Vet Aquí Que... del 11/4/2019

Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'Associació de Mestres Roses Sensat, i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. De contes i de rondalles, ja us en comptaré un grapat. La meitat serà mentida, l'altra meitat veritat. El llop al garrí, l'Anna Quiloca, és una forma francesa del conte dels tres porquets. Una vegada hi havia un garrí, un ànec i un oca que eren molt amics. També hi havia un llop que vivia al bosc, allà a la vora del poble on vivien els tres amics. Un dia l'ànec, el garrí i l'oca van pensar fer-se una casa cadascun. L'ànec van al bosc, va agafar moltsa i fulles, moltes fulles i molta molsa per fer-se una casa. L'oca també va anar al bosc i va agafar branques, moltsa, moltes branquetes i molta molsa per fer-se una casa ben acollidora. Però el garrí va agafar fulles, moltsa, claus i martell. I pica que picaràs, pica que picaràs, va fer-se una casa de llop més forta. I encara damunt de la taula d'hi va clavar un munt de claus, puntant d'aire, perquè ningú s'hi pogués enfilar. Quan tot va estar llest, arriba el llop. Ell se'n va a casa de l'ànec i li diu, ànec, obre'm. Per què? Per què vull entrar? No, no et vull pas obrir. Te'n menjaries, ja et conec i ets. Doncs mira, si no em vols obrir, pujaré a la taulada i tant solteré i botaré, que a la casa t'enfonsaré. Oh, doncs puja i si vols. El llop va pujar a dalt la casa de l'ànec i va esclafar-la. Però mentre dalt l'ànec era molt lleugir s'havia escapat per la porta de radera i se n'havia anat a casa de loca. Havien tancat ben bé la porta i esperàvem perquè estaven convençuts que el llop també aniria cap allà. Al cap d'una estona piquen a la porta. Oca, obre'm, per què? Per què et vull menjar tu i l'ànec és a casa teva? No, no et vull obrir ni pensar-ho. Tu què creus? Que seré tan tonta de deixar-te entrar a casa meva? Doncs mira, pujaré a la taulada i tant solteré i botaré, que a la casa t'enfonsaré. Puja i si vols. El llop va pujar a dalt de la casa de l'Oca i la va esclafar. Però l'ànec i l'ànec ja no s'havien escapat a casa del garrí. El llop es va enforismar a començar a cridar-ho dolades esperàvem tot el poble el sentia i tothom estava atavorit. Però llavors el llop es va tranquil·litzar i diu doncs molt bé tindré més menjar per avui i se'n va anar a casa del garrí. Garrí, obre'm, per què? Perquè vull loca i l'ànec que són a casa teva. No, no et vull obrir. Doncs mira, pujaré a la taulada i tant solteré i botaré, que a la casa t'enfonsaré. Puja i si vols. El llop va pujar a la taulada i va començar a saltar i botar. Però els claus que el garrí havia posat se li clavaven a les potes, li feien tan mal i va odole tant que va baixar corrents tan de pressa com va poder. Aleshores es va seure a descansar i va sentir una oloreta que sortia de casa del garrí. Va mirar pel forat del pany i a veure què passava. El garrí havia dit els seus dos amics, ara caurem unes bones farinetes de moresc. L'ànec ensingui el foc, l'oca que trigini l'aigua i jo amb la cua passaré la farina. El llop s'ho mirava i deia ben baixet, que en deu ser de fina la cua garrina que passa farina, la pogués crospir. El garrí que va sentir-lo va cridar, què dius llop? Vés, dic que l'ànec fa molt bé el foc. I més baixet deia, que en deu ser de fina la cua garrina que passa farina, la pogués crospir. El garrí, en sentir-lo, li va dir, què dius llop? Vés, dic que l'oca trigina molt bé l'aigua. I més baixet deia, que n'és de fina la cua garrina que passa farina, la pogués crospir. Vés, què dius llop? Dic que saps molt de passar farina. I el garrí anava passant farina i amb aquella onoreta el llop cada vegada tenia més gana, cada vegada marit tenia més gana. Quan les farines van ser llestes, encara volien, volien, volien, el garrí va cridar, em vols llop? O jo crec, va dir el llop, passa la pota. El garrí va obrir una mica la porta i el llop va passar la pota per l'esclexa pensant-se que podria entrar. Però el garrí va mucar-li al damunt la pota una bona collarada de farinetes bullents i el van escaldar tan fort que el llop amb grans odols va fugir rebent cap al bosc i encara no ha tornat. I que t'acri, que t'acrac, aquest conte s'ha acabat. I que t'acrac, que t'acro, aquest conte ja s'ha fos. Ay, apopeia, das ist eine Not, wer schenkt wie eine Dreier zum Zucker vom Brot. Verkaufich mein Metlein und lech mich aufs Stroh, stich mich keine Feder und weiß mich kein, den weiß nicht der hoere Flur. I havia una vegada, fa molts i molts i molts anys, hi havia un pare que tenia tres fills i estava en la misèria, el pare estava molt, molt amoïnat, perquè no els podia mantenir. I a més a més pensàveu, quan moriré no tindré d'ot perdonar-s'hi. Què farem? Què farem? Va decidir un dia agafar els tres fills i els va dir, nois s'ha acabat. No puc mantenir-los, teniu que anar pel món a buscar ventura. També us donaré, no tinc res per donar, una coseta sí que us la donaré, i si sou aixerits podríeu fer-us arrics, però jo ja no us puc mantenir, heu de marxar, anar pel món a buscar ventura i els doni. El gran un gall, al mitjà un gat, i al petit uns clemàstics. Bé, es van quedar molt parats, el pare es va donar un petó, que deus doni sort i ventura, es porta la porta de casa i cap al carrer. I es van quedar els nois molt parats, què en farem d'aquests desnicieses? Van marxar, camina, que caminaràs, camina, que caminaràs. El gran va arribar a un país molt estrany, i de nit tenia gan, i va anar a l'hostal a demanar sopar. Que em donareu sopar, i l'hostal li va dir, sí, però més depresa, que tenim que anar a la penitencia. Va trobar molt estrany, es va sentar, es va posar a menjar. Mentre sopava, sent uns crisps al carrer, uns plors, uns gemecs, unes cadenes, s'aixeque i mire per la finestra, i sí, sí, passava. Tot de gent amb un processó, vestits de negre, els doni s'escavellaven, s'estiraven els cabells, ploraven, gemegaven cadenes. No van entendre res a gire, i li va per preguntar l'hostal, però l'hostal també sortia de negre, quasi ploricant, somegant, i tota la gent del hotel, també l'hostal també sortien igual, que estrany. I què passa? Diu, doncs, mire, nosaltres cada nit sortim tot el poble en processó a la muntanya, i allà fem penitenció, plorem, gemeguem, tot el món. Per què el sol sortia per el matí? Perquè si no sortia el sol que faríem, sense sol, seria l'amor. I ja hem de suplicar tota la nit que un demà sortigui sort. Quan el noi va sentir això, va dir quin país de tanoques, quin país de ximples, a una nena taparà, i va pensar, vaig espavilar, i diu, ah, doncs jo porto un animaló que és el que crida el matí, el que crida el sol, fa sortir el sol, és l'eral del sol. Un animaló, sí, com pot ser això? I tant, nosaltres li diuen, quan ell crida, quan ell canta, el sol surt, perquè el veig com tu, si tens fills, doncs també, quan tens fills també dius, aixequi, i s'aixequi. Doncs aquest animaló, que ens sembla que diuen que és el pare del sol, doncs el crida i el sol surt. Oi, què ens agradaria? Seria estupendo? Doncs mira, surt, i dius a la gent que no faci el professor, i que jo comprometo, aquest animaló cridarà, cantarà, serà pregoner del sol. Si no és així, me'n deixo matar. Està l'hi va sortir, van a parlar amb tota la gent del poble, el jutge, el metge, la balla, tots, el sacerdor, tots allí, a parlar, i tots vinguem a parlar. Què fem, què no fem, què diem, què no diem, què passarà, què no passarà, què ho creiem, què no ho creiem, i al final deixen, sí, vinguem, van a l'estal i es miren, es miren el d'això, l'animaló, estranyant, l'havien vist mai. Que estrany, cap d'un temps molt petit, què creu, què creu, què creu, que no vulgueu, el susto que van passar, espantadíssims, no havien vist una cosa tremolant, i si sí, de seguida, el sol, com que va ser pregoner, el d'all, va sortir, i la gent va anar encantadíssima, i llavors el pots vendre i el pots vendre i tots, i ell no, no, es va fer pedigar, es va fer pregar, i al final li van donar un sac de diners. Que van necessitar un ruc per poder-lo portar, i ell va marxar el meu sac de diners, el ruc, cap a casa, el seu pare, més contínquent, és bàsquet, i tot ric com havia dit el seu pare. El seu germà, el mitjà, que camina aquest, que caminaràs, va arribar també amb un poble molt estrany, molt estrany que la gent se portaven estranyíssimament, anaven nerviosos per tot el poble, per tot el poble, anaven d'aquí, cap allà, d'allà, cap aquí, i cap aquí, que ha entrat, que no ha sortit, que sí, que jo l'he vist cap aquí, que no, que l'he vist cap allà, i anaven amb escombris, amb escopetes, amb bastons, amb sables, amb això, amb espases. Gaven nivells assustadíssims, i ell, què passa, què passa? I un vell, el més sàvi del poble, li va dir, saps què passa? Ha vingut un rodamón, amb un sac ple d'altres tots, i ell ha sortit un animaló, què em diu un ratoli? I aquest animaló se'n s'ha posat per tot el poble, i diuen que els ratolins es roseguin, i es roseguin, i s'hi esmenja amb la teva llet, i s'hi esmenja la catedral, i s'hi esmenja els escases, els temes assustadíssims, els n'estem tremolant, com una furia, no sé com es passa, i només amb un rodell d'aquest ratoli, com més l'hem de buscar, més s'escape. I ell diu, ah, hi ha un any de taparà, un país de tanòquers, un país de babaus, ja sé què faré. Mireu, jo porto un animaló, que obren i tanquen els ulls, els farà desaparèixer aquest sufriment que teniu. I diu, verè, i l'ensenya seríem tan feliços, diu aquell vell, que sí, que sí, va, obre, deixa anar el ratoli que tenia, el gat que tenia una gana, aquell gat salte, obrit en els ulls, s'hi menja el ratoli. I el poble, ells hi va tornar la felicitat, contents, cridant, i que el volem, i que el volem, te pagarem el que siguis ell. No, no, no, es feia pregat, es feia pregat, que te pagarem el que vulguis, total, que li donin set bosses de diners. De set, un arreglat, i té, té, té, fins i tot, bé, més content, rient, i saltant, i ballant, cap a casa del seu pare, ple de rí, amb aquella imgissió que li havia donat el gat. I el petit, anem al petit, i ara camina, que caminaràs, camina, que caminaràs, arribem a un poble, ja has fet tard, té gana, entre l'hostal, i demà anem a menjar, li diuen, no, tota la gent de l'hostal anava amb les mans envenades, fet és una desgràcia. No podem donar menjar, fins que algú curi, i es posi bo, no entené, pregunte, torno a preguntar, no entenc, li expliquen. Resulte, que amb aquella casa, amb aquella hostal, quan volien fer bullir l'olla, agafaven l'olla, la posaven damunt del foc amb les seues mans, les seues mans, els braços, que les cremaven, i quan tornen a curar, tornen a posar-ho. Per quin país, però què són de ximplets? I ell diu, mireu, jo porto una bèstia de ferro, que no menja, no fa seroll, no gasta res, que us pot solucionar el problema que teniu. Vinga, fos fes-ho, tu el deixem provar, agafi, agafi el telemàstics, i els penge dins de la llar, i avall, a la seva boca, i posa l'olla, i es posi bullir, i el tot, per quina sort, i que contents, i que contents. Ah, això sí que és la nostra salvació. Què mos véns aquesta bèstia? No, no ho vull vendre. Es va fer pregar, i al final li va dir l'hostal. Tinc a baix el celler enterrada, una bossa de monetes d'or. Te la donaré si tu me véns aquesta bèstia de ferro, que no fa seroll, que no menja, que aguanta el foc. Es va fer pregar, li va donar la bossa d'or, i va marxar cap a casa seva, més content que unes bàsques, i arribant a casa, van trobar els tres germans amb plens rics, perquè van ser xerits, amb aquells tres nicies, i és que els va donar el pare, que no tenia res més. Havien aconseguit una gran fortuna, i van viure molt feliços, i em penso que ara ja estan allí junts, i el conte s'ha acabat. Ja està explicat. Espero que us hagi agradat. Ve't aquí una vegada. Mireu, hi havia un poble, que els eren els grecs, i aquests s'enduien la palma, en inventar històries, eren, bueno, amb una imaginació que cap més poble l'ha tingut. Mireu, la gent, quan veien una cosa que els criava l'atenció, pensava, oi, això, o com ho hauran fet els deus, i a partir d'aquí s'inventaven la història, històries meravelloses. Doncs, mireu, avui explicarem la història de Filemont i Baustis. Mireu, hi havia una contrada, que es deia Frigia, i allí hi havia un llac d'unes aigües claríssimes, netes, i, a prop d'aquest llac, molt a prop, hi havia dos arbres. Un tel i un roure, que estaven juntets, una amb l'altra. Les seves branques anaven amb les altres, semblaven que s'abracessin. Doncs, mireu, els grecs van pensar, a partir d'aquí es van inventar la història de Filemont i Baustis, i avui us ho explicaré. Mireu, resulta que aquí hi havia una ciutat, una ciutat de cases de marbre. La gent vivia molt bé, i molt comodament en aquella època. I llavors hi havia un Déu, el Déu més important, Zeus, que va pensar. Vull aprovar aquesta gent a veure si és bona gent i és maricol. I sap, es compedeix dels vianants que passen per aquí. Vull anar a veure-ho. I llavors va dir el seu fill Hermès. Li va dir, mira, anirem a aquesta ciutat a aprovar el cor d'aquesta gent. I veurem si és bona gent o no. Ens vestirem com qualsevol habitant d'allà. I es van vestir també de viatgers amb robes pobretes. I van baixar d'allà on estaven, de l'olim o la muntanya on vivien tots els deus. I van baixar i van aparèixer la ciutat dels dos, amb un aspecte cansat. I anaven porta per porta, casa per casa, demanant hospedatge. Perquè estaven molt cansats a veure si els podien donar hospedatge per aquella nit. No, no va haver ningú, ningú. Cada casa se'ls té de sobre. Un amb bones paraules, els altres amb el gènit i cridant, fora d'aquí, fora d'aquí, no els volem. I així va ser que ja han sortit de la ciutat i quan ja sortien de la ciutat van trobar allà, a prop del camí, una cabaneta. Una cabaneta molt pobra, feta de fang, de trons i de branques. I seguts allà a la porta d'aquesta cabaneta, dos ballets, dos ballets. I mira, els deus va pensar, els demanarem hospedatge amb aquests de parella, de ballets. I els van dir, mireu, podeu donar-nos hospedatge, que som uns viatgers caminants, perquè ets camins molt cansats, molt cansats. Fil·lemon, que es deia a ell, diu, es va xacar. I tant, que sí, mireu, nosaltres som molt pobres, molt pobres, però el que tenim és com si fos vostra. I va dir, Bautis, la seva mulher, també els va dir, sí, sí, passeu, passeu. Bautis, ràpidament, se me n'allàva el foc, batia el foc, i va posar una ulleta, una ulleta, amb les legumes que veien collit de l'hortet, i en aquesta d'allà per fer-los-hi un bon sopar. Fil·lemon va tallar un tros de cancel·lada que penjava del sostre, i el també la va afegir amb aquella ulleta. Mentre tant, Bautis va preure una tauleta, una tauleta, amb unes tovalles, balletes, peronetes i polides. Va posar sobre la taula uns platets amb nois, amb ballanetes, amb formatge que tenien, i també amb una miqueta de mel, un platet amb mel, amb una mel rosa, d'un rus de velles, que tenien per allà a la soca d'un arbre. Tot la tauleta estava preparada d'aquesta manera, mentre l'ulleta estava fent les llagums. Però es van sentar a la taula, van menjar, i encara hi havia una nana que voltava per allà, i Fil·lemon va dir, Vull dir, amb aquest ágnec també el podem rostir, per aquests foresters que han vingut tan cansats. Sí, sí, van, no, i els seus, i llavors ja t'ha donat compte com era aquella gent, i ens va dir, no, ja en tenim prou, ens heu donat menjar tot el que tenia, i els heu quedat sense, inclús Fil·lemon, els hi va rentar els peus perquè descansessin de tot aquest viatge tan llarg que deien que havien fet, i així ens va ser, que es van aixecar la taula, i el seu es va dir, mireu, mireu, hem passat per la ciutat, i aquesta ciutat no ens ha donat nous pedatges, i mireu, el van sortir fora a la porta, i diu, els heu es va dir, mireu, mireu, i sabeu, la ciutat havia desaparegut, ja no quedava res de la ciutat, i en comptes de la ciutat hi havia un llac, un llac, aquell llac d'aigües claríssimes, i ens heu agraït per tot aquest acolliment, els hi va dir, mireu, aquesta casa es convertirà en un temple, un temple, i vosaltres sereu els guardians d'aquest temple, dit això, aquella casa es van aconvertint en un palau, en un palau, en un palau de marbra, en unes columnes que rodejaven tot aquest palau, i vosaltres sereu els guardians per sempre més, i així es va ser, per abans de marxar, ens heu els hi va dir, però ara vosaltres m'heu de dir què és el que voleu, per vosaltres, una gràcia per vosaltres dos, filimón va dir, ah, jo només desitjaria que morís quan es morís la meva esposa, Bautis, i tu, Bautis, què vols? Ah, Déu, jo també voldria morir el mateix temps que el meu marit, el meu espós en filimón, i així va ser, que van viure encara molts temps amb Bautis i filimón, molt temps, allà molt feliços, com a guardians d'aquest temple, van marxar, els heus i l'hermes, ells estaven així, feliços, i bé, però, mireu, un dia, t'esvan llevar, van veure com una boira espesa, estranya, i, oi, filimón li va dir, oi, Bautis, què, què, què, què, que sembles, que sembles un tel, i en Bautis li va dir al filimón, oi, si sembles un roure, es van arrelar els braços cap a un, i, mireu, es van estar ventant juntets, que es van transformar aquells braços en branques d'un roure i d'un tel, i es van estar ventant juntets, que les branques semblaven que s'abracessin unes amb les altres, i així va ser, com en filimón i Bautis van acabar els seus dies, i aquesta història, aquests grecs, l'explicaven sempre, els pares, els fills, i els fills, els fills, els fills, i així va ser, com han quedat aquesta història fins a nosaltres. L'història explicada, història contada, i ja s'ha acabat. Vet aquí una vegada. I que t'acric, que t'acrac, el conte s'ha acabat, darrere la porta hi ha confits, perquè us aneu allà pels dits. I que t'acric, que t'acrac, el conte s'ha acabat, darrere la porta hi ha confits, perquè us aneu allà pels dits. I que t'acrac, que t'acrac, el conte s'ha acabat, darrere la porta hi ha confits, perquè us aneu allà pels dits. I que t'acrac, que t'acrac, el conte s'ha acabat, darrere la porta hi ha confits, perquè us aneu allà pels dits. I I am not the only one. I hope someday you will join us. And the world will be as one. Imagine no possessions. I wonder if you can. No need for greed or hunger. A brotherhood of man. Imagine all the people sharing all the world. You may say I'm a dreamer. I am not the only one. I hope someday you will join us. And the world will live as one. I hope someday you will join us.