Vet Aquí Que... del 17/1/2019

And... Samsung Benvinguts a Bavilonia, on la cultura és la protagonista! En un espai de crítica cultural que cada dijous de 9 a 10 del vespre comentarà als millors llibres les exposicions més interessants, els concerts més emocionants, les pel·lícules i obres de teatre més destacades de la cartallera sense deixar de banda el debat de la més rabiosa actualitat. Ja ho sabeu a Vilonis, no us ho perdeu, dijous de 9 a 10 del vespre va Vilònia. El just a la fusta, parlem de tot el que passa Sant Just. Hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empresaris que anaven a ell, que fins ara mutis. 400 pisos per vendre. Si se l'ha pagat de la seva butxaca, ningú li pot dir. Busco sempre aquella notícia una mica positiva. Tant d'èxit de públic que està omplint, gairebé cada dia. Sí, volem veure un d'aquests grus més de casa i amb moltes oportunitats. T'arquivoques en un penal, en un basse madrid? Pots quedar crucificada per vida. Tot se soluciona, amb el temps tot se soluciona. Just a la fusta, vivim Sant Just en directe. Cada matí de 10 a una. Foto de la Laura Roma. Moltes emoticones, un equip graciós, un acudit de la Laura, de la Laura menjant pizza a Roma. Ara que ho compartim tot, podem compartir molt més. En mans unides compartim un objectiu, acabar amb la fam al món. I per això desenvolupem projectes en 60 països. Planta-li cara a la fam, entre mans unides.org i comparta el que importa. Infoconsum, l'APP dels consumidors autosuficients. Descarrega-te-la. Disponible en l'APP Store i Google Play. En cas de cancel·lació de vol, retard o de negació d'embarcament o barbúquing, teniu uns trets. Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de les subvencions. Fem-ho. Fem-ho. Fem-ho. Fem-ho. Fem-ho. Fem-ho. Fem-ho. Fem-ho. Fem-ho. Fem-ho. Fem-ho. Fem-ho. Fem-ho. Fem-ho. Fem-ho. Fem-ho. Fem-ho. Fem-ho. Fem-ho esp crypto. Fem-ho. Fem-ho. Fem-ho. Fem-ho. Fem-ho. Fem-ho. Fem-ho. Fem-ho. Fem-ho. Fem-ho. Fem-ho. Fem-ho. Fem-ho. Fem-ho. Fem-ho. Fem-ho. Fem-ho. Fem-ho. Davances. No m'has d'entendre. No m'has d'entendre. De contes i de rondalles, ja us en comptaré un grapat. La meitat serà mentida, l'altra meitat veritat. VESCAL A mi ets pollet. Veta sí per tots els que m'escolteu, que fa molt i molt de temps dues dones van posant dues gallines llocs a cobar un ou cadona. El cap del temps només va néixer un pollet i totes dues, i totes dues, deien que era el seu. Es van barallar de valent, crits, esgrapades i fins i tot algun estirada de cabells. Però esclar, d'aquella manera, no podien continuar. I acordaran que anirien a veure el rei perquè dictés sentència. El rei les va escoltar i en gran majestat va dir toca mig pollet per cadona. El pollet s'ha de partir i es va fer tal com havia dit el rei. Una de les dones, quan va tenir el seu mig pollet, el va rostir i se'l va menjar. L'altra se'l va endur a casa i li va dir mira et diré mig pollet i si vols menjar, vés a pasturar. El cap d'uns dies de pasturar, amb mig pollet es va trobar una moneda d'or. No se la va menjar, per por que li fes mal de panxa. La va dur a la mestressa i va estar de allò més contenta. Vés a saber si em podries trobar més. Tu, picotejant, entens prou. Però a mi me n'aniria molt bé tenir unes quantes monedes d'or, perquè haig de comprar de tot. Com mig pollet va respondre. Si vols monedes, aniré a veure el rei, que és qui té més de tot. Ah, que el rei falta gent i es va posar a caminar. Camina que caminaràs, camina que caminaràs cantava. Vaig a que el rei que té de tot, a buscar monedes d'or. Soc a mig pollet content, a que el rei falta gent. I qui en tingui, que en donui, i qui en donui, que en tingui. Veus aquí? Que al cap de poca estona de caminar es va trobar un ramat d'escarvats piloters que li van preguntar. On vas, pollet, tan content? I el mig pollet va contestar a que el rei que té de tot, a buscar monedes d'or. Podem venir amb tu a veure el rei? Sí, va contestar el mig pollet. Però els criats de la porta no us deixaran entrar. Però els criats de la porta no us deixaran entrar. Amagueu-vos sota la mi bala. A que el rei falta gent. Ja tenim en mig pollet amb els escarvats sota l'ala caminant cap al Palau del Rei. Caminant, caminant, es van trobar un aixam d'avelles. Les avelles, veient el mig pollet tan content, li van preguntar. On vas, mig pollet? A que el rei que té de tot, a buscar monedes d'or? Podem venir amb tu a veure el rei? Sí, va contestar el mig pollet. Però els criats de la porta no us deixaran entrar. Amagueu-vos sota la mi bala. A que el rei falta gent. I ja tenim el mig pollet amb els escarvats i l'aixam d'avelles sota l'ala caminant cap a Palau del Rei. Quin mig pollet tan aixarit, deien els que passaven pel costat. Quina trassa i quina gràcia. Caminant, caminant, es van trobar una muntanya. I veient el mig pollet tan content, li pregunta. On vas, mig pollet? A que el rei que té de tot, a buscar monedes d'or? Puc venir amb tu? Sí, va contestar el mig pollet. Però els criats de la porta no us deixaran entrar. Amagat sota la mi bala. I en mig pollet, i tota la colla amagat sota l'ala, van arribar les portes del Palau del Rei. Els criats de la porta li van barrar el pas. I ets tu, què vens a fer aquí? Sóc en mig pollet content. Vinga que el rei que té de tot, a buscar monedes d'or. Qui en tingui, que en dongui, qui en dongui, que en tingui. Els criats no li van contestar. I d'un cop de peu, el van enviar el femer. El mig pollet, abans de morir de pudor, va cridar. Escarbats, ajudeu-me! Els escarbats van sortir de sota l'ala. I es van posar a fer pilotes sense separar. Amb tot el que van trobar en aquell femer poder. Els criats van anar al femer, pensant que trobarien en mig pollet mort, entre els fems. Però van trobar en mig pollet més content que unes castanyoles. I repatia, vaig a que el rei que té de tot, a buscar monedes d'or. Els criats van córrer a explicar el rei el que passava. El rei, aerat, va menar. Que portessin el mig pollet al mig de la plaça. I després hi va fer anar els soldats. I abans que el capità donés ordre de disparar, el mig pollet va fer sortir l'aixam d'avelles que tenia amagada sota l'ala. Les avelles van volar directes als soldats. I van repartir picades i més picades per orelles, nassos, galtes, i per tot arreu on hi havia un tros de pell. Aquells soldats, tan valents com eren, van tirar els fusells i calma s'ajudeu-me. Les avelles no em van tenir preu amb els soldats. També van atacar els criats, que com podien, corrien cap a casa del rei i allà tancaven portes i finestres. I el rei, quan sent aquell soroll dins a casa seva, mana que sortin les tropes i matin en mig pollet del dimoni. Les tropes van sortir el moment i desfilant van anar cap a la plaça a buscar en mig pollet. En mig pollet es veu amb gran perill i diu, muntanya surt, la muntanya surt de sota l'ala. I, plaf, es tira sobre les tropes que volien matar el mig pollet. I també sobre el Palau del Rí, que va quedar del tot destruït. Del Palau del Rí només va quedar sencer un tros. Just on hi havia les monedes d'or. En mig pollet va agafar totes les que va voler i em va deixar una pila per tots aquells que no s'ho creguessin i ho volessin anar a veure. I qui en tingui, que en donui, i qui en donui, que en tingui. I, com t'ha comptat, ja s'ha acabat. Aia, popeia, das ist eine Not. Wer schenkt wie eine Dreier zum Zuckerkoch brot. Verkauf ich mein Bettlein und leg mich aufs Stroh. Steh ich mich keine Feder und beiß mich der Hungerflor. On Cutaka és un nen de l'Índia que viu en una ciutat de la ribera del riu Ganges. L'Índia és el deixable d'un monge anomenat l'Òntica, un home molt sàvic que li fa de mestre. Una vegada, el dia de la gran festa, un rinc mercader va decidir regalar al monge l'Òntica uns pastissos. Fantàstic! Però el problema era que s'havien d'anar a buscar la altra punta de la ciutat. Quan va arribar el moment, el monjo va cridar en Cutaka. L'hi va dir. I vés a buscar els pastissos que m'ha regalat el senyor mercader. Afanya t'hi no vadis. No t'entretinguis per cap motiu, que tinc molta gana i els vull per berenar. Ai, no te'ls mengis, que et conec. On Cutaka va oveir. Va agafar la safata i va travessar xinotxant-ho tota la ciutat. El cap d'una bona estona en Cutaka va arribar al seu destí. Va trucar a la porta de cal mercader i de seguida em va sortir un servant amb un barret de cuimer. Tu i a les mans, 8 pastissets de nata, coronats amb una cirereta confitada. Espera un moment, va dir el servant, que els vull comptar. 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7 i 8. I 8 han de ser, eh? Així doncs ja els tens tots, ja pots tornar cap a casa i dones records al Monjo de Parmere. En Cutaka li va donar les gràcies, va girar a cua i se'n va anar pel camí de casa. Mentre enfilava els carrers de la ciutat, en Cutaka caminava com un autòmet, perquè el pobre era incapàs de treure els ulls dels buits, pastissos, que duia a la safata. Ai, quina bona pinta que fan, pensava el pobre nen. Així, tant a petitosos, banyadets amb nat, ui, guarnits amb una cirereta d'aquelles tan dolces. Mhh, la gana que tinc, no sé si ho podré resistir. La tentació era tan gran i tan forta, com Cutaka va aturar-se per calcular. Quan arribi a casa, el mestre em donarà la part que em correspon. Això vol dir que dels buits pastissos que hi ha, la meitat, són per mi, és a dir, quatre. I doncs, per què m'haig d'esperar? Ara me'n menjo quatre i la resta els guardo perquè se'ls menji el mestre. I no se'l va començar dues vegades, on Cutaka es van passar quatre pastissos en un moment. Tres carrers, més enllà, el nen tornava a tenir gana. Mmm, i que bons que són, es deia. I no va poder evitar de tornar a fer càlculs. A veure, ara només me'n queden quatre de pastissos. Però si no diguis res, el mestre pensarà que el mercadé només m'ha donat quatre. Això vol dir que me'n toquen la meitat i que ara em puc menjar dos pastissos més. Doncs saps què et dic? Que me'n menjo i ja veurem què passa. I sense dubtar-ho més, on Cutaka es va menjar dos pastissos. No havia fet ni cinc passes i on Cutaka ja tornava a mirar-se'ls i tornava a calcular. Ara només me'n queden dos. Li diré el mestre que només me'n han donat dos. I que el meu me l'he menjat pel camí. I on Cutaka es va menjar un altre pastís amb tota la parsimònia del món. A assegurint-lo. Amb la panxa ben plena en Cutaka caminava cap a casa només amb un pastís a la safata. Però encara no em va tenir prou, perquè el cap d'un moment ja tornava a calcular. Només me'n queda un. Però això tinc més gana. Saps què? Li diré el mestre que només me'n han donat un. I com que la meitat era per mi, doncs que ja me l'he menjada. I sense cap mena de problema en Cutaka es va crospir la meitat de l'únic pastís que quedava. Quan el Monjol va veure arribar amb només mig pastís a la safata es va posar a fer una furia. Però què ha passat? preguntava molt amb pipat on són els pastissos que jo volia per berenar. Ai, em sap greu, mestre! va contestar el nen. El servant del mercader m'ha donat 8 pastissos, és veritat. I he pensat que com que la meitat eren per mi, doncs que me'ls podia menjar. Després he tornat a pensar el mateix i me'n he menjat la meitat de la meitat. I així fins a menjar-me'n la meitat de la meitat de la meitat. I això és tot el que en queda, mig pastís. Ah, mestre, ja em perdonareu, eh? Però per aquesta misèria no va la pena ni que li que la testeu. I he dit això en cutaca, és a menjar l'últim tros de pastís que quedava davant la mirada sorpresa del Món Joluntica. Aquell volafre calculador es va menjar als butgs pastissos ell tot solet. Ah, a partir d'aquell dia el Món Joluntica és qui s'encarrega personalment d'anar a buscar els pastissos que li regalen, perquè després d'aquella experiència no ha tornat a deixar can cutaca i torni mai més. I compta comptat? Conta que va. El volafre calculador és un conte de tradició àrab oriental. Bé, aquí una vegada. Ara explicaré una llegenda recullida d'uns avis de la Roca del Vallès. L'hem titulat El Dirac de la Roca. Expliquen els avis més vells del poble que abans, cada any, quan arribava el mes de maig tothom es preparava per uns bons dies de gresca. Per celebrar que havia arribat el bon temps, durant l'hivern fa molt de fred a la Roca, tots els nois sortien de casa quan just començava a aclarejar i carregats amb unes d'estrals molt grosses i cantant a cor que vols totes les cançons que coneixien en mitja gran Rialhades, es dirigien als boscos de vora varunes del castell. El castell dels senyors de la Roca, que un dia havia estat gran i bonic com no n'hi havia d'altre, s'havia convertit per culpa d'una malaïda guerra en una pila de rocks i parets enronades. Encara faltaven molts anys perquè el tornessin a construir. Un cop al bosc, els nois triaven el pi més alt que trobaven. El tallaven de so a carrer la cosa d'estral i baixacaven entre tots perquè deien que no podia tocar el terra. Després el portaven a la plaça de l'església. Allà el tornaven a posar dret i el plantaven amb la so que mig colgada al terra i apuntalat amb taulons i pedres grosses. Durant tot el mes de maig, aquell pi presidia les festes que cada diumenge es feien a sota la seva esvelta capçada, en aquella plaça. El matí jocs pels més menuts. La Quixalla intentava enfilar-se pel tronc de l'abra, fins a les branques on podien bestar les cireres i amb mallons, que els organitzadors hi havien penjat a posta. A la tarda, grans ballades per tots els nois i noies grans del poble, més d'un casament n'havia sortit d'aquelles ballades. Els vells se ceien en cadires de boga al voltant de la plaça, contemplant com s'hi divertien els seus nets. Els dies feiners, el pi es quedava tot sol, contemplant com la gent sortia ben de matí de les cases i per anar als camps de treballar, mirant-se l'abra de raull i esperant enciosos el proper diumenge. Però el que ningú no sabia en aquell poble de la Roca del Vallès és que, d'un temps ençà, potser perquè l'empeitava la justícia o només pau desitx que ningú no la veiés, isarda com era, una vella bruxota s'havia instal·lat entre bassades enderrocades del castell. Diuen que coneixia tots els secrets de les plantes mansidoses i ramalleres i les entranyes dels animals i que podia convertir les persones en gripaus o salamandres. Hi ha qui explica que, sovint, se la veia volar, vestida amb parracs negres, a cavall d'una escombra feta de branques de bruc. Com que tota la nit feinejava amb les seves potingues, durant el dia dormia com un soc. Potser és per això que mai ningú no s'havia donat de la seva existència. Un dia de cada any, just quan començava el mes de maig, unes cançons valadreres i desafinades venien a trencar el son de la vella bruixa. Després, uns cops forts de destral a la soca d'una arbre, rialles estridents i encara més cantades. Allò era del tot insuportable i ella hi havia de posar remei, i tant si se'n vengeria. De terres de serraïns es va fer portar un drag petitó. Se'n creaven força de drags en aquelles terres llunyanes i per una bruixa com ella no era difícil fer una encarra que així. Però es veu que n'hi havia molta demanda i es va d'esperar uns quants mesos abans que no li portessin. Li va arribar una nic fosca de març, dins d'un cistell de bímed, amb una tapa d'aquells que s'utilitzen per treginar les gallines. Menut com era, ja només de veure'l, li vingueren esgarrifances a la bruixa. Amb la pell de llagardaix d'un color verd marronós a les ratpenat i 7 caparrons fastigosos que sobresortien de 7 colls prims i llargs. La bruixa s'havia prou bé com havia d'alimentar-lo, perquè es fes gran en només 7 setmanes. Amagats en un avenc prop d'autoró de Sèlix, la primera setmana li va donar de menjar cocs de terra, escorpins i papes astres. La segona, gripaus, escursons i ratolins. La tercera, fejines i ratbufs. La quarta, guilles, gats masquers i toxons. La cinquena, cèrbuls i porcs anglars. La sisena, llops i un bau amb banyes. I la setena. La setena setmana no li va donar res, perquè va pensar que així tindria més gana. Era la tarda d'un tercer diumenge de maig, quan el poble de Barroca hi havia ballades sota l'abra de la plaça, al compàs d'un flaviol i un tambori. L'avi de caldisora va ser el primer de veure'l. Era una mena d'un oblot negre que s'acostava rebent, acompanyat d'un soroll de llams i trons que feia feredat. S'acostava una forta tempesta, i tothom va córrer xoplogar-se a les cases més properes. Tot va succeir molt ràpid. Alguns asseguren que quan van mirar-se aquell núvol que em fosquia ballum del sol, van veure una bèstia enorme amb set caps, set llengües i set narius, que volava amb unes ales semblants, una ratapinyada, però molt més grosses. A cada cop de cua, ens sorrava una taulada o un graner, i amb les set boques es cruçpia xaís, bedells, cabres, gats, gossos i fins alguna criatura. Aseguda sobre el coll del mig, amb les cames aixarrancades, una bruixot escavallada semblava dirigir aquell monstre en mig de gran Rialhades. El cap de pocs minuts tot s'havia acabat. El seu tornava a estar ben cerè, però ara el poble presentava un estat ruinós. Cases ensorrades, noies que ploraven de por, noies que es volien fer el valent però estremulaven les cames. L'abra de maig era estirat al terra de la plaça amb les branques cremades. Hem de sortir i matar corrents d'aquest monstre. Va començar algú. Però de quin monstre parles? Si això ha estat una tempesta, oi la tempesta més forta que s'hagi visbèïn aquests veraules. Doncs jo també he vist un drac i una bruixa. Apa, una altra que veu visions. El que hem de fer és anar de seguida cap al riu a veure si podem recuperar alguna de les coses que se'ns endur l'aigua. I mentre gairebé tothom seran al riu, uns quants rockerols i rockeroles, els qui asseguraven a la vista del drac i la bruixa, es van quedar a la plaça, decidits d'enfrontar-se en aquella feraferonja. Escolteu, jo tinc una escopeta per de caçar conills. Oh! Jo guardo un tabuc del Temes de la Guerra dels Carlins. Jo tinc un sabre desat a les golfes de casa, potser ens pot servir. Res d'escopetes, ni de tabucs ni de sabres, que no serveixen pas per això, va dir el Figa. Que deien que llegir a llibre et sabis. Sé ben del cert que els dracs i les bruixes se'ls ha de fer fugir amb creus. Amb creus. I d'on te posem d'actreure, les creus. Potser de missa, si ho demanéssim el senyor Rector, el senyor Rector no les tenia pas totes. Per si vi demanaven una creu no s'hi podia pas negar. A més, es veu que quan estudiava el seminari, també havia llegit llibres com el del Figa, i va decidir ell mateix acompanyar-los. M'entreure una creu ben grossa de ferro que hi havia a l'Església, i en comitiva la van portar fins al davant de la porta per unes del castell, o li van deixar plantada. La veritat és que en aquella gent acostumada a fer guantabres de manja al mig de la plaça, no es devia pas costar gaire que la veu una creu per grossa que fos. De sobte es va sentir un soroll molt estrident que s'anava llunyant. Semlava d'alguna cosa grossa que fugia esperitada, però ningú no va poder veure res. Tancar d'aquell dia, el poble de la Roca del Vallès, no es va veure mai més cap bruixa ni cap drac, ni va tornar a caure una tempesta tan forta com la d'aquella tarda de diumenge. I cada any, quan els nois plantaven l'abra de manja al mig de la plaça, els avis explicaven als seus nets la història, o la legenda, d'una bruixa i un drac de set caps que va haver-hi el castell de la Roca del Vallès. I catacric, catacrac, aquest conte s'ha acabat. Vete aquí una vegada. I catacric, catacrac, el conte s'ha acabat. Derrere la porta hi ha confits, perquè us aneu a llapar els dits. Sant Justenques. Un programa d'entrevistes amb reflexions i històries personals de dones de Sant Just amb Sergi Pón. Comencem un nou programa de Sant Justenques. Avui entrevistem la Dora Ruentilópez. Gràcies.