Vet Aquí Que... del 28/3/2019

Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'associació de mestres roses sensat, i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. Vet aquí, que en un racó de món on tenien els tothom, va passar el que us vaig explicar, i va succeir el que ara us vaig dir. La nena bonica. Una vegada, en un país on els homes i les dones, els nens i les nenes eren de tots els colors, igual que ho és l'art de Sant Martí, hi havia una nena molt, però molt, molt bonica que es deia Julieta. Tenia els ulls fondos i brillants com dues olives negres. El cabell el tenia rinxulat i negre. Era tan negre que semblava fet de fils de nit sense lluna. La pell de la Julieta era fosca i lluent, més suau que la pell de la pantera quan jugues sota la pluja. A la seva mare li agradava pentinar-la i de vegades li feia moltes trenetes guarnides amb cintetes de colors. Llavors, la Julieta semblava una princesa de les terres d'Àfrica, o una fada del regne de la Lluna. Al costat de casa seva hi vivia un conillet blanc. Tenia les orelles color de rosa, ulls molt vermellets i un naceró nerviós i bellugadís. El conillet blanc pensava que la nena era la persona més bonica que havia vist mai a la vida. I pensava, jo vull ser com ella. Per això el va anar un dia a trobar-la. I li va preguntar, nena bonica, Julieta, com tu fas per ser tan negreta? La nena no sabia pas, però s'ho va inventar. O, doncs, a veure, és que, de petita, em va caure de món una ampolla de tinta negra. El conill va pensar, que és fàcil! I va anar corrent, s'agafava una calleta, la va omplir de tinta negra, i s'hi va vençomargir fins a la punta de les orelles. Va quedar negre, negre, negre. Es va mirar el mirall. Oi, es va posar molt content. I va sortir corrents al carrer, a presumir. Però mira, precisament aquell dia va caure una pluja tan forta, però d'aquelles fortes, de vots i barrals, que l'aigua el va rentar de dalt a baix. I va quedar tot blanc, una altra vegada. Oi, va pensar, doncs no devia ser això, molt trist. I li va tornar a preguntar, de una bonica Julieta, com tu fas, per ser tan negreta? La nena no sabia pas, però s'ho va inventar. O, és que em sembla que deu ser que potser que de petita vaig veure molt de cafè negra. O el conill va pensar que fàcil. Això ho sé fer jo. Va anar corrent a casa seva i va fer-se moltes cafetires de cafè molt negre. I sabeu què? Que es va passar la nit sencera sense dormir. I vinga a fer pipí. Però la matinada no s'havia tornat gens negre. I va pensar, doncs no devia ser això. Va tornar amb la nena, de una bonica Julieta. Com tu fas per ser tan negreta? La nena no sabia pas, però s'ho va tornar a inventar. Jo diria que segurament deu ser que de petita vaig menjar molt de raïm negre. El conill va pensar que fàcil. Va córrer el mercat a buscar un cistell ben gros, el va omplir de raïm negre. I va menjar, i va menjar, i va menjar fins que no va quedar res en el cistell. Va quedar inflat, tan inflat que no es podia moure, i aquella nit ja us ho podeu figurar. No va poder dormir perquè tenia mal de panxa i no va parar de fer caca. Però la matinada no s'havia tornat gens negre. Va tornar a pensar, doncs no devia ser això. I quan es va trobar millor li va tornar a preguntar a la nena bonica. Nena bonica, Julieta, com tu fas per ser tan negreta? Ja us he dit que la nena no sabia pas. Però ja has començat a inventar una història sobre els cigronets negres. Quan la seva mare era una senyora moleta, molt guapa i simpàtica, va dir, Ei, que de secret de quina unia vas cap, eh?, és que tenia una iaia negra. I el conill, que era babau, però no tant. Va pensar que la mare devia tenir raó perquè la gent sempre diu que on s'assembla els seus pares o els seus oncles o els seus avis. I de vegades fins i tot aprenc llunyants que viu en altra punta de món. I es va posar molt trist, perquè va pensar que ara no podia semblar-se mai a la Julieta. Semanar a casa seva molt trist. Es va passar a la nit plorant. Però pensant, pensant, se li va ocorre, que si ell no podia ser negre, sí que podria tenir fillets negres i guapos com la Julieta. I va decidir buscar-se una conilleta negra per casar-se. Es va venir amb pola i anar. Va sortir el carrer. I no va haver pas de buscar gaire, perquè, a veure, encara que ell no se'l pensava, el conill era molt maco. A més era molt simpàtic. I de seguida va trobar una conilleta tan fosca com la nit. I es van enamorar. I es van casar. I van tenir un munt de fillets, perquè els conills sucediran secret. Quan es posen a tenir fills, és on no parar. I van tenir conillets per tots els gustos. Blancs, molt blancs. Blancs, mig grisos. Blancs amb taques negres. Negres amb taques blanques. Negres, mig grisos i fins i tot van tenir una conilleta negra. Negreta, guapíssima! I la Julieta va ser la padrina de la conilleta negra. I jugava amb ella. I li posava llacets i la traia a passejar. I un dia algú li va preguntar, conilleta bonica, com tu fas per ser tan negreta? La conilleta es va mirar a la seva padrina i va contestar. Pregunteu-li la Julieta. I quan la Julieta, que no sabia pas, però s'ho inventava tot molt bé, començava a dir... Ai, que us fica de petita! En aquest punt jo he vingut aquí per poder-vos explicar, perquè si no hagués vingut, no hauríeu sabut. Aia, papaya, das ist eine Not. Wer schenkt mir eine Dreier zum Zuckerkorn brot. Verkauf ich mein Metlein und leg mich aufs Stroh. Steh ich mich keine Feder und beißt mich kein... Steh ich mein Metlein und leg mich kein... El company de viatge. Es compta de Hans Christian Andersen. Una vegada hi havia un noi que es deia Jean. Era molt pobra i vivia en una cabana amb el seu pare, que era molt ballet. Un dia el pare es va posar tan malalt i el cap de poc va morir. Llavors, el noi, després d'entrar al seu pobre pare, va marxar de la cabana amb el cerró a l'esquena i 20 monedes, que era tot el que li havia deixat el seu pobre pare. Caminant, caminant, va arribar a un poble i va entrar al cementiri. Allà hi havia tot de tombes plenes de botes. Va pensar que la del seu pare potser també estava així, i agafant tot de flors que creixien a la vora, va es posar damunt les tombes. Així potser algú farà el mateix amb la del meu pare, va pensar. Després va continuar el seu camí. I de pronta se li va fer de nit. De cop va començar a ploure a vots i a barralls i es va refugiar en una petita església que tenia un pou al davant i estava oberta de bat a bat. En entrar va veure una caixa de morts en terra. Com que no tenia por, buscava un racó i s'adormia. Al cap d'una estona, un soroll el desperta. Va veure dos homes que, costant-se el taut, treien el mort de dins i, rossegant-lo per terra, l'anaven a llançar al poble. Per què feu això, cridant el xicot? No. No. Ens devíem uns diners i no ens volia pagar mai. Jo només tinc 20 monedes, però us les donaré si deixeu estar al mort. D'acord, van dir els homes. I agafant els diners, van marxar corrent. El noi tornarà a posar el mort al taut i l'omplir de flors i després rezar unes pregàries. Vaig ser content. No feia gaire que caminava quan sentia una veu al seu darrere. Cap on vas, es girava i va veure un altre noi que duia una gran motxilla a l'esquena i un vestó de viatge. Vaig a Corramon, no tinc pare ni mare, i sóc pobra, però buscaré feina i deu m'ajudarà, va dinjant. Jo també vaig a Corramon, vols que t'acompanyi? Oi, tant, em va dinjant i van continuar junts al camí. De seguida es van fer molt amics i en Jan es va donar que el seu company havia viatjat molt i sabia moltes coses. Al cap d'una estona, van veure una balleta que duia un cisteri amb tres cardots. Tot d'un plegat, la bona dona ens s'ho pega amb una peda del camí i cau a terra. Ai, ai, ai, ai, em penso que m'he trencat la cama. De seguida el company va acudir on era la vella i traient un hongüent de la motxilla li digués que si li donava els tres cardots li curaria la cama. I li va dir que el xicot li onta la cama va poder tornar a caminar com si res. Cap al tard, arribaren a un hostal. Ell i trobaran un titallàira molt enfadat perquè un gos li havia destrossat el cap de la titalla més bonica que tenia. El company de viatge tragué l'ongüent i li proposava al titallàira guarir-li la titella si li donava una espasa que l'home devia penjar. L'endemà els dos xicots continuaran el camí i amb això que trobaran al terra un cinc de blanc mort. El company de viatge li talla les ales i se les guarda. Cap al tard, arribaren a una gran ciutat. En mig se'l sabe un gran i meravellós palau voltat de torres amb el sostre d'or. Van buscar un hostal i allí l'hostalet els digués que el palau vivia el rei i la seva filla, la princesa. I que el rei era molt bo, però la seva filla era una bruixa. Era tan dolenta que tot i que era preciosa, tots els que se n'enamoraven d'ella, tant s'hi eren rics com pobres, si no endavant tres coses que ella pensava, els hi feia tallar el cap. El bon rei no hi podia fer res i es passava el dia desesperat i trist. I ja us aquí, que en aquell precis moment s'ha sentit el trot d'uns cavalls i una que rosa d'or aparegué pel carrer. A dins hi havia la princesa, era tan bella que el seu rostre resplendia com una estrella. En Bèlula, en Jan, quedar és ma perdut i se n'anamorava gemet. No volia creure que era tan dolenta i decidir demanar al rei la mà de la princesa. I el portava al jardí de la princesa. Allí li ensenyava els escalets de tots els pretendents que penjaven de les branques seques de tots els arbres i esgrunxaven amb el vent que feia sonar als ossos. El terra, clavats dins de testos, hi havia les calaveres d'aquells desgraciats. En Jan, així i tot, no volia creure tanta maldat. I li digui al rei que amb l'ajuda de Déu ell endevinaria les tres coses en què pensés la princesa. Entorn a l'hostal, el seu company li prepara uns vasos de licor i li digueu, perquè tot et surti bé, ja veuràs. Però així, que en Jan, baguer el licor, s'adormia profundament. Llavors, el company de viatge, espantjar-les en les del signa, s'ambolicar amb una capa que el feia invisible a la cambra de la princesa. Quan tocaran les 12 de la nit, la princesa es lligava dues ales d'àlica negres i sortia volant per la finestra. El company de viatge la seguia i, pel camí, l'anava culpejant ben fort amb els cardots. Ai, ui, ui, quin mal, com pedregues, deia la princesa. Per fi, arribaran a una muntanya i sobri una gran porta de ferro, seguint per un llarg que fos passadís i arribava a una gran sala plena de normes i peludes aranyes que penjaven del sostre, amb milers de serps enroscades com flors de foc per les parets, amb mig i hi havia un tron, amb potes fetes amb crànies de cavall i uns ratolins escarosos per coixins. Allí seia una norma i horrible nom, amb una corona de punxes de ferro al cap. El monstre s'aixecava i va a la princesa. Ella li explicava que tenia un nou pretendent. El nom li deia que pensés en la seva sabata. Després l'agafava i la feu ballava a jament. Poc després s'acomiadaven i la princesa i el company de viatge s'en tornarà amb volant cap al palau. L'endemà el company de viatge va dient en Jean el que pensaria la princesa i quan aquesta ho sentia, em pelidia i quedava sense paraula. La nit següent el company de viatge tornava a seguir a la princesa i així s'avantava que la princesa havia de pensar en el seu guà. Quan el dia següent la princesa sentia el que deia en Jean, que hi quedés amallada de ràbia. I per tercera vegada el company de viatge seguia a la princesa. L'horrible monstre li deia aquest cop a la princesa, que havia de pensar en el seu cap i això no ho podrien devinar mai en Jean. Aquesta vegada la princesa s'en torna sola. Però el company de viatge traient-se l'espasa d'un sol cop tallar el cap del monstre i llançar el cos del taball de la muntanya, perquè se'l menjessin els cops. L'endemà donar el cap embolicat en un mocador de seda, en en Jean. Que no el desenvolupés fins que la princesa li posés l'endemà. Tot a la cor estava reunida i el rei seia molt angoixat i la princesa estava blanca com la sèrie i vestida de negre. En què penso preguntar? I en Jean, desenvolupant el mocador, li caigués rodolant per terra l'horrible cap ensengonat del nom. La princesa es quedava com una estàtua. Per fi, reaccionava i es dirigia en en Jean i, prenent-li la mà, va dir tu seràs el meu espós. Aquella nit, a celebrar el casament, tothom era feliç, els campanes aparaven de tocar i el menjar i el vi s'escamparen pels carrers. Però el cor de la princesa era encara ple de maldat. El company de viatge li donava en en Jean una poció màgica, perquè la buqués el bany de la princesa. I quan la princesa sortia d'aquell bany, el seu cor resplendia d'amor. I els lliulls brillaven com estrelles, l'endemà al rei i tot l'acord, anaven a felicitar els anubis. I també hi anà el seu company, que es presentava amb la motxina a l'esquena i el seu vestó de viatge. Va abraçar fortament en en Jean i se n'acomiadava. En Jean li pregà que no marxés, però el seu company va dir, és la meva hora. I el cor dels morts, per qui vas entregar tots els diners que tenies, era jo, i dient això, va desaparèixer. Ve-te aquí una vegada. El mita del Minotaure i el rei Midas. És un mita tret de la mitologia grega i que ha arribat els nostres dies a través de primer de la oralitat i després de la llengua escrita. Això va passar segons els grecs fa molts, molts, molts anys. Amb una illa, la Decreta, hi havia un rei, el rei Midas. Era molt poderós, molt poderós. Havia fet la guerra per totes aquelles illes i per, també, per continent, per Grècia, per Atenes, per totes les ciutats de la costa grega. I tant, tant farotxa era que tots aquests regnes havien de donar-li cada any un tribut, si volien viure en pau, sinó els donava a fer la guerra. Així era que aquest rei, el rei Midas, cada any cobraven recompenses de tot arreu. Però ve-te aquí que aquest es va fer construir un Palau preciós per un gran arquitecte. Aquest Palau va fer tant, tant preciós. El seu soterrani va fer construir com una mena de presó per un ésser, per un monstre, que era mig toro i mig home. Era el Minotaure. I el tenia tancat allà dins, amb una mena de presó. Però era una presó especial. Era un labyrin, era un labyrin fosc enterrat sota terra. Aquest labyrin podien entrar, però no podien sortir mai més d'allà. I allà, al mig d'aquest labyrin, estava tancat el Minotaure. El Minotaure només s'alimentava de carn humana. Així era que el rei Midas sempre demanava carn humana. I amb el rei de Tennis, el rei Egeo, li va demanar que cada any havia de donar-li set noies i set noies i per alimentar el seu Minotaure. I així era que cada any era un desesperp el rei Egeo que havia de triar set noies i set noies i enviar-li capa creta per alimentar aquell Minotaure. Ja tocava, ja era la data d'enviar-li aquests set noies i set noies. Llavors, el seu fill, Teseu, va dir-li, para, és una barbaritat, això és una crueltat tan espantosa que no ho podem consentir, saps, pare? Aniré jo, entraré i venceré en aquest, en aquest, en aquest món, en aquest Minotaure, i s'acabarà tot. El rei Egeo li va dir fill meu, no, perquè se'n mataran i que no pot ser que hi vagis, no vull que hi vagis. Tant va insistir Teseu, tant va insistir que, finalment, el seu pare li va dir, doncs, a veure, doncs, vés-hi. Perquè Teseu era un jove fort, guapo, formit i s'atrevia amb tot això. Finalment, ja l'hi he recidit i li va donar permís perquè es més. Però li va advertir, fill meu, fill meu, tu te'n vas amb un vaixell. Aquest vaixell porta una vela negra i va cap a Creta. Però quan torni aquest vaixell i si tu estàs viu, canvia la vela negra per una vela blanca i així en sabré, sabré que tornes viu. Jo estaré guaitant, des de dalt d'una muntanya de l'acròpolis estaré mirant-hi guaitant cada dia a veure si torna aquest vaixell amb vela blanca o amb vela negra. I així va ser, es va despedir del seu pare i va marxar amb els joves. Quan van arribar a la illa de Creta i van arribar al port, van dirigir-se ràpidament cap a la presència del rei Mides. El rei Mides els va rebre. De seu, els va dir, vull ser el primer d'entrar al laberint per vencer en aquest minotaure. El rei Mides va es posar a riure. Va dir, això és impossible. Però si així us desitges, així serà. Però quan estaven parlant amb el rei Mides, la seva filla, Arianna, el mirava, el contemplava. Se n'havia enamorat d'aquell jove tan ben plantat. I quan van baixar a baix al laberint, ell el seguia, el seguia. I quan van estar a la porta, ell li va dir, de seu, no ho conseguiràs sortir d'aquí. Encara que vencis al minotaure estaràs rodant per aquest laberint i no aconseguiràs trobar a la porta. Però mira, hi ha una estratègia, fixa't bé. Jo et dono aquest cap d'ell de fil, enganxa'l per una part d'aquí a la porta, ben ferm, i tu ho ves descapdellant al fil mentre entres a aquest laberint. I així podràs tornar a sortir si es veu. I així va ser. De seu, va agafar aquell cap d'ell de fil i va entrar al laberint. A mica en mica va deixar anar al fil, va deixar anar al fil, fins que va trobar allà un nècer com un pelut i fort. El va agafar al minotaure i el va llançar cap a una banda. El de seu es va aixecar, va deixar anar al fil, però va aconseguir agafar al minotaure per les banyes, el va agafar i el va llançar cap a una banda i una altra banda i una altra banda, de mun i avall i una banda i una altra banda, fins que el va deixar mort a terra. Estava tot fos negre, negre. Va, finalment, buscant per terra, va aconseguir trobar aquell filet. I sí, sí, va agafar el fill, el va anar cap d'allà i va anar seguint per allà on havia passat. I va anar seguint, seguint, seguint, fins que va arribar la porta. Ariadna l'esperava fora. A qual veure'l, va posar contenta i plena de goig mediant, de marxar de pressa, tots plegats, cap al port amb el vaixell, perquè el rei Midas, quan s'entedi, ens perseguirà i ens matarà. I així va ser que ràpidament se'n van anar cap al vaixell. Van agafar al vaixell tots els nois i noies i l'Ariadna en ells i van anar mare en dins, mare en dins. Però, quan ja feia uns dies que anàvegaven, l'Ariadna es va trobar malament. T'asseu, la va deixar amb una illa i va dir, tornaré a buscar-te. Ara n'hi deu buscar més provisions. I va anar amb una altra illa i a una altra illa buscant provisions. Va tornar a recollir l'Ariadna, però l'Ariadna ja era morta. Així va ser que tot trist se'n va anar una altra cop al vaixell, però es va oblidar de canviar la vela. Portaven encara aquella vela negra. Tots, tots, els nois i noies i el de seu, ja es dirigien capa tenes. Mentre estan, el seu pare, el rei Ageo, desesperat, sempre mirant des de dalt de la muntanya, mirant el mar, a veure si veia venir aquell vaixell amb el seu fill. A veure si era la vela negra o la vela blanca. T'asseu, però es va oblidar de canviar la vela. Encara portava aquella vela negra. Però ja, al cap de uns dies de contemplar, va veure allà al fons, el rei Ageo va veure al fons, el vaixell amb la vela negra. Desesperat, perquè va pensar que el seu fill havia mort, es va llançar del precipici cap al mar. I així va ser, com aquell mar que es va engolir el rei Ageo, es diu ara, el mar Ageo. T'asseu, va arribar i es ventarà de la mort del pare, i desesperat, també ple de dolor, però va ser un rei, el rei de tenes, que va inaugurar la democràcia, aquesta democràcia que encara avui tenim. I mireu, mi t'ha explicat, mi t'ha acabat. Vete aquí una vegada. El gai va fer click, click, click i el conte ja està dit. El gai va fer cac, cac, cac i el conte ja està acabat. El rei de la democràcia que encara avui tenim. El rei de la democràcia que encara avui tenim. El rei de la democràcia que encara avui tenim.