Vet Aquí Que... del 30/5/2019

Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'associació de mestres roses sensat i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. Sozelebes duze, was raschen im Stroh. Die Gänze geht barfos und haben kein Schuh. Der Schuster hat's Leder kein Leisten dazu. Drum kann er den Gänzelein aufmachen. Also ging sie halt barf. Rondalla va, Rondalla ve, no us cregueu res del que us diré. La fave faveta, es de Federique Mistral. Una vegada hi havia un cavallet que es va casar i va tenir set visionades. El pobrament, per poder-les mantindre, va tindre de anar a venir en totes les propietats. Una darrere l'altra. No li va quedar res. Bé, no és cert. Li va quedar una faveta que era preciosa. I quan ell tenia tanta prosperitat d'una muntanya de la collita de faves, li va agafar una. Quan se va veure tan apurat, va agafar una cistelleta i va posar terra, i va posar fem, i va colgar la faveta. I els tres dies la faveta va sortir i la faveta ell li va decantar. Fave, faveta, estirat, estirat, faveta, de branqueta en branqueta, estirat, faveta. I sí, sí, va sortir en grills, van sortir brots, van sortir fulles, branquetes, i branques, i branques, i fulles, i branques. I el cavallet va anar bé cantant, de branqueta en branqueta, estirat, faveta. Va arribar fins a dalt del seu, i va arribar davant del paradís, i va trucar a la porta, i va sortir Sant Joan. Què vols? Caritat per la mort de Déu, caritat per la mort de Déu, la moa d'Òndia, els meus fills ets a mort en de gana. I Sant Joan diu, mira, a quin tenim un que està mort de gana? Però que si aquí dalt no tenim ni menjar ni diners, què podríem fer? I Sant Joan li diu, mira, mos queden les estovalles de la última cena, la infusió podríem donar. Va, que tampoc em fem res, i li van donar les estovalles. I li van dir, mira, aquí tens aquestes estovalles, i li has de dir, desplegue't les estovalles, i es desplegaran, i sortirà molt aviat de. I quan hagués acabat, t'hagués alimentat, dius, estovalles, plegueu-nos. Moltes gràcies. I llagafi els estovalles, se les posi, i li diu, de branqueta en branqueta, en retire't febeta. De branqueta en branqueta, en retire't febeta. I sí, sí, la febeta anar-hi baixant, baixant, baixant. Ell està bé, damunt de la branqueta, baixant, baixant. I pum, va caure amb un prat. I ell, com que us tenia tanta gana, ho vaig aprovar. Posa els estovalles damunt del prat, i li diu, estovalles, desplegue-vos. I sobre, va sortir una sope, un bullit, un rostit, perdius, conill, tota classe de viandes, tota classe de postres, tota classe de pastissos, i de vins de totes marques. Va treure el ventre de perill, es va alimentar. Molt content, i ara sí que ja tenim solució. Ja no patiran ganes meus fillets i la meva esposa. Plegueu els estovalles, vam, m'han plegat a decidir-ne. I llavors ell se'n va cap a casa. Però al moment se'n toca campanyes. I era el poble, tocaven a missa. Avui, tinguen a missa, però donen gràcies. I se'n va, pam, pam, pam, pam. Però quan arribava i diu, bon dia, missa amb els estovalles, que farem els estovalles, no està bé. Passa'm un hostal, entre tu, bona tarda. Què en guardaríeu els estovalles? I les agafaré perquè vaig a missa. Quan surti, jo els agafaré. I diu, sí, deixeu, deixeu. Però no els hi digueu, desplegueu els estovalles. I van marxar. I l'hostela i l'hostelera diuen, què diu aquest home, quina cosa més rara. Veurem problemes, i diuen, les estovalles desplegueu-vos-ho. Van desplegar, va sortir un perfum de frigola, i de timó, i unes viandes. I van dir, oi, ja tenim la nostra fortuna feta. Ara, quan tornarà a la missa, li donarem unes altres. I així va ser. El bon home, bon cavaller, surts, els hi demane, els hi donen, i ell marxa cap a casa més content. I quan ja arriba a veure casa, es posa, nens, veniu, veniu, que ara sí que menjareu. Poses els estovalles amunt de la taula, i diu, estovalles, desplegueu-vos-ho. Sí, nada. Tornàvem, desplegueu-vos-ho, res. Ja cap a una estona, l'esposa, l'esposa plora i emfadada. Que mos prens el pèl, que mos enganyes. Tenen burles després de la gana, que passem. Ets un malhome, ets un malhome. No entenies res. Llavors, on que encara tenia el costat, la sista, ja té la febeta, i torna a dir, de branqueta, en branqueta, estira't febeta. De branqueta, en branqueta, estira't febeta. I si va a posar per damunt de les cases, damunt dels nubos, va anar pujant, pujant, de branqueta, en branqueta, i el cavaller, si va amb fila, i de branqueta, en branqueta, puja, puja, puja, puja, va tornar al paradís. I toca la porta. S'empera i obre. Què fas aquí? Què vols, ara? Mira, doncs, que m'han pres els estovalles, i tinc molta gana, caritat, caritat, estem puradíssims. Sant Joan, mira què passa amb aquest senyor. Diu que li podríem donar. I li podríem donar a l'Aze, qui pot portar Sant Josep i la mare de Déu Egipti, l'Aze seu. Ja ho saps, va. Mira, aquí tens l'Aze, i tu li et xequis la cua, i li dius, caga monedes, i te sortirà les monedes que necessites. I quan no li baixis la cua. Moltes gràcies, molta gràcies. Va agafar l'Aze, se'l va carregar el coll, i baixant dintre la febeta, que ell estava de branqueta, en branqueta, vesti, retirant febeta. I així va ser, que em va arribar baix, va trobar el ruc, i li va deixar-m'ho provar, i xequi la cua, i li dius, caga monedes, i em va sortir unes monedes, d'oli de plata, que brillaven amb el sol, uns gringlings preciosos, una alegria. Pam, pare, i diu, me'n vaig corrents cap a casa, i puja damunt de l'Aze, que me'n vaig cap a casa. Però, anant cap a casa, toca la missa. I ell diu, no tinc a donar gràcies, me'n vaig cap a missa. I ell li diu, que em agradaria, l'Aze, mentre vaig a missa. Sí, sí, tranquil, el portarem al corral, i donarem herbe. No li digueu caga monedes, no li xequi la cua. I marxi, marxi, tranquil, tranquil. Quan és fora, aquest és l'home dels estovalles. Allò era màgic. Aquest ruc també deu ser màgic, però ve-m'ho, i agafem el port en el corral, obren la cua i diuen, caga monedes, i comencen a sortir, però allà l'estable, i hi ha ben d'or i de plata, i un goig, un goig. Bé, unes versades, l'hostalera, l'hostalera, van dir, ara sí que em torni un fort d'una. Li donarem un altre ruc. I llavors, que me l'enganyarem, i així va ser, torni de la... torni de la missa, que em donaria l'Aze, aquí el tens, aquí el tens. I ell em donava un bon... un bon serpat de merda. Tranquil, i se'n va cap a casa. I li va dir, veniu fillets, veniu esposa, i ara sí. Ell va dir que la cua hi diu, i el que va fer va fer l'altra cosa, el ruc, i el seu senyor encara es posa encara, més enfadada, i és la burla més grossa que ens podies fer, marxa d'aquí amb l'home, marxa d'aquí amb l'home. I ell tentava, tenia la febeta, allà, amb una gràcia estalleta, i li diu, febeta, de branqueta amb branqueta, estirat febeta, de branqueta amb branqueta, i puja dalt, i puja, puja, puja, fins i més dalt, el pare dius, torna-t'ho a la porta, i li diu, ara què et passa? I li dius, que mira, què me l'han pres? Joan, què podien fer amb aquest home, amb aquest home tan benet? I li dius, mira, aquí a la barra de Sant Josep, que li aniria bé, mira, et dius, pare, vereta, fes la teva feineta, i quan vulguis que pari, dius, pare, vereta, deixa de fer la teva feineta, i així ho va fer, i va tornar a baixar, de branqueta amb branqueta, enretira't febeta, i així va arribar a terra, arribar a terra, i quan va caminant, toca prendre vespre, i va dir, no, no, me'n vaig, i també els entrarà a les tales, dius, guardeu-me la barra, i no digueu, vereta, fes la teva feineta, i se'n va anar. I llavors, els tele, la història, dius, bueno, vereta, també no ho sé mai, dius, aquesta barra de vereta, i va dir, barra, vereta, fes la teva feineta, i va començar la barra, a donar els icopes al cul, a donar les cuiges, sense parar, i cop va, cop ve, patacloc, patacloc, pataclic, patacloc, patacloc, patacloc, patacloc, patacloc, fins que els va deixar ple de morats, però com que les vespre eren curtes, va tornar a obrir aviat, el treballer, i els va dir, ara ho avaiaré, a veure que està bé, ara, o així vosaltres, realment, m'ha ofert molt mal, i van dir, no, no, ja el pare, pare, pare, ja t'ho tornem, és veritat, no t'ho havíem robat, i li van tornar, i la feineta, deixa de fer la teva feineta, la barra va acabar, ells la va guarrar, van anar cap a casa, a més, els tovalles, i els rucs a gamonides, i van tindre molt menjar, van menjar el que van voler, van tindre, van els diners, va tornar a recuperar totes les terres, totes les propietats, aquell cavaller, i, finalment, van deixar, inclús, van convidar molta gent, podia convidar, de sobres, a mi també em van convidar, però he tingut de vindre aquí per explicar, i ja està explicat, i ja està acabat. Els 12 grans de Magrana. Temps era temps. La terra era sempre càlida i assolallada. Les flors florien tot l'any, i els conreus resplendien, resplendien a punt de la collita. La deesa de mèter, tenia cura dels camps, com si fossin un jardí, sentava les llavors, regava l'herba, i animava els arbres, perquè fessin primer flors, després fulles, i més tard, fruit. Mentre de mèter, treballava la seva filla, per ser foners, jugava pels boscos, per aquells boscos verds de Sicília, i recollia violetes fins que en tenia la falda ben plena. Quan en caure el camp vespre, d'un dia, la mare i la filla tornaven cap a casa, totes contentes, cantant, rient, i les flors del camí s'obrien només per veure-les passar. Però... Hades... no tenia la mateixa sort. Encara que era un Déu, no m'hi havia dalt de tot de l'olim, en multat dels nubos i de la clara de la terra, entre els arbres i els camps. Hades... en el regne dels morts i vivia sota terra, en la foscor i el fred més conyens, en cavernes i tunes, plens de ressons solitaris, on cap ratx de sol no hi havia aconseguit penetrar-hi mai, tant mateix, més que el fred i la foscor, d'entristia, ah, l'entristia, la soledat. Hades... volia trobar una muller, hi havia cap dona que volgués deixar el sol, ni les flors, ni el mar, i anava a viure allà, allà baix, amb el tètric, regne, subterrani. A vegades, Hades, pujava fins a la superfície i guaitava les noies que jugaven al sol. La llum, brillant, li feia mal als ulls, però encara li feia més mal veure totes aquelles noies tan boniques. Un dia, va veure per ser foné, que collia violetes pels boscos de Sicília. L'he trobada, va exclamar, i que n'és de bonica, és la noia que vull. Però, Hades, no va demanar a demetre la mà de la seva filla, perquè sabia que li diria que no. Va, al llum, no s'ho va pensar gaire, va guarnir el seu carro negre i va estar bramant per les terres de la llum. Guatejava els cabells que corrien com unillam. Tot a Sicília tremolava, i quan atravesava els boscos, feia caure i tot els sabres. Quan, finaament, va trobar per ser foné, Hades, va agafar les brides amb les dents, i amb les mans, va tirar aquella noia tan bonica. La va tirar pels cabells. I, després, li van caure, i van quedar escampades per terra. Qui ets, què vols? Oh, deixa'm anar. Que algú m'ajudi, mare, mare, ajuda, cridava la noia. Els arbres també se n'adonaven, i es crides saben. Hades, torna, deixa-la, deixa-la anar, deixa-la anar. Hades, també, les fulles verdes i va veure per ser foné d'aquella manera. Però Hades no els hi feia cas, i s'apressava cap al seu món subterrani. Amb un cop de fuet va fer que la terra es partís i que un congost sense fi s'obris davant seu. El Carlos es va precipitar a bank, cap a la foscor i al fred. Amb els dos, Hades i per ser foné. I plorant i plorant per ser foné. No ploris, no ploris, li deia Hades. I la noia, no vull anar amb la meva mare, plorant i plorant. Hades li deia, mira, hauries d'estar contenta, et faré reina, et donaré tota la riquesa de la terra. A l'or, la plata, la padreria i tens l'amor d'un rei que més vols. Vull tornar a casa, li deia, ella vull la meva mare, la meva mare, la meva mare, i, quan va arribar, el riu estigia que se para la terra del regne de la mort, la noia va cridar. Ajuda'm riu, sóc per ser foné. Salve'm, salve'm, tu prego, sisplau, salve'm. El riu que va sentir la pobre noia es va tortoridar les cames del Déu i gairebé el va fer caure. de cop i, com un brau, se'n va anar més enllà. Desesperada, per sèfon, eh, es va treure el cintura de flors que dulla, i el va llançar les aigües arremolinades del riu. I va dir, porta-la a la meva mare i explica-l'hi el que m'ha passat. Ai, riu, sisplau, fes-ho. El riu m'ha agafat el cinturó i se'l van portar ràpidament. Les tenebres ho envoltaven tot. Ah, des ja era casa seva, i portava a una presonera. Mentre estan a la terra, en caure la tarda, de mèter, va anar a buscar la seva filla, cridant, per sèfoner, bonica, és hora de tornar a casa. Per sèfoner, per sèfoner, cridant per aquí, per allà. Però no hi va haver resposta. De mèter, va continuar cridant i va preguntar a tothom si havia vista la seva filla, per sèfoner. Ningú ho va respondre. Va envoltar, va votar per tot arreu, va votar per la, per tota la terra. Com que la única cosa que li importava era trobar per sèfoner, de mèter, desesperada, es va oblidar de totes les seves oblidacions. Les flors es van marxar i els camps van deixar de donar fruit i les fulles dels arbres que l'acompanyaven en el seu pló, m'encaure a terra convertides en llàgrimes. Hi ha de color marronet i gruguet. Després, de recórrer tot el món, de mèter, va tornar a Sicília. Desesperada, es va seure a la vora d'un riu i en mira l'aigua. Oh, i va veure, gira a votar una garlanda de flors. Per sèfoner és el monso trani, deia les aigües del riu i anaven xiu xiuajant l'aigua, l'envista, l'envista, l'envista per sèfoner. El Déu ha d'és la raptada perquè sigui la seva reina. Llavors, de mèter, va arcorre cap a l'olim per picar les portes del cel i va veure Zeus, el gran senyor, Zeus. I li va dir, ajudem. Ha ha desarreptat la meva filla, sisplau, fes que me la torni. Zeus va escoltar la pobra de mèter. Dius que s'ha endut la teva filla i per la força. Ha des, ha des, no ho hauria d'haver fet, això. Però, però, però, o Zeus el va interrompre la mare, tot aplorant. Si em torna la meva filla, com podria engalanar la terra de flors i fruits? Jo feia tot això perquè era feliç, però ara, sense per sèfoner, per a mi ja no hi ha cap alegria possible. Tant més que la terra s'assequi i que es mori. Ha, ha sentit això, Zeus. Zeus es va estremir. Si els camps no donaven colletes i els arbres se s'acaben, els humanets que habitaven la terra, havien deixarien de pagar tributx els deus. No depèn de mi, va dir, tot malumorat en Zeus. Hi ha unes normes aquí. Si per sèfoner menja alguna cosa per petita que sigui, allà dins el món subterrani, ja no podrà tornar mai més. I aquesta és la llengua. Doncs, què esperes? Què esperes, Zeus? Va contestar Demeter, envia el teu missatger a seguida, a buscar la meva filla per sèfoner. Zeus va enviar Hermes, el més ràpid de tots els deus. Però a Demeter res no li semblava prou i encara corria més que ell, i les tirava, i les tirava perquè n'és més de pressa. Mentre estan allà sota terra, Hades oferia per sèfoner les menjes més delicioses. El deus sabia que si la noia menjava només un mosset, s'hauria de quedar sempre per sempre més amb ell. Ell, en canvi, això no ho sabia. No tenia gana, no tenia gana, estava molt entristida. I deia, només abans de menjar em penso morir, i no menjava, no volia res, només feia que plorava perquè volia marxar, volia anar a veure la seva mare, volia anar a la terra. Hades, el seu regne, ja no li semblava ni fos ni llòbrec, ara tenia per sèfoner, allà asseguda al seu costat, en un tró. I trobava que tot era més alegre, més luminós. Cada dia, els altres, els fantasmes de dins d'aquesta terra, d'aquest regne, els fantasmes era el regne dels morts, cada dia passaven per allà davant, a veure la noia. I l'Hades estava content, però la noia estava esgarrifada, esgarrifada de por, i plorant i plorant. Ell li deia que el que mengi és estimada, només una miqueta de res, i perquè mengis, Hades li donava tots els dorsos i l'aminoradies, tots els pastissos, tot el millor que tenia. I ell li deia, a mi m'estimo morir, que t'està el teu menjar, tot i que tenia molta, molta gana. Només una mossegadeta, deia l'Hades, i en Llevorans li va costar una magrana partida pel mig, vermella, sucosa, plena de llavors delicioses. Li va obrir la mà, i per la força li va posar a la mà 12 llavors. Per ser sonet tenia gana, tenia gana, i feia dies cans, dies que no menjava, que només esperava que la seva mà de la nens buscava, però la mare no arribava, i finalment, per sèfone, m'agafava 6 grans d'aquestes llavors, i se les va posar als llavis. Quan això passava, arribar ràpidament, Hermes, i diu, atura, atura, Hermes, el missatger dels deus, havia arribat volant des de les, amb aquelles sandàlies alades, que van de pressa de pressa. Llavors li diu, a l'Hermes li diu a l'Hades, no, plades, deus, tot poderós, et mana que deixis marxar per ser fonet, però em sembla que he arribat tard. Mira, he vist que té a la boca 6 granets de magrana, i tant que has arribat tard a exclamar, Hades, tot, tot content. Oh, no, no, què voleu dir, va cridar per sèfone, i li van caure de la mà les 6 papites de llavors dels 12 que tenia. Quan es menjat li va preguntar a Hermes, diu, i es va posar a pudorar per sèfone. Esclar que l'han menjat, li va dir, ah, des triomfant, ara és meva per sempre. Només una miqueta va dir ella, només una miqueta ni menjat. Ah, a l'Hermes li va dir a Hades, ets un barrut, li has hagut d'explicar la veritat primer abans de donar-li menjar. En sap un greu per sèfone, però hi ha una llei, saps? Has acceptat l'hospitalitat d'Hades i el seu menjar. Ara t'hauràs de quedar aquí, per sèfone, tot en melenjosa va dir, doncs tu diari per sempre més, Hades. Perquè m'has enganyat, a sobre de raptar-me m'has enganyat, tu diari per sempre. En sentir aquelles paraules, fins i tot Hades, van paladir, estimava per sèfone, i volia que la noia també l'estimés. Et vaig anar a buscar perquè estava molt sol, va dir, però acotant el cap. Hades, l'Hermes li feia pena, tots dos. Mira, va decidir, deixa'm que seus decideixi, i llavors se'n va anar a veure Zeus. Quan Zeus va saber el que havia passat, va rumiar, i rumiar, i rumiar, abans de prendre una decisió. Finalment va dir, com que de les 12 llavors de Ma Grana, per sèfone, n'ha menjat sis, doncs mira, que visqui durant sis mesos cada any el reina de la mort, i que visqui els altres sis mesos amb la seva mare, amb la seva mare a la terra, i que ningú no ho discuteixi, perquè és la decisió d'en Zeus. Per això ara, a la primavera i l'estiu, les flors s'obren, l'herba verda creix, i els arbres floreixen, fan fulles i donen fruits, i és que de mèter, corre feliç d'una banda a l'altra, i té cura de la terra, com si fos un jardí. Quan mare i filla caminen donant-se la mà, parlant, cantant i rient, les flors del camí s'obren, només per veure-les passar, però a la tardor. Per sèfone, torna el món soterrani, per complir l'ordre de Zeus. El començament ha des, li feia llàstima, però després se'l va anar començant a estimar, i així va ser, com va néixer les estacions de l'any, i el mita, ha explicat el mita acabat. Veta aquí una vegada. Veta aquí un gat, veta aquí un gos, veta aquí un conte fos, veta aquí un gos, veta aquí un gat, veta aquí el conte acabat. Un programa d'entrevistes amb reflexions i històries personals de dones...