Vet Aquí Que... del 2/5/2019

Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'Associació de Mestres Roses Sensat, i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. Suze, liebe Suze, was rasche im Stroh. Die Gänze gibt Barfuus und haben kein Schuhl. Der Schuster hat's Leder, kein Leisten dazu. Darum kann er den Gänzlein auch machen kein... ...k historia mitja as do comay, so...) San Gota en l'op d'en Nadal, aquest compte és d'un senyor Ramon Die Osté, que va néixer fa cent anys, el 1916 i és el fundador del Caballfort. Una vegada hi havia un llop a les muntanyes, tan dolent que tots els pastors indients s'agoten. I ara d'avui, amb unes dents horroroses que mossegava, el carrer de tots els cordis que trobava, i portava sang per tot arreu, la seva pell estava tota seca, enganxada de sang. Terrible, era terrible. Els pastors estaven assustadíssims, i l'indèiem, el nom, sangota. I una nit de desembre, hi havia uns pastors vigilant els seus remats. I els pastors es van adormir, i ell, si va tancar aquest llop, sangota, es va tancar poc a poc, a poc a poc a la pleta, i passava una cosa molt rara. Hi havia un ventijol que amb ell li portava la olor de llana de les ovelles, però ell li va passar una cosa, no tenia massa gana, no tenia, com si hagués perdut la fa. I va estar aquí, que quan anàvem a matar un cabridet, es va fer una llum blanca, i unes veus dolces cantaven, que infoneien pau i tendresa, amb aquella nit de desembre. Ell, aquest sangota, no va entendre, no va conèixer, que era cans d'Àngels. I aquelles veus anotaven, entenien que això estava mensoi, se tornaven mensoi. I amb gran sorpresa va veure que tots els pastors abandonaven el remat, i li deien, tot el remat per ell, no entenien. Però ell no li va vindre aquelles, aquell instint de mossegar, i de menjar que els tenia tot, és per ell. No, va vindre-li una gran curiositat, i van anar seguint una mica lluny, lluny, perquè no el descobrís, ui, si ho veien, i elles anaven seguint, seguint els pastors, i anaven de pressa als pastors. Què fan, veu Belén, però no entren a Belén, se desvíen cap a la dreta, amb un camí d'una masia mitjançronada, i els pastors entren a dins, a dins de l'estable. Ell llop, sangota, va donar la volta per darrere del estable, i amb un esquerc de teva mira. I què va veure? Va veure una cosa rara, hi havia un bau, una mula, que s'està ben dins de l'estable, molt tranquil·les, però sí, sempre quan senten l'aula del llop, els bous i les mules, piquen i s'assostenen, i estan inquietes. Que estrany, que estrany. Va mirant, va mirant, i veu que els pastors s'aginollaven davant d'una menjadora, i anaven deixant a terra els seus presents, i parlaven amb un home i una dona, i els bau i la mula estaven cofos, i tenien uns brillants, i jo, des de la sangota, des de l'esquerda que mirava, va veure amb les seues enormes popiles del bau i de la mula, que com un mirall, reflexien un nadó. Els pastors marxaven, i jo no sabeu què va passar, doncs que el sangota va entrar, va entrar dins de l'estable. I el bon fuster, el sangota li va fer unes festes, li va passar per l'esquena, i no en tenia, la sangota no en tenia, perquè passar la mà per l'esquena abans eren dures, seques de sang, i sembla bé, que s'havia tornat tot, tot bé, com una llana, la verge Maria el mirava atendrement, i a l'última hora, sangota, posa les potes a la menjadora, i va veure l'infant. I aquest instint que tenia, li va canviar totalment, i li va brullar dins de les entranyes amor i fidelitat. Va experimentar una cosa que no en tenia, va poder fer un model a la lluna, i li va sortir un bordà dolçíssim, i és que sangota ja no era un gos, va sortir que era un gos llop, i es va dedicar sempre vigilaré al nen que ningú li faci mà, i era, des de l'avorins, la bella, rasa, valenta i decidida del gos llop que va néixer la nit de Nadal. Verkaufig mein Bettlein und leg mich aufs Stroh, sticht mich keine Feder und weist mich kein mitweist mich der Hunger Floor. Això que us explicaré passava en una vila molt allunyada, molt allunyada, l'Orient, a Persia. Era aquell temps en què el temps caminava poc a poc i sense presses, no com ara que sempre correm, però era així. Hi havia dos germans, Cassim i Alibaba, que acabaven de perdre el pare. El vell havia estat sempre tan pobre home que només els va poder deixar una miserable herència a cadascú per anar tirant, però Cassim era molt espavilat i de seguida es va buscar una dona rica per casar-se. Si va casar i vivien tranquils, no els faltava res. Canvia Alibaba va casar-se amb una dona senzilla, molt bona persona, però sense cap herència. I l'herència dels seus pares només els va donar per comprar-se un parell de rucs i una d'estral per anar a fer llenya al bosc. Vet aquí que un dia mentre estava fent llenya al bosc, Alibaba es va espantar. Què passa? Va sentir una mena de rumor de cavalls que semblava arribar de lluny. Palsa els ulls cap a l'Orizzó i va veure un núvol ple de pols que venia cap on ell era i estava treballant, cada vegada més gros, més gros, més gros. Com que Alibaba no tenia pasta de valent, es va decidir enfilar-se dalt d'un arbre per si de cas. I sort que em va tenir, perquè a mesura que el núvol i el soroll s'anaven acostant, Alibaba va donar-se que allò era una colla de lladres de camí ral, armats fins a les dents i amb molt poca cara de mig. La colla es va acostar, anar acostant, acostant i justament van anar a parar sota l'abre on s'havia enfilat l'Alibaba. Van descabalcar, van lligar els alls al tronc i en acabat van anar a veure una gran rucassa que hi havia allà a tocar, tota coberta de verdisses, i el capità dels lladregots va dir, sésam, obre la porta. I la roca encantada es va obrir pel mig com si fos una porta. L'Alibaba no es creia el que veia, a les hores, un a un, els bandolers van anar-hi entrant carregats amb el botí de l'últim robatori. I l'Alibaba, des d'aralt de l'abre, els anava comptant, fins a 40 en va comptar. Quan van ser tots 40 dins, la roca es va tancar un altre cop, i l'Alibaba va continuar enfilat, mig bord de por i tremolant. Al cap d'una estona, el penyal es va trobar a obrir, amb un soroll de garrifós de padregan. Els lladregots van anar sortint amb les bosses buides, i van muntar a cavall per arrancar a córrer a bosc, enllà, a mig d'un núvol de pulsadera, que s'anava llunyant, allunyant, allunyant. L'Alibaba estava tan espantat que no ho usava ni va deixar de l'abre, anava mirant, mirant, mirant, i el pulsim cada vegada era més lluny. Bé, allavors es va decidir a baixar, encara li tremolava les cames pel que va veure, però va anar a córrer a mirar de prop aquella estanya roca màgica que tenia allà davant, que no s'hi havia fixat mai, i mira que em feia de vegades que anava allà feienya. Però quan es va trencar a anar, va pensar. Potser també a missa m'obrir la porta si digués la paraula màgica que s'ha sentit. Ho va dir, i mentre ho deia, sobre la roca pel mig, com si fossin dues portes. Espa, va fer l'Alibaba, en adorant-se de les inverses riqueses que es veien a través de la roca, el llibertat va entrar a la cova per veure-les més bé, i en ser dins, la roca es va tornar a tancar. De moment es va espantar, però de seguida es va tranquil·litzar, diu si ja s'hi ha com sobre, no cal que me'n vull ni, i va començar a remenar tots els tresors, els sacs que hi havia, tot ple, ple, ple, cada vegada estava més meravellat, més impressionat. Però què és això, però quina meravella, què he trobat? Es va ser anar una altra vegada i va dir, i si m'endugués alguna d'aquestes coses. Els llades ni se n'adonarien, i a nosaltres, però ens ajudaria per viure més bé. Vinga, i Alibaba va triar unes quantes d'aquelles meravelles, es va carregar al coll un sac de monedes d'or, i com que sabia la fórmula màgica, va sortir. Va omplir les sàries dels seus roquets, i se'n va anar cap a casa seva. Evidentment, va tapar ben tapat amb llenya, com si vingués de buscar llenya per sempre, i se'n va anar. En lliure, en arribar a casa, va anar cap a la seva dona i li va dir, vete aquí, dona meva, que se'ns ha acabat els mal de caps. I això com és? Alibaba va obrir els sacs, i li va ensenyar tots els tresors que portava. D'on es treta això? Va demanar a la dona es faraïda. No t'espantis dona, que no ho hem mal guanyat. I li va explicar a Filparran de tota l'història. Quan va haver acabat, van decidir que havien de comptar un per un tot a les monedes, a veure quant tenien. Però comptaven i s'equivocaven. Tu has dit 40, no? He dit 42. No, que en sembla que eren 50, no, que en sembla que eren 52. I van decidir que així no acabarien mai, i en tenien tantes que potser ho havien de mesurar d'una altra manera. I la seva dona diu, escolta'm, a casa del teu germà tenen una mesura per mesurar el blat. Tenim tantes monedes que ho podríem mesurar com si fos el blat. Molt bé, va anar a casa del càssim, que vivia al costat, casa per casa, amb enllavar una mesura a la seva conyada. La dona de càssim es va estrenyar que a casa de la libeva tan pobres tinguessin alguna cosa per mesurar, i tafanera de mena no va voler saber d'aquest tracte. No? Doncs sí, sí, me n'haig d'entrar. Així, abans de deixar la mesura, la va ben untar en viar. Amb aquella mesura, la libeva i la seva dona van comptar les seves riqueses, i van veure que tenien 24 mesures d'or. No 24 monedes, no? 24 mesures. Un cap fet a la feina, la dona va tornar la mesura a la seva conyada, sense donar-se que el cul de la mesura hi havia quedat una moneda d'or enganxada amb el greix. Quan la dona del càssim va veure aquella moneda d'or al cul de la mesura, es va quedar glaçada. Va córrer a trobar el seu marit i li va cridar, mira, càssim, si n'és bebeneit. Resulta que li va bas, es fa el pobre davant teu, i a l'hora de la veritat, ell mesura els diners com si fóssim blat. Mentre tu i jo, les que tenim, ens poden omplir ni dues mesures de blat. No fa vergonya desgraciat quina mena de riquets tu al seu costat. Tant va rondinar i va rondinar i va rondinar, que el càssim, al final, va s'adir i va acabar dient que investigaria què havia passat. L'endemà el dematí, en càssim es va presentar a casa de l'Ibaba i va començar a burxar-lo. Quina cara de salut que fas, es nota que totes et ponen, eh? Però l'Ibaba va dissimulant vacuntes d'ahir, ara, càssim, ja saps com anem d'ajustos. Que te'n vol riure de nosaltres. Au, vinga, germanet, no et facis el distret, que ja sabem que comptes l'or per mesures. A més, jo no m'ho pots dir, que no tens res. A mi em pots dir la veritat que sóc de casa. L'Ibaba, sentint-se atrapat, ho va comptar tot el seu germà. I on cau aquesta cobra meravellosa, va preguntar càssim, al final. L'Ibaba, que coneixia el seu germà, va dir, val més que no ho sàpigues, càssim, em fa por que no et faci alguna desgràcia i els lladres tritroven. Au, deixa't de romansos, on és la cobra? L'Ibaba, que era bo com un pató, va acabar explicant-li a on que hi ha. A càssim li va faltar temps per anar-se, ni amb totes les mules que tenia. En arribar davant de la cobra, càssim va pronunciar les paraules màgiques i les roques va obrir. Corrents van entrar-hi com un esbujerrat, sense ni adonar-se que la part de la porta es tornava a tancar. Davant d'aquella meravella d'ordre, plata, de pedres precioses, càssim va perdre el nord. Anava d'un cantó a l'altre, tot li feia peces, ho hauríem portat tot. Finalment va dir, avui me'n duré el que pugui i demà tornaré a venir. Així doncs va carregat tant saps com va poder i va anar per sortir, però la porta era tancada, que li ha tornat a dir la fórmula màgica. Ara bé, amb l'entusiasme de la descoberta, càssim havia oblidat-te'l tot les paraules correctes. Va dir, Blat, obre la porta, i la porta com si res. Ordi, obre la porta, i la porta com si sentís ploure. Arros, obre la porta, i la porta tancada com una paret. Ai, el càssim com va veure que es trobava allatrapat i que no podria sortir, i com més nerviós es posava, més noms anava dient, i com que no recordava la fórmula màgica, no podia sortir. En càssim es va donar compte del perill que corria, i va arrencar plorar de pànic, vinga plorar, vinga plorar. Si es troben els lladres estic perdut, em mataran, pobra de mi, què podria fer i vinga plorar? Però va haver d'aturar-se i reflexionar. Com que la fórmula no sortia, es va determinar esperar-se darrere la porta per poder fugir així que algú l'obris. Es va amagar ben amagat, i diuen, quan obri passaré corrents. Al cap d'una llarga estona, llarga estona, que el càssim se li va fer aterna, va sentir soroll a fora. Els bandolers tornaven a la cova. Càssim es va preparar per escapar-se corrents, i així tan bon punt es va obrir la porta, la roca, va sortir esperitat com un cuet. Al principi va poder esquivar els 100 primers lladregots, però darrere n'hi havia 33 més, farotges com salvatgines, i el van caçar com si fos un orsellet. Ah, així ets tu, el que ens robaves oi, va dir el capità dels lladres. Doncs te'n penediràs, i d'un sol cop, va agafar l'espasa i li va traspassar el cor. A continuació, va agafar el càssim i el va penjar a l'entrada de la cova per la part de dins, de manera que si algú es tornava a ficar, a l'obrir el trobaria penjat i s'espantaria, i fugiria corrents. Un cop fet a la feina, se'n van en tornar una altra vegada a bosca allà, amb el cos d'en Càssim, penjat a la porta per la banda de dins. Ah, però es van endut també les mules del càssim, s'ho van endut tot. Mentre estàvem anant passant el temps, i la dona del càssim estava preocupada perquè el seu marit no tornava. Es va fer fosc, passava a l'estona i no tornava. Es va esperar fins a mitja tarda, i llavors inquietada van anar-ho a dir a l'Ibaba. El pobre l'Ibaba de seguida va pensant una desgràcia i sense rubiar-s'ho ni gens ni mica, va marxar amb els seus roquets cap a la cova. En arribar-hi el sol ja s'havia pos del tot, i ara quasi bé fos, però quedava una mica de claror del cap vespre. Va dir la fórmula màgica i, evidentment, l'hora que es va obrir. El cos del càssim penjava esgarrifosament davant dels ulls de l'Ibaba. El pobre l'hi casi bé cau per terra desmaiat, però va fer el cor fort i va despenjar el seu germà. Però, abans de carregar-lo, el cim d'un dels rucs va pensar que no aprofitaré per agafar alguna cosa més que no sé si podré tornar mai més. Va omplir les sàries una altra vegada de monedes d'or i pedres precioses, va tapar-ho amb llenya, i amb una de les sàries hi va penjar el cos del càssim. Se'n va anar cap al poble i, com que era negre nit, no va trobar ningú i va poder arribar a casa ben amagat. La dona del càssim, en veure el cos del seu home, es va desfer en plors. El Ibaba no sabia què fer per consolar-la i al final li va dir, mira, ara ja no hi ha res a fer. Més val que mirem de sortir-nos-en tan bé com puguem. I, si vols, tirarem a terra la paret que ens separa i viurem tots junts a la mateixa casa. La pobra Bidua va venir si bé, però encara va demanar, i què farem del cos del càssim? Tu no t'amoïnis, d'això se'n encarregarà la teva esclava marxana, que és llesta com una mostela. De manera que van cridar a la marxana, li van explicar el que passava, i li van encarregar a casa aquesta feina, a veure què podien fer amb el cos del càssim. La noia, que de veritat era molt viva, molt espavilada, setmana corrents a la farmàcia. Ai, senyor farmaceutic, mireu què ens passa. El meu amo, en càssim, s'ha posat molt malalt, molt malalt. Doneu-me algunes herbes o algunes medecines per curar-lo. El farmaceutic es va saber a pobre home, què ha passat? No ho sabem, no ho sabem. De cop i volta s'ha trobat molt malament. Li va donar en remei, va tornar cap a casa, li va deixar passar a la nit, i l'endemà el de matí corrents, corrents, que s'ha posat pitjor de moment semblava que les herbes li anaven bé, però està molt greu, està molt greu, què més em pots donar una cosa més forta? Tot a la vida ja sabia que el pobre càssim estava molt malalt, molt malalt, i se'n sorprenien perquè abans d'ahir estava perfecte. Però a vegades això passa. L'endemà següent la marxana va fer córrer la notícia que en càssim, pobre càssim, havia mort. Gràcies a la llestesa de la noia, tot el poble es va pensar que en càssim havia mort de malaltia tranquil·lament al seu llit. Ningú va sospitar que hagués estat assassinat, fins l'endemà el van enterrar en mig de tota la tristesa del poble i els pols de la seva dona i tots consolants els uns als altres. Un cop ben enterrat al càssim, a la casa de l'Ibaba i la del seu difunt germà s'havia convertit en una sola casa. Vivien plegats i vivien bé. Va passar el temps, anaven fent la seva vida tots tranquils, però va passar una altra cosa. Mentrestant, els lladres pel seu cantor s'havien adonat de la desaparició del cos del càssim. I el capitava dir, jo haig de saber què ha passat, qui s'ha emportat el cos, qui enroba les nostres coses i es va disfressar tan bé com va poder d'un marxant que anava pels pobles venent en els mercats. Calia saber si hi havia algú que s'hagués fet ric de cop i volta. Volia investigar, que li diguessin la gent dels mercats i ja ho sabeu, que els mercats s'explica tot. I també volia saber si hi havia algun veí que sobtadament havia mort i que abans estava bé. Això ho sabeu aviat. S'embararà el mercat, va començar a parlar amb la gent, que em vendreu figues, que em vendreu uns plats, i anava preguntant, preguntant, preguntant. I sabeu què? El migdia ja ho sabia tot. Sabia que s'havia mort el càssim, sabia que li va va fer molt ric. Molt bé, doncs ja tinc tot el que necessito. Se'n va anar a la cova, on l'esperaven els altres 39 i va començar a rumiar un pla de venjança. Van rumiar tot, rumiar el que podem fer, pensem bé, una estona rumiant. Ja està, ja tenim la idea, van dir. No us la diré, ja la veureu. Acat d'una setmana justa, ja ho tenien tot a punt. Un dia, doncs, a l'hora del cap vespre, va arribar la vila un marxant amb 20 mules, carregades cadascuna amb dos barris d'oli. El marxant va anar travessant el poble fins que va ser davant la casa de l'Ibaba. Allí es va aturar i va trucar. Que ja l'amo, que puc parlar amb ell, l'Ibaba va sortir. Oh, senyor, seríeu tan amable de donar-me hostalatge per aquesta nit? Acabo d'arribar i em trobo que tots els hostals són plens. Demà mateix aniré a vendre l'oli al mercat i marxaré, no us destorberé gaire. L'Ibaba, que recordeu que us he dit que era molt bona persona, li va donar hostalatge, a un molt de gust. Van baixar els 40 barris al celler, van dur les 20 mules a l'estable que descansessin i van convidar el marxant a sopar. Però abans de pujar a la casa a sopar, el marxant va dir que volia que va desreglar els barris i es va quedar sol al celler. Aleshores, va tostar un barril, va picar fort i em va sortir la veu d'un dels lladres. Tots els barris els amagaven un lladre amb un ganivet a la mà. I tots mengen un, que era l'únic ple d'oli. Ja és hora, va preguntar el lladre. No, encara no, va explicar el capità. Ja us vindré a avisar, però estigueu tots a punt i no us adormiu. El capità va pujar dalt a sopar. Mentre a la cuina, marxant, estava fent el sopar per a tothom. Però quan anava a fregir el segon plat es va trobar sense ni una gota d'oli. Ai, sort, eh! Sort que vull tenir mol·li! Em vaig a buscar una mica, tota, ningú s'ha d'entraragar. Va baixar el celler, agafa una mica de l'oli del marxant per acabar del sopar. Ara bé, en sentir soroll de passos, els lladregots es van pensar que devia ser el capità que els havia avisat. I el primer lladre va demanar des de dins del barril, diu. Ja és hora? Marxant es va quedar glaçada. Però com que era xerida, com una espurna, va reaccionar de seguida i va comprendre el que passava. Va contestar dos en veu baixa. No, no, encara no. I va passar per tots els barris. No, no, encara no. Va anar fustigant barril per barril i tots li donava la mateixa resposta. Quan va arribar el barril pre d'oli, se'l va endur tot rodolant. Un cop a la cuina va amagar el barril, va acabar el sopar i després va omplir una grossa caldera amb l'oli del barril i el va posar a bullir. Quan l'oli va ser bullint, va tornar a baixar el celler amb la caldera i va anar-la buidant una mica per sobre de cada barril, de manera que els lladregots, desprevinguts, anaven quedant rostits, una a un, tots 39. En acabat, marxant es va amagar per veure què faria el capità. S'havia acabat el sopar, tothom era dormir i el capità es va xacar poc a poc a poc a poc i va baixar a veure els barris. Va anar barril per barril, anava picant a sobre, però veient que no contestàvem, es va imaginar que s'havien adormit i els va destapar. I llavors se'ls va trobar tots 39 cuits com un ou ferrat. Desesperat va fugir corrents, corrents d'aquella casa amb la ida. Marxant va sortir del seu home a Gatall i se'n va anar a dormir tota tranquil·la. L'Andemaus ho va explicar tot a l'Ibaba, que es va quedar de pedra. L'home, agraït, va omplir la marxana de versades. Aquell dia van fer una festa grossa. Però el capità dels lladres encara era viu i no estava gens disposat a oblidar els fets de l'Ibaba. De manera que al cap de dos mesos, quan ja tothom s'havia tranquil·litzat, ja no se'n recordaven de res, tothom havia començat a fer vida normal, va tornar a la vila. S'havia feïtat la barba i el bigoti i ja no s'assemblava gens al marxant d'oli. Aquesta vegada el capità va fer servir un altre esdetrege. Va venir carregat de tresors de la cova, va comprar una gran casa a la vila i s'hi va quedar a viure com un gran senyor. Amb el temps, el murri va anar guanyant l'amistat dels veïns que es creien molt honorats de convidar-lo a sopar i de tenir-lo entre ells. A cap de pocs mesos tothom havia convidat el gran senyor, tothom tret de l'Ibaba. Fins que també a l'Ibaba es va creure en l'obligació de ser cortès i hospitalari amb el nou veí i doncs un dia el va convidar a sopar. Es van asseure a la taula i van començar a enraonar amistosament. Fins que va arribar el sopar, a l'entra amb el menjar marxant, va reconèixer immediatament la mirada del capità dels llares. I se'n va esgarrifar. Fins i tot va semblar veure-li el pom del punyal que sortia entre la roba del convidat. Però ella, com si no hagués vist res, va continuar servint el sopar. A l'hora de les postres, però, es va vestir amb les millors robes que hi havia a la casa. I va entrar al menjador disposada a ballar una dansa en honor del convidat il·lustre. Has tingut una bona idea, esplendi de marxana, la va felicitar a l'Ibaba. Li va semblar que era la millor manera de fer content el convidat. I la noia va començar a dansar, vinga, dansar, vinga, dansar. Girava per sobre d'ella, girava per sobre per a la sala. Ara s'acostava a l'Ibaba i li feia una volta. Ara s'acostava al capitar i una altra volta. Tot, tot a l'estona, dançant, dançant, dançant. Una de les vegades que s'acostava el convidat va fer veure que li volia fer una festa. Però la ballarina duia un ganivet sota la roba i per comptes d'una festa li va clenfonsar el ganivet al coll, que es feia desgraciada cridar a l'Ibaba. Però la noia no el va deixar acabar i li va fer reconèixer la cara del bandolet. Quan a l'Ibaba es va donar del perill que havia corregut es va adreçar la marxana i li va dir marxana ha salvat dos cops a aquesta casa, sense tu no seria en part res. És just doncs que ens siguis tan mestressa com jo mateix. I a partir d'aquell dia marxana va ser una mestressa de la casa com el mateix a l'Ibaba. I van viure molt feliços, i van menjar nissos, i la gent del poble encara se'n recorda de la història, de l'Ibaba i els 40 lladres. Sant Justenques, un programa d'entrevistes amb reflexions i històries personals de dones de Sant Just amb Sergi Pón.