Vet Aquí Que... del 20/6/2019

Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'Associació de Mestres Roses Sensat, i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. De contes i de rondalles, ja us en comptaré un grapat. La meitat serà mentida, l'altra meitat veritat. La fàbia febeta és de Federic Mistral. Una vegada hi havia un cavaller que es va casar i va tenir 7 besonades. El pobra ve per poder-les mantindre, va tindre d'anar venent totes les propietats, una darrere l'altra. No li va quedar res. Bé, no és cert. Li va quedar una fàbeta que era preciosa i quan ell tenia tanta prosperitat d'una muntanya de la collita de faves, no va agafar alguna. Quan se va veure tan apurat, va agafar una cistelleta i va posar terra, la posa fem, i va colgar la fàbeta. I els 3 dies la fàbeta va sortir, i la fàbeta ell li va decantar. Fa bé, fàbeta, estira't. Estira't fàbeta, de branqueta en branqueta, estira't fàbeta. I sí, sí, va sortir en grills, van sortir brots, van sortir fulles, branquetes i branques i branques, i fulles i branques, i el cavaller anava cantant de branqueta en branqueta, estira't fàbeta. Va arribar fins a dalt del cel, va arribar al banc del paradís i va trucar a la porta i va sortir Sant Joan. Què vols? Caritat per la mort de Déu, caritat per la mort de Déu, la meva dona i els meus fills ets moren de gana. I Sant Pérez diu a Sant Joan, mira, aquí tenim un que està mort de gana, però si aquí dalt no tenim ni menjant ni diners, què podríem fer? I Sant Joan li diu, mira, mos queden les estovalles de la última cena. La infusió podríem donar, ah, que tampoc em fem res, i li van donar les estovalles. I li van dir, mira, aquí tens aquestes estovalles, i li has de dir, desplegue't, estovalles, i es desplegaran i sortirà molt aviat. I quan hagués acabat i t'hagués alimentat, dius, estovalles, plegueu-vos. Moltes gràcies. I llagafi els estovalles, se l'esposi i li diu, de branqueta en branqueta, en retire't fàbeta, de branqueta en branqueta, en retire't fàbeta. I si sí, la fàbeta anar-hi baixant, baixant, baixant, ell està bé, en munta de branquetes, baixant, baixant, i bom, va acabar amb un prat. I ell, com que es tenia tanta gana, ho vaig aprovar. Posa els estovalles del món del prat, i ell li diu, estovalles, desplegue-vos. I sobre, va sortir una sopa, un bullit, un rostit, perdius, con ells, tota classe de viandes, tota classe de postres, tota classe de pastissos, i de vins de totes marques. Va treure el ventre de perill, es va alimentar, molt content, ara sí que ja tenim solució, ja no patiran gana els meus fillets i la meva esposa. Plegueu els estovalles, em plega de seguida, i llavors ells se'n va cap a casa, però al moment se'n toca campanyes, i era un poble, tocaven a missa, avui, tinguen a missa, però donen gràcies, i se'n va, pam, pam, pam, pam. Però quan arribava ell diu, bon dia, a missa amb els estovalles, què faré amb els estovalles? No està bé, passa amb un nostal, entre tu, bona tarda, què en guardaríeu els estovalles? I els agafaré perquè vaig a missa, quan surti ells agafaré, i diu, sí, deixeu, deixeu, però no els hi digueu, desplegueu els estovalles. I van marxar, i l'hostelera diu, què diu aquest home, quina cosa més rara, veure problemes, i diuen, els estovalles esplegueu, es van desplegar, va sortir un perfum de frigole, i de timó, i uns viandes, i van dir, oi, ja tenim la nostra fortuna feta, ara quan tornarà a missa, ens donarem unes altres. I així va ser, el bon home, bon cavaller, surts, els hi demanen, els hi donen, i ell marxi cap a casa més content, i quan ja arriba a veure casa, esposa, nens, veniu, veniu, encara sí que menjareu, posa els estovalles amunt de la taula, i diu, estovalles, desplegueu-us, sí, nada, tornar bé, desplegueu-us, res. I a cap d'una estona, l'esposa, l'esposa plora, i em fa dada, què mos prensa el pèl, què mos enganyes, tenen burles després de la gana, què passem, ets un mal home, ets un mal home, i no entenia res. I llavors, on que encara tenia el costat, la sista llet amb la fabeta, li torna a dir, de branqueta amb branqueta, estira't fabeta, de branqueta amb branqueta, estira't fabeta, i si va posar per damunt de les cases, damunt dels núvols, va anar pujant, pujant, de branqueta amb branqueta, i ell treballés si va amb fila, i de branqueta amb branqueta, puja, puja, puja, puja, va tornar al paradís, i toca la porta. Semperi obre, què fas aquí, què vols ara? Mira, doncs, que m'han pres les estovalles, i tinc molta gana, caritat, caritat, estem puradíssims. Sant Joan, mira què passa amb aquest senyor. Diu que li podríem donar. Doncs mira, li podríem donar a l'Aze, qui va portar Sant Josep i la mare de Déu Egipti, l'Aze seu, ja ho saps, mira, aquí tens l'Aze, i tu li et xequis la cua, i li dius, caga monedes, i te sortirà les monedes que necessites, i quan li baixis la cua. Moltes gràcies, moltes gràcies. Va agafar l'Aze, se'l va carregar el coll, i baixant dintre la febeta que ell estava, i de branqueta amb branqueta, veste, retirant febeta, de branqueta amb branqueta, veste, retirant febeta, i així va ser. Que em va arribar baix, va trobar el ruc, i va deixar-m'ho provar, i xequi la cua, i li dius, caga monedes, i va sortir unes monedes d'or i de plata, que brillaven amb el sol, uns gringlings preciosos, una alegria, pam, pare, i diu, me'n vaig correns cap a casa, i puja damunt de l'Aze, que me'n vaig cap a casa. Però, anant cap a casa, toca la missa, i ell diu, no tinc que donar gràcies, me'n vaig cap a missa, i li deixaré l'hostal, i ell li dius, que em agradaria, l'Aze, mentre vagi a missa, sí, sí, tranquil, no portarem el corral, i donarem ERB. No li digueu, caga monedes, no li xequi la cua, i marxi, marxi, tranquil, tranquil, quan és fora d'un, aquest és l'home dels estovalles, allò era màgic, aquest ruc també deu ser màgic, però ve-m'ho, i agafem el port en el corral, obren la cua, diuen, caga monedes, i comencen a sortir, però allí l'estable brillaven d'or i de plata, i un goig, un goig, bueno, uns abraçades, l'hostalera, l'hostalera, van dir, ara sí que em tornen fotum. Li donarem un altre ruc, ja veuràs, que me l'enganyarem, i així va ser, torni de la missa, que em donaria l'Aze, aquí el tens, aquí el tens, i ell em donava un bon serpat de mi ERB, tranquil, i se'n va cap a casa. I arribava, veniu fillets, veniu esposa, ara sí, i sé que la cua, i diu, caga monedes, i el que va fer va fer un altre cos, el ruc, i se'n va, senyora, encara esposa, encara més enfadada, i és la burle més grossa que ens podies fer, marxa d'aquí amb l'home, marxa d'aquí amb l'home. I ell te notava, tenia la febeta, llimla, que era una cistelleta, i li diu, febeta, de branqueta amb branqueta, estirat febeta, de branqueta amb branqueta, i puja dalt, i puja, puja, puja, fins i més dalt, el pare dius, torna-te a la porta, surts amb pere, i diu, ara què et passi? I li dius, que mira, què me l'han pres? Joan, què podien fer amb aquest home, amb aquest home tan benet? I li dius, mira, aquí a la barra de Sant Josep, que li aniria bé, mira, dius, vare, vareta, fes la teva feineta, i quan vulguis que pari, dius, vare, vareta, deixa de fer la teva feineta, i així ho va fer, i va tornar baixant, de branqueta amb branqueta, enretira't febeta, de branqueta amb branqueta, enretira't febeta, i així va arribar a terra, arribar a terra, i va acabar caminant, tocaven a vespre, i va dir, no, no, no, menvai, i també els entrar a les tales, dius, guardeu-me la barra, i no digueu, vareta, fes la teva feineta, i se'n va anar, i llavors l'hostel de la història diu, bueno, vare, també deu ser màgic, aquesta, vare, vareta, i va dir, vare, vareta, fes la teva feineta, i va començar a la barra, a donar els icopes, al cul, al cap, a les cames, a les cuixes, sense parar, i com va, com va, patacloc, patacloc, catacloc, catacloc, patacloc, patacloc, patacloc, patacloc, patacloc, patacloc, patacloc, patacloc, patacloc, bravo, però fins que els va deixar ple de morats, però com que les vespre eren curtes, va tornar a morir aviat, el taballer, i els va dir, ara ho avallaré, a veure que està ben adó, si vosaltres realment m'ho fèiem molt mal, i van dir, no, no, jo, pare, pare, pare, ja t'ho tornem, és veritat, no t'ho havíem robat, li van tornar, ell va dir, vareta, vareta, deixa de fer la teva feineta, la barra va acabar, ell se la va agafar, va anar cap a casa, a més, els tovalles, i el ruc agamonides, i van tindre molt menjar, van menjar el que van voler, van tindre, vam diners, va tornar a recuperar totes les terres, totes les propietats, aquell cavaller, i finalment van deixar, inclús, van convidar, molta gent podia convidar de sobres, a mi també van convidar, però he tingut de vindre aquí per explicar, ja està explicat, ja està acabat. El pobre pop, ve aquí que una vegada, al fons del mar, i me n'ha anat a la lluita de la lluita. El pobre pop, ve aquí que una vegada, al fons del mar, i me n'ha anat a la lluita de la lluita. El pobre pop, ve aquí que una vegada, al fons del mar, i me n'ha anat a la lluita de la lluita, i era el rei de tot el fons del mar, un drac, un drac preciós. Estava casant amb la princesa de Dragolina i era molt feliços, molt feliços. La princesa de Dragolina era un altre mag, molt maca, molt eixerida, tenia unes gautetes rosades i vivia molt feliços. Però, mira, no va saber com ni per què, però de l'endemà un dia va començar a no tenir gana. No va esmorzar, l'endemà no va dinar, l'altre no va sopar i així que, com que no menjava, es va començar a trobar malament. El samarit estava molt preocupat, va cridar els metges de l'acord, la van visitar i un li va receptar unes vitamines, l'altre un reconstituint, i no sonava prendent tot, però la gana no tornava. Els cuiners de la cuina de Palau ja miraven de fer requisits, el menjar es calia, però no menjava. I ell em va anar perdint els seus colors, aquells colors tan bonics que tenia l'esgalt, i va arribar a quedar tan dèbil que, mireu, es va quedar allà. El rei era molt preocupat, va veure que els seus metges no havien arreglat res, va dir doncs, buscarem metges de mare enllà, de terres llunyanes, això no pot ser, va cridar metges de molt lluny, van arribar, la van visitar, van fer les seves receptes, el seu diàmnòstic, ell es prenia tot el que li deien, però no millorava. No millorava, no hi havia manera, no menjava res, i es anava fablina, fablina, dia a dia. Va arribar a un pul que arriba a tema, però la seva va dir, va dir, això no pot ser. Aviam si la reina es molirà, estava tan desesperat. Havia provat tots els metges, tots els medicaments, els consells que li havien dit, que ja no sabia què fer, la van haver de veure la seva livitació, i va dir, escolta, ja no sabem què fer, però tu no millores, tu no menja res. Escolta'm, sisplau, només et demana una cosa. Fes-me per mi, fes-ho per mi, però menja alguna cosa. Demana'm el que vulguis, el que et vingui de gust, els conyners ho prepararan de seguida. Però fes-ho per mi, menja una miqueta, però menja alguna cosa. Va, digues, què vindria de gust? La reina s'ho va pensar, pensa que pensaràs, i sabeu què se li va acudir? Se li va acudir, que en aquell moment li vindria de gust, doncs, feixa de mico, feixa de mico, va dir el rei del mar. Bé, bé, sí, sí, sí, bé, bé, no, no. Si tu dius que sí, no et preocupis, jo sóc el rei del fons del mar, tinc un exercit, ja em preocuparé. Miraré de tu que tinguis feixa de mico. El rei de seguida va cridar, el mirall del seu exercit, i va dir, mira, és una situació de vida o mort, la reina està, d'estar tan dèbil, ara li ve de gust menjar això, i, evidentment, ho hem de buscar bé, li va dir, el mirall del seu exercit, que per ser-hi un poc, no et preocupis. Ara mateix crido tota la meva tropa, i anirem ara allà, fins que trobem a terra ferma, o mico, i et portarem al seu exercit. Va, doncs, d'acord, i si sí, el mirall va cridar tots els seus soldats, escuteu, els que marlan cerdines, lluços, tots ben posats, feien un exercit preciós, allò que feia una certa fredó i tot, eh? Bé, va agafar i va dir, hem de tenir una misió especial, i hem de buscar feig de mico, tots van oveir, i si sí, el popa d'abans, van començar a nedar primer pels fons del mar, per anar nedant, nedant, nedant, fins que van al mirall, lluny, lluny, lluny, una illa, allà i a terra, m'hem de mirar, i mireu que és home, sí, sí, en aquella illa, i vam veure dues palmeres, el pop va guaitar, ah, i a veure que justament, amb una d'aquelles palmeres, hi viu un mico. Vosaltres ja sabeu que els micos són molt sefrades, o el meu, així és que el pop es va tancar a la platja, i el mico, que estava dalt a la seva palmera, quan va veure que a la seva platja que mai hi anava massa ningú, va fer un mot i va baixar baix, i el pop li va dir, bon dia, mico, bon dia, va dir, po. Escolta, tu veus en Castilla, dius, sí, i aquí en nascut i és a casa meva, qui visc, ah, tota la vida has estat en aquella illa, dius, sí, ja et dius que és a casa meva, que aquí en nascut, i aquí, ah, va dir el pop, i mai t'has mogut, de qui dius, no, ja t'ho dius, que és aquí, a casa meva. Ah, doncs mira, d'allà on jo vinc, vinc d'un país al fons del mar que tu segurament no has vist mai, és un país meravellós, hi ha estrelles de mar, hi ha nècores, no t'ho pots imaginar, hi ha corals, és una meravella, ah, sí, va dir el mico, llavors el pop li va dir, escolta'm, po. Ai, mico, no voldries pas venir, et convido, si vols, a veure aquest món meravellós que jo visc. Ah, va dir el mico, doncs sí, i com m'ho he de fer, dir-ho, mira, només cal que facis un vot, i saltis a la meva esquena, i jo et portaré, et convido, venir, al meu món tan meravellós. Ah, sí, sí, va dir el mico, va fer un vot, va saltar a l'esquena del pop, i el pop, amb les seves potes, va començar a entrar en l'aigua, i mira, n'he de caneda cap al seu real, però encara no feien una mica que n'ha d'haver, que el mico va dir, escolta'm, va començar a arromiar, diu, escolta, po, si no ens coneixem o que no diu no, diu, i com et ve, ara tu, convidar-me a mi a casa teva, si mai de la vida ens havien vist. Per què m'has vingut a buscar? Diu, ai, és que tinc una mansió molt especial, dius, i quina missió tens? Diu, la meva missió és buscar, per la nostra reina s'està morint, i només vol una cosa, m'ha armenjat, i he de buscar. Fetxa de mico, i com que tu ets un mico, ah, va dir el mico, i tant, que sóc un mico, home, però això m'ho havies d'haver dit abans, diu, així, per què? Diu, és que tu no ho deu saber, però els micos mai viatgem amb el nostre fetxa, i el fetxa, quan marxo de casa sempre el deixo penjat a la palmera. El papa, diria ara com m'ho puc fer, diu, home, tenim fàcil solució, mira, ara gira a cua, em tornes a casa, et quedes a la platja, et quedes a la palmera, i et va xerir el fetxa, no et preocupis, ah, va dir el papa, ah, doncs d'acord. Va en gira a cua, el papa i tot l'exerci, ja va, nadant, nadant, va tornar a la illa, però sí que el mono va fer, el mico va fer un vot, de l'esquena del papa, cap a terra, que us sembla que va fer, que va anar a buscar la palmera, sí que va anar a dar la palmera, però no va baixar pas, i el papa baix, i tot l'exerci, a baix a la platja, esperi a guarda, esperi a guarda, i el mico, que no baixava, i el papa, pel cap d'un estona, ho va entendre ben clar, que el mico no baixaria mai per durar el seu fetxa, eh, que no, sabeu què va passar, llavors, que el papa i tot l'exerci van a veure, girar a cua i tornar cap al seu rei Alma, quan van arribar al fons del mar, al Palau del rei del mar, del drac, ja l'esperava al rei fora, i estava a l'aguai, i quan els va veure arribar, va sortir corrents, va, corra, corra, que els cuiners ja tenen el foc a punt, que tot està a punt per fer aquest fetxa, perquè la reina menjarà, i aviam si si salva, que no, jo pot dir, oi, majestat, sí que teníem, que no heu trobat un mico si majestat, oi, doncs entés, oi, i llavors li va explicar la història, oi, el rei, quan va veure que el cap del seu exerci, l'Almirall, havia sigut tan ruc que es havia deixat endavantar per un mico, és que va pensar que no això no podia ser, però una banda de la seva dona continuava perillant, però, més a més, com podia tenir una persona tan curta de gambals al cap del seu exerci? Va menjar, va cridar la seva guàrdia real, i van dir que el bastonejessin tant com pogessin, i d'aquella feta, és que els tops són tos, eh, que ara són tos, eh, que no tenen cap espina, doncs ve d'aquella feta, de tant com el van arribar a bastonejar. I ara em preguntareu, i la pobra reina, què va passar, doncs, si no va menjar feta de mico, que es va morir? Ai, no, perquè sé bé què li va passar, la reina. Quan va veure que els medicaments li havien afectat, quan va veure que no hi havia manera que els seus caprissis pogessin ser, doncs, resolts, va decidir una cosa que a vegades hem de fer tots, va decidir que es posaria bona i de sol, va tornar a menjar poquet a poquet primer, i uns quants dies, mireu, els colors li van tornar a la cara, i va ser aquella de la donina, tant mac i tan preciosa, que el seu marit s'estima bé. I van viure feliços, i com tots, van menjar niços, i com t'ha comptat, compta acabat. Vete aquí una vegada. Riquitiquitabi. Vete aquí que aquesta és una història que va passar en un país molt llunyà, a l'Índia. És una història que va de certs i de mangostes. No sé si sabeu què és una mangosta. Mangosti és un animal no gaire gran, petitó, que té la careta, s'assembla un gant, però un morret com una mostella, i una cua xerida, xerida i tiesa. Aquestes mostelles, ah, aquestes mangostes, normalment els hi haurà de molt, molt menjar serps. Vete aquí, que en aquest país, en un cau de mangostes, ni vivia una, que vivia molt feliç allà, però de rep, va ploure molt, va fer un aigua, d'aquells aigüats tan terribles que fan aquests països, i es va omplir el seu cau d'aigua. I baixant tant de l'aigua que va entre el seu cau, que amb la força de l'aigua se'n van dur totes les cries, i la nostra mangosta va anar allà. Ella primer va començar a venidar, intentava venidar contra corrent, però va arribar un moment que l'aigua de tant de la que hi havia, que Mireu va quedar com està bornida, i es va pensar que fins i tot es moria, però fortosament es va despertar el cap d'una estona en un jardí, i en aquell jardí es va trobar i va sentir les veus d'un nen, que creava, Mireu, he trobat una mangosta, he trobat una mangosta. I ho va ensenyar als seus pares. El pare va estar molt content, va dir-ho i una mangosta estava molt bé, perquè les mangostes els irà de molt a serps, i aquest país que hi ha tanta serps, tenir una mangosta a la vora és com tenir un bon vigilant. La mare va dir, ahim, això no ho sé si m'agrada tant, però el nen es va quedar amb la mangosta, i el nen es deia Toni, i l'emportava tot arreu, i sí, sí, la mangosta amb el Toni cap a casa. I, clar, la mangosta no havia vist mai cap casa de dones ni de dones. Per tant, Mireu, entrava i sortia a fer-hi cada melesa. Va emportar, amb les potes va bucar un tinte, i va atacar tots els papers de l'escriptori. Amb els bigotes els va posar pàboca a olorar amb cendré, i quasi sol sucarrima. Em va fer moltes. A l'hora de dinar, seia al costat del nen, i a l'hora de dormir, volgué anar a dormir amb ell. La mare no li agradava, però pare insistia, sí, sí, és important. El que no us he dit és que aquesta mangosta, com totes, sabeu què fan, quan estan a punt de caçar, fan un sorollet, un sorollet especial, i aquest sorollet és el que dona el nom a aquest copte. Quan veuen, es troben davant d'un animal que el volen caçar, fan un xiolet estrany com ara, cliqui-tiqui-tar, i de qui ve el nom. Bé, doncs, la mangosta va anar a dormir amb el Toni, i l'endemà de matí va voler explorar una mica la casa, el jardí. Va sortir el jardí. Va veure que era un jardí molt gran, que havia molts arbres, va dir, ai, que bé, aquí podria trobar coses que m'agradin, que jo pugui caçar. I mentre ho mirava tot i tot ho trobava tan bonic, va sentir uns amics d'un ocell. Ai, què passa aquí? Oh, dius que ara m'acaba la serp, que diu aquí, en aquest jardí, que es diu Nac, m'acaba de robar un home del meu niu, i no hi ha manera que aquesta serp sempre ens roba les cries. Ah, sí, quan ho vas sentir. El diguití equivitavi va pensar, oi, si les serps a mi m'agraden tant. Va pensar que bé que hi hagi un serp aquí i me les menjaré. I mentre elles parlaven, van anar apareixent els animals d'aquell jardí. Va sortir un ratolí, una granota, i tots feien el mateix que això. És que tenim aquí una parella de serps, el Nac i la Nagaina, que escolta, se'ns mengen les cries, no hi ha manera que puguem refer, i tenir fills perquè és que abans que creixin ja se'ns han menjat els ous, ens els han robat del meu. Ah, sí, va dir sí. Diuir-lo pitjor de tots, eh, o què és? El pitjor de tots diu què és? Doncs que aquí aquestes dues serps han fet un meu, i ja estan a punt de sortir. I si ara tenim dues serps, d'aquí quatre dies en tindrem, cinc o sis més. Perquè cada vegada que crien, doncs són sis o set més serps que voldran també menjar de les nostres cries. Ah, ah, els vixiquis ja viuen, va dir, ah, això no pot ser. Avui entés aquest néu, i el van acompanyar. I sí, sí, a mig del jardí, amb un racó, vam veure allà tot d'ols, de recers, i el riqui va agafar una pedra, i mireu, va començar a barrer els ous, i entre els ratolins, els ocells i les granotes van matar. Totes aquelles serpetes que eren petitones, que eren, encara, no havien nascut. Bé, amb això, que l'enac, la serp més grossa, va sortir del cau de dir, això no pot ser, i ha passat aquí. I el riqui es va posar tot i eso, i tot ha xerit, i van començar a lluitar. En aquell moment van desaparèixer tots, les granotes, els ocells, els ratolins, es van avagar corrents, corrents, els seus caos, perquè només de veure aquella servia tremolaven. El riqui, el riqui-tiquitavi, va ser molt valent. Va dir-me, per ser això, es va plantar cari, es va fer refor, amb les seves dents, el coll de la serp. La serp era molt forra. Vinga, petafor, vinga, petafor, amb la seva cuaterra, però el riqui no deixava el coll, i tanta estona va lluitar, va lluitar, que de rep, els ratolins, els ocells, les van tornar a sortir del cau, i van anar a veure aquella lluita, i llavors van començar a animar el riqui, va, que tu pots, va, aguanta, i el riqui-tiquitavi, aguantava fort, ha ferat el coll de la serp tan fort, tan fort, que mireu, va matar la serp, i tots van estar contents, oi, que bé, que bé, quin bon company que tenim, i ens hem salvat, diu, però ara queda l'anagaina, aquí l'altre, la parella del nap, ahir, què passarà, què passarà? Amb això, què es va fer fort? I sabeu què va passar? Que l'anagaina, quan va saber, va matar la serp parella del nap, i que havien matat tots els seus ous, va dir, ara sí, jo em faré una, em faré una, que se'n recordaran de mi, i això va sentir un ratolí, i va dir, oi, anava a avisar el ratolès, anar a pisar el riqui-tiquitavi, que dorma al dintre del nen, haig d'anar a avisar-lo, com ho faig, però a la porta de la casa hi havia un gat, i el ratolí no va poder entrar, perquè tenia molta por d'aquell gat, però el ratolí, vinga a pensar, vinga a pensar, sabeu què va fer? Va pujar de la fumera, i per la fumera va baixar dins a la casa, i se'n va anar corrents a l'habitació, on dormia el tònim, a Mancosta, i va avisar el riqui-tiquitavi, corra, corra, que bé, l'anagaina, que bé, que aquí farà una malaesa tremendo, que tenim poc no li passaria el tòni, amb això, que el riqui-tiquitavi va sortir del llit, es va magarradir en una porta, i es va pirar, esperar que vingués a l'anagaina, així que va entrar a l'anagaina, i ja va començar a tortullar-se el peu del nen, però el riqui-tiquitavi es va farrar fort, va fer un bot, i es va farrar fort el coll de l'anagaina. També va lluitar molt, l'anagaina era molt forta, també li va mossegar, la pobra Mancosta estava ferida plena de sang, però lluitava, lluitava, lluitava, fins que acabava guanyant, i la va matar. El demà de matí, sabeu què va passar? Que quan els pares van anar despert el tòni, sabeu què van trobar? El tòni dormia al llit tranquil, i els seus peus hi havia una ser morta, i riqui-tiquitavi tot plena de sang. Però què van fer? Van cuidar, el van curar, i per sempre més el riqui va anar a viure amb aquesta família, i aquest és el conte del riqui-tiquitavi. I conte contat, conte acabat. Vete aquí una vegada. I que t'acric, que t'acrac, el conte s'ha acabat. Derrere la porta hi ha confits, perquè us aneu allà pels dits. Gràcies.