Vet Aquí Que... del 26/9/2019

Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'associació de mestres roses sensat, i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. Rondalla va. Rondalla ve. No us cregueu res del que us diré. El conillet. Això va passar no fa massa temps. Veig aquí que hi havia un conillet que de tant de tant de riure se li va esquejar la boqueta. I li feia molt de mal, tenia la boqueta esqueixadeta. I va dir, què faré jo ara en aquesta boqueta amb el mal que em fa? Diu, ja ho sé, me n'aniré cal sabater. I tal dit, tal fet. Se'n va anar cal sabater. Déu-te guard sabater. Déu-te guard conillet. Què et passa? Diu que em podries cosir la boqueta que la tinc esqueixadeta. I tant, que te la vull cosir. Però perquè jo te la cosi, m'has de portar un pèl o un fil. I on te'l vaig a buscar? Diu, el por, el conillet, amb la boqueta esqueixadeta. I tant, que li feia molt, molt de mal, se'n va anar cap al por. Déu-te guard por, Déu-te guard conillet, que em podries cosir, donar un pèl, perquè el vols el pèl, perquè el pèl el portaré al sabater i el sabater em cosirà la boqueta que la tinc esqueixadeta. I tant, però tu m'has de portar una pastanaga. I on la vaig a buscar la pastanaga? Diu, al or, ja tens el pobre conillet amb la boca esqueixadeta, que li feia molt, molt de mal, cap al or. Déu-te guard tor, Déu-te guard conillet, que em podries donar una pastanaga, perquè la vols la pastanaga. Diu, perquè jo la portaré al por, i el por em donarà un pèl, i el pèl el portaré al sabater i el sabater em cosirà la boqueta, que la tinc esqueixadeta. I tant, i tant, que te la puc donar, però perquè ja te la dongui, tu m'has de portar aigua. I on la vaig a buscar jo l'aigua? Diu, al riu, ja tens una altra vegada el pobre conillet amb un mocador a la boca, perquè ja no podia més. Cap al riu, Déu-te guard riu, Déu-te guard conillet, que em podries donar aigua, perquè la vols l'aigua. Perquè l'aigua, jo la portaré a l'hort, a l'orma donarà la pastanaga, la pastanaga la portaré al por, i el por, que em donarà un pèl, i el pèl el portaré al sabater, i el sabater em cosirà la boqueta, que la tinc esqueixadeta. Oi, al riu li va dir, sí que ja puc donar aigua, però perquè ja et dongui aigua, tu m'has de portar un adestral. I on la vaig a buscar jo l'adestral? Diu, sí, has d'anar al bosc. Al bosc a buscar l'adestral? Sí, sí, ja tens el pobre conillet, que quasi no podia més, que li feia molt de mal la boqueta, cap al bosc. Va arribar el bosc i va dir, Déu-te guar, bosc, com podries donar un adestral? Perquè la vols l'adestral, perquè l'adestral la portaré al riu, el riu em donarà aigua, l'aigua la portaré a l'hort, l'orma donarà la pastanaga, la pastanaga la portaré al por, i el por em donarà un pèl, i el sabater em cosirà la boqueta, que la tinc esqueixadeta. Diu, sí, sí, jo et donaré l'adestral, però tu m'has de portar un gos, un gos. On te'l vaig a buscar el gos? El gos aire, i el pobre conillet se'n va al gos aire, que em podries donar un gos, perquè el vols el gos. Per portar el llenya Taira, el llenya Taira em donarà l'adestral, l'adestral em donarà el portaré al riu, el riu em donarà l'aigua, l'aigua la portaré a l'hort, l'orma donarà la pastanaga, la pastanaga la portaré al por, i el por que em donarà el pèl, i el pèl el portaré al sabater, que em cosirà la boqueta, que la tinc esqueixadeta. I el llenya Taira li va dir, doncs vas de portar un pa, i on te'l vaig a buscar el pa? El forner, el pobre conillet, que ja no podia més, que li feia molt, molt de mal la boqueta, se'n va bé d'anar al forner, ja vas corrent cap al forner, deu te guard, forner, deu te guard, conillet, com podries donar un pa? I per què el vols el pa? Diu, per què el pa el portaré al llenya Taira, el llenya Taira em donarà l'adestral, l'adestral la portaré al riu, el riu em donarà l'aigua, l'aigua la portaré a l'hort, l'hort me donarà una pastanaga, la pastanaga la portaré al por, i el por me donarà un pèl per cosir la boqueta, que la tinc esqueixadeta. I el forner li va dir, i tant que et donc un pa, i llavors el conillet es va posar molt, molt content, el pa el va portar al llenya Taira, el llenya Taira li va donar l'adestral, l'adestral la portaré al riu, el riu li va donar l'aigua, l'aigua la portaré al hort, l'hort li va donar la pastanaga, la pastanaga la portaré al por, el por li va donar un pèl, es va arrancar el pèl de la cua, que va molt bé, molt bé per cosir. li va donar i el conillet el va portar al sabater. El sabater va agafar el conillet, se'l va posar a la falda, li va treure el mocador que el tenia a la boqueta, li va cosir la boqueta i així va ser que, gràcies al forner, va poder al sabater, cosir-li la boqueta, que la tenies queixadeta i que t'acric, que t'acrac, aquest conte s'ha acabat i que t'acrac, que t'acric, aquest conte ja està dit. La boqueta, la boqueta, és una noia. Si em posés una treia per la boqueta, em compraré el meu metl, i em posaré a la barra. No em posaré en el fet i no em veig, i em posaré el meu metl, i em posaré a la barra. A la Dí i la llantera meravellosa, conte de les mil i una nits. A la Dí, un noiet entre amaliat no volia treballar. El seu pare, que era sasta, moria al disgust i la infel·litz mare hauria de posar-se a filar. Un dia, que la Dí sortia a jugar al carrer, se li ha costat un home. Era un màgic que venia de molt lluny. Fil meu, digués. Oi que ets el fill del sastre? Sí senyor, però el pare és mort. Llavors el màgic es posava a plorar. Pobre germà meu, mort, sort que en quedes tu estimant-ne bot. Mira, aquí tens aquests diners. Porta'ls a la teva mare i la di molt content el teu i la seva mare. L'endemà el màgic va tornar a parlar-li. Té, aquí tens aquests diners. Digue-li a la mare si em vol a sopar. Cap al tard, el màgic ha segut a taula explicar a la mare que volia ajudar el nebot i s'adolir la laia i li comprar el boi millor. Després tot passejant arribaran a un jardí misteriós. L'oncla, digueu unes paraules màgiques. La terra és sobrir i es veia una llosa. A la di va dir el màgic. Estira l'onella d'aquesta llosa i a sota hi ha un tresor. Serà per tu i per mi. Fica't a dins del forat, travessaràs un jardí i sols has d'agafar una llàntia que hi ha al sostre d'un saló. Té, posa't aquest anell. Et guardarà de tot perill. La la di va fer tot el que li deien i en passat el jardí ha agafat tants sols, pedres precioses que ell va creure, vidres de colors. A la bossa on tenia la llàntia, fins del de tot. Em volia sortir demanar ajuda a l'oncla, aquest diguer. Dóna'm la llàntia primer, però la di no podia. Doncs era dificultar-la de la bossa tan plena de pedres que havia posat. En folis mat, el fals oncla, deixant a la llosa soterran la la di. Després se'n tornarà al seu país molt ambipant. El xicot prou cridar i plorar, per a res. A la fi es posava a rezar. Tot retorçant-se a les mans, va fregar l'anell del màgic. I al moment sortia un geni. Què vols, senyor? La la di de primer s'espera, però digue, vull que em traguis d'aquí. El moment es troba fora i tornar a casa seva. L'endemà va pensar a vendre la llàntia. I el netejar-la, perquè estava molt bruta, en surgir un formidable geni. Què vols de mi, senyor? Va dir aquest. Oh, porta'm menjar. Mare i fill, s'atiparen de valent, amb tot allò que feu aparèixer el geni. Després la la di, guardar la llàntia, pregat per la seva mare. Com que necessitaram menjar, va vendre'ls els plats on havia hagut el menjar. I així va començar a tornar-se una mica ric, perquè els plats eren d'or. Un dia s'anunciarà pels carrers el pas de la filla del sultat. Però hi vines a tothom de mirar-se-la. A la di, la va volgar veure i s'amagar. Era tan bonica que en quedava ojament enamorat. En tornar a casa seva va exclamar. Mare, voldria casar-me amb la princesa. Quin disbarat estàs dient? Quines bestieses dius? Sí, sí. Digue-li en el rei si li agradaria. Desgraciat. El rei et farà penjar. Què pots oferir-li tu? Mare, aquestes pedres precioses que vaig trobar? I a més a més tinc la llàntia. La mare morta de por anar set vegades al Palau del Sultat a portar-li cada vegada millors presents. Fins que la fi el rei li preguntava què volia. L'esposa va divertir el rei. Què dius ara? El teu fill es vol casar amb la meva filla. Però en veure tots aquells presents tan meravellosos va dir aquell que em fa que t'obsequi deu ser digna esposa de les princeses. El rei tenia a la vegada el gran visí. Aquest era molt gelós perquè el rei li havia promès que el seu fill es casaria amb la princesa. I quan va sentir el que deia aquella bona dona i el que el rei contestava, li va demanar un pla de tres mesos per poder dur-li un present molt millor que el que duia a la Ladi. Però al cap de dos mesos el rei va oblidar el que li havia dit a la Ladi i va anunciar el casament de la seva filla amb el fill del visí. Quan va saber la Ladi, va fregar la llàntia i demà va demanar en el geni que portés els novis davant seu. I en ser els novis davant seu va tancar dos dies el fill del visí fins que el xicot renunciarà a la princesa. Els tres mesos de la Ladi exigia el rei el compliment de la seva paraula. Aconsellat per l'envejós visí, el rei va demanar un favorós present 40 plats d'or plens de padreria, 40 claus i 40 claves. A la Ladi no s'hi avuïna gens, va demanar al geni el meravellós present i quan la seva mare ha portat això al soltar, aquest vençut va disposar tot seguit al casament. A la Ladi comparegué ricament vestit al Palau i va demanar, com a present de noses, el terreny del debat. Un cop el tingui, el geni de l'anell i construir el millor Palau del món, en un obri i tancar d'ulls. El migdia celebrarà el casament i la princesa quedarà ben enamorada del seu vell marit. Vís que eren un temps feliços. A la Ladi es preocupava que ningú patissfam repartia hora que va sopar i tothom estava content i l'estimada. Però un dia el fals oncle va descobrir, per mitjada bruixeries, que la Ladi era viu i que tenia la llàntia covejada. Ancés de ràbia es disfressa de venador de llànties i es presenta al Palau. Que en viu llànties noves per velles anava cridant, que en viu llànties noves per velles. La princesa va voler comprovar si l'home i era tot perquè li semblava mentida que digués aquella bestiesa. En fet, aquella estranya oferta va pensar aquella llàntia que hi ha allà abandonada i vella potser sí que me la canviarà. Així que el Bruixoll la tingui, va menar el geni de traslladar la princesa al seu Palau, al seu país. A punta de dia, el soltar, quedar estorat en no veure el Palau ni la seva filla. I el visir va dir, això és cosa de bruixeria, la culpa la té la la dir. Ja us deia jo que no us en fiesiu. El rei el veu fer empresonar. I Jona ara anava a fer-lo matar quan el poble que se l'estimava molt en saber-ho al revoltar. I llavors li perdonar la vida a la condició que al cap de 40 dies tornés amb la princesa. A la Déu marxar desesperat, passava a un riu i en rentar-se les mans va fregar l'anell màgic que ja no recordava el seu poder i acudia el geni. I a la Déu li demanava, sisplau, el retor de la princesa i el Palau. El geni no el va poder servir. Llavors demanava anar al menys ell on era la seva dona. I tot seguit li va aconseguir. La princesa l'abraçava i explicava que era presonera del malefic màgic. A les hores a la D li proporcionava un narcòtic a la dona perquè li fes veure aquell vespre a l'hora de sopar. Quan el màgic va prendre el bit amb aquell narcòtic, va caure adormit. Sortir a la D que estava amagat, li tallava el cap amb l'espasa, va rebassar la llàntia i va menar el geni que es tornés al seu país. El soltar, que plorava nit i dia la desaparició de la seva filla, va restar feliç amb veure'ls i va demanar perdó a la la D. La princesa s'abraçava el seu marit i el vasar i d'aquell bon punt i hora faren sempre més feliços. I que t'ha crid, que t'ha crid, comptarà la D, s'acabarà. Ve't aquí una vegada. Ve't aquí que una vegada hi havia un rei que vivia amb la seva dona, la reina, i tenien una filla. Mar i filla s'assemblaven molt. Des que va néixer la nena, s'assemblaven. Mesura que va anar creixent, la nena cada vegada s'assemblava més a la seva mare. La seva mare era una reina molt bonica, molt bonica. I la nena, que tothom li deia com t'assembles a la mare. Però ja sabeu el que passa, que a vegades les coses no són tan boniques com sempre, perquè va arribar un moment que la mare es va posar malalta i ve't aquí que es va morir. El rei s'estimava tant a la seva dona i n'estava tan enamorat que aquella mora el va deixar ben atreparat, ben desanimat. Estava tan trist, no hi havia res que el fes feliç. Els que vivien amb ell, a la seva cor, al seu palau, es van començar a preocupar, no menjava, no dormia, es van aprimar, tots estaven molt amoïnats. I a més a més, no solament per a la seva salut, sinó pel futur del seu realme, què seria d'aquells realmes, si ara es moria el rei, o necessitaven més descendents. Amb això, que van pensar, mira, el rei s'ha de tornar a casar. I li van començar a presentar noies, princeses d'altres realmes, perquè el rei sí que es és. Però el rei no en trobava cap com la seva dona. Totes eren amb més lletges, o amb més antipàtiques, o amb menys sàpies, o amb menys... Totes hi trobava alguna cosa. Però, mentrestant, la nena anava creixent, i, com us he dit, la nena s'assemblava molt a la seva mare. Entre els seus consellers, n'hi havia un, que era una miqueta, com us diria jo, d'aquells que romien... que barrinen sempre i vegades no romien bé. I veig aquí, que va pensar i està, no et troba cap, que li agradi, perquè cap se sembla la seva dona, i se veu què li va dir. Li va dir, escolta, perquè no cases amb la teva filla, fixa't, que és igual de bonica com la teva dona. Ah, el rei se la va mirar i va veure que sí. Era igual, igual que la seva mare. El rei estava tan destegutat i no sabia el que es feia, que li va dir, potser sí, doncs. I li va dir per casar-se. Quan la filla va sentir que el seu pare es volia casar amb ella, va quedar ben esgarrifada. De seguida va dir que no. Era el rei i era el seu pare i se l'estimava, no sabia què dir-li. Va fugir corrents i se'n va anar a trobar la seva padrina, que era la que li havia pujat i criat des que la seva mare era morta. I li va dir, fixeu, plorant, plorant, fixeu què em passa, què em diu el meu pare. Fixeu què diu, com ho puc fer? És el rei, és el meu pare, és el que és més poderós. Què puc fer? I la padrina li va donar el següent consell. Diu, mira, per treure-li això del cap, demana-li alguna cosa impossible. Així què li puc demanar? Demana-li que et faci un vestit d'or. Un vestit que sigui que llueixi com el sol. Ja veuràs com que no ho podrà fer. Doncs ja estarà. Ara això és com una veneïteria que té el cap i l'haurà de deixar córrer. La nena, si sí, l'endemà li va dir, em casaré en tu, jo voldria que et regalessis un vestit que brillés el sol. El rei va dir, va, va també cridar el seu conseller, i va veure un conseller que va dir, sí, jo conec una teixidora, que és capaç de fer uns teixits els més fins, més brillants, més bons del món. I sí, sí, els consellers del rei la van anar a trobar, i aquella bona dona, que era filadora, teixidora, que tenia uns dits d'or, es va agafar. La seva filosa i el seu fús se'n van anar a fora, va sortir fort, i el moment que el sol brillava més, va començar a teixir. I veig aquí, que tenia tanta gràcia, que els ratxos del sol es van començar a entortollar amb els seus fills de ceda, i va fer un teixit, que brillava tant, i era tan fi, i ella mateixa sabia les mides de la princesa, li va tallar el teixit i li va fer el teixit. I al cap d'uns quants dies, el rei va poder presentar la seva vida, la seva filla, el teixit, que brillava com el sol. La filla va quedar ben parada, com pot ser això? Ah, corrents, corrents, va agafar el teixit, però, mig plurosa, va tornar a veure la seva padrina, ha dit, mira, padrina, ara m'hi he de casar. M'ha fet el que jo li havia demanat, i paraula és paraula. Home, dona, ara li pots demanar una cosa més difícil, una cosa més difícil, sí. Ara li podries demanar un vestit que fos teixit amb fills de lluna. Ai, vols dir, prova, prova. I la nena se'n va anar a veure el seu pare, li va dir sí, aquest vestit m'ha agradat molt, però volia demanar una altra condició, i quina és aquesta? Ara voldria un vestit filat amb fills de lluna, ah, va dir el rei, veurem. Va cridar els seus consellers, i també, oh, no preocupis, van anar a veure aquella bona filadora, i la filadora va agafar el fos, i la filosa va sortir a fora del carrer, i aquella nit feia una lluna plena, preciosa, i es va començar a filar. I entre els fills de seda, s'hi van entortollar els ratxos de la lluna, i d'alguna estrella que també hi havia aquella nit, li va sortir un teixit, que brillava com la plata, com si la lluna mateixa que s'entrat a dins del seu teixit. Va fer el vestit, i li van enviar la nena, i el rei li va poder donar. Ah, quan la nena va veure aquell vestit, que talment brillava com la lluna, va quedar, diu, ara no tinc solució, ara sí que estic ben atrapada, va tornar corrents a veure la seva padrina, fixa, padrina, ara sí que no tinc solució, m'he de casar amb el meu pare i jo no ho vull pas. Diu, dona, encara li pots demanar una cosa més difícil. Més difícil, sí. Mira, demana-li un vestit que estigui teixit, amb les zones del mar. I això sí que és impossible, ja veuràs com no ho podria fer. La nena va tornar a veure el seu pare, i li va dir, mira, sí que em casarem tu, perquè tinc un vestit que brilla com el sol, i un altre que és tan brillant com la lluna. Però mira, vull una altra cosa, que serà ara aquesta vegada, voldria un vestit que estigui teixit amb les zones del mar. Ah, va dir, ja ho buscarem, i sí, sí, els seus consellers, van anar a veure aquella dona que filava tan fi, ella, aquella senyora, va agafar el fusilafilosa, va anar a ram de platja, i allà, a veure del mar, va començar a filar fi. Les zones del mar, quan van veure aquells fills de seda tan preciosos, i van moguer-se dins, i es van entortuligar amb aquells fills de seda, i, entre mitjans, van entortuligar estrelles de mar, i, ostres, amb les seves perles, i va quedar un vestit, una roba tan bonica, que també ens semblava un tros de mar. La mateixa teixidora va fer el vestit a la seva mida, i va enviar el rei. El rei va treure la seva filla, li va dir, mira, noia, aquest és el tercer, era cosa que em demanes, que em sembla que és el que tu volies, quan la filla ho va veure, perquè aquell vestit era preciós, era tan ben com un tros de mar. La filla va agafar el vestit, i corrents, corrents, sense poder plorar, perquè ja va veure que ja estava ben perduda, se'n va anar corrents a veure la seva padrina. Ara sí, va dir, padrina, que m'he de casar amb el pare. No tinc solució, ja ho veus, tres coses que li he demanat, que semblaven impossibles, i les ha pogut fer, fer totes. I la Valleta va començar a rumiar, diu, espera un moment, escolta'm, em penso que tinc la solució. Diu-hi, quina és? Diu, mira, tu no ho saps, però el teu pare, aquí, cap palau, a baix de totes les quadres, amb un racó que pocs ho saben, hi ha un nasa, un nasa que cada dia fa un sasdor. No fa fems, fa un sasdor, i aquest és un sasdor, és el que fan rica el teu pare, que pugui enviar aquests vestits, que sigui el rei més poderós, perquè no li demanes la pell d'asa, i ja veuràs que l'asa no el matarà pas, per tu, perquè si mata l'asa, s'hauria acabat, ser ric, s'hauria acabat el poder que té. Ah, el vols dir? Prou bo, prou bo! La nena se'n va anar a veure el seu pare, i va dir, mira, ara, pare, m'has aconseguit tres de les coses que t'he demanat, però aquesta tercera ja sé que és molt difícil, però ja no te'n demanaré cap més, cap més. No t'ho dic de bo de bo. Vol diria, doncs què vols? Doncs vol diria la pell de l'asa que teniu avall, a les quadres i que fa un sasdor. Ah, el pare va dir la pell d'asa! Oh, oh! La nena va marxar, i el pare va rumiar una mica, perquè realment veia el que si jugava, jugava el seu poder i la seva força. Però estava tan enamorat, perquè el pare es pensava ben bé que aquella filla era la seva dona, estava tan enamorat, que va enviar a dos criats, a que mateixin l'asa, la van matar l'asa, li van treure la pell, van cridar la filla i la van entregar, la pell de la seva filla. Llavors la seva filla va agafar la pell d'asa, i va veure que no tenies cap atòria, que ja sabia de casar amb el rei, però ella no volia pas, això. Sabeu què va fer? Que damunt d'aquells vestits, perquè se'ls portava tots posats, es va posar la pell d'asa i va fugir del seu palau, i va passar dos o tres dies per camins, per boscos, per desesperada, fins que hi ha, sense menjar ni aigua ni re, tota plena de pols i amb la pell d'asa al damunt, va arribar amb una casa molt gran, una casa de pagès, però que era molt gran, i va anar a la cuina a demanar uns tros de pa, perquè tenia tanta gana, i quan va ser allà, va dir, no tindria pas alguna feina per mi. La cuinera que hi havia, que li ho veia a veure a la porta, la va veure tan plena de pols amb aquella pell d'asa, tota bruta, tota... que li va fer com a pena. Diuen, ja busquarem alguna feina per tu. I dius, ja sé qui no podries fer, podries fer de porcarola, qui tenim una xoll de porcs, que són molt grans, perquè cada dia els hi convé a sortir. Tu de bon matí faràs aquesta feina, et agafes els porcs i els dos el prat, i el ves pels tornes a posar a l'aixoll, i faràs això, i així tindràs menjar. Ai, gràcies, gràcies! I així va ser com aquella princesa, va fer de porcarola, cada dematí sortia, amb els porcs anava amb un prat, i quan arribava el prat, sabeu què feia, estrella de la pell d'asa, i d'una butxaqueta d'un vestit, estrella d'una pinteta d'or i espantinava. Aquest aquí que això feia molts dies que durava, i el fill de l'amo d'aquella casa, un dia va anar, a baix a la cuina, a bom de Matis Mosa, i va veure aquella porcarola amb aquella pell d'asa, i però se la va mirar, diu, què és aquest, diu, és la porcarola, la que cuida els pels à, però quan ella va sortir de la cuina, aquest noi va veure que sota la pell d'asa, es veia com una cosa, com una cinta, que brillava, diu, aquesta porcarola en aquesta cinta, i sabeu què va fer, la va seguir, i però de lluny va seguir, i quan va arribar el prat, ell va seure, es va treure la pell d'asa, i es va començar a pentinar, i quan el noi va veure aquella noia tan maca, que a més a més portava un vestit que brillava com el sol, se m'ha enamorat, i al cap d'uns quants dies, la noia, com cada dia, sortia, ell va preguntar a la cuinerer del nou dret, aquesta noia va venir aquí, demanant caritat, demanant que li inguessin trots de pa, que si tenien feina, però aquí al cap d'uns quants dies, quan ella tornava de la feina, li va dir, escolta, tu qui ets, perquè no et treus aquesta pell que portes al damunt, i quan se la va treure tot, van veure que era una princesa, i ell, com que no estava tan enamorat, i així és que, ella també, ja feia dies que el veia aquell noi per la cuina, també el trobava molt la xerit, i així és que es van casar, i van viure feliços, i van menjar vinsurs, i redera la porta, hi ha un sac de confits, on tots els nens i nenes s'hi lleven els dits. Beteki una vegada. Beteki un gat, Beteki un gos, Beteki un contafós. Beteki un gos, Beteki un gat, Beteki el contacabat. Beteki el contacabat. Beteki un gos, Beteki un contacabat. Beteki un gos, Beteki un contacabat.