Vet Aquí Que... del 24/1/2019

Un espai de crítica cultural que cada dijous de 9 a 10 del vespre comentarà els millors llibres, les exposicions més interessants, els concerts més emocionants, les pel·lícules i obres de teatre més destacades de la Cartallera sense deixar de banda el debat de la més rabiosa actualitat. Ja ho sabeu a Vilonis, no us ho perdeu, dijous de 9 a 10 del vespre va a Vilònia. El just a la fusta, parlem de tot el que passa Sant Just. Hi haurà alguna premsa que ja aconseguirà entreure qui eren tots els empresaris que anava amb ell, que fins ara mutis. 400 pisos per vendre. Si se l'ha pagat de la seva butxaca, ningú li pot dir res. Busco sempre aquella notícia, una mica positiva. El mandèxit de públic està omplint, gairebé cada dia. Sí, volem veure un d'aquests grups més de casa i amb moltes oportunitats molt festivals. Tu t'equivoques en un penal, en un basse marit, pots quedar crucificada per vida. Tot se soluciona, amb el temps tot se soluciona. Just a la fusta, vivim Sant Just en directe, cada matí de 10 a una. Foto de la Laura Roma, moltes emoticones, un equip graciós, un acudit de la Laura, la Laura menjant pizza a Roma. Ara que ho compartim tot, podem compartir molt més. Amb mans unides compartim un objectiu, acabar amb la fam al món. I per això desenvolupem projectes de 60 països, planta-li cara a la fam, entre mans unides.org i comparta el que importa. Ara escoltes ràdio d'Esvern, sintonitzes ràdio d'Esvern, la ràdio de Sant Just durant 28 punts. Hola, som el grup Marc, mestres avies recuperadores de contes. Formem part de l'Associació de Mestres Roses Sensat, i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. Rondalla va, Rondalla ve, no us cregueu res del que us diré. Faula, el color i la formiga. En aquell temps que els ocells tenien dents, hi havia un color molt blanc, amb unes plomes precioses de color blanc. Tot ell es passejava per un riarol. Veig aquí que aquell riarol tenia un aigua clara, unes pedres que es veien. Era un aigua claríssima. El color li va agafar set, i va dir que podria veure d'aquesta aigua, i així ho va fer. Es va posar amb una branqueta d'una erbeta, i es va posar a veure aigua. Ell que sí, que es va sortir, va xacar el cap, i es va engollir l'aigua. Per a l'altra costat del riarol hi passava una formiga petita petita. I va pensar, i quin riarol, quina aigua més clara, jo també tinc una mica de set. Com ho podria fer? Es va propar amb una erbeta que hi havia allà, i se'n va anar a veure aigua. Però va tindre la mala sort que va caure dins el riarol. El riarol baixava molta força, molta força. La pobra formigueta amb les seves potes nedava, però el riarol tenia molta més força. Això el colom ho va veure. I va pensar, què puc fer jo per aquesta formigueta? I va dir, sí, agafa una branqueta, li tiro la branca, a veure si es pot posar d'amunt la branca, i arribi a terra, i tal dit, tal fet. Així ho va fer. La pobra formigueta va passar per la branca, i quan va ser a terra es va aixugar les potetes, i va dir el colom, moltes gràcies, colom, gràcies a tu, jo me n'he sortit. Vet aquí, que llavors es van despedir, el colom va anar cap al colomà, i la formiga cap al formiguet. Però quan eren a mig camí, per allà prop, va passar un caçador. Un caçador que anava amb una escopeta. La formiga se'l va mirar, i el va seguir una estona, i va pensar, què deu voler fer aquest caçador amb aquesta escopeta? I per allà hi havia el colom, i llavors ell va dir, segur que deu voler matar el colom, per agafar-lo, i va pensar a la formiga, què puc fer jo, què puc fer jo? I ell, que sí, que se li va acudir, agafo, li feia una picada al peu, el caçador li farà mal, mirarà què li ha passat, mentre tant el colom podrà marxar, i tal dit tal fet. Vet aquí, que el moment que la formiga va picar el dic gros del caçador, el susto de la picada va dissacaure l'escopeta, i va mirar a veure què li havia passat. Clar, ell no va veure res ella, perquè la formiga es va amagar a sota terra, entre mig de les erbes, i el colom es va escapar a córrer. Vet aquí, que gràcies a la formiga, que va picar el dic gros del caçador, el colom es va poder salvar, i va poder tornar al seu colomà, i la formigueta va continuar cap al seu formiguer. I compta comptat, ja s'ha acabat, si és veritat un sac de blat, i si és mentida un sac de farina. Ai, papa, això és una noia, qui em posa una treia al sucre de brot, em verkaujo el meu metl, i em poso a l'estruc. No em poso a la pedra, i no em poso a la pedra, i no em poso a l'estruc. El poble dels tres camins. Una vegada hi havia un poble que tenia tres camins, un camí que anava per al mar, un segon camí que anava per a la muntanya, i un tercer camí que no anava per al lloc. En Joan, que era un noi del poble, no s'acabava de creure que hi hagués un camí que no anés al lloc, perquè ell pensava que aquest camí, si l'han fet deu ser per alguna cosa, per tant, no és possible que hi hagi un camí que no hagi al lloc. I un bon dia va decidir anar-ho a preguntar a l'avi més vell del poble. Va anar a casa seva, va trucar a la porta, pum, pum, pum, qui hi ha? Es va sentir des de dintre. Avi, sóc en Joan, que l'he vingut a fer una pregunta. Ai, passa, passa, Joan, què vol saber? Doncs miri, Avi. Jo li volia preguntar que aquell camí que tothom diu que no va al lloc, de veritat, de veritat, on va? Ai, mira, Joan, saps, en aquest poble hi ha tres camins, un camí que va per a la muntanya, un segon camí que va per al mar, i un tercer camí que de veritat, de veritat, de veritat, no va per al lloc. En Joan no va quedar prou convençut del que l'hi havia dit l'avi. I una mica trist va pensar que em sembla que hi ha una senyora que és molt més vella que l'avi. L'hi aniré a preguntar. I se'n va anar a casa de l'avi a més vella del poble. Va trucar a la porta, pum, pum, pum, qui hi ha? Li va respondre a la balleta. Avia, sóc en Joan, que li vinga a fer una pregunta. Ah, passa, passa, Joan, digue'm, què vols saber? Doncs miri, àvia, jo li voldria preguntar. Aquell camí que tothom diu que no va al lloc, on va de veritat? Ai, mira, Joan, jo sempre he sentit a dir que en aquest poble només hi ha tres camins, un camí que se'n va al mar, un camí que se'n va a la muntanya, i un tercer camí que de veritat, de veritat, no se'n va al lloc. Joan va sortir d'allà encara més trasbalçat. A veure, va pensar, potser si ho pregunto el senyor Alcalde, que és el que va anar en aquest poble, ell sí que ho deu saber. I se'n va anar corrents a l'Ajuntament. Va preguntar pel senyor Alcalde, el van dirigir que fa un despatx, i ell va entrar cap dintre al despatx. Bon dia, senyor Alcalde. Bon dia, Joan. Com és que vens? Què vols? Mira, senyor Alcalde, li vinc a fer una pregunta. Digue'm, digue'm, Joan. Senyor Alcalde, aquell camí que tothom diu que no va al lloc, de veritat, on va? Perquè vostè ho deu saber, això. I el Alcalde li va dir, sí, mira, Joan, ja t'ho explicaré. En aquest poble hi ha tres camins, un camí que va per al mar, un camí que va parar a la muntanya, i el tercer camí que no va parar al lloc. En Joan no s'ho podia creure que li contestessin allò. Tan és així que va pensar que l'endemà ho aniria a comprovar ell mateix. El matí es va llevar, va agafar una motxilleta i va posar-les morsar, i se'n va anar caminant, caminant, caminant, pel camí que tothom deia que no anava al lloc. Va arribar un moment que li va semblar que aquell camí s'acabava, perquè hi havia com un arbre al mig del camí, però ell s'hi va anar fixant bé, i va veure que per sota d'aquell arbre es podia passar i el camí continuava. En Joan va continuar camí allà, i a l'acaba ser un tros allà va veure un gos que venia des de l'altra banda. Llavors, ell ho va tenir molt clar, aquest bogós, segur que ve d'algun lloc. Per tant, aquest camí, algun lloc o altre, deu anar. En Joan va continuar caminant. Fins que de cop i volta es va trobar amb una casa. Què ha dit que hi ha una casa? Amb un palau. Ell s'hi va acostar, i va veure que s'obria una finestra d'aquell palau, i d'aquella finestra treia al cap una noia, una noia rossa com un fildar, amb uns ulls blaus i lluents. En Joan de seguida s'hi va acostar, i li va dir, escolta'm, noia, i tu qui ets? I ell li va dir, bon dia, Joan. Feia temps que t'esperava. Joan no va entendre res. Escolta'm, però m'esperaves, i tu de què em coneixes? I ell li va dir, mira, és que jo sóc una fada, i sóc la fada que estic vigilant aquest palau. Per això, des de sempre hem dit que aquest camí no era un lloc, perquè ningú vingui aquí, perquè en aquí només pot venir la gent que siguin intel·ligents i bones persones, si no no aconseguiran venir mai aquí. I com que tu ets molt intel·ligent i molt bona persona, per això has de aconseguir-te arribar. Mira, t'ho explicaré. Aquest palau està tot ple de tresors. Agafa'ls que vulguis que són per tu. En Joan va entrar al palau i va veure que realment estava tot ple de monetes d'or, de joies, de diamants, de coralls. Em va agafar uns quants grapats i se'ls va posar la butxaca. La fada li va dir, mira, Joan, jo et deixo un carro perquè el puguis omplir fins a l'altre tot, i no pateixis perquè els cavalls ja saben el camí de tornada. Joan va carregar tot aquell carro ple de tresors i se'n van tornar per la mateixa camí fins al poble. Quan va arribar el poble tothom li preguntava, Joan, d'on vens amb aquest carro? Ells els deia, veniu cap a la plaça que us ho explicaré. Quan van arribar a la plaça, els va dir, sabeu aquest camí que tothom deia que no anava al lloc? Doncs, mireu, no és veritat. Va parar amb un palau, i aquest palau està ple de tresors. Jo els he anat a buscar, i ara els vull repartir entre tota la gent del poble. Per tant, veniu i anirem repartint per tothom. Tota la gent del poble se'n va anar a la plaça i va agafar part dels tresors que tenien Joan. Tothom menj en Pere. En Pere era un noi que de seguida que va arribar allà, va començar a dir, en Joan vés a saber d'on t'ha tret tots aquests tresors. Possiblement deuen ser robats. Jo no em vull, jo no em vull agafar cap. Però de cap de les maneres jo voldria tocar una cosa que no se sàpiga de qui és. Però de veritat, de veritat, el que en Pere pensava era que ell faria igual que en Joan, que es llevaria al matí, se n'aniria per aquell camí, i així tots els tresors que vi d'un guessin serien per ells sols. I l'endemà al matí, en Pere, va agafar la motxilla, se la posava esmorzar, i va començar a caminar per aquell camí que tothom deia que no anava al lloc. Va anar caminant, caminant, fins que va arribar un moment que va veure un arbre en mig del camí. En Pere va anar mirant, i remiran, i remiran, i no va trobar cap lloc per on podia seguir aquell camí. I és que resulta que aquell camí només, com havia dit la fada, era pels nois que eren intel·ligents i bones persones, pels nois que eren ambajosos com en Pere, en aquell poble on ell vivia, només hi havia tres camins, un camí que anava per al mar, un camí que anava per a la muntanya, i un tercer camí que no anava al lloc. I una vegada. Pel d'Asa. Va t'equic una vegada, i hi havia un rei que vivia amb la seva dona, la reina, i tenien una filla. Mar i filla s'assemblaven molt, ja des que va néixer la nena, s'assemblaven. Mesura que va anar creixent, la nena cada vegada s'assemblava més a la seva mare. La seva mare és una reina molt bonica, molt bonica, i la nena, que tothom li deia, com t'assembles a la mare. Però ja sabeu el que passa, que a vegades les coses són tan boniques com semblen, perquè va arribar un moment que la mare es va posar malalta, i va t'aquí, que es va morir. El rei s'estimava tant a la seva dona, i n'estava tan enamorat que aquella mora el va deixar ben atleparat, ben desanimat. Estava tan trist. No hi havia res que el fes feliç. Els que vivien amb ell, de la seva cor, el seu palau, es van començar preocupant, tots estaven molt amoïnats. I a més a més, no només per la seva salut, sinó pel futur del seu realme, què seria d'aquell realme si ara es moria el rei o necessitaven més descendents? Amb això, que van pensar, mira, el rei s'ha de tornar a casa. I li van començar a presentar noies, princeses d'altres realmes, perquè el rei sí que és, però el rei no en trobava cap com la seva dona. Totes eren amb més lleigues, amb més antipàtiques, amb menys sàpies, amb menys... Totes hi trobava alguna cosa. Però, mentrestant, la nena anava creixent i, com us he dit, la nena s'assemblava molt a la seva mare. Entre els seus consellers, n'hi havia un, que era una miqueta, com us diria jo, d'aquells que romien, que barrinen sempre i vegades, no romien bé. I ve't aquí, que va pensar i està, no et troba cap, que li agradi, perquè cap se sembla la seva dona. I sabeu què li va dir? Li va dir, escolta, perquè no cases amb la teva filla, fixa't, és igual de bonica com la teva dona. Ah, el rei se la va mirar i va veure que sí. Era igual, igual que la seva mare. El rei estava tan desterutat i no sabia el que es feia, li va dir, potser sí, doncs, i li va dir per casar-se. Quan la filla va sentir que el seu pare es volia casar amb ella, li va dir que era una seca rifada, però seguida va dir que no, però esclar, és el rei, i era el seu pare i se l'estimava, no sabia què dir-li. Va fugir corrents i se'n va anar a trobar, a la seva padrina, que era la que l'havia pujat i criat des que la seva mare era morta, i li va dir, fixeu, plorant, plorant, fixeu què em passa, què em diu el meu pare. Fixeu què diu, com ho puc fer? És el rei, és el meu pare, i li va donar el següent consell. Diu, mira, per treure-li això del cap, demana-li alguna cosa impossible, així que li puc demanar, demana-li que et faci un vestidor, un vestit que sigui, que llueixi com el sol. Ja veuràs com que no ho podrà fer, doncs ja estarà, ara això és com una veneïteria que té el cap i l'haurà de deixar córrer, la nena, si sí, l'endemà li va dir, em casaré en tu, però jo voldria que et regalessis un vestit que brilles el sol. El rei va dir, va, va també cridar els seus consellers, i va veure un conseller que va dir, sí, jo conec una teixidora, que és capaç de fer uns teixits, els més fins, més brillants, més bons del món. I sí, sí, els consellers del rei la van anar a trobar, i aquella bona dona, que era filadora, teixidora, es va agafar, la seva filosa i el seu fús se'n va anar a fora, va sortir fort, i el moment que el sol brillava més, va començar a teixir. I veig aquí, que tenia tanta gràcia que els ratjos del sol es van començar a entortollar amb els seus fills de seda, i va fer un teixit, que brillava tant, i era tan fi, i ella mateixa, sabia les mides de la princesa, i va tallar el teixit, i li va fer el teixit. I al cap d'uns quants dies, el rei va poder presentar la seva vida, a la seva filla, el teixit, que brillava com el sol. La filla va quedar ben parada, com pot ser això? Corrents, corrents, va agafar el teixit, però, mig plurosa, va tornar a veure la seva padrina, diumira, padrina, ara m'hi he de casar. M'ha fet el que jo li havia demanat, i paraula és paraula. I ara li pots demanar una cosa més difícil, més difícil, sí. Ara li podries demanar un vestit que fos teixit amb fills de lluna. Ai, vols dir? Provo, provo! I la reina se'n va anar a veure el seu pare, li va dir sí, aquest vestit m'ha agradat molt, però volia demanar una altra condició, i quina és aquesta? Ara voldria un vestit filat amb fills de lluna. Ah, va dir el rei, veurem. Va cridar els seus consellers, i també, oh, no preocupis, va anar a veure aquella bona filadora, i la filadora va agafar el fos, i la filosa va sortir a fora al carrer, i aquella nit feia una lluna plena, preciosa, i es va començar a filar. I entre els fills de seda s'hi van entortalligar els ratxos de la lluna, i d'alguna estrella que també hi havia aquella nit, li va sortir un teixit que brillava com la plata, com si la lluna mateixa que s'entrat a dins del seu teixit. Va fer el vestit, i li van enviar la nena, i el rei li va poder donar. Ah, quan la nena va veure aquell vestit que talment brillava com la lluna, va quedar, diu ara, no tinc solució, ara sí que estic ben atrapada, va tornar corrents a veure la seva padrina, fixa, padrina, sí que no tinc solució, m'he de casar amb la pare i jo no vull pas. Diu, dona, encara li pots demanar una cosa més difícil, més difícil, sí? Mira, demana-li un vestit que estigui teixit amb les zones del mar, i això sí que és impossible, ja veuràs com no ho podria fer. La nena va tornar a veure el seu pare, i li va dir, mira, sí que em casarem tu, perquè tinc un vestit que brilla com el sol, i un altre que és tan brillant com la lluna. Però mira, vull una altra cosa, i què serà ara aquesta vegada? Vol dir un vestit que estigui teixit amb les zones del mar. Ah, va dir, ja ho buscarem, i sí, sí, els seus consellers van anar a veure aquella dona que filava tan fi, ella, aquella senyora, va agafar el fusilafilosa, va anar a veure el ram de platja, i allà, a veure del mar, va començar a filar fi. Les zones del mar, aquells fills de ceda tan preciosos, també hi van moguer-se dins, i es van entortoligar amb aquells fills de ceda. I, entre mitjans, hi van entortoligar estrelles de mar, i, ostres, amb les seves perles, hi va quedar un vestit, una roba tan bonica que també ens semblava un tros de mar. La mateixa teixidora va fer el vestit a la seva mida, i el va enviar al rei. El rei va cridar a la seva filla, li va dir, mira, noia, aquest és el tercer, era cosa que em demanes, i em sembla que és el que tu volies, quan la filla ho va veure, perquè aquell vestit era preciós, era talment com un tros de mar. Oh, la filla va agafar el vestit, i corrents, corrents, sense poder plorar, perquè ja va veure que ja estava ben perduda, se'n va anar corrents a veure la seva padrina. Ara, si va dir, padrina, que m'he de casar amb el pare, no tinc solució, ja ho veus, tres coses que li he demanat que semblaven impossibles, i la balleta va començar a rumiar, diu, espera un moment, escolta, me'n penso que tinc la solució. Diu, i quina és? Diu, mira, tu no ho saps, però el teu pare, aquí, aquest palau, a baix de totes les quadres, amb un racó que a pocs ho saben, hi ha un nasa, un nasa que cada dia fa un sasdor. No fa fems, fa un sasdor, i aquest és un sasdor, és el que fa Enric el teu pare, que pugui enviar aquests vestits, perquè no li demanes la pell d'asa, perquè no li demanes la pell d'asa, i ja veuràs que l'asa no el matarà pas, per tu, perquè si mata l'asa, s'hauria acabat, ser ric, s'hauria acabat el poder que té. Ai, vols dir, prova, prova, la nena se'n va anar a veure el seu pare, i va dir, mira, ara, pare, m'has concedit tres de les coses que t'he demanat, però aquesta tercera, ja sé que és molt difícil, però ja no te'n demanaré cap més, tu dic de bo de bo, voldria, doncs què vols, doncs voldria la pell de l'asa que teniu avall, a les quadres i que fa un sasdor. Ah, el pare va dir la pell d'asa, oh, oh, la nena va marxar i el pare va rumiar una mica, perquè realment veia el que si jugava, jugava el seu poder i la seva força, però estava tant enamorat, perquè el pare es pensava ben bé que aquella filla era la seva dona, perquè estava tan enamorat que va enviar a dos criats a que mateixin l'asa, la van matar l'asa, li van treure la pell, van cridar la filla i la van entregar, la pell, la seva filla. Llavors la seva filla va agafar la pell d'asa i va veure que no tenies cap atòria, que ja s'havia de casar amb el rei, però ella no volia pas, això. Sabeu què va fer? Que damunt d'aquells vestits, posats, es va posar la pell d'asa i va fugir del seu palau. I va passar dos o tres dies per camins, per boscos, per desesperada, fins que hi ha, sense menjar, ni aigua ni re, tota plena de pols i amb la pell d'asa al damunt, va arribar amb una casa molt gran, la casa de Pagespa, el que era molt gran, i va anar a la cuina a demanar un tros de pa, perquè tenia tanta gana, i ella va dir, no tindria pas alguna feina per mi. La cuinera que hi havia, que li ho havia d'haver a la porta, la va veure tan plena de pols amb aquella pell d'asa, tota bruta, tota, que li va fer com a pena. Diuen, ja busquarem alguna feina per tu. I dius, ja sé qui no podries fer. Podries fer de porcarola. Aquí tenim una xoll de porcs que s'han molt grans, perquè cada dia els hi convé a sortir. Tu de bon matí faràs aquesta feina, et agafes els porcs i els dos el prat, i el ves pels tornes a posar a la xoll i faràs això, i així tindràs menjar. Ai, gràcies, gràcies! I així va ser com aquella princesa va fer de porcarola. Cada dematí sortia amb els porcs, anava amb un prat, i quan arribava el prat, sabeu què feia? Estrella de la pell d'asa, i d'una butxaqueta d'un vestit, estreia una pinteta d'or i espantinava. Feia molts dies que durava, i el fill de l'amo d'aquella casa un dia va anar a baixar a la cuina a vom de matins mursa, i va veure aquella porcarola amb aquella pell d'asa, i però se la va mirar, diu que és, és la porcarola a la que cuida els porcs. Però, quan ella va sortir de la cuina, aquest noi va veure que sota la pell d'asa es veia com una cosa, com una cinta, d'oblada, que brillava, diuen, aquesta porcarola en aquesta cinta. I sabeu què va fer? La va seguir. I, però de lluny, va seguir, i quan va arribar el prat, ell va seure, es va treure la pell d'asa, i es va començar a pentinar. I quan el noi va veure aquella noia tan maca, que a més a més portava un vestit que brillava com el sol, se m'ha enamorat. I al cap d'uns quants dies, quan aquella noia, com cada dia sortia, ell va preguntar per què del nou tret aquesta noia, va venir aquí, demanant caritat, demanant que li inguessin un tros de pa, que si tenien feina, però aquí, al cap d'uns quants dies, quan ella tornava de la feina, li va dir, escolta, tu qui ets, per què no et treus aquesta pell que portes al damunt? I quan se la va treure tot, van veure que era una princesa, i ell, com que n'estava tan enamorat, es van casar. Aquell noi per a la cuina també el trobava molt la xerit, i es van casar, i van viure feliços, i van menjar rinsos, i redera la porta i un sac de confits, on tots els nens i nenes s'hi lleven els dits. Vete aquí una vegada. Vete aquí un gat. Vete aquí un gos. Vete aquí un conte fos. Vete aquí un gos. Vete aquí un gat. Vete aquí un gos. Vete aquí un gos. Vete aquí un monter. Bonobobot! on la cultura és la protagonista.