explicar el seu estasiat marit com la seva madrastra l'havia encantat valensa de la neglomancia i li va dir amb aquest petó que era la física que pesava sobre mi però només durant mig dia així que ara ho he de triar voleu que sigui vella durant el dia i us honori el acord davant dels vostres amics però lletja la nit quan estiguem sols o prefereu que sigui vella de nit com ara, per vos però horrible i vergonyant de dia Galvan va pensar durant només un petit, petitíssim moment i de seguida va dir senyora us deixo la elecció a vos ella va ser un riure feliç i va dir, aquesta és la resposta correcta dient això heu trencat la segona part de l'encanteri ara seré bonica sempre tot el temps i se li va tirar el coll aquesta és una llegenda del cicle artúric adaptada per Tim Boyle i publicada al llibre ve't aquí una vegada tot això que us he explicat ha passat o no ha passat si no ha passat és mentida i si ha passat és veritat i val més creure-ho que anar a veure-ho estigueu-me cap a la feda i veu-me que veu-me que veu-me que veu-me que veu-me que veu-me que veu-me que veu-me que veu-me que veu-me que veu-me que veu-me que veu-me que veu-me que veu-me que veu-me que veu-me que veueu-me que veueu-me que veu-me que veuen 감사합니다