Vet Aquí Que... del 27/6/2019

Cregueu res del que us diré. La reteta nila. Veig que una vegada hi havia una reteta que es deia nila. Vivia a casa seva amb el seu pare. Un dia, el dia del seu aniversari, va venir a visitar-la el seu oncle Pep. I li va portar un regal. 3 capses diferents, diferents de color. Diferents de mida. I havia una dificultat molt gran per aquell regal. Només les podia obrir al vespre quan s'hagués fet fosc i quan estés sola a la seva habitació. La nila es va quedar molt parada, perquè mai li havíem fet un regal que hagués d'esperar-se una estona per obrir-lo. Però bé, així ho va fer, la nila va estar tot el dia mirant si feia fosc, si feia de nit. Va córrer, córrer, demanar al pare que li fes el sopar. Va menjar-se'l, depresi corrents, es va rentar les dents, no va volent ni mirar la televisió. Va fer uns petons de bona nit i se'n va anar corrents cap a la seva habitació. Es va seure sobre del llit, va agafar les capses, va agafar la gran, i en obrir-la va sentir, Hola bonica, oh, quin cel que fa més maco, oh, que bé, avui plou, tens gana, vol jugar amb mi, vol ser la meva amiga. Petons, carícies, moxines, emmides, com estàs, t'explicaré un conte, farem una excursió. Ai, la nila, quan va sentir aquelles paraules que sortien de dins de aquella capsa gran, que boniques, que maques, la va tornar a obrir, les va tornar a escoltar una, dues i tres i quatre vegades de tant que li van agradar. Bé, va pensar, i la mitjana, que hi deu haver, el color és bonic, era d'un color verd llampant. Obre la capsa i comença a sentir, pararem la taula, faig el dinar, et dutxes, agafarem el bus, cadira, papers, llapis, llibres, cotxe, patinet, va, oli, mitjó, pantaló, va, menja. Ai, la nila, quan va sentir que dintre d'aquella capsa mitjana i sortien paraules normals, va quedar-se tota parada, oi, que diu, artit, que m'agraden aquestes capses, ah, i la petita, que és vermella, com una mala cosa, que hi deu sentir, que s'hi deu sentir a dintre. Va obrir la capsa, petita, i sent, que garro, ximplet, no t'estimo, no vull ser amic teu, no vull ser amic teu, no vull ser amic teu, no vull ser amic teu, marxa, poca solta, mentidera, pet, i llufa, busca raons, lleig, ah, que com... Oh, pare, quan va sentir aquelles paraulotes, va obrir la porta, i va arrenyar la nila, li va dir que si tornava a sentir aquelles paraules que feien mala l'orella, i feien posar trist, li prendria les capsetes, ah, no sé, que les volgués llançar ja en aquell moment, no, pare, deixa'm a les quedar, ja no les obriré de debò, de debò, deixa'm a les quedar, que són molt macos, tenen un color molt bonic, brillen molt, d'acord, queda't a les, però no les obris. La nila va amagar les capses a sota del llit, l'estreia quan era fosc, i anava posant paraules noves que prenia a l'escola i pel carrer, un dia va entrar un gatot molt gros, que tenia molta gana, quan estava a punt de menjar-se el pare de la nila, ella que sí, que se'n va a la seva habitació, i treu la caixa petita, la vermella, l'obra de cop i volta, i comencen a sortir les paraules lletxes, beneit, cap si gran, poca pena, poca solta, merda, culbrut, tanoca, babau, marxa, si t'enganxo, el gat els va espantar, en sentir aquelles paraulotes, va fugir, que ames, ajudeu-me, ah, i el pare de la nila, va entendre que la nila volia guardar les caixetes, i van quedar, que les paraules lletxes només sortirien en casos de perill o molt especials, diuen i expliquen, que d'ençada llavors ja no els és tan fàcil menjar-se les vades en els gats, els és molt més difícil, i hem de vigilar, que no tinc cap capset a la vora, i aquest conte que ha començat, ja s'ha acabat. Vet aquí una vegada, el gat amb botes, un moliner va deixar per tota herència a tres fills que tenia, el molí, el ruc i el gat, esclar les parts ben aviat van estar fetes, ni tan sol van cridar l'advocat o el notari, l'areu es va quedar molt molir, el mitjà li va tocar el ruc, i el petit només li va quedar el gat, el petit estava com preocupat, els meus germans encara es podrà defensar la vida, però jo amb un gat què faré, l'ajudaré a buscar menjar, però ell tot sols s'ho fa, bueno ja ho veurem, molt serà, el gat quan el va sentir parlar d'aquesta manera li va dir, no us amo i neu, amu, només m'heu de donar un sac i fer-me un parell de botes per córrer entre la malesa, ja veureu que no us ha tocat una herència tan dolenta com pensàveu. Encara que l'amo del gat no se l'acabava de creure, l'havia vist tat convençut i l'havia vist fer moltes borreries per caçar les rates i els ratolins, com era penjar-se cap per ball, amagar-se entre la farina, la veritat és que era un gat espavilat, no costava res de fer el que li havia demanat, tan bon punt el gat va tenir el que havia demanat, es va calçar magníficament amb aquelles botes, eren unes botes precioses, es va carregar el sac al coll i agafant els cordons amb les dues botes de davant, va fer cap a un bosc que era ple de conills, va ficar segur i llatons a dins del sac, es va geobra com si fos mort i va esperar que algun conillet encara poc entès en els martingales d'aquest món, de la casa i dels animals que es mengen una a l'altra, vingués a forar-se el sac per tal de menjar allò que ell li havia ficat, tot just acabat de geure, la sort el va fer content, un celebrat conillet no vell va entrar al sac atret per l'olor del menjar i m'he estregat tibant els cordons, va agafar-lo i el va matar sense misericòrdia. Ui, orgullós de la seva presa va tornar cap a casa seva, no va pensar millor, me'n vaig al Palau del rei, va demanar per parlar-hi, li van dir que sí, el van fer pujar a la cambra i s'ha majestat al barrebre, el gat li va fer una reverència de l'un més fom de irreverent que es pot fer, i li va dir, heu-se així senyor un conill de bosc, que el meu senyor, el Marquès de Carabàs, m'han carregat d'oferir-vos de part seva, ja ho entens, que el Marquès de Carabàs és el nom carregat, havia donat el seu amo, digues el teu amo, va respondre al rei, que ni dono les gràcies, i que n'ha tingut un gran gotge, el gat va anar a una altra cop a amagar-se a un camp de blat, duent sempre el sac obert, i com va veure que s'hi ficaven dues perdius, va tibar els cordons i les va agafar totes dues, de seguida va anar per presentar-les al rei, tal com havia fet el conill amb el conill de bosc, el rei també va acceptar alegria les dues perdius, i li va fer donar una propina, al bat, va continuar donant dos o tres mesos portant al rei tantes peces de cases com va poder, quan havia passat tot aquest temps, el rei estava intrigat per saber qui era aquest gran senyor al Marquès de Carabàs que li feia tants obsequis, un dia el gat va saber que el rei havia d'anar a passejar per la vora del riu amb la seva filla, i el gat li va dir el seu amo, si voleu seguir el meu consell ja podeu dir que la vostra fortuna és un fet, no heu de fer res més que banyar-vos al riu, a l'indret que ja us diré, i deixeu-me fer, el Marquès de Carabàs va fer el que li aconsellava el seu gat sense entendre gaire què on portaria tot allò, mentre estava banyant es va escaure de passar al rei per aquella contrada, el gat es va posar cridant tot a les seves forces, auxili, auxili, auxili, auxili, el senyor Marquès de Carabàs ha caigut al riu i s'està ofegant, auxili, el senyor Marquès de Carabàs ha caigut al riu i s'està ofegant, en sentits crits el rei va treure el cap per la portella de la carroça, i reconeixent que era el gat que tantes vegades li havia portat a casa, va adonar els seus guàrdies que anessin corrents a sucorre el senyor Marquès de Carabàs, mentre treien el pobre Marquès de Carabàs de dins al riu, al gat, es va costar la carroça, i li va dir al rei que quan el seu amo s'estava banyant, havien vingut uns lladres, i si li havien endut tota la roba, tot aquell prou s'havia esforçat demanant ajuda, però no havia pogut fer-li res més, el rei va ordenar de seguida els seus propis guàrdies robes que anessin a buscar els seus millors vestits per al senyor Marquès de Carabàs, el rei li va fer mil compliments, i com que els magnífics vestits que acabava de donar-li encara feien més guapo en el Marquès de Carabàs, va trobar que era molt del seu gust, la princesa va donar una ullada també al Marquès de Carabàs, i el Macés de Carabàs a la princesa, i la veritat és que es va anagradar, i us diré que la princesa se'n va enamorar de bogeria. El rei va voler de totes passades que el senyor Marquès de Carabàs pujés a la seva carroça, i l'acompanyarien a passejar. Al gat content de veure que el seu truc anava per bon camí, es va avançar un tros, i va trobar uns pagesos que d'allà van al plat, i els va dir, quan passi el rei, heu de dir que aquestes propietats són del senyor Marquès de Carabàs. I si no ho feu? Sereu ben trinxadets, com a carn, per fer mandonguilles. Els pagesos van pensar que no costava res de fer això. El rei no es va descuidar de preguntar als de lliures com va passar, de quin prat d'allà van. És del senyor Marquès de Carabàs, van fer tots a la vegada, i és que la manassa del gat els havia fet por de debò. Teniu una bona heretat, va dir el rei el Marquès de Carabàs. Ja ho veieu senyor, és un prat que no deixa mai de donar cada any un bon fruit, més tragat. Anava sempre un tros endavant, i va trobar uns altres segadors. Bona gent de la fals, si no dieu que tot aquest plat és del senyor Marquès de Carabàs, sereu ben trinxadets, com carn picada, per fer mandonguilles. El rei que hi va passar una estona després, va voler saber de qui era tot aquell plat que veia. I els homes van contestar, és del senyor Marquès de Carabàs, i el rei va felicitar un altre cop el Marquès de Carabàs. El gat anava sempre un bon tros davant la carroça, deia sempre el mateix a tothom que trobava. El rei estava parat de les grans propietats del senyor Marquès de Carabàs, com és que ell no se n'havia sabentat, que tenia un marquès tan important en el seu realme. El gat continuava endavant, continuava endavant, es va avançar molt més encara, i el rei anava més a poc a poc amb la carroça, perquè estava encantat de veure tot a les propietats, i lo important que era aquell senyor que l'acompanyava. Quin marquès! Mentrestant, Mestre Gat va arribar a un castell meravellós, que era del gegant més ric que hi havia a la contrada. Sabia que eren terres del castell, i tenia moltes propietats. El gat havia mirat d'informar-se de com era aquell gegant, quines coses s'havia fet, què li agradava, quines eren les seves arts per fer coses, per lluir-se. Va trucar a la porta i va demanar al gegant si el podria donar una miqueta de menjar, perquè feia temps que no menjava i s'havia quedat amb gana. El gegant el va acceptar, li va dir que sí, que li donaria menjar, i el gat, que ja sabeu que és molt aixerit, va començar a preguntar, i tu que ets un gegant tan important i tan poderós, m'han dit que saps fer moltes coses que tens com uns poders màgics, però la veritat és que jo no m'ho crec que són els poders màgics, perquè són coses que la gent explica. No t'ho creus? No t'ho creus? Doncs jo sí que ho faig. Ah, potser sí, però per exemple què fas? Em puc convertir en una persona molt gran, molt gran, molt gran, molt gran, molt gran. Molt bé, doncs, demostra-m'ho, i es va tornar molt gran. Han quedat d'una altra vegada, diuen bé, tu ja eres gran, no costa gaire convertir-te en un de gran. Què més podràs saps fer? Em puc convertir en un llogó. Això? Home, això ja no m'ho crec tant, eh? Que no? Mira, mira. Es va convertir en un llogó que el gat va quedar aixerit, va pujar, va saltar del dels mobles, a l'armari més alt, de la por que tenia de llogó. El gegant es va tornar a convertir amb la persona que era i va continuar parlant amb el gat. El gat li va dir, bé, esclar, fer-te gran és molt fàcil, però fer-te petit, petit, petit, petit, això sí que ja no ho podem fer. Ah, que no? Com que no? Digue'm, com vols que em faci? Per exemple, ja no crec que et puguis fer com un retolí. Ara ho obres, i en el moment es va convertir en un retolí. Així que va ser un retolí, el gat que estava a l'aguai va saltar sobre i se'l va menjar, ben menjat. I, d'aquella manera, el castell ja quedava pel senyor Marquès de Carabàs. Mentre estant el rei que tot passant havia vist l'enmirable castell del gegant, va voler-hi entrar. Al gat va sentir el soroll de la carròs que em passava pel poll de Badís, va córrer cap a l'entrada i va dir el rei. Benvingut a sigui la vostra majestat, el castell del senyor Marquès de Carabàs. I ara, senyor Marquès, va esclamar el rei. Aquest castell també és vostre? No conec res de millor que aquest pati i que tots aquests edificis que l'envolten. M'ensenyeu a dins, sisplau. El Marquès va donar la mà a la jove princesa i, seguint el rei que anava al davant, van entrar en una gran sala on es van trobar un magnífic àpat que el gegant havia fet preparar per a uns amics seus que l'havien de venir a veure aquell mateix dia, però no havien gusat entrar sabent que el rei hi era. El rei ha encantat de l'esqualitat del Marquès de Carabàs i de les propietats del Marquès de Carabàs, igual com la seva filla, que ja us he dit que se n'havia enamorat amb bogeria, havien vist tots els vents que posaïa li va dir després d'haver begut 5 o 6 cops. Senyor Marquès, si no sou el meu gendre, serà ben bé perquè vos no voldreu. El Marquès, fent grans reverències, va acceptar l'honor que el rei li feia i aquell mateix dia es va casar amb la princesa. I el gat va esdevenir un gran senyor. I si alguna hora encara empaitava ratolins, eren només per divertir-se. I aquest conte s'ha acabat, que us ha agradat. Els tres pèls del dimoni. Quan en Jaumet va venir al món, va causar els seus pares una gran alegria. Quin nen més maco! Ui, sí que és bufó! Feia molt de temps que esperaven un fill amb il·lusió, i en Jaumet era tan bonic, tan, tan rebonic, que deien que no s'havia vist mai cap d'assemblar-ne en tota la rodolia. I era tan cert que tothom l'anava a veure. Tothom deia que era preciós. Fins i tot una fada el va anar a visitar i li va fer una profecia. Dia vindrà que aquest noi es casarà amb la filla del rei. Els pares del Jaumet eren pobres, com rates, no van fer pescars. Però aquestes paraules es van començar a escampar. Diuen que en Jaumet es casarà amb la princesa. Com que dius si són pobres? I l'un li deia a l'altre, i de casa en casa, de poble en poble, i de vila en vila, va arribar el mateix Palau del rei d'aquell país. I el rei, que era ativat i orgullós. Què? Què? Li va fer tampoc gràcia la notícia que l'an demà mateix va agafar el caball més ràpid que tenia i d'una sola tirada va arribar la caseta d'en Jaumet fent veure què passava per allà per casualitat. Va entrar a la casa i va poder comprovar per ell mateix que el nen era tan gentil i formós, com deia tothom. Ah! Teniu un fill molt reboní, què? Seria una pena que no pogués ser educat com cal. Si voleu, molt poc en dupe l'au, i allà serà ben tractat i serà instruït perquè arribi a ser un cavaller. Els pares van pensar que se li va per un Jaumet i van acceptar. No patiu, eh? Serà tractat com es mereix. Au! Adeu-sí, au! I se'l va endur. Però així que va ser lluny, va tancar el nen dins d'una caixa de fusta amb claus i la va llançar al riu. I el Jaumet, de por miracle, no es va ofegar. Els aigües del riu van dur la queixeta fins a la base del Molí de la Llosa i allà va ser recollida pel Moliner. I el Moliner, quan la va agafar i la va obri, va quedar meravellat de veure el que hi havia i va córrer ensenyar-ho la seva dona. Maria! Maria! He trobat un nen! I com que no tenien fills i eren bona gent, van adoptar en Jaumet. I van passar els anys, i el naïve creixa i es fa un xico tal, ben plantat, que tothom el tenia pel fill del Moliner. Un dia que el rei va anar a la guerra, va passar per davant del Molí. I va entrar-hi. I amb aquell noi tan maco va preguntar, què és el teu fill? Home, m'haig estat, sí, no. A veure el vaig trobar quan era petit dins d'una caixa a la base, però és com si fos el fill meu. El rei, quan ho va sentir, va tenir treball de dissimular i li va dir al Moliner, ah, Moliner, ara qui penso? Mira, hauria de menestir que el vostre noi anés a Palau a donar una carta a la reina. El Moliner va accedir, naturalment, i el rei va donar una carta al Jaumet, tancada, amb l'acra, on deia la reina, que fes matar a qui li portés aquella carta. En Jaumet, ben ignorant, va caminar tot el dia i quan es va fer fos, que es va durar un hostal a passar-hi a la nit, i estava tan cansat que es va dormir allà mateix damunt d'una taula. Just llavors va entrar una colla de lladres, i el capital, veient, aquell inocent allà tombat, va revisar les butxaques. A veure si alguna cosa per aquí... Oh, fixa't, una carta del rei, aquest dosso important, i la va obrir, i la va llegir. I mireu que era una colla de bandolers dolents, el capital que més, però no li va fer gens ni mica de gràcia allò que va llegir. Li va fer molta pena d'en Jaumet, i llavors va escriure una altra carta imitant la lletra del rei, que per això eren bandits. Dient, qui porti aquesta carta, és el que he pensat que es casi amb la princesa, com més aviat millor. I va tornar a posar la carta, la butxaca d'en Jaumet, que no s'havia despertat. Quan el Jaumet va arribar a plau, el va arribar a la reina, o la noia que vols, doncs porto aquesta carta. La reina va corregir-la, se'l va mirar, em va sonriure, li va ensenyar la princesa, la princesa se'l va mirar, va sonriure, i van xuxu xuxu xuxu a ja una mica, i de seguida van dir, prepareu el casament de la princesa! Sí, sí, sí, la princesa, feliç, i el Jaumet, feliç, i aquelles setmanes van casar. El cap de mig any, el rei va tornar de la guerra. Ja us podeu imaginar la ràbia que li va donar a veure aquella... que ell havia volgut evitar, tant si com no, havia passat, i que es trobava ara, aquell noi tan odiat casat amb la seva filla. Quina ràbia! Eh, rumia que rumiaràs? El rei va dir un dia el Jaumet. Mira, tan carrega una missió que només pot fer el noi més valent del país. No et tornis a palau fins que no portis tres pels de la barba del dimoni. El príncep Jaumet era valent, decidit, no tenia por de res, i per la seva princesa hagués anat a la fi del món. I tant, que sí, els portaré. Quan ja feia dos dies que cabalcava, va arribar un riu. I allà va veure un poble ballet que intentava passar, i ell veia que el riu era massa cabalós pel ballet. Ell sí, podria travessar-lo amb el caball, però el ballet se l'enduria l'aigua. I llavors el va fer pujant el seu caball, i el va travessar. I el ballet li va dir cap on vas. Ai, mira, vaig a buscar tres pels de la barba del dimoni per ordre del rei. No saps on és, la casa del dimoni? El ballet, sí que ho sabia. Mira, el dimoni viu a l'altra banda del riu, en una casa negra, en una xameneia molt alta. Piques a la porta i la dimònia t'ajudarà. I què vol, què, què, què? Va arribar un poble molt bonic. Allà tothom estava trist, com si hagués passat una desgràcia. I doncs, què us passa? Ai, és que a la plaça aquest poble hi havia una font. Bueno, hi ha una font, amb tres brocs, d'un rejava vi blanc, de l'altre vi ranci, de l'altre vi negre. I ara no raja ni aigua. I això ens ha dut a la misèria. Mira, ja veurà de averiguar si algú sap per què us passa això. I va marxar. Va arribar una gran casa de pagès, amb totes toples i pallers, i allà també tothom plorava i estava trist. I va preguntar, no, és que aquí teníem una pareira molt grossa, que fins ara feia pères d'or. I esclar, això era la riquesa de la nostra gran família. Però esclar, de sobte n'he deixat de fer. I ara esclar, estem tristíssims. No sabem pas com s'organitzar-nos. Mira, no us omueineu. A la millor allà on vaig podrem averiguar alguna cosa. Si ho sé, ja us ho explicaré quan torni. Finalment va arribar el riu que li havia avançat al vell. Era tan ample que gairebé es veia a l'altre costat. Aquí sí que no podia passar a cavall. Hi havia un barquer molt vell, molt vell, molt vell, que el va travessar amb la seva barca. I el geomet se'l va mirar mentre el travessava. I li va dir, se'ls veu trist. Ai, jove, és que fa 50 anys que vaig a barquer, i jo ja sóc molt gran, i no sé com desenganxar-me dels rems. I ja estic cansada, o voldria anar-me'n. No saps pas tu com, ni se'm acut, però si ho sé, ja us ho diré. El geomet va continuar a cavall, fins arribar al peu de la casa del dimoni. La casa era negra, amb una xemeneia molt alta, i va entrar sense por. I va trobar-hi la dimònia. La dimònia era amable. On va gentir el menyor? Doncs vinga a buscar tres pèls de la barca del dimoni, per ordre del rei, i perquè jo estimo la princesa, i si no, no em deixarà tornar. I també m'agradaria trobar la solució de tres problemes que m'han explicat pel camí. No preocupis, noi. Jo t'ajudaré. En geomet es va envegar un armari, i al cap de poc va arribar el dimoni. S'havia passat tot el sant dia fent mal, perquè és món, si venia cansat i afamat, va menjar i es va dormir. Quan ja havia agafat el sant, la dimònia se li va acostar. I d'una estrebada li va arrancar un pèl de la barba, i el dimoni va fer un crit... Ai, era de l'infern! Per què em despartes? És que estava donant voltes a un poble que té una font que regeva a vi i ara no rege. Que mati, no el gripau, que t'apoles canonades, que estan a sota, i regeirà un altre cop. I es va tornar a dormir. La dimònia li va arrancar el segon pèl. M'ha la dicció de l'infern, i ara què dimoni es vols? És que hi ha una casa de pegesa amb una perera que ha deixat de fer les peres d'or. Que té una rata, les arrels, que la matin. I el cap d'una bona estona, quan el dimoni ja tornava a dormir, li va arrancar el tercer pèl. Ai, quina nació eterna, que més voleu ara? És que el barquet del riu, pobre, me fa 50 anys que està ramant, i vol deixar la feina, i no sap com fer-ho. Capòs, i els rems a les mans el primer que passi. I no em desperteu més, si no sóc capaç de cremar-ho tot. I es va tornar a dormir. On ja ho met, ja havia sentit prou. Va sortir de l'armari, li va donar les gràcies a la dimònia, va agafar els tres pèls, i li va fer un petó. I camina, que camines al riu, i quan va haver desembarcat a l'altra banda del riu, llavors li va dir al barquet, mira, li has de donar els rems al primer que puja a la barca, i estarà obligat a fer la teva feina per sempre més. El barquet va estar molt agraït, i ell va marxar. Va arribar a la casa de Pages. Mateu la rata que teniu a les arrels, que s'os el sol els està menjant. Ho van fer. I al mateix moment que van treure la rata d'allà, la perera va tornar a florir i a fruitar. Oh, gràcies! Li van donar una bossa plena de monedes d'or. El príncep va reprendre el seu camí, va arribar al poble on hi havia la font. Els va explicar que hi havia un gripau a les canonades, van córrer a cavall a mateix, i sí, sí, el van trobar, i el van matar. I li van donar una altra bossa plena de monedes d'or. I el jovent va arribar a Palau, amb els tres pèls del dimònic, el rei havia demanat, i carregat d'or. Ai, quina alegria van tenir la reina, la princesa, les dames, les cavallers, tothom! Cavalén és el príncep, ha guanyat el dimoni. Ai, estimat, corgullós, estic de tu. És el príncep més valent, que hem vist mai, tan guapo, i tot era amb visques, i visques, i visques. L'únic que no deia visca i que feia morrosa era el rei. Quina ràbia ha tornat a guanyar. Ell es pensava que el jovent no et donaria mai més. Però ve't aquí, cara, a sobre que torna, torna ric, i això el rei era amb visiós, les riqueses, ell mai no en tenia prou. I com t'ho has fet? Oh, doncs he anat a veure el dimoni, i pel camí m'han anat passant coses, i el rei em va tenir prou. Posseït per la furia va pensar si això ho ha fet un noi qualsevol, jo encara m'enriquiré més. Eh, sí, sí, va arribar directe al riu. Allà va trobar el Berquet, i li va dir, porta'm a l'altra costat, ara mateix, t'ho ordeno. I el Berquet, rient, per primera vegada en 50 anys, va dir com ho redeneu, si m'ha gestat, sí, veniu, veniu. I quan va ser dalt li va dir, teniu els rems un moment? I el rei va quedar enganxat, els rems amb una força increïble, i el Berquet va marxar amb un sal que no us pensaria que podia fer un home de 50 i llargs anys. I diuen que el rei es va haver de quedar allà tots dos anys que li quedaven a la vida, de vida. I el Palau no el van pas trobar a faltar, perquè era un home clúel, tirànic, rondinaira, envejós, mal agraït, i veient que no tornava, doncs doncs on jo em va ser proclamat rei, amb gran satisfacció de tothom, perquè a més a més de ser bon moço i ben plantat, era generós, amable i net d'acord. I, com t'ha comptat, compta que vaig si no és mentida, serà veritat.