Vet Aquí Que... del 16/5/2019

Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'associació de mestres roses sensat i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. Vet aquí que, en aquell temps, que les bèsties parlaven i les pedres cantaven... Els bons amics, aquesta nit ha nevat tota la nit i fa un fred. Un fred està tot glaçat per fora. El conillet té molta gana, però no pot sortir perquè està tot de debat, obre la porta i fa un fred que farà, no sap què fer. Però, mira, com té tanta gana, surt a buscar menjar. Surt, per sobre de l'aniu, va remenant per allà a veure què troba per menjar. Finalment troba dues pastanagues grosses, precioses. Oh, que bé, ja tinc menjar. Agafa una pastanaga i rac, rac, rac, rac, rac, rac, rac, es menja la pastanaga. Aquesta pastanaga tan grossa, quan acaba de menjar la pastanaga, dius, tinc la panxa plena, ja estic tip. Doncs mira, què farem amb aquesta pastanaga? Mira, saps què? Penso que el meu amic, el caballet, el caballet, deu estar tan bé dins de casa, mord de fred i mord de gana, aniré a portar-li aquesta pastanaga. I el conillet, tan, tan, tan, caminant, caminant, de pressa, de pressa, arriba a casa del caballet i truca la porta, pom, pom, pom, pom, però no hi ha ningú. El caballet no hi és. Doncs mira, saps què? Li deixaré aquesta pastanaga aquí a la porta i quan arribi la veurà i podrà menjar. Doncs sí, així ens ho va fer. I el conillet se'n va anar de pressa, de pressa, de pressa, cap a casa seva. El caballet, el caballet brú, el caballet brú, també havia sortit perquè tenia gana, però estava tan fred, perquè hi estava tot tan gelat, tan gelat, que no trobava res. Vinc a remenar per l'aniu, per sota l'aniu i, finalment, sabeu què va trobar? Va trobar un nap murat, gros, preciós. Oh, que contents que m'està. Oh, que bé, aquest nap és el que més li agradava. Va agafar el nap i el caballet brú, nyam, nyam, nyam, nyam, nyam, nyam, nyam, nyam, nyam. Va, esmenja aquest nap tan gros. Oh, que bé, tinc la penxa plena, ja estic tip. I toc, toc, toc, toc, toc, toc, se'n torna cap a casa seva. Quan arriba a casa seva, allà a la porta, veu una pastanaga. Veu la pastanaga. Diu, oh, una pastanaga. Qui m'haurà deixat aquesta pastanaga? Ah, i pensant, pensant. Ah, ja m'ho penso. Segur, segur, que m'ha la deixada el meu amic, el conillet gris. Ai, que gentil, aquest conillet, que bo. Va agafar el doro jo per pensar, però jo tinc la penxa plena, ja m'he menjat el nap. Doncs saps què faré? Pensant, pensant. Diu, mira, el meu amic, el bé, el bé grassonet, i amb la llana rissadeta, aquest deu estar a casa seva també. I deu tenir molta gana. Amb aquest fred, no deu usar a sortir. Doncs mira, saps què? Li portaré aquesta pastanaga. I toc, toc, toc, toc, toc, toc, se'n va cap a la casa del bé. Del bé grassonet, amb la llaneta rissadeta. I tu que la porta, pom, pom, pom, pom, pom. I res, no contesta ningú. Ai, el meu amic haurà sortit també a buscar menjar. Però mira, com jo ja n'estic tip, li deixaré aquí a la porta aquesta pastanaga tan preciosa, tan grossa. Ja veuràs què content es posarà quan arribi i la vegi. I si, si, el caballet se'n torna cap a casa seva, toc, toc, toc, toc, toc, toc. Si sí, el bé grassonet, de la llaneta rissadeta, ha sortit de casa seva també a buscar menjar. I remenant, remenant per la neu, he enterrada sota la neu, va trobar, va trobar una coll, verda, grossa. Ai, que content es va posar al veure aquesta coll. Va agafar la coll i folleta, folleta es va menjar tota la coll. El bé grassonet, amb la llaneta rissadeta, va estar, ja tenia, ja estava tip, tenia la panxa plena i content. I tic, tic, tic, tic, tic, se'n va anar cap a casa seva ja tipet. Llavors, quan arriba, què va veure a la porta d'aquesta seva? Va veure aquella pastanaga tan grossa. I va dir, oi, una pastanaga. Però jo ja no tinc gana, perquè tinc la panxa plena. Qui me l'haurà deixat aquesta pastanaga? Pensant, pensant. Va dir, ah, he vist les pitjades del meu amic, el caballet, el caballet brú. Segur que m'ha deixat de ell. Ai, que gentil, aquest caballet. Llavors va dir, però jo ja no tinc gana, saps què? Allí portaré amb el meu amic, amb el meu amic, el cabirol. El cabirol, segur que deu estar amb agadetins de casa, mort de fred i mort de gana. I així, així, tic, tic, tic, el bé, graçonet, amb la llaneta rissadeta, se'n va cap a la casa del cabirol. El cabirol va arribar allà, el cabirol no hi era. També va trucar a la porta, va pom, pom, pom, a la porta de la caseta, no va contestar ningú. I va pensar, doncs mira, quan arribi, trobarà aquesta pastanaga a la porta de casa seva. I va deixar, i tic, tic, tic, tic, se'n va tornar cap a casa seva el bé, graçonet, de la gana rissadeta. I sí, sí, el cabirol havia sortit, havia sortit, saltant per aquells bosc. I, mireu, també tenia gana, i va trobar, finalment, unes herbetes, totes gebradetes i uns brotets de pip. I va menjar, i amb la panxa planeta se'n va anar cap a casa seva. Quan va arribar a casa seva, a la porta de casa, va trobar aquella pastanaga tan preciosa, i va dir-ho, si jo ja no tinc gana, tinc la panxa plena. Ai, qui me l'haurà deixat aquesta pastanaga? Pensant, pensant, ah, mira, he vist un floquet, un floquet de llana per aquí. Segur que el meu amic, el meu amic, el bé graçonet, de la llaneta rissadeta, m'ha deixat aquesta pastanaga. Ai, que gentil, aquest bé, aquest més molt amic meu, que gentil. Però jo ja no tinc gana, que faré, que faré. Doncs mira, saps què? Aquesta pastanaga li portaré, li portaré. Mira, el meu amic, el conillet gris, i sí, sí, saltant per allà, va arribar a casa del conillet gris. Va obrir la porta, va trobar el conillet gris, el seu llitet, que estava allà al llitet dormint, li va deixar la pastanaga allà a bord del llit, i li va, i va, i li diu, mira, com jo no tenia gana, t'he portat aquesta pastanaga. Ai, el conillet, oi, que gentil. Però jo ja estic tip, que jo ja he menjat aquella pastanaga, i veig aquí que aquella pastanaga va passar del conillet, la va dur, amb el caballet. El caballet va passar, va passar el bé, el bé, el cabirol, i el cabirol va tornar un altre cop el conillet. Ve't aquí els bons amics. Ai, els bons amics, els bons amics. Ai, apopaya, das ist eine Not. Wer schenkt wie eine Dreier zum Zuckerfurt Brut. Verkauf ich mein Bettlein und leg mich als Stroh. Stich mich keine Feder und beiß mich kein, wie beiß mich der Hunger Flo. Ve't aquí que una vegada hi havia un pagès que tenia un camp de blot. Aquest pagès era molt repa. A bar no deixaven anar mai ni cinc cèntims, ni per ell ni pels altres. S'havia fet gran, i cada any havia de llogar algú perquè li seguís el cap. I quina creu haver de pagar per poder tenir el seu propi plat? Pagar el cagador era com si li arranquessin un caixal. No fa gaire. Va arribar el poble amb xicot, força, li ben plantat. Li deien enquemar-lo. Es va oferir el pagès per cagar-li el blat i el molt garrepa de pagès. Després de mirar-se el bé, li va oferir, que us diré jo, li va oferir quatre quartos mal contats per tot un dia de jornal. Era un escany a pobres. Enquemar-lo, es va venir el preu, sense regatejar ni sumicar. Abans de donar el tracte per fet, el pagès li va repetir tot el que havia de fer. Mira, cagau. El camp ha de quedar cagat en un jornal, tot. Recorda-ho bé, de dalt a baix, d'un costat a l'altre, racons i tot. Pensa que jo a la teva edat no hauria fet dos de camps amb el mateix temps. Ah, faci sol, plogui o no em pega, no em vinguis amb excuses. Aquell dia vine a trenc d'alba a buscar la dalla i així es veuré si vas vint d'espert. I enquemar-ho, mirava, escoltava i no deia res. El dia estimulat, el dia estimulat, enquemar-ho a es presentar la feina. El pagès li va entregar la dalla i un topi de sopes de pa per passar tot el dia. Podeu comptar que les sopes d'haurien ser poc volides, espeses i fins i tot podien negar i nedava algun grumoll. El cagador amb el topi i la dalla a l'espatlla, xinoxano, se'n va anar cap a la feina. Quan va arribar el lloc, enquemar-ho, va mirar el camp que s'havia de cagar. Però hi havia una abra esplèndid. Si acostar amb el peu, vas campar un parell de pedres cantallugues i se segueix comodament. Reculsant l'esquena al tronc, va deixar el topi una mica enllà, a mi de debòs. El sol es començava a veure entre els cims de l'horitzó. Hora de esmorzar. I el que llarga el braç, mentre diu, sopes de pa per endavant la resta no ve d'un pam. I va fer uns quants xarups de sopes i tornar a geure i a badallar. I mentre li acabava de venir la son, va i diu entre dents, qui menja sopes se les pensa totes. Sota l'ombra feia de molt bona està i es va dormir. I el sol es va anar enfilant, enfilant. I quan va arribar el cap de munt del cel, va ser hora de dinar. I ell que llarga el braç, mentre diu sopes de pa per endavant, la resta no ve d'un pam. Uns quants xarups de sopa i potser algun grumoll. I després va dir, qui menja sopes se les pensa totes. I esclar, amb aquella panxa tan plena de sopes i aquella hora del dia, tu acaba migdiada. I vinga a descansar, i vinga a descansar. I va arribar l'hora de berenar i sopes de pa per endavant i la resta no ve d'un pam. I qui menja sopes se les pensa totes. I una estona més de repòs. I entre vacaina i vacaina, glops de sopes i xarups va anar passant el dia. Jo cap sense cagar. Abans de l'aposta del sol, en Quimarro, s'aixeca, s'estira, i com aquell qui no fa res, busca per aquí i busca per allà, fins que troba un enmunió d'escarbats pilotaires. Els agafa i amb pilotes i tot els posa dins el sopí. Asegura l'etapa, l'hi ganti el mocador, com si fes un farcel. I té noixano cap a casa del pagès que l'esperava a la porta. Com ha anat la cagada? I el blat? El blat, Vadim Quimarro, no pot estar millor del que està. Avui ha sigut un molt bon dia. Per cert, va a afegir, amb el vostre permís, el topi us el tornaré demà. Perquè és que he trobat quatre belles, les faré entre l'arna i si tot va bé l'any vinent tindré mel. Segador, segador, vas arrat, aquestes a belles són meves. Va dir el garrepa. Ben meves! Les has trobat amb un camp que és meu. I mentre treballaves per mi, les a belles em pertanyen. I en Quimarro, que li diu que no, que ell les ha trobat. I el pagès, que diu que sí, i que sí i que no, i que sí són meves i que sí no són teves. I que sí són teves i que no són meves. I mireu, com més cridava, més s'hi tenien. I la gent que el sentia, sortien al carrer per no perdre's l'espectacle. Doncs anem al jutjat. Vadim Quimarro, em veus segura? Anem i vadim el pagès. I cap al jutjat falta gent. Amb tota la curriua de gent del poble o darrere, se'n van anar cap al jutjat. I a la sala, silenci absolut, que surt al jutge. I agopar-lo i no m'inelegue, va dir el jutge. Segador, si estrovant les a belles en terra d'aquest home, i mentre treballaves pel seu compte, encara que siguis tu qui les has trobat, les a belles són d'ell. I tu, pagès, a més del jornal, també li has de pagar la feina de caçar les a belles. I va afegir a cadascú el que és seu. I ara, cap a casa, falta gent. No us deien Quimarro, sóc jo qui les he trobat i que he tingut la feina de posar-les dins el topi. El que fos per mi, les a belles, encara estarien al camp. Això és de mala justícia i no és de bona llei, no just. I encara d'enfadat, de mala gana, allargà el topi el pagès, que l'agafam un somriure d'orella o orella. En Quimarro continuava rondinant i entra dins assenyalant el pagès que ja marxava a afegir. Tant de bo les a belles es converteixin en escarbats piroters i el blat es torni com era, sense ni un brí de sagat. Acabat el discurs, el vell pagès, se'n va anar per un cantó amb el topi. Ben agafat. Arribat a casa, aquell garrer pescanya pobres, amb actitud de guanyador, s'hagués fet de com li anaven de bé les coses, va fer perquè sortessin les a belles, va destapar el topi i les a belles no sortien. I no sortien. I no sortien. I va mirar. I va tornar a mirar. I no podia creure el que veia en els seus ulls. Quina espant, aquella escarabatada. I quina pudor! Les galtes li van posar vermelles i després blaves. Els ulls oberts, sense saber ben bé el que veien. La maledicció dels cagadors s'havia complert. Escarbats piroters. Estava a punt del cobriment. Se sentia el cor a les orelles. Es va seure. De mica en mica semblava que recuperava la respiració. Però cap d'una estona. Va notar un rau-rau, un rum-rum, un nos, escanyat al peidor, un pes al ventre. Les orelles li cremaven, la boca se li va tornar a secar. Ni tan sols usava pensar el que ja tenia al cap. El blat! I ja havia pagat la feina. Era fosc. Va sortir corrents, amb pentes i rodolons. Va correcar pel camp. I en arribar va trobar el seu camp, amomblat rós, torrat, dret. Com si cap fulla de fals l'hagués tocat. I en Quimarro ja feia estona que anava de tornada. I, com t'ha comptat, ja s'ha acabat. Que tot això no és mentida, és ben veritat. Bé, aquí una vegada. Perseu, la gent de mítica greca. Una vegada hi havia una reina, Cassiopea, que era molt orgullosa, presumida i creguda. Creia que era la dona més bonica del món, i tot el dia es mirava al mirall. El seu perit, el rei es deia Safeu, també estava molt orgullós d'ella. Tenien una filla molt bonica, l'Andròmera. La reina Cassiopea preguntava cada dia al mirall qui era la més bonica del món. I aquest sempre li responia, tu, Cassiopea, ets la més bonica. Però un dia li deia que la més bonica que ella era les princeses del mar. En Farada s'envena disfressada a la Palau del Mar. I en veure-les es va dir, si porten cua de peix i escates, no poden ser les més boniques. I quan va arribar el seu país, va escampar per atarreu que les princeses del mar eren lletges amorits. Al cap d'un temps el mirall li deia que la més bonica que ella era Juno, la deesa del cel i l'aire. En rabiat, en sentiu, va tornar-se a disfressar i anar al Palau del Cel. Allà va trobar que Juno era molt vella. I en tornar va anar dient a tothom que era lletja i vella com un pecat. Juno i les princeses del mar es van caixar al rei del mar Poseidó. Aquest monofès va castigar el rei que se'ho peia i se'l feu, enviant unes tempestes que inundaran tot el seu país i un drac farotge que es menja tot el bestiar del rei. Se'l feu horroritzat consultar un oracle per saber què havia de fer per acabar amb aquelles desgràcies. L'oracle li deia que va donar la seva filla Andròmeda el drac perquè se la menjés. Portaran la pobra d'unzella a mig del mar i la lligaran a una roca perquè no s'escapés, i així el monstre marí se la menjés. Els plors d'Andròmeda van ser escoltats per un jove-eroi, el qual galopant pel cel amb el seu cavall alat a pagàs i duent una espasa i el cap de la madussa que tenia el poder que el mirava quedava convertit en pedra. Amb vestir el drac, amb l'espasa, menta li ensenyava el terrible cap. Amb una estocada, la travessada cap a cap, enrullulant-se el mar amb la sang de la bèstia. Perseu deslligar Andròmeda i agafar-la amb braços la duguet els seus pares. En premi el reis concediran a Perseu la mà de la princesa i es casaran molt enamorats. Però un cop casats, el rei de Tir, que era un antic promès d'Andròmeda, enreviat va declarar la guerra a Perseu. Aquest va dir a Sefeu perquè si tant estimava a Fineu en Dròmeda no la va salvar del drac. Sefeu digui, és que li tenia molta por. Doncs a mi no em va fer gens, va dir Perseu. I es va enfontar en Fineu. A llavors li ensenyava el cap de la madussa i aquell va quedar patrificat per sempre més. I Perseu i Andròmeda pogueren viure feliços i en pau. El rei del mar encara estava enfadat amb Casio Péa. I li va dir, perquè mai més no tornis a envejar ningú, et convertirem en constelació. I la va enviar al cel perquè s'hi quedés per sempre més. Casio Péa, plorant, va demanar que almenys li deixés quedar el mirall. I Perseu i Dròmeda va dir, d'acord, i convertir el mirall en una altra estrella. Si mireu al cel de nit, veureu bril·lar que Casio Péa ha segut el seu torn mirant-se eternament el seu mirall. També veureu Andròmeda, Perseu i Sefeu. Ve-te aquí una vegada. Tot això que us he explicat, ha passat o no ha passat. Si no ha passat és mentida. I si ha passat és veritat. I val més creure-ho que anar a veure-ho. Aia, Popeia, això és una noia. Verkaufech mein Metlein und leeg mich aufs Stroth. Verkaufech mein Metlein und leeg mich aufs Stroth. Verkaufech mein Metlein und leeg mich aufs Stroth.