Vet Aquí Que... del 6/6/2019

Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'Associació de Mestres Roses Sensat, i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. Vet aquí, que en un racó de món on tenien els tothom, va passar el que us vaig explicar, i va succeir el que ara us vaig dir. El gat i el lloro. Una vegada hi havia un gat i un lloro. Com que eren coneguts i s'havien convidat a dinar, un dia a l'un i l'altre a dia a l'altre, finalment van decidir quin dia ho farien. Havia de començar el gat, però era un gat molt a bar i només va posar a taula un litre de llet, una sardina i una galeta per tots dos. El lloro era un lloro molt ben educat i no va queixar-se, però no va arrastar gens a disfet. Quan va arribar el dia de convidar el gat, el lloro va preparar un dinar esplèndid, va fer rostir un tros de badella, va acollir una cistella de frita, va omplir un porró de vi i millor encara, va fer cobre un munt de pastes dolces, unes pastes rodonetes deurades i ben cuites. N'hi havia 500, tot un cobre plè. Va posar-ne 498 davant el gat i per ell només se'n va quedar dues. Molt bé, el gat es va menjar el rostit i es va veure el vi. Va saborir la fruita i va començar la pila de pastes. Se les va menjar totes, totes 498. Després es tomba cap al lloro i li diu, tinc talent, no queda res més per menjar. Així ja les meves dues pastes va contestar el lloro, que de tant en mirat com va quedar de la festa del gat, ni menys s'havia recordat de menjar-se-les. Si les vols, el gat engrapa les dues pastes i després tot llapant-se els bigotis va dir, sembla que se'n comença a obrir la gana, no queda res més per menjar. Re noi, ja no veig res més, si no és que també vulguis menjar a mi, ni mai que ho hagués dit. Encara no havia acabat de parlar, el lloro al gat es llepa els bigotis, obre la boca i n'hi hem, el lloro desapareix dins de la gola. La vella, que havia servit la taula i que estaves garrifada del que havia vist, va atrevir-se a dir, haigat-ga tot com has abusat menjar-te el teu amic al lloro. Un lloro, bo, que és un lloro per mi, em venen ganes de menjar-vos a vos i tot per tornar. I n'hi hem, n'hi hem, la vella desapareix dins de la gola. Després el gat surt al carrer, tot presumit, no sé per què. Troba un humanet que m'anava a un ase i que mirant al gat li diu, Arrambat, Michet, tinc molta pressa i el meu ase podria trepitjar-te. Un ase, bo, que és un ase per mi. M'he menjat 500 pastes, m'he menjat el meu amic al lloro, m'he menjat una vella, perquè no puc menjar-me un humanet i el seu ase. I n'hi hem, ja, l'humanet i el seu ase desapareixen dins de la gola del gat. Aleshores va continuar el passeig presumint així encara més que abans. Era un gat molt cregut. Una mica més enllà va trobar-se amb el casament del rei. El rei duia el vestit de mudar, amb la núvia al costat, els soldats al darrere, i després tot de la fants enfilera de dos amb dos. El rei estava molt content, perquè acaba de casar-se i li va dir al gat, Arrambat, Michet, els meus elefants podrien esclafar-te. Esclafar-me, bo, m'he menjat 500 pastes, m'he menjat el meu amic al lloro, m'he menjat una vella, m'he menjat un humanet i el seu ase, perquè no puc menjar-me un miserable rei i el seu seguir-s'hi. I n'hiam-n'am, el rei, la reina, el soldat i tots els elefants apareixen dins la gola del gat. Després va continuar el passeig no massa de pressa, perquè començava a estar tip. Una mica més enllà va trobar dos crancs caminant de garrell, tant de pressa com podia. Arrambat, Michet, va cridar-li, me'n remiau, m'he menjat 500 pastes, m'he menjat el meu amic al lloro, m'he menjat una vella, m'he menjat un humanet i el seu ase, el rei, la reina, els soldats i els elefants. Ara us menjaré a vosaltres. I n'hiam-n'am, els dos crancs desapareixen dins la gola del gat. Quan va arribar baix, van mirar pel voltant dins de la panxa del gat. Feia molta fosca, però al cap de poc van veure el poble rei assegut per terra en un racó amb la reina als braços que s'havia desmaiat pobreta. Però d'ell els soldats trepitjant-se els peus, més allà els elefants que no hi cabien i volien posar-se en filera de dos amb dos, com si continuessin el seguitse del rei, però no podien perquè no hi havia prou lloc. El racó de l'altra banda hi havia la vella i el seu costat humanet amb l'asa. En front, un nen gran pila de pastes i a dalt de tot, si tenia lloro amb les plomes ben estarrufades. Germanet, som-hi, es van parlar els crancs. I tal, dit el fet, cric crac, cric crac, cric crac, els crancs amb les pinces van començar a obrir un foradet a la panxa del gat. Cric crac, cric crac, cric crac, fins que el foradet va ser prou gros per poder-hi passar. Aleshores van sortir, darrere d'ells va sortir el rei portant la reina, després el soldat, després els elefants amb filera de dos amb dos, després l'humanet amb el seu wasa, després la vella i a la fi el lloro amb una pasta a cada pota. Ell s'acontentava amb dues, recordeu? El gat va haver de passar tota la resta del dia, sergin-se a la panxa, així apendrat de no ser tan gulafre. I, com t'ha comptat, ja s'ha acabat i per la humanèia s'ha embaltarrat, que us ha agradat. Ai, apropaia, das ist eine Not, wer schenkt mir eine Dreier zum Zuckerfurt ruht, verkauf ich mein Bettlein und leg mich aufs Stroth. Stisch mich keine Feder und beiß mich kein, den beiß mich der Hungerflot. Els follets i el sabater. Una vegada era un sabater que sense cap culpa s'havia anat tornant tan pobre, tan pobre, que l'últim ja no li va arrastar sinó un tros de cuir per a un sol parell de sabates. El vespre, doncs, talla les sabates que volia fer l'endemà i, com que era home de consciència neta, es posar tranquil·lament al llit s'ha encomanat a nostre senyor i s'adormir. L'endemà, en haver dit les oracions i anar-se a posar la feina, ve d'aquí que sobre de la taula hi havia les dues sabates llestes. Es meravellà, tot i no sabia què dir-hi. Les agafar per considerar-les ben de prop eren d'un treball tan polit i tan ben fet que no hi havia un sol punt maldonat, com si es tractés d'un obra de passenteria. A la poca estona, entrarà també un comprador i, com que les sabates li van plaer tant, pagar més del preu que se li havia donat i el sabater, amb els diners, pogués comprar més cuir per fer dos parells a l'endemà. L'endemà l'estallar al vespre i l'endemà de matí anava a posar-se tot animat a la feina, però no va caldre perquè en ell llevar-se estaven llestos i no mancaven tampoc compradors que els hi paguéssim tan bé que pogués marcar-se cuir per a quatre parells de sabates més. L'endemà, de bona hora, trobaixi també el mateixos quatre parells llestos i així continuar la cosa, allò que els vespes tallaven, el matí ja era fet, de manera que havia tornat a tenir el seu rat passament i, a l'últim, fa un home molt ben estant, un home ric. Vet aquí que un vespre no gaire abans de Nadal, el sabater havia tallat la feina i anés a l'hora d'anar-se en el llit, digue-la a la seva dona. Què et sembla si aquesta nit bellíssim per veure qui és que ens presta una mà tan sucorradora? Qui és que ens fa la feina? La dona va trobar-ho bé, ensengué un llum, després s'amagaran el racó de l'estança, darrere les robes que hi havia penjades i espiaren. A mitjaní, vingueren dos manets petits, pofons, tots nus, sense re de roba, que es posen davant de la taula del sabater, agafen tota la feina que hi havia tallada i comencen amb llurs ditets, afurada, pica... I cozi amb tant afany, que tant de pressa que el sabater, meravellat, no podia apartar-ne els ulls. No descansaren, fins que tot estigui llest, i apunt a sobre de la taula. Llavors, partiran revents, de pressa, sense parar per res. A l'endemà, digui la dona. Els umanets ens han fet rics, els hauríem de demostrar el nostre agraïment. Corren pel món, sense res, sobre la pell. Deuen tenir fred. Saps què? Els cogeré camiseta, casaca, ermilla i calcetes. Feré també un parell de mitges per cadascú. Tu els pots fer un parell de sabatetes. L'home va respondre, em sembla bé. I el vespre, quan ho tinguin tot enllestit, posaren els presents en lloc de la feina tallada, en un muntet a sobre de la taula. I llavors, se m'agaren per veure quina cara hi farien els umanets. Cap a mitjanit, vingueren saltir un any i brincant, i anaren a la feina de seguida. Però, com que no la trobaren, no van trobar gens de cuir tallat, sinó totes aquelles peces de vestir, tan bofones. De primer, s'esblairen, però després, mostraran una viva alegria. Amb l'home més gran, Lleugeresa, es vestiren. Es passaren la mà per la testa, es passaren la mà per la bonica roba. Ajustant-se-la al cos i cantaren, o quins galats n'hi ha de nosaltres, o de sabatetes que em facin els altres, de sabatetes que em facin els altres. Llavors, es posen a botar i a ballar, vinga a saltar, per sobre les cadires i escons. A l'últim, ballant, ballant, passen la porta. Des de les hores, no tornaran més, però el sabatí va ser feliç, mentre va viure cosa que emprenia, cosa que encertava. Tots dos van viure feliços sempre més. I compta comptar, compta acabat. Ves aquí una vegada. Sant Pere i el dimoni. Heu de saber que una vegada, quan Sant Pere encara no feia de porter del cel, portant aquella clau tan grossa i aquell llibre on hi apuntava, tots els que podien entrar i tots els que se n'havien de quedar fora perquè havien fet moltes mal i fetes. Un dia, el dimoni, que tenia molta mania a Sant Pere, més aviat tenia moltes ganes de fer-li la murga, va anar-lo a trobar per fer-li una mala passada. Aleshores, Sant Pere, com que encara no feia de porter del cel, tothom sap que feia de pescador, però com que els temps eren difícils i amb el peix que traia de la xarxa no n'hi havia prou, per anar passant, tenia més un tros de terra que treballava a hores vagaroses. El dimoni, quan va veure que Sant Pere no en sabia pas de fer de pagès i ell tampoc, va dir, espera't, espera't, vina, vols fer un pacte amb mi? Vols que tots dos siguem pagèsos i jo t'ajudi? I Sant Pere va quedar una mica parat, perquè del dimoni no s'enfiava pas gaire, però el dimoni, com que és molt pillo, li va dir, mira, saps què? Em fiaré de la teva estúcia. Si tu saps el que jo vull plantar, entre tots dos ho plantarem. El dimoni li va dir que sí, pensant que poca feina faria ell, perquè no li agradava que fa l'aixada no li agradava ajupir-los en aquest pobre dimoni. No, no. Va dir, me'n diré al Bar del Poble. El Bar del Poble era d'una noia, la Maria Teta, li deien. I va anar al Bar del Poble, un al vespre, tots els pagèsos estaven jugant a cartes o jugant al dòmin o a una estoneta allò per descansar. I va preguntar què s'hi havia de plantar aquell any. Els pagèsos li van dir que aquell any era molt bo per plantar-hi patates. Ah, d'acord, se me n'anà corrents a veure Sant Pere. Ei, Pere, diuen que hem de plantar patates aquest any. D'acord, entesos, doncs vinc a plantarem patates. El dimoni, pillo com és, va dir, ei, ei, ei, alerta. Però jo em vull quedar tota la part de dalt de la planta, i tu et quedaràs la part de baix. Sant Pere, que era de bona fe, era bon jant. A dir, d'acord, doncs ja em quedaré la part de baix i tu la part de dalt. Així es va ser. Van començar a néixer unes patatires d'aquelles tan precioses, amb unes flors blanques molt boniques. Sant Pere, quan va arribar l'hora, es va arrancar, va posar les flors per un costat, el que havia sortit de sota terra, que eren les patates per l'altra, les van carregar el carro del Pere, totes les patates, el carro del dimoni, i van posar totes les flors de patatera. I se'n van anar cap a mercat. Quan van arribar a mercat, noies, noies, flors de patatera, deia el dimoni. La gent se'l mirava encara, espastonada. Ai, flors de patatera, mare meva, que és boig aquest, que anem de fer de les flors de patatera. Les noies deien, mira, em farem rams per la taula. Quina gràcia! Tothom se'n van riure del dimoni, perquè venia flors de patatera que no servien pas per res. Per altra banda, Sant Pere, que estava a l'altre costat del mercat, estava venent les patates a bosses a cabassos, els treien de les mans, els hi pagaven bé, perquè eren precioses, maquíssimes, sense cap, cap, cap, pega, i se'n van anar cap a casa, amb la bossa plena de diners. Quan es van trobar, oh, el dimoni, quina barra! Mira, tothom s'han rigut de mi, perquè no serveixen per res. Oh, noi, li va dir Sant Pere, ho vas triar tu, ja saps que tu i jo no en sabem gaire, de fer de pagesos. I ho vas triar tu, tu vas voler l'ho de dalt, i jo em vaig quedar l'ho de baix, doncs mira, ja he fet força dinarons. Aquest any que ve no plantarem patates. Vaig a veure. L'any següent se'n va anar cap al bar de la Maria Teta. Nois, nois, em voleu dir què hem de plantar aquest any? Sí, sí, sí, aquest any, ui, no es pas bo per patates. Aquest any nosaltres plantarem blat. Tu ho fes el que vulguis, però el blat em sembla que anirà molt bé, perquè serà un any sec, un any de molt sol, i anirà molt bé al blat. D'acord, se'n va a corrents a veure Sant Pere. Ei, Pere, Pere, mira, mira, aquest any hem de plantar blat. D'acord, doncs plantem blat. Van plantar blat, i nois, quan va arribar aquest temps del mes de juny, van començar a sortir unes espigues precioses, dourades, maques, com aquelles que més. I Sant Pere, oi, que bé, que bé que ens ha anat, ja veuràs, aquest any anirem bé. Ei, ha dit el Dimani, però aquest any torno a triar jo. O sempre trias tu, li va dir Sant Pere. Però com que era bon jant, era de bon fer, va dir, d'acord, d'acord, el que tu diguis. I el Dimoni, amb totes les seves ganes de sortir-se amb bé, va dir que ell volia tota la part de baix, tota la part de sota, el que hi havia a sota terra. I tu et quedes la part de dalt, d'acord, va dir Sant Pere, sense saber massa, que si estava guanyant o hi estava perdent. Bé, va arribar el moment de la collita, totes les espigues van anar al carro del Pere, i totes les arrels de Blat van anar al carro del Dimoni. Se'n van anar cap al mercat, van anar al mercat i quan arriben, el Dimoni, noies, noies, veniu, veniu, arrels, arrels de Blat, boníssimes, la gent, ha, ha, és el ximplet que l'any passat venia flors de matatira, ho, ho, aquest any venen arrels de Blat. Què vols que fem, un infusió pel mal de panxa? Ai, grillat més que grillat, la gent, se'n van riure. El Dimoni li va començar a sortir a fotre els queixals, però se'n van anar perquè no el veiesin. Sí, en Pere, per la seva banda, va començar a veure ventre les espigues, ara noi, els forners per fer farina, per fer pa, la gent que els agradava bullir el Blat, tothom ni comprava, en Pere va fer més diners que l'any anterior, oh, que content va tornar cap a casa. Per veure-ho, hi ha com li havia anat en el Dimoni, perquè ell tampoc sabia massa que se'n feien, de les arrels del Blat, van trobar-se i el Dimoni, oh, m'has tornat en... noi, noi, jo no t'he enredat, ets tu que ho has triat, tu has triat la part de baix, no? I m'has dit que jo em quedés la de dalt, doncs mira, he tingut sort, què vols que t'hi digui, mira quant diners que he guanyat, el Dimoni no podia més. Ha dit, tornem a provar-ho, l'any que ve tornarem a fer collita, però no farem ni de blat, ni de patates, eh? Vaig a casa la Maria Teta, hi havíem l'any següent, setmana a casa la Maria Teta, va preguntant, els pagesos, què havien de plantar aquell any? Els pagesos van dir, mira, aquest any, aquest any blat de moro, blat de moro, sembla que anirà bé el blat de moro aquest any. Corrents a mirar el Dimoni i veure Sant Pere. Ei, Pere, Pere, aquest any hem de fer blat de moro. D'acord, d'acord, vinga, doncs va, plantem-lo, van plantar. Han sortit unes plantes de blat de moro, amb unes penolles plenes, farcides, estupendes, meravelloses, no sé si sabeu vosaltres, nois i noies, però planta moro, les penolles surten al mig de la planta, dalt i a la flor, a baix i a l'arrel i al mig i a les penolles. Bé, ara veureu el que va passar. Ei, ei, ei, va dir el Dimoni, aquesta vegada no em vull quedar fotut, eh? No vull ni la part de dalt ni la part de baix, jo vull la part de dalt i la part de baix, no em vull quedar fotut, d'acord? Vinga, som-hi. Som-hi, se'n van anar, van carregar les flors i les arrels pel Dimoni, les penolles del mig per en Pere. Se'n van anar amb els seus carros cap al mercat. La gent ja esperava el Dimoni, perquè estaven convençuts que portaria una altra ximpleria d'aquelles que feia ell. Nois, noies, aquest any porto flors de blat de moro i arrels de blat de moro. Aquest any sí que us agradarà, aquest any ja veureu. Ho, ho, ho, ho, ho! Quina gràcia! Mireu, mireu, que n'és de boig. Mireu, oi-te, oi-te, té flors de blat de moro i arrels de blat de moro. Què vols que fem d'això? Que em posem un tros a l'olla? Ho, ho, ho! El Dimoni, quan va veure que havia tornat a estar enganyifat, se'n van anar corrents cap a casa. A l'altra canta de la mercat hi havia en Pere, venent les penolles, la canalla per fer-se crispetes, la gent per fer farina de blat de moro, els altres per fer blat de moro a dintre del forn amb sucre i mantega. Tothom li comprava tot a les penolles. Va fer molts dinarots i se'n van a casa tot content. Pensant, havien, què havia fet? El Dimoni, havien, s'havia venut el seu. Va arribar i va veure el Dimoni que li sortia fum per les orelles. Foc pels caixals i per sota de la cua, imagineu-vos. I va dir, prou, s'ha acabat, no vull fer més, ja no vull fer més de pagès, me'n vaig. Oh, doncs jo n'he après, va dir, en Pere, podies quedar-te a la millor algun dia a l'Encerdes? No, me'n vaig, et volia fer una dolenteria per tu i ha acabat sent una dolenteria per mi. M'he quedat més fumut que abans. Apa, Pere, aquí et quedes en el teu tros. El Dimoni se'n va anar i en Pere diuen que estones feia de pagès, estones tornava a fer de pescador, perquè el que li agradava tant, tant, tant, i d'entrar amb la seva barca dintre del mar, navegar una estona i pescar algun peixet per posar el mercat de les peixateres. Vet aquí un gat, vet aquí dos gossos, aquests contes, ja s'han fet etrossos. Vet aquí una vegada. El va fer qui-qui-qui i el conte ja està dit. El va fer ca-ca-ca i el conte ja està acabat. El gai va fer quik-quik-quik i el conte ja està dit, el gai va fer cac-cac-cac i el conte ja està acabat. El gai va fer cac-cac-cac i el conte ja està acabat. El gai va fer cac-cac i el conte ja està acabat. El gai va fer cac-cac i el conte ja està acabat. Quan fa sentir que ara no hi ha més mancança sense per mi, omple una vida solitària, veig-ho per mi, que ara encara em sento fer plaça a ti, fins a dir si que ets tu només tu. No di res que el silenci no m'espanta, ja ho puc saber. Quan fa sentir que ara no hi ha més mancança sense per mi, que ara encara em sento fer plaça a ti, fins a dir si que ets tu només tu. No di res que el silenci no m'espanta, ja ho puc saber. No di res que el silenci no m'espanta, ja ho puc saber. No di res que el silenci no m'espanta, ja ho puc saber. No di res que el silenci no m'espanta, ja ho puc saber. No di res que el silenci no m'espanta, ja ho puc saber. No di res que el silenci no m'espanta. No di res que el silenci no m'espanta.