Vet Aquí Que... del 9/5/2019

Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'associació de mestres roses sensat i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. Vet aquí, que en un racó de món on tenien els tothom, va passar el que us vaig explicar i va succeir el que ara us vaig a dir. La Rata i l'Ermità, una rondalla de Ramon Llull. S'escau que un Ermità estava pregant i va veure que passava un milà, un aigre de rapinye, que portava a les potetes una rata per menjar-se-la. L'Ermità va pregadeu que aquella rata li caigués a la falda i l'auració d'aquest senome va s'escoltar i la rata li va cobrar la falda. Llavors la va mirar i diu, torna a pregadeu, que aquella rata es converteixi en una noia, una nena ben bonica. I així va ser, davant seu va tindre-ho. Una noia, la Rata es va convertir en una noia bellíssima. Se la mira i l'Ermità diu, mira, t'he de buscar un marit, què et sembla la Lluna, ets preciosa, et podràs casar amb la Lluna i la noia. Aquella rata era una noia i diu, no, la Lluna, no, que no veus que no té llum pròpia i no té gens d'eclaror. Vols casar-te amb el sol? No, no l'ho vull per marit, que no veus que el sol ve un núvol i li treu l'eclaror. Vols casar-te amb el núvol? Li busco el núvol per marit? No, que no veus que el núvol, quan va a una muntanya, s'atura i no pot passar. Vols casar-te amb la muntanya? No, no és que la muntanya sempre té unes retetes, unes retetes que les milen, la foraden. Llavors diu l'Ermità, saps què? Torni pregadeu, perquè es torni amb una reteta. Llavors ella es va casar amb un primarit, un ratoli, molt aixirit. I aquesta rondalla, tan antiga, ja està explicada. Aia, popeia, das ist eine Not. Wer schenkt wie eine Dreier zum Zucker vom Brot. Verkauf ich mein Bettlein und leg mich ans Stro. Sticht mich keine Feder und beiß mich kein Mit beiß mich der Hunger Flo. El sabater de Torra Grossa. Una vegada hi havia un sabater al poble de Torra Grossa. Era tan pobra, tan pobra, tan pobra. I a més a més, tan carregat de fills, que per més que treballava, d'un cap de dia a l'altre, no donava per poder comprar, que sigui el pa, que sigui els llogurs, que sigui la xocolata, que sigui un conte, que sigui la bata per nascola. Estava molt amoïnat, molt amoïnat, molt amoïnat. Ai, pobre sabater. En sabater es deia Joan. Un dia, quan ja va veure que no hi havia pas ni una mica de pal a post, se'n van a les golfes de casa seva. Allà les golfes de casa seva va plorar, s'estimava més plorar, allà tot solet, que ningú el sentés de tanta pena que tenia. Esmirava les mans, tenia els dits fets malbé de tant i tant i tant cosir sabates. Tenia, li sangnaven els dits, estava preocupant, no sabia què fer, no sabia què fer. I va dir, l'ànima donaria a qui em pogués resoldre aquest problema que tinc. Dit això, de cop i volta? Patam! Allà se li presenta una mena de personatge negra, entre mig d'un núvol de fum, que anava vestit de negre, mireu-ho bé, les sabates, els mitjons, els pantalons, la camisa, l'americana, el llacet, fins i tot barret de copa, d'aquells tan elegants. La única cosa que tenia blanca era la cara. I li diu, ei, noi, Joan, m'has cridat. Jo no t'he cridat pas, jo no he cridat a ningú, estic enfadat i estic trist. Deixa'm tranquil i no sé ni per on se n'has entrat. Estava moïnat, perquè havia vist aquell home. No sabia pas, però no havia entrat. No sabia fins i tot. Estava tancada a la porta també. Com havia entrat aquell home tan estrany? Es va anar espantant, espantant, espantant, pobre Joan. I l'home que li diu, eh, m'has cridat, doncs ja sóc aquí, et vinc a arreglar el teu problema. El meu problema no hi ha ningú que me'l pugui arreglar. Jo, jo te l'arreglaré. Sí, com? No vols feina? No em puc fer més de feina. Jo tinc les mans que no poden ni treballar ja de tant mal que em fan. No, no, no, no. Jo et donaré 3 minyons. 3 minyons que et faran la teva feina. Ja veuràs. Oh, no, però jo 3 minyons els hauré de pagar. No, aquests no cobren. Oh, però els hauré de donar menjar. No, que els nois no mengen. No mengen? No. Però els hauré de donar un llit i a casa som molts. Ja saps que tinc 12 fills, jo? Sí, sí, sí. Com vols que li doni un llit si no hi ha lloc ni per nosaltres? No, aquests no dormen. No dormen, no mengen, no cobren. Quina gent més estranya que em vols fer venir a casa. Bé, vols que et vinguin a ajudar a fer feina? O no vols que et vinguin a ajudar a fer feina? Sí, i tant que sí, i tant que sí. Si no cobren, no mengen i no dormen. Encantat de la vida i tant. Però és una mica estrany tot això. Bé, bé, bé, li patia en Joan, en aquell home tan negre. I a canvi de què? Deu ser tot això que em dius. Doncs això, mira, que si tu no els pots donar feina, doncs jo... Bé, que hauràs de venir amb mi. Hauràs de venir amb mi a treballar sempre més amb mi. No podràs veure la família, perquè clar, estaràs treballant amb mi i no cobraràs. Una mica de menjar potser te'n donaré i una estona de llit també. Però cobrar, cobrar res i hauràs de treballar tota la vida que et quedi amb mi. Ah, això rei. Feina els he de donar, feina en tinc per tots. I tant que sí, ja poden venir. Dit això, aquell home vestit de negre, va entrar una copa dintre d'aquell fum tan fos que havia entrat per no ser on. I va marxar, va desaparèixer. En Joan va baixar baix i ja sentia la porta que trucaven. Feina, feina, feina, feina, volant, feina tindrem. Feina, feina, feina, feina, volant, feina tindrem. Ei, ei, ei, un moment va dins Joan que obre la porta. Obre la porta i allà hi havia tres xicots, tres minyons, que estaven esperant-se, dient tota l'estona. Feina, feina, feina, feina, volant, feina tindrem. Bé, bé, d'acord, els va dins Joan. Veniu, veniu, veniu, veniu cap al taller, veniu, veniu. Els va portar cap a dins, els va ensenyar el que hi havia, que sí les soles de sabata, que sí els traços de pell, que sí les agulles, els fils per cosir les sabates. Bé, els va ensenyar l'ofici en quatre moments, perquè eren tan espavilats, que de seguida ho van tenir a pres. Ah, que sí que en Joan se'n va, i al cap d'una estona torna a veure, els ja havien fet tres per alls de sabates, i els tenien a l'aparador en llostrades cosides, totes precioses. I en estaven fent els segones. Oi, oi, oi, oi, oi, si acaben de pressa. Va, i li diu a la Marietta, a la seva dona. Ei, Marietta, mira, vine, vine. Que tinc lloguets, tres xicots. Com, que tens lloguets, tres xicots? Què vol dir? Els haurem de pagar? No tenim diners? Que no, que no, Marietta, que no els hem de pagar. Que ho fan de franc? Oh, però els haurem de donar menjar i no en tenim ni per nosaltres? Que no, Marietta, que no, que no mengen. Què dius, que no mengen? Joan, t'has venut l'enteniment. Quina bestiesa m'acabes de dir? Oh, Marietta, mira, mira, mira, fixa-t'hi bé. Estan fent la feina molt i molt bé. Oita, oita, quines sabates més mapes. Oh, ja ho veig, molt bé. Oh, i les posen a l'apareador. I la gent ja se les mira. I la gent ja entra. I la gent ja les vol comprar. Oh, això és màgia. Ai, Joanet, tinc por, perquè és molt estrany això que passa. No, Marietta, mira, no hi facis res de muinar-te ara. Ves tan bé que estem amb aquests tres minyons que estan fent tan bé les sabates. Ah, renoi, el cap d'una hora tenien 15 parelles de sabates fets. A l'apareador, llostrades, la gent entraven, compraven, pagaven, pagaven més i tot de tan ben fetes que les trobaven. El cap de 3 o 4 hores ja tenien butes, sandàlias, xancletes, havien fet de tot, de tot, de tot. La gent estava encantats de la vida, anant a aquella sabateria. Amb la bossa plena de dinerons. Té, Marietta, curre, vés a comprar. Vés a comprar pa, vés a comprar coses per la canalla, que tenen gana, curre, curre. Ai, la Marietta, quan es va veure tants dinerons i que podia comprar fins i tot algun compte pels petits. Clar, perquè tenien 12 nanos, el gran tenia 12 anys i el petit encara no en tenia ni un, tenia mesos. Ai, senyor, quina il·lusió els va fer quan vam veure que la mare podia anar a comprar i que tenien menjar, en comptes o estaven encantats de la vida. Bé, això estava molt bé, però van passar una setmana, dues, tres, el taller, la botiga. Erem plenes de sabates fins a rebuçar. Sortien gairebé per la porta. Ja no hi cabien més sabates. El pobre Joan havia hagut d'anar a comprar més pell, més fil, més soles de sabata per poder-ne fer i els nois anaven dient, feina, feina, feina, feina, farem, feina, feina, volem, feina, tindrem. Bé, bé, bé, però és que... Ai, Joan, quan va veure que ja no els hi podia donar més feina, perquè ja no hi cabien més sabates a casa seva, va pensar, ai, ara vindré aquell paio del barret negre i se m'endurà, perquè no els hi podré donar més feina. Se'n va anar a les golfes a plorar i plorar i plorar. La Marietta el va sentir, va pujar a dalt a les golfes. Què et passa, Joan, de la meva vida? De plores, ara que tot ens va tan bé. Ai, Marietta, que aquest xicot si no els hi dono més feina. Què, què, que t'esaturin, que parin, que descansin? No, Marietta, que vaig fer un pacte amb un home molt estrany. Ai, ai, ai, que vas fer un pacte, Joan. Això no m'agrada, Joan, això no m'agrada, Joan, això no m'agrada. No, Marietta, que vaig fer un pacte amb un home que si ja no els donava feina, se m'enduria amb ell i us hauria de deixar a tots i no tornaria mai més i estic molt preocupat. Bé, la Marietta, no ploris més, Joan. Aquí hem de trobar una solució. Vinga, baixa. Ja en tinc una. Vine, vine, vine. Tu, Marietta, segur? Sí. La Marietta era una dona molt aixerida. Sempre tenia solucions per tot. Veureu el que va pensar. Diu, mira, porta un menyor. El va cridar. Vine tu, noi, agafa aquest sistem. Vas al pou, agafes aigua i me la poses a l'aigüera, que vull rentar els plats. El noi, el menyor, va agafar el sistem. Clar, els sistemes, com tots sabeu, tenen aquells furadets, perquè són de bímed. El menyor net, va lligar el sistem, a l'acorda del pou, la va tirar a dintre, va tirar el sistem a dintre, va pujar-lo i... tota l'aigua li va anar regaliment, regaliment i quan va arribar l'aigüera ja no hi tenia ni una gota. Va tornar i vinga a fer camins i vinga a fer camins i vinga a fer camins i quan arribava l'aigüera no hi havia aigua. Diu, veus, Joan? Aquest ja el tenim enfaïnant. No em podrà pas omplir l'aigüera per rentar els plats. Oh, sí, i els altres dos, Marieta, què farem? Vine, porta'm el segon. Vine, vine, deixa de fer sabates. Vine, que la meva dona et vol donar feina. Vine, noi, li va dir a la Marieta. Agafa aquesta pell negra, la veus? Sí, sí, feina, feina, feina. Feina, vull, feina, feina, feina, feina, feina. Si home, sí, pera't una mica, que jo et dono de feina. Agafa la pell negra i la vinga a rentar-la, a rentar-la, a qui et dono sabó, fins que la tornis blanca. Ja, ja, ja, patat, patat, patat, patat, patat, patat, patat, patat... Oi, ple d'espuma, ple d'espuma. He, he, he, he, la posa dins el safretx. Les bandeixen tan negra com era abans, clar, les pels, per molt que la rentis. I són negres, negres, queden. Ja, tenia feina per aquest xicot, que no se li acabaria mai. que no se li acabaria mai. Bé, bé, Marietta! Bona pensada, bona pensada! I el tercer? I el tercer què fem? Vine, porta'l, vine, noi, deixa de fer sabates. El noi va a cap allà, feina, feina, feina! Sí, ja te'n dono! Li va dir la Marietta. Vine cap aquí. Diu, veus aquesta criatura petita? I li va donar el bebé que tenia. L'has d'ensenyar a llegir. A llegir? Sí, jo en tenyo llegir, sí, sí. Agafa la criatura, li diu... E-ma-ja-ma, ee-no, ee-no, ee-ma-ja-ma, ee-no, no, ee-no, ee-no, ee-no, ee-re-ra, ee-no-ue-ra, llo-re. Bé, va començar a ensenyar a llegir, però com és natural, era molt petit. i de molt petits, poc aprenen a dir si encara no saben parlar. Bé, ja els tenien enfaïnats, van passar uns quants dies, tot anava sobre rodes, tot anava estupendo, ningú es queixava, però tot amb un plegat senten a la porta que truquen. Va anar a obrir la porta qui havia, i havia l'home vestit de negre. Ei, els meus tres minyons, com és que encara tenen feina. O els tenim enfaïnats. Ja, ho vull veure, això que em dieu. Va entrar a veure el primer, que anava omplint la igüera Montsistell, el segon, que anava fent netejant, fent blanca, aquella pell negra, i el tercer, que ensenyava llegir en el xicarró, en el minyó més petit de la casa. Oh, però aquestes feines no s'acaben mai, això no és feina. No veus que no pot omplir la igüera Montsistell? No veus que no pot deixar blanca? Una pell? No veus que no pot ensenyar llegir amb un bebé? Oh, tu em vas dir que li donés feina? Doncs això és feina, però és una feina metocera, és una feina que no serveix per res. Doncs bé, això no m'ho vas dir, m'ho vas dir que fessin feina. Tens raó, has guanyat, em vaig, nois, crida els minyons, marxem, que aquest paio és més aixerit que jo. Se'n van anar, els va quedar la sabateria plena de sabates, per tota la vida i més. I d'ençà d'aquell dia que la família del sabater Joan i la Marietta no van passar ni mica de pena, ho han tenir tot resolt. Bet aquí un gat, Bet aquí un gos, aquest conte ja està fos, Bet aquí un gos, Bet aquí un gat, aquest conte ja està acabat. Bet aquí una vegada. Riquitiquitabi. Bet aquí que aquesta és una història que va passar en un país molt llunyà, a l'Índia. És una història que va de certs i de mangostes. No sé si sabeu què és una mangosta. Mangosta és un animal no gaire gran, petitó, que té la careta, s'assembla un gat, però un morret com una mostella i una cua xerida, xerida i tiesa. Aquestes mostelles, aquestes mangostes, normalment els hi haurà de molt, molt menjar serps. Bet aquí que en aquest país, en un cau de mangostes, ni vivia una que vivia molt feliç allà, però de rep, va ploure molt, va fer un aigua, d'aquells aigüats tan terribles que fan aquests països i es va omplir el seu cau d'aigua. I va sent tant de l'aigua que va entre el seu cau, que amb la força de l'aigua se'n van dur totes les cries. I la nostra mangosta va anar allà. Ella primer va començar a venidar, intentava venidar contra corrent, però va arribar un moment que l'aigua hi de tant de la que hi havia, que, mireu, va quedar com està bornida, i es va pensar que fins i tot es moria. Però, fortosament, es va despertar el cap d'una estona en un jardí. I en aquells jardí es va trobar i va sentir les veus d'un nen, que creava, mireu, he trobat una mangosta, he trobat una mangosta. I ho va ensenyar als seus pares. El pare va estar molt content, va dir-ho, i una mangosta estava molt bé, perquè a les mangostes els hi dà de molt de serps, i aquest país que hi ha tanta serps, tenir una mangosta a la vora, és com tenir un bon vigilant. El mare va dir, ahim, això no sé si m'agrada tant, però el nen es va quedar amb la mangosta. I el nen es deia, Toni, i l'emportava a tot arreu, i sí, sí, la mangosta amb el Toni cap a casa. I, clar, la mangosta no havia vist mai cap a casa de dones ni de dones. Per tant, mireu, entrava i sortia a fer cada melesa. Va enrotar, les potes va bucar amb tinte, i va atacar tots els papers de l'escriptori. Amb els bigotes els va posar pàboca a olorar amb cendré, i quasi sol sucarrima. En va fer moltes. A l'hora de dinar, seia al costat del nen, i a l'hora de dormir, volguen anar a dormir amb ell. La mare no li agradava, però pare insistia, sí, sí, és important. El que no us he dit és que aquesta mangosta, com totes, sabeu què fan? Quan estan a punt de caçar, fan un sorollet. Un sorollet especial, i aquest sorollet és el que dona el nom a aquest copte. Quan veuen, es troben davant d'un animal que el volen caçar, fan un sorollet estrany com ara... I d'aquí ve el nom. A la mangosta va anar a dormir amb el Toni, i l'endemà de matí va voler explorar una mica la casa, el jardí. Va sortir el jardí. Va veure que era un jardí molt gran, que hi havia molts arbres, va dir que bé, aquí podria jo trobar coses que m'agradin que jo pugui caçar. I mentre ho mirava tot i tot ho trobava tan bonic, va sentir uns amics d'un ocell. I què passa aquí? Oh, dius que ara m'acaba la serp, que viu aquí, en aquest jardí, que es diu Nac, m'acaba de robar un ou del meu niu, i no hi ha manera que aquesta serp sempre ens roba les cries. Ah, sí, quan ho vas sentir, el d'aquí t'equivitava i va pensar, oi, si les serps a mi m'agraven tant. Va pensar que bé, que hi hagi un serp aquí i me les menjaré. I mentre elles parlaven, van anar apareixent els animals d'aquest jardí, va sortir un ratolí, una granota, i tots feien el mateix que això. És que tenim aquí una parella de serps, el Nac i la Nagaina, que escolta, se'ns mengen les cries, no hi ha manera que puguem refer i tenir fills, perquè és que abans que creixin ja se'ns han menjat els ou, se'ns els han robat del meu. Ah, sí, va dir sí. Diu-hi el pitjor de tots. Qui és, el pitjor de tots diu què és. I aquestes dues serps han fet un niu i ja estan a punt de sortir. I si ara tenim dues serps, d'aquí quatre dies entendrem, cinc o sis més, perquè cada vegada que creuen, doncs són sis o set més serps que vulguen també menjar de les nostres cries. Ah, ah, ah. El Riqui qui va dir, ah, això no pot ser, amuntés aquest niu, i el van acompanyar. I sí, sí. A mi el jardí, amb un racó, era tot d'ols, de recercs, i el Riqui va agafar una pedra, i mireu, va començar a esparrar els ous, i entre els ratolins, els ocells i les granotes van matar totes aquelles serpetes, que eren petitones, que encara no havien nascut. Bé, amb això, que l'enac, la serp més grossa, va sortir del calde i això no pot ser. Què ha passat aquí? I el Riqui es va posar tot i eso, i tot ha charit, i van començar a lluitar. En aquell moment van desaparèixer tots. Les granotes, els ocells, els ratolins, es van avagar corrents, corrents, els seus caos, perquè només de veure aquella servia tremolaven. Però el Riqui qui va, el Riqui qui va ser molt volent, va dir, no, per això. I es va plantecar i es va ferrar fort, amb les seves dents, el coll de la serp. La serp era molt forra. Vinga, petafor, vinga, petafor, amb la seva cuaterra. Però el Riqui no deixava el coll. I tant d'estona va lluitar, va lluitar, que de rep, els ratolins, els ocells, les van tornar a sortir del calde i van anar a veure aquella lluita. I llavors van començar a animar el Riqui. Va, que tu pots, va, aguanta. I el Riqui di-di-di, guantava fort. Ha ferrat el coll de la serp tan fort, tan fort, que mireu, va matar la serp. I tots van estar contents. Ai, que bé, que bé, quin bon company que tenim. Ja estem salvats, però ara queda l'anagaina, quina l'altra, la parella del nap. Ai, què passarà, què passarà? Amb això, què es va fer fort? I sabeu què va passar? Que l'anagaina, quan va saber, que havia matat la seva parella del nap i que havia matat tots els seus ous. Va dir, ara sí, jo em faré una, em faré una que se'n recordaran de mi. I això va sentir un ratolí. I va dir, oi, anava a avisar el ratolès, anar a pisar el Riqui Tiquitavi, que dorm al dintre del nen, haig d'anar a avisar-lo com ho faig, però a la porta de la casa hi havia un gat, i el ratolí no puc entrar, perquè tenia molta por d'aquell gat. Però el ratolí vinc a pensar, vinc a pensar, sabeu què va fer? Va pujar de la fumera, i per la fumera va baixar dins a la casa, i se'n va anar corrents a l'habitació, on dormia el tònim, la mengosta. I va avisar el Riqui Tiquitavi. Corre, corre, que bé! L'anagaina, que bé, que aquí farà una malesa tremendo, que, tenint poc, no li passaria el tònim. Amb això, que el Riqui Tiquitavi va sortir del llit, es va agarradir en una porta, i es va pirar. Esperar que vingués a l'anagaina. Així que va entrar a l'anagaina, ja va començar a entortullar-se el peu del nen, però el Riqui Tiquitavi es va fer refor, va fer un bot, i es va fer refor, el coll, de l'anagaina. També va lluitar molt l'anagaina, era molt forta. També li va mossegar. L'obra mangosta estava ferida, plena de sang, però llotava, llotava, llotava, fins que acabava guanyant, i la va matar. Van demà de matí, sabeu què va passar? Que quan els pares van anar despert el tònim, sabeu què van trobar? El tònim dormia al llit tranquil, i els seus peus hi havia una ser morta, i Riqui Tiquitavi tot ple de sang. Però què van fer? Van cuidar, el van curar, i per sempre més, van anar a viure amb aquesta família. I aquest és el conte del Riqui Tiquitavi. I com t'ha contat, com t'ha acabat. El gai va fer Quik, Quik i el conte ja està dit. El gai va fer Cac, Cac, Cac, i ja està acabat. El gai va fer Cac, Cac, Cac, i ja està acabat. El gai va fer Quik, Quik i el conte ja està dit. El gai va fer Quik, Quik i el conte ja està dit. El gai va fer Quik, Quik i el conte ja està dit. El gai va fer Quik i el conte ja està dit. El gai va fer Quik i el conte ja està dit. El gai va fer Quik i el conte ja està dit. El gai va fer Quik i el conte ja està dit. El gai va fer Quik i el conte ja està dit. El gai va fer Quik i el conte ja està dit. El gai va fer Quik i el conte ja està dit.