Vet Aquí Que... del 13/6/2019

Són el grup Marc. Mestres, avies, recuperadores de contes. Formem part de l'Associació de Mestres Roses Sensat, i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. Mestres, avies, recuperadores de contes. Formem part de l'Associació de Mestres Roses Sensat, i avui hem vingut a explicar-vos contes. Mestres, avies, recuperadores de contes. Formem part de l'Associació de Mestres Roses Sensat, i avui hem vingut a explicar-vos contes. El conillet. Això va passar no fa massa temps. Veig aquí que hi havia un conillet que de tant de tant de riure se li vas queixar a la boqueta. I li feia molt de mal tenir a la boqueta es queixadeta. I va dir que faré jo ara aquesta boqueta amb el mal que em fa. Diu, ja ho sé, me n'aniré cal sabater. I tal dit, tal fet. Se'n va anar cal sabater. Déu-te guard sabater. Déu-te guard conillet. Què et passa? I tant, que te la vull cosir. Però perquè jo te la cosi, m'has de portar un pèl o un fil, i on te'l vagi a buscar? Diu, el por, el conillet, amb la boca es queixadeta, que li feia molt, molt de mal, se'n va anar cap al por. Déu-te guard por. Déu-te guard conillet. Que em podries cosir, donar un pèl, perquè el vols el pèl, perquè el pèl el portaré al sabater, i al sabater em cosirà la boqueta, que la tinc es queixadeta. I tant, però tu m'has de portar una pastanaga. I on la vagi a buscar la pastanaga? Diu, al or, ja tens el pobre conillet amb la boca es queixadeta, que li feia molt, molt de mal, cap al or. Déu-te guard por. Déu-te guard conillet, que em podries donar una pastanaga, perquè la vols la pastanaga. Diu, perquè jo la portaré al por, i el por em donarà un pèl, i el pèl el portaré al sabater, i al sabater em cosirà la boqueta, que la tinc es queixadeta. I tant, i tant, que te la puc donar. Però perquè ja te la dongui, tu m'has de portar aigua. I on la vagi a buscar? Jo a l'aigua. Diu, al riu, ja tens una altra vegada. Diu, ja tens una altra vegada el pobre conillet amb un mocador a la boca, perquè ja no podia més. Cap al riu, Déu-te guard riu, Déu-te guard conillet, que em podries donar aigua, perquè la vols l'aigua, perquè l'aigua, jo la portaré a l'or, a l'or, m'adonarà la pastanaga, la pastanaga la portaré al por, i el por que em donarà un pèl, i el pèl el portaré al sabater, i al sabater em cosirà la boqueta, que la tinc es queixadeta. I al riu li va dir, sí que ja puc donar aigua, però perquè ja et dongui aigua, tu m'has de portar una d'estral. I on la vagi a buscar? Jo a l'adestral. Diu, sí, has d'anar al bosc. Al bosc a buscar l'adestral, sí, sí, ja tens el pobre conillet, que quasi no podia més, que li feia molt de mal la boqueta, cap al bosc. Va arribar el bosc i va dir, Déu-te guar, bosc, com podries donar una d'estral? Perquè la vols l'adestral, perquè l'adestral la portaré al riu, el riu em donarà aigua, l'aigua la portaré a l'or, l'or em donarà la pastanaga, la pastanaga la portaré al por, i el por em donarà un pèl, i el sabater em cosirà la boqueta, que la tinc es queixadeta. Diu, sí, sí, jo et donaré l'adestral. Però tu m'has de portar un gos, un gos, on te'l vaig a buscar el gos, el gos aire, i el pobre conillet se'n va al gos aire, gos aire que em podries donar un gos, perquè el vols el gos, per portar el llanyat aire, el llanyat aire em donarà l'adestral, l'adestral em portarà, em donarà el portaré al riu, el riu em donarà aigua, l'aigua la portaré a l'or, l'or em donarà la pastanaga, la pastanaga la portaré al por, i el por que em donarà el pèl, i el pèl el portaré al sabater, que em cosirà la boqueta, que la tinc es queixadeta, i el llanyat aire li va dir, doncs m'has de portar un pa, i on te'l vaig a buscar el pa? Diu, el forner, el pobre conillet, que ja no podia més, que li fia molt, molt de mal la boqueta, se'n va bé d'anar al forner, ja vas corrents cap al forner, deu te guard, forner, deu te guard, conillet, com podries donar un pa? I per què el vols el pa? Diu, per què el pa, el portaré el llanyat aire, el llanyat aire em donarà l'adestral, l'adestral, la portaré al riu, el riu em donarà aigua, l'aigua la portaré a l'or, l'or me donarà una pastanaga, la pastanaga la portaré al por, i el por me donarà un pèl per cosir la boqueta, que la tinc es queixadeta, i el forner li va dir, i tant que et donc un pa, i llavors el conillet es va posar molt, molt content, el pa el va portar al llanyat aire, el llanyat aire li va donar l'adestral, l'adestral la va portar al riu, el riu li va donar aigua, l'aigua la va portar a l'or, l'or li va donar la pastanaga, la pastanaga la va portar al por, el por li va donar un pèl, es va arrancar el pèl de la cua, que va molt bé, molt bé per cosir, i li va donar, i el conillet el va portar al sabater, el sabater va agafar el conillet, se'l va posar a la falda, li va treure el mocador que el tenia a la boqueta, li va cosir la boqueta, i així va ser que gràcies al forner va poder el sabater cosir-li la boqueta, que la tenies queixadeta, i que te cric, que te crac, aquest conte s'ha acabat, i que te crac, que te cric, aquest conte ja està dit. La pocaia, pocaia, això és una noia, qui em posa una treia a la pocaia de brot, m'explico el meu metl i em poso a l'aigua, no em poso a la feina i no em poso a la feina, no em poso a la feina. A l'edir hi ha un tema meravellosa, conte de les mil i unes nits. A l'edir, un oïet entre amaliats no volia treballar, el seu pare, que era sastre, moria del disgust, i la infeliz mare hauria de posar-se a filar. Un dia, que l'edir sortia a jugar al carrer, se li ha costat un home. Era un màgic que venia de molt lluny. Fil meu, digués. Oi que ets el fill del sastre? Sí senyor, però el pare és mort. Llavors el màgic es posava a plorar. Pobre germà meu, mort, sort que en quedes tu, estimant-ne bot. Mira, aquí tens aquests diners, porta'ls a la teva mare i l'ha dit molt content, els duia la seva mare. L'endemà el màgic va tornar a parlar-li. Té, aquí tens aquests diners, digue-li a la mare si em vol a sopar. Cap al tard, el màgic ha segut a taula explicar a la mare que volia ajudar al nebot i s'endugui la laia i li comprar el boi millor. Després tot passejant arribaran a un jardí misteriós. L'oncla, digueu unes paraules màgiques. La terra s'obri i es veia una llosa. A la dì, va dir el màgic, estira l'onella d'aquesta llosa i a sota hi ha un tresor. Serà per tu i per mi. Fica-te dins del forat, travessaràs un jardí i sols has d'agafar una llàntia que hi ha al sostre d'un saló. Té, posa't aquest anell. Et guardarà de tot perill. La dì va fer tot el que li deien. I en passat el jardí ha agafat tant sols pedres precioses que ell va creure vidres de colors. I n'omplia la bossa on tenia la llàntia fins del de tot. Em volia sortir demanar ajuda a l'oncla, aquest diguer. Dono la llàntia primer, però la dì no podia. Doncs era dificultar-la de la bossa tan plena de pedres que havia posat. En folis mat, el falz oncla, deixant a la llosa soterran la la dì. Després s'han tornat al seu país molt empipat. El xicot prou cridar i plorar, però res. A la fi es posava a rezar. Tot retorçant-se a les mans va fregar l'anell del màgic. I al moment sortia un geni. Què vols senyor? La la dì de primer s'espera. Però diguer, vull que em treguis d'aquí. Al moment es troba fora i tornar a casa seva. L'endemà va pensar a vendres la llàntia. I al netejar-la, perquè estava molt bruta, en surgir un formidable geni. Què vols de mi senyor? Va dir aquest. Oh, porta'm menjar. Mare i fill, se t'hi parem de valent amb tot allò que feu aparèixer el geni. Després de la dì, guardar la llàntia, pregat per la seva mare. Com que necessitava menjar, va vendre'ls els plats on havia hagut el menjar. I així va començar a tornar-se una mica ric, perquè els plats eren d'or. Un dia, s'ha anunciat pels carrers el pas de la filla del sultat. Però hi vines a tothom de mirar-se-la. A la dì, la va volgar veure i s'amagar. Era tan bonica que en quedava ojament enamorat. En tornar a casa seva va exclamar. Mare, voldria casar-me amb la princesa. Quin disbarat estàs dient? Quines bestieses dius? Sí, sí, digue-li en el rei si li agradaria. Desgraciat. El rei et farà penjar. Què pots oferir-li tu? Mare, aquestes pedres precioses que vaig trobar? I a més a més tinc la llàntia. La mare morta de por anar set vegades al Palau del Sultat, a portar-li cada vegada millors presents. Fins que a la fi el rei li preguntava què volia. La resposta va divertir el rei. Què dius ara? El teu fill es vol casar amb la meva filla, però en veure tots aquells presents tan meravellosos va dir aquell que em fa que t'obsequi deu ser digna esposa de les princeses. El rei tenia a la vegada el gran visí. Aquest era molt gelós perquè el rei li havia promès que el seu fill es casaria amb la princesa. I quan va sentir el que deia aquella bona dona i el que el rei contestava, li va demanar un pla de tres mesos per poder dur-li un present molt millor que el que duia a la ladir. Però al cap de dos mesos el rei va oblidar el que li havia dit a la ladir i va anunciar el casament de la seva filla amb el fill de la visita. Quan ho va saber a la ladir, va fregar la llàntia. I va demanar al geni que portés els novis davant seu. I en ser els novis davant seu va tancar dos dies el fill del visí fins que el xicot renunciarà a la princesa. Els tres mesos de la ladir exigia el rei el compliment de la seva paraula. Aconsellat per l'envejós visí el rei va demanar un favorós present, 40 plats d'or plens de padreria, 40 claus i 40 claves. A la ladir no s'hi avui no gens. Va demanar al geni el meravellós present i quan la seva mare ha portat això al soltar, aquest vençut va disposar tot seguit al casament. A la ladir comparegué ricament vestit al Palau i va demanar, com a present de noses, el terreny del davant. Un cop el tingui, el geni de l'anell i construir el millor Palau del món en un obri i tancadolls. El migdia celebrarà el casament i la princesa quedarà ben enamorada del seu vell marit. Vís que eren un temps feliços. A la ladir es preocupava que ningú patissfant repartia hora que bassos i tothom estava content i l'estimada. Però un dia el fals oncle descobri per mitjada bruixeries que a la ladir era viu i que tenia la llàntia covejada. Ancés de ràbia es disfressa de venador de llànties i es presenta el Palau. Canvia llànties noves per velles, anava cridant. Canvia llànties noves per velles. La princesa va voler comprovar-se l'home i era tot perquè li semblava mentida que digués aquella bestiesa. Han fet aquella estranya oferta, va pensar, oh, aquella llàntia que hi ha allà abandonada i vella potser sí que me la canviarà. Així que el brujol la tingui, va menar el geni de traslladar la princesa i el seu palau al seu país. Apunta de dia el sultà que ha d'astorat en no veure el Palau ni la seva filla. I el visir va dir, això és cosa de bruixeria. La culpa la té era la d'im, ja us deia jo que no us en fiesiu. El rei el veu fer empresonar. I Jona va anar a fer-lo matar quan el poble que s'estimava molt en saber-ho al revoltar. Llavors li perdonà la vida, amb la condició, que al cap de 40 dies tornés amb la princesa. A la d'hi marxar desesperat. Passava a un riu i en rentar-se les mans va fregar l'anell màgic que ja no recordava el seu poder. I acudia el geni i a la d'hi demanar sisplau al retor de la princesa i el palau. El geni no el va poder servir. Llavors demana d'anar al menys ell on era la seva dona i tot seguit li va aconseguir. La princesa l'abraçava i explicava que era presonera del malefic màgic. A les hores a la dì li proporcionava un narcòtic a la dona perquè li fes veure aquell vespre a l'hora de sopar. Quan el màgic va prendre el dit amb aquell narcòtic va caure adormit. Sortir a la dì que estava amagat, li tallava el cap amb l'espasa, va rebassar la llàntia i va menar el geni que es tornés al seu país. El soltar, que plorava nit i dia la desaparició de la seva filla, va restar feliç amb veure'ls i va demanar perdó a la la dì. La princesa s'abraçava el seu marit i el besar i d'aquell bon punt i hora faren sempre més feliços. I que t'agric, que t'agrac, el compte de la dì s'ha acabat. Ve't aquí una vegada. Ve't aquí que una vegada hi havia un rei que vivia amb la seva dona a la reina i tenien una filla. Mare i filla s'assemblaven molt. Des que va néixer la nena, s'assemblaven. Mesura que va anar creixent, la nena cada vegada s'assemblaven més a la seva mare. La seva mare era una reina molt bonica, molt bonica. I la nena, que tothom li deia el com t'assembles a la mare. Però ja sabeu el que passa. Que a vegades les coses no són tan boniques com sempre, perquè va arribar un moment que la mare es va posar malalta i ve't aquí que es va morir. El rei s'estimava tant a la seva dona i n'estava tant enamorat que aquella mort el va deixar ben atreparat, ben desanimat. Estava tan trist. No hi havia res que el fes feliç. Els que vivien amb ell, de la seva cor, del seu palau es van començar a preocupar, no menjava, no dormia, es van aprimar. Tots estaven molt amoïnats. I a més a més, no només a la seva salut, sinó pel futur del seu realme, què seria d'aquell realme si ara es moria el rei o necessitaven més descendents? Amb això, que van pensar, mira, el rei s'ha de tornar a casa. I li van començar a presentar noies, princeses d'altres realmes, perquè el rei sí que és. Però el rei no en trobava cap com la seva dona. Totes eren amb més lletges, o amb més antipàtiques, o amb menys sàpies, o menys. Totes hi trobava alguna cosa. Però, mentrestant, la nena anava creixent, i, com us he dit, la nena s'assemblava molt a la seva mare. Entre els seus consellers, n'hi havia un, que era una miqueta, com us diria jo, d'aquells que romien, que barrinen sempre i vegades, no romien bé. I aquest aquí, que va pensar i està, no troba cap, que li agradi perquè cap se sembla la seva dona, i se veu què li va dir. Li va dir, escolta, perquè no cases amb la teva filla, fixa't, és igual de bonica com la teva dona. Ah, el rei se la va mirar i va veure que sí. Era igual, igual que la seva mare. El rei estava tan desterutat i no sabia què es feia, que li va dir, potser sí, doncs. I li va dir per casar-se. I li va sentir que el seu pare es volia casar amb ella, va quedar ben a la carrifada, de seguida va dir que no. Però és clar, el rei, i era el seu pare, i se l'estimava, no sabia què dir-li. Va fugir corrents i se'n va anar a trobar la seva padrina, que era la que li havia pujat i criat des que la seva mare era morta. I li va dir, fixeu, plorant, plorant, fixeu què em passa, què em diu el meu pare. Fixeu què diu, com ho pot fer? És el rei, és el meu pare, és el que és més poderós, què puc fer? I la padrina li va donar el següent consell. Diu, mira, per treu-li això del cap, demana-li alguna cosa impossible. Així que li puc demanar, demana-li que et faci un vestit d'or, un vestit que sigui, que llueixi com el sol. Ja veuràs com que no ho podrà fer. Doncs ja estarà, ara això és com una veneiteria que té el cap i l'haurà de deixar córrer. La nena, si sí, l'endemà li va dir, em casaré en tu, però jo voldria que et regalessis un vestit que brilles el sol. El rei va dir, va, va també cridar els seus consellers, i va veure un conseller que va dir, ah, sí, jo conec una teixidora, que és capaç de fer uns teixits els més fins, més brillants, més bons del món. I sí, sí, els consellers del rei la van anar a trobar, i aquella bona dona, la filadora teixidora, que tenia uns dits d'or, es va agafar la seva filosa i el seu fús, se'n va anar a fora, va sortir fort, i el moment que el sol brillava més, va començar a teixir. I veig aquí, que tenia tanta gràcia, que els ratxos del sol es van començar a entortollar amb els seus fills de seda, i va fer un teixit que brillava tant, i era tan fi, i ella mateixa, sabia les mides de la princesa, li va tallar el teixit i li va fer el teixit. I al cap d'uns quants dies, el rei va poder presentar la seva vida, a la seva filla, el teixit, que brillava com el sol. La filla va quedar ben parada, com pot ser això? Corrents, corrents, va agafar el teixit, però, mig plurosa, va tornar a veure la seva padrina, diu mira, padrina, ara m'hi he de casar, m'ha fet el que jo li havia demanat, i paraula és paraula. Home, dona, ara li pots demanar una cosa més difícil, de més difícil, sí. Ara li podries demanar un vestit que fos teixit amb fills de lluna. Ai, vols dir? Provo, provo! I la reina se'n va anar a veure el seu pare, li va dir sí, aquest vestit m'ha agradat molt, però volia demanar una altra condició, i quina és aquesta? Ara voldria un vestit filat amb fills de lluna, ah! Va dir el rei, veurem. Va cridar els seus consellers, i també, oh, no preocupis, van anar a veure aquella bona filadora, i la filadora va agafar el fos, i la filosa va sortir a fora al carrer, i aquella nit feia una lluna plena, preciosa, i es va començar a filar. I entre els fills de seda, s'hi van entortar a llegar els ratxos de la lluna, i la filla, que també hi havia aquella nit, li va sortir un teixit, que brillava com la plata, com si la lluna mateixa que s'entrat a dins del seu teixit, va fer el vestit, i li van enviar la nena, i el rei li va poder donar, ah, quan la nena va veure aquell vestit que talment brillava com la lluna, va quedar, diu, ara no tinc solució, ara sí que estic ben atrapada, va tornar corrents a veure la seva padrina, fixa padrina, ara sí que no tinc solució, m'he de casar amb el meu pare, i jo no ho vull pas. Diu, dona, encara li pots demanar una cosa més difícil. Més difícil, sí. Mira, demana-li un vestit que estigui teixit amb les zones del mar, i això sí que és impossible, ja veuràs com no ho podria fer. La nena va tornar a veure el seu pare, i li va dir, mira, sí que em casarem tu, perquè tinc un vestit que brilla com el sol, tan brillant com la lluna. Però mira, vull una altra cosa, i què serà ara aquesta vegada? Vull dir un vestit que estigui teixit amb les zones del mar. Ah, va dir, ja buscarem, i sí, sí, els seus consellers van anar a veure aquella dona que filava tan fi, ella, aquella senyora, va agafar el fusilafilosa, va anar a ram de platja, i allà, a bord del mar, va començar a filar fi. Les zones del mar, quan van veure aquells fills de ceda tan preciosos, també hi van moguer-se dins, i es van entortoligar amb aquells fills de ceda, i entre mitjans hi van entortoligar estrelles de mar, i, ostres, amb les seves perles, i va quedar un vestit, una roba tan bonica, que també ens semblava un tros de mar. La mateixa teixidora va fer el vestit a la seva mida, i el va enviar al rei. El rei va cridar a la seva filla, li va dir, mira, noia, és el tercer. Era cosa que em demanes, i em sembla que és el que tu volies. Quan la filla ho va veure, perquè aquell vestit era preciós, era tan ben com un tros de mar. La filla va agafar el vestit, i corrents, corrents, sense poder plorar, perquè ja va veure que ja estava ben perduda, se'n va anar corrents a veure la seva padrina. Ara sí, va dir, padrina, que m'he de casar amb el pare. No tinc solució. M'he de fer totes. I la balleta va començar a rumiar. Diu, espera un moment. Escolta'm, em penso que tinc la solució. Diu, i quina és? Diu, mira, tu no ho saps, però el teu pare, aquí, a base de totes les quadres, amb un racó que poc s'ho saben, hi ha un nasa. Un nasa que cada dia fa un sasdor. No fa fems, fa un sasdor. I aquesta és un sasdor. És el que fan rica el teu pare, que fa aquests pastits, que sigui el rei més poderós. Per què no li demanes la pell d'asa? I ja veuràs que l'asa no el matarà pas. Per tu, perquè si mata l'asa, s'hauria acabat ser ric, s'hauria acabat el poder que té. Ai, vols dir, prova, prova. La nena se'n va anar a veure el seu pare i va dir, mira, ara, pare, m'has aconseguit tres de les coses que t'he demanat. Però aquesta tercera, ja sé que és molt difícil, però m'anaré cap més. Tu dic de bo de bo. Vol dir, doncs què vols? Doncs vol dir la pell de l'asa que teniu abans, a les quadres i que fa un sasdor. El pare va dir la pell d'asa. La nena va marxar i el pare va rumiar una mica, perquè realment veia el que si jugava, jugava el seu poder i la seva força. Però estava tan enamorat, perquè el pare es pensava ben bé que aquella filla era la seva dona, estava tan enamorat que va enviar a dos crids a que mateixin l'asa. La van matar l'asa, li van treure la pell, van cridar la filla i la van entregar. La pell de la seva filla. Llavors la seva filla va agafar la pell d'asa i va veure que no tenies cap atòria, que ja s'havia de casar amb el rei, però ella no ho volia passar, això. Sabeu què va fer? La pell d'asa, perquè se'ls portava tots posats, es va posar la pell d'asa i va fugir del seu palau. I va passar dos o tres dies per camins, per boscos, per desesperada, fins que hi ha, sense menjar, ni aigua, ni res, tota plena de pols i amb la pell d'asa al damunt, va arribar amb una casa molt gran. La casa de Pagespa, el que era molt gran. I va anar a la cuina de la gana i quan va ser llava, va dir que no tindria pas alguna feina per mi. La cuinera que hi havia, que li ho veia a veure a la porta, la va veure tan plena de pols amb aquella pell d'asa, tota bruta, tota, que li va fer com a pena. Diuen, ja busquarem alguna feina per tu. I dius, ja sé qui no podries fer. Podries fer de porcarola. Qui tenim una xoll de porcs, que s'amo grasos perquè cada dia faràs aquesta feina, et dones gafes els porcs i els dos el prat. I el ves pels tornes a posar a la xoll i faràs això i així tindràs menjar. Ai, gràcies, gràcies. I així va ser com aquella princesa va fer de porcarola. Cada dematí sortia amb els porcs, anava amb un prat i quan arribava el prat, sabeu què feia? Estrella de la pell d'asa i d'una butxaqueta d'un vestit, estreia una pinteta d'or i espantinava. Veig aquí que això feia molts dies que durava i el fill de l'amor d'aquella casa un dia va anar a baixar la cuina a vom de matins mursa i va veure aquella porcarola amb aquella pell d'asa i però se la va mirar, diu, què és aquest, dius, la porcarola o la que cuida els porsar. Però quan ella va sortir de la cuina aquest noi va veure que sota la pell d'asa es veia com una cosa, com una cinta d'obrada, que brillava, diu-hi. Aquesta porcarola en aquesta cinta i sabeu què va fer, la va seguir i però de lluny va seguir i quan va arribar el prat ell va seure es va treure la pell d'asa i es va començar a pentinar i quan el noi va veure aquella noia tan maca que més a més portava un vestit que brillava com el sol se m'ha enamorat i al cap d'uns quants dies quan aquella noia com cada dia sortia ell va preguntar a la cuinerer d'un nou tret, aquesta noia va venir aquí demanant caritat demanant que li inguessin trossos de pa que si tenien feina però aquí, al cap d'uns quants dies quan ella tornava de la feina li va dir escolta, tu qui ets per què no et treus aquesta pell que portes al damunt i quan se la va treure tot van veure que era una princesa i ell com que n'estava tan enamorat es van casar i ja feia dies que el veia aquell noi per la cuina, també el trobava molt la xerit i es van casar i van viure feliços i van menjar rinsos i redera la porta, hi ha un sac de confits on tots els nens i nenes s'hi llepen els dits. Tot això que us he explicat ha passat o no ha passat si no ha passat és mentida i si ha passat és veritat i val més creure-ho i la veura. I no hi ha res al sol i no hi ha més feliços. No n'hi ha res al sol No n'hi ha res al sol No n'hi ha res al sol N'hi ha res al sol i no n'hi ha res al sol I si no ha passat és mentida i no n'hi ha res al sol És un programa d'entravistes amb reflexions i històries personals de dones de Sant Just, amb Sergi Pón. Crònixen.