Vet Aquí Que... del 23/5/2019

Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'Associació de Mestres Roses Sensat i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. De contes i de rondalles, ja us en comptaré un grapat. La meitat serà mentida, l'altra meitat veritat. Una vegada, en un país molt lluny, hi havia un rei i una reina que s'havien acabat de casar. I la reina, un dia, estava brudant al costat de la finestra i era mal hivern. I va començar a caure els flocs de neu a terra i va quedar tot blanc. La reina va obrir la finestra per veure la neu com queia i com que estava brudant, se va punxar el dit i li va encaure tres gotes de sang al damunt de la neu. I llavors ens va pensar, com m'agradaria tenir una filla que fos tan blanqueta com la neu, que tingués les gotes vermelletes com aquestes gotetes de sang i el cabell tan negre com el marc i la fusta d'aquesta finestra. I ve't aquí que va passar el temps i després va néixer la blanca neu i com era la blanca neu? Doncs era tan blanqueta com la neu, tenia les gotes vermelletes com la sang i tenia el cabell negre com aquella fusta fosca. Va passar el temps però després d'un any o així la reina es va morir i la blanca neu es va quedar sense mare. El rei però mira es va tornar a casar i al tornar-se a casar va triar la dona més maca, més formosa de tot el realme però també era la dona més envajosa i més dolenta de tot el realme. I ve't aquí que amb molts anys va anar passant i resulta que la blanca neu anava fent-se gran, fent-se gran i va arribar a ser una noieta preciosa, preciosa amb aquell cabell, aquelles gotetes i la reina se l'anava anant mirant i la gent començava a dir que no t'hagués fixat. La blanca neu és més maca que la reina. La reina, que era una mica així com a bruixa, tenia un mirallet i aquest mirallet de tant en tant s'hi mirava i li deia mirallet, mirallet digue'm una cosa, qui d'aquests voltants és la més hermosa i el mirallet li contestava sempre la veritat i li deia, oh, d'aquests voltants, bo só, reina i senyora, la més hermosa, i la reina quedava tota cofoya, d'aquí sóc la més maca de la realme, però aquest mirallet una vegada li va contestar, oh, reina i senyora, d'aquests voltants, bo só, la més hermosa, però blanca neu encara ho és més. Ah, en aquell moment a la reina li va agafar un atac de ràbia, un atac de veja, i va dir no pot ser, no pot ser que la blanca neu sigui més maca que jo, ja sé què faré, la faré matar. Va cridar el caçador, el caçador va dir a què mana, reina i la reina, diu mira, agafes la blanca neu, la portes en aquell bosc d'allà lluny, l'agafes i la mates, i emportes els colmons i el fetge per demostrar que sí que l'has mort. El caçador va agafar la blanca neu i se la va emportar en aquell bosc lluny, quan menja aquell bosc el caçador es va treure el punyal i anava per matar la blanca neu, i el blanca neu es va posar a plorar, a plorar, sisplau, sisplau, no matis, mira, saps què faré, marxaré molt lluny d'aquí, no tornaré mai, mai de la vida, no tornaré mai de la vida, però sisplau, no matis. El caçador se'n va acompadir, i li va fer pena la blanca neu, i què va fer? Doncs que la va deixar anar, i la blanca neu, quan va ser lliure, va començar a córrer, i va caminar tot un dia, tot un dia, fins a la nit. És molt interessant, però el caçador va pensar, si em presento el palau, sense el fetge i els pulmons, no pot ser, va anar, va mirar que hi havia sanglars, va matar un sanglars, i va portar els pulmons i el fetge a la reina, i la reina va dir el cuiner, i ja m'ho pots fer a la paella, i se'ls va menjar. Va passar el temps, va passar el temps, però, mentre tant, la blanca neu, després d'un dia de córrer, de córrer, de caminar, va arribar en un lloc molt lluny, el castell. I va veure una caseta allà al mig del bosc, una caseta que era molt petita, va entrar i va quedar parada, perquè les cadires eren petitones, les tebles també, els gots també, els plats també, i estava tan cansada que va veure uns llits petitots, i van comptar, hi havia 7 llits, però resulta que la blanca neu no cabia en cap, i el que va fer es va dir que es va estirar amb tots els llits, i va quedar tan adormida que no va sentir res, no va sentir ni els nants, els 100 nants que tornaven de la muntanya, de les minors d'or, i pedres precioses que hi havia d'alta la muntanya, els nants, quan van obrir la porta, es van pensar, a qui ha entrat el bu, eh?, a qui ha entrat el bu? I mira, van descobrir la blanca neu, que dormia com un so que allà, i, com que van fer soroll, i llavors la van despertar, la blanca neu va quedar tot escarrilfada quan va veure els 100 nants, no sabia què, no sabia què, i li van dir, ai, qui ets tu?, i ell li va dir, sóc la blanca neu, i els va explicar l'història, l'història del caçador, i de la seva madrastra, i va dir que els nants li va dir, no pateixis dona, no pateixis cap a l'eucal molt lluny d'aquí, no et trobaran mai saps què pots fer? Mira, doncs viu-se a nosaltres, i mentre nosaltres estem a les mines, doncs tu et cuides de la casa, us fas el menjar, i així van quedar. Mentre estan al Palau, la reina que estava tan orgullosa va fer servir el Mirellet, i Mirellet, Mirellet, digue-m'ho una cosa, qui d'aquests voltants és la més hermosa? I el Mirellet, que sempre deia la veritat, li va contestar, oh, d'aquests voltants, vos sobrenyes senyora, la més hermosa, però blanca neu encara ho és més a la casa dels nants. Oh, com se va posar la reina, com se va posar l'etacte histèria, l'etacte ràbia, pot ser, el que s'ha d'haver enganyat a la blanca neu encara és viva, però ja veuràs, va anar amb una habitació, com que s'havia fet conjurs, i ara és de màgia, ja ho sé què faré. Va agafar, va agafar una poma, i va fer una pòsima d'aquestes tan verinoses, i va agafar una poma i la va socar només la meitat, i a l'altra meitat no. Va agafar, se va disfressar de pegesa, i va agafar un sistema amb altres pomes, i se'n va anar cap a on hi havia la casa dels nants. Va tocar la porta i la blanca neu va sortir per la finestra. A què voleu, pegesa, què voleu? Oh, mira, que no veus que porto quines pomes tan boniques. Mira, perquè no m'obres la porta, no perquè els nants m'han dit que no obri la porta ningú. I doncs, que no veus quines pomes tan maques que porto. Vols una té té, menja la no, va dir la blanca neu, perquè els nants m'han prohibit que menjés res com donguin la gent. I llavors la madrastra disfressada de pegesa li va dir, dona, que tens por que t'embarini. Mira, va agafar aquella poma, com que hi havia els dos costats, va començar a menjar-se la poma per al costat que no hi havia el verí. Diu, mira, si jo me la menjo, va dir la madrastra. No veus que a mi no em passa res. Té, ja veuràs menjala, i la blanca neu va agafar la poma i tot just la va agafar per al costat que estava embarinada. Va clavar una mossegada i al moment va quedar estès a terra. La madrastra va marxar i ja està, la blanca neu ja s'ha mort. Però, doncs mira, va passar que vam arribar als nants de dalt de les muntanyes i quan vam veure la blanca neu allà, té restirada, ja vam veure que era morta. I llavors van dir, bé, la tindrem uns dies aquí perquè estava tan, tan, tan bonica i la seva cara era tan blanca, les seves cals de la testa eren tan vermelletes, que estava com si estés dormint, li van fer un taú de vidre. I com que teníem molt d'or li van posar unes lletres que posava la princesa blanca neu, i la van posar en aquell taú de vidre al costat de casa seva, en una muntanyeta que hi havia. I cada dia la anaven a veure la blanca neu, però la blanca neu, la cara i el cos estava com si dormís, no s'havia fet molt bé, i allà la tenia. I cada dia la anaven a veure i es posaven una mica tristos, fins que un dia per allà va passar un príncep d'un real maquill i allà al costat amb els seus soldats. I el príncep va dir que emparem aquí, i el príncep se'n va anar cap a la casa dels nants, i els nants van dir que et pots quedar aquí, et pots quedar, però va veure aquell taú de vidre del d'una muntanyeta, se'n va anar i va veure la blanca neu que estava preciosa. I llavors, de tan bonica que la va veure, se'n va enamorar, se'n va anar cap als nants i va dir, escolteu, vull tenir la blanca neu, vull tenir-la, vull tenir-la allà al meu palau, i la posaré allà, i cada dia la aniré a veure, i els nants van dir no, ni pot tot l'ordre al món, no te la donarem la blanca neu, però llavors el príncep va insistir tant que ell no podia viure sense veure la blanca neu, que els nants li van donar. I el príncep va anar als seus soldats, agafeu el taú, i porteu-lo allà en aquell carro que tenim, i el portarem al palau. Els soldats van agafar el taú per sota, però resulta que un soldat van s'ho pegar amb una rea el que hi havia a terra, i el taú va fer cloc-cloc, en aquest moviment de cloc-cloc, blanca neu va anar d'una banda a l'altra, i en aquest moviment li va sortir el buscí de poma enverinada de la gola, i en aquell moment blanca neu se va despertar. Què m'ha passat? I li van explicar tot, tot de la madrastra, la poma, i el príncep va dir que vols venir a viure amb mi, que ens casarem allà, al meu realme, ja veuràs que serem molt feliços, i la blanca neu va dir que sí. Vet aquí, que el palau, la madrastra, que ja estava confiada, que era la més maca de tot el realme, va agafar el Mirellet, i li va preguntar a Mirellet, Mirellet, digue'm una cosa, qui d'aquests voltants és la més hermosa? I el Mirellet, que sempre deia la veritat, li va dir, de tots aquests voltants, bo sorra, i neixin d'hora la més hermosa, però el realme del costat, ja la blanca neu, que encara ho és més. Quins atacs de ràbia que agafava aquella madrastra, va dir, ara la matèria en les meves pròpies mans, va agafar un cavall, i se'n va anar, que l'ho va engolpar fins al realme, però quan quasi que arribava, com que el cavall li estava donant, tants de cop de fuet, tant de cops de fuet, perquè més de pressa el cavall en sexe va parar, de cop, la reina va caure del cavall, i just va pagant-ho una pedra que havia al terra, i va quedar allà, morta, i a terra. I llavors, així va ser, com la blanca neu i el príncep, s'ha van casar, van viure molt feliços en aquell realme, i van menjar un món de niços, i compta, compta, compta. Com t'ha acabat? Vete aquí una vegada. La dona que sempre trobava bé tot el que feia el seu home. Aquest és un conte popular català. Vete aquí que una vegada hi havia un home que era casat amb una dona que sempre trobava bé tot el que ell feia. Aquella home li deia, Jan, perquè vivien a dalt d'un toronet que hi havia a les afores del poble, i tothom el coneixia, i en deien, el Jan del Toronet. Aquest marit i muller, a més de tenir la pau a casa, mai ningú havia sentit a dir que s'haguessin barallat, que s'haguessin discutit, que s'haguessin criticat. Tot, tot, tot ho tenien molt amable, molt amistosament, i molt amorosament. No tenien gaire coses. Tenien una caseta on vivien un trosset de terra, un parell de vaques, i sent duros en un racó de la calaixera. Vete aquí que un dia l'home, tornant del trosset, va pensar, tenim dues vaques a més de la casa. Amb una podrien fer, me la podria vendre, i amb aquests diners podríem arreglar algunes coses de la casa, o fer alguna cosa que necessitem. Quan va arribar a casa seva li va dir a la seva dona, ben mirat podríem passar amb una vaca i l'altra la podíem vendre. La dona li diu, tens molta raó, ara veig com ho havien de pensar això abans, perquè això que tu dius que hem de mantenir dues vaques, ho trobo molt bé. Doncs mira, demà aniré al mercat i vendré la vaca. De bon matí va cap a la vaca i se'n va anar cap al mercat. Quan sortia del poble va trobar un home, un veí molt amic seu, i li va dir on vas tan d'hora amb aquesta vaca. Diu, mira, perquè amb la meva dona hem decidit que ens la vendríem, que ja en tenim prou amb una, i els dinarons que ens donguin no ens vindran pas malament. Ah, doncs molt bé, que tinguis molta sort, sí, això espero, i se'n van amunt, amunt. Cap a camí endavant va veure un home que passava amb un cavall, un cavall maco, que també el portava a vendre, tot lluent, molt ben cuidat. Diu, escolteu, bon home, em barateríeu el cavall per la vaca, me'l voldríeu canviar. L'home es va quedar una mica subtat, perquè aquella vaca era una vaca. I ho va, bé, d'acord, doncs molt bé, i van baratar, van canviar la vaca, i l'home es va quedar al jant, es va quedar el cavall. Van continuar caminant, caminant cap al poble, i el jant estava mirant tots els animals que passaven cap a mercat, i va veure un noi que portava un porc preciós. Ei, hereu, no em barateríeu pas aquest porc pel cavall, és un porc molt maco, m'agrada molt. I l'hereu, home, va dir, doncs sí, sí, baratem, baratem. I el jant es va quedar al porc, i el noi es va quedar al cavall. Van continuar cap al poble, cap al poble, cap al mercat, i troba un pagès que portava una cabra molt maca. I el jant li diu, eh, mestra, que em barateríeu aquesta cabra pel meu porc. Home, mirat, mirat, mirat, potser sí, baratem, baratem. I van baratar, i el jant es va quedar a la cabra, i el pagès es va quedar al porc. Van continuar cap a mercat, cap a mercat, i venia un pastor amb un multor preciós, amb un espèl, maca, tova. Molt bé, i el jant se'n va enamorar. I li diu, escuteu, pagès, em canviaríeu el multor per la cabra, o sí, baratem, baratem. I el jant es va quedar al multor, i el pastor es va quedar a la cabra. Van continuar cap a mercat, i va trobar un altre home que portava un pagès, portava un gai preciós, amb una cresta, unes plumes, una cua. El sol li tocava, era preciós. El jant li van agafar ganes de quedar-se al gai. I li va dir, que em barateríeu el multor pel gai. Oi tant! I l'home va baratar el multor pel gai. El pagès es va emportar el multor, i el jant es va quedar al gai. Amb tot això, havia anat tan a poc a poc per arribar al mercat, que quan va arribar al mercat, quasi bé estava acabat, i tenia una gana, i una calor, i unes ganes de dinar, que en jant va dir, saps què? Me'n vaig a l'hostal. Se'n va anar a l'hostal, i li va dir l'hostaler. Bon dia, hostaler! No, quin gall més maco que porteu! Diu, no me'l podríeu per rostir, que tinc molta gana i no he dinat. Ah, si vos voleu, sí. I l'hostaler li va rostir el gall, i tenia tanta gana al jant, que se'l va menjar tot sencer. Va descansar una mica, se'n van tornar cap a casa seva. Quan ja arribava a l'entrada del poble, va trobar aquell veí que havia trobat al marxar, i li va dir què? Com ha anat la venda de la va que tenen donat molts diners? I ell ja li va explicar el que li havia passat. Ui, va dir el veí, la teva dona quan ho sàpiga. Com es posarà? Com s'enfadarà? L'has fet molt grossa, ja n'he. No, la meva dona sempre troba molt bé tot el que jo faig. Ja, però aquesta vegada t'has passat, torna sense la va que i sense res. La teva dona és molt bona, us estimeu molt, però hi ha coses i coses. Que no? Fem una juguesca, li va dir el jant. Va, va, va dir el veí. Doncs mira, en juguem. Sent monedes, aquella meva dona no em dirà res. I el jant va dir, va, jugades, jugades. I el jant diu, vina, cap a casa, t'amagues darrere de la cortina, i tu veuràs que em diu la meva dona, van entrar a poc a poc. El pagès, el seu amic, es va amagar darrere de la cortina, i el jant entra. Bon dia, bon dia, ja sóc aquí. Ai, marit meu, ja patia, sí que has trigat, que deus estar cansat. Com t'ha anat, com t'ha anat? Què? Què t'han endonat de la vaca? Diu, home, mira, mira, ben bé, ben bé, no, diu, perquè saps què ha passat? Què ha passat? Digues, digues, que mira, jo anava pel camí, i ha passat un home amb un cavall preciós, i li ha baratat la vaca pel cavall. Ah, va dir la dona. Estic una bona idea, perquè mira, d'una vaca, que total, en canvi, un cavall, un cavall el podrem tenir a la quadra, podem posar-lo al carro, el podrem anar a vi, se'l diu, és el poble, i lluvir tots del carro amb aquell cavall tan preciós que m'has dit que era. Ensenya'm-me'l, anem a fora, anem a veure el cavall. Bé, espera, espera, mira, m'he aviat el cavall, saps què passa? Que, bé, doncs, que no el porto el cavall. Ah, no, no portes el cavall. Doncs què ha sigut, això? Mira, és que ha passat un pagès amb un porc tan gros, tan maco, que es podia aprofitar tot tant que li ha abaratat el cavall pel porc. Ah, vaja. Què passa, que de totes manera estem pensant una cosa, mira, un cavall porta molta feina. L'hem de respellar, l'hem de rentar, anar a missa el diumenge, que no hi anem mai, mudar-nos en el poble, la gent ens criticarà, mira que ets on van amb el seu cavall. No, no, no, no, mira, un porc és molt millor. Un porc entreus molt profit, botifarres, cancel·lada, de tot, de tot, pernil, llom, de tot. I llavors saps què farem? Farem una gran festa i convidarem a tots els parents que vinguin a matar el porc. Vindran tots aquí, veuran quin porc tenim, veuran que som, que estem molt bé. Ai, sí, sí, bona idea, bona idea. Mira, m'estimo més el porc. Va, anem? Anem a veure, que està gaire net. L'hem de netejar, li hem de donar més menjar. Home, ben bé el porc, doncs que no el porto. Ah, no el portes? No. Perquè mira, passava un pagès amb una cabra i li ha baratat el porc per la cabra. Ah, va dir la dona. És que mira, no ho entenc. Sempre tens unes idees tan bones que no entenc què faria jo si no visqués amb tu. Sempre penses el millor per nosaltres. Mira, el porc que t'havia dit, saps què penso? Una feinada. Matar el porc, fer les botifarres, fer el pernil. Ai, convidar tots els parents que no ens conviden mai. I ara vindran tots aquí a casa, aprofitar-se de nosaltres, embrutar-ho tot. Quina feinada, deixa estar, deixa estar. Els parents que es queden a casa, en canvi, la cabra. Ui, la cabra és estupenda, perquè mira, viu sola. Dona llet, se'n va per aquí les muntanyetes, per aquí fora no hem de fer res ni netejar-la, ni cuidar-la, ni tenir llet fresqueta cada dia. I mira, tu, que ara només teníem la de la vaca, i ja no era gaire bona, i la de la cabra serà boníssima. Va, va, on és la cabra? Les guardals l'has lligat bé, que no s'escapi? Bé, és que mira, la cabra no la porto. No portes la cabra? Ah, què ha sigut, doncs? Què li ha passat a la pobra cabra? No, no, res, que seguia caminant i he trobat un pastor que portava un multor, amb una pell tan gruixuda, tants cargols, tan maco, tan gros, que he pensat que en treuríem més profit del multor que de la cabra. Home, això sí que és una bona pensada. És que no pot ser això, no pot ser que la gent no ho sap, no ho feliç que sóc amb tu. Mira, el multor, ja ho veig, traurem la pell, me'n faré una samarre, farem mitjons, que tu ara necessites uns mitjons, podreu guardar la pell i anar-nos fent, amb la llana del multor, anar-nos fent mitjons, samarretes. Molt bé, molt bé, molt bé. Ai, quina bona idea que has tingut. Mira, ja veig, ja començo a preparar el fil per filar la llana i poder començar a treballar. Vi, m'ha dit l'home, és que el multor, ben bé el multor, no el porto. Ah, no? No el portes? Ah, bé, doncs, i què has pensat? Segur que has pensat alguna cosa millor. Què has pensat amb el multor? Doncs mira, que passava un home, un altre pagès, també anava cap a mercat, i escolta, em portava un gall. Preciós, gros, maco, lluent, amb una cresta, una cua, una preciositat de gall. Oi, fa temps que no tenim un gall a aquesta casa, i mira, el gall va molt bé, perquè el matí et desperta i així tens mandra, i després, algun dia, quan sigui gran, potser per Nadal ens el podríem menjar. Ai, quines bones idees que tingués, que ja ho dic jo, molt bé, molt bé. Va, vinga, anem, vaig a veure el gall, que ja friso per veure'l. I l'home diu, bé, és que, ben bé el gall, no el porto. Ah, no? Ah, doncs explica'm, explica'm. Com és que no el portes? Què ha passat? Mira, et diré tota la veritat. Tot el matí, pobre de mi, caminant cap al mercat. Tot el matí, baratant un animal per un altre, amb un sol de justícia, una calor, una gana horrorosa, que no podia aguantar de tant menjar, que no tenia. He anat a l'hostal i l'hostalem a l'arrostit, i tenia tanta gana que me l'he menjat tot. Ben fet, ben fet, com havia de fer el meu pobre marit patís d'aquesta manera, i passés aquesta gana, i sempre pensant en el que podria anar millor a mi, de casa, has fet molt ben fet, t'has menjat el gall, l'has ben rostit, i jo celebro. I nosaltres, amb una vaca, anem fent, i viurem feliços i tranquils, com sempre. En aquell moment, en Jan, va xacar la cortina, i va sortir el pagès que estava al costat, que no es creia que la seva dona estaria d'acord. I li va dir... Què? Ja ho veus? I el pagès diu... El cel, la cent moneda, són per tu, tens tota l'error del món. La teva dona sempre troba bé el que tu fas. Sí, el que sigui, eh? Però sempre el trobo bé. I com t'ha comptat, ja està acabat. I per la xumaneia se'n va al terrat. I que t'acric, que t'acrac, el conte s'ha acabat. Derrere la porta hi ha confits, perquè us aneu allà pels dits. I jo intento agafar el ancor. Sant Justenques, un programa d'entrevistes amb...